L’excepcionalitat com a símptoma

L’afirmació que Joan Yago és un dels dramaturgs amb una de les trajectòries més coherents del país no hauria d’estranyar a ningú. I faig servir la paraula «coherent» de manera deliberada perquè és precisament això (i no el reconeixement públic, que també hi és) allò que dona sentit i continuïtat a tota la seva obra. Des d’un bon principi, ja sigui fent camí amb La Calòrica, ja sigui com a autor independent, diversos elements n’han capitalitzat la producció: un domini superlatiu del diàleg i del maneig retòric de la llengua; una ironia fina i esmolada; un arrelat respecte cap a l’espectador, amb una confiança intacta envers el seu sentit crític; i, sobretot, una preocupació obsessiva per temes clau del tardocapitalisme postindustrial, per anomenar la cosa d’alguna manera. Si a Fairfly pretenia punxar la bombolla de les startups i de l’emprenedoria o a Els ocells¹ reflexionava sobre les misèries i els límits del neoliberalisme, per posar només dos exemples, a Entrevistes breus amb dones excepcionals, l’autor redobla l’aposta formal i temàtica i s’endinsa en el territori de l’humor més negre i tortuós des del qual s’atansa al món de la televisió-escombraria. 

La història d’aquest text no deixa de ser curiosa. Escrit el 2016, es va estrenar a París i Montreal, però no havia trepitjat mai cap teatre del país fins que enguany va ser estrenat al TNC amb direcció de Mònica Bofill. L’obra, de fet, ja s’havia editat en català al volum 26 de la col·lecció Teatre Reunit d’Arola Edicions l’any 2021. Tanmateix, amb motiu de l’estrena, va ser reescrita el 2023, amb diverses variacions respecte a l’original, i publicada de bell nou en una edició conjunta entre el TNC i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. És precisament d’aquesta darrera edició que voldria parlar amb un cert detall i profunditat.²

Entrevistes breus amb dones excepcionals, com bé indica el títol, s’estructura a partir de cinc entrevistes breus i tres interludis, un de musical, un d’informatiu i un en forma de tertúlia. El resultat és una obra de factura aparentment simple, però terriblement efectiva. La fórmula de l’entrevista, en contra d’allò que intuïtivament hom podria pensar, desplega tot el potencial com a gènere parateatral: la gestió dels silencis, de les repreguntes, de l’equidistància emocional, de l’assertivitat, etc., esdevé magistral com a material dramàtic. En contraposició, els interludis funcionen com a entreactes amb un gran sentit rítmic, però amb un caràcter essencialment reiteratiu, pel que fa al contingut. Tanmateix, la clau de volta de tot plegat és la tria i construcció dels perfils dels personatges entrevistats. Dones, l’excepcionalitat de les quals no ve determinada per llurs mèrits intel·lectuals o esportius, sinó per la particularitat única de llurs cosmovisions, creences o pràctiques. Un món pouat des de les profunditats dels realities televisius més sòrdids i des del confins de la realitat cognoscible. 

La primera entrevistada, Natalia Yaroslavna, persegueix l’objectiu de mimetitzar la nina Barbie com a ideal de bellesa, al mateix temps que desplega una intensa activitat com a influenciadora en l’art dels viatges astrals i de la meditació transcendental. La segona entrevistada, Susan Rankin, representant del comtat de Clark a l’assemblea de Nevada i vinculada al conservadorisme llibertari, és una acèrrima defensora de l’ús de les armes, fins i tot dins les aules. La tercera entrevistada, Rosie Powell, una dona sexagenària, creu que té sis anys i que ha estat adoptada per la seva psicòloga. La quarta, Roberta Flax, explica un estrany projecte transhumanista que contempla la supervivència de la consciència a través d’una mena d’avatars robòtics. Finalment, la darrera entrevistada, Glenna Pfender, té una estranya addicció a la plata col·loïdal que l’ha feta tornar, literalment, de color blau. Un cop repassat el mostrari, i sense caure en cap mena de consideració precipitada d’índole ètica o estètica, la primera sensació que inunda el lector és la d’una perplexitat sense límits que fa que sigui difícil emetre un judici coherent respecte aquestes històries. Oriol Puig Taulé ha parlat de «dones excèntriques».³ Hi podria estar d’acord, si acceptem l’accepció asèptica que, en primera instància, ens ofereix el diccionari: «que es desvia o s’allunya del centre». Però en cap cas la tercera: «estrany en alt grau en les seves maneres, en el seu capteniment». Perquè crec que la intenció última de l’obra és plantejar un cúmul de paradoxes respecte a les relectures de la contemporaneïtat. I això pot passar per l’ambivalència o per la contradicció, però en cap cas per la desqualificació, el menysteniment o l’anorreament de l’element freak. En una entrevista al diari Ara just abans de l’estrena, Joan Yago declarava: «L’espectacle representa una societat terrorífica, però també una societat aterrida. En el fons, són personatges lògics. Excepcionals, però lògics. El món en què vivim està ple de duresa, conflictes i obsessions que generen pors. I les pors generen respostes».⁴ Així doncs, la confrontació bàsica que ens planteja el text és que, tot i l’aparent liminalitat dels personatges perfilats, al mateix temps ocupen un espai central en la concepció i representació del món (o submón) contemporani. En són el revers necessari, la derivada antiestètica, el subproducte indesitjat, si tant es vol. És la cantarella de Goya quan dibuixava allò de «el sueño de la razón produce monstruos», però en una versió actualitzada i concreta. 

Som davant d’un text eminentment polític, en un sentit profund. On la política és entesa com l’espai de la dialèctica, de la confrontació de models i de paradigmes. Però no és un text propagandístic, militant ni pamfletari. Yago es cura en salut i evita en tot moment que l’únic personatge que podria confrontar o rebatre el deliri argumental de les protagonistes, en aquest cas, l’entrevistadora, ho faci des del terreny d’allò l’explícit. Així doncs, quins recursos fa servir? Ja n’hem parlat abans: el silenci, la pausa, l’assentiment («ahà», «mhm», «ahm»), etc. En conseqüència, el diàleg que s’estableix, no és un diàleg de confrontació d’idees obert, ni tan sols un diàleg amb una confrontació velada.⁵ És una mena de maièutica en la qual s’inhibeix el judici finalista, en què no s’acaba produint una pretesa revelació dialèctica:

entrevistadora: Seria un dispositiu artificial, un robot –
roberta: No. No, no. L’avatar no és intel·ligent.
entrevistadora: Ah.
roberta: No. De fet «intel·ligència artificial» és un terme que… que està molt de moda!, però que nosaltres no fem servir gaire.
entrevistadora: Ja.

Quin n’és l’objectiu? Aquí entrem en un àmbit pantanós, sense una resposta clara. La caricaturització? El desprestigi? La sàtira per la sàtira? Ni tan sols això. Tal vegada cedir la paraula, sense filtres, a la víctima (i alhora botxí) de l’alienació, del gregarisme, per tal que ens serveixi de mirall per comprovar tot allò d’alienat i de gregari que també hi ha en nosaltres. En nosaltres entesos com a individus, únics i indivisibles, i en nosaltres entesos com a cos social. Un nosaltres, aquest darrer, que, òbviament, també les inclou a elles, aquestes «dones excepcionals». I és que tal vegada és des d’aquí des d’on neix el desconhort i el desassossec que sobrevolen l’obra. Des de la certitud que l’acceleració del capitalisme l’única cosa que pot crear són persones cada vegada més desconnectades, més entotsolades i més fòbiques. Precisament, això té a veure amb una de les idees-força que esmenta Marina Garcés al pròleg: «Però he de dir que sempre he tingut la sensació, des que el conec i el segueixo, que a les obres de Joan Yago hi ha sempre, i també, molt de dolor. És el nostre dolor, que de tan normal és excepcional, que de tan quotidià deforma la seva expressió fins a estremir la rialla».      

Un altre recurs subtil, fins i tot sibil·lí, és la sensació que en cada entrevista l’autor apuja l’aposta i s’arrisca una mica més. Així doncs, la percepció d’estranyament, d’esperpent càustic, s’accelera. Natalia i Susan, els dos primers, són personatges impactants, però ens ressonen dins els marges de l’habitud, fins i tot de la consuetud. En canvi, Rosie, Roberta i Glenna, progressivament, ens menen a uns marges molt més perifèrics. I això guarda un cert paral·lelisme amb el format televisiu que es pretén fustigar. Quantes vegades, dins i fora de la televisió, no s’ha donat més i més espai a la morbositat i a  l’obscenitat en pro de l’audiència? És la vella història del circ de rareses biològiques de P.T. Barnum o de les entrevistes de Javier Cárdenas al programa dels anys noranta Força Barça.

Un comentari a part mereix el darrer entreacte. Com dèiem, s’hi reuneixen tres tertulians, Gordon, Martin i Stewie, no sabem si del mateix hipotètic programa o no, que comenten les entrevistes que s’han succeït fins aleshores. La paròdia està molt ben trobada, no només perquè s’hi resumeixen els trets bàsics de l’obsessió tertuliana als mitjans públics i privats de casa nostra, en què una munió de mestretites perboquen obvietats, frases fetes i tòpics sobre tota casta de temes de suposada actualitat, sinó perquè actua com a contrapunt, com a racó de pensar, dins el context general de l’obra. És l’únic espai en què els personatges masculins monopolitzen la paraula, i de quina manera! Tot el que diuen està carregat de judici, fins i tot, d’acarnissament i de suficiència, des d’una mirada travessada pels rols de gènere (i de classe, m’atreviria a dir). El joc és preclar. Si les entrevistes fins ara ens havien generat un cert grau de perplexitat, d’estranyament, quasi al caire de l’horror, l’aparició d’aquests personatges menyspreables setciències amb un tuf anti-woke ens posa encara més en alerta:

stewie: Jo només volia dir que quan les critiquem, en el fons, el que estem fent és posar-les en el centre del debat i per tant alimentar els seus egos de «Jeanne d’Arc passades de voltes».

martin: Jo també puc explicar que escolta, que mira, que a mi el meu pare no em venia a veure als partits de hockey, saps? Que vaig passar la varicel·la amb vint-i-sis anys! Que tinc un braç una mica més curt que l’altre! Però qui em farà una entrevista a mi?
stewie: Jo ho trobo molt interessant.
martin: ningú me la farà! Perquè jo no [sic] forma part de cap minoria, jo no formo part de cap col·lectiu, només soc una persona normal i per tant no existeixo! El meu discurs no val res! La meva veu no val res! No tinc veu veu! Soc invisible! Soc invisible!!

Així doncs, el lector queda atrapat entre dos suposats fronts, amb la temptació d’interpretar-los com antitètics quan en realitat no ho són. És la trampa d’aquests temps que corren. La de la tria entre el foc i les brases. I la de l’estret marc mental de l’univers «post» (la postveritat a través de la postpolítica que ens condueix a la posthumanitat) al qual pertany íntegrament el repertori global de personatges que transiten les pàgines de l’obra.

Comptat i debatut, Joan Yago ha estat capaç d’ordir un text d’aparença simple però de notable fondària teòrica en unes poques pàgines. Una obra actualíssima que ens interpel·la directament i que confia en el criteri i la intel·ligència de la nostra mirada. En darrera instància, el conflicte central que ens planteja és allò que estem disposats a acceptar com a connatural a la nostra espècie. I no és un dilema menor. És una de les claus de volta dels debats sobre la contemporaneïtat i que va molt més enllà d’identitats i construccions culturals. 

Finalment, si em permeteu un breu comentari pel que fa a l’edició en si, és un llibret de factura simple, sense solapes i de dimensions molt reduïdes, que segueix la línia dels textos editats pel TNC. Som conscients de les dificultats intrínseques de l’edició de teatre i de l’escàs potencial públic lector. Però és una llàstima que un text així, tot i que ja havia estat editat en una altra versió, hagi hagut de veure la llum a través d’una edició tan rònega. Algú ho podria justificar amb l’argument que és una col·lecció popular, divulgativa, a un preu imbatible (cinc euros, si no em fallen les fonts), però l’argument es desmunta des del moment en què el TNC renuncia a la distribució convencional i es limita a vendre aquest llibre i tots els altres de la col·lecció sota la seva empara, en exclusiva: «Disponibles a partir del dia de l’estrena de l’espectacle. Es poden adquirir a les taquilles els dies de funció, a la màquina expenedora del vestíbul de la Sala Gran i anticipadament per Internet». Així són les coses. Què hi farem.