Aquí, on? Celebració i balanç de sis anys de feina

El 18 de juliol passat, Nervi, el nou programa de cultura de 3cat, va dedicar un episodi a la crítica. El títol era ambiciós: «Aquí es critica». La introducció parlava del paper que aquesta disciplina havia pres en els darrers anys, amb la irrupció d’internet, les xarxes socials, els booktubers i els pòdcasts. La cosa prometia. Els experts que hi sortien  —Àlex Gorina, Oriol Puig Taulé i Carlota Rubio, en una taula conduïda per Júlia Bertran— van anar dibuixant els contorns del que és i significa la crítica cultural. Al final, però, xerrant xerrant, resultava que fer crítica no és tan fàcil, que no es troba a tot arreu, que potser falten espais i, per tant, aquest aquí s’acabava dissolent irremeiablement. Aquí, on?, t’acabaves preguntant. Tots estaven d’acord que és difícil, per exemple, fer crítica per via televisiva, radiofònica o mitjançant pòdcasts. En aquests casos es tracta més aviat de recomanacions i entreteniment, o entrevistes amb profunditat, càpsules culturals que és bo que hi siguin, però la crítica no és això. Van coincidir a afirmar que la crítica ha de ser, sobretot, escrita. És el seu medi natural. Cal «intentar tenir respecte per l’ofici d’escriure», deia Gorina. Entre tots van matisar que a la premsa ordinària també costa de trobar, sobretot per qüestions d’espai i d’interessos: per fer crítica s’ha de valorar cada article com una obra de creació autònoma, i cal poder-se explicar i argumentar amb llibertat. I aquest és un altre terme que va sortir al programa: llibertat, que comença per un mateix —es veu que hi ha més autocensura que no pas censura externa, diuen els entesos—, perquè «som un país petit», tots ens coneixem i tots «estem al mateix vaixell». Això sí, van parlar de noves veus i nous formats, que curiosament —molta fressa i poca endreça?—no es van concretar ni en noms ni en formats.

Tot plegat em va fer pensar, evidentment, en aquest espai. Perquè l’anàlisi i les conclusions a les quals van arribar s’ajusten prou a la radiografia que ens va portar a engegar aquesta revista, unes reflexions que encara es poden llegir tant a l’explicació i objectius de La Lectora, com a l’article fundacional d’en Marc Rovira, «La (dis)funció de la crítica», que vam publicar el novembre de l’any, atenció, 2018. Sí, ha plogut molt, des que vam obrir la paradeta; sis anys, i, malgrat tot, sembla que encara podem dir que anem per bon camí. Aquest últim any, per exemple, hem demostrat que podem publicar un article d’un llibre de l’any 1989 amb dotze notes al peu d’allò més entretingudes sense patir pels caràcters, ni la immediatesa, ni les pressions externes. Hem mantingut la llibertat de crítica —altrament dit, hem fet crítiques negatives— sense patir per les conseqüències del mitjà i assumint-ne d’individuals. Hem parlat de clàssics i hem actualitzat lectures. Hem publicat textos de pes en què es relacionen amb profunditat i intel·ligència diverses obres de diverses èpoques sense despentinar-nos. Hem rebutjat i rebutjarem de publicar les llistes dels millors i els imprescindibles. Hem ajudat noves veus —és a dir, gent bona i gent jove, i fins i tot en podem dir els noms!— perquè escampin el seu talent i se’ls obrin altres portes. Molts dels que fa sis anys van començar a escriure a la revista ara són valorats pel sector, i s’hi han fet un nom com a crítics, traductors, poetes, novel·listes o acadèmics, i no hi ha res que ens faci estar més contents. És clar que no tot és perfecte, però que sis anys després puguem dir que encara som fidels als mateixos valors i que a més hem contribuït, encara que sigui una mica, a enriquir la cultura del país, ens sembla que és un bon motiu per continuar la feina. Així que, si més no, podem dir que sí, que aquí encara es critica i que encara som una excepció.

Aquesta afirmació, que aquí sí que encara es fa crítica, potser, dita així, pot semblar pedant; però no només ho dic jo. Ho afirmen experts com Borja Bagunyà (que deia que «més tard hi ha la mena de crítica, que introdueix La Lectora, o Els Marges o altres espais que no estan tan, tan, tan lligats amb la novetat, que es permeten de fer el que seria pròpiament de crítica»),  Sam Abrams (ell realment no era tan entusiasta: «El periodisme cultural és ben pobre i la crítica, la veritable crítica, és pràcticament inexistent, malgrat els esforços molt meritoris de mitjans digitals com ara La Lectora i El Trapezi i de revistes com ara Els Marges»), i també Adrià Pujol (que encara va anar a posar més el dit a la llaga: «Qui està disposat a fer aquest tipus de crítica? Si ho fas, prepara’t, et quedaràs sol. Qui més la fa? La Lectora?»).1 I això, sense entrar en valoracions ni endinsar-nos-hi gaire, ens pot dur a la conclusió que ens hem consolidat, després d’uns primers anys d’incertesa, com un dels pocs espais que fa crítica, que pot ser incòmode si creu que és necessari, i que va per lliure.

Però tornem a la concepció de la crítica que tenim a casa nostra: fa la sensació que a còpia d’anar-nos explicant i d’anar repetint l’abc de la revista hem aconseguit que el que dèiem amarés el discurs general —tot i que evidentment no només és mèrit nostre, també hi han ajudat altres factors i altres forts—, la qual cosa vol dir que d’entrada tothom creu que hi ha d’haver una crítica forta, independent i amb discurs —amics, fins i tot ho diuen per tv3!—, i això està bé. És curiós, però, contrastar el que es diu amb el que es fa, la situació real: quin sentit té alimentar un discurs que no es porta mai a la pràctica? Per què hi ha una tendència a fer públiques unes conviccions que mai no se segueixen? Al capdavall, la realitat és que la crítica independent continua sent una excepció dins el panorama general, i fins a cert punt és marginada quan es fa sense reserves.

I exercir-la sense reserves no només vol dir tenir llibertat per «rakhar o no rakhar», que deien al programa. Es tracta, més aviat, d’oferir una primera aproximació honesta a les obres, d’anàlisi més profunda, que serveixi tant als lectors d’avui com, sobretot, als de demà. És per aquest motiu que em sembla que des de la revista no busquem soroll, ni batibull de les reaccions instantànies de les xarxes; hi ha un distanciament amb la creació de continguts. Encara que hi siguem i hi convisquem, el punt de partida i el d’arribada són i han de ser uns altres.

Celebrem, doncs, que continuem un any més, perquè creiem que som un continent necessari, perquè ens hem mantingut fidels al projecte, però també perquè aquesta divisió entre discurs i fets és possible que augmenti, perquè vindran temps difícils per la llengua i la cultura catalanes, i perquè, encara que cogui, sempre caldrà algú que us digui la veritat mirant-vos als ulls.

  1. També és preocupant que als periodistes els costi tant de trobar una sola dona experta en aquest camp a casa nostra, i que els referents dels entesos també siguin pràcticament tots masculins. Per sort, Vilaweb va entrevistar Mercè Ibarz i hi van parlar també de crítica, justament la setmana passada. Ibarz hi afirmava que «la informació s’ha convertit en promoció», en la línia dels altres experts.

Un pitxer amb aigua: la tendresa com a valor literari. Sobre l’antologia estellesiana de Jaume Pérez Montaner (I)

 A la memòria de Vicent Salvador

 I

Joan Fuster ens va donar la fórmula exacta que permetia no reduir la poesia d’Estellés a un mer realisme. «Poeta de realitats» és un epítet cert i útil per a entendre l’obra proteica del poeta valencià més important des d’Ausiàs March. I tanmateix, sembla que el pensador de Sueca feu curt i cal buscar noves caracteritzacions que ens ajuden a assajar lectures més afinades.

Recentment, a l’acte de lliurament dels Jocs Florals de Barcelona, Enric Sòria1 destacava el caràcter expressionista de la poesia d’Estellés; Enric Bou, per la seua banda, hi ha aplicat el concepte de Georges Pérec de l’infraordinari per descriure la manera d’acostar-se a la vida quotidiana de l’autor del Llibre de meravelles. A l’Obra Completa Revisada (OCR), Ferran Carbó assajava una divisió en cicles (el de les tenebres, el de les meravelles, etc.) que en certa manera serveix per a ordenar una producció difícil d’embridar, sobretot en els anys cinquanta. I ara ja podem dir etcètera, perquè és cert que la bibliografia comença a ser extensa.

És gairebé un tòpic dir que Estellés és un poeta excessiu, que va escriure massa. En un dels capítols del magnífic El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova explica el sentit despectiu que té en la llengua russa el concepte grafòman, que es refereix a algú que escriu molt sense tindre res a dir. Però Estellés hi tenia molt a dir. Necessitava inventariar un món que es perdia, fer la crònica d’un temps viscut que ningú faria des del seu punt de vista, és a dir, des del punt de vista del poble. Salvador Espriu ho va proclamar: «hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa», però en la seua obra poètica tan essencial, messiànica, depurada no hi cap el món sencer (l’encabeix, per tant, en el teatre i la narrativa, sobretot en Primera història d’Esther). En canvi, Estellés sí que abasta el món (un món valencià, quotidià, xicotet, «de gent sense místics ni grans capitans», que diria Raimon, però també un món europeu, cinematogràfic, literari, «oh vella, oh trista Europa», com exclama a «Coral romput»). Tal com Dante s’inventa una llengua italiana moderna per als segles venidors, Estellés recupera una llengua popular amb poca tradició literària per al futur. Tinc el convenciment que algunes de les troballes lingüístiques d’Estellés, que alguns girs, sintagmes, paraules que va immortalitzar s’haurien perdut sense remei si ell no els hagués escrit.2

Per això, i per moltes altres coses, pense que l’acusació de poeta excessiu és injusta i poc ponderada. Estellés és un poeta fundador,3 com Dante, Whitman4 o Neruda, i la sort que tenim (com a lectors, com a país) és que és un fundador que es deixa d’hòsties i goris-goris, de messianismes, i se sap «un entre tants» i és capaç d’expressar els grans temes (l’amor, el sexe, la mort, el compromís cívic, la literatura), amb gravetat quan escau, però també amb grans dosis d’ironia, fins i tot de sarcasme. Amb passió, amb saviesa popular i literària i, també, amb alegria, amb dolor, amb ràbia i amb tendresa.

 

Al pròleg de la generosa antologia Una tendresa oculta, Jaume Pérez-Montaner intenta una altra descripció dels moments creatius d’Estellés a partir del concepte de crisi, segons l’entén Harold Bloom. La poesia d’Estellés estaria marcada per tres moments de crisi. En cada un d’aquests hi ha una influència externa, biogràfica, històrica, però que no explica la crisi totalment: «L’obra s’origina en la crisi i es presenta com a crisi: crisi que és personal i social amb tota seguretat, però que acaba sent crisi poètica sobretot».5 És a dir, les crisis són «cruïlles poètiques», moments en què l’obra fa un salt qualitatiu o, si més no, un canvi profund. La primera, que JPM situa entre 1949 i 1958, ve marcada pel canvi de llengua i per la mort sobtada de la filla de pocs mesos. Els moments àlgids d’aquesta primera etapa o fase serien obres com Llibre de meravelles o «Coral romput», que és la part final de La clau que obri tots els panys.

El segon moment, de 1958 a 1970 seria el «d’afirmació». Són els anys de les Horacianes o El gran foc dels garbons. Un Estellés diferent de l’anterior. L’Estellés poeta de realitats ací és un viatger del temps que muta en poeta llatí i converteix l’eterna imbecil·litat de determinats directors de diari valencians en la figura de Suetoni, que «ha malparlat dels Cèsars» i també del mateix Horaci, alhora que és capaç d’actualitzar els tòpics horacians amb versos inoblidables que canten les excel·lències dels petits plaers.

La tercera crisi comprèn els últims anys de la seua producció. Anys complicats pel que fa al context polític, de dolor i d’esperança i de posterior desencís: 1970-1993. Anys també en què Estellés rep el coneixement de crítica i de públic, com se sol dir, mentre s’enfronta a circumstàncies personals molt adverses, sobretot les malalties i la pèrdua de la faena com a periodista el 1978 després d’haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Estellés publica en aquestes dècades el gruix de la seua obra (Llibre de meravelles, escrit a finals dels 50, veu la llum el 1971, igual que el primer volum de l’obra completa Recomane tenebres) i alhora escriu obres importants com Exili d’Ovidi o el projecte titànic de Mural del País Valencià, que s’editarà pòstumament. És, tal com diu l’antòleg, un moment de màxima afirmació i identificació poètica i, afegim, en conseqüència, d’ambició literària.

 

  1. «Referència històrica: la nit era el seu regne», Enric Sòria. Acta de lliurament dels Jocs Florals 2024
  2. O si no les hagueren escrit, més o menys durant aquells anys, Enric Valor o Carmelina Sánchez-Cutillas, entre d’altres, cal recordar-ho: el País Valencià no era un erm, era un poble sotmès.
  3. Jaume Pérez-Montaner en diu «poeta fort», seguint de nou un concepte de Harold Bloom, Irene Mira-Navarro  (La poètica dels espais en Vicent Andrés Estellés, IIFV-PAM, 2021) parla de Mural del País Valencià com d’un «cant fundacional».
  4. Ha estat Lluís Roda («Vicent Andrés Estellés:  un poeta universal», Reduccions, núm. ?, qui més ha insistit en el caràcter whitmanià de l’obra d’Estellés, però també ho fa Jaume Pérez Montaner al seu pròleg i n’hem parlat també amb Jaume C. Pons Alorda al capítol 2 del pòdcast Estellés Coral.
  5. «Introducció» a Una tendresa oculta (poemes escollits), Tres i Quatre, 2023.

De decisions i vanitats

La indecisió, quan no es tracta d’un dilema que posi en qüestió la malla moral que ens orienta, més que una mancança, sovint és un procés, el camí que fa la consciència entre una fixació i una altra, i, com qualsevol procés, podem identificar-ne fases, recurrències, circularitats. Quan una decisió és positiva, és a dir, quan és afirmativa, és relativament fàcil que ens engresquem en aquella nova empresa i que esmercem esforços i hores a fer-la créixer: és l’horitzó que ens emmarca. En canvi, quan una decisió és negativa, sovint tendim a trigar una mica més a prendre-la, assumir-la com una cosa ja feta, però per la seva naturalesa sovint beneficiosa normalment acabem obrant com, de fet, ja sabíem que havia de ser. Hi ha una altra mena d’indecisió, que és quan no hi ha un objecte nou i clar i ferm, no hi ha una decisió positiva d’alguna cosa, sinó que ens imaginem el següent pas com una inconcreció, unes ombres boiroses. Llavors la voluntat actua com una metàfora inexacta i és feina nostra d’escatir ben bé a què es refereix aquest nostre voler. Quan ho tenim més o menys clar, o això ens sembla, optem per reafirmar la decisió. És així com aquest fet esdevé el centre falsament casual de moltes de les nostres converses més trivials, que per aquest fet deixen de ser trivials i operen amb dues finalitats: convèncer-nos nosaltres mateixos i fer una prospecció en les consciències alienes, que arriben fresques a la conversa i no arrosseguen el nostre historial de negociacions i divagacions, d’aquesta manera intentem esbrinar si això que diem que hem decidit que farem és cap disbarat o bé, per contra, l’hem feta bona (literalment). I això és exactament el que faig avui.

La decisió està presa i el futur és tan incert com quan vaig començar. Aquesta és l’última setmana que seré editor de La Lectora. L’empenta dels projectes que comencen no pot ser-hi, en un comiat, però la feina feta els últims sis anys bé que servirà per agafar embranzida quan faci falta i quan aquesta boira es vagi aixecant. Fa uns dies Joan Burdeus va fer un article explicant que feia 35 anys i com la consciència en aquesta edat es torna lúcida (finalment, dic jo) i dolorosa: sabem on som i sabem que només en sortirem d’una manera, així que val més que ens ocupem de tenir les coses endreçades i no fer gaires escarafalls. L’estetització de la pròpia experiència es comença a veure, en el millor dels casos, com a inassolible, i en el pitjor, com una vel·leïtat adolescent, però sobretot, com a insignificant. La pròpia banalitat es fa evident i el silenci comença a presentar-se com a alguna cosa confortable i desitjable, i la vida pràctica, com a l’únic camí que no fa voltes. “Lluitar contra el desig de ser especial es converteix en una manera de fer-te especial”, i d’aquí no n’acabem de sortir mai: aprofito un fet amb conseqüències microscòpiques per clavar una homilia autoconscient.

Com que soc més gran que ell, aquestes dues setmanes d’avantatge en la vellor m’han permès entendre que el silenci només és visible si l’acompanya el soroll. El soroll d’un article, el soroll d’una última gira, d’un comiat, etc. L’única manera de fer significativa una cosa absent és destacar la frontera amb la presència, per això diem adeu quan sortim dels llocs, i per això dic avui adeu als companys editors i als col·laboradors a qui he editat. La capacitat evocadora del contrast, la constatació d’una impossibilitat (la de la representació exacta), constitueixen no només els mecanismes habituals de l’art i la poesia, sinó de la retòrica i del llenguatge comú. Ara bé, com tot en aquesta voràgine en la qual ens trobem, l’acceleració i l’amuntegament d’elements que es volen evocadors acaben fent banals els nostres esforços.

És d’aquí d’on surt aquest regust amarg que acompanya la lucidesa més enllà de l’èxit o del fracàs, que són relatius a l’aplaudiment i l’ensabonada que rebem, i que, per tant, no indiquen gran cosa: en un context en què consumim continguts com un alcohòlic pren quintos, que ens aplaudeixin quan servim una nova ronda no pot ser llegit com un èxit intrínsec del nostre acte. Que jo avui surti a dir que plego és per fer evident un silenci i que s’hi compti; perquè satisfeu la meva vanitat abonyegada, que és un dels motius pels quals fem tot això, però que quan és l’únic motor, ens arrossega a la insignificança i al soroll.

Gràcies a tots i ja ens veurem, que això, com les últimes gires, no s’acaba d’acabar mai del tot.

Actualitats i arqueologies digressives. Lletraferidura 2

Hi ha un periodista, que és poeta, que és editor, i que és de Reus. Porta per nom Jordi Cervera Nogués. Ha publicat narrativa, poesia, assaig i literatura infantil i juvenil, i ha guanyat diversos premis. I, recentment, el Premi Narcís Lunes i Boloix, el 2023, que convoca anualment l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, just al costat de Pallejà. És el llibre que publica Saldonar, Un error, les fulles, l’udol. Títol sintètic i concís, un article indefinit i dos indefinits, i tres mots que obren les dimensions de l’argumentari. Tot i semblar un deixeble directe de Kafka, encara ningú en català —fins on arriba el nostre coneixement— havia creat una cartografia tan anfractuosa, i d’acre regust, amb una càrrega tan metafísica i alambinada, en poesia, s’entén. És abrasiu i sense concessions. Astringent i redemptor, higiènic: tot ho neteja, ombrívol, com si res. El que crea és un raspall líric, no cantant, sinó dient, i el toll d’ironia és lenitiu, exulcerant potser també. Amb els mots de la tribu, com deia aquell, sense buscar oripells ni efectes ni embellidors exhibicionistes, amb una tendra i lúcida brutalitat, passa comptes amb si mateix i amb el món. Cal felicitar l’autor, segurament únic en el seu gènere, tot i que no és segur que això li doni cap especial satisfacció. Cervera sembla anar per lliure, i aliè a la vanaglòria i altres foteses;  i no és pas sospitós de vagabundeig ciutadà, de trobadorisme exagerat, ni de noctambulismes inopinats. Treballa a fons, i en àmbit discret. Per mala ventura no tenim nous Plans que facin nous Homenots. Potser sortiran. De moment, que vagin creixent com bolets, en la seva magnífica diversitat, homenots i/o donotes, naturalment, i esperem aquests nous Plans, (o Planes) ni que siguin un o dos, o dues, per cobrir la feina. Pel que fa a la mera crítica de poesia, tampoc no sembla que la societat literària, i els seus òrgans mediàtics habilitats per la indústria, en reclami de tenir gaires (de crítics o de crítiques), tot i la saturació productiva que vivim. Per ells faran.

En aquestes remarques lletraferides que em demana La Lectora, cal variar i, sobretot, no cansar. Doncs provem de fer-ho: el llibre més important publicat aquest any 2024 en la poesia hispànica hauria de ser traduït al català (ja està en marxa) (i a les altres llengües peninsulars, i més enllà, si és que som verament globals). Parlo de Decir, de Marina Oroza, editat per Árdora —editorial seriosa. L’Oroza, a més de poeta de raça, fou ballarina i actriu, deixebla d’Albert Vidal. No sé si dir-ne (DIR-ne) «llibre-testimoni», però és una obra significativa i única. Sublimar en vers una història d’abandonament i re-encontre, tant en el sentit de topada com de contrarietat, i tancar-ho amb un epíleg en prosa quirúrgica on trobem el relat de l’experiència viscuda, no és gens fàcil. Llibre de gran coratge i de magnífica factura. I Oroza, mal coneguda per aquests verals, s’ha criat justament en el Barcelonès, i si ha escrit en la llengua dels pares, el cert és que la destil·lació és del tot catalana, on ha fet la vivència i l’aprenentatge de la literatura des de l’adolescència. Musa que fou d’Àlex Susanna, de Miquel de Palol, i d’altres pròcers, la recordo en la seva jovenesa en recitals domèstics delirants on, en lloc d’administrar-se píndoles psicodèliques, com molts feien, llegia amb els Umbràtils passatges de Torras i Bages, com aquest mateix (el tenia fitxat, ves…de fa quasi 50 anys):

L’amor a tot el llinatge humà, l’amor particular al poble català, l’amor especial a tota la gent espanyola, és la noble passió que ha de caracteritzar l’esperit catalanesc que bull com vi novell en l’ànima de tot el jovent intel·lectual de la nostra terra; és clar que el vi nou perilla de rebentar, diu l’Evangeli, als bots vells, i demana bots nous; però a nosaltres no ens toca parlar més que del vi dolç i generós de la poesia, de l’excelsa amor de la bellesa. Així s’explica com santa Teresa, senzilla donzella d’una retirada ciutat de Castella, tingués tal valor, que fos femina non femenina, i que suportés i vencés tants obstacles, dificultats, persecucions per dintre i per fora, dels homes i dels dimonis, de gent bona i de gent perversa, i que sortís amb victòria després d’una lluita que es pot dir que li durà tota la vida. I l’estat de lluita no se li coneix: guarda sempre tota la serenitat, en les més violentes circumstàncies no perd l’equilibri, i parla i escriu amb una naturalitat que mai alteren les passions i conserva sempre un humor igual, lo qual fa que el seu caràcter sigui agradable i el seu tracte desitjat de tothom. Mai perdia l’alegria, perquè el seu esperit estava ple del goig diví.

Doncs aquest fragment fa encara més teresiana a Marina Oroza, perquè s’hi continua delint. I encara, per justificar el seu psalmisme, cita de tant en tant aquest passatge del nostre gran clergue, per explicar el seu DIR:

La poesia i les altres belles arts s’han valgut sempre d’aquesta combinació de dolors i amors, i les seves obres més apreciades per tot el llinatge humà són l’expressió d’ella. Els psalms, encara avui, després de tants mils d’anys, són la substància més adequada per a nodrir el nostre esperit.

Aquí rau el pinyol d’aquest llibret sobre el Dir, entre dolors i amors.

Anem ara a recuperar moltons de la 1a Lletraferidura, on s’anuncià un article molt interessant (pel que té de testimonial), de Carles Miralles, publicat a la revista de Miquel Arimany, El Pont, (o, més ben dit, en aquest cas, «Col·lecció El Pont»), l’any 1966; un article que porta per títol La poesia catalana l’any 1965. Anuncia que fou creat un nou concurs per a joves autors inèdits, l’Amadeu Oller. Algú es preguntarà quin interès té aquest escorcoll arqueològic. Doncs molt. Miralles fou un notable home de lletres, hel·lenista, amb una obra extensa, en estudis literaris, edicions crítiques, traduccions i poesia. L’antologia D’aspra dolcesa (Poesia 1963-2001) recull tota  la seva poesia, a Proa, a la qual cal afegir la torna No me n’he anat (Edicions 62, 2008). Quan va escriure aquest articlet havia guanyat el primer premi Amadeu Oller, ex-aequo amb Pius Morera, ell amb La terra humida, i en Pius amb Un mocador d’herbes a jòquers. Val a dir que en Pius Morera faria —anys a venir— una feina impagable com a creador i conductor de l’únic programa radiofònic del país dedicat únicament a la poesia, gràcies a l’Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt. Hiperactiu i generós, en acabar les entrevistes solia convidar a cava els poetes a casa seva, juntament amb la seva inseparable Carme. Com diuen els gitanos, «Que en glòria sigui» (hi siguin tots dos, bé… tots tres). Miralles, doncs, comença el report de l’any amb aquest premi compartit, que el jurat decidí que es tractava de llibres desiguals i poc unitaris, i la curiositat ve del fet que el jove Miralles s’autocritica amb molta soltesa i honestedat. Cal dir que tenia 21 anys, i és commovedor llegir el seu relat auto-analític:

…el meu (llibre) en canvi, em sembla que no passa d’ésser una selecció publicable de tot el que he arribat a escriure en els meus primers anys d’aprenentatge; del lirisme primer, entotsolat, adolescent i complex, en queden els poemes cinquè i sisè, que són l’explicació poètica —a mi no se m’havia acudit que la poesia podia ésser una altra cosa aleshores— de situacions personals no massa explicitades però comprensibles, dintre de tot. El poema setè ja significa un progrés i el vuitè és la superació definitiva d’aquesta primera actitud; és la consciència d’haver tingut «unes lamentables ganes de parlar de gladiols», que diria en Bauçà, i la presa de consciència en un altre sentit, l’històric —que el lector podrà trobar en els altres poemes del llibre— i el sentimental, que el lector no podrà trobar, perquè són els que el jurat va suprimir (…).

L’home de lletres Miralles ja apunta en la seva joventut el seu talent per a la crítica, àdhuc aplicada a si mateix, passant segurament la febrada marxistoide que devia compartir amb els seus companys de generació, i que traspua discretament en molts dels seus comentaris (calia anar alerta, tanmateix, amb la censura franquista). Jo havia assistit fascinat a les seves classes a la UB, l’any 80, d’Introducció als Estudis Literaris, on parlava d’Espriu, dels grecs i del neo-grecs, i de Roís, i de March i de molts altres, sense saber que tenia una obra poètica, i, en flairar les seves tendències, vaig tenir la gosadia (pobre xitxarel·lo de primer de carrera de Filologia) d’anar-lo a cercar al seu despatx, presidit per una magnífica fotografia de Carles Riba, a sotmetre al seu judici un llibret de versos d’un barbamec, que és el que jo era. Recordo que, un cop feta la lectura, i citat de nou al cap d’uns dies, va dir quelcom com: «Crec que podríem afirmar que AQUÍ hi ha un poeta»… davant del meu estupor emocionat. Anys a venir em va honorar convidant-me a participar a un Simposi de l’Aula Carles Riba per parlar del llibre sense títol del gran poeta. I, en lliurar-li el paper, al cap d’uns dies em comentà: «M’agrada com dialogues amb tu mateix». Bons records del Dr. Miralles. A continuació, per tornar al seu famós article de El Pont, comenta amb agudesa l’Escenificació de cinc poemes, de Foix, que s’havia publicat a la col·lecció «Beatriu de dia» (juntament amb les Postals d’Itàlia, de Jordi Sarsanedas (poeta del qual caldrà parlar algun dia amb deteniment) i Veus i remors de la meva ciutat de Felip Cid. Miralles aprofita per clavar una puntada de peu a la poesia de Sarsanedas, amb certa irritació adolescent, per manierista i figurativa, i fins i tot el titlla d’elitista:

… crec que la seva intenció ha estat deixar constància poètica del desequilibri cultural-social, econòmic potser, de sentiments, però sobretot cultural, que existeix entre ell i no arribem a saber ben bé qui, però conjecturem que el seu poble. (…) Postals d’Itàlia m’ha semblat, si bé un llibre important i bo, molt digne, un llibre, per dir-ho d’alguna manera, antiquat, no gens actual; a mi no m’ha agradat.

És possible —o bé segur— que el Miralles madur hauria temperat les seves opinions sobre la poesia de Sarsanedas. Del llibre de Felip Cid, en canvi, (poeta que —tot i ser amic de l’Espriu—, com se sol dir, ha desaparegut del mapa—) diu que «la seva importància com a obra poètica la col·loca en un dels primers llocs entre la poesia última». És interessant de veure com pugen i baixen els valors en la Borsa de la poesia, tan gasosos com els del diner.

Després parla de l’aparició d’una nova col·lecció a Mallorca, «La Sínia», i comença per denunciar que res del que s’havia anunciat s’havia publicat: Un de Josep Maria Llompart, el Nihil obstat de Miquel Bauçà (recuperat aquest autor darrerament a Can 62), i un de Francesc Vallverdú, que va viure uns anys de glòria durant els 60. De Miquel Àngel Riera, prosista considerable, ens diu que el sorprèn la seva poesia. Ens reporta que el primer poema del llibre comença dient: «T’estim, però me’n fot». A continuació critica durament un llibre de Guillem Frontera, a la mateixa col·lecció (de la qual fou Frontera, per cert, fundador i director). Acaba dient: «Li aniria bé d’oblidar l’experiència de la lletra impresa i treballar més». Frontera, tanmateix, ha excel·lit, amb el temps, en la novel·la. En parlar d’altres premis, cita el Joan Salvat-Papasseit, que guanyà Joan Vergés amb El gos. I Miralles s’adona de la qualitat poètica i humana de Vergés, de la seva ironia tremenda i del to d’auto-increpació i de self-pity que el caracteritza, en aquest llibre especialment; Vergés pot desplegar també, com és públic i notori, un to d’altíssima volada lírica; és un poeta de dues cares, a la manera de Janus. I un dels grans de la seva generació, encara que no es digui gaire alt. Miralles el compara aquí amb Pedro Salinas. Del guanyador del Carles Riba del 65, Francesc Vallverdú, en parla com a una mena d’epígon d’Espriu, sense assolir el seu grau de lirisme, i també de l’engatjament de Vallverdú, a qui compara a Soló i a Maiakovski, poca broma. És el poeta que deia —lúcid—, referint-se al català: «Aquesta parla estreta —que entenen solament quatre gats i el poeta».

Finalment Miralles es fixa en un llibre extraordinari d’aquell any, prologat per Pere Quart (recordem que ens els anys 60 Pere Quart era una figura rutilant en la poesia del país). Es tracta de Dret al pedrís, del poeta i dermatòleg Antoni Font i Costa. Miralles el compara a Pius Morera, i els titlla a ambdós de perequartians. Segur. Però aleshores Font ja era un poeta madur, amb molt d’ofici, i Morera començava. Vull ara recordar l’amistat d’Antoni Font, home entranyable i excel·lent especialista mèdic, amb Joan Vinyoli i amb el meu pare, Joan Obiols Vié, companys de carrera. Vinyoli dedicà molt poemes a Teresa Font i Anyé, filla del Dr. Font, un poeta considerable, i un estilista fi. Pere Quart diu, en el seu pròleg: «En Font es plau a munyir la menuda actualitat circumdant». Cert, i això no és depreciatiu. Recordo, d’aquest llibre, un poema magnífic, en tetrasíl·labs, Pegot de gat, un homenatge descriptiu (i expressionista) dels cadàvers de felí esclafats al paviment, atropellats pels automòbils. Com ja deia Gabriel Ferrater, amb la poesia es pot dir tot. O quasi tot. Seguim. Queden coses anunciades al primer lliurament, com versions de Jaumà de poetes anglesos, i un sextinari d’Andreu Subirats, i els darrers llibres de Llavina, Riera, Casasses, Maymó, Sanuy, Parcerisas, Sanahuja, entre d’altres. Seguim.

I si, gènia?

Per què, més que la brava caiguda en el delicte,
la meva arrossegada complicitat t’atreu? 

Josep Carner, «Adam s’adreça a Eva»

Ho diré a la Garcia Fuster: tot en la Ifigènia del Teatre lliure és un gran tràiler. Si en teatre es pogués parlar de fotografia, com en el cinema, podríem dir tranquil·lament que la d’Ifigènia és candidata als Òscars d’aquesta categoria. Tot: des del vestuari, a l’escenografia, la il·luminació, la caracterització (i fins la música i els efectes sonors).1 Un escenari despullat, amb una sorra volcànica que representa Aulis a la primera part, i una tomba de pedra grisa al centre, durant la segona (?) part. Aquesta sobrietat grisenca i negra es veu trencada pel degoteig del vermell (el de la sang, però també el dels personatges del cor i el dels emblemes d’un, imaginem, palau) i del blanc, també convenientment tacat, al seu torn, pel roig sanguinolent que, és clar, serà protagonista. De fet, totes les morts, i en una tragèdia grega n’hi sol haver sempre un parell, al contrari del que passava a l’original, passen en escena i se’ns deixen entreveure en un intel·ligent joc de llums i foscos que, justament, fixen l’escena com en una fotografia. Tot això és, com dic, excel·lent i sobretot molt efectiu.

La posada en escena, doncs, predisposa l’espectador a veure una tragèdia grega, sense distraccions innecessàries i un recolliment prou propens al ritual. El problema és que la sensació de tràiler l’espectador no se l’endurà, només, d’aquests elements diguem-ne més visuals (o sonors, però no de text), sinó durant tota l’obra.

En primer lloc, el que ha pogut veure l’espectador aquests dies que ha durat en cartellera no és el text d’una tragèdia grega, amb l’estructura clàssica d’un pròleg que més o menys situa l’espectador, una trama que, més o menys lenta, avança fins al final apoteòsicament tràgic, en què sol desencadenar-se el desastre, recapitulat i explicat convenientment pel cor. Aquesta estructura, tan òbvia avui, és molt intel·ligent, perquè l’espectador va paint de mica en mica el que passa en escena, que a més és text poètic, en vers, carregat de simbolisme i ple de referències d’un imaginari col·lectiu i mític.

Però aquí, malgrat que el títol de l’obra ho pugui fer pensar, no assistim a una de les dues Ifigènies euripidees, Ifigènia entre els taures i Ifigènia a l’Àulida, ni tan sols la suma de totes dues, com he sentit aquests dies. Dues peces que, per cert, no formen part de la mateixa trilogia (una es va estrenar el 414 aC i l’altra gairebé deu anys més tard). No, el que sent l’espectador és el text que ha preparat Albert Arribas per a l’ocasió i que s’acaba de publicar a Arola Editors. He de confessar que encara no he pogut llegir-ne el text imprès, però intentaré no dir cap bestiesa a partir de les simples impressions que em vaig endur de la funció a què vaig assistir (29 de maig).

El text d’Arribas, pel que he anat llegint i sentint, beu de versions sobretot franceses dels textos d’Eurípides (a més de la seva pròpia invenció) per mirar de trenar un text que, en realitat, no em va fer la sensació que volgués explicar la història d’Ifigènia, més enllà d’algun clam, bastant suat, per obvi, contra la guerra i el sacrifici de tantes noies innocents al llarg de la història, sinó que el que fa, sobretot, és explicar la història de la desgràcia del casal d’Agamèmnon. Una desgràcia que comença, per a nosaltres, amb el sacrifici d’Ifigènia, efectivament, però que en realitat ja ve condicionada pels crims originals de Tiestes i Atreu que no han d’envejar res a les històries més macabres de Joc de trons, que en realitat les copia.

El text va explicant les històries d’Ifigènia, Agamèmnon, Clitemnestra, Orestes i altre cop Ifigènia, divinament salvada del sacrifici i exercint de sacerdotessa d’Àrtemis entre els taures. El català que hi gasta és de factura molt bonica i, diria, si l’orella no em va enganyar, que en vers. Dic diria perquè, sense haver pogut veure el text, no ho puc assegurar, perquè no es fa servir un o dos tipus de vers, sinó que l’orella em va anar captant, sobretot, versos força diferents: sobretot alexandrins, però també decasíl·labs, algun octosíl·lab i fins i tot, si l’actor els deia com volia el dramaturg, enneasíl·labs anapèstics. La manca de recursivitat m’impedeix dir de quins tipus de metres se serveix Arribas, una cosa que contrasta amb la cosa monolítica del vers tràgic, que per als recitats és gairebé sempre el mateix. En qualsevol cas, però, la música dels versos corre d’allò més i, com dic, el català que hi gasta, noble, però sense pretensions efectistes, també és d’allò més efectiu. En definitiva, i perdoneu l’obvietat, és ben escrit i sona bé. No és una cosa que calgui donar per descomptada, sobretot veient alguns Xècspirs que s’han anat estrenant últimament.

El problema és que es peca d’ambició. Amb dues hores se’ns pretén condensar totes aquestes històries, cadascuna de les quals dona per, almenys, una tragèdia o fins i tot una trilogia. Així com a la primera part l’obra avança a un ritme digerible (i potser per això és la part que funciona més) i segueix, de més o menys a prop (traient pròlegs i interludis corals), la Ifigènia a l’Àulida, amb diàlegs trets directament de la tragèdia euripidea, quan s’arriba al punt culminant del que hauria de ser el final d’aquesta tragèdia (però que aquí és, com dic, al mig de l’obra) en menys de deu minuts, i no exagero, l’espectador assistirà a tota una sèrie d’escenes separades per foscos que, com en un tràiler, s’aniran succeint sense deixar respirar l’espectador: primer, Ifigènia (Marta Ossó) caminarà cap al sacrifici, entre planys i amb molta dignitat. Després, Agamèmnon (Arquillué) dirà a Clitemnestra, mare de la noia, que mira, que al final volien matar Ifigènia, però que els déus se n’han apiadat a última hora i que quan li anaven a tallar el coll, una divinitat l’ha canviat per un cérvol i que, per tant, no estigui tan enfadada. Però al fosc següent, Agamèmnon talla el coll a Ifigènia, desdoblada alhora per Vilarasau, que fins llavors feia de Clitemnestra, i per Ossó mateixa. I fosc. I Clitemnestra mata en revenja Agamèmnon. I fosc. I de cop, Arquillué, que l’acabem de veure d’Agamèmnon matant la filla, passa a ser Orestes, i mata Vilarasau, que torna a ser Clitemnestra. És a dir, que després del final d’Ifigènia a l’Àulida, doblat en no sacrifici-sacrifici (hem d’entendre que en Claudi, vull dir, Agamèmnon, havia enganyat la Teresa, vull dir, Clitemnestra?), trobem els finals de les Coèfores esquilianes o de les Electres de Sòfocles i Eurípides (el dramaturg treu diàlegs també d’aquestes obres, però de memòria no sabria concretar de quines exactament). Tot això en uns deu minuts, amb canvi de personatges dels actors (una cosa prou grega, per cert, però els hel·lens s’ajudaven de màscares diferents per a cada personatge) i molt de crit, sang i fetge.

Potser amb aquests canvis de papers (Agamèmnon > Orestes; Clitemnestra > Ifigènia) es vol insinuar, metafòricament, que Agamèmnon en matar Ifigènia condemna al mateix temps Clitemnestra, perquè (re)inicia el cicle de crims del casal que acabaran amb l’assassinat del marit i de la mare, i que Orestes, encara que no vulgui, s’acaba convertint en un assassí com el seu pare, però, la veritat, l’espectador llec no crec que hi entengui gaire res. Però això tampoc no és del tot important. El cas és que tanta carnisseria no acaba de commoure, ni d’emocionar. L’espectador no té temps de digerir quatre finals diferents, tots fotogràficament potentíssims i molt dramàtics, en l’espai temporal de deu minuts. No pot passar per tota la sèrie d’emocions que permeten l’horror, la pietat, la comprensió i, en definitiva, el plor. El resultat és la impavidesa davant del que hauria de ser un final catàrtic, mentre intenta entendre tots els canvis de rol i situar-se, de cop, a Tàurida, després de tres-quatre morts, i amb una Ifigènia que ara encarna Vilarasau, sense que se sàpiga ben bé per què.

Quatre finals que, és clar, no són finals, perquè encara queden uns 40 minuts d’obra que faran molta baixada, sense que s’hagi de resoldre pròpiament res, mentre Ifigènia, gràcies a l’acció d’Àrtemis, ha anat a parar a l’illa dels taures per fer-hi de sacerdotessa i on Orestes, l’Orestes de les Eumènides i no el de la Ifigènia entre els taures, anirà a parar fugint de les Fúries que el persegueixen per haver matat la mare i on acabarà trobant la germana.

El final pròpiament dit, amb una Atena transvestida, en clar contrast tragicòmic, intenta recollir la moral de la història; i ja s’agraeix prou l’intent de desenfadamenta, però no acaba de casar amb la lectura tan tràgica i afectada que acabem de veure. No sé si es volien imitar els finals “feliços” d’algunes tragèdies d’Eurípides (com l’Hèlena, per exemple) o si es pretenia relaxar una mica l’ambient a la manera dels drames satírics que escrivien els mateix tragediògrafs per representar després de les tres tragèdies que havien de presentar a cada concurs.

En definitiva, el text d’Arribas és, sí, bonic, i útil per explicar amb poques ratlles la història, narrativament parlant, del casal d’Agamèmnon. Però teatralment em sembla que és fallit i es queda en un «i si». Almenys en escena, demostra que els fets, per macabres que siguin, no tenen el poder d’emocionar per si sols, sense un tractament que permeti la digestió de l’espectador. I en això els grecs eren els millors. De fet, ja se sap: el mite i la trama els espectadors ja se la sabien de cor. El que els emocionava era el tractament que en feia cada poeta i com manipulava les paraules de la comunitat i la música d’aquestes paraules per crear emocions.

És clar que tot el que acabo d’explicar ara, en el teatre no llegit, sinó vist, ve condicionat per la interpretació que en fan els actors i del dia en què l’hagis anat a veure. Per això les següents notes pot ser que no reflecteixin l’experiència d’un altre espectador.

Començo pel que a parer del qui escriu és, de llarg, el millor de l’obra: el cor. El  text d’Arribas té la virtut de no carregar-se, com tantes produccions, el cor de l’obra que, justament, és el que sol permetre la reflexió i el païment de l’acció, en pro d’un diguem-ne resultadisme de l’acció. El tractament del cor de cinc noies (Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig i Neus Soler) per part de la directora (Alícia Gorina), que alguns trobaran ridícul per antiversemblant (però si és així obliden que el teatre grec no en té res, de naturalista), és modèlic: reciten totes alhora amb absoluta coordinació (i qui hagi fet teatre sabrà fins a quin punt això és dificilíssim), toquen instruments de percussió (el millor moment de l’obra, de llarg), i canten meravellosament bé. Tant de bo que se’ls hagués donat més protagonisme. L’únic però? Una dicció massa xava, on les -l- bledes, justament, canten massa. Ara bé, per a futures produccions de teatre grec, aquest podria ser un (el?) camí a seguir.

A l’altre cantó, en canvi, un Aquil·les de Pau Vinyals, histèric i grotesc. És ben cert que l’Aquil·les d’Eurípides és humà i proper, lluny de l’heroisme hieràtic i carnisser de la Ilíada (tan carnisser i diví que els pocs moments d’humanitat que es permet, amb la mort de Pàtrocle o amb Príam, són els més emocionants del poema), però les seves intervencions vorejaven perillosament el ridícul i desconcentraven el públic del patetisme de l’obra.

Marta Ossó fa un paper més que digne amb la seva Ifigènia primer, i després formant part del cor quan se la bandeja del paper protagonista. Albert Pérez és una divertida Atena i un correcte Menelau. Aquest últim, però, encarna un dels problemes de l’obra que ja hem vist: el seu Menelau passa d’insultar i ofendre greument Agamèmnon per por que es faci enrere de sacrificar Ifigènia (pas necessari per anar a Troia a buscar Helena) a estar commogut, amb l’interval d’un minut, per la desgràcia d’un pare que al capdavall s’estima la filla. En tot cas, la commoció d’Agamèmnon no ho és prou, de creïble.

Del paper dels grans noms de la producció (per cert, punt especialment negatiu per les fotos de promoció de l’obra i del programa de mà, que podrien ser de qualsevol programa electoral o de captació d’una secta, si no és ben bé el mateix), això és, d’Arquillué i Vilarasau, se’n pot dir poca cosa i, en realitat, això ja vol dir molt. Fins i tot ho vol dir tot. En efecte, l’Agamèmnon-Orestes d’Arquillué en general és correcte, sense més. D’un grandíssim actor com ell, n’esperava més, amb un paper tan atractiu com el d’Agamèmnon (en el d’Orestes ni el mateix actor té temps material per aclimatar-s’hi). I una cosa semblant podríem dir de Vilarasau. És una gran actriu i té tota mena de recursos, però no sé si perquè aquell vespre notava el públic massa baix i creia que l’havia d’encendre, el cas és que tant la seva Clitemnestra com la Ifigènia 2.0 eren massa histriòniques, massa cridades i afectades i no deixaven respirar gota l’espectador. Com es coneix popularment, estava massa amunt tota l’estona, sense modulacions que permetessin la digestió de tota la poesia que deia, que era molta.

Al capdavall, el mateix problema del text d’Arribas: voler fer i dir massa.

  1. Per a la fitxa artística i els responsables de cada cosa, vegeu el programa de mà, que no és de mà, perquè no te’l donen.
1 2 3 21