I si, gènia?

Per què, més que la brava caiguda en el delicte,
la meva arrossegada complicitat t’atreu? 

Josep Carner, «Adam s’adreça a Eva»

Ho diré a la Garcia Fuster: tot en la Ifigènia del Teatre lliure és un gran tràiler. Si en teatre es pogués parlar de fotografia, com en el cinema, podríem dir tranquil·lament que la d’Ifigènia és candidata als Òscars d’aquesta categoria. Tot: des del vestuari, a l’escenografia, la il·luminació, la caracterització (i fins la música i els efectes sonors).¹ Un escenari despullat, amb una sorra volcànica que representa Aulis a la primera part, i una tomba de pedra grisa al centre, durant la segona (?) part. Aquesta sobrietat grisenca i negra es veu trencada pel degoteig del vermell (el de la sang, però també el dels personatges del cor i el dels emblemes d’un, imaginem, palau) i del blanc, també convenientment tacat, al seu torn, pel roig sanguinolent que, és clar, serà protagonista. De fet, totes les morts, i en una tragèdia grega n’hi sol haver sempre un parell, al contrari del que passava a l’original, passen en escena i se’ns deixen entreveure en un intel·ligent joc de llums i foscos que, justament, fixen l’escena com en una fotografia. Tot això és, com dic, excel·lent i sobretot molt efectiu.

La posada en escena, doncs, predisposa l’espectador a veure una tragèdia grega, sense distraccions innecessàries i un recolliment prou propens al ritual. El problema és que la sensació de tràiler l’espectador no se l’endurà, només, d’aquests elements diguem-ne més visuals (o sonors, però no de text), sinó durant tota l’obra.

En primer lloc, el que ha pogut veure l’espectador aquests dies que ha durat en cartellera no és el text d’una tragèdia grega, amb l’estructura clàssica d’un pròleg que més o menys situa l’espectador, una trama que, més o menys lenta, avança fins al final apoteòsicament tràgic, en què sol desencadenar-se el desastre, recapitulat i explicat convenientment pel cor. Aquesta estructura, tan òbvia avui, és molt intel·ligent, perquè l’espectador va paint de mica en mica el que passa en escena, que a més és text poètic, en vers, carregat de simbolisme i ple de referències d’un imaginari col·lectiu i mític.

Però aquí, malgrat que el títol de l’obra ho pugui fer pensar, no assistim a una de les dues Ifigènies euripidees, Ifigènia entre els taures i Ifigènia a l’Àulida, ni tan sols la suma de totes dues, com he sentit aquests dies. Dues peces que, per cert, no formen part de la mateixa trilogia (una es va estrenar el 414 aC i l’altra gairebé deu anys més tard). No, el que sent l’espectador és el text que ha preparat Albert Arribas per a l’ocasió i que s’acaba de publicar a Arola Editors. He de confessar que encara no he pogut llegir-ne el text imprès, però intentaré no dir cap bestiesa a partir de les simples impressions que em vaig endur de la funció a què vaig assistir (29 de maig).

El text d’Arribas, pel que he anat llegint i sentint, beu de versions sobretot franceses dels textos d’Eurípides (a més de la seva pròpia invenció) per mirar de trenar un text que, en realitat, no em va fer la sensació que volgués explicar la història d’Ifigènia, més enllà d’algun clam, bastant suat, per obvi, contra la guerra i el sacrifici de tantes noies innocents al llarg de la història, sinó que el que fa, sobretot, és explicar la història de la desgràcia del casal d’Agamèmnon. Una desgràcia que comença, per a nosaltres, amb el sacrifici d’Ifigènia, efectivament, però que en realitat ja ve condicionada pels crims originals de Tiestes i Atreu que no han d’envejar res a les històries més macabres de Joc de trons, que en realitat les copia.

El text va explicant les històries d’Ifigènia, Agamèmnon, Clitemnestra, Orestes i altre cop Ifigènia, divinament salvada del sacrifici i exercint de sacerdotessa d’Àrtemis entre els taures. El català que hi gasta és de factura molt bonica i, diria, si l’orella no em va enganyar, que en vers. Dic diria perquè, sense haver pogut veure el text, no ho puc assegurar, perquè no es fa servir un o dos tipus de vers, sinó que l’orella em va anar captant, sobretot, versos força diferents: sobretot alexandrins, però també decasíl·labs, algun octosíl·lab i fins i tot, si l’actor els deia com volia el dramaturg, enneasíl·labs anapèstics. La manca de recursivitat m’impedeix dir de quins tipus de metres se serveix Arribas, una cosa que contrasta amb la cosa monolítica del vers tràgic, que per als recitats és gairebé sempre el mateix. En qualsevol cas, però, la música dels versos corre d’allò més i, com dic, el català que hi gasta, noble, però sense pretensions efectistes, també és d’allò més efectiu. En definitiva, i perdoneu l’obvietat, és ben escrit i sona bé. No és una cosa que calgui donar per descomptada, sobretot veient alguns Xècspirs que s’han anat estrenant últimament.

El problema és que es peca d’ambició. Amb dues hores se’ns pretén condensar totes aquestes històries, cadascuna de les quals dona per, almenys, una tragèdia o fins i tot una trilogia. Així com a la primera part l’obra avança a un ritme digerible (i potser per això és la part que funciona més) i segueix, de més o menys a prop (traient pròlegs i interludis corals), la Ifigènia a l’Àulida, amb diàlegs trets directament de la tragèdia euripidea, quan s’arriba al punt culminant del que hauria de ser el final d’aquesta tragèdia (però que aquí és, com dic, al mig de l’obra) en menys de deu minuts, i no exagero, l’espectador assistirà a tota una sèrie d’escenes separades per foscos que, com en un tràiler, s’aniran succeint sense deixar respirar l’espectador: primer, Ifigènia (Marta Ossó) caminarà cap al sacrifici, entre planys i amb molta dignitat. Després, Agamèmnon (Arquillué) dirà a Clitemnestra, mare de la noia, que mira, que al final volien matar Ifigènia, però que els déus se n’han apiadat a última hora i que quan li anaven a tallar el coll, una divinitat l’ha canviat per un cérvol i que, per tant, no estigui tan enfadada. Però al fosc següent, Agamèmnon talla el coll a Ifigènia, desdoblada alhora per Vilarasau, que fins llavors feia de Clitemnestra, i per Ossó mateixa. I fosc. I Clitemnestra mata en revenja Agamèmnon. I fosc. I de cop, Arquillué, que l’acabem de veure d’Agamèmnon matant la filla, passa a ser Orestes, i mata Vilarasau, que torna a ser Clitemnestra. És a dir, que després del final d’Ifigènia a l’Àulida, doblat en no sacrifici-sacrifici (hem d’entendre que en Claudi, vull dir, Agamèmnon, havia enganyat la Teresa, vull dir, Clitemnestra?), trobem els finals de les Coèfores esquilianes o de les Electres de Sòfocles i Eurípides (el dramaturg treu diàlegs també d’aquestes obres, però de memòria no sabria concretar de quines exactament). Tot això en uns deu minuts, amb canvi de personatges dels actors (una cosa prou grega, per cert, però els hel·lens s’ajudaven de màscares diferents per a cada personatge) i molt de crit, sang i fetge.

Potser amb aquests canvis de papers (Agamèmnon > Orestes; Clitemnestra > Ifigènia) es vol insinuar, metafòricament, que Agamèmnon en matar Ifigènia condemna al mateix temps Clitemnestra, perquè (re)inicia el cicle de crims del casal que acabaran amb l’assassinat del marit i de la mare, i que Orestes, encara que no vulgui, s’acaba convertint en un assassí com el seu pare, però, la veritat, l’espectador llec no crec que hi entengui gaire res. Però això tampoc no és del tot important. El cas és que tanta carnisseria no acaba de commoure, ni d’emocionar. L’espectador no té temps de digerir quatre finals diferents, tots fotogràficament potentíssims i molt dramàtics, en l’espai temporal de deu minuts. No pot passar per tota la sèrie d’emocions que permeten l’horror, la pietat, la comprensió i, en definitiva, el plor. El resultat és la impavidesa davant del que hauria de ser un final catàrtic, mentre intenta entendre tots els canvis de rol i situar-se, de cop, a Tàurida, després de tres-quatre morts, i amb una Ifigènia que ara encarna Vilarasau, sense que se sàpiga ben bé per què.

Quatre finals que, és clar, no són finals, perquè encara queden uns 40 minuts d’obra que faran molta baixada, sense que s’hagi de resoldre pròpiament res, mentre Ifigènia, gràcies a l’acció d’Àrtemis, ha anat a parar a l’illa dels taures per fer-hi de sacerdotessa i on Orestes, l’Orestes de les Eumènides i no el de la Ifigènia entre els taures, anirà a parar fugint de les Fúries que el persegueixen per haver matat la mare i on acabarà trobant la germana.

El final pròpiament dit, amb una Atena transvestida, en clar contrast tragicòmic, intenta recollir la moral de la història; i ja s’agraeix prou l’intent de desenfadamenta, però no acaba de casar amb la lectura tan tràgica i afectada que acabem de veure. No sé si es volien imitar els finals “feliços” d’algunes tragèdies d’Eurípides (com l’Hèlena, per exemple) o si es pretenia relaxar una mica l’ambient a la manera dels drames satírics que escrivien els mateix tragediògrafs per representar després de les tres tragèdies que havien de presentar a cada concurs.

En definitiva, el text d’Arribas és, sí, bonic, i útil per explicar amb poques ratlles la història, narrativament parlant, del casal d’Agamèmnon. Però teatralment em sembla que és fallit i es queda en un «i si». Almenys en escena, demostra que els fets, per macabres que siguin, no tenen el poder d’emocionar per si sols, sense un tractament que permeti la digestió de l’espectador. I en això els grecs eren els millors. De fet, ja se sap: el mite i la trama els espectadors ja se la sabien de cor. El que els emocionava era el tractament que en feia cada poeta i com manipulava les paraules de la comunitat i la música d’aquestes paraules per crear emocions.

És clar que tot el que acabo d’explicar ara, en el teatre no llegit, sinó vist, ve condicionat per la interpretació que en fan els actors i del dia en què l’hagis anat a veure. Per això les següents notes pot ser que no reflecteixin l’experiència d’un altre espectador.

Començo pel que a parer del qui escriu és, de llarg, el millor de l’obra: el cor. El  text d’Arribas té la virtut de no carregar-se, com tantes produccions, el cor de l’obra que, justament, és el que sol permetre la reflexió i el païment de l’acció, en pro d’un diguem-ne resultadisme de l’acció. El tractament del cor de cinc noies (Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler) per part de la directora (Alícia Gorina), que alguns trobaran ridícul per antiversemblant (però si és així obliden que el teatre grec no en té res, de naturalista), és modèlic: reciten totes alhora amb absoluta coordinació (i qui hagi fet teatre sabrà fins a quin punt això és dificilíssim), toquen instruments de percussió (el millor moment de l’obra, de llarg), i canten meravellosament bé. Tant de bo que se’ls hagués donat més protagonisme. L’únic però? Una dicció massa xava, on les -l- bledes, justament, canten massa. Ara bé, per a futures produccions de teatre grec, aquest podria ser un (el?) camí a seguir.

A l’altre cantó, en canvi, un Aquil·les de Pau Vinyals, histèric i grotesc. És ben cert que l’Aquil·les d’Eurípides és humà i proper, lluny de l’heroisme hieràtic i carnisser de la Ilíada (tan carnisser i diví que els pocs moments d’humanitat que es permet, amb la mort de Pàtrocle o amb Príam, són els més emocionants del poema), però les seves intervencions vorejaven perillosament el ridícul i desconcentraven el públic del patetisme de l’obra.

Marta Ossó fa un paper més que digne amb la seva Ifigènia primer, i després formant part del cor quan se la bandeja del paper protagonista. Albert Pérez és una divertida Atena i un correcte Menelau. Aquest últim, però, encarna un dels problemes de l’obra que ja hem vist: el seu Menelau passa d’insultar i ofendre greument Agamèmnon per por que es faci enrere de sacrificar Ifigènia (pas necessari per anar a Troia a buscar Helena) a estar commogut, amb l’interval d’un minut, per la desgràcia d’un pare que al capdavall s’estima la filla. En tot cas, la commoció d’Agamèmnon no ho és prou, de creïble.

Del paper dels grans noms de la producció (per cert, punt especialment negatiu per les fotos de promoció de l’obra i del programa de mà, que podrien ser de qualsevol programa electoral o de captació d’una secta, si no és ben bé el mateix), això és, d’Arquillué i Vilarasau, se’n pot dir poca cosa i, en realitat, això ja vol dir molt. Fins i tot ho vol dir tot. En efecte, l’Agamèmnon-Orestes d’Arquillué en general és correcte, sense més. D’un grandíssim actor com ell, n’esperava més, amb un paper tan atractiu com el d’Agamèmnon (en el d’Orestes ni el mateix actor té temps material per aclimatar-s’hi). I una cosa semblant podríem dir de Vilarasau. És una gran actriu i té tota mena de recursos, però no sé si perquè aquell vespre notava el públic massa baix i creia que l’havia d’encendre, el cas és que tant la seva Clitemnestra com la Ifigènia 2.0 eren massa histriòniques, massa cridades i afectades i no deixaven respirar gota l’espectador. Com es coneix popularment, estava massa amunt tota l’estona, sense modulacions que permetessin la digestió de tota la poesia que deia, que era molta.

Al capdavall, el mateix problema del text d’Arribas: voler fer i dir massa.