Condensar la memòria: una lectura d’Acròpolis, d’Adrià Targa

El 2021 Adrià Targa ens brindava el que fins aleshores era el seu millor poemari, Canviar de cel, un llibre que demostrà la contínua expansió d’una obra cada vegada més interessant. Després de Canviar de cel érem uns quants els que esperàvem el seu proper llibre, que finalment ha sigut Acròpolis (Godall edicions, 2024), guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona d’enguany i, a parer meu, l’obra més reeixida de Targa. 

Aquest nou poemari manté una mena de parentiu amb Canviar de cel.¹ En aquest llibre hi trobem una certa melangia, barrejada amb la ironia i, en el pitjor dels casos, l’autocompassió. El sentit de la majoria de poemes era força clar, però sense perjudici de l’ambigüitat i la complexitat. Al pròleg d’Acròpolis, Marc Rovira atribueix a la poesia de Targa una «aparent senzillesa», alhora que una «eficiència expressiva» que recobreix els poemes d’una «simulada pell de xai». És ben bé això, el que el lector percep en la poesia de Targa, i el zenit d’aquesta aposta estètica és Acròpolis. 

En aquest últim llibre, l’ànim –que els mals poetes redueixen a psicologia barata– és una psicogeografia. Acròpolis comença amb el poema «Metro», que se’ns presenta en forma d’un viatge desdoblat, espacial i també temporal. Per una banda, un viatge en metro, i per l’altra, el viatge de Magallães al voltant del món. En el cas de Magallães, el viatge va acabar sense ell, i el que en queda és el vaixell i les taronges (bordes) –«pedregada de taronges radiants». Aquest últim vers mostra una barreja de temporalitats: les taronges (tarongers bords que el viatge del metro anticipa, abans de sortir de la parada?) que Magallães va descobrir en els seus viatges, i que en són el vestigi llunyà. Alhora, és el viatge en metro d’un pintor fins a la parada de Maragall. Retornen elements de l’obertura de Canviar de cel, concretament el poema «En aquest poema no hi surt la meva moto vermella», de sentit aparentment més diàfan que el que ens ocupa. A «Metro», el pintor aguanta «la poma del moment que passa i que no dura»,² però ara és una poma rosegada, com rosegats són els continents que esqueixaren Pangea, o el vaixell que continua navegant, buit del qui concebé el sentit del seu vagareig intercontinental, fins aturar-se en un port que tampoc és el mateix que el veié partir. La segona i la tercera persona s’alternen, com si la veu del poema parlés amb si mateixa i amb el lector, oferint el seu «vaixell» en fidelitat al «capità» i admetent que, un cop queda el poema, els passos fets i el sentit de tot plegat s’esborren, com s’esborra el pintor. Vaixells buits que arriben a ports desconeguts.

També s’extravia per un mar de temporalitats enllaçades el monjo del poema «Ero», que és una reescriptura d’una llegenda d’arrels cèltiques. Al poema, un monjo s’endinsa al bosc fins arribar a un hortet, captivat pel cant d’un merlot, i quan en torna resulta que ni ell reconeix el seu monestir ni els monjos que hi viuen el reconeixen a ell. Finalment, els monjos li expliquen que fa 300 anys un monjo que s’assembla molt a Ero va endinsar-se al bosc per no tornar mai més. Al poema «La vida a Roma», la ciutat és alhora lloc i record, temps perdut i temps retrobat. És una impossibilitat, viure a Roma, perquè la Roma que van viure la veu poètica i el seu interlocutor (potser ella mateixa) no és simultània a la Roma que viu sense ells. El temps de l’experiència i el lent però inexorable canviar de les coses no són sincrònics. Per això l’absència és la forma exacte d’aquesta confluència entre les dues temporalitats.³ El que queda és el record, el marbre de la vida viscuda o, en una altra metàfora del poemari —aquest cop ingràvida— una bombolla que no «esclata», una cosa fràgil que, malgrat tot, «dura». Els poemes s’assemblen a aquestes bombolles, projectant-se, vestigi d’un temps que ja no és, unides al seu propi sentit amb un fil tan prim que sembla que s’hagi de rompre en qualsevol moment. La fragilitat del record i de l’ànim, que es lliga a determinats moments vitals, també apareix en la forma de les llumetes que poblen la poesia d’Adrià Targa, que són tènues i sempre sembla que estan a punt d’apagar-se. De fet, Acròpolis acaba amb una llum, la de la feina del pare, que en recorda algunes que apareixien a Canviar de cel, com la de «Fanal», una de les llums del barri natal, o la de «Gorgona».

Més endavant, a «Kurosawa», és un amor el que resisteix i travessa la vida que ve després: «Jo me’n vaig lent, que em soterrin els dies / i em gronxaré sota la neu. Ja és prou / haver estimat un sol cop a la vida». A «Acròpolis», el poema final, és una mort, la que condensa les memòries que han anat sedimentant el barri de Sant Pere i Sant Pau, que ara és aquesta mena d’Acròpolis d’experiència. Un lloc que a la veu poètica li estranya que ningú s’hi pugui sentir com a casa, però que tanmateix és el vestigi d’algun lloc que ho va ser i que encara ho és, malgrat que de manera diferent. En ell s’hi concentren totes les transformacions que aquest “sentir-se a casa” ha patit amb el pas dels anys. 

El que en queda de la vida mentre va passant el temps, el que queda dels llocs, de les persones amb qui anem vivint, és al mateix temps la petjada dels canvis sobrevinguts i la dels que no han tingut lloc; vida possible, que s’ha perdut abans de fer el fet. Com si anticipés el poema final d’Acròpolis, al poema «Footing flaneur» de Canviar de cel, hi llegim: «com tot el que vull dir en poesia, aquestes cases i places contenen allò que no va ser, però podria haver estat: també el lloc de la meva adolescència podria haver estat un altre, però només podrà ser aquest…». Al poema «Acròpolis», en canvi, això és tractat de manera més ambigua, sense aclarir l’embull de vida espesseïda, concentració de tants d’anys en una memòria tan petita: «…d’un temps / massa llarg fer-ne plecs, condensar la memòria, / i la van penjar aquí, en una sala de museu». Una mica abans, la veu poètica sentia com li preguntaven com podia agafar el seu dolor i «posar-lo a la sala que el vegi tothom». La qüestió del temps viscut barrejat de manera complexa amb el temps imaginat, recorda a un poema de Canviar de cel, «Guanyar», on es mesclaven el temps en què un nen es dibuixa a si mateix a quaranta anys, i el d’una veu poètica que, encara no complerts els quaranta, prova de reviure el moment en què, fa molts anys, va concebre’s en un futur. A Acròpolis ho podem trobar, enfocant-ho de maneres diverses, en dos poemes remarcables, «Tam gratumst tibi» i «Sant Jaume».

Un altre aspecte que retorna a Acròpolis, són els paisatges vistos des de dins de casa, que s’assemblen a un decorat irreal. El mar, vist des de la finestra, és una «peça de tela moguda pel vent agafada per dos vaixells petrolífers» (al poema «Mar»). Tanmateix,  tampoc el lloc des d’on es mira és gaire més veritable, la «casa s’ha fet gran com el mar. El blau de les parets és un blau com de teatre» (del poema «Escenari»). No és d’estranyar que això sigui així, al cap i a la fi, la mirada, en els poemes de Targa, és quasi sempre una mirada cap endins. Es mirant-se, que es projecta cap enfora. 

Es pot entendre la proposta estètica d’Acròpolis com una barreja de lectures i de records, d’ànims i de cels, que han anat construint una acròpolis d’experiència. El bastió de defensa contra el pas del temps, que en la seva excepcionalitat no pot fer mai de casa, però que tot i així, encara desprèn part del sentit que hi ha en cada pedra que ha ajudat a bastir-la. Per escriure un llibre com aquest, cal talent i l’obstinació d’espiar a consciència i a fons perdut «els rectangles de llum» de la pròpia vida, els mateixos de què estan fets el marbre i la pedra d’aquesta Acròpolis, sedimentosa i acrònica. La «llengua de marbre» dels poemes construeix una altra d’aquelles coses que només poden durar perdent-se a poc a poc, com l’amor, l’amistat, l’esperança, la por i la vida mateixa. La poesia de Targa bascula cap aquesta mena de pèrdua, inscrita en tot allò que encara queda. Però aquesta “pèrdua” també és joiosa, i a Acròpolis també hi trobem la seva cara lluminosa. En poemes com «Auca del Paradís», per exemple. A banda de les composicions més alegres, per tal que no se’n descontroli el pathos, la ironia característica de Targa també n’és un dels contrapesos. Per moments, a Canviar de cel, el lament directe d’alguns poemes els impregnava d’un patetisme una mica afectat. No és el cas d’Acròpolis, a on l’escriptura manté molt millor la distància envers ella mateixa. Poemes d’una comicitat hilarant, com «Llenties», fan de contrapunt melòdic. En aquest poema, que sembla una paròdia de l’escriptura d’un poema de filisteu, hi trobem la recepta d’una poètica que comença per l’universal; condensat tot ell en una llentia: «recolliu-les una per una, buscant la llentia correcta, la llentia portadora de la veritat universal. Feu un sofregit».

En fi, el millor serà que llegiu el llibre vosaltres mateixos. O encara millor, els llibres. Podeu triar qualsevol dels poemaris, encara que jo recomano llegir Canviar de cel i Acròpolis com si fossin una mena de díptic. Sigui com sigui, els dos són, cadascun a la seva manera, excel·lents.

Image by Leonhard Niederwimmer from Pixabay