Un dia cap al migdia, pel cantó del Poblenou, vaig fer el vermut amb un grup d’ebrencs lletraferits. Veníem d’una presentació semiclandestina a la llibreria No Llegiu. Vaig arribar-hi just de temps perquè, des de fora, aquesta llibreria sembla més aviat una sucursal de La Tienda de Lolín i vaig perdre uns deu minuts passant-hi diverses vegades per davant sense capir que, efectivament, aquell era el lloc. Un cop a dins, em van fer pujar a la tercera planta per una escala de cargol: em vaig trobar amb sis persones: els tres presentadors i tres assistents (que, de fet, es coneixien tots entre ells). De manera que (oh, paradoxa!) vaig haver de presentar-me als presentadors i explicar-los què hi feia, allà. L’aquelarre ebrenc consistia en la celebració de dos volums (ara ja podem dir que de culte) editats per Plater Edicions sota el paraigua Gerard Vergés és escriptor: Selecció d’articles (1987-2005) i Tots els pròlegs. L’acte va anar tan bé que aquella colla sudista va acabar convidant-me a fer el got en una bodega on fins i tot ens van atendre en català (em consta que el CPNL està fent una gran feina de dinamització de la llengua en aquest districte).
He d’admetre que aleshores tenia una idea vaga de qui era i, sobretot, què significava Gerard Vergés. Només en sabia dues coses. Primera, que havia traduït els sonets de Shakespeare. I, segona, que també era un poeta. Això ho sabia sobretot perquè havia fet servir el seu poema “Maig d’amor” (Són certes les paraules que vam dir-nos, / certa la primavera del teu cos…) 1El poema el vaig descobrir gràcies a un capítol de la sèrie Nit i dia. Un bagasser il·lustrat l’hi recitava a la prostituta de qui s’havia enamorat. com una tècnica bastant infal·lible de seducció amorosa (m’ha funcionat en un 82% dels casos). Aquella matinal literària, tanmateix, vaig descobrir la magnitud del personatge i l’oblit en què viu més enllà de les fronteres de la insigne ciutat de Tortosa.
Prova d’això són els dos volums que aquell dia es presentaven: la Selecció d’articles (1987-2005), publicats a l’Avui, mostra de quan hi havia persones sàvies escrivint coses sàvies als diaris. Recordem, Joan Fuster dixit, que l’articulisme és la forma larvada de l’assaig. I també Tots els pròlegs, que recull els textos de presentació de llibres d’altri escrits per Vergés. Llibre extraordinari i diria que involuntàriament còmic. L’acumulació de pròlegs posats en fila índia presenta la manera de llegir i de valorar les obres dels seus contemporanis. De la crítica a la celebració. I demostra que el prestigi de Vergés era tan important entre artistes tortosins, que preferien tenir un pròleg seu –encara que fos dur amb la seva obra– que no pas no tenir-lo. Ja se sap que qui té padrins, bateja; i qui no, festeja. També que sense sang no es fan baldanes. O, per reblar-ho amb una altra dita local, val més un padrí crític tortosí, que un pròleg sense pedigrí.
Asseguts al sol d’una placeta poblenouenca, aquells –a qui a aleshores ja podia considerar els meus nous amics– es preguntaven: ¿hi ha, actualment, alguna figura que hagi substituït el gran patriarca de les lletres tortosines (o ebrenques per extensió)? El debat era estès sobre la taula, entre copes de cervesa i olives farcides d’anxova. Queien els noms com cartes durant una partida de botifarra. Qui ha agafat el relleu del gran Gerard Vergés i Príncep?
–La Marta Rojals? Que no se sap ni quina cara fa?
–La Zoraida Burgos? Que té 137 anys?
–L’Albert Roig, potser? Fa massa anys que viu fora de Tortosa!
–I lo Joan Todó només fa epílegs!
Es planyien i es rebatien els uns als altres, sense acabar de posar-se d’acord (aquell dia no va sortir el nom de la xertolina Laia Viñas, potser la gran esperança de futur?). Era urgent, però, reivindicar d’una vegada per totes la figura de Vergés, i fer-ho a escala de país, perquè més reivindicació tortosina només faria que recloure’l (encara més) a la vitrina de museu comarcal on el tenim ara. Davant de tant d’entusiasme per l’autor, els vaig preguntar què em recomanaven de llegir. I em van respondre que la seva poesia, és clar. Però jo tinc un problema, com a lector de poesia, els vaig advertir. Perquè resulta que des de petit vaig tenir la xamba de llegir Josep Carner i després d’ell, doncs, mira, no dic que la resta ho facin malament, ja veus que s’hi esforcen, però no és el mateix. Un dia, quan estudiava filologia catalana, una amiga em va acusar de pensar que, després de Carner, no caldria haver escrit cap més poema en català. I, bé, no us diré què vaig respondre perquè em consta que per aquesta revista digital també hi fan lliscar el dit alguns poetes i no vull tenir problemes. Només faltaria que ara em vetessin l’entrada al Festival Barcelona Poesia.
Com que no tenia més remei que viatjar fins a la prosa, més enllà dels dos volums amb què m’havien obsequiat aquell dia, em van dir que havia d’anar-me’n a Tretze biografies imperfectes, que feia poc que havia reeditat Comanegra. Molt bé, m’ho vaig apuntar com a lectura pendent al costat de tantes altres. Animat pel consum d’olives (el farciment de les anxoves sempre m’ha generat moments d’eufòria) els vaig dir que potser podria escriure’n alguna cosa. (Ara faré una el·lipsi bastant matussera perquè no he fet mai un curs d’escriptura creativa i no domino gens els tempos d’una narració, així que saltarem directament a la darrera Setmana del Llibre). Allà hi vaig retrobar un dels companys de vermut. Un xicot, si la memòria no em falla, del poble de Campredó. Conversava animadament amb un amic que li aconsellava lectures com si fos un crític competent. Ens vam reconèixer i em va cridar a capítol:
–Ei, tu no havies de fer un article sobre Tretze biografies imperfectes?
–És que no m’ha arribat el llibre!– em vaig excusar.
–Res, res, no t’escaquegis, aquí el tens –va agafar un exemplar d’una parada–. Però si no ha sortit la ressenya abans de cap d’any te’l cobraré!
Que consti que no era una amenaça, el to era deliberadament jocós, però com que entre brometa i brometa la veritat treu la poteta, aquí em teniu, escrivint sobre el millor autor tortosí des de Cristòfol Despuig. Sento certa simpatia pel personatge de Vergés, perquè em fa la sensació que, com en el cas de Jesús Moncada (un altre ebrenc il·lustre), es tracta d’autors que van confiar purament en la seva obra com a eina per passar a la posteritat. És a dir, es tractava d’escriptors que es dedicaven a escriure, des de la més pura rutina d’oficina. Però fa la sensació que, fins i tot entre els més grans (Rusiñol, Carner, Pla, Rodoreda o Fuster) de cara a la popularitat, acaba pesant més l’anecdotari que no pas la lletra escrita. Als Països Catalans, sembla que un escriptor sense peripècies no pugui acabar de triomfar.
Tretze biografies imperfectes és, entrem en matèria, un llibre amè i divertit, original en el plantejament i sorprenent a mesura que avança. Vergés, a les “Paraules al lector” introductòries, estableix una jerarquia d’interessos (poesia, Shakespeare!, pintura i, més lluny, la música) que esdevé una pauta clara de lectura, del que trobarem en aquestes tretze biografies. Però aquest llibre encara va més enllà, perquè aprofundeix en qüestions estètiques, històriques i literàries i es converteix, sovint, en un exercici d’estil que combina la intertextualitat més erudita amb el record més íntim. Tot i l’aparença de ser un recull biogràfic de tretze personalitats, Gerard Vergés acaba presentant-se a ell mateix davant dels lectors a través dels seus biografiats.
Cal dir que Vergés ja s’havia estrenat en el gènere de la biografia tres anys abans amb El pintor tortosí Antoni Casanova (1983). Una obra diguem-ne més canònica en l’aspecte formal. Aquesta nova constel·lació de biografies suposaven un trencament d’expectatives lectores i un pas endavant original en la concepció del que es podia entendre dins del format biogràfic, tant aleshores com ara. Vull dir que tot i que avui en dia puguem estar més acostumats als híbrids narratius, l’aportació de Vergés en el seu context és prou remarcable.
La diversitat de personatges és un altre dels punts forts de l’obra. Vergés combina retrats de personatges mundialment famosos (Shakespeare, De Chirico) amb d’altres d’anònims o d’abast local (Josep Cugat i Sol o el bandoler Panxampla), de manera que com a lectors anem basculant entre la sorpresa i la curiositat per tot allò que ens va descobrint d’uns i altres. Llegir alguna d’aquestes biografies genera la sensació i el plaer d’estar assistint a una d’aquelles lliçons magistrals d’antany (d’un Murgades, d’un Cassany, d’un Espadaler o d’una Campillo), en què partint d’un punt inicial el discurs s’anava enfilant, teixint temes i i idees, i pensaves que hauries de prendre apunts per retenir tot aquell devessall, però que en realitat era millor no fer-ho perquè això t’impedia d’escoltar-los atentament (el cas de Vergés, com que ja està directament escrit, t’estalvia l’angoixant dilema).
A Tretze biografies imperfectes la vida dels personatges importa entre poc i gens perquè el biografiat és només l’excusa per reflexionar sobre una qüestió o període que interessen a Vergés, explorar racons de la memòria o meditar sobre el procés d’escriptura. Així, per exemple, el text dedicat a Jaume Tió i Noé acaba parlant sobre la pèrdua d’identitat literària (i la consegüent irrellevància històrica) causada per no escriure en la seva llengua. Tot per concloure que el primer romanticisme català, com a tal, no existeix 2Per a Vergés “La Renaixença ja no és, estrictament parlant, un fenomen romàntic” (p. 60). només eren catalans escrivint (malament) en castellà. O el text dedicat a Fernando Niño de Guevara és, en realitat, un repàs a la història de la inquisició i una excusa per parlar de l’obra d’El Greco, l’autor del seu retrat més cèlebre.
Vergés escriu sempre amb una prosa categòrica, molt ferma, convençut del que diu i dels arguments que pot esgrimir per defensar les seves opinions. Subjauen en tots els textos algunes obsessions com la recerca de la bellesa artística, aplicada tant a la pintura i a la poesia, com també enfocada al desig cap a les dones. El text dedicat a la ballarina Cléo de Mérode és una exposició sobre què suposa per a l’autor la boniquesa femenina, quina classificació en fa i com el cinema ha contribuït a la canonització d’actrius com a mites associats a la beutat. Igualment, la biografia de Victorine Meurent, la musa d’Édouard Manet, es converteix en una lliçó de crítica d’art, però és també un repàs a l’evolució del concepte de musa i la transformació que patí en paral·lel al creixement de l’artista.
Això ens duu a una altra de les obsessions de Vergés: la pintura i la crítica d’art. No és fàcil parlar sobre pintura sense caure en banalitats o obvietats descriptives. El poeta tortosí ho aconsegueix, partint sempre de comentaris d’elements que semblen laterals o perifèrics a les obres i que sorprenen per la seva agudesa. Sap conjugar amb molta naturalitat la descripció d’una obra d’art, per exemple el cas de Gustave Moreau, amb el record més personal. A més de sustentar-se, sovint, en una bibliografia molt sòlida que empra amb una dosi d’ironia precisa. Una de les coses que demostren aquest llibre és que Vergés era un molt bon lector, capaç de recollir i glossar la informació que més li interessava per presentar-nos-la des d’una òptica neta i reveladora. Tot el conjunt en va conformant una biografia intel·lectual i estètica, tan “imperfecta” com les altres, perquè en realitat no existeix una biografia rodona.
Evidentment, hi ha capítols més reeixits que d’altres. Totes les llatinades que apareixen al text de l’entomòleg Marià de la de Pau Graells segurament li haurien interessat molt a Nabòkov, com a apassionat de les papallones, però a un lector mitjà el poden deixar més aviat fred. La prosa dedicada a Giorgio de Chirico és simpàtica, un repte aconseguit, però no va gaire enllà d’un exercici retòric vinculat al surrealisme. I la biografia d’Anton Bruckner, símbol de l’artista a l’ombra de la fama (similar al cas del darrer biografiat, Thomas Wyatt), demostra que Vergés potser no tenia tanta oïda musical com mirada pictòrica i poètica.
En canvi, destacaria les dues biografies que ocupen un lloc central al llibre: la de Shakespeare i la de Josep Cugat i Sol que, per contraposició entre els dos personatges, donen la mesura de les arrels en les quals Vergés aguanta la seva obra. D’una banda, la figura gegantina de l’escriptor anglès serveix per fer una recerca de la seva veritable identitat. Vergés es pregunta qui va ser realment i si allò que (com a persona) n’ha quedat per a la història, coincideix amb el literat. Parlant clar: si el senyor que tenia una casa i un llit minúscul a Stratford-upon-Avon és el mateix Shakespeare que va escriure tot això que encara es recita i es representa arreu del món. Molt ben travat, tot i que m’ha decebut una mica que no tingués en compte la línia d’investigació que afirma que sota el nom de Shakespeare s’hi amaga John Florio (hipòtesi fascinant, canadenca –els britànics no volen saber-ne res–, que potser, cal dir-ho, va néixer després de l’aparició d’aquest llibre. No ho he comprovat).
D’altra banda, tenim el cas de Josep Cugat i Sol, un personatge desconegut que serveix a Vergés per traslladar-se a la seva infància. I això vol dir el riu Ebre, llur naturalesa circumdant i, per extensió, la creació d’un món, el seu, la descripció d’un paradís perdut. La presència de Cugat i Sol, per Vergés, m’ha semblat equivalent a la de Sebastià Puig, dit “l’Hermós”, per a Josep Pla. Tant el pescador de Pla com el pagès de Vergés simbolitzen la figura de l’home incrustat al paisatge, posseïdor d’una saviesa atàvica vinculada al mar i a la terra. Tant Pla com Vergès, dos homes instruïts, projecten en aquestes figures la imatge d’allò que ells haurien pogut ser i no eren. Cugat i Sol transporta Vergés a la infantesa, a la guerra i a la postguerra, però també li serveix com una forma d’adhesió a una identitat, l’ebrenca, a un món que enllaça de manera consubstancial amb la seva personalitat. Per això també és l’excusa per fer un repàs de la literatura dedicada a l’Ebre, des del Rector de Vallfogona a les tonades populars.
Shakespeare i Cugat i Sol, doncs, simbolitzen les dues potes sobre les quals s’aguanta la personalitat de Vergés. L’erudició i l’alta cultura, sí, però també un arrelament i una reivindicació d’uns orígens que l’han conformat tal com és. L’enlluernament de les vides imaginades i la fascinació per la realitat. Potser per aquest motiu l’escriptor situa al mateix nivell biografies de personatges cèlebres al costat d’altres que van viure una existència marginal (o, fins i tot, en el cas de la bruixa Circe, que són inventats); confirmant la idea que una biografia pot ser “imperfecta” des de molts punts de vista, però que això no impedeix que sigui estimulant de conèixer.
Si es fa un repàs de tots els textos, veurem que hem fet un llarg viatge. Vergés ens ha agafat de la mà i ens ha presentat els millors clàssics occidentals: els grecollatins, els trobadors, els barrocs, els romàntics, la belle époque i les avantguardes… Alguns períodes des del punt de vista literari, altres des del pictòric. Analitzant i explicant bona i mala poesia, excel·lents i desastrosos quadres. A més, la darrera edició de Comanegra incorpora una “catorzena biografia” (dedicada a Vergés, és clar) escrita per Joan Todó (ja ho comentaven els col·legues ebrencs abans, l’epiloguista oficial del país). Fa una anàlisi del llibre des dels nostres dies (per dir-ne només un exemple, la descompensació entre homes i dones representats al llibre) i estira d’un possible fil estilístic i generacional per situar Vergés en la línia de Pla, Fuster o Estellés. És possible que si en aquest text hi ha alguna idea interessant l’hagi copiat conscient o inconscientment de l’escriptor senienc.
Al final, a l’obra de Vergés hi batega la idea de fons que l’art i la bellesa són elements essencials per a l’existència, un ingredient que, per presència o per omissió, permet explicar la biografia de tots aquells que han passat per aquest planeta. I que la rellevància o no que tinguin uns i altres, com s’afirma al final d’una de les biografies, és relativa en termes absoluts. Que Plató, Shakespeare o Picasso deixin de ser coneguts “Només és qüestió de tres mil anys” (p. 205), afirma, sempre tan segur, Vergés. Per sort per a nosaltres, però, només han passat deu anys de la seva mort i encara podem continuar llegint-lo.
Tot evocant la tasca del romàntic italià Francesco De Sanctis, Carles Riba definia en un article publicat a La Veu de Catalunya el 1919 la tasca del crític com la del «curiós esperit que ha trobat la fórmula del conjur» per redescobrir la personalitat de l’obra, que fins aleshores romania latent. Entès d’aquesta manera, tal...
Llegeix-loGairebé un segle després de la seva mort, es fa molt difícil situar en una perspectiva adequada l’obra dramàtica d’Ignasi Iglésias. En primera instància, perquè en contraposició amb l’àmplia popularitat que va gaudir en vida, el llegat de l’andreuenc es va anar fonent a mesura que avançava el segle XX. Bona part d’aquesta desmemòria la...
Llegeix-lo«No va ser ningú, no existia, no en queda rastre, no el recorda ningú, no va ostentar cap vici ni va amagar cap virtut que donés peu a enraonies, no va plantar cap arbre ni va bastir cap casa ni va tenir cap hereu o pubilla que en transmetés el nom o en conservés...
Llegeix-lo