Innocència a cops de martell

 Sobre La Cassandra i el llop de Margarita Karapanu

La Cassandra és una nena de sis anys que viu a Atenes, en el si d’una família benestant. Se’n cuiden els avis, oncles i servents (el majordom Petros, la cuinera Faní), ja que el seu pare és absent i la seva mare viu a París. Aquesta novel·la, narrada des d’una rigorosa primera persona, ens posa a les sabates de la protagonista i ens fa veure el món des de la seva perspectiva, en breus capítols (alguns, fins i tot, ocupen només unes poques frases). Tanmateix, i tal com anuncia el pròleg d’aquesta edició, «no és, ni de bon tros, un conte infantil» (pàg. 10). No només es troba en una família que avui dia titllaríem de desestructurada, sinó que el món que l’envolta és d’allò més pertorbador i, de vegades, fins i tot oníricament delirant, alhora que la narració discorre en una mena de monòleg intern i inconnex que va i ve entre la fantasia i la realitat i entre el món extern i la psicologia d’una nena fascinant, ara innocent, ara cruel.

Va ser l’òpera prima de Margarita Karapanu i va ser publicada per primera vegada el 1976, tot just un parell d’anys després de la fi de l’anomenada dictadura dels coronels¹ i quan l’autora comptava gairebé quaranta anys. Ha estat traduïda a més d’una desena de llengües i és una de les obres més conegudes de la literatura grega contemporània. Tanmateix, no és fins fa ben poc que podem llegir-la en català, anostrada per la filòloga i traductora Mercè Guitart.

El llibre, abans i tot del pròleg, presenta una dedicatòria que, a primera vista, pot semblar d’allò més prototípica i, fins i tot, protocol·lària: «Στη μητέρα μου, Μαργαρίτα Λυμπεράκη με αγάπη» («A la meva mare, Margarita Limberaki, amb amor»). El pròleg de l’edició, però, ja ens adverteix que aquest és un missatge enganyós: «Karapanu va mantenir una relació ambivalent amb la seva mare, a qui va dedicar l’obra que teniu a les mans. Aquesta relació tortuosa, en què l’amor s’alterna amb l’abandonament i l’adoració amb el rebuig, va marcar la seva vida i tota la seva obra, en què és ben present la figura lluminosa i alhora opressiva de la mare» (pàg. 10). Que la complicada relació amb la seva mare va influenciar en gran mesura la producció literària de Karapanu és un fet palesat per nombrosos estudis. No obstant això, aquesta notícia no farà que resultin menys impactants algunes de les paraules que la petita Cassandra dirigirà a la seva mare, una dona que, després de donar a llum, no va voler ni tan sols mirar-la. A més a més, no són pocs els passatges de la novel·la que mouen el lector a interpretar-los com a referències a la biografia de l’autora:

Igual com Cassandra, Margarita Karapanu compartia nom amb la seva mare, Margarita Limberaki. Per bé que l’obra no és presentada com un relat autobiogràfic ni pretén ser-ho, el distanciament físic i l’abandonament matern que sofreix la petita Cassandra inevitablement resulten analògics amb els que va viure l’autora quan Limberaki va mudar-se a París, ciutat que li permetia mantenir el seu estil de vida predilecte, sempre en contacte i prenent part de les esferes literàries occidentals. Com la mateixa autora anuncià: «Jo adorava la mare i ella també m’adorava. Però encara li tinc rancor; no hauria d’haver estat mare».² En aquest sentit, en la novel·la trobem episodis molt suggeridors, com la redacció de la carta que la filla adreça a la mare, en què, per acomiadar-se’n, li diu: «Estimada mama, quan tornaràs? Et vull matar. / T’envio molts fantasmes / dos encanteris / i una flor.» (pàg. 79).

Tal com la mateixa Karapanu va expressar en algunes entrevistes, la seva infantesa, entre París – a casa de la seva mare – i Atenes – on la seva àvia se’n feia càrrec – no va ser gens fàcil, i la mort de la seva àvia va suposar un gran trauma, no només per la pèrdua familiar que comportava sinó també perquè es va veure obligada a traslladar-se a casa de Limberaki, allunyada del que havia estat la seva llar i forçada a viure sota la tutela d’una mare absent. Al seu torn, la seva joventut tampoc no va estar exempta d’infortunis: als vint-i-quatre anys Karapanu ingressà a l’hospital després de patir la primera crisi del que esdevindrà la malaltia que d’ençà l’acompanyarà per sempre, el trastorn bipolar.³

Potser a aquesta patologia són atribuïbles algunes de les característiques de La Cassandra i el llop, que no deixa de ser una obra original però, sobretot, esfereïdora, colpidora, gràficament lasciva i d’una expressivitat astoradora. Amb el seu estil particular, pràcticament telegràfic, els dies passen ràpidament entre escenes d’una gran vivacitat. La ploma de Karapanu, anostrada excel·lentment per Guitart, en català és esmolada, directa i, com l’original, fibla. Així, veiem que la protagonista presenta canvis d’actitud sobtats i seqüències de raonament lògic d’allò més forassenyades, ben pròpies de la innocència i el pensament erràtic d’una nena de sis anys, però que la porten, de vegades, a una impassibilitat exorbitant i, sovint, a una crueltat sense clemència. Un dels múltiples exemples d’aquest tret seu té lloc quan la nena intenta crucificar el seu cosí Konstandinos a cops de martell:

A mesura que avança el llibre aquests trets de Cassandra es van accentuant. Així, per exemple, es mostra completament impertorbable quan rep la notícia del suïcidi del seu oncle Kharílaos, qui, després d’alguns intents fracassats, va lligar-se una roca al coll i va llançar-se al mar. A la nena, incapaç de comprendre quina mena de desgràcia ha sobrevingut a la família, només li passa pel cap aquesta idea: «“Deu ser un joc nou”, vaig pensar, la mar de contenta» (pàg. 67). D’altra banda, les mostres explícites de violència de part de la protagonista es tornen cada vegada més dures i cruentes, fins al punt de torturar i matar un cadell de gat, la mascota que tant havia desitjat, per evitar que ningú més no el pogués tenir (pàgs. 109-12).

Paral·lelament, els episodis – tots ells escenes breus que en poques paraules descriuen els caràcters i els ambients – que configuren la vida de Cassandra són terriblement foscos i tèrbols per al lector, mentre que per a la protagonista – de vegades víctima, de vegades botxí – són viscuts amb completa naturalitat. Així, arribem a un dels punts clau de l’obra, tractat amb una impecable destresa literària: l’abús sexual infantil. L’autora va saber servir-se excel·lentment del joc de contrastos entre la percepció de la protagonista i la percepció del lector, tot presentant escenes que, si des d’un tractament realista ja resultarien completament pertorbadores, sota aquest enfocament esdevenen inoblidables i, com agulles que es claven en la memòria, s’insereixen en la retina de qui les llegeix. D’aquesta manera, les escenes que produeixen més rebuig, fastig i angoixa són, precisament, aquelles en què la protagonista s’expressa en termes més càlids i tendres, tot parlant-ne des d’una genuïna innocència. El xoc de perspectives és, per tant, inevitable. És això el que succeeix al segon capítol, quan es dona a conèixer qui és el llop que acompanya Cassandra en el títol de l’obra:

A més a més, en les seves pàgines, Margarita Karapanu ofereix un lúcid retrat de l’ambient de la Grècia dictatorial dels anys seixanta, amb referències subtils que, de nou, contrasten vivament amb la perspectiva de la protagonista, que acostuma a malinterpretar-les. En aquest sentit, alguns dels personatges de vegades recorden esdeveniments històrics i s’hi posicionen, i ella, que vol participar de la conversa dels adults o bé és interpel·lada per ells directament, fa intervencions desafortunades però divertides: «“El general – em diu l’àvia – va posar ordre a Grècia.” M’imagino el general endreçant Grècia i ficant senyors i senyores en calaixos» (pàg. 18).

La Cassandra i el llop, precisament perquè és una obra tèrbola i angoixosa, és també una novel·la complexa i, tant en el plànol narratiu com en l’estilístic, brillant. L’autora excel·leix en la representació dels caràcters, exposada de manera aparentment senzilla però que resulta molt efectiva a l’hora de produir astorament i impressió en el lector. Així doncs, és en aquest tret on s’aprecia la complexitat característica de la novel·la, que per damunt de tot es basteix entorn d’un potent joc de contrastos entre el seu estil senzill i directe i, d’altra banda, la profunditat i la impressió dels temes que tracta. En conclusió, i per bé que no és apta per a tots els públics i que pot resultar difícil de pair per a algunes sensibilitats, aquesta primera obra de Karapanu és una obra mestra que combina una redacció amb una tècnica admirable i transmet en el seu relat una visió crua i despietada d’una realitat social impactant. Ara, a més, podem gaudir-la en la nostra llengua gràcies a una traducció que, més que ser-l’hi fidel, li fa justícia.