Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (I)

 A la memòria de Vicent Salvador

 I

Joan Fuster ens va donar la fórmula exacta que permetia no reduir la poesia d’Estellés a un mer realisme. «Poeta de realitats» és un epítet cert i útil per a entendre l’obra proteica del poeta valencià més important des d’Ausiàs March. I tanmateix, sembla que el pensador de Sueca feu curt i cal buscar noves caracteritzacions que ens ajuden a assajar lectures més afinades.

Recentment, a l’acte de lliurament dels Jocs Florals de Barcelona, Enric Sòria¹ destacava el caràcter expressionista de la poesia d’Estellés; Enric Bou, per la seua banda, hi ha aplicat el concepte de Georges Pérec de l’infraordinari per descriure la manera d’acostar-se a la vida quotidiana de l’autor del Llibre de meravelles. A l’Obra Completa Revisada (OCR), Ferran Carbó assajava una divisió en cicles (el de les tenebres, el de les meravelles, etc.) que en certa manera serveix per a ordenar una producció difícil d’embridar, sobretot en els anys cinquanta. I ara ja podem dir etcètera, perquè és cert que la bibliografia comença a ser extensa.

És gairebé un tòpic dir que Estellés és un poeta excessiu, que va escriure massa. En un dels capítols del magnífic El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova explica el sentit despectiu que té en la llengua russa el concepte grafòman, que es refereix a algú que escriu molt sense tindre res a dir. Però Estellés hi tenia molt a dir. Necessitava inventariar un món que es perdia, fer la crònica d’un temps viscut que ningú faria des del seu punt de vista, és a dir, des del punt de vista del poble. Salvador Espriu ho va proclamar: «hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa», però en la seua obra poètica tan essencial, messiànica, depurada no hi cap el món sencer (l’encabeix, per tant, en el teatre i la narrativa, sobretot en Primera història d’Esther). En canvi, Estellés sí que abasta el món (un món valencià, quotidià, xicotet, «de gent sense místics ni grans capitans», que diria Raimon, però també un món europeu, cinematogràfic, literari, «oh vella, oh trista Europa», com exclama a «Coral romput»). Tal com Dante s’inventa una llengua italiana moderna per als segles venidors, Estellés recupera una llengua popular amb poca tradició literària per al futur. Tinc el convenciment que algunes de les troballes lingüístiques d’Estellés, que alguns girs, sintagmes, paraules que va immortalitzar s’haurien perdut sense remei si ell no els hagués escrit.²

Per això, i per moltes altres coses, pense que l’acusació de poeta excessiu és injusta i poc ponderada. Estellés és un poeta fundador,³ com Dante, Whitman⁴ o Neruda, i la sort que tenim (com a lectors, com a país) és que és un fundador que es deixa d’hòsties i goris-goris, de messianismes, i se sap «un entre tants» i és capaç d’expressar els grans temes (l’amor, el sexe, la mort, el compromís cívic, la literatura), amb gravetat quan escau, però també amb grans dosis d’ironia, fins i tot de sarcasme. Amb passió, amb saviesa popular i literària i, també, amb alegria, amb dolor, amb ràbia i amb tendresa.

Al pròleg de la generosa antologia Una tendresa oculta, Jaume Pérez-Montaner intenta una altra descripció dels moments creatius d’Estellés a partir del concepte de crisi, segons l’entén Harold Bloom. La poesia d’Estellés estaria marcada per tres moments de crisi. En cada un d’aquests hi ha una influència externa, biogràfica, històrica, però que no explica la crisi totalment: «L’obra s’origina en la crisi i es presenta com a crisi: crisi que és personal i social amb tota seguretat, però que acaba sent crisi poètica sobretot».⁵ És a dir, les crisis són «cruïlles poètiques», moments en què l’obra fa un salt qualitatiu o, si més no, un canvi profund. La primera, que JPM situa entre 1949 i 1958, ve marcada pel canvi de llengua i per la mort sobtada de la filla de pocs mesos. Els moments àlgids d’aquesta primera etapa o fase serien obres com Llibre de meravelles o «Coral romput», que és la part final de La clau que obri tots els panys.

El segon moment, de 1958 a 1970 seria el «d’afirmació». Són els anys de les Horacianes o El gran foc dels garbons. Un Estellés diferent de l’anterior. L’Estellés poeta de realitats ací és un viatger del temps que muta en poeta llatí i converteix l’eterna imbecil·litat de determinats directors de diari valencians en la figura de Suetoni, que «ha malparlat dels Cèsars» i també del mateix Horaci, alhora que és capaç d’actualitzar els tòpics horacians amb versos inoblidables que canten les excel·lències dels petits plaers.

La tercera crisi comprèn els últims anys de la seua producció. Anys complicats pel que fa al context polític, de dolor i d’esperança i de posterior desencís: 1970-1993. Anys també en què Estellés rep el reconeixement de crítica i de públic, com se sol dir, mentre s’enfronta a circumstàncies personals molt adverses, sobretot les malalties i la pèrdua de la faena com a periodista el 1978 després d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Estellés publica en aquestes dècades el gruix de la seua obra (Llibre de meravelles, escrit a finals dels 50, veu la llum el 1971, igual que el primer volum de l’obra completa Recomane tenebres) i alhora escriu obres importants com Exili d’Ovidi o el projecte titànic de Mural del País Valencià, que s’editarà pòstumament. És, tal com diu l’antòleg, un moment de màxima afirmació i identificació poètica i, afegim, en conseqüència, d’ambició literària.