I que sia dit des d’ara: aquest és un molt bon text —i un molt bon llibre de Cap de Brot. Som davant la college novel d’una noia de vint-i-un anys just sortida de l’ou acadèmic i amb tots els clixés d’un personatge dels Pantomima Full. La protagonista pateix una crisi diguem-ne “vital” que origina unes peripècies més aviat anodines i que culminen en un previsible però prou divertit desenllaç, redempció final inclosa. Per tal de dur-ho a terme, la construcció psicològica dels personatges és inclement i minuciosa per tal d’evidenciar —potser massa Tell i poc Show?— la mai plena consciència de les pròpies motivacions. Escenes, descripcions i diàlegs demostren un domini ben sòlid dels registres lingüístics per a cada circumstància. La simbologia, des de la planta de bambú fins a les torretes plenes de burilles, apareix en els moments adients i compleix el seu objectiu amb eficiència. I malgrat l’inevitable retoricisme efectista de qui s’agrada escrivint-se, s’agraeix trobar algú capaç d’enllaçar tres subordinades amb criteri i gust. En aquest sentit, tot elogis i endavant les atxes.

Però sí, Amèlia de les Camèlies també em té ben confós… I soc perfectament conscient que cal llegir-la en mode “irònic”, totes les entrevistes i ressenyes així ho subratllen i l’autora ho explica al seu blog: «…Amèlia de les Camèlies és, en primer lloc i essencialment, només una sàtira. La sàtira, és clar, d’un ambient determinat, però una paròdia: la de la idea de trama. La gràcia de tot plegat és que l’Amèlia no té conflicte, sinó el cap bufat de romanços, una joventut vessada de frivolitat».¹https://etnamiro.blogspot.com/2026/02/entre-lamelia-i-lamelia-de-les-camelies.html Ara bé, segons m’ho van ensenyar a la carrera, una paròdia és una imitació còmica en què s’exageren fins a l’absurd, o es capgiren fins al xoc d’expectatives, els trets més distintius d’aquell o allò parodiat. Una sàtira, en canvi, també és una imitació amb fins humorístics però amb un transfons autònom i —ara és millor no entrar-hi— amb una funció crítica més ideològica que estètica. O sigui, una paròdia té un lligam ni que sigui mínim amb la realitat que pretén “recrear”; una sàtira només ha de respondre de la seva congruència interna i encara gràcies. Lingüísticament parlant, només dir que L. Hutcheon arriba a diferenciar entre la paròdia satírica i la sàtira paròdica.²Per a qui vulgui tenir més informació sobre el tema: https://tallerletras.wordpress.com/wp-content/uploads/2013/02/ironc3ada-sc3a1tira-y-parodia.pdf Amb tot, òbviament i sortosa, ni faves comptades ni compartiments estancs… Si El Quixot i Madame Bovary són la una paròdia d’un gènere novel·lesc i una sàtira de les societats representades, quan són què i per a qui? Si la comèdia és tragèdia més temps, llavors la sàtira és paròdia més oblit? En definitiva, que el somni de la paròdia produeix monstres com Torrente, Presidente. 

I tot això, per explicar millor per què tant l’acció com els personatges d’aquesta novel·la em resulten inversemblants des de les dues perspectives. Concretament, les referències al món real se’m fan hipertrofiades, massa allunyades de la realitat; i les referències al propi univers, escarransides i sense credibilitat. Per començar, aquesta és una sàtira amb una relació inequívocament directa amb el món factual, i no per la ubicació barcelonina o unes al·lusions més que explícites malgrat alguns emmascaraments. No som davant d’una novel·la en clau fantàstica com La rebel·lió dels animals o en clau realista tipus El sexe dels àngels. I no em vull creure que part de l’èxit d’aquest llibre, o la motivació inicial de llegir-lo, sigui el xafarderum d’identificar el soterrat who is who —o si hi sortim: el quod erat demostrandum de la tesi del llibre. Llevat de «l’entranyable catedràtic de literatura comparada», però, tota la resta de personatges són arquetipus més reconeixibles per exageració que equiparació, fins al punt que resulten metaparòdics. I per acabar-ho d’adobar, tampoc no ajuda gaire que el catàleg d’estereotips (la superamiga de capital instagràmic, el xicot de bona família i perfil grecollatí, l’intel·lectual sense llibres expat a Vic, l’amant de Liceu i l’Ascensor) acabi essent un mostrari entomològicament limitat. De fet, posats a trobar-hi pegues, aquest és el punt feble de la novel·la, si se l’ha de llegir en clau paròdica o satírica: no apareix la diglòssia del sistema literari i editorial de la primera opció, ni el context o les suficients condicions socioculturals i polítiques inherents a la segona. O per dir-ho apidològicament, se’m fa difícil creure en el zumzeig d’un eixam isolat, sense la presència de les veritables reines del rusc amb tota la cort de depredadors i paràsits. I sobretot, quan tota abella sap que el primer que cal fer per pujar el rusc ben recte és demanar una beca de creació per a joves apicultors. 

Al respecte, l’exemple més adient d’aquesta inconcreció és el del Cercle Rodoreda, una mena d’associació literària amb què l’autora denuncia la frívola iconoclàstia soferta per la gran patum i el model d’escriptura sorgit amb tot d’epígons: el rodoreig. I deixant de banda l’escarnida mel·lifluïtat de membres i accions descrita, per una banda sobta molt l’existència d’una entitat d’aquest tipus, amb estatuts i tot, sense que la Fundació, l’editorial, les estudioses, la directora de l’exposició vigent i alguna exconsellera de Cultura no hi fotin cullerada. I si això sembla exagerat, quelcom molt més bàsic: el primer que s’hauria fet per poder penjar la icona recta és demanar ajuda a l’ICUB. Per l’altra, sorprèn molt que l’únic rodoreig exposat sigui la teòrica sonsònia alentida i de to greu de dos poemets, «la recitació en clau rodoredista», que no casa assajar com als recitals de debò. Ben mirat, un altre exemple del que N. Penalba fa temps denuncia: la transiciód’una Rodoreda cursi que escriu sobre floretes a una Rodoreda cuqui amb la nova coberta dibuixada per David Uclés.³https://www.nuvol.com/llibres/assaig/la-repatumitzacio-cuqui-de-rodoreda-no-posa-en-dubte-el-vell-clixe-380429 En lloc d’incerteses o reduccions absurdes, i abans que alguna booktoker es cregui la inventora de la Dark Rodoreda, Penalba sí que concreta noms propis com a mostra d’aquest rodoreig, més tradicional o des d’una vessant més simbòlica o truculenta —amb l’aquiescència de na Víctor, faltaria més. L’important de tot plegat, per sort, és que aquest tema apunta a una qüestió essencial: la pervivència de models propis, la tradició i les influències, angoixades o antullades. I ja és llàstima; per una vegada que tenim una síndrome de Iocasta, també la volen veure sense ulls. 

Ara bé, si la qüestió era crear derivats verbals a partir de noms de patums, o trobar un estil propi amb què escriure aquesta obra, l’autora no rodoreja en absolut, sinó que decimononiqueja qui-sap-lo. Tots els ingredients hi són: un retrat quotidià de la classe mitjana dins un marc urbà, personatges plans psicològicament mil·limetrats i amb pretensions socials, el conflicte arran d’un triangle amorós, un narrador omniscient però interventor, una trama cronològica i ben endreçada, un final obert i indefinit amb un darrer capítol que promet un continuarà… Què cal esperar, sinó, d’un subtítol com La intrusiva i disruptiva Amèlia de les Camèlies i els seus molts infortunis barcelonins? Fins i tot el registre lingüístic escollit enverinaria Pericay & Toutain de nou: la tria dels “llurs”, “nogensmenys” o “ans”; l’ús continuat del perfet perifràstic, la fórmula Fabra del “per a” davant infinitiu, la tendència a la triple adjectivació final… I és aleshores quan la idea que aquesta novel·la parodia les trames novel·lesques amb nus i desenllaç se’m torna a fer dubtosa. Per molt que l’autora afirmi que en aquest llibre no passa res —la flaubertada del 16 de gener del 1852 a Colet?— el conflicte existeix i es diu l’adulteri: la forma més convencional d’elevar-se per sobre del convencionalisme, segons Nabokov. Al cap i a la fi, malgrat que des del títol la referència a Marguerite Gautier (La dama de les camèlies) i Cecilia Ce (El carrer de les camèlies) resulta més que evident, el paral·lelisme amb Emma Bovary és omnipresent. En particular, la mena d’educació, sentimental o intel·lectual, rebuda a través d’uns llibres que les ajudin a ascendir socialment i a bastir una subjectivitat feta de cara a la galeria, analògica o digital, segons cadascuna. O sigui, no descobrirem pas ara que la intimitat fou un invent burgès per vendre’ns escalfapanxes i sabatilles de setí rosa amb plomes de cigne. L’essencial és l’anomenat bovarisme de qui és incapaç de gestionar el desencís o la frustració producte del desacord entre realitat i desig, d’aprendre’n la lliçó i adaptar-s’hi. Com a mínim, Emma s’hi nega reiteradament i fa del seu final la culminació tràgica però absolutament romàntica de la seva rebequeria. Amèlia, en canvi, sembla incapaç d’extreure’n el que és el nus gordià de tota la novel·la: la incapacitat de fer-ne cap experiència —Die Erlebnis o Die Erfahrung, ara no toca… Un concepte que, tot i que W. Benjamin en bategés la pobresa i G. Agamben en sepultés les restes, encara el podem aplicar a les nostres wannabes però amb una gran diferència: l’experiència vital d’Emma és l’ennui; a Amèlia no li queda ni això.

Tot plegat donaria pas a la teòrica vessant humorística. En principi el contrast entre les pretensions i les concrecions és el motiu còmic, però aquí torno a tenir problemes ja que l’absurd dels comports, el paroxisme d’escenes i situacions, em poden arribar a fer riure però no em fan cap gràcia —la rialla nerviosa de Freud, suposo. En aquest punt, pragmàticament parlant, tots infeliços… I ja veig què es pretén descrivint una festa de pis d’universitàries com si fos la recepció d’Orianna de Guermantes al faubourg Saint-Germain, però llavors recordo la Castellona d’El sexe dels àngels i em queda clar que només hi ha una veritable duquessa de l’Eixample. I puc tenir certa compassió amb el desconcertant despertar d’Amèlia del capítol onzè, però el flashback posterior és d’una innocència gairebé tan incongruent com «estar de txil», i amb no menys vergonya aliena. En relació amb aquest passatge, m’agradaria saber la reacció dels lectors quan l’amant li etziba que és curta i pedant, si aquesta és còmica o rabiüda, venjativa, conseqüència directa d’una Amèlia tan intrínsecament antipàtica. La disjuntiva que en resulta, doncs, se’m fa terrible. Si la seva ridiculesa et fa gràcia, ho fas des d’una superioritat no sé en quin grau classista però gens catàrtica. I si t’alegra que pateixi per la seva pusil·lanimitat, llavors que la psicoteràpia ens empari… Però des del moment en què l’autora li nega qualsevol possible anagnòrisi, també ens nega com a lectors qualsevol rol modèlic o antiheroic, alguna lliçó o un mínim aprenentatge. En definitiva, se’ns nega qualsevol experiència. 

I a despit de tot l’expressat, un petit disclaimer final: Amèlia de les Camèlies c’est nous toutes… Com a antic llicenciat de Literatures Estudiades no he pogut evitar projectar-me en les mateixes pretensions esnobs i petulants dels personatges —llavors sí que he rigut, avergonyit i condescendent! Sumem-hi, llavors, el salt generacional de qui necessita que li expliquin per què ara la nova Emma Bovary, emancipada i subjecte actiu de desig, es diu Taylor Swift. Comptat i debatut, doncs, potser aquesta novel·la no fa per algú que no ha vist cap capítol de Gossip Girl i només coneix d’oïdes el tiramisú del menjador de la Beckett. Però si no recordo malament les lliçons de Nora Catelli et allii, la versemblança neix de la conformitat amb un sistema d’expectatives compartit, unes expectatives que en el cas de la literatura apunten a un horitzó on l’experiència lectora i l’experiència vital se superposen. Deu ser per això que he confós sàtira i paròdia, ja que una i altra beuen d’un mateix pouon realitat i ficció, com veritat i mentida i versemblança, es confonen en una corrent freàtica indestriable. Com la humitat creada entre terra i bosc, que diu l’autora. Per tant, si l’única opció viable és nodrir de sentit des dels propis fonaments hermenèutics, sempre puc acabar afirmant que Amèlia de les Camèlies és una novel·la més naturalista que les de Zola. No per casualitat, la seva divisió entre herbívors i carnívors és d’un determinisme que faria enorgullir H. Tayne. I si d’ençà el 2012 el diccionari Le Gran Robert defineix bovarysercom el somni humit de la socialdemocràcia, és inevitable que al 2026 cameliejar acabi significant l’art de fatxendejar amb la cultura com a simple vernís identitari que s’esberla just tocar-lo. Raça, medi i moment o biologia, context i zeitgeist; i Amèlia com a filla d’una època en què allò personal és també polític, la identitat és bio i la subjectivitat, un constructe performatiu en deconstrucció constant. Amèlia és, en definitiva, alguna mena de nova heroïna que encara no sabem valorar. Vici i virtut, sucre i vidriol. 

I sense oblidar allò que sap tothom: les direccions de llibreries i col·leccions editorials, ILCs i RLs, Fundacions i Festivals, revistes online i pòdcasts literaris, en van plens, d’Amèlies que camelien. 

Ara sí que és un revue– à-clef!

NB1: El tothora present polisíndeton de la conjunció “i” ha estat patrocinat per la idea que aquest és un atribut exclusiu dels qui rodoregen. I si fos necessari, puc citar fragments on l’autora arriba a compilar fins a set anàfores amb la mateixa vocal copulativa. 

NB2: El nom de l’autora, Etna Miró, i de qui només podem esperar meravelles amb aquest talent, ha estat elidit volgudament ja que ambdós estem en contra de les escriptures de jo, una marca de fàbrica pròpia de qui ha passat pel departament de TL i LC de la UB. I si la mort de l’autor va de debò, el seu nom ni ha d’aparèixer.

NB3: Sense cap mena de dubte, els Amèli[u]s som més i pitjors. Lo pitjoríssimot!

• 1
  https://etnamiro.blogspot.com/2026/02/entre-lamelia-i-lamelia-de-les-camelies.html
• 2
  Per a qui vulgui tenir més informació sobre el tema: https://tallerletras.wordpress.com/wp-content/uploads/2013/02/ironc3ada-sc3a1tira-y-parodia.pdf
• 3
  https://www.nuvol.com/llibres/assaig/la-repatumitzacio-cuqui-de-rodoreda-no-posa-en-dubte-el-vell-clixe-380429