La fidelitat a l’obra original és una idea que a l’acadèmia, en l’àmbit dels estudis d’adaptació, fa anys que ha quedat desfasada. Perquè una adaptació és, al cap i a la fi, una obra nova, però també per la dificultat de definir què es considera fidelitat a una obra de partida (als personatges, al tema...

Si bé explicar la trama d’una novel·la resulta l’antítesi de la crítica literària, em veig obligada a posar-vos el caramel a la boca amb Rosa Candida (2007) i Edèn (2022), dues novel·les de la islandesa Auður Ava Ólafsdóttir traduïdes al català per Marcià Riutort. I és que, amigues lectores, som davant de dos llibres per...

Aquesta flor,del teu pit al meu llavi,flor en el llibre. Vibracions. Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) Conten que Rilke tenia per costum rebre les seves visites amb els més exquisits arranjaments florals; a les més apreciades, fins i tot les obsequiava amb la lectura en veu alta d’algunes poesies. Era d’esperar, doncs, que quan la poeta Nimet...

00. El perquè de tot Un dia vaig tindre la idea d’investigar quins poemaris havien publicat autors valencians al llarg de mitja dècada. Volia centrar-me únicament en treballs individuals, deixant a un costat la publicació d’obres completes, antologies, traduccions o llibres fets a quatre mans. El meu objectiu inicial era llegir-los i comentar-los tots per...

Fa unes setmanes vaig contraure una sinusitis terrible que em va deixar fora de joc, per la qual cosa vaig decidir abocar-me a les pàgines d’una de les novel·les catalanes més venudes dels últims mesos, un thriller que em prometia hores de diversió, «un ritme trepidant» i «una trama ambiciosa, teixida amb cura i precisió,...

 La ira, canta, deessa… Tothom reconeix aquest mots que serveixen d’obertura a un dels majors textos èpics de l’antiguitat. El poeta invoca una veu superior perquè l’impregni dels mots correctes, de l’essència del relat que li permetrà transmetre’l. La inspiració és etèria, com el baf. I és que l’ànima, al capdavall, no és únicament el...

Entre la veu analítica i implacable que diu la novel·la i el somieig boirós de la mirada (tan ingènua com manipuladora) de la protagonista, s’obre la fractura on germina el joc de l’Amèlia de les Camèlies d’Etna Miró. L’amplada d’aquest esvoranc revela d’una manera gairebé dolorosa les martingales morals i les trampes emocionals que sustenten...

I que sia dit des d’ara: aquest és un molt bon text —i un molt bon llibre de Cap de Brot. Som davant la college novel d’una noia de vint-i-un anys just sortida de l’ou acadèmic i amb tots els clixés d’un personatge dels Pantomima Full. La protagonista pateix una crisi diguem-ne “vital” que origina...

Amèlia de les Camèlies, d’Etna Miró, (Cap de Brot edicions) és un llibre d’una qualitat que el situa molt per sobre de la mitjana de tot el que es publica darrerament en la nostra llengua. Aquest elogi inicial té un punt de metzina, perquè la mitjana del que es publica darrerament en la nostra llengua...

Ja sé que a primer cop d’ull no ho sembla –perquè anatòmicament les diferències no són evidents– però hi ha dues classes d’espècies humanes barcelonines. La vida a la capital catalana no s’encara de la mateixa manera si has crescut en una cantonada qualsevol de l’Eixample que si ho has fet en un barri de...

La poesia de Maria Antònia Salvà, i no ho dic jo, ho va dir Josep Carner —interlocutor privilegiat i amistat de confiança, que ens ha deixat lectures úniques sobre els seus textos i sobre el seu procés d’escriptura— exalta l’encís íntim, l’emoció gentil, agafa «qualsevol estímul delicat del món visible» i el transforma en una...

En l’antigor, la poesia era sinònim de música. O més ben dit: la música n’era una part indestriable. «La combinació de sons d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme», diu el DIEC2, constituïa l’única manera perquè un text fos considerat artístic. Avui, això ja no és així. I, si bé aquesta...

«La família és la família» deu ser l’única cosa certa que es pot dir realment sobre la família. A Com vaig aprendre a conduir aquesta oració copulativa la deixa anar la Coseta, que va ser víctima de pedofília a mans del seu tiet i que rep aquest apel·latiu (Coseta, en l’original, Lil’bit) en referència als...

2. On la lectora entén per fi, si no ha llegit el llibre, quines són les aventures de la Diana i quines implicacions tenen per ella Georg Simmel descriu l’«aventura» com un esdeveniment que surt de la quotidianitat, del fil narratiu de la vida del subjecte, que s’hi incorpora com un tot tancat, i l’obliga...

La primera obra de teatre publicada d’Àlex Castro és la seva manera de presentar-se al món, i ho fa sense por, mostrant-nos els seus referents i el teatre que l’ha inspirat i precedit. Aquest llibret comença a gestar-se a través dels monòlegs, «l’explicació d’un caràcter determinat» –que deia Víctor Català. Tant és així que són...

1. Amb quines reixestensa d’amor       la vidaInfern         m’envoltes Com és sabut, l’haiku és una forma poètica japonesa de tres versos distribuïts seguint l’esquema sil·làbic 5/7/5, que en el recompte català pren la forma de 4/6/4. Revela l’instant en què l’haijin, l’escriptor d’haikus, percep un objecte o una situació...

—Però tu, digues quina mena d’home ets i què cerques. —Soc, com veus, un cavaller que busca sense poder trobar; la meva recerca ha estat llarga i vana.   —I què t’agradaria trobar? —L’aventura, per experimentar la meva valentia i el meu coratge. Et demano, doncs, que m’indiquis, si en coneixes, alguna aventura i algun...

«Tot, sempre, ve de molt enrere», escriu Josefa Contijoch (Manlleu, 1940), poeta, narradora, assagista, traductora. És a l’inici de Sense alè (2012) un text proteic, difícil de classificar, a cavall entre la novel·la, l’autoficció, les memòries, l’assaig, la prosa poètica i fins i tot el gènere epistolar i que va merèixer el premi Ciutat de...

Panait Istrati va néixer el 1884 a Brăila, a la riba romanesa del Danubi. Fill d’una bugadera i d’un contrabandista grec a qui no va conèixer mai, Istrati era pobre i de jove va ser un comunista fervorós. Va recórrer Egipte, Istanbul i Suïssa, on va anar a parar amb l’esperança de curar-se la tuberculosi....

El pas implacable del temps no és només una condemna inexorable, és, també, la possibilitat d’adonar-nos que aquest nostre segle XXI fa la fila d’anar per un sender costerut. Un camí, un indret, que si no es torça farà de mal pair. Pinta, en alguns aspectes, que se’n va pels tocoms transitats anteriorment: totalitarisme, violència,...

Tot va començar en grups friquis de Facebook i va sortir de mare amb Twitter. Si t’agradaven les llengües, la variació romànica, xalaves amb el Petit atles lingüístic del domini català i de tant en tant participaves als debats d’aquests grups, a vegades algun paio, sovint anònim, t’acusava d’«interferit» i et demanava de «depurar» la...

Fa un parell d’anys que formo part del Comitè de Selecció del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Com potser sabreu, n’hem de seleccionar una desena i la guanyadora final ja va a càrrec d’un jurat venerable. És una tasca que al principi vaig encarar amb molta il·lusió (no és broma), però que...

Maria Magdalena (2026) forma part del cicle d’obres dirigides per Carme Portaceli que pretenen reinterpretar la història de les dones. Bé, d’algunes dones. En els darrers anys, al Teatre Nacional de Catalunya s’hi ha pogut veure Anna Karènina de Tolstoi (2024, amb adaptació d’Anna Maria Ricart Codina), Bovary de Flaubert (2023, amb text de Michael...

Imagineu-vos que un diumenge aneu al teatre. Imagineu-vos que el menú del dia és una comèdia produïda per un peix gros del gremi o, si més no, per un peix respectat dins l’escosistema teatral. Imagineu-vos que després n’heu de fer una crítica per la qual, evidentment, no cobrareu ni un euro. Imagineu-vos que sou molt...