Diari en saó. L’escriptura conreada o la memòria que tries

Els fills han crescut, l’espai dietarístic s’ha fet erm. En aquest paisatge eixorc, ens interessa el treball de la Mercè Ibarz, en especial el darrer volum, Labor inacabada, dins del Tríptic de la terra, perquè estronca una línia narrativa que pot donar fruits singulars en un futur. I ens interessa el de l’Anna Punsoda perquè conté uns personatges d’autoficció —la narradora i l’Ignasi, el seu marit— que poden donar encara moltes alegries a la literatura diarística en català, si aconsegueix d’acomboiar la memòria que afegeix l’espurna. És a dir, si es vol que el diari surti dels marges de la pura anècdota —potser no és necessari que passi de ser un document minoritari, només apte per a historiadors i professors, però si es vol que pugi un esglaó— proposem com seria, al nostre modest entendre, el següent nivell.

Així, el Tríptic de la terra acaba mostrant-nos com podria esdevenir una narració personal si es tornés menys novel·lística i fes servir de la marmanyera memòria, sense deixar mai la terra de la ficció. Labor inacabada, una “crònica en primera persona” comença amb una tria de l’adn de l’escriptura personal: prové de la casa, de la terra, del conreu d’aquesta, se’ns diu a la plana 267. Aquesta escriptura en saó incorpora fotografies de la Patti Smith, la redemptora; de la mare, la Quima, la mestra que no ho va ser, i de les seves amigues; la Donya Pepita; la tia Carmeta; de la fotoperiodista Cristina García Rodero, o de Germaine Krull i Grete Stern; i l’estratègia narrativa és una que ara, amb la memòria digital, s’ha modificat lleugerament però significativa: és el vell convit de l’àvia a repassar l’àlbum familiar de fotos i retalls —fugiu, néts, fugiu. Per mitjà de les imatges, de la Quima, veiem “la noia que va ser, com va haver de protegir-se […] semblava pensar quina solitud hauria estat millor per a ella, quina aliança hauria pogut preservar millor el seu jo” (278). Perquè si el diari pretén recollir totes les vivències, juntament, amb la rutina més anorreant, la memòria seria aquesta literatura destil·lada feta d’experiència sublimada, tot i que l’autora sap manegar-ho per tal que tot plegat no acabi en un exercici de romanticisme vaporós: “la foto, el fotomuntatge, ironitza les misèries domèstiques que són la base quasi sempre de la memòria comuna” (283). Aquest llibre lent, recollit com el fruit d’una tasca començada dècades enrere, és una conclusió en la cerca d’un gènere, fet de capes d’altres gèneres i d’aromes de subgèneres, tenint-ne l’estil poètic, suggerent i excitant, com la llera en què s’emmarquen tots ells. El fruit és aspre i amarg: “homes com ratolins havien tornat de la guerra i dels camps de concentració, d’una i altra banda de la frontera, muts els uns, braoladors els altres” (290); sarcàstic, en moltes ocasions: “el cor és un caçador solitari i, el de l’api, no es toca si no és el teu” (291); i dur, si no bord, en la resta: “en temps literals extrems com són els nostres, dius prudent d’algú i s’entén que no gosa, no fa, un mitja merda, un que no s’hi mulla” (292). Amb tot, veiem la connexió entre aquest treball de memòria reposada i el diari, en un fet que, paradoxalment, pot semblar ben romàntic: la manca de conclusió. Ambdós gèneres són indestriables, i la tasca diarística seria la matèria primera que cal adobar i podar abans d’esperar-ne cap fruit literari: “preparar la terra, la pàgina, els fulls, treballar. Una labor inacabada” (296), escriu Ibarz, sense posar-hi el punt on tocaria. Vist així, acceptem una certa reserva a l’hora d’acotar-hi els dos gèneres —memòria i diari— segons la seva qualitat i treball, més enllà de la seva necessària simbiosi. Així, els escrits de la Mercè Ibarz mereixen un podi dins del cànon literari més general d’Occident —i un monument, de pas, a la seva persona, a la terra de Saidí, Montsó i Cinca, que ella juga a confondre i descriure com les planures andaluses, les sirianes, o fins i tot, les del Nord de l’Índia— fent enlairar-se aquests textos basats en el paisatge cap als cels internacionals. 

El llibre de l’Anna Punsoda agafa el relleu a La terra retirada però prenent la forma d’un dietari: vaja, els capítols són els dies que passen des de la seva retirada familiar de ciutat a la Segarra, a la cerca d’una vida més pura —i més econòmica, no cal dir-ho. L’estil directe no evita, a vegades, les digressions de reportatge periodístic sobre la comarca, tot i que la veu de l’autora, irònica i “prudent” —que diria Ibarz— acostuma a prevaldre: a la Segarra “negocis i operaris de tota mena troben un gust bàrbar a estafar a Espanya” (47). El que no sabem en molts moments és si aquesta terra dura de la Segarra, o dels Plans de Sió, és original, o si té alguna cosa de propi, que la pugui distingir del Saidí que hem llegit, d’Arklow, de Canals, d’Énova, de Midleton, o de Mariola. Un cop llegit el llibre, la resposta és sí: la Segarra té una particularitat, el BonÀrea, i l’explicació de com l’epicentre de Guissona i el seu propietari van ofegar encara més els seus habitants és ben entenedora per a tots aquells que no comprenem com la Sara pot oferir uns viatges tan econòmics via whatsapp. La descripció de com la Generalitat va donar el permís exclusiu d’escorxador a aquest empresari, tancant la paradeta a totes les petites granges i masos de la zona, també pot donar per a una docusèrie de Netflix. Una amb moral conservadora, pagesívol i tradicionalista que els nacionalistes espanyols criticarien sense pietat: l’autora dispara, amb matisos i dissimuls; contra les fotovoltaiques que s’aprofiten i venen la llum heretada; contra l’acollida ucraïnesa, i castellanitzadora, en aquestes terres; contra el morro fi d’aquests que no accepten dinar conill cada dia; i contra els ecologistes que dificulten la lluita contra les plagues. No obstant, el llibre de la Punsoda té alguna cosa que és més difícil de trobar que una pura particularitat local: una llavor de veu pròpia, i uns personatges tractats amb humor i pietat que, em sembla, no voldrem deixar de llegir, amb l’essència de la seva persona i la del seu marit, l’Ignasi, joves atribulats, pares, intel·lectuals sense recursos i amb tot el futur per a escriure. I, sobretot, té moments estel·lars que podrien figurar dins de les antologies dels millors dietaris, amagats sota el polsim, una mica tediós de la terra dura: “per reserves cristianes o patriarcals em costa admetre que vaig calenta i ja està” (52), o “comprenc que casar-se amb un estranger té l’avantatge que t’avorreixes menys perquè costa menys de veure’l” (54) ens diu sobre les seves amistats alemanyes. El diari també és una crònica del desengany, doncs, patriòtic, amorós i vital, sense que aquesta desil·lusió comporti un rebuig frontal, sinó, curiosament, un amor més gran, si es pot expressar aquesta contradicció. Les fiblades contra el seu home —en nombroses ocasions, la narradora es considera “mare soltera”– i contra les terres i els personatges que les habiten són constants però hi tenen una afecció que les suavitza i torna càlides. Quan l’autora exposa, en canvi, la seva bateria d’idees sobre el que és i el que hauria de ser la vida del camp, el seu moralisme polític el fa difícil de digerir, i quan posa la literatura als peus de la seva visió idealitzada del camp —sí, idealitzada, malgrat tot— es nota que té la precaució de no repapiejar. Amb tot, és en l’error on creiem fermament en l’autora, com a ésser humà, més que humà, una dona que defensa(rà) una memòria de ferro. No surt ben bé de la petita antologia una memòria personal —el dietari és massa curt, doncs només consta de trenta-un dies— però s’hi comença a entreveure un terreny ben conreat i parcel·lat, i un camí a seguir. En resum, aquest treball té paisatge, terra, diari, i potser una mica de la memòria que Ibarz aconsegueix a Labor inacabada, lligant una terra, una escriptura i uns personatges.

Potser cal explicar millor amb un exemple què entenem amb això de lligar una memòria a un paisatge. El llibre d’O’Grady i Pyke, que ara disposem en català, en traducció de Neil Sabatés Crowley, és un text poètic sobre la infantesa del narrador a l’oest d’Irlanda i els seus anys d’exili. Es va publicar originalment al 1997 en plena efervescència creativa d’en W.G. Sebald i d’en John Berger que són les seves grans influències. A diferència de Sebald i, en alguns casos, d’Ibarz, les fotografies d’Steve Pyke són professionals i fan que el llibre pagui la pena per elles mateixes. El que cal discutir a una altra ressenya, penso, és si la conjunció d’imatges i text llisca amb fluïdesa i la resposta des d’ara mateix és rotundament afirmativa. Tenen relació, i formen una esfera orgànica perfecta? No sempre. 

El text escrit crea una història i el visual es mou en un paratext paral·lel, on les referències no sempre coincideixen, cosa que produeix una interessant relació ominosa, que dirien els freudians. Si al text se’ns parla d’una flauta, o d’una tin whistle, a la imatge surten uns acordionistes; o si se’ns parla d’una nena de cabells arrissats, al text hi apareix una dona gran amb el cabell llis. Si el narrador és damunt de la roca de Labasheeda, a les imatges comptem amb sis pàgines seguides de fotografies de diferents penya-segats rocosos. Això fa que dubtem del nostre saber escàs, de la nostra memòria i de la nostra comprensió lectora, descol·locant-nos i desarmant-nos críticament. És a dir, no se’ns obliga a seguir els discursos amb les antenes del llegidor d’històries, àvid de sarcasmes o ironies brillants, perquè aquestes no ens deixaran veure més enllà del nostre nas, sinó amb el posat desastrat de l’hermeneuta en repòs. En resum, estem davant d’un realisme poètic que ens alleuja de botzines, cridòria, bronzits i fòrmules u, perquè s’instal·la dins d’ells i deixa anar la seva vacuna, el seu baf, la seva àurea, que eleven el llibre per sobre del terra mortal. L’escriptura es manté en la línia de les descripcions estàtiques i hipnòtiques, tot i que, de vegades, no arriba al nivell de les fotografies, on els ulls se’ns hi fixen i comencen a espeternegar-nos amb espurnes de plaer estètic: les de les mans amb les ungles distròfiques; les dels germans sorneguers, vestits amb la roba idèntica; la de les tres generacions de matriarques; la dels avis de costat i de front; la de l’artista de circ damunt dels elefants; la dels ulls dels animals rilkeans, o les dels objectes trobats. És difícil seleccionar una fotografia per sobre de les altres i per això el text es mou amb suficient cautela, amb la discreció adequada de la frase curta, sense engarçar narracions abstruses, per tal de no destacar-hi més enllà de les imatges que el van encapsulant: “regalima aigua de la teulada cap al dipòsit de pedra més enllà de la paret” o “Què hi vivia aquí, abans que jo, gallines o porcs?” (68). També, “Què putes és una polzada? En un nas, una polzada és molt” (224).

No tenim res de semblant a aquest text en llengua catalana, més enllà de les traduccions dels autors esmentats, aparegudes majoritàriament a l’editorial Flâneur: si treiem La pell de la frontera, de Serés, el comentat Tríptic de la terra de la Mercè Ibarz, o, potser, una nova versió de La terra dura, de l’Anna Punsoda, la nostra narrativa és una narrativa que deixa de banda la terra i la memòria lligada i, fins i tot, ens atrevim a dir, la ficció bagunyiana que podria encimbellar-la. Potser per l’aturada de l’exili? Ara que, gràcies a la Neus Penalba, se’ns proposa una vella/nova línia a seguir amb La mort i la primavera, aprofitem-la. Perquè tenim una literatura que explica històries, que relata documents, que mira de posar ordre a una història injusta, amb Andreu Sevilla; o a la història justa, amb Jordi Puntí; o en pura la història individual, que és la col·lectiva, amb Jordi Coca o Rafa Lahuerta; o dins de la història fictícia, amb Puri Mascarell, però no tenim documents de memòria, més enllà d’una quantitat espaordidora, bandejada, de dietaris i diaris. 

No dic que uns gèneres estiguin per damunt dels altres, només assenyalo una mancança que, als lletraferits, com a mínim en èpoques de bonança, ens fa anar a buscar a la “literatura universal” allò que no trobem, o no sabem trobar, a la literatura catalana. I com que aquesta literatura d’arrel proustiana no és tampoc fàcil de trobar, copio aquí unes de les darreres paraules d’O’Grady, només per si algú vol encetar amb elles una nova inspiració: “hi ha un moment, després d’un llarg treball, en què busques forces. Hi ha un moment d’oblit i aleshores ve un moment en què tornes a saber el que pots fer. Pot haver-hi un moment, també, en què la feina queda enllestida. A la llum del matí em deixo anar” (265). Aquesta literatura s’ha de recomanar i s’ha d’encomanar, perquè encara queda molta feina per fer: digue-m’ho clar, tenim masses històries i poca literatura. O, ben mirat, potser sigui tot el contrari: tenim massa literatura i ben poques històries; gens de memòria condensada. Oi que s’entén?