Arrel o el «tall central» en l’obra poètica de Begonya Pozo

Amb aquest Arrel, publicat per Godall, Begonya Pozo ha guanyat merescudament el Premi Pollença de poesia del 2023. És el millor poemari de Pozo, com intentarem demostrar a continuació.

L’escriptura de Pozo és fortament autobiogràfica, i Arrel també ho és (vegeu textos com «Tresor»), però aquesta és menys directament anecdòtica perquè Pozo camufla i sublima més i millor l’anècdota detonant del poema. Fins a Excavant la llum, el seu anterior títol, «Els [seus] llibres són polièdrics» i de vegades incloïen, al nostre parer, alguns poemes desiguals pel fet de ser massa anecdòtics i/o intrahistòrics (pensem sobretot en alguns textos inclosos a A contracor).

Arrel no esdevé un dietari sobre el monotema del llibre confessat per l’autora just després de l’índex: l’embaràs, el part i la criança del seu primer fill. El fet d’escriure al voltant d’aquest fet únic(ament), ha permés Pozo «concentrar la vida» i enriquir el brou del poemari. Potser aquesta alegria biogràfica siga la tercera naixença del seu jo líric, després de l’oficial del 1974 i del 1993 (llegiu el bell «Cordó umbilical» i «La seconda nascita», dos poemes d’A contracor).

Ara el jo líric de Pozo ja és també una mare-dona com al seu programàtic text «En construcció» de Poemes a la intempèrie. El discurs compromés, marca de la casa Pozo, és menys explícit a Arrel però igual de poderós; copiem com a mostra, el poema «Origen»:

Ràbia gola
avall: verb enfonsat
per la revolta.

El feminisme amara tot el llibre; per exemple, en el tractament del límit i la paret infrangibles, en la magnífica imatge del cos femení com a jardí vertical, i sobretot en les cites directes o camuflades i les dedicatòries a les companyes «malaltes de literatura» amb les quals Pozo porta anys dialogant; podeu trobar-hi títols com el codi de la pell, raó del cos, [com una] ciutat arrasada… De totes maneres, ens sembla que —tot i les valuoses aproximacions des de la paternitat (Miguel Hernández, Estellés…)— el tema que tracta Arrel o és femení o no serà; al capdavall, quin mascle pot tastar i adorar la baudelairiana «flor epidural»?

Pozo ha destacat des del seus primers llibres en els poemes breus —sovint haikus, i sovint organitzats en forma de tríptic i darrerament també díptic—, potser perquè «El desconcert s’escriu amb minúscules», i en Arrel els conrea i els domina també. Els poemes senzills i sublims com «Dolçament», però, són escassos, ja que en general s’imposa en la poesia pozoniana eixe «vers […] ben estès, tibant» de tan breu, enllaçat sovint per dos punts metafòrics.

Els poemes en prosa d’Arrel són excel·lents, creiem que els millors que ha escrit per la seua pregonesa; ocupen la secció tercera —anomenada «Coïssor», la més breu en peces— i s’entrellacen gràcies a la «dixi de l’ars amandi». El jo líric es pregunta «com podré escriure» i metaliteràriament es respon amb molts Aix, uns Qui i, en anàfora, Ara i Ací. Durant l’alletament tot es reduïx meravellosament a present, el temps del Cohèlet, «del tot i de no res». Expulsats del i pel bordó umbilical, assistim a una «lírica de cambra» sentimental i emotiva, preciosa, i fins i tot narrativa, on només caben el jo i el tu nounat, on tot és cau d’orella i altres sentits, pura intimitat. Som lluny, per tant, dels poemes en prosa viatgers i externs d’A contracor i més a prop dels textos més metafòrics d’Excavant la llum. Copiem un fragment de poema en prosa d’Arrel:

El tall que ens va alliberar comença a endurir-se tendrament des d’una centralitat quasi perfecta on hi conviuen la sang de la creació amb les mans sàvies nodrides per un dolor antic i transparent.

Aquest monòleg en sis parts —al qual caldria afegir el text «Dixi de l’ars amandi»— inclou més mots que tots els de la resta del poemari junts i ens permet, lectors i lectores, respirar entre els versos concentrats anteriors i posteriors.

El poema «Cordó umbilical» d’A contracor era el primer d’aquella autobiografia poètica i en ell narrava, a partir d’una foto, la seua arribada al món. Allí escrivia, anticernudiana, «On no habita el record» i el fet de recordar, associat a la pluja, torna amb el poema «Pluges d’aniversari» d’Arrel. L’existència (i, per tant, la naixença) sempre és dolorosa per al jo líric. Si per a Eliot el mes més cruel és abril, per a Pozo sembla l’agost. En aquest mes passa no sabem què, però dolorós, al text «Una data més» d’A contracor; a Sense treva trobàvem el poema «Agost», que copiem:

a sobre els llençols
morats de nit
en l’hora violenta
busques la pell
que et recordarà
el cos
que t’engendrarà
amb fil
i agulla

L’experiència de la maternitat esdevé sinestèsica i paradoxal: el «cant mut» de l’infant, l’esguard perforat, el «silenci metàl·lic», el «silenci fa olor de cos desgastat», el «fil musical» que cus i corca el cos etc… Pozo incorpora a Arrel la imatgeria surrealista: «mugrons reals com somnis», «ferides de llum nova» i sobretot el bell text «Bram» que vos recomanem.

Llegim a Arrel les paradoxes naturals: el ventre o la matriu —mots que Pozo evita lúcidament— és el «buit on nies» i el part —un altre mot tabú— és el «temps d’amor i de carnisseria». També trobem les paradoxes literàries de Pozo, sempre molt aconseguides: així com el dolor mena envers la felicitat, la destral nua i el bisturí assaona, la mare és qui desnaix, la intrusa que vampiritza el fetus i no a l’inrevés. Criar és «reconstruir […] l’enderroc» que suposa, a la Granell, tota existència o eixe «fracàs a venir».

El jo líric té una postura clarament antireligiosa, antipatricarcal: més que un Déu, el prec va dedicat a la «marenostra del cactus»; recordem que a Sense treva Pozo incloïa un poema anomenat «Dona cactus» que, mitjançant una ferida, acabava així: «nasc | a la profunditat | de flors invisibles» La maternitat no és cap obligació, ni sacrifici, «ni salvació ni redempció». Malgrat el vocabulari cristià com «Anunciació» o «Saó sagrada» el jo insistix en el concepte matèric («Tot és cos») i en cap moment apareix el mot ànima; a l’inrevés, la impuresa acompanya l’«Èxtasi» i també l’altar en miniatura de la mare i la metàfora del nosaltres, units pel fet de «ser animals impurs». El que sí és innegable és el vincle atàvic, «de fa segles», arqueològic i mineral, «el cor primitiu» —títol de la plaqueta embrionària d’aquest Arrel, publicada per Uberto Stabile el 2021— que tots compartim i sobretot la mare i la criatura. Si em permeteu el joc, en lloc dels famosos dos dits de la Capella Sixtina, veiem el capciró del nadó envers la Mamella Sixtina al text «Recreació».

El bon treball sobre el cos, la carn i la pell, sobretot de l’os (recordeu la «Paradoxa òssia» de Poemes a la intempèrie), ha estat una costant de l’obra pozoniana, i fins i tot podem afirmar que concep els poemes com a ferides i cicatrius. També destaca pel tractament de la llum que ja titulava el seu anterior poemari: Excavant la llum. Al poema inicial de Sense treva, «Tríptic de la fragilitat», podem trobar ja aquest magnífica reflexió lumínica:

llum de carn:
batec cruixent sota les ones:
paisatge d’ossos

Pozo també domina, és clar, les imatges més senzilles: per exemple, cerqueu la punta que li trau als pinyols, tan positius i eròtics a Sense treva i Novunque (respectivament en el poema «Desig» i en l’anònim —com tots el del segon llibre— de les pàgines 85-86), i que ara en Arrel reben una lectura existencialista i cruel al text «Dolçament».

A Arrel trobem de nou l’omnipresent «Tot és cos»; també, és clar, el fet indefugible que «Som caducifolis» i «inclinats a la cendra» i els iterats trànsits foscor/llum de la vida (vegeu el poema «Albada» d’Arrel i relacioneu-lo amb «Reflexió» i el magnífic «Ací» d’Excavant la llum). I malgrat tot, hi ha un esforç per definir el soc —que inclou el som més polític i predominant a Poemes a la intempèrie i Sense treva i per llegar un bell i paradoxal «Testament vital». Hi ha un esforç per crear, com llegíem a Pomes a la intempèrie malgrat tot: «i tu, inútil, ¿encara penses | que els poemes són la salvació?».

La concepció de la poesia pozoniana fortament metapoètica (inclosa la intertextualitat) i feminista la mena al tema del centre. El seu jo, femení amb totes les conseqüències, és «una, única en aquesta llarga nit, en aquesta condemnada llarga nit» però malda per esdevindre nosaltres; sempre és «al bell mig de la frontera», lluitant per canviar un centre que «talla la teua carn i, amb dificultat, respires». Sempre som fixats i fixades en un centre no triat, on el vent bufa mentre desitgem «ser punt i corba», mentre «A fora, esperava la vida». Aquest desig de ser trànsit, alba o capvespre, sovinteja els versos de Pozo i amb la maternitat inevitablement i tendrament i violenta la centralitat encara esdevé més present.

Potser siga un defecte de qui escriu, però des d’Arrel, en llegir tota la producció anterior de Pozo —quan s’«ha adaptat el cos a la sequera» i «els ametllers no han florit encara»— podem trobar-hi una lectura pro i prematernal, on tot «és temps de bressol»; potser podem llegir ara així —malgrat uns clars reduccionisme i tergiversació— versos com núvols i «els pits inflats d’aigua», tots eixos «endins d’endins» i «la vida que hi creix a dins» i totes eixes escenes —fortament eròtiques— de naufragis i salvaments de cossos fronterers i mars de llibres anteriors. Cal dir que a Arrel hi ha menys poemes eròtics —el tema obliga— i també, com a nota curiosa, que hi ha molts poemes a la secció inicial, «Naufragi», que comencen amb la lletra A i inclouen sovint el prefix pre-.

Potser un bon llibre clau, central, com Arrel, és bo també perquè irradia i enriquix la producció anterior de la poeta i esperem que esperone també la futura. ¹