Sobre Ànimes mortes, de Gógol

Totes les novel·les avorrides s’assemblen; cada novel·la divertida ho és a la seva manera. A les Ànimes mortes de Gógol n’hi ha molta, de diversió, i la raó és que es tracta d’una de les obres més singulars del seu segle. I això que el plantejament és força senzill: el misteriós protagonista d’aquest «poema», Txítxikov, arriba a un poblet enmig d’enlloc i mira d’engalipar uns quants dels seus habitants per fer-los creure que és una persona de bé. Quan ja els té convençuts de la seva bona fe, els visita per tal de comprar-los els serfs que se’ls han mort i que encara figuren al cens, és a dir, les seves ànimes mortes. La novel·la és el retaule de personatges a qui el nostre heroi paga una visita, cada un més estrany que l’anterior, i tots ells desconcertats de trobar algú que els faci aquesta mena de proposta comercial extravagant. L’acció principal no dista gaire del que acabarà sent un dels estereotips de la novel·la russa del xix; per exemple les obres de Dostoievski, en algunes de les quals sembla que tota la trama es compon de personatges visitant-se els uns als altres. Però, en mans de la imaginació vermiforme de Gógol, aquesta estructura es converteix en un gresol espessíssim de caràcters i d’ambients.

L’estranyesa de la imaginació de Gógol es fa notar, per exemple, en la veu i l’estructura narratives. Per ser que es centra exclusivament en les aventures d’un sol personatge, de l’home en qüestió en sabem ben poca cosa. El narrador l’acompanya tota l’estona, però sense entendre’l. Quan no sap alguna cosa, ens ho fa saber, i fins i tot ens ofereix les seves pròpies hipòtesis. El contrast entre les digressions constants del narrador i uns fets la raó dels quals se’ns fa escàpola, resulta en una experiència de lectura desconcertant. Gairebé ens sentim com un més dels personatges a qui visita Txítxikov, preguntant-nos què hi ha darrera la seva excèntrica banalitat i per què diantre vol comprar morts. El fet és que la presentació del personatge i dels avatars de la seva existència són al final de la novel·la, i el narrador transigeix a explicar-nos la vida de Txítxikov sols perquè aquest s’ha adormit, i només llavors la veu decideix d’aprofitar-ho!

Una altra característica de l’exuberància imaginativa gogoliana —tan cèlebre que fins i tot l’han imitada autors contemporanis com Nabókov— consisteix a descriure amb deteniment els personatges que es creuen amb Txítxikov, malgrat que molts d’ells tinguin un paper desproporcionadament irrellevant en comparació amb la minuciositat i el detall amb què són descrits. N’hi ha que simplement desapareixen tot seguit, per no tornar a ser vistos mai més. L’exemple paradigmàtic d’això el trobem tot just començada la novel·la, quan la carretel·la de Txítxikov entra al poble i el focus narratiu l’abandona per centrar-se en dos homes que especulen sobre la possibilitat que un vehicle com aquell arribi a Moscou o a Kazan. Unes línies més avall, un jove es mira el carruatge i el narrador li dedica un paràgraf sencer, tot plegat per veure’l reprendre el seu camí i perdre’s per sempre més. Aquesta manera gogoliana de poblar els seus escrits amb personatges curosament perfilats, però narrativament inconseqüents, la descriu el mateix narrador quan ens presenta els dos serfs de Txítxikov. Al començament del segon capítol el narrador ens diu:

Per al lector no serà del tot superflu conèixer els dos serfs del nostre protagonista. Encara que, és clar, no siguin personatges rellevants, sinó allò que se’n diu secundaris o fins i tot terciaris, i encara que els moviments i ressorts principals del poema no es basin en ells, sinó que tan sols els voregin i els passin a frec en alguna ocasió…

La inconseqüència dels personatges gogolians, però, ho és només des d’un punt de vista narratiu. Vistos des de la construcció de les atmosferes boiroses del país imaginatiu de Gógol, són del tot substancials. En aquest sentit, Nabókov ho remarcava en un assaig dedicat al narrador ucraïnès: «un famós dramaturg ha dit (probablement responent de mala gana a algun corcó obsessionat a descobrir els secrets de l’ofici) que si al primer acte hi ha una escopeta penjada a la paret és perquè s’ha d’acabar disparant a l’últim acte. Però les armes de Gógol pengen entre cel i terra i no es disparen; en realitat, l’encant de les seves al·lusions rau en el fet que d’elles no en surt res en absolut».¹

Però, en Gógol També hi trobem elements convencionals, com les digressions de caràcter especulatiu del narrador, que donen a les Ànimes mortes el matís filosòfic típic de la novel·la russa posterior. En qualsevol cas, aquestes excursions tenen un aroma de lucidesa irònica i foteta que les allunya de la teologia moral d’un Dostoievski o de la filosofia de la història d’un Tolstoi. La manera de pensar de Gógol no són les reflexions explícites, sinó la deformació humorística –tant la formal com la discursiva. Parafrasejant Karl Marx, la imaginació gogoliana s’allunya del seu passat tot rient. És a través de la seva rialla diabòlica, que Ànimes mortes es transforma en un mirall deformant on es reflecteix una versió espectral de nosaltres mateixos, feta de presumpcions, inconsistències i banalitats: el trencadís de póixlost amb què recobrim el buit de la pròpia identitat.

De fet, l’anàlisi del póixlost d’Ànimes mortes és crucial per a poder entendre la mena d’imaginació que Gógol hi posa en joc. Definir què és el póixlost, però, no és fàcil. Xènia Dyakonova, al pròleg, prova de fer-ho de la següent manera: «un còctel de mediocritat, mal gust, sentimentalisme, afectació i hipocresia». Brian Boyd, el biògraf de Nabókov, el defineix com una «sensibilitat esmorteïda». Nabókov mateix, al seu assaig sobre Gógol, ens adverteix que el póixlost «és especialment enèrgic i pervers quan l’engany no és obvi i quan es considera, correctament o errònia que els valors que imita pertanyen al més elevat dels nivells de l’art, el pensament o l’emoció».² El póixlost és una manera de ser pomposa i ingènua, expressivament rotunda al mateix temps que patèticament falsa. Són les ximpleries dites amb èmfasi de què es queixava Montaigne. I per a l’autor de Lolita, la capacitat crítica de Gógol resideix en expressar imaginativament aquesta presumptuositat cursi, vulgar i de mal gust. El póixlost de Gógol no es redueix a la hipocresia moral que sol denunciar la sàtira literària, sinó que inclou formes molt més subtils de kitsch existencial. Nabókov en llista unes quantes que troba a Ànimes mortes: «Txítxikov menjant-se el pòsit de la llet per assuaujar-se la gola, o ballant en camisa de dormir enmig de l’habitació mentre les coses que hi ha a les lleixes tremolen en resposta a la seva giga lacedemònia». Són aquestes varietats subtils del póixlost les que fan que Ànimes mortes sigui una obra mestra, i no una mera crítica dels costums de la Rússia provinciana. Tota aquesta qüestió del póixlost ve a tomb del tipus de lectures d’aquesta novel·la que s’han fet —i que encara es fan. Quan va aparèixer Ànimes mortes, la lectura en clau social era el que imperava entre els crítics, tant els qui li donaven suport, especialment Belinski, com entre els qui la blasmaven. Els defensors de la novel·la hi veien reivindicacions properes a les del socialisme francès i a les de les novel·les amb consciència social de George Sand o d’Eugene Sue. Però, diria que aquesta mena de recepció era més una conseqüència del programa de la crítica progressista, d’ideari socialista i contrària a la servitud, que no pas fruit de les característiques reals de l’obra de Gógol. Aquesta versió crítica de les Ànimes mortes, que la vol fer assemblar a les novel·les realistes que la van succeir, encara s’estila. Per exemple, en una ressenya a l’Ara Llegim, Pere Antoni Pons descriu Ànimes mortes com un «retaule social exacte». L’emparenta amb el realisme del xix, caracteritzat per l’«ambició panoràmica i minuciositat detallista, retrat d’una realitat política i socioeconòmica i exploració d’una vasta galàxia d’individualitats, majestuositat i banalitat, narració d’unes vides i reflexió sociomoral i filosòfica sobre aquestes vides…»; i del qual, segons ell, Ànimes mortes n’és un una «peça major».

Aquesta mena de lectures, forçaven —i forcen— l’estil de Gógol a encaixar en un motlle que no és del tot el seu, i per això alguns crítics del segle  —entre les quals es compta Nabókov—van optar per llegir-lo des de la seva singularitat. Encara que és cert que a Ànimes mortes hi trobem una sàtira social innegable, i fins i tot pot ser veritat que Gógol volia dirigir-la contra els vicis del seu temps, no costa gaire de posar en dubte la condició de “retrat exacte del camp rus”; començant pel fet que Gógol no coneixia en absolut el camp rus, i si en coneixia alguna cosa, era de passada. La noció que Gógol podia tenir-ne l’havia extreta de les vegades que l’havia travessat en carruatge, sense estar-s’hi més enllà d’uns dies. És difícil de creure que es pugui fer un retrat social exacte d’una realitat tan vasta com la d’aquesta part de Rússia aprofitant el que es veu des de la finestra d’una carretel·la. Fins i tot si en tenia records d’infància, aquests devien ser del camp ucraïnès, que és ben lluny dels llocs que apareixen a Ànimes mortes.³ De fet, és el mateix Gógol qui en unes cartes en què explica les seves intencions a l’hora d’escriure la novel·la, diu que per a la creació dels personatges, més que observar als seus conciutadans, va dedicar-se a deformar artísticament els vicis de la seva pròpia ànima. També és força revelador el que va pensar després que Puixkin exclamés: «Déu meu, que trista que és la nostra Rússia!», tot just després de llegir l’esborrany d’Ànimes mortes. Gógol glossa així l’abatiment de Puixkin: «Aquella exclamació em va sorprendre. Puixkin, que tan bé coneixia Rússia, no s’havia adonat que tot allò era només caricatura i invenció! Llavors vaig comprendre el que significa una obra que surt del més profund de l’ànima, i en quines formes més terribles es poden presentar als homes les tenebres i l’angoixosa manca de llum».⁴

Malgrat tot, de Gógol tampoc ens n’hem de refiar massa. No pas perquè no mostri una capacitat de reflexió finíssima sobre l’art d’escriure —perquè la veritat és que la mostra a tot arreu a on ha reflexionat sobre aquesta qüestió— sinó perquè és ben sabut que mentia fins i tot en les cartes personals, en què explicava que havia estat a llocs on no havia estat, que s’havia trobat amb gent amb qui no s’havia trobat, i que havien passat coses que no havien passat. No ens hauria d’estranyar que també fabulés quan parlava de la seva pròpia obra i dels motius que la funden. De fet, hi ha una frase de Nabókov que ha fet fortuna, segons la qual, Gógol tendia a planificar minuciosament les seves obres després d’haver-les escrit.

El fet, però, és que independentment de les intencions de l’autor, que mai podrem estar segurs de conèixer del tot, la dinàmica de la imaginació espectral de Gógol es copsa molt millor en altres aspectes de la seva obra que no pas en el seu suposat retrat fidedigne de les relacions de poder entre amos i serfs, o dels vicis de la classe funcionarial i terratinent de la Rússia burocràtica i corrupta del tsar Nicolau I. Tot això hi és, en part, però el que depassa el valor documental de l’obra és la crítica potentíssima a la manera com construïm la pròpia identitat, de la qual la denúncia del póixlost n’és un dels fonaments. L’obra de Gógol no és el retrat de la Rússia real del seu temps, fins i tot si ell pretenia que ho fos. Des del punt de vista del model novel·lístic del xix, el realisme gogolià és un realisme fracassat. L’ordenació de la multiplicitat, que és la base per a la construcció de les novel·les corals de Tolstoi o Dostoievski, és contrària al tarannà artístic de Gógol. Però què es pot esperar, d’una personalitat com la gogoliana, tan intolerant a les convencions, i alhora profunda, fanàticament moral? Només en podia sortir un garbuix meravellós i envitricollat com el seu. Fins i tot si Ànimes mortes és un conglomerat de caràcters; la riquesa i la singularitat dels matisos preval per sobre d’una suposada cohesió de conjunt. Potser, fills com som d’una societat i d’una imaginació cada vegada més administrada, ens commou el deix de particularitat rebel que tenen els detalls gogolians, que es reboten tostemps contra la novel·la mateixa de què formen part, i no permeten que qualli l’ordre global característic del gènere, que els faria quedar subsumits en l’argument per comptes de brillar amb la llum pròpia amb què brillen.

En relació amb tot això, podem considerar un moment la descripció del jardí abandonat de Pluixkin, un dels personatges a qui Txítxikov compra ànimes mortes. En aquesta descripció, s’aprecia una mena d’imatge espectral de la pròpia imaginació de Gógol, una frondositat confosa de brancam i fullatge. De tant en tant, «els claps dels arbres verds, il·luminats pel sol, se separaven i ensenyaven al mig una foranca sense llum, oberta com una gola fosca». A través d’aquesta foranca s’hi pot veure un «caminoi estret que fugia, o una barana desgavellada, o una glorieta que tortejava». De vegades, «no se sabia com però el sol s’esmunyia fins a ficar-se a sota d’una sola d’aquelles fulles i de sobte la tornava translúcida, tota de foc, resplendint prodigiosament en aquella foscor espessa». La imaginació de Gógol mostra un ritme semblant al bategar d’aquest jardí selvàtic; una munió diversa i entortolligada de matisos a través de la  qual s’albiren llampades d’alguna cosa: la decoració del rebedor de Koróbotxka, el jardí de Pluixkin, o algun dels personatges fugaços, damunt dels quals es posa el focus de la narració, com el sol reposant sobre les fulles, encenent-los i apagant-los de seguida, quedant-ne només un fumerol verdós.

És possible que els lectors contemporanis de Gógol hi veiessin aquesta crítica social que encara ara es relaciona amb les Ànimes mortes. Però no crec que li fem cap favor si el continuem llegint com ho feien els seus lectors de fa dos-cents anys. La capacitat crítica i de pervivència d’una obra literària no prové, només, de la seva capacitat de retratar a la manera realista la societat del seu moment. La prova és que, en molts sentits, ens resulta més actual Ànimes mortes que altres novel·les de Balzac, Tolstoi o Flaubert, el realisme dels quals assoleix unes altituds artístiques que el de Gógol no assolí mai —i que dubtem que es plantegés mai, seriosament, d’assolir.⁵ El perquè d’aquesta actualitat de Gógol és el més fascinant de tot plegat. Potser trobar-nos amb una novel·la on ningú sap res del cert, on tothom malda per viure segons uns motius i unes conviccions postisses —i ni així se’n surten— i en la qual tots els personatges, heroi inclòs, ens són descrits de manera ambigua, sense que el grau de detall ens els acabi d’aclarir definitivament; potser tot això, doncs, encaixa amb un desconcert i una manca de solidesa que ens és prou familiar per experimentar-la quan llegim la novel·la. També pot ser que la falta de psicologia d’uns personatges alhora tan rics en suggestions, lligui amb els escriptors amb qui normalment es relaciona Gógol: Beckett, Kafka, Melville, etc. Fent-nos els escèptics, podríem aventurar que les sensibilitats tretes de polleguera combinades amb l’escarni de les classes funcionarials, escauen perfectament a una novel·la que fa de frontissa entre romanticisme i realisme, i que ens és plenament digerible precisament perquè som incapaços de treure’ns el romanticisme i el realisme de sobre: si més no, pel que fa a la literatura. O potser ens n’agrada el fet que la genialitat de Gógol per no acabar de relligar tots els elements de la seva obra en una cosa així com una visió de conjunt, ens permet apreciar la seva riquesa des de la vessant de la diferència, i no des del de la unitat que proposa l’estètica realista. Tant de bo.

De qualsevol manera, el sentit de les Ànimes mortes no el resoldrem mai, perquè l’obra no és cap enigma amb una solució que esperi ser desvelada. És la novel·la major d’un artista amb un talent particularíssim, l’obra del qual segueix viva quasi dos-cents anys després. Per això, la diversió que el lector trobarà a Ànimes mortes no prové d’allò que la fa assimilable a altres novel·les, realistes o no. La diversió prové de la singularitat amb què topa el lector. I aquesta singularitat no surt de la Rússia del xix, sinó de la imaginació de Gógol… o encara més, del cap de Txítxikov! Si no em creieu, que us ho digui el mateix Gógol en una de les moltes cartes en què parla de les Ànimes mortes:

Els hidalgos de gotera —vegeu en Nózdriov—van sortir del cap de Txítxikov. Va oblidar que havia arribat a aquella edat fatal en què, en les persones, tot s’endormisca, i en la qual hem d’estimular-nos constantment per tal de no adormir-nos per sempre més. No es va adonar (cosa més terrible per a un home madur que per a un jove, que pot impedir que els seus sentiments es debilitin gràcies al seu desig bullent), no es va adonar, deia, que quasi imperceptiblement, ens deixem atrapar per l’engranatge dels costums banals i mundans, per la ximple conveniència d’una societat entregada a l’oci, fins a perdre la pròpia personalitat i convertir-nos en un conjunt d’hàbits i de convencions mundanes. De manera que, quan intentem penetrar fins al fons de l’ànima ja no ens la trobem: s’ha petrificat i la persona sencera s’ha convertit en un Pluixkin espantós, les imitacions de sentiments del qual, manifestades de tant en tant, ens recorden els esforços suprems d’un home que s’ofega…