Literatura antirobatori del jo o la vista primaveral dels diaris de dones en català: Carme Riera i Núria Serrahima

                                                          A l’Àlex Susanna. In memoriam.

 Posar un home a escriure sobre diaris de dones podria entrar dintre d’allò que es coneix com a literatura queer: esperem que no sigui així. L’excusatio propter infirmitatem, que pot sonar a prejudici en tota regla, ho és: per damunt de tot mirarem de cercar en aquests escrits, si no ben bé la “paraula encesa” vinyoliana, sí un to de vivència processada amb enginy i concisió anecdòtica pròpies de la literatura, i no merament el relat efusiu adolescent que, ara, ens omple de novetats editorials. Per molts indicis que s’hi puguin veure a continuació, i sense pretendre entrar dins del camp de la (in)definició acadèmica, serà una escriptura estranya, híbrida, si més no, de gustos personals i aparicions enfrontades que provarà, modestament, de marcar una línia sobre la correlació rotundament afirmativa entre dietari i literatura. És a dir, un dietari no és només “transcriure fets”.

Ja a la recentment reeditada obra de la Carme Riera, Temps d’una espera,¹ la catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona es preguntava –i la qüestió s’ha anat repetint i repetint en aquest tipus d’escrits– per quin motiu les dones no escrivien més dietaris, o, més concretament, «diaris d’embaràs». Riera s’excusa dient que potser és ella, que «no en vaig saber trobar cap en les llengües en què podia llegir-los» (Riera, 5), però també fa un incís optimista per dir que «és possible que, a partir d’ara, els diaris d’espera proliferin, perquè, a punt d’arribar al segle XXI, les dones hem aconseguit la capacitat d’observar-nos, com a objectes, essent alhora subjectes» (Riera, 12).

Bé, no és que hi hagi tants diaris de dones, siguin d’espera o de desesper, però podríem respondre a la babalà dient que aquest és un gènere seriós, heteropatriarcal, ajustable a les vides enfeinades i masculines que duien els homes, on el fet i les accions empreses es consignaven per tal d’oblidar-les de seguida, com fa la gent emprenedora. Al lector no acadèmic, però, si li pregunten per algun diari famós, pensarà de seguida en el d’Anna Frank, en què les peripècies hormonals –que hi són– no acaben essent la pitjor tragèdia que viurà l’autora al seu amagatall, tot i que són un filó que les lectores exploraran amb escreix: d’Anaïs Nin, a Ella Baxter, passant per Alejandra Pizarnik, o la censurada (pel marit) Sylvia Plath –com redimonis poden haver desaparegut, sense més, els darrers diaris de l’escriptora d’Ariel és una cosa que cap amant del gènere pot encara entendre, si no és per aquesta impossibilitat romàntica implícita per a superar la violència tradicional, sense ser titllades de bruixes o malaltes, deixant de banda el “control parental”. Els diaris de dones proposen l’afegitó d’aquesta sensualitat en narrar els canvis interns del cos, amb la pell, les ungles, les pellofes i la sang, i no tant pel vessant material extern al cos –allò dinat/fumat/mamat/cardat– que, per continuar amb la reducció, podria apuntar cap als escrits dels homes.

En aquest cas, per a una anàlisi no dualista, remetem als treballs de l’Anna Esteve, especialista acadèmica en aquest àmbit, tot i que ja avisa al seu El dietarisme català entre dos segles (1970-2000) que «resulta força problemàtic proposar una sistematització».². Com diu la mateixa Carme Riera a Temps d’una espera, ella voldria parlar de «vivències alienes», però el dietarisme és un afer d’interiorisme i d’interioritats, i «m’agrada preservar aquest espai només per a nosaltres. Em sap greu que el dual no sigui acceptat per la gramàtica catalana» (Riera, 36). Potser aquesta és la distinció més útil entre dietarismes, tot i que espaial i infantil, en allò extern, que aquí serà apartat, i l’intern que es busca radiografiar, ja sigui amb l’ajut de Proust, de Barthes, o de Lacan segons els gustos dels noranta. Quan la intimitat no aconsegueix enlairar-se de l’àmbit més privat –amniocentesis, històries dels besavis, vicissituds laborals– l’interès decau. I com aconsegueixen, Riera a Temps d’una espera i Núria Serrahima Diari sense dates,³ que la qualitat de la seva escriptura «privada» toqui quasi sempre cims elevats és un dels secrets de l’èxit dels seus dietari i diari, respectivament. «La diferència fonamental entre la paternitat i la maternitat és que la paternitat transcorre sempre pel car de fora. Mentre que la maternitat comença des de dintre. Els homes mai no han pogut sentir la metamorfosi que nosaltres experimentam: la vida esclata i vessa sota la nostra pell» (Riera, 110). Així, mirant d’investigar sobre aquesta qüestió les escollim a elles, la Carme Riera (1948) com a pionera del dietari (d’espera) en català; i la Núria Serrahima (1937-2014) com a pionera del diari d’arrel costumista o periodística, seguidora planera del gènere planià.

Per què elles? Els dietaris no són publicables, o no haurien de ser-ho, si no ets algú amb una gràcia especial –si es publiquen dietaris que no compleixen aquesta condició, estem davant d’un document, a parer nostre, menyspreable en l’àmbit literari: una obra de circumstància sense altre valor que l’etnogràfic. Com deia Cheever, la creació és com un petó, es necessiten dues persones, i la persona que busca el dietarista és un tipus de lector molt concret, sibarita i prou morbós. En aquest cas d’escriptura magistral és on no comptem amb gaires documents escrits per dones, a més del ja esmentat de circumstància –com els diaris d’espera– i sí, amb molts documents residuals, d’importància menor tot i la llargada, escrits per homes (espero que no m’estiguin llegint, però és el cas dels feixucs dietaris de Miguel Ángel Hernández, els d’Andrés Trapiello, o els de José Jiménez Lozano, sent els dos primers, encara, en procés de producció). Tots aquests queden a anys llum de la qualitat que tenen els de Teresa Wilms Montt, o els de Virginia Woolf, que no destaquen justament, o no exclusivament, per ser escriptores de diaris.

En aquest repàs parlarem dels que podrien ser els treballs més interessants escrits per dones, agrupant-los en seccions que apel·len a la biografia i la memòria, i també l’article de costums. És a dir, quan trobem aquests gèneres podem trobar un treball de reflexió semblant al dietarístic, així com podem trobar diaris que són pures novel·les, precisament com La novela luminosa, de Mario Levrero. Començarem per un dels primers en català, en anomenar-se pròpiament a si mateix diari, i a partir d’aquest podrem establir, potser breument, les característiques del gènere. Perquè alguns dels que considerarem com a tal porten altres noms: la «crònica» de Carme Riera; els articles d’opinió de Montserrat Roig com a «dietari obert»; els articles de costum, a l’estil d’un Ruyra, de la Carmelina Sánchez Cutillas, a la Matèria de Bretanya.

Comencem, doncs, amb el Diari sense dates de la Núria Serrahima, de 1990, amb un títol que és un clar homenatge a l’espai de Josep Pla, «Calendari sense dates», a la revista Destino. Núria Serrahima també ens fa passar bou per bèstia grossa, i el seu diari són uns articles de costum, ben delimitats i amb la mateixa extensió que, ben segur, no van poder trobar un espai a la premsa regular. Els temes i els ambients són els que queden vitalment propers a l’autora: Cadaqués, l’Eixample barceloní i Sarrià; la vida de llit proustià i l’oci; els taxistes que la prenen per estrangera; les morts d’aristòcrates coneguts anglesos; les nits flegmàtiques al Bocaccio i al Bikini; les pel·lícules en què l’autora intervé com a actriu. En fi, tot l’escrit queda travessat per una pàtina de nostàlgia del passat que fa molt sospitós el present narrat, típic del dietari més estricte. Com a diari selecte que és, l’autora insereix frases dignes de record: «una de les coses més tristes és la mort, però la mort en vida activa no té límits de tristesa» (Serrahima, 17), especialment efectiva quan és combinada amb el pensament que una no s’adona de la mort, a mesura que s’hi va fent a trobar-la cada cop més a prop, en les morts dels altres, «tot passa tan de pressa que te n’has apropiat» (Serrahima, 34).

És en aquest espai de reflexió on el diari de la Serrahima excel·leix, on trobem reflexions fetes per una dona al marge de les modes i les etiquetes. És a dir, en la paradoxa de no voler ser original, el seu diari pot competir amb avantatge amb el de qualsevol pes pesant: «Com són les dones? Com una s’estima el cos, quan aquest té tant poder, i la por de perdre aquest poder. Però a la vegada m’irrita aquesta por, que és tal per culpa dels homes i, sobretot, de les dones (quan) desgraciadament, no tens memòria per recordar que, potser, l’ànima o l’esperit no estan a l’altura del seu cos» (Serrahima, 30). La ràbia, contra la monarquia, contra la Constitució, contra les imposicions franquistes, és constant al diari de Serrahima, antiga militant del PSUC, malgrat l’aparença elitista. Li fastigueja, de fet, «la mania cristiana d’estar tot el dia demanant perdó» (Serrahima, 84). Potser, el tancament en el reducte encara més petit del dietari fa que el llibre de Riera sàpiga articular més bé que el de Serrahima les incoherències i les frustracions dels vells militants comunistes, alhora vençuts, però amb l’aura de bellesa que donaven els diners i, en tot cas, la cultura.

L’àmbit per antonomàsia és el dels problemes dels petits burgesos amb què els lectors s’identifiquen: el cos, la vellesa, la impossibilitat d’anar a la segona residència per qualsevol motiu, l’amor. Naturalment, aquests temes universals acaben concretant-se en detalls efímers i quotidians, però sense l’aferrament en l’universal, el diari deixa de tenir altre interès que el pur estímul acrític. Si el lector no és un petit burgès, en qualsevol cas, voldria tenir la vida de rics que acostuma a enlluernar-nos de la gent que escriu i publica: tardes amb Kirk Douglas i Fernando Rey, en el cas de la Núria Serrahima; o amb tota la gauche divine, en el cas de la Carme Riera, escorada cap a un “centralisme” complaent. Les dietaristes, diguem-ho ja, són tan conservadores com els seus companys assagistes, de la vida interior al castell privat, de la felicitat regalada, de l’espontaneïtat sacrificada sobre el paper, on després de totes les nits castigant-se el cos al Boadas, o a les terrasses de Cadaqués, encara surten indemnes per relatar la victòria de la paraula escrita. Sense l’enveja i la morbositat que es desprenen de la lectura d’una vida bohèmia més clara, al nostre parer, el diari fracassaria si no fos aspergit per una quantitat acceptable de pensaments brillants. D’aquests pensaments, el llibre de Serrahima en va ple: per exemple, quan descriu la primavera cada vegada més curta de Barcelona, en què les noies criden, corren, es mouen, s’exciten amb l’alegria de maig i, de sobte, la narradora exclama «però quina mania de parir criatures!», un dels més bells exemples de ruptures de la il·lusió que hem trobat escrita (Serrahima, 39). O quan parla del seu odi sobtat a les monges, perquè «semblava que et volien robar el jo propi» (Serrahima, 38). Aquesta és una característica que ens avisa als lectors que estem davant d’un text que no deixa indiferent i que, per tant, es pot rellegir per la seva originalitat: el jo propi és un i seductor en el seu relat particular.

També trobem confessions que prenen l’estatus de revelacions, com quan, tot consirosa mirant el telediari, afirma que «la meva filla va néixer el dia que va morir Marilyn» (Serrahima, 63). O descripcions estel·lars del moment polític, en veure falangistes cantant el «Cara al sol», tot i que «fa tan pocs dies que estem en democràcia» (97); així com les fiblades a suposats intel·lectuals, en acceptar per a ella el concepte de banalitat, criticat per Félix de Azúa (i per Hannah Arendt, malgrat tot): «a mi m’agrada ser-ho, però no suporto els banals que es pensen que no ho són. Tan còmode que és ser banal… banalíssima… La meva copa de xampany m’acaricia els llavis» (Serrahima, 120). El diari es tanca amb l’homenatge a l’obrer de Sant Adrià, que ja havia fet a Mala guilla (1973), amb la narració de la delació per part de l’esquirol Jordi, en un cotxe on l’autora és forçada. L’equilibri entre el luxe privat i la comunió social la treu de l’autisme egòlatra que pot ser un perill insalvable on el dietarista es deixa robar el propi jo.

Pel que fa al de Carme Riera ens trobem davant d’un dietari líric, amb dates, que comença amb l’explicació etèria del segon embaràs, ja prop dels quaranta: «mimoses esclatant en botonadures grogues», però no ens enganyem, perquè l’autora el pensa de seguida com «una son infinita, i un mareig fastigós. (En fi) un còlic complicat» (Riera, 12). És aquesta la primavera que entrellaça les dues autores. Podria pensar-se que aquest llibre no té tot l’interès necessari que podria despertar en algú que no tendís a la misantropia i a l’odi general a «aquests cabrons que ens sobreviuran», com els descriuria un dels autors més estimats per la Riera, el poeta J. A. Goytisolo, però el llibre consta d’un grapat de reflexions ben ponderades d’un gènere inhòspit, com el de la maternitat, on l’originalitat i el desconegut donen el doble de prestància al treball de descobriment dietarístic. Així, per exemple, ens diu l’autora que «un nin —un nen— és sempre una qüestió paterna. Si nosaltres, les dones, ens reproduíssim entre nosaltres engendraríem només nines —nenes» (Riera, 27), i ens sobta no haver llegit mai abans, ni saber que era certa aquesta veritat com un temple. Però el món i el cos subjectiu s’amplia des del fet anecdòtic fins a tocar la saviesa diarística amb tota l’autoritat: «Diari: Espai de llibertat. Sense lligams, sense límit, sense entrebancs, sense estil, sense censura. I, no obstant això, en el mirall del no-res, del sense, del paper en blanc, necessitam també tot sols una imatge gratificant. Ens autocensuram sense voler. Cercam el costat més afavoridor» (Riera, 33).

Estem davant d’un dietari excepcional, en efecte, una obra mestra de la Professora Riera que ens fa oblidar el seu rostre d’acadèmica estricta, com ha de ser, i ens fa entrar en el joc de miralls i afectes on, amb Cheever, ens agradaria emmirallar-nos i besar-la. Riera ens parla d’autors, estudiants intel·ligents, maternitats desconegudes, espermatozous atabalats i homes grillats, però per sobre de tot roman ella, el seu grandiós i naixent subjecte de dona. Des de l’inici de Temps d’una espera, Riera tem allò que temen totes les mares: que la filla no surti bé. Saber enfilar l’analogia amb la creació literària i amb la concreció assagística del dietari és el seu gran encert: «les dones tenim tendència a autocastigar-nos mitjançant l’expiació. D’aquesta manera volem alliberar-nos del pecat, expulsant la monstruositat de l’interior del nostre propi cos» (Riera, 109). Ja sabem que l’autora exagera les seves pors, pors compartides amb Serrahima, i que no pariran cap monstre, només una marca inicial bellíssima d’un gènere –diari i dietari– que mai els sabrem agrair prou com a lectors. Fins i tot en la seva ironia futura contra les IAs Riera és una avançada: «He somiat que naixies amb sis dits. Un dit més a cada mà» (Riera, 117). La reedició no ha estat un fet casual sinó una decisió encertadíssima. Crec que caldria replantejar editorialment la vida de l’obra de la Núria Serrahima aprofitant la tirada del llibre de Xavier Pla sobre el pare del dietarisme català.

L’epíleg d’Anna Punsoda al llibre de Carme Riera és també pioner, no per advertir la relació entre diari-maternitat-creació, sinó per plantejar-se amb Capmany, i amb Riera, que aquesta creació ha d’establir les bases d’un desig primari i, de retruc, de la seva existència: volem escriure per damunt de tot, o només és per omplir un espai? La pregunta no és innocent, però a la resposta, i a la Punsoda, li dedicarem potser un altre espai.