L’independentisme dins la narrativa catalana: un país sense ficcions? (II)

Després de l’Octubre

Com apuntava a la primera part d’aquest article llarg, de la mateixa manera que va passar en el si del moviment independentista català, es produeix un abans i un després en les ficcions novel·lístiques que han volgut tractar el context polític i la temàtica. Tornant a l’article de Milian (2019) sobre les novel·les de l’l d’octubre, un dels primers relats que es va publicar va ser el conte «Dia U» inclòs en el llibre El que pensen els altres de Clara Queraltó. Publicat per Proa i guardonat amb el premi Mercè Rodoreda aquell mateix 2017, el relat, diu Milian, està escrit des de la perspectiva d’un policia que intenta transformar tota la seva inseguretat en violència. A més, l’autora mateixa, feia èmfasi en el fet que l’havia escrit impulsivament entre l’1 i el 7 d’octubre, mentre afirmava que no era un conte gens polític, sinó que el va escriure des de la necessitat.

Al relat de Queraltó, cal sumar-li la novel·la, també mencionada en l’estudi de Giral, La tardor de la llibertat (2018) de Víctor Jurado, publicada per Columna. Curiosament, aquesta obra també incorpora la mirada policial, per mitjà d’una història d’amor —inversemblant fins al punt que arriba a generar certa vergonya aliena en el lector—  entre una guàrdia civil d’Altea, poble de la Marina Baixa, País Valencià, catalanoparlant i fan del grup Zoo, i un militant del moviment de l’Esquerra Independentista, Arran, durant els mesos de setembre i octubre del 17. A més, Jurado també incorpora la mirada d’un escriptor precari i escèptic amb el moviment polític català. Clixés i estereotips d’ambdues parts del conflicte a banda, la novel·la intenta reproduir les vivències dels policies nacionals i guàrdia civils que van estar setmanes atracats al port en el famós vaixell, conegut popularment, com Piolin, amb els que treballa la Irene, la protagonista. El que es fa evident d’aquests dos exemples és que fan explícita una necessitat d’explicar, mitjançant la ficció, com havia sigut possible aquella violència policial que es va viure a les escoles i en els diferents punts de votació. Violència que, com sabem, va suposar un veritable trauma nacional, i que vist el panorama posterior, mereixia, com a mínim, ser literaturitzat.

Ara bé, la paradoxa es produeix quan s’observen les narratives post 1 d’octubre una mica més de prop: aquestes constaten la necessitat de donar alguna mena d’explicació a la violència exercida per part dels cossos policials espanyols ­—fins aquí tot bé, tenint en compte que el nivell d’autocolonització mental i política dels catalans és i era tal, que no es va preveure en cap moment que el mínim que podia passar és que Espanya ens vingués a pegar; està bé que aquestes novel·les n’hagin volgut deixar constància. El problema és que ho fan de tal manera que, la focalització del punt de vista es centra en intentar humanitzar o piscologitzar la mirada i la posició d’aquells actors que van executar la part física de la violència que l’Estat espanyol va exercir contra el poble de Catalunya, desplaçant així totalment el motor i la condició política d’aquells fets.

Al meu entendre, aquest desplaçament lliga amb la tensió a la qual apuntava a l’inici quan feia referència a l’article del Serés. Part de la seva crítica era que l’independentisme no ha sigut capaç de generar una cultura pròpia, un imaginari col·lectiu conjunt d’alliberament nacional, i que lluny d’això, ha passat ja a l’estadi de la dispersió i a la derrota post 1 d’octubre. De fet, ell mateix en l’article és preguntava:

Com s’ha de descriure el bassal fangós sense embrutir-nos més del compte?

(…) tenim un forat negre al mig del país i ens hem de preguntar en què consisteix per poder-lo representar, per fer-ne narrativa, per explicar-lo, per fer-ne imatge i forma. Perquè no s’empassi la matèria de tot el que encara tenim. I, sobretot, per evitar el xantatge polític de la gestió del trauma.

En queda la necessitat de projectar una societat cultural que vol poder decidir com bregar amb el futur. 

Molt probablement, Serés segueix tenint raó quan afirma que l’independentisme no ha sigut capaç de generar una cultura pròpia en paral·lel, però tampoc deslligada, com jo plantejava, d’instàncies polítiques i institucionals que s’han mostrat incapaces, i que no només es van veure sobrepassades també pels mateixos fets de l’octubre del 17, sinó que van participar activament de la desmobilització posterior. Fets que, al seu torn, també van desbordar el marc de tot allò que s’havia imaginat fins al moment.

A banda del relat de Queraltó i la novel·la de Jurado, es van publicar al llarg del 2019 altres obres relacionades amb la temàtica que estic tractant com ara: La revolució de les formigues de Teresa Saborit —novel·la sorgida a Twitter—, Octubre de Teresa Solana, El crit de Blanca Busquets o Boira, octubre, revolta de Xavier Vernetta, textos que amb prou feines van ser ressenyats. La majoria mantenen encara la prominència del gènere negre i de la ficció històrica que comentava en la primera part de l’article, i són cròniques molt reactives i força romantizades del que van ser els mesos d’octubre i la posterior aplicació del 155. A partir de llavors sembla que la pandèmia i els indults han engruixit més aquell fangar del qual parlava Serés. És massa aviat encara per poder-ne dir res dels fets, del trauma, del desencant o hi ha altres condicions d’impossibilitat que afecten el marc cultural, mental i imaginatiu de la cultura catalana? 

L’escriptor i articulista, Miquel Bonet, fa poc publicava, al Catalunya Diari, un article que titulava: «Als amics que escriuen», a manera de retret esmolat i fent ús del seu estil punyent i sarcàstic, Bonet també apuntava i recollia algunes de les coses que jo mateixa he plantejat i que lliguen perfectament amb les reflexions del Serés. Deia Bonet:

Ara bé, el que ja no és tan normal és la manera com els catalanocòsics hem projectat les nostres frustracions al món exterior i hem optat per esborrar deu anys de vivències i deliri col·lectiu de la nostra producció cultural. Més enllà de la moda un pèl farisaica de sortir a dir que el Procés és un engany. Com si no fes mesos que ho sabéssim. Ja sé que el nostre conflicte ha estat d’un altre grau i que només vam rebre quatre cops de porra. Fins a cert punt és lògic que no hi hagi cap reacció d’orgull havent fet una revolució tan carnavalesca, tant de pa sucat amb oli. La defensa dels catalans contra l’opressor és més procliu a la vergonya que a l’èpica. I de la vergonya només en poden sortir sàtires i sainets… 

Serés i Bonet tenen raó quan apunten que no hem creat una literatura èpica (o com a mínim una literatura que ens expliqués que era possible guanyar) vinculada al Procés Independentista i a la construcció de la nació. La poca literatura que hi ha pre 1-o és minoritària i poc coneguda, a banda també, de dubtosa qualitat literària. La literatura post 1-o és literatura reactiva, psicologista i derrotista. Aquest fet podria explicar també, en la línia del la miopia que assenyalava Bonet, perquè un García-Tur guanya el premi Sant Jordi el 2021 amb una novel·la enquadrada en el context del referèndum del Quebec del 1995, sense cap mena de relació ni paral·lelisme explícit amb la situació catalana —context que havia d’estar vivint el mateix autor quan escrivia!—, és clar que el lector les podia establir, però crec que precisament d’aquí plora la criatura. En aquesta mateixa direcció, Edgar Illas, analitzava, molt agudament, el gran fenomen contemporani de la literatura catalana, el Canto jo i la muntanya balla de la Solà, com un exemple claríssim de novel·la que ja contenia efectes desnacionalitzadors i despolitizadors, que lligava perfectament amb el marc transicional, pacificador i conciliador, de la taula de diàleg que imposarien  Esquerra Republicana i el govern PSOEComuns. Això, sumat a les novel·les despolitizades de l’l d’octubre que comentava, no només és problemàtic per si mateix, sinó que ho és sobretot si a l’altre costat tens un Javier Cercas guanyant el premi Planeta 2019 amb una novel·la titulada Terra Alta, un thriller protagonitzat per un Mosso d’Esquadra arribat a Catalunya quatre anys abans del present narratiu de l’obra, ambientada en ple Procés, on la trama criminal és un mer pretext perquè l’autor faci grans dissertacions «de cosas que nunca había tratado y que me preocupan mucho: la ley, la legitimidad de la justicia, la venganza, la traición…». No em sembla agosarat assenyalar l’operació Cercas com una veritable operació d’Estat, que a més a més, no només va tenir un enorme èxit de vendes i de públic, sinó que també ha tingut continuïtat amb la publicació, l’any 2021, d’una segona part, Independencia, situada en una Catalunya on el Procés i la Covid són ja esdeveniments d’un passat històric superat.

Seria injust acabar aquest article sense fer menció a dues novel·les que crec que, en algun punt, reverteixen la tendència despolititzada, acomplexada i figurativament autocastradora, que contenen la majoria de textos que he anat comentat. Aquestes excepcions, ambdues publicades el 2019, serien: L’Angèlica i Rafael de Miquel de Palol, text inclòs en la col·lecció Matar el Monstre, editat per Comanegra, i, El dinovè protocol d’Àlvar Valls, editada per Volaina. Per una banda, Palol profetitzava tant la implicació del CNI en els atemptats de les rambles del 17-A, tot reproduint una conversa entre Felip VI i Soraya Saéz de Santamaría, com alhora, avançava ja el caràcter fantasiós i farsant de tot el processisme en general. Per l’altra, Valls escrivia l’única novel·la, de les que jo he llegit fins ara, on es ficciona, a més de manera quasi programàtica, què hagués passat si en lloc de fugir a l’exili i desarticular el moviment com ho van fer, el govern de Puigdemont, el 27-o s’hagués atrinxerat a la Generalitat i hagués defensat, fins a les últimes conseqüències, la implantació de la República Catalana, per mitjà del desplegament del dinovè protocol. D’aquesta novel·la només n’he trobat una sola ressenya de Xulio Ricardo Trigo al Serra d’Or de juliol-setembre de 2020.

En definitiva, i a banda del que s’acostuma a dir sobre la necessitat de tenir certa perspectiva històrica per poder parlar bé dels esdeveniments importants i del passat recent del país, les incapacitats i les problemàtiques que presenten la majoria de les novel·les que he anat comentant, ens expliquen altres coses. Coses que tenen a veure amb malestars històrics i amb deficiències culturals i polítiques que arrosseguem com a país. Més enllà de la literatura i el Procés, però, crec que és una obvietat afirmar que resulta difícil pensar en una hipotètica Catalunya independent mai realitzable per si mateixa, mentre aquesta no sigui primer capaç d’imaginar-se èpicament possible i victoriosa en les seves ficcions narratives. El dubte és el de sempre, si som o hi serem a temps, o no, d’arribar a Ítaca, i si encara queda o quedarà algú que vulgui comandar la nau.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

La lectura de l’espera

Em pregunto si hi ha una lectura específica per a l’espera, i quina espera. Conscient que en tindria per a molta estona, vaig triar el Decameró de Boccaccio. Els nervis malmesos de tants dies d’incertesa no em demanaven continuar amb el desè cant de la Ilíada; la poesia, crec, en aquell context, conferiria a la situació un to massa greu que correria el risc de precipitar-me a l’angoixa. El Decameró, en el proemi a les narracions que el componen, per a la meva sorpresa, parla de l’espera, d’una forma d’espera. No d’una espera física emplaçada en un espai físic; potser tampoc una espera temporal, sinó l’espera de l’amor que s’amaga darrere del desig i la melangia, així com de l’espera de la malaltia i de la mort. També tracta sobre la latència, sobre l’espai de refugi, malgrat que simbòlic, que, enmig de l’apocalipsi de la pesta europea, ens ofereix la paraula. Enmig de la sala d’espera de l’hospital, i amb les interrupcions del dolor físic, la història es repeteix: busques un relat que t’alliberi de la por d’allò que ocorre a l’altra banda dels boxos d’urgències, la por del desconegut, i la por que, dintre teu, corri un mal desconegut que s’ancora a la teva carn amb la desesperació d’un nàufrag.

Mentre esperes que diguin el teu nom, penses en Sylvia Plath, en un poema a tres veus a la sala d’una clínica de salut materno-infantil. «Has sagnat?». «No, no he sagnat». Cal sagnar per estar malalta? Cal la manifestació rotunda de la sang que confirmi la teva podridura, el mal invisible i industriós que creus que et corre pels òrgans? Un dels relats del Decameró explica com Nastagio degli Onesti, rabiós perquè estima sense ser correspost, li explica a la seva estimada com una altra dona va ser esbudellada pels gossos de caça del príncep pel fet de no correspondre l’amor del noble. Finalment, la jove, atemorida per aquest relat i a contracor, accepta el matrimoni amb Nastagio. L’amor és molt a prop d’una violència visceral. El clímax eròtic de Les onze mille verges d’Apollinaire passa per esbudellar una dona a través de la vagina durant un trajecte de tren. «Tampoc no he tingut febre, ni símptomes urinaris». Els deixes caure alguna paraula tècnica per avançar-los la feina interpretativa. «Tinc dolor, només dolor, un dolor que dura dies, nit i dia, incansable». El dolor, com els primers símptomes de la pesta, és invisible. Allò que espaventa del dolor és que no pot objectivar-se amb eines de mesura. El dolor és un acte de fe. «L’úter creix i fa mal». «Potser estic molt malalta». Silenci. El cos es transforma, i tens dolor. El teu cos està obrint-se des de dintre. De vegades es fa insuportable. T’arrencaries els òrgans per combatre aquell dolor bategant al ritme de les pulsacions cardíaques. El dolor també és l’inici de l’amor, del sacrifici. Saps que aquell dolor respon a la creació. El dolor de la maternitat és el primer dolor del món. Et desprens del teu cos anterior com un rèptil de la pell inservible. Al poema de Sylvia Plath tres dones confessen la seva experiència personal amb la maternitat. Una d’elles, està embarassada; la segona, sembla que té problemes per quedar-s’hi, el seu ventre és un erm; la tercera vol interrompre l’embaràs. La pluralitat del desig maternal, la pluralitat de la visió del propi cos quan és envaït i allotja un altre.

Boccaccio descriu algunes escenes de la pesta amb una precisió quasi científica, aquella que resulta de l’anàlisi de l’objecte, la fredor que la tercera persona. La crueltat de l’exposició. Els cossos amuntegats als carros que els recullen. Després, en seran tants que els dipositaran als carrers sense que ningú gosi reclamar-los. Els crits d’apocalipsi. La religió brandant la culpa. Les purgues espirituals. El cilici. La penitència. La mortificació de la carn. Confiteor. El foc. La fugida. La mare abraçada al cos del fill ple de bubes que rebenten. Els crits de pànic. Les llàgrimes. Els sermons i les penitències. La caiguda d’Occident a mans d’un mal invisible. Segles després Georges Didi-Huberman escriuria un llibre bellíssim i terrible sobre aquest esdeveniment d’inflexió, Mémorandum de la peste. En un dels fragments, Maquiavel escriu una carta. Els dits se li taquen de tinta. Potser els ulls li tremolen, esforçats sota la flama també tremolosa de l’espelma durant la nit de l’escriptura. Escriure és comunicar-se amb el no-res. Escriure és una forma de resar. En aquell col·lapse social, escriure una carta a un altre té un significat de desesperació humana: digue’m, si us plau, que encara ets viu.

Sylvia Plath té un poema dedicat a un detall del conegut quadre de Brueghel el Vell, El Triomf de la Mort. El llenç, que es pot visitar al Museo del Prado, és més petit del que no pensava, però no per això menys impactant. Adoro la pintura de L’Escola Flamenca del xvi, la caracteritza una minuciositat en els detalls que no he trobat en altres estils. Trobo que la poesia ens permet fixar-nos en allò que és susceptible de passar desapercebut a l’ull. Sylvia Plath, al poema «Two views of a cadaver room», ens fa fixar-nos en una escena que passaria fàcilment desapercebuda si fem una mirada ràpida sobre el quadre, o una lectura centrada únicament en el seu motiu central. Al text descriu com al cantó inferior dret, s’hi desenvolupa una escena que ocorre entre dos amants, agombolats per la música, sords i aliens a la catàstrofe de mort, fum i massacre que ocorre a la seva esquena. L’amor i la passió, com l’art, ens aparten del món, per això és difícil que es donin en l’extern, en la col·lectivitat. Avui en dia, que hem perdut el valor de l’escena íntima per l’escenificació constant de la intimitat, que esdevé mercantilitzable a través de les xarxes socials, em miro el quadre amb una mena de nostàlgia.

La música, el poema, la narració són capaces de generar una esfera paradisíaca enmig de l’hecatombe dels cossos que emmalalteixen i moren, la caiguda de l’ordre social que instaura una mena de teatre de la crueltat que té com a protagonista la salut i la puresa de la carn. Emmalaltir s’ha vinculat al pecat. Qui està afecte d’una malaltia infecciosa, ha rebut un càstig diví. La humanitat en aquell moment està purgant la seva estultícia, l’enveja, l’avarícia, la supèrbia ferotges. Mentrestant, els protagonistes de Boccaccio s’ajunten per explicar-se històries en què l’amor és nuclear, amb una intenció moralitzadora. Boccaccio fa referència en el proemi a la melangia, tot vinculant-la amb el desig. La dona és més propensa, diu, als efluvis amorosos —i del desig— perquè habita els espais, diguéssim, no productius; entengui’s no productius amb el sentit que habitualment es dona a aquest fet: el treball que es converteix en valor monetari, la transacció, el comerç, l’intercanvi material, la força física, com a elements que operen en la producció mercantil. La dona, que no treballa, que no és productiva, s’ensenyoreix del temps. El temps que no es converteix en producció  pertany al camp del desig. El desig vaga a pler per la casa, penetra els seus racons, adopta formes i situacions diverses. L’art del desig, de la passió, són femenins. L’art de la paraula, en canvi, és masculí. La melangia és aquest somieig de l’esperit que es fixa en les coses absents, que impulsa la imaginació cap als límits de la carn i del pensament. De sobte, la troben distreta mirant per la finestra, de sobte, la tèbia pell de l’amiga reaviva alguna cosa en el seu interior, en aquella calidesa, minuciositat gestual, rituals quotidians, que cartografien la seva realitat de tocador, de portes tancades, de gelosies a través de les quals es mira el món des de l’anonimat. De sobte, el mirall es converteix en un espai que projecció del gest, de la paraula que es diu en silenci, del moviment dels vestits i del cabell que diuen aquell secret que només pertany als espais íntims de la casa.

En la invenció d’un llenguatge de la intimitat, la simptomatologia femenina ha trobat el seu allotjament. Donat que la paraula és masculina, no ha tingut forma d’entendre la dimensió femenina: simplement, no han compartit el mateix espai, el mateix llenguatge no verbal, la mateixa forma d’entendre el desig. L’úter, aquell òrgan que quan està buit té la mida d’un puny i que, quan gesta, creix per allotjar una criatura d’entre tres i quatre quilos. L’úter és el receptacle de molts processos sense explicació que els ocorren a les dones. Un dels tractaments serà provocar-los un orgasme per curar-les d’una neurastènia greu. Es creu que l’úter està implicat en els canvis d’humor, en dolències diverses, petites, que, donat que no se’n té explicació, s’atribueixen a una crida d’atenció per part de les dones. L’úter gestant és una benedicció. L’úter buit, una font mòrbida, obra del diable. La psicoanàlisi entén com a histèria la demanda constant sense desig, en realitat, d’ésser satisfeta, solament que qui ho pateix ignora que el desig no desitja ésser acomplert, sinó que s’enfoca en aconseguir que l’altre desitgi sense fi. En realitat, aquesta subtilesa de fer desitjar es tem. Tenir fillada i ser capaces del desig; crear matèria i crear l’imaginari, sotmetre l’intel·lecte, les dues propietats de Déu.

L’escena de Nastagio degli Onesti va quedar immortalitzada per Sandro Boticcelli, i es pot visitar, com la de Brueghel, al Prado. La primera vegada que vaig visitar sola el museu, hi vaig arribar gairebé per intuïció. La jove fuig, nua, perseguida pels gossos que no s’aturaran fins a aconseguir la seva presa. Els cabells daurats onegen amb les formes sinuoses que caracteritzen les pintures boticcellianes, i que han descrit minuciosament tant Aby Warburg com Georges Didi-Huberman. Boccaccio escriu sobre els relats orals, sobre l’hospici de la paraula davant la massacre, sobre espais de seguretat, en definitiva, sobre la fantasia que combat l’espera de la fi. Escriu-me, suplica Alda Merini, escriu-me una carta llarguíssima que només parli del silenci. Escriu-me per tal d’afrontar aquest mal que tot ho taca.

Ho coneixes molt bé. Llit d’exploracions ginecològiques. Tacte vaginal. Visualització de cavitat vaginal i coll del cèrvix, puntiforme de nul·lípara, amb l’ajuda del speculum. Això darrer és una mena de pinça que separa la musculatura de la cavitat vaginal. La vagina és una mena de cul-de-sac del cos de la dona que ha esdevingut un misteri, receptora de violències patriarcals i ginecològiques. Fa segles m’haguessin dit histèrica, pel tipus de dolor que em tenalla la carn. També és dolorós; si més no, pertorbador. «Tot està bé, simplement, l’úter creix i fa mal». El dolor de vegades s’accentua i de vegades desapareix. Aquesta és la definició del dolor còlic. És un tipus de dolor que recorda un moviment, a alguna cosa viva que repta, es mou i empeny des de dintre. Perquè no ets res sense el dolor, diu Didi-Huberman a Mémorandum de la peste, i el dolor no és res si no és diví, la pesta no és res si no és la guerra que Déu declara al seu poble. Memento mori: no te n’oblidis pas de morir. En el primer cant de la Ilíada, Febus Apol·lo, enfurit, envia una pesta als aqueus perquè han vexat el seu sacerdot Crises. A més, les seves fletxes van ploure dia i nit durant set dies. En la literatura grega arcaica, aquesta va ser la darrera intervenció dels déus en els assumptes del homes; guerra, la de Troia, esperonada pels seus capricis divinals.

Esperaves tenir a dintre una nafra que conquerís a poc a poc el teu cos, però no va ser sinó un miratge, una fantasia que construeix la ment quan desconeix allò que ha de témer. La Contemplació de sant Joan a Patmos, segueix Didi-Huberman, implica el pas de la mirada a l’escrit, de l’escrit, a la sentència. Escriure és allotjar allò que ens trasbalsa i supera, alhora que equival a matar-lo per poder-lo dominar. De la imaginació, doncs, a la paraula, encara que aquestes imatges no siguin, segons el relat bíblic, al·lucinacions, sinó la visió de la Veritat. El meu dolor s’atenua amb les paraules de la facultativa. La paraula encercla la cosa i, sovint, l’escanya. El seu cor batega fort en el meu interior. El dolor, en aquest cas, és productiu, té una raó d’ésser. La paraula, el relat, ha situat el sofriment, li ha atorgat una posició dintre de la realitat, l’ha obert pas a l’intel·ligible. Hi ha un temps de néixer i de morir, et recorda l’Apocalipsi en paraules de Didi-Huberman: la fi no té per vocació sinó assegurar-te el teu destí: No tinguis por: Sofriràs. Malgrat que poc amables, les sentències situen el subjecte dintre d’una casuística esclarida. És per això que els grecs, conscients de la seva mortalitat, busquen la glòria i la memòria a través de les generacions fent la guerra. El teu dolor et recorda que no hi ha amor sense èpica, que no hi ha èpica sense amor, perquè també tot sacrifici carnal és un acte d’amor i de generositat, potències que irremeiablement necessiten el verb per encarnar i fer-se possibles. Vius el cos en harmonia des de llavors. Aquesta necessitat teva d’escriptura, de paraula, de lectura configuraran, ho saps, una cosmogonia, seran la llavor en la llarga espera de la transformació.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

L’independentisme dins la narrativa catalana: un país sense ficcions? Abans de l’Octubre (I)

El passat 12 d’abril Francesc Serés publicava en aquesta mateixa casa l’article titulat «Atura’t, terra». El text es presentava com una espècie de tancament a una sèrie que ell mateix havia començat arran de la projecció de la pel·lícula Alcarràs, l’arribada de refugiats ucraïnesos a Berlin, ciutat on viu ara, i que volia ser, també, l’espai on abocar-hi algunes de les darreres notes que tenia en la seva llibreta d’apunts. En la part central d’aquest, Serés narrava una trobada que va tenir amb l’expresident Quim Torra, quan aquest el va fer cridar a Palau per demanar-li:

Per què creia que l’independentisme no havia creat un moviment cultural. Com que jo també ho havia apuntat en algun article [deia Serés], tenia la resposta: l’independentisme havia anat en paral·lel al govern de la Generalitat, i la Generalitat mai no havia estat un element de referència prou fiable de la cultura catalana […]. Avui hi afegiria una segona resposta. Li diria que l’art en sap més que no pas nosaltres i, que tot i ser artifici, suporta malament la mentida. El Procés independentista no va crear teatre, no va generar guions ni novel·les i reproduïa les cançons dels setanta perquè es necessita un temps per demostrar que hi ha un mínim de veritat en la vivència. 

L’afirmació de Serés és tan certa com problemàtica, i és problemàtica perquè és parcialment imprecisa. L’escriptor té raó quan assenyala el fet que, a hores d’ara, la impressió general que plana sobre el país és que l’independentisme català contemporani, no ha estat gaire més capaç que d’explotar el seu potencial mercantil a còpia de tones de marxandatge autoconsolatori: samarretes, pins, domassos, banderoles i llibres d’autoajuda ­—com els denomina Bernat Dedéu. Lluny ens queda ja aquell Lipdub per la independència que el 24 d’octubre de l’any 2010, batia, a Vic, el rècord mundial de més gent participant en un Lipdub, o del documental dirigit per Isona Passola, L’endemà (2014), que va ser finançat amb una campanya de micromecenatge que va quasi triplicar el pressupost inicial que necessitava. Aquestes són ja ara manifestacions escapçades i enterrades del que hagués pogut ser un moviment cultural fort, col·lectiu, massiu i popular, però també de culte, que generés el teatre, els guions, les novel·les i les cançons que necessitàvem per consolidar les bases d’un país que havia de ser capaç d’expressar-se i imaginar-se lliurement i en llibertat.

Així doncs, i ara ja centrant-me en la matèria que m’ocupa —que no és altra que la literària—, el que puc avançar d’entrada és que l’afirmació de Serés necessita ser matisada. El cert és que al llarg dels últims deu anys s’han publicat centenars de llibres sobre el Procés, arribant a esdevenir un veritable fenomen editorial i un gènere literari en si mateix. Dit altrament, també una moda literària, que evidentment no ha quedat exempta de tot un màrqueting editorial, subjecte a propagandismes i mediatismes de tota mena, que sembla encara no tenir fi. Sense anar més lluny, Eugeni Giral Quintana publicava l’any 2019 un recull bibliogràfic titulat Els 525 llibres del procés, on hi recull —i la categorització és meva— cròniques periodístiques, testimonis polítics, assajos reactius, lacrimògens, hiperventilats i tot el que us hi càpiga… Giral també hi incloïa un capítol dedicat a novel·les. Per bé que només en recull cinc títols i no especifica cap metodologia de selecció, cosa que fa pensar que sembla més aviat una tria totalment aleatòria i anecdòtica. Alguns d’aquests títols són Tres en ratlla (2012) de Santi Baró publicat a Rosa dels Vents/Penguin; Fora de galàxia (2017) de Nando Zanoguera editat per Viena o Un país en joc: Futbol, política, espionatge i independència a la Catalunya de l’any 2020 d’Albert Gener, llibre autoeditat l’any 2016… ja veieu que la cosa promet.

Per diverses raons, des de fa un temps m’he dedicat a explorar aquest camp immens i desconegut on narrativa catalana i independentisme, pre i post procés, s’entrecreuen. I malgrat que la cosa no ha estat de fàcil digestió, crec que és interessant començar a sistematitzar un primer corpus novel·lístic tan recent com inexplorat, però imprescindible com a pas previ per una anàlisi crítica de les obres. Una anàlisi que, al seu torn, permeti explicar-nos, o si més no esbossar, alguns dels símptomes, malestars i dificultats imaginatives d’aquesta mena de subgènere(s) literari, i de retruc, del país en general. Com deia, la meva proposta de temptativa classificació, que pot funcionar també com a panoràmica, es cenyeix a textos escrits en català publicats al llarg de la dècada de 2010-2020. En primer lloc, tindríem les novel·les pre-U d’octubre, aquelles que van emergir tímidament en el context d’un independentisme pre-Procés. Destaquen títols com Dafne abans de l’Alba (2010) d’Hèctor Bofill; A reveure Espanya (2010), de Jordi Cussà; o la ja citada anteriorment, Tres en ratlla. Avui és el dia de la independència de Catalunya (2012) de Santi Baró. Per bé que ara no m’aturaré a comentar els arguments d’aquestes novel·les, sí que vull destacar-ne un parell de qüestions que em semblen significatives: de la gran majoria de les ficcions polítiques explorades pre-1 d’octubre es desprèn una alta dependència (política, simbòlica, psicològica) amb la institució, especialment amb la Generalitat, i amb la política institucional, existent dins de l’imaginari polític, cultural i social de l’independentisme català, de portes cap endins, però també amb el focus sempre posat a Europa, com a bressol de la democràcia i garant del dret internacional. En cap dels caos apareixen revolucions populars o mobilitzacions massives organitzades –com després ho va resultar ser el Procés en diverses ocasions: Diades 11 de setembre, 9N, 20 i 21 de setembre, 1 i 3 d’octubre o ja durant el Tsunami democràtic. Les poques mobilitzacions que hi apareixen són sempre tutelades, i tampoc s’hi plantegen possibles models polítics i econòmics organitzatius diferents als que puguem conèixer dins de les democràcies occidentals contemporànies. Només la novel·la de Bofill en seria l’excepció, atès que s’hi aborda, de fons, la tesi al voltant de la violència i la necessitat o capacitat de qualsevol procés d’alliberament nacional de posar morts sobre la taula (tesi altrament arraconada dins de l’independentisme meanstream). D’aquesta manera, la màxima “revolució” que es planteja ficcionalment, passa sempre per una insurrecció policial per part dels Mossos d’Esquadra o per un pacte no traumàtic amb Espanya, que, en el cas de Cussà pren la forma d’una rocambolesca història de faldilles entre la futura presidenta de la República Catalana i la Monarquia Espanyola (Cussà encara era federalista quan l’escriu!). I en el cas de Baró, en canvi, es ficciona una sublevació policial que enfronta Mossos d’Esquadra i Guàrdia Civil, amb algunes baixes no-civils, però alhora juga amb la carta sentimentaloide d’una no intervenció militar per part d’Espanya, atès que la ministra de defensa és “catalana”, en aquell moment era Carme Chacón. Tant és així que, en ambdues novel·les, es fan evidents les dificultats figuratives per imaginar una Catalunya independent realitzable, possible o materialitzable pels seus propis mitjans i de forma col·lectiva abans de l’1 d’octubre. 

A les novel·les pre-U d’octubre mencionades anteriorment, cal afegir una segon conjunt categòric que per bé que només mencionaré, no deixa de ser significatiu perquè forma part del fenomen literari i del boom editorial sobre narrativa i procés que comentava al principi. És el cas de la novel·la de gènere, en les seves dues variants més populars si es vol. Per una banda, la novel·la de gènere negre, sense cap mena de dubte la més conreada, la qual combina estil i temàtiques del gènere detectivesc amb el context històric del Procés i alguns trets característics de la ficció política. Alguns títols publicats també prèviament a l’1 d’octubre són: Independència d’interessos (2013) de Marc Moreno; La noia d’Abderdeen (2013) de Quim Aranda; Procés enverinat (2016) de Salvador Balcells, entre moltes altres. L’altra tipologia de novel·la de gènere destacable que s’ha conjugat amb el clima polític català és la de la ficció històrica —per bé que la gran majoria no ficcionen el Procés Independentista, sí que novel·litzen altres fets importants de la història del país, especialment la Guerra dels Segadors o la Guerra Civil. L’obra més destacable és el Victus (2012) de Sánchez Piñol, escrita originalment en castellà (i això ja és prou simptomàtic de tot plegat), traduïda l’any següent al català per Xavier Pàmies, fou la novel·la més venuda per Sant Jordi en ambdues llengües l’any 2013. Ambientada en la Guerra de Successió,  va ser publicada també en el marc de la celebració del tricentenari del 1714. A banda de tenir una segona part, el Vae Victus (2015), s’ha traduït a set llengües, se n’han fet versions al cinema, en còmic i en jocs de taula, esdevenint així tot un producte editorial!. Altres títols menys coneguts,  possiblement més alineats políticament amb l’autodeterminisme, i que a més van ser premiats són:  Els ambaixadors d’Albert Villaró (Premi Josep Pla 2014) o el Jo soc aquell que va matar Franco de Joan Lluís-Lluís (Premi Sant Jordi 2017), entre d’altres. 

Si apuntava abans el matís temporal del pre i post 1 d’octubre es perquè de la mateixa manera que va passar en el si del moviment independentista en general, tant al carrer com a nivell institucional, com sobretot a nivell repressiu, es produeix un abans i un després en les ficcions sobre literatura i independentisme català. Àlex Milian, al 2019, va publicar en el setmanari valencià El Temps, un reportatge sobre les novel·les de l’1 d’octubre on recopilava una primera selecció d’obres que s’afanyaven a literaturitzar aquells fets, i que constitueixen una variant del gènere narrativa i Procés, en si mateixa: Les ficcions de l’1 d’octubre. A diferència de les novel·les prèvies al d’octubre del 17, aquestes no són tan interessants per allò que expliquen, fets ja coneguts per a tots, sinó per com ho expliquen, i sobretot en què es focalitzen.

De peixos alats i llagostes d’ales d’aigua

La veu de Pau Riba –entre drings, remors de corda de guitarra, ventijols i altres músiques de l’Orchestra Fireluche– invoca la força eixampladora del somni a «Nina de Miraguano»: «Que el llit es converteixi en un mar esbarriat i els llençols en veles de paper d’arròs, i se t’endugui un aeri oceà de peixos alats i llagostes d’ales d’aigua». La realitat esdevé senzillament un trampolí en què prendre l’impuls que cal per a expandir-se. Aleshores, més enllà de l’existència rutinària, tediosa i insípida del respirar automàtic —d’aquest fer «la veu trista per telèfon»—, Riba conjura per a la Maria, la protagonista de la cançó, una existència feta de pasta de somnis, atiada sempre per un amor gros i bo. Es vol depassar la pell tibant de la realitat insubstancial i habitar el somni, de pell elàstica, dúctil i mal·leable, bona de dilatar i d’expandir. El somni esdevé així un mecanisme de creació d’altres espais, d’altres mons fèrtils en possibilitats.

El projecte multidisciplinari La forma dels somnis aposta per l’onirisme amb el mateix sentit: esbucar els partions limitadores de la realitat i construir nous terrenys. La intenció de fons és ampliar les zones de contacte entre diferents col·lectius per a entendre la societat extensament, d’una manera més inclusiva i horitzontal. Aquest projecte neix a la Universitat de les Illes Balears, al grau de Llengua i Literatura Catalanes, concretament a l’assignatura Aproximacions interdisciplinàries de la Literatura, impartida per la Dra. Mercè Picornell, qui engresca el seu grup d’estudiants a confeccionar un aplec de textos elaborats per estudiants, per usuaris de l’Associació La Nostra Veu i de l’Hospital de Salut Mental Comarcal d’Inca i per escriptors ja consolidats dins el panorama literari català. De tot plegat, en sorgeix el volum coral Quimeres. Somnis, literatura i salut mental (Disset Edicions, 2021), amb el qual es desmitifica la creació literària i es reformula l’impacte de l’activitat universitària en la societat.

Des de l’aula, s’han establert llaços —mai jeràrquics, sempre agermanats— amb usuaris i personal treballador de l’associació i de l’hospital, uns vincles que s’han sostingut per un fil temàtic unificador: la visió del somni com a motor de creació d’altres realitats possibles, més espaioses i integradores. El fet de constatar la col·laboració entre persones de l’àmbit docent, literari, hospitalari i associatiu en aquest llibre em sembla una bona mostra de la viabilitat de la pràctica multidisciplinària, la qual, com coincideixen Picornell, Galaso i Delgado a l’epíleg, entronca en la creativitat. Aquest és també l’enclavament en què ancora la diversitat textual del cos del llibre, en el qual s’amalgamen peces literàries de diversa índole sota el principi de la creativitat i la temàtica onírica.

Cati Balaguer mostra el camí costós de la superació d’una caiguda, des d’un jo sincer i valent; Carles Rebassa i Biel Mesquida vindiquen la llibertat sexual a partir de la figura del vampir i des del cant a la identitat no binària, respectivament; Aina Sastre impulsa una revisió feminista de la quimera, com a concepte; i Aina Gomis l’analitza des de la perspectiva narratològica. Francesc Socies amplia l’abast del somni i l’omple d’altres significats, des de la fecunditat de la imaginació humana; Gonzalo escriu sobre el paradís i el pànic; Júlia Mérida endevina en el somni l’últim deix del record; Maria Antònia Massanet somieja amb eixamplar la seva corporalitat habitant espais exteriors; i M. Carmen C. anhela trobar la forma de desvetllar la bellesa dels dies. Vicente Galaso es mostra contrari a l’arrabassada farmacològica i aposta per la convivència amb la mania o l’apatia; Aina Barceló troba en la comunió amb el paisatge una forma de vida plena; Damià Pujol, per mitjà del record de l’origen oníric de Terminator, ens ensenya a escoltar les nostres intuïcions; Elvira Genovart somia amb una realitat paral·lela; i Núria Ripoll prova de construir un llenguatge oníric. Miquel Àngel Adrover i Cati Coll despleguen poèticament la metàfora lorquiana del somni que sura sobre el temps com un veler; Laura Torres parla del misteri de goma que és la contemplació; Sonia R. explica el seu somni més preuat des de l’experiència i l’enyorament…

En conjunt, un aplec heterogeni: des d’intervencions més confessionals fins a textos més ficcionals i, formalment, peces líriques, relats breus, assajos d’assaig… Mercè Picornell és taxativa, contracanònica i transparent en afirmar «sense cap vergonya, que aquest llibre és de qualitat desigual. I que és en l’assumpció desacomplexada d’aquesta desigualtat que es converteix en un volum integrador, capacitador, i, en definitiva, creatiu i valuós» (146). Per tant, més que l’excel·lència literària —que adesiara també hi és—, el mèrit del recull roman en la suma d’esforços i generositats, en la fertilitat d’un diàleg poc sovintejat, en l’intercanvi experiencial que envolta el producte editorial –com els tallers de creació i performativitat que varen posar en contacte el grup d’estudiants amb usuaris i personal de  La Nostra Veu i de l’Hospital de Dia de Salut Mental, o les presentacions del llibre que han transcorregut fora del marc universitari i que han esdevingut un espai col·laboratiu de tots aquests col·lectius, cosa necessària després del confinament per la pandèmia.

Per tant, a Quimeres. Somnis, literatura i salut mental s’ha transcendit la funció més tradicional de la literatura, sobretot sota la perspectiva de la filologia –la qual, alhora, hi ha estat present en la pràctica editorial de primer ordre que ha suposat l’edició del llibre per als estudiants, encarregats de les tasques de correcció, estructuració, traducció, disseny i revisió de l’aplec, així com de la divulgació del projecte i la promoció del llibre. La literatura –i, en extensió, la creativitat– ha servit per a uns usos que han oscil·lat des de la teràpia fins a la cohesió social, i per al foment de la creació literària en el marc d’uns estudis de grau en què la producció artística ha quedat tradicionalment relegada a un segon pla. D’aquests tres eixos se’n parla als pròlegs: el coordinador autonòmic de Salut Mental de les Illes Balears, Oriol Lafau, reivindica l’art –especialment l’escriptura– com a recurs terapèutic complementari al psicofarmacològic en una contemporaneïtat que prioritza «la cura ràpida, l’anestèsia afectiva i efectiva» (7), en què la impaciència descarta les cures més lentes. Fina Santiago, Consellera d’Afers Socials i Esports, posa l’èmfasi en la característica de la diversitat social i aposta per la «diferenciació en xarxa», tan difícil de respectar en una societat construïda sobre els principis de la competitivitat i l’excel·lència. Finalment, l’escriptora Neus Canyelles dignifica la malaltia mental i reflexiona sobre la literatura com a plataforma visibilitzadora d’aquestes afeccions des de les idees de confessió i invenció.

Així doncs, Quimeres. Somnis, literatura i salut mental reuneix en un mateix projecte participació acadèmica i docent, institucional, hospitalària, associativa i literària. Des d’un afany democràtic que parteix tanmateix d’un plantejament molt realista –Picornell afirma que «fer l’escriptura més accessible no vol dir que tothom pugui ser escriptor o poeta. No comporta que tots haguem de guanyar premis literaris, i, ni tan sols, que haguem de publicar la nostra obra» (145)–, acosta la creació artística a tots els públics, des de la idea del somni com a mecanisme igualador. La literatura esdevé aleshores una plataforma en què es des-subalternitzen veus forçades al mutisme, habitualment marginades pel fet de no tenir cabuda dins la vida normalitzada i normativa, les quals conviuen en aquest volum en relació de germanor amb veus reconegudes i admirades dins el circuit literari.

Com especulava fa unes setmanes Adrià Martín-Mor en una conversa amistosa a Amherst, hi rau tal vegada en la creació artística desinteressada el darrer reducte de resistència contra sistema– el qual, d’altra banda, ha estat tan recurrent dins la història com a forma de contestació davant la repressió. El plantejament de Quimeres. Somnis, literatura i salut mental, al marge de «prejudicis i tendències de mercat», em sembla que s’encamina per aquests viaranys i, inscrit dins el gir competencial, conforma una contestació als patrons neoliberals que parasiten el sistema educatiu actual, com reconeix Picornell. Per tot plegat, segons el meu parer, Quimeres. Somnis, literatura i salut mental conforma un exemple docent i social que hauria de prendre’s com a inspiració i model de creació d’un teixit de procedència diversa aglutinat per la creació artística, amb la voluntat de, més enllà dels múltiples guanys en termes formatius, intel·lectuals i econòmics, generar autoestima i benestar en les persones participants. Com a mínim, «La forma dels somnis» continuarà fent feina en aquest sentit –enguany amb un projecte sobre el tema del(s) monstre(s)–, procurant eixamplar amb somnis nous aquesta realitat nostra que massa sovint compartimenta i separa.

 Collage de portada: Joaquín Oliva.

Atura’t, terra

(Aquest article tanca una sèrie involuntària que va començar, de manera inesperada, amb una crònica sobre la projecció d’Alcarràs, la pel·lícula guanyadora de l’Os d’Or de la Berlinale d’enguany. La sèrie va seguir amb l’arribada de refugiats ucraïnesos a Berlín i s’acaba després que una pregunta em fes ordenar les darreres notes de la llibreta. Gràcies a tothom per les lectures i pels comentaris.)

 

«Com estàs?», li pregunto per whatsapp a un amic. «Amb mainada. Partits de futbol, covid i cangurs. Parlem demà», em contesta. Al cap de cinc minuts em pregunta: «Tu, el salvarem, el món? I el nostre?».

Sé que m’ho pregunta com a historiador, però també com a pare, perquè pensa en la història i en les seves filles, és a dir, en la doble escala del temps amb què juguem tots: la personal i la del món. Com a bon historiador sap amb què s’ha fet el passat i veu que aquesta matèria arriba fins al present. També sap que es projecta en el futur de les seves filles i que conté tots els interrogants que ha estudiat. «El món, a l’engròs i en general, i molt diferent de com l’imaginàvem, molt més dur, potser sí que té esperança. El nostre (cultura catalana), ho té molt més difícil», teclejo tan sincerament com puc i sé. «Agree. Nínxols no sostenibles» i «els petits ho tindrem més magre encara», missatges seu i meu, tanquen la conversa . Si en parlem és perquè ha llegit les dues cròniques que vaig publicar sobre l’arribada dels refugiats ucraïnesos a Berlín. Les podeu trobar, la primera a Vilaweb i la segona a Núvol.

En un moment en què s’ha de lluitar perquè les distòpies no es converteixin en profecies autocomplertes, tenir tractes amb el passat no és cap ganga. Una de les millors pel·lícules de la dècada passada, Interstellar, mostrava un món polsegós que exhauria els darrers recursos disponibles. La solució a l’atzucac consistia a buscar un altre planeta, és a dir, que no hi ha alternativa a la Terra. Pensar que podem abandonar el Sistema Solar amb naus espacials com si fossin les carretes dels pioners de l’Oest és un argument interessant a Hollywood, però res més.

El meu amic no vol veure patir les seves filles i ha pensat molt seriosament a anar a altres països. Tot i així, com a bon historiador, sap que els refugis sempre són temporals i que la història no dona mai garanties sobre les forces que governen els homes i els temps. Ni l’estat del benestar suec podrà aturar la sequera a les regions més boscoses del nord ni el secret bancari de Suïssa retornarà el gel a les glaceres dels Alps. Si arriba l’escassetat, tenir mil milions d’habitants potser un gran desavantatge. Ni els països endreçats ni els poderosos viuen aliens als avatars de les èpoques.

El meu amic escriu i pensa sota la influència dels temps que vivim, és clar. Ha viscut una pandèmia i ara intenta entendre una guerra. Sap que les conseqüències seran globals, que el sisme arriba fins a Catalunya. Pensa en els efectes dels sotracs en la seva família, que també té una història, un patrimoni cultural, un llinatge compartit amb els de la seva —meva, nostra— cultura. Reconeix, finalment, que un tret distintiu de les seves filles és la llengua, i ho sap —d’això n’hem parlat altres vegades— perquè és fill de la immersió lingüística en una població del Baix Llobregat on les coses mai no van ser fàcils.

Pantalles: finestres obertes o finestres tancades?

D’aquí a pocs dies s’estrenarà Alcarràs, la pel·lícula de Carla Simón, guanyadora de l’Os d’Or a la darrera Berlinale. «Ja pots anar-te’n lluny, ja, que el país et ve a buscar», em va escriure una autora que admiro molt després de llegir la crònica que vaig fer per al Diari Segre. Vaig pensar que tenia tot el sentit que l’article sortís allà, que era bo que les primeres impressions de la pel·lícula arribessin al Segrià i al Baix Cinca a través d’un diari que hi té la seu, els periodistes i els lectors. Com si en parléssim al carrer o a casa. Encara que siguis lluny, el país és el país.

Vaig tornar deu dies per feina i mentre anava d’Olot a Saidí i vaig passar per Alcarràs per veure com la pel·lícula ressonava i fregava en narratives que ja havien estat explicades. L’art sempre acabava revelant alguna cosa, encara que sigui de manera brusca o velada, ja podem fer, ja, que sempre ens ve a buscar: els pagesos que intenten oposar-se als camps de plaques solars, a la pel·lícula, són l’actualització d’aquells habitants de la Mequinensa desapareguda que Moncada ens narra a Camí de sirga? En part, ho són, aquí l’electricitat no la generarà l’aigua d’una presa, la produirà l’energia del sol, però la depredació sobre la terra s’assembla massa per mirar cap a una altra banda. A tots dos llocs hi ha el mateix contrast de l’argila seca i daurada contra el gris blavós de les plaques solars o de l’aigua embassada de l’Ebre. És impossible no recordar La terra retirada i veure una altra forma de delimitar usos i propietats, jurisdiccions i canvis. Els canvis socials i culturals que s’anunciaven en el llibre de Mercè Ibarz —l’art sempre s’anticipa— s’han anat fent realitat de mica en mica. Hi ha mil maneres de retirar la terra: el mercat en trobarà unes, l’administració unes altres i qui sap si la natura també té coses a dir.

És també una part de La pell de la frontera, sobretot en la part que explica els límits que entre un temps i un altre, entre una economia més o menys comprensible i un neoliberalisme que ens amenaça amb mitjans tan sofisticats que hores d’ara ja són críptics. No en direm cobdícia i explotació, en direm progrés i llibertat. El «I el nostre?» es transforma en un «I nosaltres?», i és d’això, en el fons, el que li fa por al meu amic.

Durant molts anys als llibres que parlaven de l’abandó de la terra se’ls podia penjar la llufa fàcil de la queixa i la nostàlgia. És normal, a la manca de representativitat i de poder dels llocs descrits s’hi afegia el desig de festa dels 80 i dels 90 i l’acceleració posterior fins a l’aturada en sec de 2008. A mi també m’agrada, la festa, però de vegades no la pots triar perquè no vols trair, al cap i a la fi som i vivim també en la nostra memòria, en el punt de vista des del qual mirem el món i des del qual, també, el volem moure. Moncada, des d’allà on sigui —és a dir, des del record que en tingui cadascun dels lectors, des de l’imaginari col·lectiu—, somriurà i pensarà que la roda continua girant i que l’esforç no va ser en va.

Temporers africans als afores d’Alcarràs

El cabal del riu no s’atura, però. Els punts de vista s’acumulen i ens troben els punts cecs, potser per això a Alcarràs sobta l’absència de migrants, perquè contradiu la voluntat de veritat i de proximitat que té la pel·lícula, aquesta necessitat d’acostar-se als personatges que ja no s’entenen sense la gent que ha anat arribant durant les darreres dècades. A la pel·lícula, els temporers tenen una presència tan testimonial que acaba contrastant amb la que tenen a Alcarràs. Hem après a treballar amb ells però encara no sabem com fer-ne una narrativa continuada. I la necessitem molt, s’acumulen tants interrogants i arguments que començo a pensar que necessitem urgentment els seus punts de vista. Un noi de Burkina em va dir un vegada que els negres ens torben perquè són la nostra imatge al mirall, el negatiu, el lloc de què provenim i cap a on anem: «veniu de l’Àfrica i aneu cap a l’Àfrica». «I el nostre món?», semblava que em preguntava.

 A les palpentes

Tinc un veí nou, als pisos d’Olot, en Roman. Ve de Ternópil, d’Ucraïna. Els ucraïnesos que vaig entrevistar a La pell de la frontera eren també d’aquesta ciutat. He anat a buscar el capítol on en parlo i veig que hi surt també en Juan —sí, de vegades oblidem part del que hem escrit—, el mecànic que va recórrer els pantans que es feien als Pirineus i que va arribar a Saidí després d’establir-se un temps a Mequinensa, el país troba a tothom. Hem parlat, amb en Roman, dels mil problemes que tindrà Ucraïna a partir d’ara. Si ja en tenia, doncs ara, més, i he pensat en una altra pel·lícula que vam anar a veure a la Berlinale, Stop-Zemlia, que explica —d’una manera semblant a la de Simon—, la vida d’un grup d’adolescents al Kíiv d’abans de la guerra. Es va rodar l’any passat i, sí, un altre Kíiv era possible.

 

Presentació de la pel·lícula Stop-Zemlia al cinema Palast de Berlín

Abans de començar, la presentadora del cicle ens va venir a buscar. Treballa al departament d’eslavística de la Universitat Humboldt i aquests dies ha de gestionar tota mena de posicionaments, documents creuats i comentaris, cada paraula se sobreinterpreta. La guerra física arriba a les paraules dels correus. Està a punt de plorar, quan surt. Ha de fer una glosa de la pel·lícula i ha de llegir el text que li ha enviat la directora, que és a Kíiv i demana ajuda, que explica les dificultats de fer cinema a Ucraïna i demana ajuda, que parla dels bombardejos i demana ajuda, que diu que és injust i torna a demanar ajuda, fins que la veu de la presentadora tremola i comença a plorar. No és l’única que plora, la paraula devastaded és freqüent, aquests dies.

Stop-Zemlia és el nom que té el joc de la gallineta cega en ucraïnès, un joc al qual els adolescents encara juguen. La metàfora funciona, en aquesta edat que inaugura l’època de la vida —des d’aleshores endavant, també— en què anem donant pals de cec per trobar persones, significats i projectes. Stop-Zemlia, la pel·lícula, parla dels interrogants d’una societat plausible, culta i digna, on els adolescents haurien de tenir dret a enamorar-se i a sentir-se insegurs de la mateixa manera que ho fan en les societats on no cauen bombes. Aquests interrogants, ara, es resumeixen en un de sol, la necessitat de sobreviure per poder explicar-ho. «I el nostre?», es demanen. Els cineastes ucraïnesos, els artistes i els escriptors tenen davant seu un material riquíssim, tràgic i viu, i el repte i la responsabilitat de fer-ne alguna cosa memorable, perdurable, bella.

A l’hotel dels refugiats ucraïnesos miro de fer el darrer torn del dia, el del sopar, el de recollir-ho tot fins l’endemà. Coincidim sovint amb en Saixa, un treballador de la ONG que ajuda la gent sense llar. Li caic bé, diu, perquè parlo sovint amb els refugiats —els alemanys són molt secs i aquesta gent necessita alguna paraula amable. També, una mica emfàticament, em diu que està bé que n’hagi escrit alguna cosa, que és important que en quedi algun rastre de tot el que està passant en aquest hotel. Jo li he explicat que això ho vaig veure, d’una altra manera, a Saidí durant els vuitanta i els noranta. I que no pateixi, que aquesta història de l’hotel —d’aquest hotel o de qualsevol altre centre de refugiats— l’explicaran els que hi són ara mateix, o els seus fills. N’estic segur.

La ficció i la realitat

Fa tres anys, durant la meva vida anterior, el president Torra em va cridar al seu despatx. No em van voler dir de què es tractava i vaig pensar que volia aclarir alguns extrems de la sèrie d’articles que li vaig dedicar, quan va fer el seu primer discurs com a president al Teatre Nacional. No van ser pocs i no van ser, precisament, amables.

He de dir en el seu favor que va demostrar cintura obviant el tema durant la reunió i que la pregunta que va plantejar era interessant. Em va demanar per què creia que l’independentisme no havia creat un moviment cultural. Com que jo també ho havia apuntat en algun article, tenia la resposta a punt: l’independentisme havia anat en paral·lel al govern de la Generalitat, i la Generalitat mai no havia estat un element de referència prou fiable per a la cultura catalana, ens havíem de remuntar als 80 per trobar un projecte sòlid i continuat. A més, als convergents la cultura els havia interessat tant com als socialistes el català. A títol personal, s’hi va sumar una part de la cultura. Les seves obres, no.

Avui hi afegiria una segona resposta. Li diria que l’art en sap més que no pas nosaltres i, que tot i ser artifici, suporta malament la mentida. El Procés independentista no va crear teatre, no va generar guions ni novel·les i reproduïa les cançons dels setanta perquè es necessita un temps per demostrar que hi ha un mínim de veritat en la vivència. L’art demana una certa perspectiva que permeti trobar arguments i metàfores per bastir al·legories i mites. Ara que s’ha acabat el Procés, tenim poques veritats i massa mentides. I no, no és fàcil trobar la pietat necessària per escriure sobre una república de vuit segons, ni sobre la mínima dignitat que hauria d’animar a personatges que s’han dedicat a treure’s els ulls els uns als altres. Hauríem d’obviar que tothom va declarar en castellà a Madrid —sí, tothom, tothom. Vull recordar que mentre es feien manifestacions massives es produïen aquelles converses en què els líders del Procés, vespres de l’1-O, admetien que no hi havia res preparat. Hi ha gravacions que semblen de Plats bruts. Els articulistes no vam fiscalitzar prou uns polítics que arengaven les masses, que ara s’exclamen que on anàvem i que darrerament han arribat a l’extrem de la delació. Sí, el periodisme va fallar greument, tot, però els errors dels uns no eximeixen els dels altres. No es pot salvar ni el Tsunami i, així, el desemparament històric és tan gran que si alguna cosa ha de fer la cultura és pensar com s’ha de fer net. Com s’ha de descriure el bassal fangós sense embrutir-nos més del compte? No serà fàcil. I encara menys quan a l’altre costat d’Europa veiem que un comediant va rebutjar la protecció personal dels Estats Units perquè volia resistir, perquè no podia deixar sol el seu poble. Si és veritat, ningú no fuig, ningú no es lliura.

En queda l’1-O i la gent que va aguantar estoicament la policia. En queda la necessitat de reparació de la repressió, la presó i l’exili. En queden les urnes, els advocats voluntaris, i en queden més coses que són certes: en queda la resistència cultural i social i la voluntat de construir, la veritable raó de tot plegat, però tenim un forat negre al mig del país i ens hem de preguntar en què consisteix per poder-lo representar, per fer-ne narrativa, per explicar-lo, per fer-ne imatge i forma. Perquè no s’empassi la matèria de tot el que encara tenim. I, sobretot, per evitar el xantatge polític de la gestió del trauma.

En queda la necessitat de projectar una societat cultural que vol poder decidir com bregar amb el futur.

Que visquis temps interessants!

«Tu, el salvarem, el món?»… Una guerra fa pagar un preu massa alt si el que volem és aprendre’n alguna cosa. De lluny, actua com una vacuna, però res ensenya tant com l’experiència. La cultura ens prepara, dona indicacions per sobreviure i fa història de les situacions que s’han passat. En la mesura que pot ser compartida, estalvia alguns aprenentatges dolorosos, però malgrat que hem llegit alguns metres de prestatgeria sobre diversos temes, de vegades no hi ha res com anar-ho a veure, en comptes que t’ho expliquin. De vegades no cal que et moguis perquè els fets arriben sols fins a Alcarràs, fins a Saidí o fins a Berlín.

«I el nostre?» No sé ni per on començar. Diuen que s’acaba la globalització tal com l’havíem conegut, la que es feia a costa del medi ambient amb combustibles barats. Durant la pandèmia es va especular sobre el reforçament de la idea de proximitat. Les ciutat s’havien de menjar el món i ara el món es menja les ciutats. No ho sé, demà en pot passar una altra i la fiabilitat dels analistes pot ser la dels endevins i fer ineficients totes les plaques solars que han substituït els presseguers que van substituir aquells conreus de blat, raïm i oliva. Els vaivens són tan forts i tan imprevisibles que, si més no, davant de la incertesa, va bé recordar els preceptes antics. En cas de dubte, valors bàsics: no mataràs, no robaràs, no mentiràs, dona menjar a qui te gana i casa al que passa fred, escriu el que et passi a la vora i mira de no posar-hi gaire més forma que contingut, ni gaires més paraules que veritats.

El nostre món no ha fet les paus amb si mateix i arrossega les mentides i els errors —més les mentides que els errors: errar és humà però mentir atempta contra l’únic que tenim: la fiabilitat del llenguatge i el pacte de la paraula— que fan bones algunes caricatures del Procés. Ningú no admet haver mentit i ningú no demana perdó per haver-ho fet, però el desengany és aquí, enorme, al mig del país, i mentre hi sigui, el país no podrà fer net. Admetre errors és dur, admetre errors conscients encara ho és més, però no queda cap altre remei si es vol construir, si es vol avançar. Sense aquests fonaments em temo que no podrem bastir res de sòlid, res de durador.

1 2 3 15