Massa sovint, es considera la tasca de fer la crítica a un primer llibre amb certa displicència. El ressenyaire de torn, amb l’autoritat d’haver publicat innombrables judicis de valor d’entre 30 i 60 línies, es veu amb cor d’emmarcar l’obra de l’autor novell partint d’un marc crític format per llocs comuns, llistes dels Top Ten i el cànon occidental del Sr. Bloom (Harold, no Leopold). I com que un autor novell per definició no té obra prèvia publicada, el crític s’estalvia haver d’emmarcar el llibre en un corpus anterior: amb una cerca al Google i la inqüestionable intuïció que sempre n’han guiat el bon gust i el criteri exquisit, en té prou per esperonar o desencoratjar els potencials lectors de la primícia editorial.
Res d’això no serviria per fer un mínim de justícia al llibre que tenim entre mans: un llibre que se situa en el present per establir punts de connexió amb realitats més o menys remotes en l’espai i en el temps, tal com s’escau al tema que vertebra el conjunt: la nostàlgia. Els enyoooors de Jun Komura (Barcelona 2002) construeix un veritable canon accidental, fet de lectures i referències culturals de l’orient i l’occident, ben païdes i assimilades, que transpiren una experiència viscuda amb una naturalitat i desimboltura a anys llum de tota pedanteria impostada. Perquè el poeta les apunta des de la realitat immediata i viscuda, i amb humor, molt d’humor: a voltes irreverent, d’altres subtil, sempre intel·ligent i amb un toc sentimental, perquè, al cap i a la fi, parlem de poesia lírica. Travessa el llibre un marc de referències que va de clàssics i moderns de la literatura japonesa (Matsuo Bashô, Kobo Abe) a teòrics com Karl Marx o Hélène Cixous; del barroc decadent de Francesc Fontanella al vitalisme més espiritual de Joan Maragall: un patchwork de cites amarades de cultura pop vista des d’una erudició molt afterpop, amb el ritme pampallugant de les pantalles i les xarxes socials: Shakira, Núria Feliu i LaFrancesssa; Google Maps, Vinted i vint segons de fama en un enllaç de Youtube.
Jun Komura, de nom i pare japonesos, reivindica unes rels catalanes i nipones, andaluses i globals. I per fer-ho indaga en una xarxa d’associacions d’una riquesa inabastable i infinita. Vet aquí la poesia d’un nadiu digital que es considera afortunat de ser-ho, que es revela absolutament modern no perquè sigui necessari, com volia Rimbaud, sinó perquè li ha tocat néixer en l’ara i l’aquí i no podia ser d’altra manera. És el que hi ha, sembla que digui modestament, i el que hi ha és una proposta estètica i un projecte literari que sorprenen per la maduresa i l’abast.
Amb coqueteria calculada, l’autor ens revela algunes claus per acostar-se al llibre en l’«Apèndix. Un Post-it a la nevera», una mena de paròdia de les notes erudites a l’estil de les de T. S. Eliot a The Waste Land. Komura hi confessa que la tragicomèdia Amor, firmesa i porfia de Francesc Fontanella li serveix de plantilla per calcar-ne l’estructura, però reparem que el palimpsest és volgudament imperfecte: aquí la «Loa» es transforma en «I O A» i l’«Entremès» en el dietari «Entre els mesos». De la tragicomèdia, se’n mantenen els tres actes, però en lloc dels enredos amorosos a les ribes d’un Besòs i un Llobregat avui dia massa pol·luïts, hi trobem converses i safareig d’estudiants, l’angoixa d’un jovent abocat a la precarietat laboral, la qualitat efímera de la bellesa i l’amor en l’era d’un capitalisme hipertrofiat i les nostàlgiques visites als mercats de vell.
El mateix Eliot considerava que les més grans revolucions literàries s’esdevenen quan la llengua del carrer es converteix en la llengua dels llibres. Komura fa un esforç per portar la llengua col·loquial, la llengua bruta de les xarxes socials i els grafits als lavabos, a la poesia lírica. El to de míting que sovinteja en la poesia de la spoken word es veu parodiat amb un parell de referències a Marx i a l’actitud nostàlgica del feixisme, però la nota social es contraposa amb un lirisme transparent i intimista:
Desitjo, doncs, que el món quedi reduït
a una petita capsa de sabates;
que el cel, mirall que tants cops m’ha traït,
n’esdevingui la tapa de cartró,
i que tu hi jo hi romanguem a dins
i creem, junts, estels amb un punxó.
Mikhaïl Bakhtín parlava de la paròdia com a mecanisme generador de nous models literaris. Amb una humilitat molt sàvia, Jun Komura s’entreté i ens entreté amb un collage de formes que van de la poesia estròfica als haibuns estrafets, una mica en la línia que encetà John Ashbery a Una onada. Com un altre poeta de la New York School, Frank O’Hara, ens delita amb fragments de converses telefòniques i estirabots d’humor escatològic. Com Kobo Abe, integra fotografies i text, amb la convicció que la imatge és una expressió anterior al llenguatge i, per tant, un vehicle idoni per desfer-se de la categorització conceptual que se’n deriva. La proposta de Jun Komura amb Els Enyoooors sembla que ens convidi a participar com volia Abe en «la fabricació de la dinamita per fer possible la destrucció del llenguatge». Amb aquest primer llibre, Komura rebenta motlles i models d’una tradició massa acomplexada, amb una actitud que no ho és gens. No li cal demanar perdó, perquè en destruir les formes en crea de noves. Per llegir Komura no hi valen ressenyes, per benintencionades que siguin: sols llegir-lo i rellegir-lo amb atenció, capbussar-se en l’oceà de cites per on navega el text, seguir-les amb ajut de cercadors, llibreries, biblioteques i mercats de vell per aprendre a mirar tot allò que abans no gosàvem dir.
