Escriure per repetició, com els arbres. Perquè tot allò que es repeteix, perdura. Escriure, per a Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), és això, una delectació constant envers la ciclicitat i el poder de reversió i erosió que hi amaga. «Repetir, perdurar. Compensar la fugacitat amb la repetició».
A El sol i les fogueres (Tushita edicions, 2022), obra inclassificable, experiència poètica a mig camí entre la prosa, el poema i l’assaig, l’autor reposa en un estat suspensiu que aconsegueix extenuar-se en el mateix acte contemplatiu i extenuar al lector emboscant-lo a poc a poc, convidant-lo a entrar en la melodia d’un vals arbori que no descansa. Un convit encisador que aguditza la mirada i l’escolta envers el bosc, els processos naturals, la periodicitat i la simetria caòtica que oculta la natura. Perquè «el bosc és una sensibilitat» en si mateixa, «el bosc no reposa».
Des del seu taller a Can Basuny, se’ns mostra el Montnegre, des d’on tot adquireix una quietud misteriosa on cultivar la paciència i l’espera «pujo molts dies a asseure’m davant del taller. No hi entro per a res. M’estic tota la tarda a fora, entre els arbres, i me’n torno a casa a dormir».
Hi ha una al·legoria a la visió interior, a l’ull interior que es desvetlla en l’estat contemplatiu, i també una al·legoria al sorgiment de la bellesa des del més ordinari; al sorgiment del fet extraordinari que es diferencia sobtadament de la circularitat quotidiana tal com ho descriu Carmen Martín Gaite a la primera pàgina de la novel·la Lo raro es vivir —«hi ha vegades en què el normal passa a extraordinari sense saber com. D’entre la successió no comptabilitzada de gestos, moviments i besllums que van engruixint la massa amorfa de la quotidianitat, se separa dels altres un d’ells, aparentment insignificant, i salta com la nota discordant d’un pentagrama, es queda ressonant per l’aire, què passa, hi ha hagut una avaria o això significa el començament d’alguna cosa nova, ens mirem les mans, els genolls, què és el que s’ha transformat, cap a on enfocar l’atenció, no sé».
El bosc, la natura com una condensació de signes que es desvetllen mitjançant l’atenció sostinguda, la sensibilitat compassiva que neix d’un sentiment d’interdependència entre l’humà i tot allò que viu, i perviu. El sol i les fogueres se’ns presenta també com una analogia entre bosc i escriptura, compartint ambdós el mateix misteri, salvaguardant sempre el mateix secret. Perquè «l’escriptura per desxifrar és aquella que no ha perdut encara el seu caràcter sagrat. Al bosc també se’l desxifra. El bosc és una unitat cal·ligràfica, els arbres combinen la il·legibilitat amb la profusió de signes».
El bosc i l’escriptura, potència viva, fecunda i energètica: l’escriptura com un so vegetable, el bosc com un receptacle i un oferiment de significants. Ambdues potències creadores transiten un moviment que no atura, perquè, com diria José Ángel Valente, escriure és com la segregació de les resines, no és acte, sinó lenta formació natural. Així, en cada obra s’evidencia la voluntat de deslliurar-se del sentit de la imatge fixa impostada i posar en circulació tot un sistema d’imatjaments, convertint el sentit objectiu i aturat en un de trajectiu.
L’obra també es veu travessada pel seu vessant pictòric, matèric i visual, un text ple de metàfores plàstiques amb una voluntat de transcendir el mateix acte escriptural… un text estès físicament a l’espai amb tanta intensitat que les paraules prenen forma del que diuen.
La pintura i el paisatge com a categories indissociables sobre les quals l’autor desplega una lectura doble: d’una banda, les percep com a paradigmes culturals que condicionen la manera de mirar, aprehendre i relacionar-se amb el món sensible; d’un altre, les contempla com a construccions a què atorga una dimensió instrumental i, com a tals, les redueix a una condició objectual, susceptibles de manipulació en funció dels seus interessos conceptuals. El bosc es converteix, doncs, en escenari, agent actiu i espai transformador.
El cel sura. Cau a l’aigua, però no s’hi enfonsa. I en aquest estat de flotabilitat, traçant amb paraules els arbres com a fenòmens lluminosos i d’entre les clarianes que s’hi arboren, el lector adquireix una major consciència de l’arrelament a tot allò que l’envolta, del rastre que deixa en la mesura que modifica i es veu modificat pel medi natural en què habita, camina i arbreemergeix. L’activisme poètic i nomàdic de les seves obres assaja de recuperar el caràcter ancestral i universal dels indrets en què les situa. Una fusió de l’experiència, l’orografia, el llegat, la cultura i la geografia que configuren noves percepcions visuals, territorials i sensorials.
El sol i les fogueres es van estenent com un diàleg entre el landscape art, el transitar pel llenguatge, la sensació d’unitat i universalitat que permeten d’adquirir la contemplació i l’escolta. Així com l’agudització del que és sensible, dels sentits desvelats i del misteri perenne que catalitza la continuïtat d’aquesta obra còsmica. Perquè en el fons, què diferencia l’ombra còsmica de l’ombra amagada sota una pedra qualsevol? També hi ha una resplendor que es desvetlla de vegades en l’escriptura. Una foguera que, tot i que es dona molt de tant en tant, quan ho fa arroenta el negre de les lletres com una mena d’astre interior…
*Imatge: Obra Suro (2008) de l’artista i escriptor Perejaume. Arxiu Perejaume.
