L’heterònim romà de Ponç Pons a «Humanum est» (Epigrames de Claudi Valeri)

Sin salir de mí mismo, noto que en mi sentir vibran
otros sentires, y que mi corazón canta siempre en coro,
aunque su voz sea para mí la voz mejor timbrada.

ANTONIO MACHADO, Los complementarios

“La poesia | m’ha estat, vera i terral, l’única pàtria”. Aquesta és una frase que fa justícia tant al ja consagrat poeta Ponç Pons (1956) com a l’heterònim a qui ha insuflat vida al seu darrer llibre, que té per títol “Humanum est” (Epigrames de Claudi Valeri) (Quaderns Crema, 2023). A partir dels delers i dels neguits del poeta llatí Claudi Valeri, Pons convida el lector a comprovar que, en el fons, les persones no hem canviat gaire al llarg dels segles i que temes com l’amor, la cerca de plaer, el sexe, la injustícia o la fe continuen ocupant el centre de les nostres vides. La veu que sentim als epigrames és la d’un ciutadà de Roma —caput mundi— que passa a ser desterrat, com Ovidi, als confins del món conegut. Concretament, a una petita illa del Mediterrani occidental que a ell li sembla un trist ermot: Menorca. Encara que les seves circumstàncies concretes siguin ben diferents de les de Pons, la ideologia d’un i altre autor és, en essència, la mateixa. Claudi Valeri i Ponç Pons poden estar distanciats en el temps, però no pas en la filosofia de viure: l’amor a la vida i, sobretot, a la poesia, la pau individual que transcendeix odis i enveges…
Que Pons, lector voraç, un gran interès pels mestres de l’heteronímia no és nou. Al volum Pessoanes (2003), per exemple, el poeta menorquí concep un hipotètic però versemblant diàleg amb Fernando Pessoa, a qui se li compta fins a una setantena d’heterònims. No pas menor és la fascinació que li desperta un altre autor creador de personalitats poètiques diferents de la pròpia: Antonio Machado, que li resulta encara més proper per la llengua i la tradició a la qual pertany, i l’obra del qual Pons confessa revisitar més i més darrerament.
Arran d’aquest creixent desig de ser altres i també de l’admiració per la poesia llatina (estimulada per un circumstancial viatge a Roma), Pons decideix retre un clar homenatge als autors antics, començant per Marcial i acabant per Horaci bo i passant per un bon repertori de llocs comuns. En aquest sentit, la crítica, fins al moment, ha assenyalat que “Humanum est” torna al passat per parlar-nos del present. I si bé aquest fet és innegable, convé no oblidar tampoc que Pons no és mai ingenu en aquesta operació. Dit d’una altra manera, la voluntat d’identificar uns temes humans essencials no ha de fer perdre de vista la ironia sorneguera respecte a la tradició que es pren com a model. Un poema titulat “Ubi sunt”, per exemple, de seguida situa el lector en el pla d’allò transcendent, perquè es tracta d’un tòpic propi del gènere elegíac. En lloc d’això, Pons hi torna amb un tema que, per trivial, ens obligarà a esbossar un somriure:

“UBI SUNT?”
Els cabells, que de jove em tenyia de ros,
em cauen i tenc por de semblar més vell calb.
El metge m’ha venut una pudent loció
però crec que només m’atraurà un gran moscar.
Pobres anys presumits de tisores i ungüents…
Tots perduts, ¿on són ara, aquells cabells d’antany?

En efecte, el jo que parla en aquests versos no lamenta que el pas del temps se li hagi endut familiars o amics, sinó els cabells. Aquella transcendència que associàvem a la fórmula llatina ubi sunt aquí no fa sinó presentar-nos la nostàlgia de Claudi Valeri en constatar una realitat tan banal com la seva calvície. De la mateixa manera, els títols en llatí —i n’hi ha un munt— juguen a crear unes expectatives en el lector del segle XXI: associem aquesta llengua a un registre culte, sovint de caràcter venerable (i, probablement, també llunyà als nostres interessos) que no fan sinó contrastar amb la proximitat del to i el contingut dels versos.
Sens dubte, el gènere de l’epigrama, sovint de caràcter satíric, esmola l’enginy del poeta i el mena de manera natural a l’adopció d’un determinat to, fruit de la intenció burlesca (en un poema com “Oferiment”, per exemple) o de l’escepticisme. És el somriure propi del desengany el que Claudi Valeri deixa veure en versos com els de “La crua senilitat”:

LA CRUA SENILITAT
Per més que les exalcis, veneris, mitifiquis…
Les muses també es tornen, Parteni, menopàusiques.

Així doncs, en rescatar l’epigrama, Pons alterna dos tipus de registres propis del gènere que, en el marc del llibre, queden prou ben resolts. D’una banda, hi trobem aquell més elevat, que proposa una reflexió concisa (sovint, a mode d’aforisme, que Pons ja havia assajat a El rastre blau de les formigues, 2014) de caràcter moral o metafísic. De l’altra, per bé que menys present, hi ha també el registre col·loquial que afavoreix la invectiva directa:

VIU I DEIXA VIURE!
Mascle i molt mascle de provada força.
de seny escàs i mala llengua bruta,
pinxo cretí, a tu què cony t’importa
que Sara sigui, bagasser, lesbiana!

L’estil i el món concret que retrata Claudi Valeri al llarg del seu periple vital permeten a Ponç Pons plantejar situacions de rabiosa actualitat, n’acabem de llegir un exemple, de manera ben distanciada. En aquest sentit, el líric menorquí es permet, entre d’altres, fer picades d’ullet al lector sobre la qüestió del procés independentista (“De justícia”) i donar compte de la manca de valors de la classe política en qui ja no és possible creure (“A un il·lustre senador”, “Geografia descriptiva”).

A UN IL·LUSTRE SENADOR
T’ho diré resumit perquè no tenguis
cap dubte del que pens i heu demostrat.
Amb la vostra avidesa emmascarada
de riquesa, poder, glòria, opulència…

Sou brètols, botiflers, uns miserables!

A la llum d’exemples com el que acabem de llegir, veiem que Claudi Valeri no és per a Ponç Pons només una via per explorar altres possibilitats creatives, sinó també —encara que en menor mesura— una estratègia per protegir-se a l’hora de formular determinades opinions. Sigui com sigui, tant per a l’autor romà com per al menorquí la poesia és pàtria (entesa com a refugi), sí, però també esdevé, si s’escau, una trinxera per al combat.
Encara parlant d’estil, crear un heterònim com Claudi Valeri suposa acostar-se a la concisió, perquè a l’epigrama no hi ha “res a faltar, res sobrer”, com llegim al prefaci d’“Humanum est”. L’essencialitat però també la claredat afavoreixen una poesia que, de vegades, s’acosta a la forma mínima (“Intempèrie”, “Botí de guerra”), però sense resultar mai excessivament el·líptica. Pons s’hi permet també certa experimentació formal, atès que en alguns poemes assaja el vers de tretze síl·labes, ben inusual en la lírica catalana.
Com deia, la crítica ha coincidit a assenyalar el paral·lelisme entre passat i present a què convida “Humanum est”, però més interessant és encara, al meu entendre, el fet d’haver situat Claudi Valeri en un període de la història de Roma que podríem qualificar de transició: el seu és un temps marcat per la crisi política, la pèrdua de confiança en els relats que havien existit fins al moment, la vacuïtat i la cerca immediata de plaers per dissimular-la. Quin lector contemporani no podria reconèixer-se en un malestar semblant? I, en aquesta línia, resulta un encert que els poemes d’“Humanum est” es puguin llegir també seguint un fil narratiu. Hi ha unes constants temàtiques al llarg del volum que permeten observar que Claudi Valeri, en una mostra més de la seva humanitat, dubta, es qüestiona les pròpies creences i també canvia d’opinió. Pons ha sabut dotar-lo de versemblança psicològica: el poeta llatí, que al començament del volum passa per descregut i epicuri, de cop, en arribar a Menorca i observar la manera de fer dels cristians que hi habiten, s’adona que potser la bondat que defensen no està tan malament (encara que, ai las!, considerin que el sexe és pecat!). Així mateix, aquell tros de terra enmig del no-res que l’acull en el seu exili esdevé “bella i mare” al penúltim poema del volum. A “Humanum est” hi ha, un cop més, la reivindicació de Menorca que caracteritza l’obra de Pons.¹ Aquest cop, però, des de l’alteritat, és a dir, des de la perspectiva de qui se sentia un ciutadà de la capital del món i passa a ocupar, de sobte, aquest espai perifèric.
Convé no allargar-se més i anar a la substància, com fa Pons. A “Humanum est” el poeta menorquí fa una primera incursió oficial en el gènere de l’heteronímia, tot i que la voluntat d’explorar i de jugar amb veus diferents de la pròpia, com hem vist, ja fa anys que l’acompanya. Val a dir que Claudi Valeri és més aviat una màscara suggestiva que no pas un complementari pròpiament dit, en el sentit que en els aspectes més importants no difereix gaire del sentir de Pons: el desig de viure en pau, lluny de competència, d’habitar una pàtria que és la poesia. Als lectors fidels de l’autor d’“Humanum est” no els costarà gens transcendir les circumstàncies i fílies concretes de Claudi Valeri —versemblants, iròniques i sovint enginyoses— per reconèixer-hi la filosofia de l’escriviure. La màscara, en aquest cas, permet a Pons essencialitzar tant el contingut com la forma. Pel que fa al primer, sostreu el lector de contingències del present perquè pugui identificar-se amb els neguits i els plaers d’un individu de fa dos mil·lennis. I respecte al segon, l’ús de l’epigrama el mena a una poesia de vers llarg però estrofa breu, clara i alhora concentrada, veïna de l’aforisme. Per tot plegat, es podria dir que “Humanum est” era la conseqüència natural de l’evolució de Pons, la fruita madura d’una opera omnia. Esperàvem l’arribada d’algú com Claudi Valeri i, mentre la celebrem, no podem evitar demanar-nos: amb quins altres poetes deu conviure la personalitat de qui signa amb el nom de Ponç Pons?