La pèrdua de concentració és una xacra que no s’atura: incapaços de mantenir la mirada en un punt fix durant gaire estona, vivim avorrits de tot i de tothom, ansiosos de descobrir sempre una història diferent que, malgrat l’interès momentani, ens cansarà al cap de poca estona, i buscarem un altre vídeo més que ens entusiasmi, un tuit més que ens durà cap al pou del tedi.

Evidentment, la lectura és una de les afectades principals per aquest nou estat mental col·lectiu que, d’altra banda, ja fa força temps que dura. Malgrat el maquillatge de gremis i institucions, la veritat és que fins i tot els lectors més empedreïts han notat un decaïment de la concentració lectora. Els qui llegien molt ara generalment llegeixen menys o de manera dispersa, amb menys qualitat i profunditat, mentre que els qui llegien poc ara tenen el llibre que arrossegaran totes les vacances, el duran a la platja, a la piscina, a l’hotelet, i possiblement no l’acabaran.

Res que no sapigueu, les xarxes socials han estat dissenyades perquè se’ns facin irresistibles en contraposició amb altres continguts que abans ens semblaven perfectament atraients: mitjançant l’eficàcia, la rapidesa, el mínim esforç i la recompensa immediata, es fan protagonistes indiscutibles del nostre temps.

Pensava tot això perquè la nova novel·la de Guillem Sala, A cent trenta per la nacional, sembla que hi vulgui lluitar en contra, i busqui doncs un retorn a la lectura voraç, però precisament amb les mateixes estratègies de captació de l’atenció de les xarxes socials: costa deixar el llibre, que va sorprenent a cada pas, però en tancar-lo ens podem preguntar què hi hem guanyat. A poc a poc i bona lletra: què ens porta, ara, Sala? Ens duu un llibre d’aventures protagonitzat per la Maria, una dona a prop de la jubilació que rep una trucada de la seva amiga d’infantesa, la Tere. Ambientada en la trama principal als anys noranta, la Maria recordarà, gràcies al retrobament de la Tere i la Ponça, el que va viure durant l’adolescència i primera joventut a Mataró, i també rememorarà la Doris, una amiga anglesa que va morir sobtadament durant aquella època. D’aquest bagul de records, també en recuperarà un de ben important per a la trama: una escultura de Benín, una peça d’art que l’avi de la Doris havia robat quan lluitava a l’Àfrica a finals del s. XIX. Aquesta escultura reapareix amb el retrobament i serà el centre de la novel·la, l’objecte que tothom desitja i persegueix, com si es tractés d’una aventura d’Indiana Jones a la catalana.  

El primer que destaca de la novel·la, sobretot a la primera meitat, és el ritme ràpid, gairebé frenètic, de la narració, que avança a marxes forçades, gairebé sense cap mena de lògica aparent, en una mena de salts continus que podrien recordar el dit lliscant per sobre la pantalla mentre estem abduïts per TikTok o pels reels d’Instagram: primer la Maria rep una trucada, pàgina següent i la tenim fent gintònics amb les seves amigues, a la pàgina següent la tenim prostituint-se amb un desconegut, a la següent és a comissaria, a la següent enmig d’una marea de hooligans que volen veure el derbi de futbol local, a la següent fem un trasllat a l’Àfrica de finals del s. XIX. Perquè no, les accions de la Maria pràcticament no necessiten justificació, no compleixen gairebé ni els mínims de versemblança. Passen, i prou. La narració avança. El lector passa pàgines sense mirar l’enèsima notificació del mòbil, que vibra de tant en tant. El fet que l’obra sigui ambientada als anys noranta fa que Sala també pugui posar-se el barret d’escriptor d’aquesta època, o si més no, això sembla: hi ha llibertat a l’hora d’escriure, fet que s’agraeix perquè ens allibera a nosaltres d’una altra novel·la moralista i sentenciadora. Ara bé, potser ha deixat massa de banda l’artifici, l’estructura, l’ofici a la primera meitat de l’obra i ha jugat la carta del do de l’estil, l’escriptura amena i la sorpresa. Sembla, gairebé, com si l’autor improvisés l’acció a mesura que escrivia una paraula rere l’altra. Això, però, fa que també tingui punts agraïts: per un moment no cal pensar en el trasllat al món actual, en què es vol dir, si és èticament correcte, si respecta la memòria i l’art dels africans, si reflecteix la soledat de les dones que viuen soles en edat avançada, si respecta el me too.

La Maria és una dona de vora seixanta anys a qui li ha passat la vida per davant sense ni tan sols viure-la. N’hi ha, de gent així: gent solitària, que mai ha descobert què li agrada realment, com podria passar-s’ho bé. La Maria, simplement, es refugia en el món cinematogràfic (cada dia mira una pel·lícula), no té amics, ni família, ni una feina agraïda. Però ara, sense solta ni volta, li ha arribat l’hora de viure la seva aventura. El lector, la lectora, ho llegeix perquè Guillem Sala té traça explicant-ho, i el ritme acompanya la narració, però ràpidament pot pensar que és d’aquelles novel·les que diverteixen més en el moment de ser escrites que en el moment de ser llegides. On porta, tot plegat?, ens podríem preguntar. Bé, on porten els centenars de reels que mirem cada dia, ara una recepta, ara uns consells de maquillatge, ara un anunci? Sembla que Sala ha volgut rebaixar la novel·la al ritme dels temps: si la gent vol lleugeresa i distracció a xarxes, a sèries, a pòdcasts i a pel·lícules, també és vàlid per a la literatura. Volem històries trepidants en temps d’inacció?

A partir de la meitat de l’obra, l’autor fa endreça, relaxa una mica el to, lliga quatre caps. No deixa de ser una història estrambòtica, una lluita entre semijubilades, juntes directives d’equips comarcals i macarres per aconseguir una escultura que diuen que val molts quartos, però literàriament s’intenta justificar amb les múltiples referències cinematogràfiques, una capacitat considerable d’escriure lleuger, i un punt divertit i tarambana que arrossega tota l’obra.

Queda encara, a més, la qüestió de la llengua. Guillem Sala hi juga com ja havia fet amb El càstig, mantenint la màxima que els diàlegs i la llengua han de ser realistes, han d’ajudar a crear personatges i afermar l’autenticitat del relat, i si cal introduir-hi la influència d’altres llengües, endavant. A A cent trenta per la nacional, Sala fa servir el castellà amb aquest objectiu, en aquest cas de manera coherent segons la premissa: l’empra per a les famílies riques, sobretot durant la infantesa de les protagonistes, però també en l’etapa dels anys noranta, en els personatges dels fills i la família de la Teresa, i la policia. Ara bé, l’autor no es manté fidel a aquest criteri quan hi entren altres llengües en joc, per exemple l’anglès, que hauria de ser la llengua de la Doris i la seva família, nouvinguts a Catalunya i provinents d’Anglaterra. Tot i que hi ha diàlegs llargs amb l’avi de la Doris, i fins i tot un capítol sencer, «Expedició punitiva», en què l’avi és la veu principal, en un monòleg que té les amigues com a espectadores, no hi trobem cap voluntat de versemblança de llengua, cap paraula en anglès, cap dificultat a l’hora de comunicar-se en català amb les protagonistes. El resultat és que l’obra sembla dividida en dos blocs, com si uns personatges i uns ambients (l’avi i la família de la Doris, la història dels robatoris de les escultures de Benín) amb els altres (la Maria i les seves aventures i el record de joventut) no acabessin de casar en la tria d’estil.

Sigui com sigui, agraïm a Sala que ens hagi fet allunyar la vista del telèfon durant unes hores: potser és un bon llibre per a lectors rovellats, a qui calgui tornar a connectar amb l’hàbit de passar pàgina. Ara, acabada la crítica, el llibre se n’ha anat a cent trenta cap a la lleixa de llegits.