De decisions i vanitats

La indecisió, quan no es tracta d’un dilema que posi en qüestió la malla moral que ens orienta, més que una mancança, sovint és un procés, el camí que fa la consciència entre una fixació i una altra, i, com qualsevol procés, podem identificar-ne fases, recurrències, circularitats. Quan una decisió és positiva, és a dir, quan és afirmativa, és relativament fàcil que ens engresquem en aquella nova empresa i que esmercem esforços i hores a fer-la créixer: és l’horitzó que ens emmarca. En canvi, quan una decisió és negativa, sovint tendim a trigar una mica més a prendre-la, assumir-la com una cosa ja feta, però per la seva naturalesa sovint beneficiosa normalment acabem obrant com, de fet, ja sabíem que havia de ser. Hi ha una altra mena d’indecisió, que és quan no hi ha un objecte nou i clar i ferm, no hi ha una decisió positiva d’alguna cosa, sinó que ens imaginem el següent pas com una inconcreció, unes ombres boiroses. Llavors la voluntat actua com una metàfora inexacta i és feina nostra d’escatir ben bé a què es refereix aquest nostre voler. Quan ho tenim més o menys clar, o això ens sembla, optem per reafirmar la decisió. És així com aquest fet esdevé el centre falsament casual de moltes de les nostres converses més trivials, que per aquest fet deixen de ser trivials i operen amb dues finalitats: convèncer-nos nosaltres mateixos i fer una prospecció en les consciències alienes, que arriben fresques a la conversa i no arrosseguen el nostre historial de negociacions i divagacions, d’aquesta manera intentem esbrinar si això que diem que hem decidit que farem és cap disbarat o bé, per contra, l’hem feta bona (literalment). I això és exactament el que faig avui.

La decisió està presa i el futur és tan incert com quan vaig començar. Aquesta és l’última setmana que seré editor de La Lectora. L’empenta dels projectes que comencen no pot ser-hi, en un comiat, però la feina feta els últims sis anys bé que servirà per agafar embranzida quan faci falta i quan aquesta boira es vagi aixecant. Fa uns dies Joan Burdeus va fer un article explicant que feia 35 anys i com la consciència en aquesta edat es torna lúcida (finalment, dic jo) i dolorosa: sabem on som i sabem que només en sortirem d’una manera, així que val més que ens ocupem de tenir les coses endreçades i no fer gaires escarafalls. L’estetització de la pròpia experiència es comença a veure, en el millor dels casos, com a inassolible, i en el pitjor, com una vel·leïtat adolescent, però sobretot, com a insignificant. La pròpia banalitat es fa evident i el silenci comença a presentar-se com a alguna cosa confortable i desitjable, i la vida pràctica, com a l’únic camí que no fa voltes. “Lluitar contra el desig de ser especial es converteix en una manera de fer-te especial”, i d’aquí no n’acabem de sortir mai: aprofito un fet amb conseqüències microscòpiques per clavar una homilia autoconscient.

Com que soc més gran que ell, aquestes dues setmanes d’avantatge en la vellor m’han permès entendre que el silenci només és visible si l’acompanya el soroll. El soroll d’un article, el soroll d’una última gira, d’un comiat, etc. L’única manera de fer significativa una cosa absent és destacar la frontera amb la presència, per això diem adeu quan sortim dels llocs, i per això dic avui adeu als companys editors i als col·laboradors a qui he editat. La capacitat evocadora del contrast, la constatació d’una impossibilitat (la de la representació exacta), constitueixen no només els mecanismes habituals de l’art i la poesia, sinó de la retòrica i del llenguatge comú. Ara bé, com tot en aquesta voràgine en la qual ens trobem, l’acceleració i l’amuntegament d’elements que es volen evocadors acaben fent banals els nostres esforços.

És d’aquí d’on surt aquest regust amarg que acompanya la lucidesa més enllà de l’èxit o del fracàs, que són relatius a l’aplaudiment i l’ensabonada que rebem, i que, per tant, no indiquen gran cosa: en un context en què consumim continguts com un alcohòlic pren quintos, que ens aplaudeixin quan servim una nova ronda no pot ser llegit com un èxit intrínsec del nostre acte. Que jo avui surti a dir que plego és per fer evident un silenci i que s’hi compti; perquè satisfeu la meva vanitat abonyegada, que és un dels motius pels quals fem tot això, però que quan és l’únic motor, ens arrossega a la insignificança i al soroll.

Gràcies a tots i ja ens veurem, que això, com les últimes gires, no s’acaba d’acabar mai del tot.

(Manresa, 1989). Llicenciat en Filosofia i autor dels llibres de poemes D'epitalami, res (Meteora, 2017), premi Rosa Leveroni 2016 i Agre (El Gall, 2022).