La Gabriela té divuit anys, la ment desperta i la llengua esmolada. Està passant l’estiu al poble de l’avi, Belldoc, el mateix poble dels llargs estius de la infantesa. Molts records, però encara és massa jove per mirar el passat o per dedicar-se a fer el mateix de sempre. És l’estiu dels divuit anys, el del cotxe, el del preàmbul de la universitat, «el premi que em mereixia per haver aguantat aquell camí d’aules amb pudor de peus» (p. 22); l’estiu de la primera feina, de la llibertat, de la independència. I, sobretot, és l’estiu del Quim, un home de quaranta anys que lloga una casa amb tres amics. Es coneixen al llac, i és la Gabriela qui pren la iniciativa de parlar-hi. Perquè, és clar, té moltes ganes de viure. Ha d’esprémer cada instant, trencar barreres, gaudir; i un desconegut és una novetat fresca en una localitat de cares i cognoms coneguts fins a l’ensopiment.
Clara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988) basteix la seva darrera novel·la, guardonada amb el Premi Llibres Anagrama d’enguany, al voltant de la relació entre dos personatges que es defineixen, a primer cop d’ull, per la diferència d’edat: una adolescent que comença a ser jove i un home que està deixant de ser-ho. La Gabriela té divuit anys, no es produeix cap delicte, no tenen res prohibit; però tot i això. En temps de feminisme i #MeToo, un plantejament com aquest sembla abocat a una equiparació de la noia com a víctima i a esbossar, de manera més o menys profunda, una reflexió sobre la frontera entre l’abús i el consentiment. És a dir, un enfocament que, a hores d’ara, ja hem llegit unes quantes vegades. Per sort, l’autora no va per aquest camí, sinó que capgira els rols tradicionals: és ella qui, desinhibida i amb un desig esclatant, el busca. I insisteix, perquè, d’entrada, ell es mostra distant, prudent. És evident el que vol la noia i el Quim podria aprofitar-se’n, però no ho fa; li segueix el joc sense que sembli que s’hi implica. Ella se l’ha de treballar, si vol intimar-hi. Ell, per la seva banda, és un home que arrossega més inseguretats i errors dels que percep la Gabriela, i que el lector només coneix a mesura que la novel·la avança i el Quim hi adquireix veu pròpia.
Sens dubte, Com un batec en un micròfon és una novel·la de personatges –la Gabriela i el Quim; la resta compleix el seu paper subordinat– en què l’autora demostra habilitat per la penetració psicològica i gust per la introspecció. Té una construcció intel·ligent i mesurada, vertebrada al voltant d’una estructura que trenca el tradicional esquema de plantejament, nus i desenllaç lineal: dividida en dues parts, la primera avança en sentit cronològic des que es coneixen i està narrada per la Gabriela; la segona cedeix el punt de vista al Quim i comença on acaba la primera per, a continuació, tornar enrere, fins al dia en què es va iniciar tot. A més del punt simbòlic d’associar l’adolescent al futur (perquè va cap endavant) i la mitjana edat al passat (per fer marxa enrere), aquesta organització serveix sobretot per graduar la tensió narrativa: en un principi, l’interès es troba en com evolucionarà la relació (se’n sortirà, ella, en el seu propòsit de seduir-lo?); un cop resolt, tanmateix, la intriga rau en el passat d’ell, tot allò que no ha dit a la Gabriela i que hauria d’explicar el seu comportament amb ella.
L’estructura fa també de mirall i contraposa els personatges; a partir de les trobades, de les converses pel xat –és a dir, d’allò que els uneix, que els posa en contacte–, n’exposa les divergències, tant d’estil de vida –la set de llibertat dels divuit anys, quan la Gabriela vol menjar-se el món, però encara depèn de la família, davant de la independència d’ell, que s’ha instal·lat al poble per teletreballar, sense que ningú li ho hagi demanat– com de caràcter, amb una protagonista femenina molt més intrèpida que l’home experimentat. Hi ha moments, en paraules del Quim, «en què es feia visible la distància entre la joventut de la Gabriela i la que havia tingut jo» (p. 163). Com que l’acció se situa al present, es pot posar en perspectiva el contrast entre ser jove avui, en un entorn digital que facilita cert tipus de relacions i l’accés a determinats continguts per a majors d’edat, i ser-ho en el context analògic de la darreria del segle XX, quan la descoberta del sexe arribava més tard i a través de revistes o vídeos amagats sota el llit d’un amic.
Les diferències es fan paleses, per descomptat, en la llengua: cada veu expressa l’edat i la manera d’estar al món del personatge. Per a la Gabriela, espontània i loquaç, un estil col·loquial, propi del registre juvenil influït pel llenguatge cibernètic, com en un diàleg amb una amiga: «Parlo per Insta amb un tio gran del Mas Brufó. Molt mono. […] Sí, tia. Trenta-nou anys. Molt fort. Molt ràndom», p. 40). Com en qualsevol relació d’avui dia, hi ha una part que es desenvolupa en canals digitals, com el xat de les xarxes socials, la via que ella utilitza per insistir-li que vol quedar amb ell. El Quim, per la seva banda, es manté en un llenguatge estàndard amb menys variacions; és la veu de qui està assimilat al sistema i ja no es rebel·la amb paraules provocadores.
Ella en sap molt, de provocar, i en més d’un sentit; però abans que res és una noia llesta que coneix els mecanismes de seducció i no vol semblar-li una adolescent qualsevol. O, si més no, això es pensa, que pot impressionar-lo. «Hauria estat una perfecta hikikomori si no hagués fet una gran descoberta: el desig que despertava en els altres», admet, «era una fanàtica del poder que tenia sobre els que em miraven» (p. 42). Parla sense embuts de sexe, se sent alliberada, té aquella convicció que només pot tenir qui encara no ha rebut cap bufetada de la vida. A més, té una gran cultura japonesa, del cinema en particular, que aprofita per evitar que la vegin com una noia ignorant. Hi ha elements simbòlics a propòsit d’aquesta influència, com el tatuatge del peix koi, que neda «contra corrent, sense descans. És la perseverança, la paciència, la fortalesa davant les adversitats» (p. 29). La Gabriela s’expressa amb el llenguatge corporal a consciència; i la pell n’és una extensió més.
No és casual, d’altra banda, l’elecció de l’estiu com a marc temporal: hi ha una llarga tradició literària sobre la pèrdua de la innocència i el despertar sexual que se situa a l’estiu (Agostino, d’Alberto Moravia; El bell estiu, de Cesare Pavese, Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan, per citar només alguns exemples). L’estiu, les vacances, la sortida de l’hàbitat habitual, configuren un temps en suspensió, un parèntesi en què les normes es relaxen i es respira la possibilitat de la perversió, temptadora i alhora intimidant. Per a la Gabriela, el poble constitueix un reducte de la infància i la família, cosa que encara la motiva més a desafiar les dinàmiques conegudes. Per al Quim, és un espai on pot ser un foraster, on no ha de donar explicacions, on fins i tot pot inventar-se les explicacions. És justament per trobar-se fora del seu medi que dos perfils com ells es poden conèixer.
Potser el seu tret distintiu, més que la inversió dels rols tradicionals i l’estructura, sigui el fet de centrar-se en una relació afectivosexual controvertida sense esdevenir una obra eròtica. S’hi parla de sexe, però no hi ha erotisme en la narració. Això no és ni una virtut ni un defecte intrínsec, sinó que es pot associar a un posicionament de la mirada, com si ens digués: sí, desafiaré les convencions amb una protagonista agosarada i una diferència d’edat al límit dels qüestionaments ètics, però sense caure en la trampa de la sexualització del personatge ni en la justificació del desig, de l’instint. Es pot entendre com una característica de la societat actual: com més llibertat per abordar un assumpte, menys misteri al seu voltant; la sexualitat es trivialitza. La veu narrativa, molt cerebral, molt analítica, resulta, en aquest sentit, un xic freda, distant.
En conjunt, Com un batec en un micròfon és una novel·la projectada amb cura i mesura, plena de decisions coherents amb la naturalesa del que s’hi vol narrar. Té capítols breus, que recorren l’estiu dia a dia, setmana a setmana; i un estil net i entenedor, que no busca l’efectisme sinó la precisió. No hi manca el sentit de l’humor (estem davant d’una noia entremaliada i amb ganes de jugar, al capdavall; i, tot i l’equilibri en el repartiment de les pàgines, ella és el personatge més carismàtic i qui porta el pes de la novel·la) i, tant pel llenguatge com per l’imaginari sociocultural, capta les dinàmiques del pensament i les relacions del segle XXI. Molt polida, amb gust per la introspecció i la contraposició de caràcters, li manca potser una mica d’emoció en la narració, de nervi o vigor literari, i tendeix a una certa repetició. De tota manera, els dilemes morals, la caracterització dels personatges i l’enginy de la composició compensen amb escreix qualsevol petita mancança i demostren la solidesa de la proposta de Clara Queraltó.
