Revista Digital de Crítica Literària
Maria Magdalena (2026) forma part del cicle d’obres dirigides per Carme Portaceli que pretenen reinterpretar la història de les dones. Bé, d’algunes dones. En els darrers anys, al Teatre Nacional de Catalunya s’hi ha pogut veure Anna Karènina de Tolstoi (2024, amb adaptació d’Anna Maria Ricart Codina), Bovary de Flaubert (2023, amb text de Michael De Cock), i, abans que Portaceli assumís la direcció del teatre, Mrs. Dalloway de Woolf (2019, versió de Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli). Encara sort que també es va fer La Víctor C. a partir de la figura de Caterina Albert (2021, Anna Maria Ricart), perquè és gairebé inevitable pensar en allò que deia Martí Romaní al primer volum de Literatura catalana de la postmodernitat: «El TNC de Portaceli vol ser tan contemporani i europeista que s’oblida de ser català».1Romaní Picas, Martí. «Avançar sense rumb: la institucionalització del teatre a Catalunya (1975-2023)». A: Literatura catalana de la postmodernitat I, editat per Jordi Marrugat, Víctor Martínez-Gil i Núria Santamaria, p. 404. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona / Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2025. Deixant de banda aquesta qüestió i pensant en l’interès envers els temes religiosos que darrerament sembla estar tan en auge (Rosalía i l’àlbum Lux, la pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa Los domingos, etc.), deu ser alguna cosa més que una casualitat que enguany la dona escollida per versionar sigui un personatge bíblic i no la protagonista d’una novel·la. El flamenc Michael De Cock, col·laborador habitual de Portaceli, signa aquest text de què la mateixa Portaceli i Inés Boza han fet la dramatúrgia.
Míriam (Ariadna Gil), catedràtica d’universitat, viatja de Brussel·les a Barcelona per impartir una conferència sobre Maria Magdalena. Paral·lelament comença els tràmits per divorciar-se del seu segon marit. Míriam és mare de dues joves, una noia que ronda la trentena (Sara, interpretada per Miriam Moukhles) i una altra, adolescent i malcarada, a qui només veiem en vídeo (Judith, interpretada per Clara Do). La protagonista de Maria Magdalena interacciona amb diverses persones del seu entorn, totes amb noms bíblics: Marta (Gabriela Flores), la seva advocada en el divorci; Salomé (Anna Ycobalzeta), una amiga artista que llegeix els somnis; Joana (Ana Naqe), la cunyada i amiga de joventut, i Jesús (Romeu Runa), el taxista que l’ha de portar de l’aeroport al lloc de la conferència. Dos artistes més completen el repartiment dalt de l’escenari: Laia Vallès, músic, i Alessandro Arcangeli, pintor —tot i que el seu paper en l’espectacle és marginal, ja que l’ús del pinzell i la pintura en l’obra és realment prescindible.
Dedueixo que la gira internacional que farà l’espectacle deu justificar tanta presència d’intèrprets estrangers, perquè, si no és així, no s’entén que l’obra sigui en català però també tingui escenes en anglès i, en menor mesura, en portuguès, albanès i italià (i si tenim en compte les lletres de les cançons, també hi haurem de sumar el castellà i el flamenc). Donat que aquestes escenes se subtitulen, més enllà d’haver comprovat la llegibilitat des de la vint-i-cinquena fila de la Sala Gran del teatre, hauria convingut una correcció ortotipogràfica de les traduccions: veiem projectat l’hi en comptes de li, són i món sense accent, un vocatiu sense coma, minúscula després de punt, etc.
També hi ha anglicismes i castellanismes injustificats en la llengua oral de l’espectacle («el temita de l’outfit», «why not?» en un diàleg en català, «el bulo que volem desembrollar», etc.) i desajustaments lingüístics en el text publicat2De Cock, Michael, Carme Portaceli i Inés Boza. Maria Magdalena. Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya, 2025. [Traducció d’Albert Boronat]. (per exemple, «ja hi estàs avesada a que» o «la cova en la que»). Tenint en compte els temps que corren, cal felicitar el TNC per la iniciativa de publicar els textos dramatúrgics,3Per resseguir l’evolució de la publicació de textos teatrals en els últims anys, veg. Puig Taulé, Oriol. «Del provincialisme recalcitrant a la teoria de Crisant. Balanç crític de la literatura dramàtica a Catalunya (2000-2017)». A: Teatre català avui. 2000-2017, a cura d’Àlex Broch, Joan Cornudella i Francesc Foguet, 49-73. Juneda: Fonoll, 2019. que són bonics de veure ben col·locadets en la màquina expenedora del vestíbul del teatre, i per la consideració de vendre’ls al mòdic preu de cinc euros. Ara ja només falta que s’editin tots —se’n publiquen uns i no uns altres amb algun criteri que no he aconseguit inferir— i que es contractin els serveis d’un corrector per a la publicació i d’un lingüista per al muntatge, tal com fa alguns anys ja va reclamar Pau Vidal.4Vidal, Pau. «Això sí que és un drama». VilaWeb, 21 de novembre de 2021. https://www.vilaweb.cat/noticies/aixo-si-que-es-un-drama/.
El tema central de Maria Magdalena es repeteix en un parell d’ocasions: l’Església ha convertit l’exprostituta Maria Magdalena en un símbol de pecat i penediment en l’imaginari col·lectiu quan, en realitat, va ser una dona molt important en la vida de Jesús (el papa Francesc, l’any 2016, la va nomenar «apòstol dels apòstols»). Un relegament força coherent, és clar, amb el lloc modest que les dones tenen reservat dins de l’Església catòlica. La tesi de l’obra se sosté, en part, pel que s’explica dalt de l’escenari en un parell d’ocasions: quan sant Jeroni va fer la traducció de l’hebreu al llatí de la Vulgata, va optar per opcions com a mínim discutibles. Escrivint, per exemple, que Eva va néixer «de la costella» d’Adam i no «al seu costat» o que Crist ressuscitat va dir a Maria Magdalena «no em toquis» en comptes de «no vulguis aferrar-te, no em tinguis afecció».
Els meus dubtes sobre el punt de partida del text van quedar reforçats quan, a tall d’entremès, els intèrprets es van dirigir cap al públic amb micròfons a la mà per preguntar als espectadors què sabien sobre Maria Magdalena. Entre les respostes, algú va manifestar que sabia que era una persona important en la vida de Jesús però que no recordava que hagués estat prostituta, i algú altre va confessar que la coneixia gràcies a la publicació de la novel·la supervendes de Dan Brown El codi Da Vinci (2003). Si ho haguessin demanat a servidora, que va estudiar en una escola de monges, la resposta hauria estat semblant a la primera que he citat, i això em porta a preguntar-me si de debò aquesta suposada acció conscient de l’Església catòlica per menystenir la figura de Maria Magdalena ha estat tan premeditada com el text de Michael De Cock ens vol fer creure. Si bé és cert que l’any 1945 es van descobrir a Egipte els evangelis gnòstics de Nag Hammadi, que presenten Maria Magdalena com a líder espiritual, també és cert que l’Església renega de tots els evangelis apòcrifs que se surten de la versió del relat testimoniada pels quatre evangelistes canònics. Vull dir que el personatge de Maria Magdalena, en aquest cas, no és cap excepció.
L’escena inicial de l’espectacle, amb els vuit intèrprets en línia movent-se a càmera lenta mentre sona el «Lacrimosa» del Rèquiem de Mozart promet un muntatge amb un proposta visual convincent que l’escenografia de Marie Szersnovicz, mòbil i elegant, ajuda a mantenir durant tota la funció. I ja sabem que els desenllaços són delicats, però definitivament el d’aquesta obra no està a l’altura del començament: el final de la funció coincideix amb la cloenda de la conferència sobre Maria Magdalena que la protagonista havia d’impartir. Míriam fa una explicació de cara al públic que sona massa igual que la lliçoneta plena dels tòpics sobre feminisme que fa deu anys que sentim.
Malgrat reconèixer l’interès de debatre sobre la manipulació amb què es pot haver tractat una figura històrica o mítica al llarg dels segles i de plantejar-ho en un text dramatúrgic que es desenvolupa en els nostres dies, una acaba tenint la sensació que la trama de l’obra donava tan poc de si mateixa que l’espectacle s’ha hagut de farcir d’escenes i accions no sense sentit però sí innecessàries. Com l’assistent d’IA de l’empresa de taxis que fa servir llatinismes, que recomana quan prendre’s un paracetamol o que es deprimeix perquè hi ha un pregunta que no sap respondre. O com el gag de Miriam Moukhles sobre el sexe i el desig, molt ben interpretat però massa allunyat del to de la resta de la funció. Tot i la tradició, que ja hem après que no sempre l’encerta, diria que no està escrit enlloc que les obres de la Sala Gran hagin d’arribar tant sí com no a les dues hores de durada.
Gabriel Ferrater considerava «ridícul» que encara continuéssim dient Víctor Català quan volíem dir Caterina Albert. I per justificar-ho se servia dels casos de Fígaro-Larra o de Clarín-Alas, aquest últim sense tanta fortuna. Però no esmentava George Sand o George Eliot, per exemple, entre moltes altres que també van utilitzar pseudònims de noms masculins i a...
Llegeix-loTres apunts sobre Les cartes, de Caterina Albert plega, plega, que ni jo et vull ofendre, ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs Amb una amiga fa uns...
Llegeix-lo
