El dia de Santa Jordi uns quants veïns de Sant Andreu ens vam llevar amb talls al subministrament elèctric. Aprofitant l’avorriment que genera avui en dia una casa fosca sense Internet se’m va acudir que, com que estan tan de moda les llistes –la dels llibres més venuts per Sant Jordi, el cànon de literatura catalana elaborat pels escriptors venuts al Quadern d’El País, etc.–, se’n podria fer una, també, amb els Llibres de Més Pes de la Literatura Catalana. Feia setmanes que anava carretejant amunt i avall aquest totxo reeditat que porta per títol El jardí dels set crepuscles, la mítica primera novel·la Miquel de Palol. Era un bon candidat a la victòria, sens dubte. Vaig treure la bàscula d’un calaix de la cuina i en vaig comprovar el pes: 1,345 kg. No està gens malament. Amb qui podria competir? Justament aquell dia m’acabaven de regalar la biografia de Josep Pla, Un cor furtiu. Aviam, aviam… Doncs, sí, superava l’obra magna de Miquel de Palol per una mica més de 200 g: 1,548 kg.
Vaig observar a la llum d’una espelma (amb aroma de citronella) el prestatge de la biblioteca. Anava repassant lloms gruixuts: Incerta glòria (912g), Victus (1,213 g, per un moment m’havia fet la il·lusió que pesaria 1,714 kg), Els angles morts (755 g), ja baixava una mica… Aleshores se’m va acudir un exercici de literatura comparada i vaig anar a buscar Guerra i pau. La nova edició (en 2 volums, d’Edicions 1984) fa, en conjunt, 1,685 kg. Començava a divertir-me, però la meva companya de pis em va barrar el pas a la porta de la cuina. O deixava de fer el nyèbit i em posava a fer el sopar o em posava a banyar el nen amb qui compartim la custòdia (encara rai que tenim cuina de gas en comptes de vitroceràmica d’inducció i podíem escalfar aigua i menjar calent tot i la manca d’electricitat).
Mentre remenava amb una cullera de fusta la sopa de pistons, reflexionava sobre si hi ha un vincle real entre el pes físic d’una obra i el pes literari que enclou. La resposta és òbviament que no. I ara podríem argüir i brandar tots els exemplars de best-sellers tipus La catedral del mar o Jo confesso (1,069 kg, per cert), que són voluminosos de pàgines però pobres d’esperit . Bé. Tot plegat per dir que després d’haver-me passat dies, molts dies, llegint El jardí dels set crepuscles encara seguia donant-hi voltes, sobretot perquè n’havia d’escriure un article que, com es pot comprovar, no sabia ben bé com començar.
El dubte que m’assaltava mentre el llegia de forma ambulant (a la butaca de casa, però també al metro, al tren, a l’aeroport, a l’avió, a casa els sogres, a la biblioteca i fins i tot a les grades del Narcís Sala aprofitant la mitja part d’un UE Sant Andreu-CE Manresa, el vigilant de l’entrada me l’havia volgut requisar perquè el considerava una hipotètica arma llancívola), el dubte, deia, era si després d’avançar pàgines i pàgines de relats vivaços i d’excursos inintel·ligibles el resultat valdria la pena. I la resposta en aquest cas és que sí, però es tracta d’un sí matisat, amb certes reserves. Vaig acabar el llibre amb la mateixa sensació, imagino, que la del maratonià que travessa la línia de meta i cau rodó fent la croqueta a l’espera que alguna ànima caritativa li allargui un Aquarius. Ric del que la novel·la, la marató, m’havia donat, però amb poques ganes de repetir l’experiència.
El jardí dels set crepuscles es va publicar per primera vegada el 1989. Llegida avui en dia, no se li pot negar un cert aire profètic. La novel·la juga amb la paròdia de ser un manuscrit trobat i conté un pròleg explicatiu situat al segle XXII (com l’origen del Doraemon) que intenta ubicar-ne els anys de redacció. Un moment que, segons els experts del pròleg, coincideix amb la nostra actualitat. Miquel de Palol imaginava, aleshores, un segle XXI de guerres mundials marcades per interessos elitistes, més econòmics que no pas polítics. El nom de Guerres d’Entreteniment (n’hi haurà quatre; la primera hauria de començar el 2025, ull viu!) està molt ben trobat per explicar quina és l’actitud amb les quals s’emprenen (o s’emprendran, qui sap) aquests conflictes bèl·lics: població civil patint les conseqüències de les frivolitats dels seus dirigents. Ens sona una mica, oi? A mi em va recordar aquella genialitat –no prou reconeguda– d’Antoni Munné-Jordà intitulada Michelíada (Males, herbes, 2015). Sobretot per la fusió de referents i la visió de les guerres en forma de distracció televisiva.
Tot i les múltiples capes de sentit que pot presentar una obra tan llarga com aquesta, El jardí dels set crepuscles pivota sempre sobre certa dualitat d’elements: fusionant-los o acarant-los. La mateixa diegesi del relat es bifurca en dos camins que, al seu torn es van ramificant en diversos viaranys, alguns més inescrutables que d’altres. Un relat que n’inclou un altre, que el seu torn n’inclou un altre, i un altre, i encara un altre, etc. Fins al punt que arriba un moment, sobretot a la segona part de la novel·la, en què ja no saps qui narra què, tants són els personatges narradors interposats entre els diversos cercles concèntrics narratius que es generen. A la novel·la de Palol no se li pot negar ni l’ambició ni la capacitat fabuladora per fabricar i encadenar personatges i escenes, però no sé si el resultat final, comptat i debatut, compensa l’esforç i la dedicació lectora que exigeix de forma sostinguda.
Resumir-ne el contingut argumental de forma succinta és complicat (i inútil), però sí que es pot afirmar que hi ha dues grans línies de relat: primera, la de l’existència del jove narrador, que viu refugiat en un gran palau de luxe a la muntanya en plena tercera guerra mundial (o Primera Guerra d’Entreteniment). És en aquest palau on trobem el jardí del crepuscle, espai ple d’arbres i de simbologia opaca. I, segona, la dels relats que s’expliquen els uns als altres, en principi, per entretenir-se i fer els dies de captiveri més passadors. Vist amb l’avantatge del pas del temps, és clar, imaginar que el 2025 hi ha un grup de persones que passen hores i hores de conversa sense mirar el mòbil en cap moment es fa certament estrany. Això sí, no deixa de tenir un punt entranyable i captivador veure adults jugant a explicar-se «contes a la vora del foc».
Ens ho podem mirar des de dues perspectives, doncs. Tant des del punt de vista dels contes que agraden a la mainada, com des del punt de vista de l’adult. I recordar, llavors, les jornades d’intercanvi de relats que són l’esquelet del Decameró de Boccaccio. Com apuntava, la novel·la de Palol es basa en la dualitat i això queda clar en la manera com pasta uns materials que combinen, per dir-ho ràpid i malament, la cultura alta i erudita amb la baixa i popular. De manera que els elements es fusionen i s’imbrinquen, sovint, en relats tragicòmics, tan delicats com atroços, tan fins com salvatges. En aquest sentit, és interessant comprovar com Palol fusiona amb molta naturalitat els discursos i els referents de més nivell (mites grecollatins, astronomia, poesia, discussions de geometria o de física) amb escenes que conjuguen diversos gèneres més populars, com la fantasia, les faules, l’erotisme, les novel·les d’amor, d’espies o d’aventures. Fins al punt que algunes de les narracions de la novel·la desemboquen en finals banals o anticlimàtics, fins a cert punt paròdics.
Això crea un efecte de distanciament còmic en el qual es barregen les narracions d’uns personatges elitistes, de cultura i coneixements exquisits, narrant –com qui no vol la cosa– autèntiques atrocitats. De fet, a l’entrada de l’Avalon, la sala on es reuneixen per explicar-se els relats, hi ha les dues màscares típiques de les funcions teatrals, una somrient i l’altra plorant (p. 794), símbol que tot allò del qual es parla en aquella sala no deixa de ser una pura representació de les comèdies i les tragèdies del món. La narració de l’«homicidi imprudent» de Roncal en seria un primer exemple. O també totes les aventures i desventures del jove Pere Ficinus, que serveix per narrar l’ascens del personatge des dels baixos fons quinquis barcelonins a una aristocràcia mundial.
La gràcia d’aquestes narracions que conformen la novel·la és que ens sonen totes. En el fons, tot el llibre sembla un gran exercici de reescriptura més o menys camuflat. Palol parteix de situacions tòpiques, de relats populars, de contes, de trames cinematogràfiques o fins i tot de llegendes urbanes per anar confegint el fil dels relats que els personatges s’expliquen. Tot allò que apareix a la novel·la té un aire, un substrat, de ja vist o ja llegit, però passat per la ploma de Palol agafa una nova dimensió, com si fossin relats explicats per primera vegada. Des de personatges atrapats en el temps, fins a nens pesats que gasten bromes als veïns llançant-los patates al cap. Des de relats vodevilescos fins a aventures vertiginoses que semblen trames de James Bond. Palol reactualitza la tragèdia clàssica i la picaresca medieval. I situa Barcelona com el punt de partida d’unes vides que prenen un abast mundial. Tot el conjunt de relats es posa al servei d’una sola història que avança i retrocedeix en el temps, amb multitud de personatges i excursos. Com un Joanot Martorell contemporani, l’escriptor barceloní relliga fils d’ampli espectre per teixir un relat que sona, a la vegada, clàssic i modern (una nova dualitat), que es revela com una obra nova i original davant dels nostres ulls. Tot alhora –que em sembla que és un concepte que actualment plau a l’escriptor.
Al principi, per tant, ens sembla que les històries siguin un pur entreteniment (com les guerres), una manera de passar les hores entre gent de possibles mentre, a l’exterior, el món s’enfonsa. Ara bé, amb el pas de les pàgines anem veient que no hi ha cap relat gratuït i que tot allò que s’ha anat explicant, des d’un punt de vista o altre, té una connexió. Quin pot ser el problema? Que, com a lector te’n cansis abans d’arribar a aquest punt. L’aparent desconnexió entre les històries i els relats que pot generar en el lector els dos primers terços de l’obra (per dir-ho grosso modo, les primeres set-centes pàgines, que no són poques) va confegint-se a poc a poc, al darrer terç, en un mapa de situacions amb sentit. Hi van confluint actors que d’entrada semblaven dispersos o descobrim a poc a poc el joc de màscares (com les de l’Avalon) amb els quals s’han presentat el relat o certs personatges. De manera que històries explicades com si fossin de personatges aliens a la trobada, resulta que eren protagonitzats per alguns dels mateixos assistents al Palau.
D’aquesta manera, el que al principi sembla un conjunt de relats més o menys independents va teixint, amb el pas de les pàgines, una història comuna al voltant de la Banca Mir, els seus descendents i, sobretot, la possessió d’una joia que, mal m’està el dir-ho, no estic segur d’haver entès realment què és. A la pàgina 1055 sembla que s’explica però, sincerament, arribats en aquest punt de deliri, ja no sabia què anava de veres o no. Són moltes pàgines en què, com a lector, avances bastant a cegues. De fet, el mateix narrador manifesta més d’una vegada no entendre res del que passa al seu voltant. Com si tots els habitants de la mansió sabessin alguna cosa que ell és incapaç de capir. És una opció legítima, per part de l’escriptor, de fer avançar el relat entre ombres i demanar-li (molta) paciència al lector. És igualment legítim que el lector això ho entengui com un abús i abandoni abans d’hora, és clar.
També és probable que hi hagi algunes parts del text que no hagi entès perquè no soc prou intel·ligent. No em fa res reconèixer-ho. Segurament per aquest motiu m’han semblat més atractives totes les pàgines de narració pura (les aventures del vaixell Googol, per exemple), en comptes de totes aquelles en què els joves escoltadors de relats es dediquen a filosofar o a exposar teories més aviat abstruses. No és que aquestes parts no s’entenguin, de vegades sembla fins i tot que tinguin sentit i generen debats estimulants, però després s’allarguen i s’allarguen i tot plegat acaba en el farfolleig d’uns desvagats cultíssims que combaten l’avorriment.
En poso un exemple molt concret. Hi ha un moment de la novel·la (p. 182-184) en què s’exposa un suposat descobriment matemàtic: una paràbola en la qual s’hi poden inscriure de forma successiva diversos triangles pitagòrics. Un dels personatges explica als altres tota la demostració geomètrica en qüestió. Molt bé fins aquí.
Ara us confessaré una cosa: soc fill d’un professor de matemàtiques. Ara pensareu allò tan típic de: «Ah, mira, i li ha sortit un fill filòleg! El sabater és el més mal calçat, he, he…!». Però no, no rigueu, no banalitzeu el patiment aliè. No us podeu imaginar com és de dur ser fill d’un professor de mates. Penseu que l’única pel·lícula de Disney que vaig veure durant tota la meva infància va ser Donald en el País de les Matemàtiques. En algunes èpoques diria que quasi setmanalment. Jo, de nen, volia veure el vídeos (VHS) de Michael Jordan a Space Jam, Shrek, Toy Story 2, Els millors gols del Deam Tream amb Mundo Deportivo, però no em deixaven. Sempre el maleït ànec Donald amb la lupa. I després a les nits, és clar, tenia malsons amb els membres de la secta pitagòrica (doneu un cop d’ull a partir de l’inquietant minut 3.57 del film). En resum, que a mi la geometria me l’han inoculada. Així que davant del fragment de Palol se’m va acudir anar a comprovar si el que explicava el personatge era realment demostrable. Vaig obrir un programa gloriós que es diu GeoGebra (que a casa em van obligar a aprendre a fer servir pràcticament abans de saber escriure) i vaig intentar dibuixar el que explicava el personatge. El resultat és aquest:
Aquesta no us l’esperàveu a La Lectora, eh? Vet aquí el dibuix que surt de les explicacions del personatge de la novel·la (crec que és en Pere Ficinus). El tema és que en realitat, si vols que apareguin els triangles pitagòrics (recordem: són aquells en què la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa) hi ha punts i rectes que no coincideixen amb el que s’afirma al relat. De fet, el focus de la paràbola no està a quatre unitats de la generatrius (que Ficinus anomena «directrius»), sinó a vuit. I més endavant (p. 216), quan segueix exposant aquest tema mostra dues equacions com a equivalents que, de fet, no ho són. I d’una pàgina a la següent diu que “a” i “2a” són la distància del focus a la generatriu que en realitat és només “2a”… En fi, no us avorreixo més.
El dubte que em genera va en dues fases. Primer, Miquel de Palol (que, de fet, és arquitecte de formació i, per tant, en sap molt més que jo, d’aquests temes) és conscient que la demostració falla i ho escriu malament expressament? O és un descuit generat per la febrada entusiasta de l’escriptura? La veritat és que si ho llegeixes de bursada el discurs cola perfectament. I, després, si tota aquesta demostració és errònia, com podem saber si totes les altres fumades que engalten els personatges (sobre física, astronomia, el tarot o el que sigui, i que costen tant de seguir) no són també falses? Fins a quin punt l’escriptor barceloní no ens està aixecant la camisa?
Preguntes que concorden amb l’esperit que travessa tota l’obra. La impossibilitat d’arribar a una certesa sobre tot allò que travessa la vida. Són molts els moments al llarg dels relats i les reflexions dels personatges en què es fan afirmacions del tipus: «De la realitat només en són possibles visions parcials i alternatives» (p. 288) o «No hi ha categories entre els humans. No hi ha protagonistes, tots som comparses» (p. 524-525) o, just a continuació, el diàleg que aborda què és o no la realitat (p. 524-525): «el joc de mirades i perspectives amb el qual ens expliquem el món». Fins i tot, dins d’alguna de les narracions (com les que es produeixen al manicomi, p. 741-742), també es tracta aquest tema a través de la veritat o la mentida que genera l’encreuament de narracions sobre un mateix fet. L’autoconsciència dels personatges sobre tot allò que els passa és enorme i això desemboca en un altre concepte, com és el de metaficció. No només des de l’inici, quan el pròleg futurista el signa un personatge amb el mateix nom que l’autor de la novel·la (que al seu torn, de fet, ja ve d’una nissaga de Peres i Miquels de Palols il·lustres, com si el Palol autor volgués jugar amb la continuació de la nissaga), sinó que també queda exemplificat perfectament quan, a la novel·la, apareixen uns protagonistes d’una faula que llegeixen un llibre batejat com El jardí dels set crepuscles (p. 562).
La barreja de versions i variacions sobre una mateixa història acaba generant també una de les reflexions més interessants sobre la memòria i com això es trasllada al fet literari. Després de sentir tants relats complementaris, però també contradictoris, arribem a una de les preguntes que, personalment, em semblen més cabdals de la consciència humana. D’un fet qualsevol, al cap i a la fi, què ens n’importa més: el que va passar realment o el record que ens n’ha quedat a posteriori? Pesa més la veritat objectiva o l’evocació i el relat que ens en fem amb el temps? Fins a quin punt ens autoenganyem o mentim als altres quan narrem les nostres vivències? D’aquí ve l’angoixa creixent del narrador, que va descobrint a poc a poc que la seva identitat, allò que ell creia ser, va posant-se en dubte a mesura que esbrina més detalls d’un passat familiar ambigu.
La primera novel·la de Miquel de Palol, per tant, acaba funcionant com un enorme contenidor de continguts, amb un ambiciós «afany totalitzador». Com afirma el personatge de Simon: «La gran literatura és aquella en què l’autor es sent tan fort i segur que no pateix ni un minut pensant què haurà de deixar de dir per mantenir la suggestió. No li cal escamotejar res, perquè es sap en condicions de superar el lector deu vegades, cent, tantes com convingui, fent anar la meravella sempre per davant de les reflexions possibles. Que se li ha vist un as? Que en tregui tres de la màniga!» (p. 1015). Una afirmació en què em sembla que Palol intenta definir la mateixa novel·la que està escrivint. La torrentada de dades, relats i personatges tan abassegadora com l’existència dels seus personatges. La confiança cega i la seguretat en el relat que té entre mans. Si serveix d’alguna cosa, en el cas que arribi a llegir aquestes línies, doncs sí, reconec que m’he sentit superat com a lector per la sapiència de l’escriptor. Enhorabona i una forta encaixada de mans.
Ara bé, el que em resulta decebedor són les darreres pàgines de l’obra on es torna a reflexionar sobre quin és el paper de l’artista al món: «No tenia dubte que l’artista ha de donar una solució i renunciar al calendari de possibilitats, és a dir, d’incomplituds, que és domini i privilegi de la realitat» (p. 1077). Correcte, reflexió pertinent, que va en la línia del que comentàvem: només des de la ficció podem intentar posar un ordre i sentit al món que la realitat no ens permet. I és l’artista, l’escriptor, el narrador, en aquest cas, qui té aquesta responsabilitat. Com a mínim jo ho entenia així. La llàstima és que el final d’El jardí dels set crepuscles tampoc no ho compleixi, perquè el discurs últim del narrador no passa de ser una declaració d’intencions sense cap tipus de concreció. Queda clar que l’artista i el narrador no estan d’acord, doncs.
És possible que el final no es tanqui res perquè la idea de fons és que no hi ha conclusió possible. Potser la idea és que després d’una lectura de tantes pàgines el que preval és allò de la saviesa adquirida durant el camí, i que el pes d’una novel·la com aquesta no se sustenta, realment, en la seva cloenda, en una lliçó final, sinó en la rotunda impressió i el record amb què s’imposen les ficcions que t’acompanyen durant dies i més dies. Tant per les virtuts com pels defectes.
