Benvolguts/des productors/es,
La tenim. Hem trobat l’obra que buscàvem, la novel·la total. Tracta tots els temes que entusiasmen el nostre públic: la violència moral i física de l’heteropatriarcat, els fills no desitjats, el bullying, els amors d’infantesa, les infidelitats, la mort perinatal, la precarietat laboral, la incomunicació familiar, els gurus d’autoajuda en format conferències de Youtube, la sororitat, la gestió de la maternitat i, en definitiva, tot allò que afecta el dia a dia dels nostres telespectadors catalans i telespectadores catalanes. Una obra dinàmica, entretinguda, amb espurnes d’enginy i moments epifànics, que connectarà sens dubte amb totes les llars del país que sintonitzen el nostre canal HD.
Apunteu-ne el nom: A casa teníem un himne, de l’escriptora ampostina Maria Climent, publicada per L’Altra Editorial el setembre del 2023. Tanqueu els ulls i imagineu la veu en off a les pauses publicitàries: «La història del retrobament físic i espiritual de tres dones, una mare i les seves dues filles, després de quinze anys. A la idíl·lica Toscana, afloraran secrets i retrets del passat que, sense saber-ho, havien marcat les vides d’aquestes supervivents dels nostres dies».
Us en resumeixo l’estructura i el contingut perquè us en feu una idea. La novel·la s’estructura al voltant de tres protagonistes: l’Erne, la mare; la Remei, la filla gran; i la Marga, la filla petita. Aquesta darrera porta la veu cantant dels monòlegs successius que conformen la novel·la. Això ens va bé perquè ens interessa identificar una protagonista clarament. Una dona xerraire i desimbolta en contraposició al caràcter eixut de la mare i la germana. L’adaptació al format televisiu, a més, és molt senzilla perquè, en realitat, deixant de banda el punt de vista amb el qual es presenten les escenes, sovint entrem ràpidament en diàlegs entre les protagonistes que ens conformaran la base del guió.
La història avança amb el successiu descobriment de secrets i mitges veritats que justifiquen l’actitud i les accions desconcertants d’algunes de les protagonistes, sobretot de la mare. Una dona que, després de la mort del marit, va deixar les dues filles —ja majors d’edat— a Barcelona, per anar-se’n a viure a l’estranger i mantenir-hi, des d’aleshores, una relació molt distant. El relat comença amb el viatge de les dues filles al poble d’Itàlia on es va instal·lar la mare. La filla gran diu que necessita consell i revelar-los un problema que no pot compartir amb el seu marit. La trobada servirà per posar-se al dia i il·luminar racons del passat que fins ara havien romàs ocults.
En aquest aspecte, els girs de guió que van fent avançar la història són netament previsibles i gradualment escabrosos, fet que juga a favor nostre per enllepolir l’espectador en un crescendo sostingut. Al mateix temps, els diàlegs que van establint els personatges tenen sempre un pòsit didàctic i exemplaritzant que encaixen perfectament amb els valors d’una ficció per a la televisió pública catalana. Entenem el patiment de la mare davant d’un matrimoni de conveniència amb un ésser menyspreable i per què les dues germanes tenen tan poc en comú l’una amb l’altra, ni físicament ni de caràcter (Què deu ser? Què deu ser? No us ho avanço per no esguerrar-vos-en la lectura).
La primera part de la novel·la, sobretot, bascula entre la narració del present i el passat dels personatges, descrit a través dels records de la Marga. Algunes de les escenes del passat són fàcilment suprimibles, com també moltes anècdotes sobre el present laboral de la protagonista, pura anècdota d’intenció còmica per farcir pàgines. Algun crític hauria de dir als autors de la generació nascuda als vuitanta que la seva infantesa pre-Internet no va ser tan interessant com es pensen, que deixin d’insistir-hi, que tots escriuen el mateix. Però bé, aquest no és el tema d’aquesta carta.
Passem als personatges. Tenim uns éssers perfectament dibuixats, ideals per al nostre projecte. Un cop presentats, podem imaginar sempre què diran i com actuaran. Quines decisions prendran i, en conseqüència, l’art dramàtic que traçaran al llarg de la novel·la. Important aconseguir reproduir els jocs de mirades i silencis que sovint sobrevola les seves relacions, allò que no es diu i se sobreentèn, allò que imaginen que els altres pensen i la narrativa que es fabriquen de les nostres accions és un dels punts més encertats de l’obra. Al final, però, i això és el més important, la reproducció del seu comportament és paradigmàtic dels nostres valors de país, personatges que exemplifiquen l’empoderament de les dones catalanes del segle XXI. Un cant a la lluita per l’amor (també el propi) i la llibertat.
Per començar, tenim la Marga: 35 anys. Germana petita. Divertida, immadura, enginyosa i tarambana. Pateix una mica la grassofòbia de la societat contemporània. No acaba de trobar el seu lloc al món. Viu en conflicte el fet d’haver arribat a la maduresa i no tenir cap tipus d’estabilitat laboral ni familiar. Segueix enamorada d’un noi (uns anys més gran que ella), que era el marginat del poble i que només ella comprenia i respectava. Menyspreada sovint per ser una cap verda, li costa relacionar-se amb una mare i una germana que veu com a personalitats idèntiques. Proposta: podria interpretar-la alguna actriu de la companyia La Calòrica tipus Esther López o Júlia Truyol. Donarien el punt just d’ingenuïtat i de comicitat al personatge i captarien públic jove i urbà aficionat al teatre.
Remei: 42 anys. Germana gran. Intel·ligent, perspicaç, atractiva, segura d’ella mateixa. La dona perfecta amb la vida perfecta. Doctora en psiquiatria, com la seva mare. En realitat, n’és una rèplica. El seu marit, Gerard, es dedica al mateix. Tenen un fill, el Teo. Una notícia que coneixerem a l’inici del relat trasbalsarà aquesta (falsa) perfecció vital. Proposta: podria interpretar-la Carlota Olcina o Aida Oset. Dues actrius reconegudes pels espectadors de la casa i que sempre actuen amb solvència.
Completaria el trio la mare, Erne. El comportament fred i distant del personatge, el mutisme d’aquesta dona al llarg de tants anys, va quedant justificat a mesura que entenem la dura vida que ha patit com a víctima de l’heteropatriarcat (pare i marit). Probablement, el personatge més aparentment complex de la novel·la. Per interpretar-la, sense cap dubte, hauríem de comptar amb Emma Vilarasau (la Meryl Streep de Sant Cugat del Vallès). Ja és hora que aquesta gran actriu torni a casa (la nostra) i serviria d’esquer per al públic més veterà i nostàlgic del país.
Pel que fa a secundaris, faria fer el paper d’Amador, el patriarca difunt (apareixeria als flaixbacs), en Francesc Orella o el Josep Julien. Clavarien un paper que bascula entre el filldeputisme i la tendresa. El Gerard, el marit de la Remei, l’hauria de fer el David Verdaguer, el gendre perfecte de Catalunya. I el Jaume, l’amor d’infantesa de la Marga que ara vol retrobar, l’hauria d’interpretar el Pablo Derqui: figura imprescindible per fer de raret bon noi una mica torturat que no saps ben bé què li passa però que sembla que li falti un bull tot i que en realitat, no. La Roberta, la veïna italiana de la mare, el «personatge secundari perfecte» (p. 124), com escriu la mateixa Maria Climent en una picada d’ullet metatextual, el podria representar la Isabel Rocatti. És bona imitant accents i el cognom vagament italià de l’actriu jugaria una mica a la confusió amb els espectadors més despistats. Com que fa de cuinera rural, dolça i amb caràcter, el públic estaria content perquè hi veuria un homenatge al seu entranyable personatge de Ventdelplà. També podríem explorar una coproducció amb la RAI i contractar alguna actriu veterana d’El paradís de les senyores.
Tema localitzacions, són fantàstiques. La novel·la juga a la dualitat rural-urbà amb escenes al poble d’origen de les protagonistes, Arnes, a la Terra Alta, i també a Barcelona. La Franja és una zona del país que no sortia esmentada a la nostra televisió des d’aquella noia tan simpàtica d’Estació d’enllaç que venia de Vall-de-roures. Seria una manera de saldar un deute pendent. La part central de la novel·la se suposa que passa a San Gimignano, però la descripció que fa l’autora del poble de la Toscana és tan precisa que podria ser també Sant Celoni. Així que podem rodar al Montseny i avall que el Tagamanent fa baixada. A més, la majoria d’escenes italianes es poden rodar en interiors i compleixen tots els tòpics gastronòmics d’un anunci de Buitoni.
Finalment, hi ha la qüestió de la llengua, sempre espinós i que afecta de ple la concepció de l’obra. La novel·la reprodueix el parlar de la zona de la Terra Alta. Feina encomiable que transmet proximitat i naturalitat al producte. Podem mantenir-ho, perquè dona color i personalitat a l’obra. S’ha d’anar amb compte, tanmateix, que no generi polèmiques estil Lo Cartanyà o Gran Nord per qüestions d’apropiacionisme cultural quan els actors en reprodueixin la fonètica. Tenim, això sí, un altre problema important. No hi ha cap personatge que parli castellà. On s’és vist, això? La versemblança falla estrepitosament en aquest aspecte. Hauríem d’inventar algun personatge nou o transformar l’origen d’alguna de les parelles dels protagonistes (el Gerard o el Jaume), que sigui fill d’immigrants murcians o alguna cosa per l’estil. No oblidem que és la nostra obligació reproduir la fantàstica societat bilingüe que és Catalunya i la sort i el privilegi que tenim de poder parlar dues llengües per igual sense que hi hagi hagut mai cap tipus de conflicte.
Pel que fa a la resta, doncs, com veieu, som davant de l’esborrany perfecte. Tenim una novel·la que és un joia, amb drama i humor a la vegada. Algunes escenes memorables, com la tornada a casa del trio protagonista després d’un vespre de vins i somriures. O la conferència en italià de la mare en format guru de l’autoajuda digital. Una lliçó de vida d’aquelles que agraden tant els espectadors i les espectadores de La Marató. Serà un monòleg d’aquells de la Vilarasau (creuem els dits!) que passaran a la història de la cultura catalana, com quan interpretava l’Eulàlia Montsolís o La infanticida de Víctor Català. Escenes de sexe entranyables, que demostren que la maduresa es pot assolir també amb certa ingenuïtat. I moments d’una tristesa pregona, on aflora l’humor negre més transgressor (p. 186). Els diàlegs i pensaments de les protagonistes estan plens d’aquella saviesa popular contradictòria, que tant et diu que «qui matina fa farina» com que «per més que corris, no plegaràs més aviat». Tot plegat per fer-nos veure que la vida és un joc de mirada i perspectiva.
Literàriament parlant, és una llàstima que una escriptora que demostra tenir habilitat per a la comicitat i bons recursos lingüístics i estilístics es limiti a presentar una obra tan superficial i amable. Però pel que fa a nosaltres, és una sort comptar amb llibres que disfressen de literatura excel·lents guions per a telefilms.
PS: És probable que comptem amb una ajuda pressupostària d’Òmnium Cultural per a la realització del projecte.