Un gabinet de teràpies alternatives (seré diplomàtic) ocupa la saleta exterior d’una antiga casa benestant de la Raval de Maó. Esmitjada, la parcel·la se situa entre el carrer del Rector Mort i el carrer de la Comèdia. Els noms no són mai innocents, aquí tampoc. Una església propera, en primer poc més que una ermita, conta, sense estalviar-se la compareixença de sant Antoni i sant Jordi, l’epopeia de la conquesta catalana de Menorca. Som, efectivament, en el segle xviii som fora de les murades de Maó, és a dir, fora de l’Antic i, sobretot, fora del control del Borbó. La cartelleria de l’actual gabinet, però, ens recorda que el projecte il·lustrat encapçalat pels membres de la Societat Maonesa no va reeixir. La biblioteca que aquesta entitat a mig camí del grup de lectura i l’acadèmia va reunir en els baixos de la casa de Joan Ramis es va dispersar. Anys després, l’execució del capità la Broma el 1810 va confirmar que, en nom de les armes catòliques, el bisbe Juano i el brigadier Ramírez, ja succeït en la governació per Luis Gonzaga de Villava, havien condemnat Menorca a l’absolutisme i la desmemòria i Maó havia d’esdevenir una petita Vilatrista plena de savis retuts. Fins i tot a Ca n’Oliver, on les pintures encara pregonen l’ardor exemplificador de la joventut romana defensant sa incipient república, l’afegitó d’un l’escut nobiliari desferrat per un hereu a Alfons XII ens adverteix que tot açò són cabòries del passat. Al port, ja sense cap ruta comercial significativa, hi sona cada dia per duplicat —malgrat la distorsió de la megafonia obsoleta de l’Arsenal— la Marcha Real per hissar i arriar una bandera que, com qualsevol de les altres dues que han proclamat llur sobirania en els molls de l’antiga Binissermenya, no és la pròpia.
Gairebé durant un segle i mig Joan Ramis va ser conegut només com a historiador local, pioner autor (açò sí) del primer llibre d’arqueologia de l’Estat. Un escriptor de prosa castellana (malgrat els retrets de no ser prou fluid en aquesta llengua) dirigida, bàsicament, als col·legues de la Real Academia de la Historia, àvids de notícies d’aquella illa tan disputada i, per fi, retornada al seu suposat senyor natural. Aquesta etapa crepuscular era, tanmateix, l’única que en la darrera i vigent colonització hispana de Menorca podria estendre’s. A les primeres dècades del segle xx (quan un jove Joan Estelrich estudiava a Maó i hi traduïa Horaci), les coses van començar a baratar, i una fornada de nous savis, amb una llum nova, deixondia a poc a poc la memòria i establia els fonaments per poder desplegar nous projectes culturals autocentrats. No hi ha cas d’explicar com va acabar aquella represa ni com un 9 de febrer de 1939 quatre-centes cinquanta persones van haver d’embarcar-se en el Devonshire, de bandera britànica, amb rumb a Marsella. No era nou: més d’un segle abans havia estat Liorna i Gibraltar, llavors va ser Argelers i, finalment, Amèrica. L’exili ha estat una constant mutilació intel·lectual. Justament, però, de les cendres (metafòriques i literals), en va venir la reivindicació. Hem de recordar aquí el nom de Fèlix Duran Canyameras, que, enviat a Menorca per no fer nosa, va remetre una còpia d’una poc coneguda Lucrècia o Roma libre a la col·lecció teatral de Jaume Rull i Jové, i sobretot hem de reivindicar, per la seva recerca sistemàtica, Jordi Carbonell, fonament de tots els que han vingut darrere, com Vicent Melchor, Josefina Salord, Antoni-Joan Pons, Maria Paredes (la darrera publicació de la qual centra aquest article), Jaume Gomila, Albert Rossich i Pep Valsalobre.
Joan Ramis és un autor singular: polièdric en els caires personal i professional (encara hi ha tota una feina d’arxiu per fer) i polígraf en la seva obra escrita. És ara que començam a entendre textos tan significats com La Alonsíada (1818) o la persecució patida, de vegades subtil, de vegades explícita, malgrat els càrrecs oficials. Tot just ara començam a apreciar el seu interès (al costat del seu germà Antoni) en els processos dels acusats d’anglofília (com Mn. Jaume Pelegrí, vicari des Castell exiliat per no haver cantat un Te Deum en honor al rei d’Espanya), a situar-ne l’obra en el context històric i estètic, a lligar l’autor a una xarxa de relacions intel·lectuals capaç d’incorporar a la nostra llengua persones vingudes d’altres nacions (és el cas del francès David Causse) i a saber de la participació maonesa en la redacció de l’Enciclopèdia Britànica. Cal tenir aquest punt ben present: Joan Ramis, malgrat considerar-se la nau insígnia de les tres generacions de menorquins il·lustrats, no vivia aïllat en una torre d’ivori. Ni tan sols aquest ambient de modernitat era privatiu dels homes ni de la ciutat de Maó: la ciutadellenca Joana de Vigo Squella, traductora, ho evidencia. Fins fa uns anys no hem tingut un país preparat per comprendre-ho i no estem, ni fer-hi prop, en posició d’emular-ne la normalitat lingüística. Parl tant de la mateixa Menorca, com del conjunt dels Països Catalans, ja que, per paga, la perifèria geogràfica, en temps d’un centralisme cultural jamai vist, no hi ha ajudat gens. No debades, aquesta romàntica gramalleta de «Decadència», que malgrat els constants ostracismes sembla no arnar-se’n del tot, és especialment feixuga per a uns autors que, tret del Baró de Maldà (els manuscrits del qual han estat fa poc venuts a la Biblioteca de Catalunya), ja no tenien Barcelona ni València com a centre de llur vida intel·lectual.
Coneixem sencer el teatre de Ramis des de fa dècades: Lucrècia o Roma libre, datada el 1769, va ser editada per primera vegada el 1968 (gairebé dos-cents anys després) i Arminda, de 1771, i Rosaura o el més constant amor, del 1779, de manera independent el 1982. Tanmateix, les edicions han estat molt desiguals i, sovint, precàries i conscientment provisionals. La bona voluntat de divulgar un patrimoni de primer ordre d’un temps prèviament qualificat d’ermàs va precedir l’exhumació general d’uns testimonis que havien romàs mig amagats. Sovint els hereus dels il·lustrats maonesos són als antípodes ideològics dels seus avantpassats i les biblioteques particulars no són bones de consultar. És un fet que la repressió ideològica va ser un èxit. Per tot plegat, l’arribada de Teatre Complet. Lucrècia. Arminda. Rosaura de Joan Ramis curat per la classicista Maria Paredes Baulida (Barcino, 2023, «Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans» número 8) esdevé tota una fita. L’editora, amb l’experiència prèvia d’haver estudiat en una considerable munió d’articles «el període menorquí de la literatura catalana», d’haver curat bona part de l’obra d’Antoni Febrer i Cardona i, juntament amb Josefina Salord, d’haver donat a conèixer les traduccions de la ja esmentada Joana de Vigo Squella, ofereix ara al públic general les tres obres ramisianes, totes tres amb nom de dona, per primera vegada en un sol llibre, en una edició solvent, amb un text establert a partir de tots els manuscrits fins ara coneguts (incloent-hi els inèdits del Fons Mir, cedit l’any 2022 a l’Arxiu Històric de Maó) i que és el preàmbul d’una desitjada edició crítica de tota l’obra catalana de l’autor més creatiu d’aquest període (p. 47).
El teatre de Ramis pot desconcertar els incauts lectors que s’hi atansin per primera vegada. Per començar, la seva llengua és un constant experiment, amb uns còmputs mètrics molt analítics (com el del vers que he manllevat pel títol) i amb hispanismes i gal·licismes que ara no toleraríem en absolut per la nostra necessitat de puresa davant la imminent desfeta. La qüestió ha estat ben estudiada per als autors barrocs com Vicent Garcia i Francesc Fontanella (autor dramàtic editat el 2022 en la mateixa col·lecció «Imprescindibles», número 5) i, seguint la mateixa línia però amb diferències significatives, també per a l’autor menorquí. Ramis havia de superar una tradició teatral popular forta (tant de temàtica religiosa com profana) i emular, amb els nous valors estètics, les grans obres de la literatura en voga que eren representades habitualment a Maó: fa bé Maria Paredes de recordar en la introducció (p. 25) la representació de Le malade imaginaire de Molière el 1760 i la constel·lació de traduccions adaptades de Vicent Albertí de noms com Goldoni, Metastasio, Fernández de Moratín, el mateix Molière i un llarg etc. La llengua catalana a la Menorca setcentista i començaments de la vuitcentista gaudia d’una normalitat tan indiscutible com per tenir un teatre culte constantment renovat que va sobreviure tres dècades a la castellanització del segle xix. N’hi ha que dirien que és la sort d’haver eludit la implantació del Tractat de Nova Planta i d’altres, més mitòfobs, d’ésser colonitzats per un imperi, el britànic, que, en general, no tenia gens d’interès en el nostre poble i, per tant, cap intenció d’alterar-ne els costums. L’única institució local abolida, per a goig dels locals, va ser la Inquisició.
El de la llengua, amb la consciència de la seva unitat i la reflexió sobre els diferents registres, és un tema central d’aquest cercle d’intel·lectuals menorquins, que no només hi escriuen, sinó que també intenten establir-ne algunes normes ortogràfiques i fins proposar-ne posteriorment una codificació gramatical (en el cas de Febrer i Cardona). Per açò mateix, parlar de la «llengua literària forjada a partir del català de Menorca» (p. 11) és una caracterització massa simple. El matís que en fa la curadora, ja cap al final, és ben important: «la llengua de Joan Ramis a Lucrècia, Arminda i Rosaura correspon a la variant menorquina del català en un registre culte (excepte en les intervencions del graciós Vinblanc, a Rosaura)» (p. 42). Com a variant culta, té molts d’elements que transcendeixen el dialecte amb voluntat conscient i, justament, convé començar a desfolkloritzar als ulls dels catalans continentals els nostres autors que no tenien vocació localista. Tot illenc sap com és de costós desexotitzar-nos als ulls dels principatins. Els elements propis de la parla de Menorca són omnipresents, però en cap cas es tracta d’una llengua dialectal i, sovint, els elements que li confereixen estranyesa al lector actual són més aviat arcaismes abans compartits amb els altres territoris, sovint conservats en el llenguatge administratiu de la governació local, o, fins i tot, girs presos dels models literaris europeus. En tot cas, les notes a peu de pàgina i un glossari final (p. 295-299), garanteixen que el lector general pugui seguir sense dificultats la lectura dels textos.
Un altre element d’estranyesa és la temàtica d’aquestes obres. I és que, Lucrècia, la primera, manca totalment de cap paral·lel en català. La font d’aquesta obra l’hem de trobar directament en el final del llibre I de l’Ab urbe condita de Titus Livi. Lucrècia, que representa la virtut original del poble romà, és violada per Sext Tarquí, fill del rei, i, agreujada, pren la decisió d’una mort voluntària (els romans mai haurien emprat un terme tan estrafolari com ‘suïcidi’) perquè ningú la pugui adduir com a mal exemple. Brutus, amic de Col·latí (que era l’espòs de la difunta), aprofita l’avinentesa per moure el poble romà, ja descontent per altres oprobis, a expulsar la monarquia en aquell any del 509 aC en què, segons la tradició, es va proclamar la República Romana. Tot i que el tema ja havia estat tractat abans (sovint reduït al conflicte entre raó i la desmesura del desig) difícilment podem desvincular aquesta temàtica de les idees filosòfiques i polítiques que llavors irradiaven des de l’enciclopedisme. La Revolució Francesa, un poc més endavant, s’apropiarà de l’imaginari que envolta els herois de la República Romana i explicitarà el caliu que colgava sota aquesta estètica. No debades, Marsella era l’autèntica llibreria dels menorquins i l’alçament del poble francès es va conèixer abans a Maó que no a la cort espanyola.
Lucrècia, l’òpera prima, és, també, la més reeixida i la que més ens pot interpel·lar avui dia. És, altrament, l’exemple més evident de la relació d’aquest maonès, doctor en Dret, advocat i professor, amb els clàssics llatins, que havia conegut en la seva formació (barroca, açò sí) a Mallorca. Ja en aquest període de formació el jove Ramis va destacar en el seu domini del llatí i la seva capacitat d’imitació dels clàssics (en exercicis de composició que llavors eren centrals en l’educació). Aquesta relació, però, es va consolidar: més enllà de Lucrècia, Ramis va escriure una Ègloga, va compondre una Elegia llatina (dedicada a la mort de la seva dona), va conrear l’humor (massa sovint obviat per la crítica) seguint models de Marcial, Persi i Juvenal i, a més a més, va versionar per primera vegada en la nostra història literària Horaci i Catul, una mancança inajornable a finals del set-cents. Per a Joan Ramis els autors clàssics no són figuretes ornamentals de guix, com les criticades en el Manifest Groc (1928), sinó referents intel·lectuals, morals i estètics que esdevenen vitals per la supervivència cultural.
En haver arribat aquí es podria pensar que Joan Ramis és una rara avis deslligada de la tradició catalana. Res més enfora de la realitat. Justament el maonès (com de vegades signava) situa la seva segona obra, Arminda (primer qualificada de «tragèdia» el 1771, però redefinida com a «drama» el 1775, cf. p. 31), en una indefinida Catalunya comtal amb uns personatges de nova creació. Aquesta obra que, d’entrada, podria recordar-nos el romanticisme posterior (així Jordi Carbonell, contestat per Rossich i Valsalobre), en realitat és una tragèdia purament neoclàssica amb un final feliç, sobre el qual reflexiona la curadora a la p. 32, i, si se’m permet de dir la meva, amb un innegable regust terencià de comèdia palliata per recursos com els embolics matrimonials i la recognició d’una filla perduda (anagnòrisi). Sigui com sigui, Ramis hi crea molts d’elements nous i la temàtica, malgrat ser del tot fictícia, difícilment es pot deslligar de les seves recerques històriques, molt centrades en les deixes de l’antiguitat a l’illa, però també en la conquesta i el subsegüent repoblament català, repartiment de terres i concessions de franqueses i drets. Aquesta és probablement l’única obra de Ramis representada públicament en vida de l’autor segons la massa poc detallada notícia de la representació d’una Arminda en Diari de Maó del capità Joan Roca Vinent.
Finalment, Rosaura o el més constant amor (qualificada de «tragicomèdia») és continuadora d’aquesta llibertat en la creació de personatges i històries, en aquest cas situats a Lisboa, però amb un bufó, Vinblanc, que parla un menorquí volgudament col·loquial. És interessant constatar que amb la penúltima dominació espanyola (i el perill inquisitorial i l’amenaça del tancament del port franc, no ho oblidéssim) Ramis en va fer una revisió (1783) en què va amagar el seu nom amb un pseudònim i hi va suprimir uns versos poc centrals. De la mateixa època —açò és una dada que vaig conèixer per Pep Pelfort i que s’hauria de tenir en compte—, també és una de les quatre versions del seu Resumen Histórico y Topográfico de la Isla de Menorca (1784), interessant per ser encapçalat per uns versos de Lucreci (De rerum natura 3.11-12). Si s’hagués mantingut en el manuscrit enviat a Madrid, hauria estat tota una declaració d’intencions davant d’un Estat eminentment catòlic. Basti dir com encara en les beceroles de la Bernat Metge, un segle i mig després, la traducció d’aquest poeta (la primera en català) va ser motiu d’ira (un de tants) d’Antoni Maria Alcover. A Rosaura tornam a tenir un triangle amorós en què el rei pretén sense correspondència la protagonista, que gaudeix de l’amor del general de l’exèrcit reial. En veure el rei que els dos amants són capaços d’assumir la mort abans de rompre la seva relació, decideix acceptar-ne la unió. Aquesta és, probablement, l’obra que més maldecaps ha ofert als teòrics dels gèneres literaris d’aquesta època. El teatre de Ramis, com tota la seva obra, no va ser confeccionat amb patrons predefinits, amb els quals sovint maldam per encabir les produccions d’aquesta època. Només la distància temporal, que esborra les connotacions del moment, sembla fer-ho encaixar tot.
Amb la publicació del Teatre Complet de Joan Ramis, Maria Paredes ens ofereix una bona oportunitat per qüestionar els nostres prejudicis envers el patrimoni literari català precontemporani, en què fins i tot els professors universitaris (amb una actitud de vegades hipernoucentista) han caigut. Llegir i reivindicar l’obra de Ramis significa copsar complet el mapa literari del país i reflexionar, inevitablement, sobre el poder ciutadà, quelcom necessari en les hores greus orquestrades per les dretes imperialistes que, per decisió del seu electorat, seguen drets i llibertats cíviques arreu del món amb la complicitat dels mitjans de comunicació majoritaris. En el cas del Rosselló, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses (i d’altres territoris semblants) carreguen, a més a més, contra la llengua pròpia. Malgrat el jacobinisme francès, tot va junt. Ramis, amb la seva resiliència d’home que va viure en tres Estats diferents sense baratar de casa, de ciutadà que segons les victòries sempre alienes veia la seva llibertat de pensament i paraula afectada, de burgès que segons el color de la bandera hissada havia d’abandonar certs negocis, pot ser una estimulant lectura per repensar la nostra relació amb el poder i amb la tirania de l’arbitrarietat i la irracionalitat. Hem de celebrar que Barcino hagi tingut a bé de situar per al públic aquesta obra en una exitosa selecció d’obres catalanes de primer ordre.
Malauradament, els mitjans culturals del continent no han estat a l’altura d’aquesta fita (podem adduir i, sembla que de passada, una menció a Núvol de Marc Sogues). Els menorquins, no hi ha cas d’esperar-los. El Menorca – Diario Insular, l’únic mitjà periòdic imprès i distribuït arreu de l’illa, en origen òrgan informatiu de la secció local de la Falange, posteriorment en mans del bisbat, i enaltidor dels corrents més reaccionaris sota la consigna de «diario de todos los menorquines», ha estat tres mesos a fer menció d’aquesta notícia ineludible. I açò que no té cap mania a promocionar ràpidament tota mena d’autoedicions. De la precària distribució a les llibreries menorquines, n’haurem de parlar qualque dia. En una vorera Ramis és simplement ignorat, en l’altra, directament invisibilitzat. El final del projecte il·lustrat en català és el que sosté l’statu quo inqüestionable. Joan Fuster ho tenia clar: «[e]l fenomen de la Menorca centrifugada té un enorme interès sociològic —a part el literari— dins la història de la llengua catalana: és l’excepció, la mostra d’alguna cosa que hauria hagut de ser i que no fou possible». Per ordre d’una opaca Autoritat Portuària, institució amb seu lògicament a Madrid, el port de Maó és ara ple de ferros que impedeixen als ciutadans l’accés als molls i a la mar. Tanta sort, però, que tenim el reiki de la cooficialitat i l’homeopatia de l’Estatut d’Autonomia.
