Deu ser natural que després d’anys d’escriptores narrant-nos les angoixes i les il·lusions, els dols i els dubtes al voltant de la maternitat i la posterior criança (Solsona, Dalmau, Dedéu, Albets, Baltasar, Codony, Orriols, Ruiz, Cabré-Verdiell, Casagran… Completeu la llista, si és que és possible) ara els escriptors vulguin dir-hi la seva. Ho he pensat...

A què s’inclina un cos, quan el seu impuls travessa la nit, cap al terreny desconegut del desig? Blanca Llum Vidal, en la seva obra No cometràs adulteri, editat per Fragmenta Editorial, ens convida a repensar l’adulteri no com una simple transgressió, sinó com un acte que desdibuixa els límits de la identitat i la...

Hi deu haver una Dolcesa 2; diguem-ne, dolcesa adulta, assumida com una impossibilitat, i com un esforç imprescindible. Alhora. I hi deu haver una mena de Dolcesa 1 –diguem-ne, la dolcesa primària– que és una realitat incontestable, testada per l’experiència i protegida pels arguments que aporta la inaturable capacitat de provocar retorns: el present comprensible,...

Després de Farem un pensament. Metaforismes i saials (2021) Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) torna a traure a l’editorial Lletra Impresaun nou títol: Estimats poetes. El certer pròleg d’aquest segon llibre és obra del poeta i estudiós Josep Maria Sala-Valldaura. Tant Sala-Valldaura com Rodríguez-Castelló, en la seua presentació, expliciten el caràcter miscel·lani i virolat d’Estimats poetes:...

“Paradísia” és el nom comú de la paradisea liliastrum, també anomenada lliri blanc. J. M. Panareda Clopés, citat per Laia Llobera l’inici de Paradísia, ladefineix a Plantes de muntanya com una “herba alta, molt vistosa per les seves flors, sense fulles i lleugerament oloroses”, que creix a plats assolellats, de sega o en relleixos rocosos,...

Havent viscut ja prou temps per acumular unes quantes lectures i havent escrit també nombroses crítiques literàries puc afirmar que, pel que fa a llibres, se’n pot parlar de moltes maneres i analitzar-los des de múltiples punts de vista: des d’una vessant estrictament narratològica o adoptant una mirada de possible influència sociològica; centrant-nos en el...

Han fet un trenta minuts sobre els expats i suposo que hauria de mirar-lo. Tinc la intuïció que no n’aprendré gaire res, que es tractarà d’un document pensat per introduir a la problemàtica a les persones que no hi conviuen, que no fa anys que hi van perdent batalles o n’escriuen. Hores més tard algú...

Hi ha un amor personal i humà que es pur i que porta en ellun pressentiment i un reflex diví. Es l’amistat. Simone Weil L’amistat com un encantament. Sobtadament, ens advé un estat d’atracció envers l’estranyesa de l’altre que aconsegueix seduir-nos i descol·locar-nos en un mateix moviment d’arrossegament. L’amistat com aquest bé preuat que no...

Flann O’Brien Als antípodes del comiat brutal de Bodon o el trauma soterrat de Lluís hi trobem An Béal Bocht, una sàtira inclassificable del modernista irlandès Flann O’Brien publicada el 1941. En les dècades anteriors a la publicació, el republicanisme irlandès havia promogut la revitalització del gaèlic amb estratègies que O’Brien criticava sovint en les...

A El tigre, la primera novel·la de Borja Vilallonga, hi trobem una recerca obsessiva del sentit de l’existència. L’Adrià, el protagonista, emprèn un viatge vital marcat per la fugida: de la societat, del buit que l’envolta i, sobretot, de si mateix. El seu recorregut —que passa per un seminari, un sanatori, la francmaçoneria i el...

Hi ha un dolor molt particular pels mons que desapareixen definitivament, un dolor profund que va molt més enllà de la nostàlgia. En la fi abrupta de l’esplendor cultural dels imperis o en la quasi desaparició d’una cultura per genocidis, colonialisme o desplaçaments forçosos (vegeu Zweig, Mann, Márai, Canetti, Tišma, Kertész, Rokhman, Achebe, etc.) hi...

Tots portem a dins una mitologia íntima que va començar a conrear-se en la infantesa, escoltant d’esquitllentes, captant a mitges les converses dels adults i trastocant-les amb la imaginació per tal de dotar-les de sentit, que serà un sentit únic, sovint tenyit de trets llegendaris, romàntics o obscurs, un pessic d’emoció per salpebrar una rutina...

No sé si cal insistir en la idea que, fora dels trànsits, la vida no és gaire res. O no és gaire res, si ho preferiu per no fer enfadar els biologistes, no és gaire res de què valgui la pena parlar quan actuem literàriament. Sí, la literatura és una acció, una acció transformadora. ¿En...

No negaré que quan vaig saber que apareixia una novel·la sobre la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols vaig aixecar una mica la cella esquerra (amb la dreta no em surt) com si fos l’emoticona de whatsapp que vol mostrar perplexitat o desconfiança. Ja hi tornem a ser. Un altre producte a rebuf de...

Des del llit d’un hospital en surt el record molt viu d’un viatge a Nàpols. Josep Piera, a partir dels fragments del seu diari personal que va escriure en aquell viatge fet per curar un mal d’amors, anys més tard el recorda —des de la malaltia— per curar-se d’un Chron que l’està consumint. «Un matís...

Cal escriure sis estrofes de sis decasíl·labs acabades per un comiat de tres. Els mots-rima de la primera estrofa (que han de ser plans disíl·labs i amb preferència substantius) es repeteixen a cada estrofa, però en col·locació diferent i seguint un ordre preconcebut; respecte a la precedent, cada estrofa alterna els tres darrers mots rima,...

Diu Iris Murdoch, en la millor sintetització de la filosofia de l’art que conec (“The Sublime and the Good”), que sigui el que sigui que veiem i valorem en l’art, això revelarà què valorem del món i, en l’essencial, com l’entenem. El mateix, em penso, passa amb la idea de Déu. L’art i la religió...

La pèrdua de concentració és una xacra que no s’atura: incapaços de mantenir la mirada en un punt fix durant gaire estona, vivim avorrits de tot i de tothom, ansiosos de descobrir sempre una història diferent que, malgrat l’interès momentani, ens cansarà al cap de poca estona, i buscarem un altre vídeo més que ens...

No ens ha de sorprendre que una cultura perillosament acostumada a les derrotes es fascini amb un imaginari de victòria. La història dels Almogàvers, aquesta companyia d’infanteria lleugera aragonesa que va dominar el Mediterrani dels segles XIII i XIV, és el més semblant que tenim els catalans a una idea de glòria militar. Però no...

Llegir el Llibre del desassossec (Fernando Pessoa, 1982) m’omple d’una felicitat estranyament inexplicable. Inexplicable no és una llicència, vull dir, m’hi he trobat més d’un cop. Quan m’acoblo amb algú sota el paraigua conversacional que és un títol compartit, mai hi ha dubtes que és un gran llibre. Però comencen les impressions (és tan trist!...

La filiació implica un vincle, un lligam. I aquesta relació connectada implica una pauta complementària: ser part d’un tot, o ser la baula posterior –descendent– d’una cadena temporal (amb antecessors: quina paraula més sàvia), o ser coses que has rebut d’altres com a beneficiari. Hi ha uns dadors i uns rebedors; amb rols complementaris. I...

Després de patir un infart, la cèlebre soprano Barbara Simpson viu el que es coneix com a «experiència propera a la mort» (EPM): mentre els metges la consideren clínicament morta, ella experimenta una sensació de benestar i il·luminació que la connecta amb la infància. Creu que ha vist la llum de la Deessa Blanca, el...

Després d’Alguna cosa (3i4, 2017), Premi Octubre de poesia, Rubén Luzón (València, 1982) torna el 2024 a la poesia èdita amb aquest Segons manera que trau LaBreu. També podeu gaudir recentment de la seua traducció d’A través de l’espill i allò que Alícia va trobar a l’altra banda, de Lewis Carroll, en l’editorial Bromera; vos...

Prossegueix la nòmina de catalans que van veient coses pel món que els estan agradant tant i que decideixen escriure’n un llibre. Aquesta vegada és el torn de Júlia Bacardit amb Corresponsal d’enlloc, la crònica dels mesos passats a Bucarest com a enviada d’una agència de notícies. El llibre de Bacardit apareix molt poc temps...