De la resistència del silenci envers la paraula (i viceversa)

Confesso que fa quatre mesos que provo d’escriure aquest article. Quatre mesos que vaig rebre el llibre del qual avui em proposo tossudament parlar-vos. Em refereixo a Paraula / Silenci (2023), el tercer recull poètic d’Àlbum Versàlia de Papers Versàlia. Francament, no sabria assenyalar-vos una raó que expliqui el motiu d’aquesta impossibilitat. Potser tan sols s’ha tractat d’una acumulació d’encàrrecs que m’han exigit ajornar-lo momentàniament, però em temo que, malgrat ser parcialment certa, aquesta resposta no és suficient. M’ensumo més aviat certa resistència del volum a ser interpretat, com si a cada lectura que trobava, el llibre s’hi oposés i m’obligués a començar de nou. Paraula / Silenci no és un reguitzell de poemes seguit dels seus comentaris – o no només. D’aquesta manera, centrar aquest article en una anàlisi qualitativa de cada poema seria insuficient i inútil. La gràcia de Paraula / Silenci no només rau en la singularitat de cada poema, sinó en la proposta d’exploració poètica que ofereix tot el conjunt, en definitiva, en la metodologia que presenta per aproximar-se al fenomen poètic.

Sobre l’estructura

El volum queda vertebrat en tres seccions: dos textos introductoris a càrrec de Carles Camps Mundó i Ada Salas; una antologia de poemes d’autos diversos – com ara Paul Celan, Luis Cernuda, Mercè Rodoreda, Carles Riba, Joan Vinyoli, Nelly Sachs, entre d’altres – acompanyats dels seus respectius comentaris a càrrec de poetes convidats – destaquen Arnau Pons, Xènia Dyakonova, Josep Maria Fulquet o Francesc Parcerisas; finalment un recull de poemes inèdits escrits pels mateixos poetes de la secció anterior. L’objectiu general és clar: investigar poèticament el binomi que anticipa el seu títol: la paraula i el silenci

Si bé l’exploració és temàticament unitària, el resultat final és força divers. És a dir, en la mesura que cada poeta escull i escriu un poema en relació amb allò que els suscita les dues nocions mencionades – paraula / silenci –, les aproximacions acaben sent múltiples. Segurament per això és complex fer una crítica del conjunt del llibre, perquè tot i que la direcció sigui compartida, cadascú va per lliure. En aquest sentit, cal emfatitzar la idea d’investigació poètica que caracteritza el llibre. És precisament aquesta voluntat el que vull ressaltar, la seva proposta de pensament. Altrament, el volum només es presentaria com un recull de poemes i comentaris, de per si ja valuós, però em penso que no només va només d’això. 

Així doncs, cal no perdre de vista l’objectiu real del llibre: explorar des de tots els sentits poètics el diàleg entre paraula i silenci. D’una banda, des de la tria de poemes que han tractat el tema sense que els seus autors sabessin que algun dia serien objecte d’anàlisi pel fenomen poètic. D’altra, des del comentari d’aquests poemes – prosaicament poètics. Finalment, també des de la creació inèdita i expressa de poemes que abordin la qüestió. Aquesta triple conjunció presenta una recerca molt estimulant, però altament exigent. Estimulant perquè ens fa pensar el binomi des de múltiples angles; exigent perquè és molt fàcil caure en el consum bulímic dels poemes seguits dels seus comentaris fora de l’òrbita de l’exploració. En aquest sentit, el comentari no s’ha d’entendre com una simple interpretació del poema, sinó com una continuació d’aquest. És a dir, el poema es converteix en un rebedor que adequa l’espai per exposar idees que necessiten un con-text per no tenir un punt de partida massa eteri o abstracte. A tall d’exemple hi ha Josep Maria Ripoll que a través de “Carta” de Eugène Guillevic tracta la poètica del silenci (p. 43), Anton Carrera llegint “Comiat” de Giuseppe Ungaretti com a excusa per parlar de la corporeïtat de la poesia (p. 197), també Francesc Parcerisas amb “La casa era silenciosa i el món tranquil” de Wallace Stevens que li permet posar atenció a l’expressivitat del silenci (p. 191), o Josep Maria Fulquet que mitjançant “Versos meus d’altre temps” de Carles Riba aprofita per explorar la idea de poesia com a experiència (p. 109).

És així, com la poesia es converteix tant en punt de partida com en de tornada, també en el mitjà que va d’un punt a l’altre, perquè tot es dirigeix a i des de la poesia – els comentaris, els inèdits, la teorització… – i ho fa des dels seus propis mitjans, és a dir, des de la insuficiència de la paraula, però també des del seu excés. D’aquest joc, neix el diàleg amb el silenci, la seva necessària i pacient complementarietat que pretén atrapar el missatge poètic.

Explorar el binomi

No és la primera vegada que Papers Versàlia explora poèticament paraules aparentment oposades. Dolor / Plaer (2021) i Ànima / Cos (2022) són els dos números previs a la publicació de Paraula / Silenci (2023), fet que demostra certa confiança en aquest mètode. 

A priori, semblaria que paraula i silenci fan referència a fenòmens antagònics, com si la materialització d’una exigís la supressió momentània de l’altra, és a dir, mentre la paraula és allò que és dit o escrit, en canvi, el silenci consistiria en la seva absència. No obstant això, creure que la paraula i el silenci són absolutament oposats és caure en reduccionismes i aquesta no és la gràcia des de la qual opera el llibre. Un cop més, l’exercici no pretén posar l’accent en el seu caràcter oposat, sinó en assumir que la comprensió de l’una sense l’altra és parcial i que ambdues poden ser igualment expressives, insuficients i excessives. Alhora, interdependents i en conseqüència, la proposta que presenta és entendre la seva retroalimentació i influència. 

En aquest sentit, el joc vol trobar allò que les fa compatibles, així com intuir els nexes que les vinculen. De fet, la disposició del títol ja entreveu una manera concreta d’aproximar-s’hi. Per una qüestió de claredat, he enunciat el títol afegint una barra divisòria: Paraula / Silenci. No obstant això, l’original l’elimina, tot deixant un espai entre ambdues. Paraula Silenci. Una distància que alhora és proximitat – ara ja no hi ha cap mur que les separi i és molt remarcable, ja que mostra i permet la relació, malgrat la incomoditat que el seu buit, ja sigui un respir o una pausa, pugui representar. És potser aquest espai invisible l’interès del llibre, l’exploració d’aquest entre que hi ha entre la voluntat expressiva de la paraula i el silenci que tant la precedeix com corporeïtza. Un buit que podria suposar l’inefable propi del missatge poètic, el seu misteri.

“No es tracta, doncs de defugir el silenci, sinó d’acollir-lo” (p. 42), explica Josep Maria Ripoll, precisament el poeta suggereix acollir-lo mitjançant l’ús de les paraules. En el fons, tot el volum mostra una reivindicació paradoxal del compromís que haurien de tenir les paraules a l’hora d’escoltar el silenci (p. 191), perquè en el fons com apunta Anton Carrera en relació amb el silenci que precedeix la paraula: “tant pot ser la bellesa del no-res com un preludi d’existència” (p. 198). També, sovint els poetes retonen a la impossibilitat de capturar certs missatges, com ara Ricard Ripoll quan comenta: “la bellesa es troba en la fugacitat” (p. 50). Enfront d’aquest desconsol, pàgines més endavant Victor Mañosa respon “però la poesia roman” i “on anar, sense paraules?” (p. 59). És precisament aquesta força salvífica i redemptora de la paraula que, malgrat la seva dificultat, permet la resurrecció d’allò que semblava mai més poder prendre forma. 

Un gest poiètic

En conclusió, Paraula / Silenci (2023) esdevé una exploració que si bé no pretén resoldre la dificultosa tasca d’emparaular el món, tampoc s’hi vol resignar. Al capdavall, es tracta d’una temptativa que més enllà d’una obsessió inevitable pel fracàs que el seu gest podria ocasionar, vol ser productora de sentit – entenent la poesia en el seu sentit originalment poiètic. Un gest que elabora pensament, si bé poètic i no estrictament filosòfic, altament expressiu i heus aquí la gràcia i la virtut del volum. Seguirem la pista als següents Àlbums Versàlia i a la seva peculiar metodologia de recerca.

(Sant Vicenç dels Horts, 1999). Graduada en Humanitats i màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica. Actualment és doctoranda a la Vrije Universiteit Brussel amb una tesi sobre l’estètica en el pensament d'Emmanuel Lévinas. Escriu i col·labora en diferents mitjans i revistes com ara La Lectora, Illa de Maians, Dialogal, entre d'altres. També és la responsable de la Secció de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès i membre cofundadora de Mentrimentres.