Ya callando la una, ya entrando la que había callado… F. Correa de Arauxo, Facultad Orgánica Finals de setembre a La Gleva. Fa un dia rúfol, encapotat: sostre baix. Núvols de merenga gris pentinen la serra de Sobremunt sense gaires ganes de moure’s. No hi ha ningú a la plaça del Santuari, és dissabte a...

Un text narratiu és, entre moltes altres coses, la creació amb paraules d’un món possible. L’autor pot optar per integrar-hi tots els elements a l’abast que el facin veraç, i és així com ens trobem amb novel·les acumulatives, de pulsió descriptiva i pretensió totalitzadora. Però també pot optar, en l’altre extrem, per «la singularització d’uns...

Del clos estant de la pintura… Joan Brossa …on les paraules moren —on fins i tot les imatges moren— i els colors se n’ufanen. Perejaume aquí Víctor Sunyol Mitges notes en homenatge a Alfons Borrell (amb Víctor Sunyol i Perejaume ajudant-m’hi) Bastant al principi de Reconèixer Borrell, mentre se’l veu que ara pinta i ara...

Últimament veig més publicacions en les xarxes socials sobre escriptores. L’altre dia, sense anar gaire lluny, vaig veure una revista literària que dedicava tot un número a l’escriptora Maria Beneyto. I inclús he arribat a veure algun quadradet xicotet sobre aquesta escriptora en algun llibre de text de 4t d’ESO. Ben bé podríem dir que...

Sobre Restes de Carnaval de Clarice Lispector Pot passar i passa que, tot sovint, les persones tímides, estranyes, una mica tocades o no, és a dir, les persones, en general —i ara veig que no cal començar a fer distincions perquè de ben segur que tothom ho deu haver viscut alguna vegada—, viuen certs moments...

Els teixidors (1892) de Gerhart Hauptmann va ser una obra amb una certa predicació entre els cercles més avançats i interessats en el teatre aleshores anomenat sociològic en el tombant de segle a Catalunya. Juntament amb Henrik Ibsen i algun altre autor d’adscripció més o menys naturalista (Eugène Brieux o Octave Mirbeau, per exemple) varen...

Que l’art ensenya i que de la poesia se’n poden treure coneixements diguem-ne vitals és sabut, notori i, sovint, exagerat. Hi ha un tipus de «coneixement poètic» que té a veure més amb una fiblada emotiva més propera a l’eslògan que no pas a cap via cognitiva específica. Podem veure com a Twitter se celebren...

Parir no és el paradís. La història de la literatura ens ho ha demostrat en múltiples ocasions. Des de la Medea d’Eurípides fins a La infanticida de Víctor Català, el monòleg en vers en què la Nela explica com ha mort el seu plançó «des d’una celda pobra d’un manicomi». En tenim referents propers i...

C’est l’inconnu qui nous mène Henri Meschonnic En un sentit positiu, la poesia podria ser alguna cosa com ara el que resulta de certa mena de tria i combinació de les paraules, en la mesura que, per un cantó, són material sensible —sonen— i, per l’altre, signifiquen. Ara bé, en un sentit diguem-ne especulatiu, podem...

Józef Czapski (1896-1993), pintor i escriptor polonès d’origen aristocràtic, va lluitar en la Segona Guerra Mundial, va passar dos anys en un camp soviètic de presoners i va jugar un paper important en la investigació de la massacre de Katin. Després de la guerra es va instal·lar a Maisons-Laffitte, una rodalia de París, on dirigia,...

En un capítol d’Els estranys, en què el narrador dialoga amb un amic sobre les vicissituds de les guerres carlines, hi apareix aquesta reflexió: La Història […[/mfn] és cosa de governants i d’intel·lectuals. La gent, els individus, no irrompien en la Història, perquè no sabien què era, o perquè els importava ben poc. La Història...

La pluie de New York est une pluie d’exil Albert Camus L’any 2007 Ponç Pons va viatjar a Nova York amb la seva dona, on el van convidar a fer un recital de poesia a la New York University. Sobre aquesta experiència, n’ha parlat a més d’una xerrada, a fi d’exemplificar el seu compromís amb...

    «La ciutat és un discurs i aquest discurs és veritablement un llenguatge: la ciutat parla als habitants, nosaltres parlem a la ciutat, la ciutat en què ens trobem, només amb habitar-la, recórrer-la, mirar-la.» Roland Barthes   Londres, com d’altres grans ciutats comercials i centres financers, esdevé  al segle xix un espai creat per...

Els 70 poètics valencians són de plena actualitat, gràcies sobretot a Edicions Alfons el Magnànim de València, la secció de poesia de la qual dirigix el poeta Vicent Berenguer. Després de confirmar pels poemes inèdits de les seues recents Poesies completes que Josep Piera i Marc Granell estan en actiu i Jaume Pérez Montaner pletòric;...

Pocs mesos abans que més de mig món quedés confinat per l’amenaça d’un virus desconegut, s’aixecaven protestes a milers de carrers i places d’arreu del planeta. Xile, Hong Kong, París, Bogotà, Barcelona… esclataven rabioses davant la impotència i la injustícia d’un sistema que ja es trobava al límit del col·lapse. Era en aquest context global,...

Ilha do Desterro, 6 «Vull ser la pintora del meu país», va escriure Tarsila do Amaral el 19 d’abril de 1923 en una carta als pares. Canviant-hi l’ofici, la frase se la podrien fer seva Oswald de Andrade o Raul Bopp, promotors, al costat de Tarsila, del Movimento Antropofágico —la primera avantguarda genuïnament brasilera— o...

Tendim a acceptar a ulls clucs que el valor d’una ficció creix exponencialment si té prou gruix com per aconseguir recrear un barri, una dècada o un tros de món, o bé si trenca algun tabú i explora un problema social candent, o si redimeix una vida turmentada. Acceptem automàticament que aquest valor encara s’incrementa...

La ciència-ficció és una literatura de preguntes. No és casualitat que un dels sinònims més habituals per referir-s’hi sigui «literatura especulativa», perquè això és el que fa: especula, reinterpreta, reflexiona, es fa preguntes sobre el món que l’envolta —malgrat que estigui ambientada cent mil anys al futur. Els autors més reeixits de la ciència-ficció no...

Si cada jo és pare i creador de si mateix, per què llavors no pot ser també el propi àngel exterminador? Jean Paul 0. L’únic i la seva propietat, de Max Stirner —exalçat per Habermas com al resultat d’una recerca monomaníaca— és l’extensió radical de les bases de l’anarquisme individual i una agent cabdal per...

La idea d’escriure la història d’una col·lecció de traduccions de clàssics grecs i llatins com la Bernat Metge podria arribar a semblar d’entrada un projecte lloable i fins i tot necessari, però d’un interès limitat i sectorial. Sembla que hagi de tenir tots els números per acabar conduint indefectiblement a una monografia eixuta i enravenada,...

Sobre L’ala fosca, de Chantal Poch (II Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2019) L’ala fosca, el primer poemari de la Chantal Poch i l’últim premi Salvador Iborra (2019), té el moviment trist d’una roda travada. Que en un cert punt no pot rodar més, i torna enrere. L’ala fosca et transporta, com les...

Com passa amb qüestions de llengua o de pandèmies, a l’hora d’opinar sobre la traducció (com a fenomen) o sobre una traducció en particular, tothom s’hi veu amb cor. I és bo que així sigui, suposo. Si es parla de traducció amb aquella alegria deu voler dir que, poc o molt, interessa el tema. I...

De l’espera És difícil parlar sobre l’espera. L’espera comparteix amb el silenci aquesta vacuïtat, la impressió del buit, del no-res. L’espera és el que passa —que no passa— enmig d’allò que considerem temps útil, aprofitat, viscut. Sobre el temps, que sempre és el mateix, hi projectem això: un és viscut, l’altre no compta, no figura...

La traducció catalana de les Memòries d’Adrià, apareguda el 1983 a l’Editorial Laia gràcies al bon ofici de Jaume Creus, inclou al final del volum un Quadern de notes de les «Memòries d’Adrià», tan o més interessant que la novel·la mateixa si hom és donat a escodrinyar els viaranys creatius de tot autor al llarg...