Comencem amb la invocació:

A mi,
no la color
d’uns bells
ulls humans,
sinó la mirada
desafiant
de mel espessa
de les cabres,
incloent-hi
els precipicis.

Antonina Canyelles (Palma, 1942) assumeix la identitat d’un animal salvatge (per molt que s’hagi domesticat) curiós, intel·ligent, àgil, imprevisible i amb molt bon equilibri per poder-se sostenir en terrenys inestables. Talment, com li pot passar a una «Dona | mallorquina | catalonparlant | catalanoescrivint | catalanovivint | classe mitjana baixa | molt baixa». Les cabres, a més, són conegudes per la seva tendència a escapar-se, per la dificultat de mantenir-les en un tancat. Sigui fet de filferros o de metadiscursos com l’Església, el patriarcat o la política, la cabra-poeta maldarà per fugir i ho aconseguirà. El mecanisme de l’autora és la seva llengua afilada —«tenc la llengua un poc coenta | i a vegades molt picanta»— que carregarà les seves banyes sense embuts, tal com ho ha fet sempre (Putes i consentits, Les banyes del croisant, Bistecs de pantera, entre d’altres).

Al cabrum no li agrada pasturar en ramat, anirà a la seva, fins i tot els cabrits menuts s’estaran lluny de la mare. De la seva ramada què en pot dir, «què voleu, | érem fills de l’Església | i del franquisme». Un passat compartit i que, no només no ha quedat enrere, sinó que ressorgeix com una au fènix, d’unes cendres que encara no estaven ni fredes. Els records de la infància s’escolen per tot el recull entre la nostàlgia càlida, la projecció d’un futur de nena rebel i la situació política d’aquella Espanya franquista. De fet, estableix clarament els eixos que mantenien l’ordre: la família, la religió, l’estat i l’escola.

La família es representa com una figura tradicional i encorcetada. La poeta s’alça contra l’amor romàntic i institucional que relega les dones a la domesticitat de la llar, a les tasques de cura de la família i la llar. Al convenciment i l’engany que a la gàbia t’hi tanques perquè vols. I un avís per a navegants sobre la repetició dels rols; com ho fa al poema on li pregunten a un jove de què fa el seu pare i respon que de gandul, mentre que la mare és l’esclava del gandul i ell s’està preparant per ser com el pare i les germanes com la mare. Representat en la figura del matrimoni, el contracte institucional que legisla el lligam, la tradició és l’enemic de la llibertat de la dona: «Tinc alta | la veu | perquè ni som | casada | ni esper | rebre cap herència». No retre comptes a ningú, i sobretot, no repetir els patrons apresos. El trencament de la cabra.

Els versos tenen tornada, són senzills, directes, intel·ligents. Semblen simples, i aquesta és la bona feina. De senzills, ho sabem, no en tenen res. Canyelles és sàvia, punyent, de punyalada irònica i somriure. «Tregui la llengua, | senyora», li demana el doctor, «La té una | mica bruta». «I amb què | vol que | em defensi», li respon. I és això, contra un estat opressor, una dictadura, una moral catòlica imposada («perquè Déu | era de Madrid») i un masclisme ben implantat. Els poemes són dards contra els metadiscursos, bé fent-los visibles tot mostrant-ne les costures i la buidor, o bé fent-los explotar. Llegim: «A jesucrist li plomes | la divinitat | i te’n queda | una collonera | amb anses». I també, «Aquests que diuen | senyor a un moneiot | de fusta. | Aquells que s’engronsen | com balancins | davant d’una mitjanada. | Aquells altres que s’agenollen | i miren el cel | amb el cul. | Jo ador els pallassos». Recórrer a la ridiculització problematitza tot el discurs d’opressió bastit gràcies a les lliçons dels «mestretites» i dels polítics mentiders i els seus seguidors.

La paraula és l’única defensa possible, i per això és tan perillosa. La mallorquina versa sobre el silenci imposat, sobretot, sobre les dones. En destaquen els poemes que parlen de la relació amb els progenitors i del rol dels seus pares (que no estan ni enterrats junts per evitar que discuteixin). La mare és valenta, és el camí, l’exemple. Del pare, no se’n va quedar res. Però, a Xampú xampany no tot és passat, sinó que bona part del llibre es preocupa pel futur del territori, de la llengua i per la precarietat fins i tot per morir-te: «No et facis | il·lusions: | seràs pols | si pagues». Es tracta, doncs, d’un recull pungent i actual on els records serveixen per explicar-se ara. A ella i al país. Al territori i a la societat, d’on venim i on som i perquè som com som i estem com estem. Perquè el nostre futur —el de la llengua, el de Mallorca— està en joc: «Un dia | diràs ametler | i els teus néts | no t’entendran | perquè sols sembrares | arbres d’ombra». Hi ha preciosisme, esclaten els colors i els detalls, les fruites i la mar. El territori que s’assimila a la sort dels seus habitants, que ja han esdevingut «terra improductiva» i que es mantenen alerta perquè també seran transformats en allò de profit: «un xalet | o una urbanització | o un gran bloc de pisos».

A l’últim apartat, l’autora reflexiona sobre el fet poètic —és quasi inevitable—, però ho resol a la seva manera i es pregunta irònicament quin serà ara el seu lloc: «Com que som | una poeta sènior, | no sé a quina fila | em tocarà anar, | si a la que van | directament al forn | o l’altra». Què ha estat per ella ser poeta, descobrir-ho, voler escriure, l’ofici de cuinar els versos. Els poemes bons i dolents, els poetes que fan i desfan, creuen i es creuen. Tot això ve de la mà d’una revisió del pas del temps sobre els cossos que resol amb una imatge divertida d’un cos envellit amb la carn menys dura i menguant, però que continua ben viu fent dringar els anells i les polseres, fent «música». És a dir, sense perdre la veu mai, sense deixar de fer soroll. La seva arma contra els «atacants», unes «rates molt evolucionades». Per acabar, es reserva una reflexió sobre la mort «això | tan bèstia | com són | els petits | i silenciosos | adeus | per sempre». Hi ha la mort dels pares, de la llengua, del país, del seu propi nom en una terra on se sent estrangera. I acaba amb una petició o recordatori —«A la tomba, | res de maletes, | només coses | petites i alguns | secrets»— i la seva reafirmació: «Ara sols | som poeta». Brindem.