I que ens sembli que és el ball dels balls…

19.03.2024

I que ens sembli que és el ball dels balls…

Un text de

Ell els donà la parla, i es convertiren en ànimes

La cita és d’Alfred N. Whithead. És bonica, sens dubte: l’ànima és el regal del Llenguatge (amb majúscules, evidentment). Però pensant-hi, m’ha vingut al cap Wisława Szymborksa, la poesia de la qual ofereix un mite de l’origen força diferent. Per a Wisława Szymborska, el llenguatge sorgeix de la perplexitat que ens provoca l’instant. Per a ella l’ésser humà és un animal fonamentalment curiós, i les paraules són fruit d’aquest plus de curiositat que sobrepassa la mera supervivència i adaptació al medi. Quan, encuriosits, ens mirem les coses de ben a prop, deixem de veure-les clares. Fem servir les paraules per refer-les i compondre’ns-les de nou. Segons Szymborska, entre els grups d’humans més curiosos, hi ha els poetes, que treballen per refer aquesta font de llenguatge que és l’instant amb els seus poemes: «De fet, qualsevol poema / es podria titular “Instant”», escriu Szymborska.1Del poema «De fet qualsevol poema», del poemari Dos punts. Ara bé, el poeta no és cap aeròlit vingut de més enllà, ni el poema una mena de portal temporal cap als instants originals, reconstruïts per les paraules. El temps no es pot remuntar, el que queda és l’instant del poema mateix, i el que remuntem són sempre paraules: «n’hi ha prou que qualsevol cosa / traslladada en paraules / xiuxiuegi, brilli, / voli, floti, / o guardi també / una suposada immutabilitat / però amb ombra de moviment». Així doncs, Szymborska s’arromanga i endega una escriptura de tarannà aparentment senzill i desintoxicada de pathos en la qual tracta el llenguatge sense cap mena de superstició. 

Al poemari oportunament titulat Instant, hi trobem el poema «Quelcom sobre l’ànima»,2Szymborksa, Wisława. Instant. Cafè Central. Barcelona, 2018. on Szymborska escriu: «Es té ànima a estones. / Ningú no la té / en tot moment i per sempre». De seguida es veu que aquesta ànima no té res a veure amb la prerrogativa divina de Whitehead. Especialment, perquè l’aproximació de Szymborska a les paraules és desapassionada, però ferotge; l’ànima és massa esmunyedissa per cabre en un concepte tan estret. La paraula «ànima» es fa concreta, i s’allunya d’una generalització que la identifiqui amb el llenguatge. Les paraules no la fan tota. Per exemple, no tenim ànima quan «omplim qüestionaris» i «De cada mil converses / que tenim, participa en una, / però tampoc no és segur, / prefereix callar». Szymborksa fa servir la paraula «ànima» no per omplir una mena de condició humana, sinó per ressaltar determinats moments de tensió que solen passar inadvertits, perduts enmig d’inèrcies quotidianes. Per això no pot equiparar-se al llenguatge o al pensament; aquests ens poden menar com un pilot automàtic, fent-nos fer «les tasques feixugues / com moure els mobles, / carregar maletes o fer un camí / amb botes que estrenyen». El llenguatge és una inèrcia incrustada al moll de l’os, que ens permet anar fent sense preocupar-nos-en gaire. L’ànima, en canvi, és una manera de remoure’l, i de parar-hi tot l’esment que puguem. No hi ha ànima en la inconsciència: és una afectació que ens visita «de vegades, en les pors / i eufòries d’infantesa» o «quan ens sorprèn que siguem vells». Però alerta, un excés d’afectació i de consciència tampoc ens va bé per l’ànima; «quan el dolor perdura al cos / s’escapoleix de la guàrdia». Si bé l’ànima del poema de Szymborska es fa concreta, alhora no perd ni un pessic d’ambigüitat. Així com nosaltres necessitem l’ànima per enfocar una certa dimensió conscient, ella neix de nosaltres i sense nosaltres desapareix; i tot això sense poder saber ben bé per què: «Sembla ser / que, igual que ella a nosaltres, / nosaltres també / li fem falta per a alguna cosa». 

Aquesta indefinició forma part de la manera concreta i aterrada amb què Szymborska fa servir les paraules. Se’n serveix com si fossin un replec, un intent de compassar el pensament amb aquesta manera nostra de lliscar inopinadament. Replegar-se del tot és impossible, no es pot atrapar l’instant, però la curiositat ens obliga a provar de seguir-ne el ritme. Per fer-ho, Szymborska empra estratègies diverses. Al poema «Una nena estira les estovalles» ens hi trobem una nena que juga amb les tovalles, posant a prova els objectes que hi ha col·locats sobre una taula. Tots ells tremolen, expectants de fer el fet: «quin moviment escolliran / quan trontollin sobre el cantell»? El poema recorda aquella imatge d’Heràclit, segons la qual el temps és una «nena que juga als daus».3Correspon al fragment 52 d’Heràclit. La imatge remunta la cascada d’ingravidesa a través de la què es llancen els fets, aterrant sempre directament al passat: «quan pronuncio la paraula Futur / la primera síl·laba ja se’n va al passat».4Del poema «Les tres paraules més estranyes». Estranyes perquè no poden ser concretes, i no poden ser-ho perquè només poden fer-se amb el que no són. El Futur amb el passat, el Silenci amb les vibracions sonores, i el no-res amb l’existència. No poden dir res, i en canvi serveixen per expresar el vertigen de l’instant. Però nosaltres som pastats de fets, i per molt que les nostres ànimes provin de remuntar el salt d’aigua, sempre caiem del cantó de l’eternitat. La nena dilata l’experiment, però l’experiment es farà. En el mateix moment que la nina estiri les tovalles, Newton ja haurà dit la seva, i les possibilitats infinites ja només seran una estesa de trencadissa. Tot el que desencadenem, queda fixat de tal manera que ja no hi ha marxa enrere. Però l’eternitat dels fets consumats no prové de l’instant, al contrari: l’eternitat de l’instant se sosté sobre aquest brollar inextingible d’existència consumant-se.5«”Un coup de dés jamais n’abolirà le hasard” –va escriure Mallarmé. Però la tirada, un cop s’ha produït, és necessària. O més ben dit, ni abans ni després, sinó que és necessària en el mateix instant en què els daus cauen sobre el tapet. Amb el benentès que la necessitat –o l’eternitat– no la dóna l’instant a l’esdeveniment, sinó al revés. Cada tirada ho és –retorna? – per tota l’eternitat». Rius, Mercè. Matèria. El grau zero de la filosofia. PUV, 2018. Aquesta rotunditat és una de les causes de l’ús mesurat i quasi asèptic que fa Szymborksa de les paraules. Quan es tracta d’estovalles, no és difícil fer-se’n a la idea. Malauradament, no sempre és tan senzill. Precisament perquè no es pot tornar enrere, s’ha d’anar amb molt de compte quan es prova d’afegir «la darrera frase». 

Szymborksa és una poeta filosòfica, és evident. Però, en contra del que es podria pensar, va a repèl de l’abstracció. Agafa l’instant pel cantó dels núvols, de l’amor, de les trobades inesperades, dels moments de curiositat i de perplexitat, etc.; i, conscient de la tendència de les paraules a unificar la multiplicitat abstraient-se’n, les obliga a concretar-se. La qüestió, però, és que per fer-ho les mou del seu lloc acostumat. Una mena de declaració d’intencions, la trobem al poema «Tot»: 

Tot,
paraula impertinent i pomposa.
Fingeix que no omet res,
que ho concentra, abraça, inclou i té.
Tanmateix, no deixa de ser
un simple retall d’un temporal de vent.

En la poesia de Szymborska, les paraules miren de no abastar més del compte. Les paraules són concretes elles mateixes, i la consciència d’aquesta concretesa és un dels punts que treballa Szymborska. El continu passar de les coses garanteix la llum necessària perquè les paraules puguin dir alguna cosa, però aquest fil de claror no les ve a buscar des de fora, són elles que han de remuntar-lo. Al poema «D’hora», una habitació es fa de dia. No l’omple una llum, sinó que és l’habitació que «s’obre pas» per la claror. Són les superfícies del sostre les que es «fan de dia», i la llum la componen els objectes temporals que travessen el brogit dels instants. Les formes es baden, i de cop ja hi torna a ser «allò que ahir va ser mogut», la claror de «les distàncies entre objectes», «el que hi ha dins dels marcs». Les paraules construeixen l’instant no per voler-s’hi assemblar, sinó per diferencianr-se’n. La llum no omple l’habitació, l’habitació omple la llum, i tracta de remuntar-la fins al pampallugueig que sempre, fins i tot en aquest poema, se’ns fa escàpol. En som testimonis tardans: apareixem quan ja «s’ha constituït el miracle». Se’ns diu que la mirada podria haver-ne sigut testimoni, però el fet és que encara dormia quan ja succeïen els fets. Es lleva quan «l’alba virtuosament s’ha fet matí». En un sentit similar, Szymborska escrivia en un llibre anterior que «el llibre dels esdeveniments sempre està obert per la meitat».

Al poema «Instant», passegem per entremig de les muntanyes i ens mirem la vall «com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià, / o roques que grunyissin les unes a les altres, / o abismes que es formessin creixent, / o nits en flames de cap mena / ni dies en cúmuls de foscor». S’hi albira un bosc fent de bosc, uns ocells «fent el paper d’ocells». Les aigües d’un rierol mai són les mateixes, ben cert, però resulta que el rierol té forma de rierol, i el camí de camí: «Miris on miris, hi regna l’instant. / Un d’aquells terrenals instants / que s’implora que durin». Implorem perquè el riu perduri, perquè perdurin els ocells i la gespa, i les flors. Aquesta quietud silenciosa és prou espectacular com per fer-nos oblidar aquest enigmàtic entrexocar de circumstàncies que ressona a través nostre. El poema és gairebé una descripció límit en què, fins i tot en un paisatge en calma, s’intueix el terrabastall que l’ha fet possible. 

Quan ens mirem una vall, sembla que la perdurabilitat de l’instant estigui garantida. La quietud imita bé la solidesa, encara que de quietud mai n’hi ha del tot. Ja siguin les muntanyes, o les relacions sentimentals, la situació sempre canvia. N’és un exemple el poema «Dels records», on només cal la presència d’algú massa bell per esquinçar la il·lusió d’equilibri i de «tranquilitat». 

L’estranyesa de la poesia de Szymborska prové de retornar sobre les paraules, i mirar de reflectir la vibració en què van ser concebudes. Com quan reviu un record d’infància, al poema «Toll». Sembla que hi ha alguna cosa de les paraules que no vol tocar i tot plegat sembla com si fossin miralls reflectint-se els uns als altres. Es tracta del record de la nena Szymborska, que té por de caure en un bassal sense fons. Tem que si hi cau, s’elevarà «cap avall», fins al fons de tot, vers «els núvols reflectits». Aquests tolls s’assemblen molt a les paraules, especialment quan aquestes s’arboren en la imaginació particular de cadascú. Superfícies que insinuen una profunditat, feta d’un reflex cap per avall. Les paraules, com els tolls, també es poden assecar, i llavors alguna mena de flux s’estronca, i el reflex es transforma en una mena de presó. En fi, potser ens n’hem anat massa lluny. Al poema de Szymborska, la nena, ja crescuda, aprèn que «no totes les desventures / es regeixen per les regles del món / i, encara que ho volguessin, / no poden succeir». La doble negació és la impressió semàntica, si no del record, de l’escriptura del poema. La desventura era ben real, en tant que no la regien les regles del món. Però a la realitat, mai hi podria tenir lloc una desventura com aquesta: els tolls, a diferència de les paraules, acostumen a tenir fons. Així com el poema es perd per entre el laberint de reflexos, la vida es perd per entre l’espurneig d’atzars. En trobem un altre exemple al poema «Nota», que comença amb els versos: «La vida és l’única manera / de cobrir-se de fulles, / agafar aire a la sorra, / elevar-se amb les ales; / ser un gos, / o acariciar-ne la càlida pell». L’enumeració arbitrària d’impressions continua, i ens impedeix de confondre la vida que prova de construir el poema amb aquesta manera de referir-nos a nosaltres mateixos i a les pròpies vivències, per tal d’aferrar-nos a alguna cosa sòlida i segura. Retrona el dolor que veiem quan parlava de l’ànima; seguit dels esdeveniments dels que es compon tot instant, i a mesura que avancem, els articles i adjectius indefinits o directament l’absència d’articles ens cobreixen les ocasions descrites d’un aire qualsevol. La nota de vida s’acaba amb la mirada, que segueix el vol de les espurnes, i amb el pensament, que desconeix «incessantment / alguna cosa important».

  • 1
    Del poema «De fet qualsevol poema», del poemari Dos punts.
  • 2
    Szymborksa, Wisława. Instant. Cafè Central. Barcelona, 2018.
  • 3
    Correspon al fragment 52 d’Heràclit.
  • 4
    Del poema «Les tres paraules més estranyes». Estranyes perquè no poden ser concretes, i no poden ser-ho perquè només poden fer-se amb el que no són. El Futur amb el passat, el Silenci amb les vibracions sonores, i el no-res amb l’existència. No poden dir res, i en canvi serveixen per expresar el vertigen de l’instant.
  • 5
    «”Un coup de dés jamais n’abolirà le hasard” –va escriure Mallarmé. Però la tirada, un cop s’ha produït, és necessària. O més ben dit, ni abans ni després, sinó que és necessària en el mateix instant en què els daus cauen sobre el tapet. Amb el benentès que la necessitat –o l’eternitat– no la dóna l’instant a l’esdeveniment, sinó al revés. Cada tirada ho és –retorna? – per tota l’eternitat». Rius, Mercè. Matèria. El grau zero de la filosofia. PUV, 2018.

Sobre l'autor

Joan Rius Miralles (Granollers, 1991) ha cursat estudis de cine, pedagogia i filosofia. Forma part dels pòdcasts literaris Mentrimentres i Llegiu que el món s’acaba, i col·labora amb l’Escola Bloom de literatura.
  1. La paginació correspon a l’edició d’El Renaixement. Estudis d’art i poesia publicada a Adesiara el 2012. ⬏ 
  2. Marrugat, Jordi (2009). Marià Manent i la traducció. Lleida: Punctum i TRILCAT.⬏
  3. Manent, Marià (1992). «El Professor Garrod i la poesia», Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig.⬏
  4. Tomasa, Eudald (1992). «Introducció». Dins Marià Manent, Notes sobre literatura estrangera. Manresa: Faig, p. 7-12.⬏ 
Tornar a dalt