Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (i II)

II

M’agrada molt el títol triat per a l’antologia: Una tendresa oculta. Pérez-Montaner ha explicat que volia que el títol fora un sintagma extret de l’obra d’Estellés que poguera encabir si no totes, perquè és impossible, sí alguna de les línies mestres de l’obra del burjassoter. Alhora, també volia trobar un sintagma que fora profundament estellesià, però que no resultara obvi, per excessivament conegut. Una tendresa oculta és un sintagma que apareix al magne poema «Coral romput», del qual Montaner selecciona les dues primeres parts.  

«Poques voltes menciona Estellés la paraula ‘tendresa’ en els seus versos. La podem trobar en alguns casos amb connotacions no gaire positives, com la mirada absent i probablement displicent “sense cap de tendresa” d’aquella “dama d’anit” d’un dels seus poemes més coneguts», diu Montaner i és cert. És un mot poc freqüent, i en podríem fer l’estadística per a demostrar-ho, però no cal, perquè la tendresa a què es refereix l’antòleg és, precisament, oculta: «la que el lector pot descobrir entre les línies de molts dels seus poemes, en l’alegria i la joia dels pobles, en la parla dels carrers o en els moments més tristos i dramàtics».

Sí que és més freqüent, sempre segons Montaner, el mot ‘tendre’. De fet, al primer poema antologat, «Goig del carrer» els grapats d’aigua són tendres. «Goig del carrer»  és un dels primers poemes que Estellés va publicar en català (dins Ciutat a cau d’orella, en 1953). El poema descriu una escena de felicitat d’una parella que passeja pel carrer. Inferim que es tracta d’una parella jove, de novençans diríem, que saluden els veïns, i s’emocionen amb un punt de vergonya en veure una dona que dona el pit a un infant. El tema del poema és l’alegria d’un instant fugisser, les imatges traspuen la tendresa del gest quotidià, tot i que també n’hi ha d’agosarades. No només són tendres els grapats d’aigua, sinó els gestos de salutació a la gent del carrer, l’alegria de viure en un món recognoscible, malgrat tot. Aquest mateix ambient de quotidianitat alegre i amable és evocat en els primers versos de «Coral romput»,¹ però si a «Goig del carrer» el to del poema està en consonància amb aquella alegria, ací no. L’alegria² evocada de la primera part de «Coral romput» esdevindrà, sobretot en la tercera, expressió del dolor per la mort de la filla. El «Coral», com és sabut, és un poema de to greu, un terrible soliloqui d’un pare orfe i insomne que, com diu Pere Ballart, «dissol el seu drama personal en el dels seus pròxims».³

Al capítol 7 del pòdcast Estellés Coral, Jaume Pérez-Montaner ens explicava a Josep Martínez i a mi que havia plantejat l’antologia com una lectura nova de l’obra de Vicent Andrés Estellés. No és la primera vegada que Montaner fa una tria del poeta de Burjassot, però ara s’ha enfrontat a una obra tancada i ordenada en la nova edició, i ha intentat donar-li coherència. Una coherència «gens difícil d’aconseguir», perquè Estellés és un poeta plural i polimòrfic: «capaz del impromptu lírico sutil, de la melopea desencadenada, el laborioso soneto, el epigrama salaz y el lento fluir del poema narrativo, que convocava el recuerdo de un tiempo obscuro y lo hacía revivir con una inustada plenitud»;⁴ però també és sempre ell mateix.

Durant alguns dies d’agost, m’he permés el plaer de llegir l’antologia com un llibre nou, tal com suggereix Montaner. A la vora del riu Palància, en un racó del poble de Navaixes, on Vicent Andrés Estellés va passar l’estiu de 1959, convalescent de les cames⁵ (passeu-me la flaquesa mitòmana), he llegit Una tendresa oculta en veu alta perquè m’escoltaren els barbs que pujaven a menjar-se les molles de pa que els xiquets els tiraven. M’he retrobat amb alguns poemes que gairebé conec de cor, alhora que he descobert versos que m’havien passat per alt en anteriors ocasions o que potser no havia llegit mai, tot pot ser.

De vegades, ho diu JPM, Estellés fa servir el mot ‘tendre’ amb sarcasme, amb displicència, amb menyspreu fins i tot, com quan se’n fot dels poetes jocfloralistes a «Coral romput» («Un món petit i tendre, positivament tendre, | el gat damunt els peus, el corcó en la cadira, | després el crucigrama, i demà si Déu vol.»), però no sempre és així. El primer poema de la segona ‘crisi’ que tria Montaner és un d’aquells que feia temps que servidor no havia llegit, tant, que és com si no l’haguera llegit mai. És un llarg poema sense títol del llibre A mi acorda un dictat en què la veu que monologa es proposa «seguir ara els camins de la nit», una nit, real i metafòrica,⁶ en què la introspecció individual s’eixampla i connecta amb el poble:

com si la teua nit, aquella nit, en un
moment determinat —la nit determinada
per un fet concretíssim— connectàs amb el poble
aquella universal, pobra nit del teu poble,
una confusió de tendreses i còleres,
ja feta consciència del teu poble llavors

La tendresa i la còlera són dos sentiments oposats que conviuen sovint. La tendresa cap a aquell que pateix, la còlera contra aquell que fa patir. En aquesta nit el poeta s’enfronta als seus fantasmes en una mena de balanç expressionista de la pròpia obra, alhora que se sent part de tot un col·lectiu condemnat a patir, a tindre por. La tendresa, en aquest sentit, és l’estima, l’afecte que es mostra davant del patiment aliè o de les pors compartides. En aquest sentit, la poesia de Vicent Andrés Estellés és profundament empàtica (un mot que ell no hauria fet servir mai), mal·leable al dolor dels altres: «la gran pena del món que no havies viscut, | però que t’entendria».

És allò de ser «un entre tants», per descomptat, i d’assumir la veu del poble, sense ser-ne el vat, sinó només el net de Nadalet que feia versos, però també és el gest petit, infraordinari, anecdòtic, que assoleix estatus de categoria a través d’una dicció absolutament familiar.

A Navaixes, ho he indicat en nota, Estellés va escriure L’engan conech, un breu recull de poemes bellíssim que cronològicament se situa entre L’inventari clement de Gandia i El llibre de meravelles. A l’antologia de Jaume Pérez-Montaner s’hi recullen sis poemes. És possible que a hores d’ara el més conegut siga el que comença amb el vers «No he desitjat mai cap cos com el teu» i acaba «A mamar tots els versos», entre altres coses per l’esborronadora forma musical que li van donar Maria Arnal i Marcel Bages, però també cal tindre en compte el poema necrològic «Mort i espant de Carles Riba», dedicat a l’autor de les Elegies de Bierville. A mi, però, m’agrada especialment aquest:

El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tinc ben present que el teu cant ha de ser
com un carrer, ple de gents i de coses;
com un carrer, per on passen tramvies;
com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
un déu ocult et durà de la mà.
No te’n refies.

I m’agrada per la tendresa del primer vers (i ara potser force la idea motor del meu text), combinada amb la declaració d’intencions posterior, que serveix per a explicar tant l’Estellés més amable com el més dolorit i sofrent, tot i que ací pesa molt més el primer, és clar. Tot plegat sense exagerar i amb un vel d’ironia al final que, en el fons, és el que fa el poema. Aquest és un breu epigrama lluminós, solar, però he fet un poc de trampa, ja que no he copiat l’epígraf amb què Estellés l’encapçala: un vers d’Ausiàs March que estén un altre vel que enfosqueix el poema: «Lo jorn ha por de perdre sa claror».

De L’ofici de demà s’inclou el poema «Festa nacional dels morts», que hauria fet les delícies d’Edgar Lee Masters i Fabrizio de André. Ací els morts raonen,  «riuen d’estar sempre junts» i fan música, «una música d’ossos». És l’únic poema antologat de L’ofici de demà i apareix just abans dels setze sonets seleccionats dels més de cent d’El gran foc dels garbons, que a estones és una antologia d’Spoon River ben particular. A «Festa nacional dels morts», el temps està suspès i morts com Ausiàs March conviuen (commoren?) amb un veïnat de morts contemporanis que es queixen que els han furtat un os: «Si em tornes la canella, et besaré el crani.», «Ausiàs March parla a soles, diu fill de puta a voltes, | i quan troba un paper, algun tros de paper, | va i escriu una carta i li envia falcons al rei N’Anfós a Nàpols». Entre versos que ratllen el grotesc: «Els morts juguen al tres | en ratlla amb els queixals», i un to que, en general, pot semblar humorístic, el poema va adquirint gravetat:

                        Morts dignes, morts indignes.
Quan deixarem les ganes de fer antologies?
Tot això són paraules, ganes de complicar-ho
car no hi ha més que morts, i morts a molta honra.

En poemes com aquest, i en altres d’El gran foc dels garbons en què l’humor juga un paper important, no podem deixar de percebre en tot moment un gran respecte pel tema de la mort, l’estima pels absents i la seua memòria que és, al capdavall, la memòria de tots. Ja adverteix el poeta en parlar de les èglogues que allò que ell fa no és només paròdia. Ací el mateix. Ja no es parla de la Mort en majúscules, sinó de molts morts que diuen la seua, d’un veïnat de morts, i es reconeix amb afecte la importància que tenen: «Els morts són invencibles: ells sostenen el temple».

Just després dels sonets d’El gran foc dels garbons, hi ha un poema deliciós en què el jo poètic, malalt, mira per la finestra i evoca el passat. A «Glopets de pena», entre altres coses, el sexe, que Estellés descriu en altres poemes amb un to més brutal, ara és evocat de manera molt explícita, però amb la contenció lírica que exigeix l’enfilall de tankes que el conformen. El poema combina dos tipus de records: fora del parèntesi parla de la malaltia⁷ i evoca la infantesa, els anys al pis de Misser Mascó, o convalescències anteriors, dins del parèntesi evoca el cos estimat, la sexualitat, una sexualitat vegetal i tendra: «entre la molsa uns llavis, | tanta bellesa, tanta».

Si hi ha un llibre en què Estellés combina còlera i tendresa, crec que ja ho he dit, és a les Horacianes. Jaume Pérez-Montaner també inclou un bon grapat de poemes d’aquest llibre (dèneu, concretament). És inevitable, car és un dels cims de l’obra del poeta de Burjassot i, a més, la brevetat ho permet. No parlaré però de pimentons, ni de Suetoni, sinó de dos dels poemes que crec que il·lustren més bé aquesta llarga digressió sobre la tendresa (o l’afecte, o l’estima) en l’obra estellesiana.

El poema V, que és una oda al pare analfabet (en la ficció⁸ el pare pescater d’Horaci), d’una emoció intensíssima. Ací, l’Estellés que sempre s’ha presentat com a pare en els seus poemes, i sovint com a pare orfe i furiós contra la mort ( «si us diguessen que han matat la Mort, | no pregunteu, amics, qui ho ha fet. | Serà un pare. Serà un pare o una mare», diu a «Coral romput».) es posa en el lloc del fill i recorda la figura paterna amb afecte i respecte. El poeta sent la necessitat d’interrompre un himne a Venus (un poema per encàrrec, un text propi de l’ofici) per a sucar la ploma al cor, si voleu.

El poema XLII és un cant a la vida, a través de la celebració dels petits plaers, probablement la reinterpretació més evident del carpe diem, l’aurea mediocritas, etc. Ací apareix l’adjectiu ‘tendre’, sí, però referit a un all que no està sec. I tanmateix, tot el poema naix d’una profunda estima pels fets quotidians. En un to ingenu es fa la llista d’alguns d’aquests plaers que van de la taula (el ravenet, l’all tendre, el lluç, la sorprenent cirera) a la vida: una jove, una parella, un teuladí, un melic i la primera dent d’un infant. Aquesta atenció a l’infraordinari, com ha dit Enric Bou, fa que com a lectors ens sentim interpel·lats, involucrats en el poema.

Quedaria per comentar, ara, la tercera part de l’antologia, que comença amb un parell de proses del Quadern per a 1962 i selecciona poemes de llibres com Exili d’Ovidi, Sonets a Jackeley o Les acaballes de Catul, i també de Mural del País Valencià, que inicialment va ordenar i editar el mateix Jaume Pérez-Montaner i que a hores d’ara està en procés de reedició, a l’Obra Completa Revisada, a cura de Jordi Oviedo i Irene Mira-Navarro.⁹ No hi entraré amb detall, perquè cal anar acabant, però és en aquests llibres on més s’accentua el sentit col·lectiu de l’obra del burjassoter. És ara on la tendresa esdevé més que mai solidaritat (un altre mot poc estellesià), com en aquesta prosa de Quadern per a 1962 en què es descriu un bombardeig aeri des del punt de vista de les víctimes:

és l’hora en què tornen els sinistres violins endolats en bandades tenebroses. Corren els infants plorant a casa. Les dones barren ben bé les portes. L’amo del bar ha arrancat a córrer. Les putes de la casa del cantó han deixat de fer-ho i s’han amagat davall del llit. Han apagat el llum roig de la casa de socors. Els sinistres violins endolats avancen.

 III

En un article de fa uns anys al suplement Babelia d’El País, Juan Gelman afirmava que «la poesia viaja del misterio del uno al misterio del otro».¹⁰ No costa reconèixer en aquesta afirmació l’«un entre tants» d’Estellés (i de Quasimodo: «uno come tanti, operaio di sogni»). Gelman, un poeta marcat també pel dolor profund d’haver perdut els fills i els amics, d’haver estat ell mateix empresonat i exiliat del seu País que fue serà, va fer de la tendresa un valor literari i de compromís cívic:

ARTE POÉTICA

Entre tantos oficios ejerzo éste que no es mío,

como un amo implacable
me obliga a trabajar de día, de noche,
con dolor, con amor, 
bajo la lluvia, en la catástrofe,
cuando se abren los brazos de la ternura o del alma,
cuando la enfermedad hunde las manos.

A este oficio me obligan los dolores ajenos,
las lágrimas, los pañuelos saludadores,
las promesas en medio del otoño o del fuego,
los besos del encuentro, los besos del adiós,
todo me obliga a trabajar con las palabras, con la sangre.

Nunca fui el dueño de mis cenizas, mis versos,
rostros oscuros los escriben como tirar contra la muerte.

En aquest sentit, Estellés també va ser un poeta que va contraposar la tendresa al dolor i a la injustícia, que va viatjar del patiment propi al patiment col·lectiu. Un poeta del sexe i de l’amor, però també de l’estima i l’afecte, del gest quotidià, com qui posa el nom de qui estima en un pitxer amb aigua, com diu al poema que tanca l’antologia, aquella gran declaració d’amor que és la «Sonata d’Isabel»:

Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.