Llegeix la primera part de l’article aquí.

3

De manera no gaire ordenada, és a dir al vol no de les notes que he deixat de banda sinó de les impressions de la relectura de l’obra, prosseguiré amb l’enumeració incompleta d’un seguit de característiques, de L’atzar i les ombres, al meu parer totes significatives i no poques de particulars, és a dir intransferibles i inimitables.

Al·lèrgia al tòpic. Ho deixo entendre amb dues pinzellades, un petit detall i un episodi. Entre tants cognoms castellans com apareixen no hi ha un Pérez ni un Martínez, etc.. L’episodi és el de la crema del personatge Castells, el pobre Castells, quasi simètric al Tòpic d’Espriu que narra la mort de l’Eleuteri i el comportament d’idèntic cinisme benentès dels amos davant la pobra família. És el mateix però varia el punt de vista. A Jòdar no li fa cap angúnia explicar-ho i a Espriu sí. L’Espriu ho contemplava des de fora, Jòdar ho viu des de dins. Les brases observades de lluny o les brases que socarrimen.

Abstinència programàtica total, així com d’intenció agit-prop. Encara que no pocs s’ho pensin, que l’art i el proselitisme estiguin renyits als nostres dies, no vol dir que ho hagin estat sempre. En conseqüència, en el cas d’un autor d’arrelada i gens conformista ideologia com la seva, li calia procedir d’una manera dràstica i preventiva, ben lluny de la lliçó, d’altra banda magistral, de Bertold Brecht. La ideologia, al butxacó, la mirada neta i directa. Tot això que trasllado, així ho vaig trobar, i així ho explico, i així i aquí em quedo. Auerbach exiliava la novel·la espanyola, començant per la picaresca, del corrent general europeu, format per escriptors didàctics que comparteixen la intenció de contribuir a fer un món millor, i acusava així el preciós i precís realisme hispànic de pessimista o conformista. Cal suposar que després de Kafka, Proust, Joyce, Cioran o Céline, Auerbach hauria hagut d’admetre que, vistos els resultats de tanta i tan humanística doctrina esdevinguda terrible i destructiu xarop de bastó, els escriptors han abdicat d’aquelles actituds redemptoristes. El desideràtum compartit pels millors consisteix ara a furgar, en comptes de la pretensió de deixar-ho millor que abans, es tracta de ficar el dit a la nafra, i d’eixamplar-la sense pietat, per encabir-hi l’obra sencera, no com un revulsiu sinó com un confirmatiu escrutador de certes però gens incertes mancances que ja no considerem susceptibles d’obtenir remei i encara menys que l’art pugui ser gran cosa més que un bàlsam gens tranquil·litzador.

Actitud positiva, no reivindicativa ni condemnatòria sinó més aviat imparcial. No és, el seu, un món de bons i dolents sinó de gent que, amb un petit poder o sense però tots sotmesos el gran poder ofegador del franquisme de postguerra, fa el que pot per sortir-se’n en circumstàncies adverses. L’autor i el lector ja saben què en pensen d’aquell temps i de la dictadura, però ara es tracta de la gent, de gent propera, de gent real. D’aquí un to o ‘reretò’ de bonhomia, puntejat per pessics d’ironia. D’aquí l’impertèrrit inevitable i permanent recurs a dites, poemes o lletres de cançons, que com qui no vol la cosa il·lustren, desdramatitzen o fan de contrapunt. D’aquí també la presència, tan aclaparadora com en la Recherche, de plantes, flors, fruiters i hortalisses de tota mena, amb la variant que Jòdar manifesta una notable predilecció per les males herbes i l’estat de la natura rebel, salvatge, persistent, preferència d’enorme significació que hauria fet arrufar el finíssim nas de Proust i encara repugna a qualsevol francès que es preï de ser-ho.

Reivindicació de la quotidianitat. A la contra dels corrents intel·lectualistes que menyspreen la vida quotidiana, com si fos avorrida per reiterativa, una molèstia que ens distreu de les delícies de l’esperit, ens impedeix instal·lar-nos en paradisíaca i estàtica permanència i ens obliga abandonar-les, Jòdar sap, com tothom menys els que entabanen amb aquestes musiquetes, que la quotidianitat és més que l’imprescindible baix continu sobre el qual desfilem. En essència, en pinyol i en polpa, la vida és vida quotidiana. La resta és una pell o potser closca, més o menys i intermitent, que alguns ens fem i que molts voldrien confondre amb una realitat immutable. Com asseverava Rilke, el poeta només és poeta al moment que escriu un poema, de manera que en la pràctica totalitat del seu temps no presenta cap diferència amb la resta de congèneres. Els personatges de Jòdar viuen dia a dia, gest a gest, conversa a conversa, aspiració rere frustració, equívoc amanit amb engany, gest extraordinari, no gesta, que en la seva qualitat d’accidental, a penes sobresurt d’aquest continu. Si no faig malament el recompte, de totes les morts de la trilogia, només una és premeditada, i encara l’assassí s’equivoca de víctima per una simple disposició de l’atzar que l’indueix a confondre’s i errar així el destinatari dels trets de la revenja.

Per acabar aquest catàleg provisional de característiques, les dues potser més importants. Mantes vegades l’autor ha declarat que els seus dos primers mestres són Espriu, per l’expressivitat dels personatges i la riquesa i varietat dels registres lingüístics, i Ferrater pel vessant moral de la seva poesia. De Ferrater, direm que és remarcable per dues virtuts gens comunes, l’admirable precisió i originalitat de la imatgeria i el llenguatge quotidià de la seva poesia, en la qual no s’hi troba ni una sola paraula, no diguéssim ara mot, de les que tot poeta d’abans i de després, amb l’única excepció de Palol, usa com a marcadors que indiquen al lector, ‘ep, alerta, para compte i posa’t en solfa reverencial que això és un poema i jo un mèdium’. Sobre la moral, en canvi, només afegirem que la de Ferrater és una actitud, un allunyament estranyat d’ell mateix, incapaç de donar-se lliçons, gens preocupat per donar-ne als lectors, ni tan sols de reivindicar, posem com un Villon, la ‘vilania’ del seu vagareig diguem-ne amorós per no dir-ne descordat i canallesc.

A propòsit d’aquesta trilogia, podríem començar a distingir en la narrativa catalana entre ‘titelles’ i ‘personatges’. Potser no cal fer-ne una jerarquia, però deu ser útil distingir-los. Hi ha autors, molts en el nostre cas, que no han conegut gent, en el sentit d’haver-s’hi de confrontar per sobreviure o sortir-se’n sense dany. Autors que no han sofert per causa del proïsme, o que no han sofert de cap de les maneres, més enllà de les plagues, pústules o erupcions subvolcàniques de la seva ànima o animeta. N’hi ha, en canvi, i no són gaires, que no han només tastat uns glops sinó begut per força gavadals del suc amarg de la lluita per l’existència. Doncs bé, els primers, com que no coneixen la gent, prou gent més enllà del limitat cercle familiar i encara, com que tampoc els perceben prou a fons ni n’han tastat l’agressivitat, ho tenen molt difícil per construir personatges. En comptes de personatges han de recórrer als i les titelles, en general amb pobres resultats i en alguns casos amb els millors entre els millors, com en Espriu, que comença i acaba per confessar el desconeixement i acceptar i partir de la seva qualitat de titellaire per fer relluir amb plenitud el seu geni de Salom. Els personatges de Jòdar, en canvi, són reals, com tots els de Pla, de Porcel o de Moix i molts de la Rodoreda o de la Català. La diferència és que uns escriptors són aventurers i els altres sedentaris, uns porten esgratinyades i els altres han viscut envoltats de cotó fluix, per això uns fan persones i els altres ninots. I com que la literatura catalana no destaca per la capacitat de bastir personatges reals i no disposa de balzacs ni zolàs, bo serà reconèixer algun mèrit als escassos autors que transporten persones del món real, gent amb personalitat ben perfilada, en personatges fets, drets, vius, creïbles i per tot plegat, capaços, només ells, no els titelles, de reflectir el rerefons de la psique del lector. A L’atzar i les ombres també hi apareixen titelles, gent marginal o estrafolària, mai fantasmagòrica encara que ho sembli. Tot i així, ens hauríem de fixar, com en el cas de l’Eleuteri i el Castells citats a propòsit dels tòpics, en la diferència fonamental entre els titelles espriuans i el jodarians, que no consisteix en la descripció sinó en la interlocució. Els titelles d’Espriu parlen al públic, els de L’Atzar parlen sempre a l’autor autor, hi interactuen, l’enriqueixen, i així contribueixen a definir i modular el personatge. En Espriu, tot és extern. En l’íntima batedora de Jòdar, a l’inrevés.

Suposant que l’estoïcisme hagi estat en alguna ocasió gran cosa més que una forma d’ensarronar el proïsme fent-se passar per virtuós tan capaç, a còpia de voluntat, de no patir per les contrarietats com d’abstenir-se dels plaers, caldrà dir que, d’autèntics estoics o ni que sigui d’estoics aproximats, se n’ha perdut la mena. Estoics, tots de fireta, i no estoics, tots bramaríem de la mateixa manera si ens rostissin a foc lent tancats a la panxa del bou de bronze de Dionís de Siracusa. Si no som més hedonistes és per incapacitat o per falta d’oportunitats, no d’inclinació o aspiracions. El sacrifici, o la simple renúncia, no ha deixat tan sols d’existir sinó també de cotitzar. Si concepció moral hi ha en l’obra de Ferrater, és aquesta. Moral o immoral i si no l’hagués ocultat el posaríem al santoral del Miller dels tròpics. De manera ben diferent, la trilogia que ens ocupa, pot i ha de ser llegida com un homenatge als sacrificats forçosos, per naixença i entorn, així com una vindicació dels esforços d’uns quants, entre ells els pares de Gabriel Caballero i sobretot el propi Gabriel, per sortir de la misèria, en tots sentits però sobretot de la misèria moral de la pre, la guerra i més encara, per interminable, postguerra. Com hauria pogut dir un Cervantes davant d’un nou Tirant, aquí la gent pateix, però com descobrirà el lector atent, si és que ja no s’hi ha fixat, aquí la gent pateix però dissimula, que és l’única manera de patir menys. Sempre que el sofriment és crònic i agut, el primer i potser únic requisit per sobreviure és dissimular, tancar el dolor, no ben bé el mal, dins un espai tan limitat com es pugui i no deixar que s’escampi i ho contamini tot. D’això, pocs en sabem alguna cosa si no és de referències. Això, a Ferrater no li va fer gaire efecte, ni d’entrada ni mai, però aquest és el fang que Jòdar ha de pastar per modelar sense trampa les seves figures, perquè aquesta i no cap altra és la matèria primordial de què es componen. Gent arrelada en el sofriment i les mancances que clamen perquè el seu desarrelat fill pròdig no tan sols s’hi torni a arrelar sinó que d’aquest manera els retorni a l’existència.

Acabem. Quan Flaubert afirmava que ell era la Bovary, convertia en boutade la veritat de Sthendal, que en efecte era Julien Sorel. Sthendal no pretenia altra cosa que ser estimat més enllà de tota raó i mesura, fins i tot si cal de les dues amats en comandita, per salvar-lo d’ell mateix. De manera diferent, Tolstoi no és la Karenina però sí que el seu personatge va ser capaç de transformar-lo, a ell i les seves idees preconcebudes sobre l’obediència deguda de la dona sota pena d’acabar a la via del tren. L’operació arriscadíssima de Jòdar consisteix a ser redimit per la seva gent, la que va abandonar per ser ell mateix, convertits en personatges que ho són de novel·la però que no són de ficció. Quan els ho demana, els ho exigeix, no fa sinó posar-se a prova, en màxima tensió, com a artista i com a persona, conscient que, sigui quin sigui el resultat, el sentit de l’obra no és altra que la prova mateixa.