Aquest món ja no és el nostre. Sobre dues novel·les de velles sàvies

Només la inconsciència de la joventut pot proporcionar tranquil·litat. Nosaltres hem arribat en aquell punt que ja podem copsar tots els paranys i això ens fa viure en un neguit constant.

El càsting,

Antònia Carré-Pons

 

Durant els últims nou anys, les operacions estètiques han crescut un 215%, amb un augment considerable després de la pandèmia. La segona operació que té més èxit, després de la de pit, és la blefaroplàstia, que resulta que és allò d’arreglar la parpella caiguda o les bosses dels ulls. A més, les clientes de les clíniques d’estètica cada vegada són més joves (parlo en femení perquè la gran majoria de clientes són dones). Mentrestant, joves i velles anem com boges amb les skin care routine i moltes comencen a fer servir cremes antiarrugues quan encara no han acabat l’adolescència. Sembla evident que no volem semblar velles i molt menys ser-ho, o si més no això és el que ens recorden farmacèutiques i clíniques —i tothom, per què negar-ho— a tota hora. Però contra tot pronòstic, segons Anna Freixas, psicòloga i gerontòloga, la corba de felicitat en les dones puja a mesura que es fan anys i, si no es cau en limitacions imposades, la vellesa pot ser una etapa enèrgica i brillant. Durant els últims mesos, han aparegut diverses novel·les que tenen com a protagonistes dones velles, senyores grans i iaies de tota mena: què volen dir-nos?

Antònia Carré-Pons ja va veure que la gerontologia era un filó literari a Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), un llibre de relats memorable que, si encara no heu llegit, fareu bé de recuperar. Ara hi torna amb El càsting, un diàleg còmic, net i transparent, entre dues iaies que, una mica atropellades després de la pandèmia, creuen que per reconnectar amb el món els aniria bé de llogar una habitació a algú jove, i decideixen fer un càsting per valorar les diferents candidates. Les dues velles tenen caràcters gairebé oposats, però tenen la sort que s’entenen, s’estimen i es respecten, cosa que ja és força singular en una parella de certa edat. La Paula és el seny del tàndem: una antiga professora, antiga tenista —ja se sap que quan parlem de vells s’ha de posar força descripció en passat—, que està governada pel pragmatisme i l’acció. L’Ernestina, en canvi, és la rauxa: una actriu jubilada que viu amb por de sortir de casa, espia els veïns i se n’inventa les vides, que es vesteix amb antics vestits de diva i sempre parla pel broc gros.

Més enllà de l’espontaneïtat i la vitalitat del diàleg, la gràcia del text és que cada trobada que fan amb una possible llogatera és un enfrontament: el segle XX, encarnat per les dues velles, jutja el segle XXI. Les mateixes protagonistes verbalitzen que se senten estranyes, que viuen desplaçades, en una realitat que ja no les interpel·la com abans, i hi ha força planys que, potser fins i tot amb massa insistència, ho remarquen: «La nostra època ja no existeix» (p. 55), «El món ja no ens pertany» (p. 111 ), «És evident que aquest món ja no és el nostre» (p. 133), «El nostre món ja no existeix» (p. 86)… Alhora, però, tenen la curiositat de voler conèixer aquest nou món («Què cony és això?», «Isseymi, explica’ns-ho una miqueta, que nosaltres som dones del segle XX», p. 52), tot i que no s’estan de criticar aquesta nova realitat que ja no és del tot la seva. Entre whiskys, olivetes i vermuts critiquen, per exemple, la incapacitat dels joves per explicar amb paraules, la subordinació al telèfon mòbil, la cessió comunicativa de la paraula a la imatge o l’augment del masclisme entre els joves.

Carré revalora, amb lleugeresa i bon to, la vellesa i la saviesa adquirida amb l’experiència dels anys, i crea un imaginari que trenca amb els tòpics habituals: lluny d’unes dones malaltes, prostrades al llit, deprimides, malhumorades i a les acaballes, ens mostra un nou model de dona enèrgica a una edat avançada, que viu amb coratge i, sobretot, que encara té corda per estona i per anys.

 

Una vida com un cap

A La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó, hi tornem a trobar al centre una dona d’edat avançada, la Severina. La novel·la, de fet, és un recorregut per tota la seva vida, però amb una estructura curiosa, desequilibrada; un any de la Severina, el 1962, protagonitza bona part de la novel·la: va ser l’any que va anar a fer de mestra a una escola del Pirineu, el primer cop que feia la seva. És el viatge cap a l’edat adulta. Tota la resta, passat i futur, se’ns explica entre records; alguns de més allargassats, d’altres com una alenada. Quan se centra en els primers anys d’infantesa i primera joventut de la protagonista, el relat és mig emboirat i mig recreat; hi trobem que la ficció i el record es creuen, explotant tots els tòpics de l’època. Severina, que és una lectora voraç, es contagia de literatura. Així, en els anys en què la mare de Severina estava malalta, s’hi recrea l’ambient de novel·les de sanatoris. Thomas Mann planeja per la història; Màrius Torres, també. Quan s’expliquen els vaivens del pare de Severina —les llargues absències del pare, les paraules clau, la lluita clandestina— també s’hi exploten tota mena clixés: històries de postguerra que hem sentit tantes vegades.

La novel·la, però, es va agilitzant a mesura que l’edat de Severina avança. Ja no hi ha tants records de l’edat adulta, encara menys de la vellesa. El record, i la manera com el recreem i el manipulem, és una part important de l’obra:

—És una bestiola romàntica molt estranya, vostè.

—Sisplau, no digui aquesta paraula horrible. Romàntica de cap manera! Toco molt de peus a terra, jo. Però passa que la vivència imaginada o recordada, quan no es comparteix amb ningú, es viu amb una tal profunditat… en fi, amb una intensitat màxima. —Se sentia inspirada—. I jo vull el màxim d’esplendor, no em conformo amb menys. I vostè? (p. 305)

Més que explicar la vida de Severina, diria que se’n descriu el cap, els records d’una vida quan ja es viu en l’últim tram; és a dir, no hi trobem explicada la vida de la protagonista, sinó la vida tal com la recorda una dona vella. Així, hi ha moments importants, anys gloriosos (aquell 1962), que es recordaran a la menuda, cada detall, cada anècdota, cada gest, cada conversa; la infantesa es dibuixa en una amalgama infinit de records distorsionats, mentre que l’edat adulta passa com un sospir, cada vegada amb menys històries per explicar, més monotonia, més grisor.

Els records a mig completar de Severina contrasten així amb la voluntat de la filla i la neta de la protagonista: no en tenen prou amb les explicacions inexactes de l’àvia, volen conèixer la veritat del pare de la Severina, volen saber què va passar realment. Però quina gràcia té un document d’arxiu, unes dates i un lloc concrets, en comparació amb la vida que batega i, encara més, amb el record que en construïm posteriorment? Com a l’obra d’Antònia Carré-Pons, a La mestra i la Bèstia el segle XXI també es qüestiona i se’n relativitzen les virtuts: tot es pot justificar, comprovar, definir i explicar amb l’ajuda d’un arxiu, d’uns papers recuperats, d’un simple telèfon; i sí, la vida, viscuda així, no té tanta gràcia.  

 

(Rubí, 1989). És llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i va cursar un màster d’Edició. És editora, correctora i crítica literària. Ha publicat articles i ressenyes a diversos mitjans, i és cofundadora i editora d'aquesta revista. Actualment treballa a Eumo editorial.