Ningú es recordarà que un jorn va ser-hi. Sobre La tieta de Víctor Català

Fins l’1 de desembre es pot veure a la Sala Àtrium l’espectacle Verbagàlia, ¹  a partir dels monòlegs Verbagàlia i La tieta, amb la direcció d’Albert Arribas i la interpretació d’Oriol Genís i Paula Blanco. És d’una importància cabdal que actualment puguem trobar el teatre de Víctor Català en cartellera. La dramatúrgia de Català no ha estat representada ni treballada a fons, i, a part de La infanticida, cal començar a donar valor i rellegir la resta dels seus textos dramàtics.

Molts dels monòlegs que va escriure Víctor Català se situen en la nit i en espais de solitud i foscor, això fa que els personatges ens puguin desvetllar les parts més íntimes de la seva ànima, les més fosques i dures. Al monòleg de La tieta, publicat dins de 4 monòlegs en vers l’any 1901 –i recuperat per Arola Editors el 2021 amb Teatre reunit–, Víctor Català ens col·loca en una cambra on, segons l’acotació, hi ha d’haver: «un conjunt que reveli benestar de casa acomodada, més amb impersonalitat i fredor vulgar de cosa forastera, de cambra de dispesa bona, aparellada per a rebre a tothom en general» (p. 239). I d’aquesta manera entrem dins de casa de la tieta, un personatge que sembla, a primera instància una boja que d’entrada no saps gaireper què , els està desitjant bona nit a les rates: «Santa nit, fillets meus! Santa nit, rates. Que Déu vos do un bon son! Dormiu’s-e prompte, que demà dematí, tantost claregi, ja us iré a deixondir amb mes besades» (p. 239). 

La tieta es disposa a anar a dormir, però la nit se li fa interminable: «que una vetllada en solitud transcorre més poc a poc que un any de dol… Poruga, per racons amagats l’ànima es fica, de no trobar amb qui tenir conversa» (p. 240). Aquí, entre aquestes línies, emergeix amb cruesa la immensa pesantor de la solitud, el buit asfixiant d’una cambra que només habita ella i la seva pròpia solitud. Com esmaperduda –tal com s’indica a les acotacions del monòleg–, la tieta comença a fer memòria d’un amor que ella tenia. D’un home que li va mig correspondre el seu enamorament. I ara es troba vella i sola, tancada en una habitació freda i que se li fa hostil. Recordant un temps passat, quinze o vint anys enrere, quanalmenys tenia un bri d’esperança, de joventut. «En lo dia d’avui tan ensopida, tan pesanta i tan buida a la vegada, esmortuïda com la flor al vespre, llunyana en ton present com una moda caiguda el dia abans, com ella estranya?» (p. 242).

En tot el monòleg hi domina un aire de nostàlgia, d’enyor i de mancança. Una mena de sensació de no haver pogut viure la vida amb plenitud, de recança per no haver tingut temps de fer tot el que s’hauria volgut fer. A més d’una confessió, també es tracta d’una lamentació: el text va ple de planys cap a una mateixa i, també, cap als altres, per no haver sabut fer-ho millor, per no haver tingut tot el que hauria hagut de tenir. I en aquesta manera de recordar hi va estretament lligada el monòleg, la necessitat de conversa, d’una ànima amiga que t’escolti. 

Després de confessar-se cap enfora –i cap endins, que és el mateix–, la tieta s’asseu amb deixament en lo sillonet, de cara al públic i, ara sí, es permet entrar de ple en el record: «s’esperava un no-sé-què… una ditxa que havia d’arribar, mai coneguda, mes, ben real i positiva i certa. I va arribar!, que no menteix l’oracle que dintre seu cada persona porta. Era ell, era ell!» (p. 242). 

Atreta pels records, la tieta es deixa endur fins al moment en què va arribar a creure en aquell amor. Sabem que l’home ha mort, i aquest fet l’empeny encara més a reflexionar sobre el destí que l’espera: «Avui que les anyades l’han fet cendra és quan comprenc l’encís de ma hermosura i el goig que a n’ell, a món promès, donava» (p. 243). Entre aquests pensaments ressona la nostàlgia d’un passat on l’amor i l’esperança eren possibles, i el pes inexorable del temps, que li revela tant la bellesa viscuda com la seva irreversibilitat. «Guaitant-lo, si el podés oblidar, retornaria son record, això sí, mes ell no torna» (p. 244).  

Amb la pèrdua del promès, ho va perdre tot, i va quedaratrapada en un buit sense esperança, dins d’un «quarto entrenebrit i rúfol, on mai hi entra una claror de vida i on sols hi nien pensaments cendrosos i records consumits de coses mortes com en les pedres sepulcrals que amaguen nínxols plens de buidor o podridura!» (p. 245). Aquest espai, ple de foscor i silenci, esdevé el reflex del món interior de la tieta, un món fet de renúncies, absències i somnis esmicolats. Un lloc on la vida s’ha aturat, on ella ha anat esvaint-se fins a convertir-se només en una ombra del que va ser, una presència oblidable, fins al punt que sap que, quan mori, «ningú es recordarà que un jorn va ser-hi» (p. 245). Així, la tieta es resigna i es limita a esperar que li arribi l’hora. Hem penetrat en els seus pensaments més profunds, i hem sentitcom deixava anar tot el que portava a dins. Es dirigia a algú? Potser sí, però, en el fons, només necessitava que l’escoltéssim. La seva espera és doble: d’una banda, somia amb la presència d’algú que pugui omplir el seu silenci, però, per altra banda, s’abandona a l’acceptació passiva del final inevitable: «Però en va és protestar: ja me resigno. Anem trescant fins que els genolls se doblin i els ulls s’acluquin i lo cor se pari» (p. 246).

Els monòlegs de Víctor Català estan impregnats d’aquesta espera femenina, de vides que s’escolen lentament, plenes de desitjos no satisfets i d’una resignació que pesa com una llosa. La tieta, com tantes altres figures femenines de l’autora, es converteix en una metàfora de l’anhel callat, del pas implacable del temps i de l’aïllament que defineix les seves vides. I amb un clar homenatge a Calderón de la Barca, Víctor Català acaba el monòleg: «Esperem, doncs, la sotragada ferma, mes esperem-la sense gaire angúnia: esperem-la resant… o ben dormida i somniant lo que devia ésser i no he sigut, que, si la vida és somni, fins al cel no voldria despertar-me!» (p.247).