Principalment tenia al cap un llibre
meravellós, benvolgut senyor meu,
que hauria revelat uns quants secrets,
alleugerit dolors i pors,
desfet dubtes, donat a molta gent
el benefici de plorar i de riure.
En trobarà l’esbós al meu calaix,
al fons, entre uns quants tràmits no cursats.
No he tingut temps d’acabar-lo i és una llàstima,
hauria estat una obra capital.Primo Levi, «Els tràmits no cursats»
Que som un país petit però de vasta cultura és prou sabut. Que maldem constantment per legitimar-la i espolsar-nos del damunt un complex d’inferioritat, també. En un context com aquest, però, tenim la sort que figures com Eloi Creus, amb la seva tasca de traductors, ens recordin que els engranatges del nostre sistema literari funcionen perfectament i que mereixem accedir a certs textos d’altres tradicions també a través d’una versió en la nostra llengua, perquè aquest diàleg és tan útil com necessari. L’octubre de 2023 es va publicar En hora incerta (Cafè Central / Eumo), traducció dels poemes que l’autor italià Primo Levi va compondre des de 1943 fins a l’any de la seva mort, 1987. Aquesta edició recull les composicions d’Ad ora incerta (Garzanti, 1984) i també les que va compondre després i que es troben al volum de les Opere (Einaudi, 1988). La primera impressió que vaig tenir quan aquest volum, mereixedor del XIX Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, va arribar a les meves mans és, fet i fet, la mateixa que en acabar de llegir l’anterior traducció a cura de Creus, Si la vida sabés l’amor meu (Edicions de 1984, 2023) del poeta Sandro Penna: com és possible que fins ara no haguéssim notat els buits que suposava no tenir aquests textos traduïts? Suposo que perquè abans que intèrpret, mitjancer, creador i recreador (mai traïdor), un traductor és, sobretot, un lector amb molt bon olfacte.
De tots els elogis que la crítica ha dispensat a Eloi Creus per la publicació d’En hora incerta, segurament el més repetit és el fet d’haver-nos descobert Primo Levi, a qui tots coneixem per narrar l’horror de l’experiència concentracionària d’Auschwitz a la novel·la autofigurada Si això és un home, com autor d’una obra lírica. Com no pot ser altrament, em sumo a aquests aplaudiments, però, també voldria agrair, a més d’aquest bon olfacte que el porta a trobar a Nàpols un discret volum de poesies de Levi (que passa força desapercebut fins i tot als lectors italians), que tingués la convicció que calia transportar-les al català. M’explico: hauria estat molt fàcil jutjar els versos de Levi com una producció menor i, doncs, de poc interès. Hauria estat molt fàcil concedir-los una atenció relativa, testimonial, com la que haurem donat molts de nosaltres a la peça que, encapçala Si això és un home i que es troba recollida a En hora incerta amb el títol «Shemà». Un dels mèrits d’aquesta traducció és mostrar al lector que hi ha un Primo Levi més enllà de la narrativa i que, tot i que potser no és un poeta de primeríssima categoria, com afirma el traductor a la nota final, sí que assoleix, en canvi, moments de gran intensitat o lirisme. Un altre és que mostra una faceta interessantíssima per configurar el retrat intel·lectual de Levi.
A la nota final del volum, Creus escriu que Levi va «fer el millor que pot fer un poeta: només escriure quan tenia alguna cosa a dir» (p. 162). I si bé això sembla cert a la majoria de pàgines d’En hora incerta, també és inevitable preguntar-se quines vies o possibilitats del gènere líric van seduir Levi, l’home que confia de manera immediata el delicadíssim testimoni del lager a la narrativa (i a un model narratiu, a més, que ell vol tan objectiu com sigui possible, segons diu ell mateix a la nota prèvia a Si això és un home). Condicionats per la lectura de la Trilogia d’Auschwitz, En hora incerta ens dona la possibilitat de comprovar si la poesia de Levi discorre paral·lela a la seva narrativa o si, en canvi, constitueix una alternativa per formular emocions i temes que no havien trobat encara la seva concreció imaginativa. Em sembla que aquest és un camp on encara queda molt per dir i que la traducció d’Eloi Creus anima al debat. En qualsevol cas, ell sí que observa que la producció lírica de Levi és força irregular, tant pel que fa a la forma com al contingut. El primer aspecte no ens ha de fer patir gens perquè el traductor, amb la pulcritud mètrica que el caracteritza, s’ha encarregat de representar en català quan Levi vol demostrar el domini de l’ofici, amb versos ben cisellats i rima consonant (llegiu el la composició inicial «Crescenzago») i quan es decanta, en canvi, per una llibertat aparentment desmanegada.
Levi oscil·la en el contingut i, especialment, en el to. És clar que el record d’Auschwitz hi és molt present. Els primers poemes del llibre són compostos exactament durant els mesos de redacció de Si això és un home i tenen també tant la voluntat de pensar en els enfonsats com la de representar la deshumanització al camp. El poema «Buna», per exemple, situa en el present del camp amb tot de detalls sensibles (colors, olors, sons):
Peus tots llegats i terra maleïda.
Llarga fila ens els grisos matins.
Fuma la Buna per mil xemeneies
Un dia com cada dia ens espera.
Terribles a l’albada les sirenes […]
Aquesta descripció, que podríem trobar perfectament a Si això és un home és només el punt de partida perquè el jo poètic s’adreci a un company ja «cansat», «gris» i «buit» per demanar-li si es reconeixerien en cas de trobar-se en un món que els permet tornar a ser homes. És a dir, aquí tenim un exemple que, tot i que Levi no és un poeta especialment sofisticat des d’un punt de vista retòric i formal, aconsegueix despertar l’emoció en el lector gràcies a la situació comunicativa.
Algunes peces d’En hora incerta donen compte d’altres circumstàncies relatives al món del supervivent de l’horror nazi que no veiem reflectides en la narrativa. Concretament, estic pensant en una breu composició titulada «25 de febrer de 1944», que glaça la sang al lector, en primer lloc perquè qui parla adreça el seu parlament a algú desaparegut al camp («Voldria creure alguna cosa més, | més que la mort que t’ha desfeta») i, en segon lloc, perquè ens parla també de la dificultat d’expressar les conseqüències morals d’un fet tan terrible com aquest, expressar un dolor indicible que barreja el dolor de la pèrdua amb el de la frustració d’haver-se volgut un dia lliures, després de l’horror: «Voldria poder dir la força | amb què vam desitjar aleshores, …». De la mateixa manera, Levi se serveix del gènere líric per expressar les angoixes nascudes arran d’haver sobreviscut a Auschwitz, que el van perseguir tota la vida, en una peça titulada justament «Supervivent», amb data de 1984.
Tot i que resulta complex i delicat valorar aquest tipus de literatura, perquè l’element estètic és indestriable de l’ètic en molts casos, sí que voldria assenyalar algun exemple en què Levi reïx, al meu entendre, en la construcció d’un poema líric. «La posta de Fossoli» és un breu poema de caràcter reflexiu en què el jo, des del seu present, evoca el moment en el qual, tot mirant el sol ponent des de Fossoli (el camp previ a la deportació a Auschwitz), pensava que no tornaria mai més a casa. El que meravella de la composició és com aquesta posta i la idea de la mort estimulen la imaginació de qui parla i li fan recordar els coneguts versos de Catul a Lèsbia.
La posta de Fossoli
Jo sé què vol dir no tornar.
Per entre el filferro espinós
he vist el sol baixar i morir;
m’he sentit la carn esquinçada
pels mots del vell poeta:
«Els sols es poden pondre i tornar a néixer:
el nostre dia és curt i quan se’ns pongui,
ens tocarà dormir una nit perpètua.»
Aquells versos en què Catul exhortava Lèsbia a gaudir de l’amor perquè la vida és fugaç adquireixen un sentit ben diferent en el context del poema de Levi: ja no són una mena de carpe diem eroticofestiu, sinó un memento mori que pressent un desenllaç fatal al camp de concentració. El canvi de context provoca una resemantització dels versos llatins, que prenen ara una gravetat metafísica i fan que ens estremim. És el mateix tipus de reescriptura de la tradició literària que trobem, de fet, al cèlebre capítol «Cant d’Ulisses» de Si això és un home, en què l’experiència d’un Ulisses dantesc es projecta sobre els presoners del camp per recordar-los la seva humanitat.
Però, com s’apuntava més amunt, Levi no sempre escriu sobre el camp i les seves conseqüències amb la gravetat que acabem de veure. En realitat, sap ser ben irònic i mordaç. A la composició «Un altre dilluns», per exemple, assistim a les sentències dictades pel jutge infernal Minos, la veu del qual no ressona en cap estança de l’Hades, sinó pels megàfons de l’estació de tren de Torí. La rima consonant que Creus manté a la seva traducció reforça el to faceciós del poema, que es tanca amb una doble paròdia dantesca.
Minos terriblement sol grunyir així
pels megàfons de Porta Nuova
en l’opressió dels dilluns al matí,
que comprendre no pot qui no la prova.
Minos abandona l’infern de la Comèdia per salvar o condemnar un dilluns al matí. Aquesta sensació de trasbals (infernal) en una estació concorreguda a l’inici de setmana és tan inefable o intransferible, segons el jo poètic, com aquella dolçor que inspirava la dona-àngel a la Vida nova.
La ironia, entesa com a distància, és recurrent al volum En hora incerta. Només caldrà que el lector es fixi en la quantitat de composicions posades en boca d’un personatge clarament diferent del poeta. Levi fa parlar un bon nombre d’animals («L’elefant», «El talp vell», «Dromedari», «Ostra perlera») sobre temes tan humans com l’absurd de la guerra o la necessitat de reconstruir-ho tot després de la destrucció. També desfilen pel llibre un partisà mort pels seus companys i enterrat en un turó, i, al poema titulat «Anunciació», d’una ironia sagnant, qui pren la paraula és un àngel (caigut?) que s’adreça a la futura mare d’un líder feixista per dir-li que porta dins la llavor del mal. Llegim-ne els versos finals, carregats d’amargor, perquè aquella bona nova suggerida pel títol esdevé, en realitat, un auguri funest que difícilment podria alegrar una futura mare:
Portarà la mentida als confins més llunyans,
evangelitzarà amb la blasfèmia i la forca.
Dominarà en el terror, sospitarà verins
a les aigües de les deus, a l’aire dels altiplans,
veurà la insídia als ulls clars dels nounats.
Morirà mai tip de matances, i deixarà semença d’odi.
És aquest, doncs, el germen que et creix dins. Alegra-te’n, dona.
Com es pot veure per aquests exemples, la lírica de Levi no té una alta formulació retòrica ni cerca la complexitat. Els poemes que atrapen i commouen el lector responen més aviat a l’audàcia de la situació comunicativa, la ironia o encertats jocs d’intertextualitat. En la seva traducció d’En hora incerta al català, Eloi Creus té present que Levi compon una poesia àgil, clara, molt propera a la parla natural (i que, en aquest sentit contrasta, posem per cas, amb l’hermetisme del gran poeta Paul Celan). Per això mateix, cerca de produir aquest efecte amb les formes de dir més naturals de la llengua catalana («fatigats per guanyà-us-e el pa», llegim, per exemple, a «Al principi»). Perquè si hi ha una característica clara en la poètica de traductor d’Eloi Creus és la idea que la mà de qui interpreta i tradueix no ha de ser invisible, cosa que justifica llicències com la del poema «Fita», en què es tradueix el vers original «Felice l’uomo che ha raggiunto il porto, | […] Presso al camino, ed ha buona pace» com «Feliç qui ha aconseguit arribar a port, […] prop del fogar i la seva pau no es muda», seguint la formulació que li ofereix una de les estances de Carles Riba («Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany | i la seva pau no es mudava…»). Per tots aquests motius, crec que queda més que justificat l’interès d’una traducció com aquesta d’En hora incerta i que saludem, feliçment, Eloi Creus no només com a Homo Fabra de Núvol, sinó també com a bon fabbro del parlar matern.
