Sum precaris et non homo, Pobresa. Poemes de Jacint Verdaguer

15.11.2022

Sum precaris et non homo, Pobresa. Poemes de Jacint Verdaguer

Com sentencià T. S. Eliot, «la tradició no s’hereta, es guanya». I és dins d’aquesta línia que fa uns anys la Fundació Jacint Verdaguer va iniciar «Univers», col·lecció de petit format amb portades de Perejaume en què es revifa l’obra de Mossèn Cinto des de criteris temàtics actuals, amb autors en voga i plantejant noves visions. Repassant-ne el catàleg, potser a la col·lecció li ha costat de traçar una línia editorial clara, amb títols inicials prou  interessants però dispars. Tanmateix, d’ençà el recull anterior, Pàtria (2014), sembla que han encertat una via corroborada per l’actual Pobresa (2022), antologia basada en aquesta xacra perenne i que al llarg de tota la seva vida mossèn Cinto va conèixer de primera, segona i fins i tot tercera mà.

Pobresa està dividit en tres grans blocs: una introducció, el recull de poemes i un epíleg. El pròleg és de l’experimentat verdaguerià Josep Tió i Puntí, el text del qual és en gran mesura tan exhaustiu com potser desigual. Els dos primers apartats plantegen esplèndidament el context català i europeu quant a Verdaguer, la revolució industrial o l’obrerisme i la religió. En canvi, el tercer queda una mica desmanegat en tant que simple llistat d’obres temàticament afins. Sens dubte, durant el segle xix neix la novel·la proletària, sigui tractada des d’un realisme pretesament científic o des d’un melodrama fulletonesc, i resulta encertat exposar-ne els referents per ubicar un imaginari compartit des d’un Dickens fins a La fabricanta de Dolors Monserda. Tanmateix, lloant-ne una voluntat pedagògica certament assolida en molts altres nivells, els resums d’Els miserables de V. Hugo, de París de Zola o Nazarín de Galdós no acaben d’aportar cap lligam directe amb l’univers verdaguerià en tant que referents literaris i no històrics. En aquest sentit, potser una lectura menys expositiva hagués coronat una introducció, malgrat aquesta possible flaquesa, molt ben plantejada.

Quant a la selecció dels poemes, la procedència o explicacions dels quals es detalla profusament a peu de pagina, aquests s’agrupen en tres apartats. El primer, «Revolta», està dedicat als poemes més reivindicadors i proactius, on la denúncia per la particular dissort soferta es fa més evident. El segon grup, en canvi, «Pobresa i Caritat» són de to més planyívol i esqueixat, els més patètics en sentit original del terme, i apunten a un element bàsic com se’ns avisa al pròleg: la caritat cristiana. Finalment, l’explícit «El dolor de la mare i Desastres naturals» consta de només cinc poemes, entre els quals destaquen els específicament relacionats amb el terratrèmol sofert a Andalusia l’any 1884 i al qual J. Verdaguer va dedicar els beneficis del seu llibre Caritat (1884). Cal destacar com molts d’ells són peces inèdites, amb el valor que això implica, tot i que inevitablement destaquen poemes tan coneguts com «A un detractor» o «Desolació», a banda de fragments en prosa d’En defensa pròpia i d’altra procedència. Estructurat així, però, sembla com si el descrèdit personal, el desclassament social i la suspensió a divinis fossin els causants de les composicions del primer apartat. El segon, l’estrictament centrat en la pobresa, en serien una conseqüència que el poeta assumiria des d’un franciscanisme nascut al viatge a Jerusalem però només assolit un cop administri l’òbol humil de la pròpia butxaca. O sia, la consciència social de Mossèn Cinto, si bé alineada al progressisme representat per l’encíclica «Rerum Novarum» (1882) de Lleó XIII, no deixava d’estar associada a unes teològiques virtuts morals socialment pacificadores. Basti consultar l’article «La caritat» d’En defensa pròpia per comprovar com la por a la «terrible i espantosa secta anarquista» sembla esperonar més la pau per a aquest món que no pas per a l’ulterior.

Finalment, l’epíleg de Maria Sevilla aporta un to més polític i activista, escollint lectures de M. Fisher, E. Fernández Porta o J. Butler per presentar una idea de la pobresa més enllà de la concepció materialista però lligada al capitalisme més despietadament actual. Així, tal com l’autora reconeix son interès per com el poeta expressa «la desmesurada finitud de l’home, la seva excessiva petitesa davant de la també excessiva immensitat que l’envolta» (p. 164), fet que també lliga amb la desmesura amb què el capitalisme subjuga els seus membres. En aquest joc de miralls entre el macro i el micro, equivalgui o no el «realisme capitalista» a aquest món terrenal i el Paradís a la utopia, en alguns moments M. Sevilla es passa de frenada conceptual quan hi aplica conceptes com «subalternitat», «alteritat» o «ferida» a l’anàlisi. I no per inescaients sinó per inexplorats: esmentar-los sense prou desenvolupament els deixa a la deriva entre l’Escil·la de la temptadora acumulació denominativa i la Caribdis de l’ahistoricitat terminològica —amb tot, qui no s’hi ha ofegat?

Sigui com sigui, el més interessant és preguntar-se si la pobresa que mossèn Cinto pogué conèixer directament o indirecta té molt o poc a veure amb l’actual. Si fem cas al Pangloss de la nostra època, ja hem endogalat tres cavalls de l’Apocalipsi (la fam, la pesta i la guerra), però això no ha impedit —ni evitat i molt menys resolt…— que els índexs de pobresa a nivell planetari siguin esfereïdors. Vist des del catalanocentrisme, ¿quants immigrants del tercer món no cobegen la pobresa d’aquest nostre precariat si això els permet sobreviure, primparats de l’abisme d’on provenen? Actualment, però, la caritat sense creença és com la solidaritat sense volença. O com explicava Sánchez Pinyol, la caritat no té màrtirs perquè nega el conflicte; la solidaritat té sacrificats perquè denuncia qui els genera. Qui sap, per tant, si J. Verdaguer tenia ànima d’ONG. L’únic indubtable, però, és que Pobresa ens convida a rellegir Verdaguer des d’aquest nou prisma. I que els nous marquesos d’Inditex tindran un almoiner financerament molt més preparat que el nostre mossèn, però poèticament encara més pobre.

Sobre l'autor

(Maó, 1976). És llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB. Col·laborador en diverses revistes literàries i publicacions semblants.
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt