Cultura – La Lectora

24 setembre, 202423 setembre, 2024

Els cent de Capote

El primer que vaig llegir de Truman Capote va ser l’entrevista que Pati Hill va fer-li a The Paris Review, ara recollida en un estoig de dos meravellosos volums a l’editorial Acantilado. M’agrada la gent, sobretot si parlem d’artistes, que posen el treball al centre de la creació. Cap mandrós no triomfa, i si ho aconsegueix no arriba mai tan lluny com si hagués treballat. És una entrevista sincera en què trobes un humà, algú que diu que evidentment que recorda amb il·lusió el primer conte que li van acceptar i que valora el treball i el domini de la gent amb qui competeix. En aquesta entrevista, Capote fa una reflexió sobre la tècnica del conte que em va portar a començar just per aquí, pels contes: «Trobar la manera adequada per a la meua història és simplement adonar-te de si aquesta és la forma més natural de contar-la».

A Capote tothom el coneix per ser un dels pares del que anomenen nou periodisme, aquesta barreja de reportatge novel·lat que tanta fama va donar a Tom Wolfe. Una bona manera d’entrar-hi, si volem traçar un itinerari de lectura per celebrar el centenari del naixement de Capote, és amb Música per camaleons (Quaderns Crema). La barreja inicial, amb sis peces breus, la novel·leta Taüts tallats a mà i set converses i retrats, és obligatòria per entendre l’univers de l’autor. Malgrat que el contingut semble un calaix de sastre, són els fonaments que trobarem tant llegint els contes com les diferents novel·les i novel·letes: personatges magníficament documentats, com si hagués un exercici previ de parlar amb ells; retrats, tant de paisatges com de persones, i de paisatges que esdevenen persones, i, a l’últim, un punt de partida temàtic atractiu, com ara acompanyar una dona de fer feines durant un dia, una entrevista a un maníac reclòs a Sant Quintí, i una darrera peça solemne, un autoretrat cru del que ell es considerava: «Soc alcohòlic, soc drogoaddicte, soc homosexual. Soc un geni».

L’obra i la vida de Capote van de bracet, per això és molt complicat establir un límit entre el que entenia per reportatge i tot el pes autobiogràfic amb què carrega molts dels seus personatges. Que va ser un nen no desitjat és evident. Quan ha d’escriure sobre la seua infantesa, el lector pateix de pena, i cada relat queda empeltat d’una solitud que tot ho amara. En aquesta etapa inicial trobem el que per a mi és la millor peça, «Un record de Nadal», recollit amb «Un Nadal» i «El convidat del Dia d’Acció de Gràcies» a Tres contes (Anagrama). El joc de miralls entre Buddy —un nen— i una anciana —i millor amiga— amb evidents problemes mentals fa que la conversa esdevinga d’igual a igual. Hi ha a tot arreu la sensació de conformitat, de sentir-se afortunat malgrat no tenir res, i, alhora, el retrat de la persona que cerca el caliu per por a la desprotecció, siga del foc, siga dels braços d’un humà.

Capote posava paranys a les diferents entrevistes que va fer en vida. A Conversations with Capote hi ha respostes contradictòries a preguntes calcades, i la biografia en vida a càrrec de la seua tia no ajuda gaire: «That stupid book by my aunt», afirmava l’autor. L’altra biografia, la de Gerald Clarke, és la de referència, per si sou tafaners com jo i us agrada llegir sobre la vida dels escriptors que admireu.

Una de les contradiccions de l’autor és aquesta manca d’identificació amb el lloc de naixement. El Sud dels Estats Units esdevé un personatge més, i sovint exerceix d’opressor, de lloc que deixar enrere, com a «Cierra la última puerta» (Cuentos Completos, Anagrama), en què literalment el Sud exerceix de perseguidor. No defuig tampoc el conflicte racial que es vivia amb més intensitat a aquesta zona del país, i mitjançant personatges puntuals com Mr. Revercomb a «Profesor Miseria» o a «Un árbol de noche» (CC), fa un molt bon retrat de la situació dels negres. Hi ha alhora, però, una certa mirada de tendresa, segurament vinculada més a una època, la d’infantesa, que no pas a un paisatge. Altres veus, altres àmbits (Edicions 62) és la millor mostra d’aquesta nostàlgia, amb aquell jove —ell escriu aquesta obra als vint-i-quatre, i des del disset viu a Nova York— que torna a un poblet seduït pel futur que li espera, amb el pretext de fons de reunir-se amb el pare quan la mare mor.

Trobem, en aquest cas, restes de la marca surenya tan treballada per Faulkner, no solament vinculada a la terra per la qüestió dels paisatges, la sequedat, la calor, sinó per una idea fonamental: la del clan, de família, amb tot el que això comporta a nivell psicològic als personatges. Allò que Faulkner porta a l’extrem a Mentre em moria (Edicions 1984), Capote ho destil·la, ho aigualeix, com volent-se desmarcar, però alhora ho treballa, perquè és el que ell ha vist, i com a bon reporter, parla del que coneix. Un altre dels temes és la manera de tractar l’economia. A tots els relats del sud l’economia passa a un segon pla, i si apareix, és per remarcar-ne la mancança —vegeu «El convidat del dia d’Acció de Gràcies»—, mentre que al nord l’estatus fa la persona; fa el caràcter.

El volum Els primers contes (Anagrama) ens dona l’oportunitat de veure com l’escriptura de l’autor es fa més madura. Són unes peces molt prematures, un xic mediocres per al que trobarem posteriorment, amb unes espurnes que en aquella època no produïen encara cap flama. Això no obstant, a mesura que Capote evoluciona trobem tot un ventall de temes ben curiosos, ja que malgrat que el seu nom va associat al del crim, hi ha infantesa, adolescència, primers amors, primeres relacions humanes…

Tot canvia quan apareix Esmorzar a Tiffany’s (Proa), ara amb una nova —i necessària— traducció de Ferran Ràfols. És una novel·la que, com tota la resta, podria ser un reportatge, ja que el retrat social és d’una finesa excepcional. Hem de pensar que Capote neix als anys vint, una dècada de transformacions gegantines. El final de la IGM dona als EUA el tret de sortida quan a molts països donava el d’arribada. Època de vaques grosses, de malbaratament, de superficialitat, luxe i esnobisme, fins que l’avió que s’enlaira a còpia de vanitat s’estavella contra els edificis des dels quals tanta gent se suïcidarà amb el crack. Aquesta societat, tan ben representada per Fitzgerald a El gran Gatsby (Labreu), contrasta amb una època que viu també l’auge de la lluita racial. Són uns anys en què comencen a aparèixer les conseqüències de la guerra també en literatura —molts escriptors hi van participar: el cas més notable és Hemingway, però Faulkner s’hi va allistar malgrat que no l’agafaren. És el brou de cultiu del qual beu i aprèn Capote, que ja tenia referents com Dos Passos, a banda de la parella anteriorment citada, i, malgrat que no he llegit cap referència bèl·lica en Capote, moltes de les representacions i d’actituds que ell plasma en la societat novaiorquesa són conseqüència directa d’haver guanyat la guerra.

Jo havia vist la pel·lícula Esmorzar amb diamants, i diria que millor així. És un d’aquests casos en què si primer llegeixes, costa que t’agrade la pel·lícula:¹ diferent model de dona, diferentíssim model d’home, diferent final, i l’afegitó que dona pes a la pel·lícula, que és Audrey Hepburn cantant Moon river, no apareix mai al llibre. En aquest, Holly Golightly esdevé el perfecte retrat de tota una generació de dones que en època benestant ofegaren totes les seues febleses en glamour, i posa de manifest fins a quin punt l’amoralitat arriba a ser gairebé un component obligatori per a un determinat tipus d’èxit. Malgrat que siga el títol emblemàtic de Capote, segurament molts altres treballs de l’autor passarien per davant, començant per la sensibilitat que demostra a Una guitarra de diamants i, sobretot, al ja esmentat Un record de Nadal. Tots ells, però, comparteixen un tret fonamental: la incapacitat social, psicològica o física dels protagonistes.

Si algú vol defugir per un moment de tants retrats i abandonar-se a la cosa lírica, L’arpa d’herba (Anagrama) segurament és el camí a triar. És deliciosa, amb situacions que et fan riure. Tot i que personalment jo preferisc els contes, perquè allà demostra que domina tant el llenguatge que es permet el luxe de fer-ho fàcil, a L’arpa d’herba trobem el vessant biogràfic que tant em va agradar a Tres contes. Si abans hi havia tendresa, ara hi ha humor, com aquell que dels complexos fa bandera. Trobem, també, més poesia, més musicalitat, frases més altisonants i ampul·loses, tot al voltant d’una sensació de circularitat representada per Collin Fenwick —protagonista— que, impotent per no poder canviar el curs del present, simplement s’abandona a l’anar fent.

Després de L’arpa d’herba passen set anys en què es permet el luxe de no publicar. La fama aconseguida l’hi permetia, i esprem la vida a Nova York. La ciutat ja apareix ben representada a relats d’abans de traslladar-s’hi, com a «Míriam», i resulta curiós veure com poble i ciutat comparteixen el tret de necessitar algú altre que t’integre en societat. El retrat de la ciutat és tan complet perquè com a persona la va conèixer des de la misèria i des del luxe. Des d’esmolar llapis i portar el correu a la redacció d’arts del New Yorker fins a poder viure de l’escriptura. És l’època en què la ciutat destaca més, amb aquella mena de bogeria innata tan ben representada a «El halcón decapitado».

Per tancar el cercle que hem començat a l’inici, el periodisme i el reportatge són a tot arreu, però troben el millor dels resultats a A sang freda (Proa). Abans, però, ja en veiem la llavor amb Color local, un recull de cròniques pels diferents llocs on va viure en què destaca la figura del jove entusiasta que arriba a una gran ciutat.

A sang freda és el súmmum de tot plegat, i per a mi ha de ser l’últim llibre a llegir, per crear aquest in crescendo. Va estar sis anys per escriure-la —la tranquil·litat que donen els diners sempre ha estat el millor motor de pau— després que el cas d’assassinat de la família de Herb Clutter a un poblet de Kansas arribés fins a Nova York, segurament per fredor amb què Perry Edward Smith i Richard Eugene Hickok mentre estaven en llibertat condicional varen matar sense solta ni volta una família. Com Toni Sala fa a Persecució (L’Altra), hi ha un aprofundiment psicològic en els assassins d’un valor destacable. No n’hi ha prou amb tractar-los de bojos, sinó que rere un impuls com aquell ha d’haver-hi més raons que el simple atzar amb què tot ho lliguen els mandrosos.

No va ser fàcil, però, el procés de documentació. Pensem en un poble que de sobte pateix un brutal assassinat, i tot apuntava cap a algú conegut i proper. En mig de la incertesa, tot de gent de grans ciutats planen com voltors. De fet, segons s’explica a la biografia de Capote, gairebé ho deixa córrer. Quan el The New Yorker l’envia perquè en faça una crònica, mai no pensa en un llibre, però amb l’ajut de Harper Lee rep un tracte preferent per part d’alguns locals. Això no obstant, els entrebancs són evidents. No ajuda gaire, entre d’altres, portar l’ajudant del xèrif i la seua dona a un ambient obertament homosexual. A més, per la seua condició sexual, no van deixar que entrés a la presó per parlar amb els assassins. Les llargues estades a Palamós per escriure la novel·la segur que van suposar una distància i un contrast ben interessant.

El llibre, dedicat al seu amant Jack Dumphy i a l’escriptora Harper Lee, malgrat ser un reportatge, manté l’essencialitat de l’obra que hem anat resseguint. Fet i fet, als contes hi ha reportatges de la mateixa manera que als reportatges hi ha els contes. El preciosisme dels detalls sense la nosa de les floritures transporten l’escola periodística al món literari, de la mateixa manera que el treball de recerca per a una crònica evoluciona fins a l’aprofundiment en la psicologia dels personatges. Literatura i periodisme, com si calgués triar!

Un tastet:

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l’oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l’Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l’est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l’aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l’Oest Mitjà. L’accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes —o molts d’ells— porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una’ munió de sitges blanques que s’eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

Ara mateu-me, però un altre cas és La Zona d’Interès (Anagrama) de Martin Amis. Visualment bellíssima, la figura de Szmul al llibre és obligatòria, qui representa tots els jueus que havien de treballar per als nazis, entre altres coses, recollint les dents dels gasejats. Al film, però, no es menciona ni el personatge ni aquesta figura. Szmul era el cap del Sonderkommando. ↩

Cultura/Llibres/Poesia

24 setembre, 202423 setembre, 2024

Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (i II)

per Pau Sanchis

II

M’agrada molt el títol triat per a l’antologia: Una tendresa oculta. Pérez-Montaner ha explicat que volia que el títol fora un sintagma extret de l’obra d’Estellés que poguera encabir si no totes, perquè és impossible, sí alguna de les línies mestres de l’obra del burjassoter. Alhora, també volia trobar un sintagma que fora profundament estellesià, però que no resultara obvi, per excessivament conegut. Una tendresa oculta és un sintagma que apareix al magne poema «Coral romput», del qual Montaner selecciona les dues primeres parts.

«Poques voltes menciona Estellés la paraula ‘tendresa’ en els seus versos. La podem trobar en alguns casos amb connotacions no gaire positives, com la mirada absent i probablement displicent “sense cap de tendresa” d’aquella “dama d’anit” d’un dels seus poemes més coneguts», diu Montaner i és cert. És un mot poc freqüent, i en podríem fer l’estadística per a demostrar-ho, però no cal, perquè la tendresa a què es refereix l’antòleg és, precisament, oculta: «la que el lector pot descobrir entre les línies de molts dels seus poemes, en l’alegria i la joia dels pobles, en la parla dels carrers o en els moments més tristos i dramàtics».

Sí que és més freqüent, sempre segons Montaner, el mot ‘tendre’. De fet, al primer poema antologat, «Goig del carrer» els grapats d’aigua són tendres. «Goig del carrer» és un dels primers poemes que Estellés va publicar en català (dins Ciutat a cau d’orella, en 1953). El poema descriu una escena de felicitat d’una parella que passeja pel carrer. Inferim que es tracta d’una parella jove, de novençans diríem, que saluden els veïns, i s’emocionen amb un punt de vergonya en veure una dona que dona el pit a un infant. El tema del poema és l’alegria d’un instant fugisser, les imatges traspuen la tendresa del gest quotidià, tot i que també n’hi ha d’agosarades. No només són tendres els grapats d’aigua, sinó els gestos de salutació a la gent del carrer, l’alegria de viure en un món recognoscible, malgrat tot. Aquest mateix ambient de quotidianitat alegre i amable és evocat en els primers versos de «Coral romput»,¹ però si a «Goig del carrer» el to del poema està en consonància amb aquella alegria, ací no. L’alegria² evocada de la primera part de «Coral romput» esdevindrà, sobretot en la tercera, expressió del dolor per la mort de la filla. El «Coral», com és sabut, és un poema de to greu, un terrible soliloqui d’un pare orfe i insomne que, com diu Pere Ballart, «dissol el seu drama personal en el dels seus pròxims».³

Al capítol 7 del pòdcast Estellés Coral, Jaume Pérez-Montaner ens explicava a Josep Martínez i a mi que havia plantejat l’antologia com una lectura nova de l’obra de Vicent Andrés Estellés. No és la primera vegada que Montaner fa una tria del poeta de Burjassot, però ara s’ha enfrontat a una obra tancada i ordenada en la nova edició, i ha intentat donar-li coherència. Una coherència «gens difícil d’aconseguir», perquè Estellés és un poeta plural i polimòrfic: «capaz del impromptu lírico sutil, de la melopea desencadenada, el laborioso soneto, el epigrama salaz y el lento fluir del poema narrativo, que convocava el recuerdo de un tiempo obscuro y lo hacía revivir con una inustada plenitud»;⁴ però també és sempre ell mateix.

Durant alguns dies d’agost, m’he permés el plaer de llegir l’antologia com un llibre nou, tal com suggereix Montaner. A la vora del riu Palància, en un racó del poble de Navaixes, on Vicent Andrés Estellés va passar l’estiu de 1959, convalescent de les cames⁵ (passeu-me la flaquesa mitòmana), he llegit Una tendresa oculta en veu alta perquè m’escoltaren els barbs que pujaven a menjar-se les molles de pa que els xiquets els tiraven. M’he retrobat amb alguns poemes que gairebé conec de cor, alhora que he descobert versos que m’havien passat per alt en anteriors ocasions o que potser no havia llegit mai, tot pot ser.

De vegades, ho diu JPM, Estellés fa servir el mot ‘tendre’ amb sarcasme, amb displicència, amb menyspreu fins i tot, com quan se’n fot dels poetes jocfloralistes a «Coral romput» («Un món petit i tendre, positivament tendre, | el gat damunt els peus, el corcó en la cadira, | després el crucigrama, i demà si Déu vol.»), però no sempre és així. El primer poema de la segona ‘crisi’ que tria Montaner és un d’aquells que feia temps que servidor no havia llegit, tant, que és com si no l’haguera llegit mai. És un llarg poema sense títol del llibre A mi acorda un dictat en què la veu que monologa es proposa «seguir ara els camins de la nit», una nit, real i metafòrica,⁶ en què la introspecció individual s’eixampla i connecta amb el poble:

com si la teua nit, aquella nit, en un
moment determinat —la nit determinada
per un fet concretíssim— connectàs amb el poble
aquella universal, pobra nit del teu poble,
una confusió de tendreses i còleres,
ja feta consciència del teu poble llavors

La tendresa i la còlera són dos sentiments oposats que conviuen sovint. La tendresa cap a aquell que pateix, la còlera contra aquell que fa patir. En aquesta nit el poeta s’enfronta als seus fantasmes en una mena de balanç expressionista de la pròpia obra, alhora que se sent part de tot un col·lectiu condemnat a patir, a tindre por. La tendresa, en aquest sentit, és l’estima, l’afecte que es mostra davant del patiment aliè o de les pors compartides. En aquest sentit, la poesia de Vicent Andrés Estellés és profundament empàtica (un mot que ell no hauria fet servir mai), mal·leable al dolor dels altres: «la gran pena del món que no havies viscut, | però que t’entendria».

És allò de ser «un entre tants», per descomptat, i d’assumir la veu del poble, sense ser-ne el vat, sinó només el net de Nadalet que feia versos, però també és el gest petit, infraordinari, anecdòtic, que assoleix estatus de categoria a través d’una dicció absolutament familiar.

A Navaixes, ho he indicat en nota, Estellés va escriure L’engan conech, un breu recull de poemes bellíssim que cronològicament se situa entre L’inventari clement de Gandia i El llibre de meravelles. A l’antologia de Jaume Pérez-Montaner s’hi recullen sis poemes. És possible que a hores d’ara el més conegut siga el que comença amb el vers «No he desitjat mai cap cos com el teu» i acaba «A mamar tots els versos», entre altres coses per l’esborronadora forma musical que li van donar Maria Arnal i Marcel Bages, però també cal tindre en compte el poema necrològic «Mort i espant de Carles Riba», dedicat a l’autor de les Elegies de Bierville. A mi, però, m’agrada especialment aquest:

El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tinc ben present que el teu cant ha de ser
com un carrer, ple de gents i de coses;
com un carrer, per on passen tramvies;
com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
un déu ocult et durà de la mà.
No te’n refies.

I m’agrada per la tendresa del primer vers (i ara potser force la idea motor del meu text), combinada amb la declaració d’intencions posterior, que serveix per a explicar tant l’Estellés més amable com el més dolorit i sofrent, tot i que ací pesa molt més el primer, és clar. Tot plegat sense exagerar i amb un vel d’ironia al final que, en el fons, és el que fa el poema. Aquest és un breu epigrama lluminós, solar, però he fet un poc de trampa, ja que no he copiat l’epígraf amb què Estellés l’encapçala: un vers d’Ausiàs March que estén un altre vel que enfosqueix el poema: «Lo jorn ha por de perdre sa claror».

De L’ofici de demà s’inclou el poema «Festa nacional dels morts», que hauria fet les delícies d’Edgar Lee Masters i Fabrizio de André. Ací els morts raonen, «riuen d’estar sempre junts» i fan música, «una música d’ossos». És l’únic poema antologat de L’ofici de demà i apareix just abans dels setze sonets seleccionats dels més de cent d’El gran foc dels garbons, que a estones és una antologia d’Spoon River ben particular. A «Festa nacional dels morts», el temps està suspès i morts com Ausiàs March conviuen (commoren?) amb un veïnat de morts contemporanis que es queixen que els han furtat un os: «Si em tornes la canella, et besaré el crani.», «Ausiàs March parla a soles, diu fill de puta a voltes, | i quan troba un paper, algun tros de paper, | va i escriu una carta i li envia falcons al rei N’Anfós a Nàpols». Entre versos que ratllen el grotesc: «Els morts juguen al tres | en ratlla amb els queixals», i un to que, en general, pot semblar humorístic, el poema va adquirint gravetat:

Morts dignes, morts indignes.
Quan deixarem les ganes de fer antologies?
Tot això són paraules, ganes de complicar-ho
car no hi ha més que morts, i morts a molta honra.

En poemes com aquest, i en altres d’El gran foc dels garbons en què l’humor juga un paper important, no podem deixar de percebre en tot moment un gran respecte pel tema de la mort, l’estima pels absents i la seua memòria que és, al capdavall, la memòria de tots. Ja adverteix el poeta en parlar de les èglogues que allò que ell fa no és només paròdia. Ací el mateix. Ja no es parla de la Mort en majúscules, sinó de molts morts que diuen la seua, d’un veïnat de morts, i es reconeix amb afecte la importància que tenen: «Els morts són invencibles: ells sostenen el temple».

Just després dels sonets d’El gran foc dels garbons, hi ha un poema deliciós en què el jo poètic, malalt, mira per la finestra i evoca el passat. A «Glopets de pena», entre altres coses, el sexe, que Estellés descriu en altres poemes amb un to més brutal, ara és evocat de manera molt explícita, però amb la contenció lírica que exigeix l’enfilall de tankes que el conformen. El poema combina dos tipus de records: fora del parèntesi parla de la malaltia⁷ i evoca la infantesa, els anys al pis de Misser Mascó, o convalescències anteriors, dins del parèntesi evoca el cos estimat, la sexualitat, una sexualitat vegetal i tendra: «entre la molsa uns llavis, | tanta bellesa, tanta».

Si hi ha un llibre en què Estellés combina còlera i tendresa, crec que ja ho he dit, és a les Horacianes. Jaume Pérez-Montaner també inclou un bon grapat de poemes d’aquest llibre (dèneu, concretament). És inevitable, car és un dels cims de l’obra del poeta de Burjassot i, a més, la brevetat ho permet. No parlaré però de pimentons, ni de Suetoni, sinó de dos dels poemes que crec que il·lustren més bé aquesta llarga digressió sobre la tendresa (o l’afecte, o l’estima) en l’obra estellesiana.

El poema V, que és una oda al pare analfabet (en la ficció⁸ el pare pescater d’Horaci), d’una emoció intensíssima. Ací, l’Estellés que sempre s’ha presentat com a pare en els seus poemes, i sovint com a pare orfe i furiós contra la mort ( «si us diguessen que han matat la Mort, | no pregunteu, amics, qui ho ha fet. | Serà un pare. Serà un pare o una mare», diu a «Coral romput».) es posa en el lloc del fill i recorda la figura paterna amb afecte i respecte. El poeta sent la necessitat d’interrompre un himne a Venus (un poema per encàrrec, un text propi de l’ofici) per a sucar la ploma al cor, si voleu.

El poema XLII és un cant a la vida, a través de la celebració dels petits plaers, probablement la reinterpretació més evident del carpe diem, l’aurea mediocritas, etc. Ací apareix l’adjectiu ‘tendre’, sí, però referit a un all que no està sec. I tanmateix, tot el poema naix d’una profunda estima pels fets quotidians. En un to ingenu es fa la llista d’alguns d’aquests plaers que van de la taula (el ravenet, l’all tendre, el lluç, la sorprenent cirera) a la vida: una jove, una parella, un teuladí, un melic i la primera dent d’un infant. Aquesta atenció a l’infraordinari, com ha dit Enric Bou, fa que com a lectors ens sentim interpel·lats, involucrats en el poema.

Quedaria per comentar, ara, la tercera part de l’antologia, que comença amb un parell de proses del Quadern per a 1962 i selecciona poemes de llibres com Exili d’Ovidi, Sonets a Jackeley o Les acaballes de Catul, i també de Mural del País Valencià, que inicialment va ordenar i editar el mateix Jaume Pérez-Montaner i que a hores d’ara està en procés de reedició, a l’Obra Completa Revisada, a cura de Jordi Oviedo i Irene Mira-Navarro.⁹ No hi entraré amb detall, perquè cal anar acabant, però és en aquests llibres on més s’accentua el sentit col·lectiu de l’obra del burjassoter. És ara on la tendresa esdevé més que mai solidaritat (un altre mot poc estellesià), com en aquesta prosa de Quadern per a 1962 en què es descriu un bombardeig aeri des del punt de vista de les víctimes:

és l’hora en què tornen els sinistres violins endolats en bandades tenebroses. Corren els infants plorant a casa. Les dones barren ben bé les portes. L’amo del bar ha arrancat a córrer. Les putes de la casa del cantó han deixat de fer-ho i s’han amagat davall del llit. Han apagat el llum roig de la casa de socors. Els sinistres violins endolats avancen.

III

En un article de fa uns anys al suplement Babelia d’El País, Juan Gelman afirmava que «la poesia viaja del misterio del uno al misterio del otro».¹⁰ No costa reconèixer en aquesta afirmació l’«un entre tants» d’Estellés (i de Quasimodo: «uno come tanti, operaio di sogni»). Gelman, un poeta marcat també pel dolor profund d’haver perdut els fills i els amics, d’haver estat ell mateix empresonat i exiliat del seu País que fue serà, va fer de la tendresa un valor literari i de compromís cívic:

ARTE POÉTICA

Entre tantos oficios ejerzo éste que no es mío,

como un amo implacable
me obliga a trabajar de día, de noche,
con dolor, con amor,
bajo la lluvia, en la catástrofe,
cuando se abren los brazos de la ternura o del alma,
cuando la enfermedad hunde las manos.

A este oficio me obligan los dolores ajenos,
las lágrimas, los pañuelos saludadores,
las promesas en medio del otoño o del fuego,
los besos del encuentro, los besos del adiós,
todo me obliga a trabajar con las palabras, con la sangre.

Nunca fui el dueño de mis cenizas, mis versos,
rostros oscuros los escriben como tirar contra la muerte.

En aquest sentit, Estellés també va ser un poeta que va contraposar la tendresa al dolor i a la injustícia, que va viatjar del patiment propi al patiment col·lectiu. Un poeta del sexe i de l’amor, però també de l’estima i l’afecte, del gest quotidià, com qui posa el nom de qui estima en un pitxer amb aigua, com diu al poema que tanca l’antologia, aquella gran declaració d’amor que és la «Sonata d’Isabel»:

Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

Concretament en aquests: «Era alegre estimar-se. Afirmativament | anàvem pels carrers, entre éssers i coses. | La vida era un carrer amb camions i nuvis | i xiquets i llençols estesos als balcons, i per damunt de tot un enrenou de ferros | i de xiulits de trens que anaven i venien.» ↩
«“Alegria” és la paraula més repetida en aquesta secció inicial; si més no, és l’ombra d’aquest sentiment allò que el poeta hi sembla percaçar sense descans», Pere Ballart, 1996. ↩
Ballart, Pere. «Poesia i modernitat: Una lectura de “Coral romput”». Marges, Els: revista de llengua i literatura, 1996, Núm. 56, p. 39-74, ↩
Enric Sòria, «Un libro de iniciación», pròleg a Ciudad susurrada al oído, Edicions de la Guerra, 2003. ↩
«El 1959 estigué malalt de les cames i, en ser operat a la Casa de Salut de València, va fer repòs i recuperació durant la primavera i l’estiu a Navaixes, un poble de l’interior de Castelló, on va escriure L’engan conech», Ferran Carbó i Jordi Oviedo, Primera lliçó sobre Vicent Andrés Estellés, PAM, 2024. ↩
Irene Mira ha estudiat bé l’heterocronia de la nit en els versos d’Estellés al seu llibre La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, IIFV-PAM, 2021. ↩
Jordi Oviedo ha relacionat aquesta sèrie de tankes, que són, al capdavall, el llibre La fira del vent complet, amb la poesia de Màrius Torres i n’ha destacat: «la mirada intimista, des de la malaltia i el dolor vital que acompanya ambdós poetes». «Màrius Torres en la literatura de Vicent Andrés Estellés» en La ciutat d’ideals que volíem bastir. Màrius Torres i la literatura del seu temps, a cura de J. C. Arbós, I. F. Vilalta i J. R. Veny-Mesquida, Pagès Editors, 2018. ↩
En una entrevista amb Joan Francesc Mira per a El Temps, però, Estellés descriu el seu pare més o menys igual que en el poema: «Crec que la voluntat de ser bon pare em ve del meu mateix pare, que el tinc cada vegada més present. Ell, que era mig analfabet, m’escoltava sempre, ell ho entenia tot. Em va fer entendre el món de l’Horta». ↩
Mural del País Valencià ocupa els volums IX, X, XI i XII (aquest darrer es publicarà a la tardor) de l’OCR. ↩
«Esa realidad invisible», 22-11-2011, El País. ↩

Cultura

17 setembre, 202417 setembre, 2024

Aquí, on? Celebració i balanç de sis anys de feina

per Gemma Medina

El 18 de juliol passat, Nervi, el nou programa de cultura de 3cat, va dedicar un episodi a la crítica. El títol era ambiciós: «Aquí es critica». La introducció parlava del paper que aquesta disciplina havia pres en els darrers anys, amb la irrupció d’internet, les xarxes socials, els booktubers i els pòdcasts. La cosa prometia. Els experts que hi sortien —Àlex Gorina, Oriol Puig Taulé i Carlota Rubio, en una taula conduïda per Júlia Bertran— van anar dibuixant els contorns del que és i significa la crítica cultural. Al final, però, xerrant xerrant, resultava que fer crítica no és tan fàcil, que no es troba a tot arreu, que potser falten espais i, per tant, aquest aquí s’acabava dissolent irremeiablement. Aquí, on?, t’acabaves preguntant. Tots estaven d’acord que és difícil, per exemple, fer crítica per via televisiva, radiofònica o mitjançant pòdcasts. En aquests casos es tracta més aviat de recomanacions i entreteniment, o entrevistes amb profunditat, càpsules culturals que és bo que hi siguin, però la crítica no és això. Van coincidir a afirmar que la crítica ha de ser, sobretot, escrita. És el seu medi natural. Cal «intentar tenir respecte per l’ofici d’escriure», deia Gorina. Entre tots van matisar que a la premsa ordinària també costa de trobar, sobretot per qüestions d’espai i d’interessos: per fer crítica s’ha de valorar cada article com una obra de creació autònoma, i cal poder-se explicar i argumentar amb llibertat. I aquest és un altre terme que va sortir al programa: llibertat, que comença per un mateix —es veu que hi ha més autocensura que no pas censura externa, diuen els entesos—, perquè «som un país petit», tots ens coneixem i tots «estem al mateix vaixell». Això sí, van parlar de noves veus i nous formats, que curiosament —molta fressa i poca endreça?—no es van concretar ni en noms ni en formats.

Tot plegat em va fer pensar, evidentment, en aquest espai. Perquè l’anàlisi i les conclusions a les quals van arribar s’ajusten prou a la radiografia que ens va portar a engegar aquesta revista, unes reflexions que encara es poden llegir tant a l’explicació i objectius de La Lectora, com a l’article fundacional d’en Marc Rovira, «La (dis)funció de la crítica», que vam publicar el novembre de l’any, atenció, 2018. Sí, ha plogut molt, des que vam obrir la paradeta; sis anys, i, malgrat tot, sembla que encara podem dir que anem per bon camí. Aquest últim any, per exemple, hem demostrat que podem publicar un article d’un llibre de l’any 1989 amb dotze notes al peu d’allò més entretingudes sense patir pels caràcters, ni la immediatesa, ni les pressions externes. Hem mantingut la llibertat de crítica —altrament dit, hem fet crítiques negatives— sense patir per les conseqüències del mitjà i assumint-ne d’individuals. Hem parlat de clàssics i hem actualitzat lectures. Hem publicat textos de pes en què es relacionen amb profunditat i intel·ligència diverses obres de diverses èpoques sense despentinar-nos. Hem rebutjat i rebutjarem de publicar les llistes dels millors i els imprescindibles. Hem ajudat noves veus —és a dir, gent bona i gent jove, i fins i tot en podem dir els noms!— perquè escampin el seu talent i se’ls obrin altres portes. Molts dels que fa sis anys van començar a escriure a la revista ara són valorats pel sector, i s’hi han fet un nom com a crítics, traductors, poetes, novel·listes o acadèmics, i no hi ha res que ens faci estar més contents. És clar que no tot és perfecte, però que sis anys després puguem dir que encara som fidels als mateixos valors i que a més hem contribuït, encara que sigui una mica, a enriquir la cultura del país, ens sembla que és un bon motiu per continuar la feina. Així que, si més no, podem dir que sí, que aquí encara es critica i que encara som una excepció.

Aquesta afirmació, que aquí sí que encara es fa crítica, potser, dita així, pot semblar pedant; però no només ho dic jo. Ho afirmen experts com Borja Bagunyà (que deia que «més tard hi ha la mena de crítica, que introdueix La Lectora, o Els Marges o altres espais que no estan tan, tan, tan lligats amb la novetat, que es permeten de fer el que seria pròpiament de crítica»), Sam Abrams (ell realment no era tan entusiasta: «El periodisme cultural és ben pobre i la crítica, la veritable crítica, és pràcticament inexistent, malgrat els esforços molt meritoris de mitjans digitals com ara La Lectora i El Trapezi i de revistes com ara Els Marges»), i també Adrià Pujol (que encara va anar a posar més el dit a la llaga: «Qui està disposat a fer aquest tipus de crítica? Si ho fas, prepara’t, et quedaràs sol. Qui més la fa? La Lectora?»).¹ I això, sense entrar en valoracions ni endinsar-nos-hi gaire, ens pot dur a la conclusió que ens hem consolidat, després d’uns primers anys d’incertesa, com un dels pocs espais que fa crítica, que pot ser incòmode si creu que és necessari, i que va per lliure.

Però tornem a la concepció de la crítica que tenim a casa nostra: fa la sensació que a còpia d’anar-nos explicant i d’anar repetint l’abc de la revista hem aconseguit que el que dèiem amarés el discurs general —tot i que evidentment no només és mèrit nostre, també hi han ajudat altres factors i altres forts—, la qual cosa vol dir que d’entrada tothom creu que hi ha d’haver una crítica forta, independent i amb discurs —amics, fins i tot ho diuen per tv3!—, i això està bé. És curiós, però, contrastar el que es diu amb el que es fa, la situació real: quin sentit té alimentar un discurs que no es porta mai a la pràctica? Per què hi ha una tendència a fer públiques unes conviccions que mai no se segueixen? Al capdavall, la realitat és que la crítica independent continua sent una excepció dins el panorama general, i fins a cert punt és marginada quan es fa sense reserves.

I exercir-la sense reserves no només vol dir tenir llibertat per «rakhar o no rakhar», que deien al programa. Es tracta, més aviat, d’oferir una primera aproximació honesta a les obres, d’anàlisi més profunda, que serveixi tant als lectors d’avui com, sobretot, als de demà. És per aquest motiu que em sembla que des de la revista no busquem soroll, ni batibull de les reaccions instantànies de les xarxes; hi ha un distanciament amb la creació de continguts. Encara que hi siguem i hi convisquem, el punt de partida i el d’arribada són i han de ser uns altres.

Celebrem, doncs, que continuem un any més, perquè creiem que som un continent necessari, perquè ens hem mantingut fidels al projecte, però també perquè aquesta divisió entre discurs i fets és possible que augmenti, perquè vindran temps difícils per la llengua i la cultura catalanes, i perquè, encara que cogui, sempre caldrà algú que us digui la veritat mirant-vos als ulls.

També és preocupant que als periodistes els costi tant de trobar una sola dona experta en aquest camp a casa nostra, i que els referents dels entesos també siguin pràcticament tots masculins. Per sort, Vilaweb va entrevistar Mercè Ibarz i hi van parlar també de crítica, justament la setmana passada. Ibarz hi afirmava que «la informació s’ha convertit en promoció», en la línia dels altres experts. ↩

Cultura/Llibres/Poesia

17 setembre, 202429 setembre, 2024

Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (I)

per Pau Sanchis

A la memòria de Vicent Salvador

I

Joan Fuster ens va donar la fórmula exacta que permetia no reduir la poesia d’Estellés a un mer realisme. «Poeta de realitats» és un epítet cert i útil per a entendre l’obra proteica del poeta valencià més important des d’Ausiàs March. I tanmateix, sembla que el pensador de Sueca feu curt i cal buscar noves caracteritzacions que ens ajuden a assajar lectures més afinades.

Recentment, a l’acte de lliurament dels Jocs Florals de Barcelona, Enric Sòria¹ destacava el caràcter expressionista de la poesia d’Estellés; Enric Bou, per la seua banda, hi ha aplicat el concepte de Georges Pérec de l’infraordinari per descriure la manera d’acostar-se a la vida quotidiana de l’autor del Llibre de meravelles. A l’Obra Completa Revisada (OCR), Ferran Carbó assajava una divisió en cicles (el de les tenebres, el de les meravelles, etc.) que en certa manera serveix per a ordenar una producció difícil d’embridar, sobretot en els anys cinquanta. I ara ja podem dir etcètera, perquè és cert que la bibliografia comença a ser extensa.

És gairebé un tòpic dir que Estellés és un poeta excessiu, que va escriure massa. En un dels capítols del magnífic El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova explica el sentit despectiu que té en la llengua russa el concepte grafòman, que es refereix a algú que escriu molt sense tindre res a dir. Però Estellés hi tenia molt a dir. Necessitava inventariar un món que es perdia, fer la crònica d’un temps viscut que ningú faria des del seu punt de vista, és a dir, des del punt de vista del poble. Salvador Espriu ho va proclamar: «hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa», però en la seua obra poètica tan essencial, messiànica, depurada no hi cap el món sencer (l’encabeix, per tant, en el teatre i la narrativa, sobretot en Primera història d’Esther). En canvi, Estellés sí que abasta el món (un món valencià, quotidià, xicotet, «de gent sense místics ni grans capitans», que diria Raimon, però també un món europeu, cinematogràfic, literari, «oh vella, oh trista Europa», com exclama a «Coral romput»). Tal com Dante s’inventa una llengua italiana moderna per als segles venidors, Estellés recupera una llengua popular amb poca tradició literària per al futur. Tinc el convenciment que algunes de les troballes lingüístiques d’Estellés, que alguns girs, sintagmes, paraules que va immortalitzar s’haurien perdut sense remei si ell no els hagués escrit.²

Per això, i per moltes altres coses, pense que l’acusació de poeta excessiu és injusta i poc ponderada. Estellés és un poeta fundador,³ com Dante, Whitman⁴ o Neruda, i la sort que tenim (com a lectors, com a país) és que és un fundador que es deixa d’hòsties i goris-goris, de messianismes, i se sap «un entre tants» i és capaç d’expressar els grans temes (l’amor, el sexe, la mort, el compromís cívic, la literatura), amb gravetat quan escau, però també amb grans dosis d’ironia, fins i tot de sarcasme. Amb passió, amb saviesa popular i literària i, també, amb alegria, amb dolor, amb ràbia i amb tendresa.

Al pròleg de la generosa antologia Una tendresa oculta, Jaume Pérez-Montaner intenta una altra descripció dels moments creatius d’Estellés a partir del concepte de crisi, segons l’entén Harold Bloom. La poesia d’Estellés estaria marcada per tres moments de crisi. En cada un d’aquests hi ha una influència externa, biogràfica, històrica, però que no explica la crisi totalment: «L’obra s’origina en la crisi i es presenta com a crisi: crisi que és personal i social amb tota seguretat, però que acaba sent crisi poètica sobretot».⁵ És a dir, les crisis són «cruïlles poètiques», moments en què l’obra fa un salt qualitatiu o, si més no, un canvi profund. La primera, que JPM situa entre 1949 i 1958, ve marcada pel canvi de llengua i per la mort sobtada de la filla de pocs mesos. Els moments àlgids d’aquesta primera etapa o fase serien obres com Llibre de meravelles o «Coral romput», que és la part final de La clau que obri tots els panys.

El segon moment, de 1958 a 1970 seria el «d’afirmació». Són els anys de les Horacianes o El gran foc dels garbons. Un Estellés diferent de l’anterior. L’Estellés poeta de realitats ací és un viatger del temps que muta en poeta llatí i converteix l’eterna imbecil·litat de determinats directors de diari valencians en la figura de Suetoni, que «ha malparlat dels Cèsars» i també del mateix Horaci, alhora que és capaç d’actualitzar els tòpics horacians amb versos inoblidables que canten les excel·lències dels petits plaers.

La tercera crisi comprèn els últims anys de la seua producció. Anys complicats pel que fa al context polític, de dolor i d’esperança i de posterior desencís: 1970-1993. Anys també en què Estellés rep el reconeixement de crítica i de públic, com se sol dir, mentre s’enfronta a circumstàncies personals molt adverses, sobretot les malalties i la pèrdua de la faena com a periodista el 1978 després d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Estellés publica en aquestes dècades el gruix de la seua obra (Llibre de meravelles, escrit a finals dels 50, veu la llum el 1971, igual que el primer volum de l’obra completa Recomane tenebres) i alhora escriu obres importants com Exili d’Ovidi o el projecte titànic de Mural del País Valencià, que s’editarà pòstumament. És, tal com diu l’antòleg, un moment de màxima afirmació i identificació poètica i, afegim, en conseqüència, d’ambició literària.

«Referència històrica: la nit era el seu regne», Enric Sòria. Acta de lliurament dels Jocs Florals 2024 ↩
O si no les hagueren escrit, més o menys durant aquells anys, Enric Valor o Carmelina Sánchez-Cutillas, entre d’altres, cal recordar-ho: el País Valencià no era un erm, era un poble sotmès. ↩
Jaume Pérez-Montaner en diu «poeta fort», seguint de nou un concepte de Harold Bloom, Irene Mira-Navarro (La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, IIFV-PAM, 2021) parla de Mural del País Valencià com d’un «cant fundacional». ↩
Ha estat Lluís Roda («Vicent Andrés Estellés: un poeta universal», Reduccions, núm. ?, qui més ha insistit en el caràcter whitmanià de l’obra d’Estellés, però també ho fa Jaume Pérez Montaner al seu pròleg i n’hem parlat també amb Jaume C. Pons Alorda al capítol 2 del pòdcast Estellés Coral. ↩
«Introducció» a Una tendresa oculta (poemes escollits), Tres i Quatre, 2024. ↩

Cultura

2 juliol, 20242 juliol, 2024

De decisions i vanitats

per Gerard Cisneros Cecchini

La indecisió, quan no es tracta d’un dilema que posi en qüestió la malla moral que ens orienta, més que una mancança, sovint és un procés, el camí que fa la consciència entre una fixació i una altra, i, com qualsevol procés, podem identificar-ne fases, recurrències, circularitats. Quan una decisió és positiva, és a dir, quan és afirmativa, és relativament fàcil que ens engresquem en aquella nova empresa i que esmercem esforços i hores a fer-la créixer: és l’horitzó que ens emmarca. En canvi, quan una decisió és negativa, sovint tendim a trigar una mica més a prendre-la, assumir-la com una cosa ja feta, però per la seva naturalesa sovint beneficiosa normalment acabem obrant com, de fet, ja sabíem que havia de ser. Hi ha una altra mena d’indecisió, que és quan no hi ha un objecte nou i clar i ferm, no hi ha una decisió positiva d’alguna cosa, sinó que ens imaginem el següent pas com una inconcreció, unes ombres boiroses. Llavors la voluntat actua com una metàfora inexacta i és feina nostra d’escatir ben bé a què es refereix aquest nostre voler. Quan ho tenim més o menys clar, o això ens sembla, optem per reafirmar la decisió. És així com aquest fet esdevé el centre falsament casual de moltes de les nostres converses més trivials, que per aquest fet deixen de ser trivials i operen amb dues finalitats: convèncer-nos nosaltres mateixos i fer una prospecció en les consciències alienes, que arriben fresques a la conversa i no arrosseguen el nostre historial de negociacions i divagacions, d’aquesta manera intentem esbrinar si això que diem que hem decidit que farem és cap disbarat o bé, per contra, l’hem feta bona (literalment). I això és exactament el que faig avui.

La decisió està presa i el futur és tan incert com quan vaig començar. Aquesta és l’última setmana que seré editor de La Lectora. L’empenta dels projectes que comencen no pot ser-hi, en un comiat, però la feina feta els últims sis anys bé que servirà per agafar embranzida quan faci falta i quan aquesta boira es vagi aixecant. Fa uns dies Joan Burdeus va fer un article explicant que feia 35 anys i com la consciència en aquesta edat es torna lúcida (finalment, dic jo) i dolorosa: sabem on som i sabem que només en sortirem d’una manera, així que val més que ens ocupem de tenir les coses endreçades i no fer gaires escarafalls. L’estetització de la pròpia experiència es comença a veure, en el millor dels casos, com a inassolible, i en el pitjor, com una vel·leïtat adolescent, però sobretot, com a insignificant. La pròpia banalitat es fa evident i el silenci comença a presentar-se com a alguna cosa confortable i desitjable, i la vida pràctica, com a l’únic camí que no fa voltes. “Lluitar contra el desig de ser especial es converteix en una manera de fer-te especial”, i d’aquí no n’acabem de sortir mai: aprofito un fet amb conseqüències microscòpiques per clavar una homilia autoconscient.

Com que soc més gran que ell, aquestes dues setmanes d’avantatge en la vellor m’han permès entendre que el silenci només és visible si l’acompanya el soroll. El soroll d’un article, el soroll d’una última gira, d’un comiat, etc. L’única manera de fer significativa una cosa absent és destacar la frontera amb la presència, per això diem adeu quan sortim dels llocs, i per això dic avui adeu als companys editors i als col·laboradors a qui he editat. La capacitat evocadora del contrast, la constatació d’una impossibilitat (la de la representació exacta), constitueixen no només els mecanismes habituals de l’art i la poesia, sinó de la retòrica i del llenguatge comú. Ara bé, com tot en aquesta voràgine en la qual ens trobem, l’acceleració i l’amuntegament d’elements que es volen evocadors acaben fent banals els nostres esforços.

És d’aquí d’on surt aquest regust amarg que acompanya la lucidesa més enllà de l’èxit o del fracàs, que són relatius a l’aplaudiment i l’ensabonada que rebem, i que, per tant, no indiquen gran cosa: en un context en què consumim continguts com un alcohòlic pren quintos, que ens aplaudeixin quan servim una nova ronda no pot ser llegit com un èxit intrínsec del nostre acte. Que jo avui surti a dir que plego és per fer evident un silenci i que s’hi compti; perquè satisfeu la meva vanitat abonyegada, que és un dels motius pels quals fem tot això, però que quan és l’únic motor, ens arrossega a la insignificança i al soroll.

Gràcies a tots i ja ens veurem, que això, com les últimes gires, no s’acaba d’acabar mai del tot.

1 2 3 … 21 Següent