El 18 de juliol passat, Nervi, el nou programa de cultura de 3cat, va dedicar un episodi a la crítica. El títol era ambiciós: «Aquí es critica». La introducció parlava del paper que aquesta disciplina havia pres en els darrers anys, amb la irrupció d’internet, les xarxes socials, els booktubers i els pòdcasts. La cosa prometia. Els experts que hi sortien —Àlex Gorina, Oriol Puig Taulé i Carlota Rubio, en una taula conduïda per Júlia Bertran— van anar dibuixant els contorns del que és i significa la crítica cultural. Al final, però, xerrant xerrant, resultava que fer crítica no és tan fàcil, que no es troba a tot arreu, que potser falten espais i, per tant, aquest aquí s’acabava dissolent irremeiablement. Aquí, on?, t’acabaves preguntant. Tots estaven d’acord que és difícil, per exemple, fer crítica per via televisiva, radiofònica o mitjançant pòdcasts. En aquests casos es tracta més aviat de recomanacions i entreteniment, o entrevistes amb profunditat, càpsules culturals que és bo que hi siguin, però la crítica no és això. Van coincidir a afirmar que la crítica ha de ser, sobretot, escrita. És el seu medi natural. Cal «intentar tenir respecte per l’ofici d’escriure», deia Gorina. Entre tots van matisar que a la premsa ordinària també costa de trobar, sobretot per qüestions d’espai i d’interessos: per fer crítica s’ha de valorar cada article com una obra de creació autònoma, i cal poder-se explicar i argumentar amb llibertat. I aquest és un altre terme que va sortir al programa: llibertat, que comença per un mateix —es veu que hi ha més autocensura que no pas censura externa, diuen els entesos—, perquè «som un país petit», tots ens coneixem i tots «estem al mateix vaixell». Això sí, van parlar de noves veus i nous formats, que curiosament —molta fressa i poca endreça?—no es van concretar ni en noms ni en formats.
Tot plegat em va fer pensar, evidentment, en aquest espai. Perquè l’anàlisi i les conclusions a les quals van arribar s’ajusten prou a la radiografia que ens va portar a engegar aquesta revista, unes reflexions que encara es poden llegir tant a l’explicació i objectius de La Lectora, com a l’article fundacional d’en Marc Rovira, «La (dis)funció de la crítica», que vam publicar el novembre de l’any, atenció, 2018. Sí, ha plogut molt, des que vam obrir la paradeta; sis anys, i, malgrat tot, sembla que encara podem dir que anem per bon camí. Aquest últim any, per exemple, hem demostrat que podem publicar un article d’un llibre de l’any 1989 amb dotze notes al peu d’allò més entretingudes sense patir pels caràcters, ni la immediatesa, ni les pressions externes. Hem mantingut la llibertat de crítica —altrament dit, hem fet crítiques negatives— sense patir per les conseqüències del mitjà i assumint-ne d’individuals. Hem parlat de clàssics i hem actualitzat lectures. Hem publicat textos de pes en què es relacionen amb profunditat i intel·ligència diverses obres de diverses èpoques sense despentinar-nos. Hem rebutjat i rebutjarem de publicar les llistes dels millors i els imprescindibles. Hem ajudat noves veus —és a dir, gent bona i gent jove, i fins i tot en podem dir els noms!— perquè escampin el seu talent i se’ls obrin altres portes. Molts dels que fa sis anys van començar a escriure a la revista ara són valorats pel sector, i s’hi han fet un nom com a crítics, traductors, poetes, novel·listes o acadèmics, i no hi ha res que ens faci estar més contents. És clar que no tot és perfecte, però que sis anys després puguem dir que encara som fidels als mateixos valors i que a més hem contribuït, encara que sigui una mica, a enriquir la cultura del país, ens sembla que és un bon motiu per continuar la feina. Així que, si més no, podem dir que sí, que aquí encara es critica i que encara som una excepció.
Aquesta afirmació, que aquí sí que encara es fa crítica, potser, dita així, pot semblar pedant; però no només ho dic jo. Ho afirmen experts com Borja Bagunyà (que deia que «més tard hi ha la mena de crítica, que introdueix La Lectora, o Els Marges o altres espais que no estan tan, tan, tan lligats amb la novetat, que es permeten de fer el que seria pròpiament de crítica»), Sam Abrams (ell realment no era tan entusiasta: «El periodisme cultural és ben pobre i la crítica, la veritable crítica, és pràcticament inexistent, malgrat els esforços molt meritoris de mitjans digitals com ara La Lectora i El Trapezi i de revistes com ara Els Marges»), i també Adrià Pujol (que encara va anar a posar més el dit a la llaga: «Qui està disposat a fer aquest tipus de crítica? Si ho fas, prepara’t, et quedaràs sol. Qui més la fa? La Lectora?»).1 I això, sense entrar en valoracions ni endinsar-nos-hi gaire, ens pot dur a la conclusió que ens hem consolidat, després d’uns primers anys d’incertesa, com un dels pocs espais que fa crítica, que pot ser incòmode si creu que és necessari, i que va per lliure.
Però tornem a la concepció de la crítica que tenim a casa nostra: fa la sensació que a còpia d’anar-nos explicant i d’anar repetint l’abc de la revista hem aconseguit que el que dèiem amarés el discurs general —tot i que evidentment no només és mèrit nostre, també hi han ajudat altres factors i altres forts—, la qual cosa vol dir que d’entrada tothom creu que hi ha d’haver una crítica forta, independent i amb discurs —amics, fins i tot ho diuen per tv3!—, i això està bé. És curiós, però, contrastar el que es diu amb el que es fa, la situació real: quin sentit té alimentar un discurs que no es porta mai a la pràctica? Per què hi ha una tendència a fer públiques unes conviccions que mai no se segueixen? Al capdavall, la realitat és que la crítica independent continua sent una excepció dins el panorama general, i fins a cert punt és marginada quan es fa sense reserves.
I exercir-la sense reserves no només vol dir tenir llibertat per «rakhar o no rakhar», que deien al programa. Es tracta, més aviat, d’oferir una primera aproximació honesta a les obres, d’anàlisi més profunda, que serveixi tant als lectors d’avui com, sobretot, als de demà. És per aquest motiu que em sembla que des de la revista no busquem soroll, ni batibull de les reaccions instantànies de les xarxes; hi ha un distanciament amb la creació de continguts. Encara que hi siguem i hi convisquem, el punt de partida i el d’arribada són i han de ser uns altres.
Celebrem, doncs, que continuem un any més, perquè creiem que som un continent necessari, perquè ens hem mantingut fidels al projecte, però també perquè aquesta divisió entre discurs i fets és possible que augmenti, perquè vindran temps difícils per la llengua i la cultura catalanes, i perquè, encara que cogui, sempre caldrà algú que us digui la veritat mirant-vos als ulls.
- També és preocupant que als periodistes els costi tant de trobar una sola dona experta en aquest camp a casa nostra, i que els referents dels entesos també siguin pràcticament tots masculins. Per sort, Vilaweb va entrevistar Mercè Ibarz i hi van parlar també de crítica, justament la setmana passada. Ibarz hi afirmava que «la informació s’ha convertit en promoció», en la línia dels altres experts. ↩
