Dissertació de Girona

Quan fa vint-i-tants anys vaig lliurar la meva tesi de doctorat sobre l’obra poètica de Joan Ferraté al registre de la universitat de Southampton, poc em podia pensar que seria avui aquí¹ dissertant sobre l’autor, en qualitat, com qui diu, d’especialista. Mai no vaig tenir la pretensió d’erigir-me en acadèmic expert en Joan Ferraté, i menys en especialista de res ni de ningú, i ell, naturalment, amb la seva perspicàcia proverbial, que aplicava tant a la literatura com al tracte amb la societat, va adonar-se de seguida que jo no complia amb el perfil d’estudiós que ell hauria preferit segurament, per esmerçar «suc de colze», com diu en un vers, i un bon feix de mesos (i d’anys), per analitzar a fons la seva obra poètica. I no s’equivocava. 

Certament, l’únic beneficiari d’aquell esforç vaig ser jo. Vull dir que ell no necessitava la mena d’estudi que jo vaig ser capaç de produir, i no és cap exercici de modèstia: és una constatació. Ferraté mereix ser estudiat d’una manera més metòdica, més rigorosa i més brillant. Ja aniran apareixent coses. Jo hi vaig aprendre molt, i el seu estímul intel·lectual encara em dura. Si la meva recerca, en alguna mesura, pot fer servei a algun estudiós del futur, tot això que haurem guanyat.

M’agradaria poder dir sintèticament en què consisteixen les seves virtuts, que constitueixen, a parer meu, una de les contribucions més originals i potents als nostres estudis literaris en la darrera centúria. Com a home, mai no vaig arribar a saber de quina pasta estava fet, encara que la lectura del llibre pòstum Del desig. Tres diaris (Empúries, 2018) ens dona prou indicacions i ens il·lumina per començar a reflexionar sobre les característiques d’una tan complexa personalitat: lucidesa extrema i acurada en la seva expressió, coratge en la capacitat d’endinsar-se en l’auto-anàlisi de la seva identitat, sense ambages, i reconeixement del fet d’haver après a llegir i escriure a un nivell infinitament superior a la mitjana. Citem: «Pensar la meva vida a fons és l’única cosa que d’ara endavant puc fer — l’única cosa que vull fer: pensar a fons la meva veritat». És un llibre importantíssim (on expressa honestament, per cert, el seu deute agraït amb Valéry), llibre que exigeix una valoració crítica que penso que encara no ha tingut. El seu ressò va ser mínim, tret dels cancel·ladors habituals que s’escandalitzen per tot allò que no entenen i que trenca esquemes i doctrines, com succeïa abans (i ves a saber si no encara) amb les beates llepaciris. Pel que fa a mi, la relació personal establerta, el tracte humà, no va passar de la cortesia, que ja és molt tenint en compte les característiques del doctorand que se li presentava al davant, i que titllaria, per tancar el tema i abreujar amb una generalitat, d’heterodox.

Se’l pot considerar un home de lletres, un pensador de la literatura i de l’acte de creació literària. I val a dir que, com a home de lletres, va ser un model molt singular. Faré quatre partions per atermenar i descriure els quatre àmbits en què penso que es pot dividir el seu camp d’acció. La seva passió per la literatura es manifesta ja en la infància i adolescència, especialment, per la poesia. Com que era intel·ligent i amb un alt grau del que podríem anomenar autoconsciència, va adonar-se ben aviat que no estava dotat per a la creació literària. I va dissenyar el seu projecte al voltant de la lectura, la seva passió. Aquest pla va desplegar-se en diverses facetes al llarg del temps, i en els àmbits suara esmentats. Potser el més prominent és el que el porta a bastir, en solitari, un sistema hermenèutic que li permeti explicar en què consisteix «l’operació de llegir». I en això va reeixir perquè el seu bagatge i la seva capacitat intel·lectual li ho permetia. I m’estic deixant potser el més important: la seva sensibilitat afuada. Tots aquests factors sumats, i aplicats amb disciplina, donen els seus fruits en una obra mestra de la teoria literària. El llibre Dinámica de la poesía n’és l’exponent preclar, i el famós «Epílogo» de l’edició de 1983, el resum més emblemàtic. Aquest seria el primer àmbit, el de la teoria literària, que el situa, de fet, com a precursor evident de moltes idees que posteriorment van assentar-se i varen fer fortuna en diferents escoles hermenèutiques de nivell mundial. Però aquesta consciència de lector no s’atura en la feina teòrica.

Paral·lelament, i sol·licitat per les circumstàncies, en la seva etapa com a docent de grec a la universitat cubana, es posa a traduir els lírics grecs arcaics. I en el procés traductiu sobre el qual, a més de practicar-lo, també elaborarà tota una teoria, la de l’«apropiació», arribar a demostrar que es tracta d’un procés , de fet, de «lectura a fons». La traducció, la bona, implica sempre una gran habilitat lingüística ―en ambdues llengües―, i una finesa en la capacitat interpretativa. Ferraté farà la distinció entre dues menes de traducció poètica, la que anomena funcional (per exemple, la seva Lectura de «La terra gastada», de T.S. Eliot, que va fer per llegir millor l’obra), i d’altres, com la de la poesia completa de Kavafis, i la que anomena «apropiació», que inclou en la seva obra poètica, i que signa nominalment, encara que es tracti de poemes d’altri, de poemes amb els quals s’identifica, fins al punt de fer-se’ls seus. És a dir, porta fins al límit el procés del que, justament, en català en podem dir «anostrament». Aquest anostrament pot adoptar, de vegades, altres formes, la imitació, la paròdia, el pastitx. Tot això ho podem comprovar llegint el seu Catàleg general (1952-1981), que va ser el meu objecte de tesi. La traducció, doncs, en tota la seva complexitat, constituiria el seu segon àmbit d’actuació. La seva feina com a home de lletres, tanmateix, es complementa amb l’estudi, anàlisi i edició filològica de poètiques que li són afins. Autors com Riba, Carner, Ausiàs March passen pel seu sedàs crític i en surten pàgines memorables, per la saviesa, el saber-fer, la profunditat de pensament, i la sensibilitat exquisida per il·luminar moltes qualitats que, de vegades, el lector poc avisat no és capaç de copsar. En aquest sentit, per exemple, cal recordar l’article cabdal «Poesia de Josep Carner: ressenya i vindicació», publicat als anys setanta a la revista Els Marges , que va fer donar un tomb copernicà a la interpretació que fins el moment s’havia donat habitualment (almenys en la lectura banal que se’n solia fer) a la poesia de Carner. Recordem també que aquests àmbits són, en general, simultanis, i que en el darrer període de la seva vida, ja jubilat i alliberat de les tasques acadèmiques que l’havien allunyat ―que no desconnectat― del país durant trenta anys, es va dedicar a endreçar i editar tot allò de profit que havia anat publicant al llarg de la seva vida. És per això que tenim els valuosos volums Papers sobre Josep Carner, o els Papers sobre Carles Riba, que van ser, per dir-ho així, autors de capçalera, més Carner que Riba, segons afirma ell mateix. La seva edició d’Ausiàs March seria un exponent de la seva feina filològica; edita tota la poesia de March simplement perquè vol poder llegir-la (i fer-la llegívola) de cap a cap sense interferències, i no està content amb les successives edicions que se’n fan. Torna, per tant, a Amadeu Pagès, que considera el més respectable dels editors, i reescriu vers a vers totes les poesies. Tornem doncs, a aquesta intenció de lectura interessada, d’aplicar tota la seva saviesa i indústria al fet de poder llegir bé, d’exercir amb plena dignitat la tasca de lector. El darrer àmbit està clarament lligat a l’anterior, però també vinculat al segon, la feina traductiva (tot és «interpretació»), i naturalment, al primer. Aquí és on Ferraté aplica la seva teoria crítica al comentari de poemes, la «lectura minuciosa», sempre brillant i afinada, de textos escollits. Passa de la teoria a la pràctica (cosa que ja havia fet des d’un principi a Dinámica de la poesía) i demostra una habilitat encomiable com a lector sagaç i rigorós que és. Per arrodonir el coneixement de la seva figura intel·lectual és molt interessant rellegir també els volums d’entrevistes i articles periodístics (Provocacions, Apunts en net, plens d’observacions de gran agudesa, i de gran amenitat, a més de molt divertits). L’obra de Ferraté mereix ser posada a l’abast del públic lector, projectada, i tractada per la crítica per situar-la allí on li pertoca. A part de la tasca ímproba realitzada pel marmessor Jordi Cornudella amb els dos germans Ferraté/er, poca cosa s’ha vist sobre Joan Ferraté: un article interessant de Martí Sales, on indica la importància de l’esmentat Del desig. Tres diaris, i la revista Veus Baixes, que va dedicar un dossier Ferraté que inclou textos inèdits de l’autor (uns diaris anteriors als publicats recentment al volum ja esmentat, Del desig. Tres diaris) i algunes altres curiositats. Inclou, després, una extensa part d’estudis sobre les diferents facetes de l’escriptor. En primer lloc, hi ha tota una sèrie d’estudis signats pels participants al curs «El Llegat Ferraté(r): Poesia i Crítica», celebrat a la Universitat de Girona el juliol de 2018, coordinat per Xavier Pla. Es tracta dels textos de Jordi Amat, Josep Maria Fonolleras, Jaume Rufí, Núria Perpinyà, Xavier Dilla, Salvador Oliva i del propi Xavier Pla. El bloc següent conté altres estudis d’homenatge a Ferraté, i hi escriuen Maria Rosa Llabrés, Andrea Montoya, Marina Porras, Sebastià Portell i Joan Todó. El paper de Núria Perpinyà explica perfectament bé el «Cas Ferraté», el titula «Per què l’Acadèmia no honrà Joan Ferraté?».

Ja ho vam dir en un article anterior, aquí mateix, a La Lectora, i hi insistim: si és complicat i treballós, a curt termini, confegir una obra completa, com a mínim una antologia que recollís totes les facetes d’aquest fascinant políedre que constitueix Joan Ferraté seria d’agrair.