Llegir el Llibre del desassossec (Fernando Pessoa, 1982) m’omple d’una felicitat estranyament inexplicable. Inexplicable no és una llicència, vull dir, m’hi he trobat més d’un cop. Quan m’acoblo amb algú sota el paraigua conversacional que és un títol compartit, mai hi ha dubtes que és un gran llibre. Però comencen les impressions (és tan trist!...

Després de patir un infart, la cèlebre soprano Barbara Simpson viu el que es coneix com a «experiència propera a la mort» (EPM): mentre els metges la consideren clínicament morta, ella experimenta una sensació de benestar i il·luminació que la connecta amb la infància. Creu que ha vist la llum de la Deessa Blanca, el...

Prossegueix la nòmina de catalans que van veient coses pel món que els estan agradant tant i que decideixen escriure’n un llibre. Aquesta vegada és el torn de Júlia Bacardit amb Corresponsal d’enlloc, la crònica dels mesos passats a Bucarest com a enviada d’una agència de notícies. El llibre de Bacardit apareix molt poc temps...

Dic: no aturar-se. I vull dir: no deixar d’escriure. Mantenir viu el poema, sí, però també mantenir viva l’escriptura: el gest, la voluntat. La mestra Dolors Oller potser en diria “actitud prelingüística”; amb tota la raó. I jo m’atreviré a referir-m’hi com a actitud prelingüística intersticial. En general, des de la persistència del poeta, podríem...

Si ets aquí és que ja deus haver trobat temps per a llegir el que havies de llegir. La setmana passada vàrem abordar els subjectes sobre els quals orbiten les diverses trames. Pots trobar la primera part aquí. Ara ens endinsem en els objectes, la matèria, les circumstàncies, els temes i l’estètica. Recursos formals Parlem,...

El debat de la tria del llibre Quan una estudiant amb ínfules teòriques agafa un exemplar d’alguna novel·la a una llibreria fingirà no jutjar-la per la coberta tot jutjant-la per la coberta… N’odiarà aquelles ressenyes amb pretensions sintètiques “fascinant”, “adictiva”, “meravellosa”, i altres adjectius tan grandiloqüents com ambigus. Aquesta desídia firmada en nom de The...

Hi ha una mena de llibres que semblen un miracle —exagero, però que se m’entengui—; llibres com Boques en calma, d’Adrià Targa, Cau de llunes, de Maria Mercè Marçal, Felí encès, de Jordi Cornudella, Pere Gimferrer, o El volcà, d’Anna Dodas (o el cas més extrem que conec —Rimbaud a part, esclar—, que és Don...

Hi ha novel·les que així que t’hi poses t’instal·len un somriure i et deixen, en acabat, un regust perdurable de satisfacció que fa de mal diagnosticar. Anna K. n’és un cas extrem. ¿A què s’assembla? ¿Com pot ser que un accelerador de partícules narratives que no paren de sortir disparades cap a una banda i...

Quan Maria Guasch (Begues, 1983) va publicar Els fills de Llacuna Park (2017, Premi de la Crítica), ja va fer palesa la seva habilitat per teixir relacions controvertides i lluny de l’afabilitat, sobretot a través de personatges femenins polièdrics que viuen situacions que els obliguen a sortir de qualsevol zona confortable. Llavors eren dues dones...

Rubén Luzón (1982) ha publicat Segons manera, el seu setè llibre de versos (LaBreu, 2024). I hi aplega cinquanta poesies, numerades, sense títol. I me n’ha interessat, per algun motiu que miraré d’explicar, la número 43. Sens dubte, el text permetria una certa anàlisi des de la seqüencialitat del conjunt del recull, però –imprudentment– me’n...

En els darrers anys, tant la literatura com el cinema han estat marcats per una allau de noves històries que exploren la maternitat des de perspectives diverses. Aquesta novel·la podria –o mereixeria– ser també una pel·lícula. A través dels records de la Cora, ens submergim en una vida completa que se’ns revela al revés, començant...

La cançó “Tot torna a començar”, del grup Mishima, acaba amb tres preguntes a l’aire que, quan érem uns joves culturetes, cantàvem als concerts amb tota la força del nostre garganxó: “Potser tu mai has tingut un amic imaginari? Potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda? Potser tu mai...

Quan les estructures cauen, en aquest acte del declivi s’esdevé el decaïment com un fenomen inacabat i obert des d’on ressorgeix de les cendres una nova llum. Poeta de les cendres, escrit el 1966 i inacabat —i traduït per Gerard Cisneros Cecchini a Edicions Poncianes—, és un poema llarg i autobiogràfic. I una de les...

Joan Ferraté es va dir gairebé sempre a través del que havien escrit altres abans que ell. Emboscat rere màscares llunyanes (gregues, xineses o babilòniques) o bé resseguint vies alambinades, derivatives, refractades i indirectes, tendia sempre a fer el rar moviment literari d’allunyar-se per arribar a ser més a prop. Com a lector, crític o...

Un dia cap al migdia, pel cantó del Poblenou, vaig fer el vermut amb un grup d’ebrencs lletraferits. Veníem d’una presentació semiclandestina a la llibreria No Llegiu. Vaig arribar-hi just de temps perquè, des de fora, aquesta llibreria sembla més aviat una sucursal de La Tienda de Lolín i vaig perdre uns deu minuts passant-hi...

«En lloc d’una hermenèutica, cal un erotisme de l’art» Susan Sontag (Contra la interpretació, 1969)   Fa uns mesos, publicava un article —disculpeu el gest autoreferencial— a propòsit de l’assaig Llegir Petit i escriure sobre literatura i amor (Arcàdia 2023) de Blanca Llum Vidal. En aquella crítica, argumentava que la unicitat del llibre no requeia...

Gairebé un segle després de la seva mort, es fa molt difícil situar en una perspectiva adequada l’obra dramàtica d’Ignasi Iglésias. En primera instància, perquè en contraposició amb l’àmplia popularitat que va gaudir en vida, el llegat de l’andreuenc es va anar fonent a mesura que avançava el segle XX. Bona part d’aquesta desmemòria la...

Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2024) és una novel·la protagonitzada per una vagabunda improbable a qui una dona de fer feines castellanoparlant i amb vocació humanitària intenta salvar. La vagabunda en qüestió (com que no en sabem el nom, l’anomenarem així) té certa afinitat amb els nens. És pedagoga i treballa a una...

L’écriture, c’est ce neutre, ce composite, cet oblique où fuit notre sujet, le noir-et-blanc où vient se perdre toute identité, à commencer par celle-là même du corps qui écrit. Roland Barthes El 1929 Ezra Pound va publicar al New York Herald Tribune un opuscle titulat «Com llegir» que comença així: «Quan estudiem Física no se’ns...

Fa més de mig segle, Pere Gimferrer ja va avisar que un poema podia ser un seguit de paranys. La lectora o lector que és a punt d’obrir Arnau, l’últim llibre d’Adrià Targa, trobarà el primer de seguida: aquest títol que, a partir del nom del protagonista, sembla prometre una mena de remake, o de...

Fins l’1 de desembre es pot veure a la Sala Àtrium l’espectacle Verbagàlia,   a partir dels monòlegs Verbagàlia i La tieta, amb la direcció d’Albert Arribas i la interpretació d’Oriol Genís i Paula Blanco. És d’una importància cabdal que actualment puguem trobar el teatre de Víctor Català en cartellera. La dramatúrgia de Català no...

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, Lleida, 1919-Granada, 2012) va començar la seva carrera literària l’any 1971, amb la publicació del llibre Testament a Praga, escrit amb el seu pare, Tomàs Pàmies, que havia mort cinc anys enrere. Va rebre el Premi Josep Pla, i amb els diners del guardó (200.000 pessetes) va poder tornar a...

El 2021 Adrià Targa ens brindava el que fins aleshores era el seu millor poemari, Canviar de cel, un llibre que demostrà la contínua expansió d’una obra cada vegada més interessant. Després de Canviar de cel érem uns quants els que esperàvem el seu proper llibre, que finalment ha sigut Acròpolis (Godall edicions, 2024), guanyador...

Amb aquest Arrel, publicat per Godall, Begonya Pozo ha guanyat merescudament el Premi Pollença de poesia del 2023. És el millor poemari de Pozo, com intentarem demostrar a continuació. L’escriptura de Pozo és fortament autobiogràfica, i Arrel també ho és (vegeu textos com «Tresor»), però aquesta és menys directament anecdòtica perquè Pozo camufla i sublima...