Tinc la vaga impressió que els nostres companys de causa es pensen que organitzen un ball d’envelat; és molt possible que a darrera hora decretin que s’[hi] ha d’anar […] amb barretina morada.

Armand Obiols (d’una carta a Josep Carner, 31-8-1948)

[…] en lloc de resoldre els problemes estructurals, polítics i socials que pateix la nostra cultura, s’engeguen uns mecanismes de control que passen per l’accentuació de les dependències institucionals (amb tot l’apartat de subvencions), la potenciació de revistes oficials d’autobombo i la reducció de la crítica militant a la simple gasetilla de propaganda. Amb aquest panorama, convé no oblidar que el destinatari de la nostra activitat és el conjunt social; no els organismes de poder; ni els professionals de la literatura; i, encara menys, els col·legues, companys i competidors.

Jordi Castellanos («El clos matern dels clàssics», 1992)

Això era i no era un club editorial que reeditava velles obres de velles autores i les promocionava com a noves obres, injustament obliterades a gratcient per la Pèrfida Acadèmia i heroicament rescatades de la implacable voracitat d’aquesta institució.

Això era i no era un consistori municipal que creava una sucosa beca per a escriptors llatinoamericans per «narrar» una gran metròpoli, ignorant del greuge envers els soferts literats indígenes que, de l’erari públic, no en recollien sinó engrunes.

Això era i no era un espai de referència per a la cultura contemporània que encarregava una gran exposició i un cicle d’activitats dedicats a la gran mestressa de les lletres catalanes, bo i obviant les aportacions crítiques sorgides de l’àmbit acadèmic que, sobre la tal escriptora, s’havien escrit en les quatre dècades precedents, i amb textos explicatius que menyspreaven obertament anys de divulgació digital i d’ensenyament literari a escoles i instituts.

I què tenen en comú aquests tres fenòmens diguem-ne culturals? No és pas només, com podria pensar algú, la ignorància envers la recerca acadèmica, ans la ignorància de la pròpia tradició. En el nostre tan sofert camp de les humanitats, en què el coneixement del passat és fonamental per dotar de sentit històric el present, hom no se’n pot passar, de la tradició. Valgui això tant per al terreny purament creatiu com per al dels estudis i la crítica literaris.

La difusió i transmissió del coneixement és una condició innegociable de tota societat que vulgui cohesionar-se i refermar-se en els propis principis constitutius: en clau de futur, fa de motor per al progrés científic, tecnològic o industrial; en clau de passat, possibilita el lligam amb aquells que ens han precedit, ens fa reconèixer-los com a germans de la mateixa comunitat històrica, lingüística, geogràfica i cultural. Fins i tot ens permet erigir-los en «clàssics»; és a dir, en referents imprescindibles que han contribuït a modelar la nostra identitat.

La universitat, tot i la pèrdua de centralitat pública que ha patit en els darrers decennis, ha estat, és i volem creure que serà l’agent social que ha d’assumir el paper de vigilant del foc, de fixador d’aquests valors de referència estables que donen sentit al present. Sí: la universitat, l’Acadèmia. L’espai físic i simbòlic definit emblemàticament per la capacitat de transmissió de sabers per mitjà de la paraula. Quedi ben clar, primerament, que no es tracta pas d’encofurnar-se en les essències pàtries, sinó d’assegurar que les revisions crítiques del passat —tan necessàries!— són fetes des del rigor i des de la voluntat constructiva. Però que quedi ben clar, també, que el pont de diàleg s’ha de construir lluny de qualsevol forma d’exclusivisme. Perquè és ben cert que aquest coneixement no només emana dels grups de recerca, de les aules o dels projectes finançats. De fet, és saludable que se’n generi al marge (o si ho preferiu, a la contra) d’aquests. Qui podria negar que la confrontació, el debat d’idees, la controvèrsia i, en definitiva, la dialèctica intel·lectual estimulen la fluïdesa entre la societat i els centres universitaris? I no és pas qüestió, en aquest nostre país tan migrat, de prescindir de ningú en la lluita per l’assoliment d’una vida cultural rica i plena.

Ja ho deia l’any 2002 Víctor Martínez-Gil:

És ben cert que la universitat ha de redefinir constantment de cara a la societat quin model proposa de reflexió crítica i històrica sobre la pròpia literatura. Però també ho és que les demandes en aquest sentit no poden sorgir simplement del gust personal. El que cal és una discussió fluida que, certament, no exclogui ni la batussa ni les reivindicacions que es creguin necessàries, però que no sigui d’antiacadèmics contra acadèmics, sinó de diferents punts de vista sobre la literatura que es donin suport els uns als altres i que reconeguin tant la necessitat dels uns com la dels altres («Literatura catalana i antiacademicisme», Avui, 5-11-2002, p. 22)

Alguns han enarborat per sistema la bandera de la innovació, de l’originalitat (sí, l’originalitat en ple segle xxi!), i han atacat aquells savis alçurats a les torres d’ivori que només acosten el microscopi a les tombes d’autors morts. Han brandat l’academicisme en sentit pejoratiu i denigrant, sovint trufant-lo amb conceptes que hi afegeixen l’escreix desautoritzador: taxonomisme, historicisme, corporativisme. Potser és un símptoma d’impotència, de ressentiment, de cua de palla que ràpid s’encén. Són conspicus exemplars d’allò que aquesta revista designava, tot referint-se a altres assumptes potser no tan allunyats dels que ara ens ocupen, com «l’antiacademicisme de la guineu (aquella que quan no les pot haver diu que són verdes)» (Els Marges, núm. 108, hivern de 2016, p. 9). I és que no es pot matar tot el que és gras: fins i tot aquells que tant blasmen la buidor intel·lectual de l’Acadèmia, en formen part, se n’alimenten, hi recorren o la ignoren a gratcient establint-hi, doncs, sempre, la relació de dependència que després els cou tant de reconèixer.

Una de les coses a tenir en compte, des de l’estudi de les encara anomenades Humanitats, sobre com funciona la recerca considerada científica, és el fet que, en aquesta, hi té una importància cabdal la recerca en negatiu. Ço és, l’exigència de deixar circumstanciada constància de tot allò pres en consideració i degudament investigat i que, tot i amb això, no s’ha traduït en cap resultat substantiu. Consignar, doncs, tot el que s’ha fet encara que no hagi emmenat a res, és tant o més valuós que el descobriment d’alguna cosa de nou en nou. Estalvia la infructuositat d’exploracions posteriors en la mateixa línia. Així, quan hom se les heu amb creacions literàries de primeríssima categoria, per més que no es pugui o no s’hagi d’abastar forçosament tot allò que ja se n’ha escrit, cal tanmateix cridar a capítol —en el sentit que sigui— aquells predecessors —oi més si han estat pioners— que han excel·lit en l’exegesi i en la valoració d’uns tals capolavori. Amb el benentès, a més, que l’exclusió que se n’hagi pogut fer per mala fe, per sectarisme, o per qualsevol altra raó, no és pas pitjor que haver-la perpetrada per ignorància, o per desconeixement, o per crassa burrància. 

L’aforisme aquell tan reeixit —un de tants— de Xènius quan sentenciava que «Fora de la tradició, cap veritable originalitat. Tot el que no és tradició és plagi» (31-10-1911), és llavors perfectament aplicable no tan sols a la literatura dita creativa, o de primer grau, sinó també —i com!— al discurs que, sobre aquesta, generen crítics, filòlegs, historiadors, lectors actius en general. Qui fa cas omís de tot allò ja existent, obra de tots aquests precursors molt abans d’entrar el tal quídam en la palestra, peca tant o més d’adamisme com, sobretot, de pagerolisme —«intel·lectual», això sí. No és més que un plagiari a la insabuda.

Vistes així les coses, l’incipit pren tot un altre aire. Reeditar Víctor Català com si els seus contes i novel·les tret de Solitud no les hagués llegides ningú, a banda d’evidenciar, com apuntàvem, un flagrant adamisme, és viure d’esquena a la universitat (vegeu l’editorial d’Els Marges, núm. 107, tardor de 2015, p. 8-9). Anar a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara a fer el paper de comparsa de l’altra literatura —la que de debò compta per a l’actual Govern de la Generalitat— empetiteix la pròpia, que es llepa les ferides, agraeix les escorrialles i gairebé en demana perdó. Becar escriptors en castellà perquè expliquin Barcelona als barcelonins sona a broma de mal gust i és un crim de lesa ignorància (o de mala fe?), fins al punt que la flamant nova directora de l’Institut Ramon Llull ha reconegut que «es podria haver donat una volta a la proposta» (Vilaweb, 20-12-2025). Organitzar una exposició sobre Mercè Rodoreda al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i menysprear-hi tasques alienes o no tenir-hi en compte les grans aportacions crítiques anteriors, llevat d’unes referències de compromís en la conferència inaugural, és un acte de malícia o desídia intel·lectual. Perquè són unes aportacions que, al capdavall —agradi o no—, han articulat d’una manera definitiva el coneixement rigorós i el popular que avui tenim de l’autora.

En aquest batibull, no en dubteu, tots els d’aquesta banda hi sortim perdent, perquè tots anem a la mateixa barca: acadèmics, antiacademicistes, comissaris d’exposicions, franctiradors, outsiders, sorruts erudits, honestos divulgadors, arribistes, indocumentats i gent de bona fe. Som davant, ni més ni menys, que de l’enèsima reformulació del vell aforisme divide et impera. Mentre ens esgarrapem les galtes, hi guanyen uns altres. Hi guanyen els gestors culturals que vampiritzen la bona fe i la formació dels acadèmics i s’embutxaquen picossades astronòmiques per embastar quatre obvietats que poden ser dites en el marc de qualsevol acte cultural [sic]. És ben bé que no n’hem après.