Publicat el 1989, vaig llegir El jardí dels set crepuscles l’any 1992. Jo tenia 18 anys. Em va agradar molt, fins al punt que els amics em van titllar de fanàtic. L’adolescència (allargada) és l’edat ideal per empassar-te patracols sense el neguit d’haver d’entendre’ls del tot, la millor època cerebral per enlluernar-se. Una arquitectura endimoniada —el laberint de sempre— hi ajuda, ja que et fa sentir que hi ha un repte i que podries ser l’elegit que el superarà. Controlar l’abundància de personatges i peripècies no et treu el son, perquè l’aventura és això, no saber-ho tot de la jungla. Les paraules estranyes (les sintaxis insòlites) passen avall, pot més la fam que l’anàlisi. I més aviat xales amb les atmosferes, les escenes memorables, etcètera. Per això els adolescents del tombant d’aquest segle s’han cruspit aquells totxos de Harry Potter com qui es fa un ou ferrat, i per això nosaltres passàvem les pàgines, alegrement, dels manuscrits trobats a Saragossa i dels noms de les roses —immunes a l’auxili tendenciós que avui imposen les (espai disponible)pèdies a rebuf de cada producte cultural una mica complex.
D’aquella primera lectura d’El jardí me’n va quedar fixada la part diguem-ne meravellosa —o pel·liculoide— del refugi a l’espadat, el recinte colossal i misteriós com l’arquitectura entotsolada de Ricard Bofill quan s’empesca el Walden 7 a Sant Just Desvern, la Muralla Vermella a Calp o l’Hotel W a Barcelona. Vaig delectar-me amb aquelles tirallongues de bibelots i materials nobles, d’obres d’art i ginys d’aire locusolesc, els ambients tensos o distesos a la vora del foc —i els esquemes, que sempre seran un mapa de l’illa del tresor. Vaig imaginar-me aquell iot rutilant i armat fins a les dents que, com un vaixell fantasma, navegava immune als aranzels i d’amagat de les rutes preestablertes. Me’n van quedar, també, el perfum dels noms exòtics dels personatges, algun pla seqüència, imatges judicifinalistes, la fal·lera (compartida) pels ordinadors del tipus HAL de 2001: una odissea de l’espai i pels missatges esotèrics xifrats a les estrelles i a les ruïnes de civilitzacions perdudes —i alguna rodella d’erotisme ancien régime. Era, dic, deia, adolescent, i així llegia, per sobre i feliç.
No gaire més tard, em va semblar que trobava ecos d’El jardí en les traduccions castellanes d’obres de Pynchon o de Gaddis, en la catalana de Mallafrè de l’Ulisses, etcètera, monstruositats ideals per a un cap jove i xarbotat, una mica espatllat per les anades intempestives al videoclub o pel consum de fanzines i còmics del que ja no se’n sol dir l’underground. I admeto que fins ara no recordava gaire res del periple de la Banca Mir i els vaivens de les famílies adjacents. A més a més, fins ara tenia, en ordre descendent de memòria fresca, més ímputs de Frixus el boig que no pas de Googol, i de La joia retrobada n’havia esborrat quasi tot el farciment —si parlem de trames.
***
Ara que tinc 49 anys, ara he rellegit El jardí dels set crepuscles. Ara me n’ha quedat la freixura diguem-ne sociològica, la pell política, el tremp de l’època en què Miquel de Palol la va escriure —el retrat especular que en fa— i l’esdevenidor distòpic que li va prodigar. No recordava, sí, que l’acció frega la Barcelona del primer terç del s. xxi, l’ara i aquí nostres, i els auguris que hi projectava l’autor ara m’han semblat una mica naïfs, ço és esplèndids, perquè és fàcil trobar concomitàncies entre la imaginació prodigiosa de Miquel de Palol i la tossudesa del nostre present a l’hora d’encastellar-s’hi.
L’autor, un dels nostres postmoderns insignes, de ben segur que, quan l’escrivia, ja estava familiaritzat amb l’assaig metropolitanament crític, dit de pressa i corrents, propi de la sociologia urbana de Henry Lefebvre o de l’antropologia anticapitalista de David Harvey. Segur, també, que la palla metaliterària i la intertextualitat d’El jardí són el resultat d’haver entès —o respirat, llegit, és molt dels anys vuitanta, a Catalunya— que els relats unívocs ja són inviables en un present fragmentat, destradicionalitzat i amb qualsevol mena d’autoritat —moral, política, cultural— posada en entredit. A mig ensorrar-se les macroexplicacions o les macrosolucions (el marxisme, la psicoanàlisi, el papito), la mirada postmoderna s’obria camí, en resum, per abordar les identitats, l’economia, les creences, el passat, etcètera, d’una manera irònica, informal i calidoscòpica.
Les vicissituds narrades a El jardí reflecteixen els canvis que es van produir en les societats occidentals a mitjans dels setanta —a Espanya uns quinze, vint anys més endavant. El capitalisme fuig del morrió polític i passa a ser un campi qui pugui financer que sobrevola fronteres, idiosincràsies i altres animals. Les ciutats es transformen en postciutats, en fàbriques de ciutadans alienats convertits en productors de ciutat (recordem l’Esperit del 92, que per comptes de veïns veia voluntaris) a còpia de consignes engrescadores. En paral·lel, la figura del flaner —de l’atzarós, del dissident recreatiu, de l’emboscat urbà— se’n va progressivament a prendre pel sac o es converteix en un producte més de consum —si tens prou diners. Recordem, alhora, que El Jardí s’escriu i es publica en plena voràgine del Model Barcelona, fillol d’Oriol Bohigas i de Pasqual Maragall, que tot democratitzant l’accés a la ciutat l’anava convertint en un plató.
Ho va dir, ben viu, Julià Guillamon (2001), quan va indicar que alguns personatges d’El Jardí havien viscut les utopies dels seixanta i que, per contrast, es veien abocats a no poder materialitzar-les. Jo els he descobert obligats a moure’s en el tauler d’un joc neoliberal, deshumanitzador, deslocalitzador, del capital assedegat que ho arrana tot. En aquesta direcció, El Jardí va ser una novel·la oracular: no cal ser cap cap de colla per dir que Palol preveu (i caricaturitza) la plaga d’expats que assola Barcelona —individus que no viuen als llocs, sinó que cadascun n’és un, de lloc, isolat—, o la fuga (la transfiguració) d’empreses acollonides després del Primer d’Octubre —la nostra última foguerada terrenal en un món que ja no és ni global (ni glocal, ecs), sinó un criptotrencadís eteri i, segons com, virtual. Davant l’expectativa d’un daltabaix van fugir, cames ajudeu-me, entre altres, el Banc Sabadell, Aigües de Barcelona, Gas Natural, Abertis, Codorniu, Bimbo, Pastes Gallo, el coi de La Bruixa d’Or i nostra senyora de La Caixa, fet que va palesar que l’ecumene catalana era, és un miratge. La Banca Mir d’El Jardí s’hauria sumat a la caravana que escampava la boira.
Relacionat amb el precedent, un altre punt fort d’El Jardí és que l’elit que es reuneix al Palau de la Muntanya (banquers, ministres de finances, empresaris) per servar tot allò de sublim que hagi pogut donar la humanitat, torna a ser una imatge especular (i premonitòria) del que es cou, avui, a les altes esferes del capital financer, privat: els grups que controlen el món en viuen totalment aïllats, com l’arquitecte que es vol un geni però és repatani a viure en els pisos, barris que projecta, aquelles maquetes tan ben parides que, un cop materialitzades, envelleixen malament i de pressa —valgui de botó de mostra el nyap permanent de la plaça de les Glòries Catalanes, edificis icònics inclosos, o tants, tants pisos de protecció oficial amb envans de paper de fumar i, esclar, tants espais teòricament públics que de fet són privatius, a remolc dels usos previstos o assignats. Rellegint El Jardí, de vegades sembla que Palol disposés d’una bola de vidre per anticipar l’ara mateix, a la manera, també, d’alguns dels relats de Barcelona 2080 i altres contes improbables de Víctor Mora —sí, del creador del Capitán Trueno, publicat aquell mateix any 1989.
Pel que fa al leitmotiv del terrabastall atòmic que sura a l’horitzó d’horitzons de la novel·la, es tracta d’un lloc comú en les històries d’escrit trobat, en els films postcataclismàtics i en algunes contalles bíbliques. Palol excel·leix amb el recurs que, si l’embastés ara, potser passaria per una pandèmia, o pel canvi climàtic. La qüestió és que El jardí s’escriu en un marc mental de finals de la Guerra Freda i d’aquells pius i telèfons vermells que, vist així, ja és història, però s’ha de dir que aquest aspecte concret l’ha fet envellir molt bé. El que compta és l’adequació dels personatges a una situació de no retorn (real o simbòlica), al col·lapse, en què prevalen l’individualisme, els descreguts, l’escombrar cap a casa i el peix al cove. Aniquilada la ciutat com un espai en el qual organitzar-se col·lectivament, discutir, proposar i fructificar, queden el búnquer (el confinament), el jardí (un bosc privat) i la família (de sang i clientelar) com els últims bastions de (espai disponible).
La família, la unitat local de destí en el manglar còsmic. Els Cros, els Colom i els Flint, i la Banca Mir, Palol fa un retrat magistral de la família —a la novel·la s’arriba a parlar del Clan Mir. Posaria la mà al foc, de passada, i doncs és el model que tenia més a mà, que Palol recrea el que sovint se n’ha dit la gran família pujolista, aquell transvasament simbòlic (tan vuitantero i ara tan divertit de blasmar, per alguns) entre les idees de país, de tribu i dels seus administradors. Dit d’una altra manera, i enllà que la cosa, avui, hagi anat una mica de baixa, hi hagué un temps que la sensació de molts catalans (i de tants estrangers) és que quasi tots estaven emparentats, fos per l’ADN, fos pels negocis, les traïcions i els favors, les velles amistats o enemistats entre cases, les nissagues de concentració patrimonial, els rituals compartits (no forçosament sentits) i una gastronomia de mutu acord. Un canemàs, val a dir, que només es podia copsar (sempre il·lusòriament) si es reunia, com a El jardí, un grapat de visions possibles del conjunt, incloses les cròniques personals de la veritat oculta. Hi afegiríem, si de cas, que l’elit glamurosa que s’explica mogudes a la fortalesa és la mateixa, avui, a tot arreu, i és la responsable de la turistització i de la suburbialització, de la posthumanització de la vida corrent —com a la novel·la.
Finalment, hi ha la joia perduda (o retrobada), el secret, el desllorigador, el desencadenant o l’impulsor de la reconstrucció del sistema. Miquel de Palol tanca la trilogia amb un tur de força narratiu encomiable. No deixa de ser un terratrèmol més, com si les grans atzagaiades fossin l’únic que punteja el ritme de la Història. La recomposició de les pistes escampades a la novel·la és un festival, i les conclusions provisionals, tot i tristes, deixen el lector satisfet. Per dir-ne alguns, de corol·laris, s’hi constata que la perpetuació dels privilegis dels congregats només pot passar, precisament, pel monopoli de la riquesa i per la zombificació de les ciutats —assenyalar el paral·lelisme amb l’actualitat és sobrer. S’hi entrelluca, també, que el club dels elegits s’inventarà noves formes de legitimar-se davant dels de sota —com d’habitud. I, això és bonic, s’hi fa una defensa literària de la imaginació i de la dissidència (si no és que són la mateixa bèstia) com el darrer catau on ser lliures.
De la mateixa manera que la confessió de Jordi Pujol sobre la deixa de l’avi Florenci va semblar que accelerava les partícules del Procés (o es va viure com la caiguda de la bena als ulls, el moment que tot agafa un sentit nou i esfèric), El jardí dels set crepuscles comença, evoluciona i acaba com un sidral de connexions, d’especulacions que ara, a relectura passada, he gaudit com un vedell.
