Com que som addicta
a l’aigua de Vichy
escric com em rota.Antonina Canyelles
Que així el sonet amb gest de proxeneta
vol consonar i cobrar feina feta.Dolors Miquel
Un dia que no havia d’anar a la feina em vaig asseure en un sofà amb l’Adrià Targa. Al cap de dues hores d’esgrima parlada, vam encetar una conversa (la conversa) sobre escriure amb mètrica com aquell qui no vol la cosa. Segurament ens havíem cansat d’explicar tafaneries i aquell vespre de dimarts —costa que el fet gloriós s’esdevingui— teníem el cap prou clar per mantenir una conversa intel·lectualment equilibrada. És cert o no, que la idea d’escandir versos remet a un cert equilibri? A l’Adrià Targa algú el va etiquetar, amb més o menys encert, com a neoformalista i ell mateix es riu de l’idil·li amb l’art major quan, a l’inici de Canviar de cel, escriu: «Només soc un ximplet que domina la mètrica». Doncs bé, entaulats a la butaca, jo deia a l’Adrià que em costava de trobar dones poetes que escriguessin amb formes estròfiques preestablertes, que m’emprenyava cada cop que s’acompanyava la paraula mètrica amb l’adjectiu masculí, que ja sabia que el cànon l’havien bastit principalment els homes, no descobrirem la sopa d’all, però que a ningú no li passaria pel cap, per exemple, acusar el solfeig d’eina masculina imposada. Aleshores l’Adrià va encendre el cigarret i em va explicar que per a ell la mètrica era precisament això, una eina, i que qui escrivia poesia l’havia de conèixer per decidir, davant del full, si l’anava a buscar o en prescindia. «Escriure un sonet és com fer un bodegó per a qui pinta, en fas uns quants i, un cop els domines, penses què vols escriure i com. Pots abandonar els bodegons, després».
La imatge del bodegó em va tranquil·litzar perquè sempre m’havia sentit una rara avis davant del rebuig frontal —de vegades també inconscient i automàtic— que moltes dones mostren davant la idea de comptar versos. Si ulleu l’antologia de poesia feminista Flamarades sortiran, que ha curat Maria Antònia Massanet a Godall Edicions, us n’adonareu de seguida: el vers lliure guanya per golejada i sembla que les dones percebin el metre com una cotilla que amputa un contingut que elles no volen sacrificar. Com que fa temps que el conflicte de la mètrica em volta pel cap, també en vaig demanar el parer a Maria Sevilla, que aleshores preparava un article sobre Dolors Miquel, la tradició i l’apropiació estròfica. En l’article, que s’intitula «Hi haurà tant plagi com a mi em ragi. Tradició i irreverència en la poesia de Dolors Miquel», Sevilla cita uns versos d’El Musot en què Miquel glossa l’asfíxia del sonet i la idea de posar-se a escandir només per rebre l’aprovació canònica: «Fer-ho rimar perquè algú ho aclami. […] ¿Falta farà que tota jo em regiri,/ d’espill absurd, que em deformi, em difami…,/ no hi haurà algú que giri els ulls i em miri?». En un registre més tavernari, és a dir, parlant per WhatsApp, amb Sevilla vam convenir que moltes dones escriuen, avui, amb la idea de marcar paquet o treure’s la cigala —d’això que ara en diuen, gràcies a Déu, servir cony— i que encara es vivia la idea d’encarar-se al decasíl·lab com un combat amb l’aprovació del mascle i del cànon. Que les dones no saben escandir versos és una afirmació rotundament falsa. N’hi ha prou a passejar-se entre els poemes de Marçal, Rodoreda, Dolors Miquel, Blanca Llum Vidal, Chantal Poch o la mateixa Maria Sevilla per desmentir-ho. Ara bé, el que costa més de desterrar, dèiem, és la percepció que la forma castra el contingut, que ens obliga a ser menys insolents, menys incòmodes, menys punkis, menys contestatàries.
Pensar que la forma no permet fer denúncia social ni encarar-se amb la incomoditat també es presenta com una mentida fàcilment detectable. Si tenim Joan Brossa, si tenim Blai Bonet, si tenim Carles Rebassa, Manel Marí o Oriol Sauleda, per què tantes dones poetes continuen associant la mètrica a l’ordre i la presó verbal? Només una píndola: Sauleda fa anar les sèptimes per parlar de drogues i raves, Rebassa festeja amb el sonet per cagar-se repetidament en Espanya i Marí fa uns decasíl·labs finíssims per retratar l’embriaguesa, la nit, els taxistes i les putes. Si Dolors Miquel ens ha ensenyat que podem escriure la paraula tampó enmig d’un decasíl·lab i tocar, ensems, el voraviu als regidors del PP, per què continuem obcecades a tractar la forma d’empestada? S’esdevé, alhora, un fenomen curiós: algunes dones que s’avenen a pactar amb el metre, no passen de l’heptasíl·lab o el tetrasíl·lab —vet aquí el llibràs que és Punyetera flor, de Blanca Llum Vidal— com si les etiquetes vers en art major o vers en art menor que els van ensenyar a la facultat encara els pesessin massa. S’atreveixen les dones a fer heptasíl·labs i no alexandrins de la mateixa manera que es presenten a premis literaris mitjans i quan arriba l’hora de presentar-se als grossos els assetja la impostora? No ho tinc clar, però em sembla que escriure, a banda de ser un exercici de llibertat, també implica transitar la tradició, apamar-la. I si cal, després, qüestionar-la i desafiar-la.
Antònia Canyelles: l’aigua de Vichy, la forma, la caca
Tot aquest exordi pesadíssim l’he amollat perquè en llegir Bistecs de pantera, d’Antonina Canyelles, (Lapisilàtzuli, 2023), em va tornar a visitar l’obsessió pel trinomi mètrica-desacatament-cànon. Canyelles és una de les escriptores més reconegudes entre les poetes de generacions posteriors: li aprecien el to irreverent contra el catolicisme, contra els mascles testosterònics i contra la imposició monolingüe espanyola. Ara és finalista del premi Jaume Fuster de l’AELC i l’any passat la van homenatjar, amb motiu dels vuitanta anys, com la gran poeta sènior que s’avé amb les més joves. Antonina Canyelles, com Dolors Miquel, es va atrevir a parlar del cos femení força abans que algú s’empesqués l’etiqueta poètiques del cos i l’associés a una cosa jove, fresca i trencadora: «Brillen tant les rajoles del meu pis / que si vaig sense bragues/ m’hi veig la cotorra», va escriure a Exercicis d’una mà insomne. Hi ha qui se n’ha rigut, hi ha qui l’ha classificada com a poeta menor i hi ha, també, qui l’ha reivindicada de manera fervorosa. En llegir Bistecs de pantera vaig tenir una sensació d’incomoditat que no encaixava en cap d’aquests tres calaixos. De Canyelles me n’agraden molt tres coses: el posicionament polític, la burla a la pròpia escriptura i el sentit de l’humor. Ella mateixa es riu dels debats que l’han situada a la cruïlla de si el que fa és poesia o no —com si en comptes de llegir un llibre estiguéssim votant en una enquesta d’Els matins a TV3.
Escriu, per exemple:
Vols dir que això
que escrius és
poesia poesia?
Només és poesia;
l’altra és una
cosina meva
que té un fill
drogoaddicte
i un marit
que li pega
O bé:
No escric perquè m’estimin
sinó per atreure
lladres i bandolers.
Jo no puc assaltar
la poesia tota sola.
Potser aquesta la relació capriciosa entre el contingut del poema i la tecla de passar la línia queda, sobretot, plasmada al poema que he citat abans de començar l’article:
Com que som addicta
a l’aigua de Vichy
escric com em rota.
Bistecs de pantera té poemes punyents i brillants contra l’immobilisme i la imposició. N’és un exemple aquest:
A les eleccions
votaré a qui
m’ha jurat
que em farà esclatar de riure.
M’he tornat
com un infant:
m’agrada jugar
amb la caca.
I aquest altre:
La policia ha trobat
una dona morta de por,
però com que cridava tant
li han fet l’autòpsia.
A parer meu, però, el problema principal de Bistecs de pantera és la repetició, no de mots, sinó de recursos retòrics. Canyelles pasta el vers curt i el col·loca al full amb un estirabot final que, normalment, és ocurrent i sacseja: l’estirabot pot tenir a veure amb monges, homes desorientats, versos que surten a raig, poesia casolana o excrements i culs. Però un cop hem trobat la mateixa disposició desenes de vegades, el cop de puny fa menys efecte. De la mateixa manera que Antonina Canyelles és capaç de concentrar el poema en poques paraules, potser hauria estat interessant aprimar una mica aquests Bistecs de pantera i deixar-hi només les composicions més esmolades. Discrepo, això sí, del discurs que Canyelles sigui una poeta punki i inclassificable que va driblant a tort i a dret la tradició, que és una cosa que ens agrada molt dir quan volem reconèixer la feina d’algú i tenim molta pressa a quedar bé i penjar-li medalles. El vers curt de Canyelles, penso, es dona la mà amb la brevetat cel·lular de Montserrat Abelló. Recupereu, si no, l’antologia Al cor de les paraules, en què Abelló escriu entre altres coses:
T’he estimat
amb massa paraules.
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula
Passa, això sí, que el to d’Abelló, molt bona traductora, és més tènue i ponderat. Potser el to contestatari dels Bistecs —amb sentit de l’humor inclòs— s’avé més amb l’agror de la poètica miqueliana. Sigui com sigui, però, crida l’atenció que tant Abelló com Canyelles optin per donar al poema un esquelet tan esquifit: com si la cosa breu i la falta d’afinitat amb la mètrica l’haguessin de presentar com una composició més contundent i autèntica, sortida de l’entranya. I crida l’atenció, també, que tantes dones poetes continuïn alineades amb el vers lliure i sentin la mètrica, encara, com una imposició —i no pas un recurs.
Independentment de si Bistecs de pantera se us fa llarg o curt, em sembla que una de les qüestions més interessants que posa sobre la taula és precisament aquesta: què és l’esquelet d’un poema?, què determina que s’aguanta prou per saber-lo poema?, què dictamina, en canvi, que no és text i cal llançar-lo a la paperera?, quan renunciem a la forma, després d’uns quants bodegons, com armem el contingut per fer-lo prou autònom? Enric Casasses, que com Dolors Miquel s’ha passejat per tots els camins de la forma i de la no-forma, diu en una entrevista a Vilaweb: «Vers lliure sí, però que sigui vers». I jo em pregunto, havent llegit Canyelles, què és un vers, més enllà de la definició «sotmesa a mesura» del DIEC? S’han assegut les dones poetes, ara que es presenten antologies feministes i se celebra la conquesta d’espais tradicionalment masculins, a parlar-ne, d’aquestes presumptes presons androcèntriques? Cerquem un sofà ampli i posem-nos-hi, per favor.
