Com passa amb qüestions de llengua o de pandèmies, a l’hora d’opinar sobre la traducció (com a fenomen) o sobre una traducció en particular, tothom s’hi veu amb cor. I és bo que així sigui, suposo. Si es parla de traducció amb aquella alegria deu voler dir que, poc o molt, interessa el tema. I tant de bo que se’n parlés més. Vull dir que tant de bo que el tertulià de torn les etzibés pel broc gros parlant d’una traducció com quan, per exemple, la tertuliana de tertulianes va engegar, fa anys, que el que ella deia ja ho afirmaven les Vides paral·leles de Sòfocles (o de Sòcrates, ara no ho sabria assegurar). Si això va servir perquè algun analista o assessor polític anés a la biblioteca a descobrir les arxiconegudes tragèdies de Plutarc i les biografies de Sòfocles em dono per satisfet, escolti’m.
Si algú, per qüestions atzaroses de la vida s’ha posat a traduir, encara que sigui un text curt, d’una llengua a una altra, per veïnes que siguin, s’haurà adonat, i disculpeu-me l’obvietat, que la traducció literària és lluny de ser una mera equivalència de diccionaris i gramàtiques. Més o menys tothom té, per tant, una mica la seva idea de què és una traducció, tot i que no gaire gent s’ha llegit un llibre de teoria de la traducció. I potser no cal. Conec un bon nombre de traductors que no ho han fet i tradueixen com els àngels.
Però arran d’un parell de polèmiques sobre la traducció que van sortir a la xarxa del moixonet blau, i a les quals van participar uns quants traductors i editors d’aquest país, entre d’altres personalitats, em va sorprendre comprovar que, a casa nostra, en general, encara impera un model força únic de la traducció: aquell que diu que la tasca del traductor és dir més o menys el mateix que l’original, de la manera més neutra i natural possible per tal de crear en el lector la il·lusió de tenir entre mans un original escrit directament en la seva llengua, i no una traducció. I això passa, entre d’altres coses, per fer parlar l’autor com si hagués estat català i hagués escrit als nostres dies: un català senzill i en estàndard, és clar.
Amb aquesta concepció de la traducció no és estrany, doncs, que a la meva pregunta de si acceptarien un anacronisme en una traducció d’una comèdia grega gairebé tothom s’hi negués en rodó. És el que ens han ensenyat sempre: cal mantenir un perfil baix, que el lector no s’hi fixi gaire, perquè es pugui mantenir una certa idea de versemblança. Si fas servir un anacronisme i el lector se n’adona, li trencaràs la il·lusió d’estar llegint un original. Fracàs. La traducció ha de lliscar, i un anacronisme l’entrebancaria i el despertaria del somni. No, el traductor, encara que ara ja vagi sortint a les portades dels llibres, no s’ha de fer notar gaire (tot i que el text que llegim l’ha escrit ell!).
Arran d’aquella discussió, m’ha vingut de gust recordar una sèrie d’idees sobre la traducció que fa anys que corren pel món dels Estudis de traducció i que, justament, reclamen apartar-se d’aquesta idea de la traducció, que consideren servil i castradora. El problema és que aquestes idees sovint queden restringides a l’àmbit acadèmic i no sempre arriben, com és natural, a tots els sectors de les lletres d’aquest país, tot i que moltes idees de què parlaré ja les havia formulat, només que des d’un prisma diferent, el mateix Carles Riba.
Amb aquest article, doncs, no vull pas venir a descobrir la sopa d’all ni encara menys alliçonar ningú, jo que de fet no sóc expert en la Teoria de la traducció, sinó que hi he acabat caient per qüestions acadèmiques i professionals. Tampoc no pretenc fer una història de la traducció: no tinc espai ni competència suficient.
Només vull recordar que hi ha una altra possibilitat d’entendre la traducció més enllà d’aquesta que hem vist ara, tan dominant. I ho miraré de fer d’una manera poc acadèmica i tan diàfanament com pugui, cosa que comportarà una simplificació inevitable. Que quedi clar, però, que les idees que exposaré no són de collita pròpia (què més voldria), sinó que pertanyen als autors que aniré esmentant, això sí, tal com els he entès jo (si és que els he entès).
De fet, hauria de dir l’autor, perquè em cenyiré, per qüestió d’espai, a les teories d’un dels traductòlegs més polèmics i importants dels últims, diguem, 20 anys, en els estudis de traducció i que més s’ha dedicat a denunciar els mals d’aquesta concepció de la traducció. Parlo del nord-americà Lawrence Venuti, que els experts en la matèria segur que coneixen, però que per als profans deu ser un desconegut.
Aquest traductor i professor de la Universitat de Temple considera que una traducció és el procés en el qual, la cadena de significants que constitueix el text original és substituïda per una altra cadena que ve proporcionada no per una hipotètica equivalència semàntica a partir del diccionari (això ho podria fer un traductor automàtic), sinó a partir d’una interpretació personal del traductor.
Això no implica que no hi pugui haver correspondències tant formals com semàntiques entre el text original i el d’arribada, sinó simplement que aquestes equivalències estan condicionades per les exigències d’un acte interpretatiu determinat pel llenguatge (de la traducció) i la cultura d’arribada.
En efecte, el traductor, en interpretar el text, està inevitablement supeditat a la situació cultural a la qual pertany, al cànon literari que la domina i, és clar, a les seves creences i gustos personals, cosa que implica que cada mot triat sigui producte d’una interpretació parcial, provisòria i adscrita a una circumstància concreta.
Com que la traducció és, per tant, una sola de les interpretacions possibles que fixa un traductor (per això mai dues traduccions no són iguals), mai no podrà ser literal, perquè implica descontextualitzar la cadena de significants que conforma el text original. En efecte, quan un traductor fa la seva feina està destruint tres contextos fonamentals del text: el primer és un context intratextual, la capa verbal del text. I ja sabem, des de Herder i també des de Jakobson, que pensament i llenguatge són quelcom indestriable i que una paraula pot ser semblant a una altra llengua, però que mai no tindrà un significat idèntic ni comportarà les mateixes connotacions.
El segon és un context intertextual i interdiscursiu, en el sentit que destrueix les connexions amb altres textos i gèneres literaris de la literatura de l’original i les significacions que pot despertar en el lector original que tingui assumits aquests textos; mentre que el tercer és el context de la recepció, els mitjans a través dels quals el text original acumula significació quan circula en la cultura original: l’edició, la tipografia, el format, les imatges, etc.
La destrucció de tots tres contextos impossibilita la utopia de la literalitat, a més de descartar la pretensió absurda (però que ha creat escola i esdevingut aforisme, com hem vist) de voler reproduir en el receptor de la traducció una sensació igual o equivalent respecte a la que va sentir el lector/oient de l’original, o de pretendre escriure com hauria escrit l’autor si hagués estat català, bàsicament, perquè si hagués estat catalana i hagués viscut als nostres temps, Dickinson no hauria escrit el que va escriure ni com ho va escriure. O potser no hauria escrit res.
Llavors, hem de llençar la tovallola i afirmar, com s’ha dit tantes vegades, que la traducció és impossible? No, la traducció és descontextualitzadora, però, alhora, és recontextualitzadora, perquè el traductor ha de reconstruir els tres contextos abans esmentats de manera que facin sentit en la llengua i la cultura d’arribada. I això implica un enorme guany, en tant que la traducció suposa la creació d’un text nou.
Uns guanys que poden excedir les possibilitats del text original que havia pogut imaginar l’autor (i, de vegades, fins i tot el traductor), en funció del valor i de la qualitat de la traducció. De manera que el traductor, després de crític, és un escriptor, un agent creador (no pas servil), encara que treballi amb un text derivat, que guia i cenyeix la seva feina, que consisteix a inscriure el text original en la llengua d’arribada a partir de la pròpia interpretació.
Mentre que les «pèrdues» acostumen a ser invisibles al lector que no compari línia a línia la traducció i l’original (cosa escassament probable més enllà de l’Acadèmia), la compensació del guany és a tot arreu, però cal que el lector estigui atent i que el traductor no el deixi endormiscar-se en l’embruix de l’escriptura.
El problema és que, en general, ens han ensenyat que no s’ha de notar que el que fem o llegim és una traducció.
Quan el traductor tradueix, està inserint en el seu text un «conjunt enrevessat de factors temàtics i formals», que Venuti anomena interpretants i que fan de mitjancer entre el text i la cultura del text original i els del text traduït. Aquests interpretants poden ser formals o temàtics. Els primers inclouen conceptes com els de l’equivalència semàntica —basada en diccionaris o recerca filològica—, equivalència formal o d’estil associada a un discurs i de sintaxi. Els segons són valors o creences que s’han instaurat i han guanyat prestigi en capes específiques de la societat o institucions, tals com l’acadèmia, i que han esdevingut canònics, com, per exemple, la imposició de la traducció il·lusòria que abans comentàvem.
És per això que Venuti proposa valorar les traduccions a partir d’un model hermenèutic que subratlli el paper del traductor i analitzi quina és la interpretació que ha seguit i com ha inscrit uns efectes que només funcionen en la llengua pròpia.
Així, busca superar el model instrumental tradicional, que creu que en l’original hi ha un element invariable que es pot mantenir intacte, a despit del procés de descontextualització i recontextualització que implica la traducció. Segons aquest model, la traducció s’avalua, llavors, en funció de com ha quedat aquesta invariant, en base de la «fidelitat», que no deixa de ser un concepte moral que canvia segons el moment i els gustos literaris i culturals de l’època, cosa ja prou simptomàtica de l‘absurditat de basar la valoració i la producció de les traduccions en aquest concepte.
Justament, la traducció deixa clar que les invariants no existeixen i que les característiques del text (aquestes que es consideren invariables i que s’han de mantenir en la traducció) només són fixades per mitjà de, tornem-hi, una interpretació parcial i contingent, cosa que no implica, és clar, que no s’hagin de denunciar errors d’aprehensió de la llengua original (a partir, és clar, de l’observació directa del text original per part del crític) o de redacció en la llengua pròpia.
Resulta, però, que el model de traducció que impera avui dia a la gran majoria de societats occidentals, aquest que he definit al principi de l’article, intenta amagar tots aquests actes interpretatius i recontextualitzadors que ha fet el traductor (els interpretants). Pretén, com dèiem, que la traducció sigui natural, transparent, que llisqui i que fetilli el lector amb la il·lusió de fer-li creure que el que llegeix és un original escrit directament en la seva llengua i, per tant, sotmès a tots els valors que la cultura i el cànon al qual pertany consideren acceptables. De fet, si ens hi fixem, la majoria de crítiques a obra traduïda, si mai parlen de la traducció, la solen enllestir amb aquests termes que he marcat en cursiva.
Però aquest model, que Venuti anomena de la «fluïdesa», suposa almenys en el cas de la tradició traductora anglosaxona (i, en gran part, de la catalana) aplanar tots els registres de l’original, en pro d’un únic model de llengua i d’estil, el predominant a la llengua d’arribada. Si es vol fer passar un text estranger, amb tot l’element d’alteritat i particularitat que comporta, per un text català (o anglès) caldrà assimilar-lo als valors que imperen en la societat receptora: d’aquí, per exemple, que es decideixi traduir un poeta clàssic que escriu en versos perfectament regulars en prosa retallada, perquè aquest és el model poètic imperant avui i aquí.
Això comporta dues conseqüències greus. La primera és que si el traductor fa bé la seva feina de «desaparèixer» de la traducció i de fer-la passar per original s’està venent la seva interpretació com si fos la de l’autor original. I ens hi hem acostumat tant que per això es diu que hem llegit, posem per cas, la prosa de Sylvia Plath o Wajdi Mouawad, en comptes de dir que els hem llegit a través dels ulls i les mans de Marta Pera o Anna Casassas, les torsimanys que ens han permès llegir-los en la seva interpretació personal i intransferible (i magnífica).
I només excepcionalment no ho fem així: tan sols amb traduccions (normalment de clàssics) que han guanyat un estatus especial justament per la petja visible que hi van deixar els seus traductors, normalment perquè són autors d’obra pròpia, a banda de traductors. Llavors sí que diem l’Odissea de Riba, la Divina Comèdia de Sagarra o l’Ulisses de Mallafrè, quan, en realitat, ho hauríem de fer sempre i amb tota mena de traduccions.
La segona conseqüència és que, amb l’objectiu de crear la il·lusió que la traducció és un original, se sol assimilar (quan no eliminar) tot allò que no entra dins dels paràmetres acceptables per la tradició d’arribada. Es perd, doncs, bona part del guany intercultural i la fe d’estrangeria del text forà, en una visió etnocentrista de la traducció, a la vegada que es redueix tota la diversitat estilística en pro de la claredat del sentit, per bé que l’autor no necessàriament segueixi aquestes pautes.
Venuti el que planteja és un model de traducció «resistent» que faci adonar al lector que el que té entre mans és una traducció, i no un original. Per fer-ho, i així poder percebre tots els guanys que suposa la feina del traductor, cal traduir introduint interpretants que puguin anar contra el cànon literari establert per la llengua de la traducció. En el cas de l’anglès (i del català), es pot no perseguir permanentment la naturalitat i la fluïdesa o bé es poden introduir aquí i allà registres de llengua diversos de l’estàndard, amb dialectalismes, arcaismes, anacronismes, barbarismes, manlleus, argot, etc. O bé pot, com dèiem, introduir formes o pràctiques habituals en la literatura de l’original, però no en la de la traducció. Per exemple, traduir poesia amb versos accentuals o bé amb ritme i rima, cosa cada cop més estranya avui, a ca nostra. És clar que si la tradició traductora fos contrària al model de la fluïdesa, caldria invertir els termes.
Només així, ve a dir, escrivint i llegint les traduccions com el que són, traduccions, respectarem, per un cantó, l’alteritat del text traduït (el que s’ha anomenat, ètica de la traducció) i, per l’altre, la feina del traductor, que es veurà alliberat de l’obligació de cenyir-se a unes normes que no fan sinó reduir enormement totes les armes de què pot disposar el traductor i limitar molt els seus horitzons i la creativitat, alhora que restringeix la capacitat crítica del traductòleg que s’ha d’atendre al binomi «literal/lliure» o «fluida/encarcarada».
Com es veu, el model hermenèutic és francament enriquidor, tant per al crític i el lector com per al traductor, que disposarà d’una altra concepció de la traducció que pot combinar amb la canònica, alhora que veu enriquit el seu arsenal creatiu de manera extraordinària, amb la possibilitat d’explotar totes les possibilitats que li ofereix la llengua pròpia.
Tenint en compte tot el que s’ha dit, Venuti planteja una sèrie de punts claus que convé que l’editor i el crític (i el lector, en darrer terme) considerin a l’hora de llegir i avaluar una traducció (i que, per tant, serveixen, inversament, per contemplar noves opcions per al traductor) i que es poden resumir així:
1) No s’ha de valorar una traducció només per com ha traslladat el sentit del text (que també), sinó per la seva interpretació: com ha entès l’autor, en quina tradició l’ha inscrit, l’estil, les característiques formals de la traducció, l’ús que ha fet de la llengua, etc. La tria d’aquests interpretants, és clar, és producte de la imitació del text original, però la qüestió és que cada paraula de la traducció ha estat triada pel traductor per una interpretació concreta i personal, de manera que és imitativa i transformadora a la vegada.
2) No defenestrem ja d’entrada les traduccions que no estan escrites en estàndard. Cal estar oberts a altres possibilitats lingüístiques.
3) S’han de posar en valor les possibles connexions i referències culturals que el traductor pot introduir connectant, voluntàriament o involuntària, el text original amb textos de la literatura de la llengua d’arribada.
4) Convé que l’editorial permeti al traductor incloure una notícia introductòria on doni compte de la interpretació que ha seguit i ajudi el lector amb punts i claus de lectura.
5) No s’ha de prendre una traducció com a representativa de la literatura d’origen. És tan sols la interpretació que n’ha fet aquell traductor.
I encara n’hi podríem afegir dos més, que es desprenen de la lectura de la seva obra en conjunt:
6) No s’ha de prendre mai una traducció com a única i representativa d’aquell autor. Convé comparar-la amb d’altres traduccions a la mateixa llengua, si n’hi ha, o a d’altres llengües.
7) La traducció s’ha de llegir amb una predisposició diferent de quan es llegeix un original, justament perquè no és un original. Caldrà recordar, doncs, que una traducció no és sinó una «interpretació aclaridora i eloqüent d’un text estranger, a la vegada limitat i habilitat per la necessitat d’adreçar-se a la cultura d’arribada».
S’hi estigui d’acord o no, el model de Venuti, a banda de ser ètic, obre moltes portes i, com deia, convindria que fos tingut almenys en consideració, encara que, per la seva mateixa complexitat, pugui semblar poc útil a l’hora d’encarar la traducció des d’un punt de vista pràctic.
Sí, se li podria objectar que una bona traducció s’ha de poder llegir amb un plaer i amb un gust comparable a quan es llegeix un bon original.
Però el concepte de «resistent» de Venuti no va en el sentit de negar, necessàriament, aquesta màxima. «Resistència», doncs, no ha d’equivaldre, forçosament, a «incomoditat», ja que una traducció «resistent» es pot construir amb una sintaxi i una llengua que llisqui, però que busqui trencar al lector la il·lusió de llegir un original.
Que cadascú tradueixi i llegeixi com li plagui, és clar, però no ens tanquem a una sola concepció de traducció (la de cadascú) perquè, al capdavall, ens limitem la feina i els recursos i empobrim la llengua i la cultura (la de l’original i la pròpia).
