Sent honestos, fa mesos que tenia pendent de fer un article sobre Els murs invisibles de Ramon Mas. Vaig acceptar l’encàrrec sense saber res de la novel·la ni del seu autor (més enllà de sonar-me’n el nom). Va ser curiós –una d’aquestes casualitats de la vida que semblen realment preconcebudes– perquè quan finalment vaig anar a Correus a recollir el llibre feia just un parell de dies que havia fet la primera visita de la meva vida a Vic. En realitat, a la capital d’Osona, jo hi era de pas, perquè venia del Ripollès, però bé, les meves vacances no són el tema d’aquest text. De Vic, me’n va sorprendre dues coses. La primera, la quantitat d’iconografia processista que encara trobes pel carrer (molt sàviament, el poeta Carles Dachs me’ls va batejar com a “exvots contemporanis”). I, segon, que a Vic hi ha carrers molt costeruts.
A la capital de la Botifarra amb Seques vaig aparcar el cotxe en un indret que es deia Pàrquing del Sucre. El lloc em va xocar perquè lluny de l’aspecte de Hansel i Gretel que el seu nom prometia va resultar ser un descampat bastant inhòspit. Ja us podeu imaginar la meva sorpresa quan l’endemà vaig tenir a les mans la novel·la Els murs invisbles i vaig descobrir que, a la coberta, hi ha una reproducció de la torre del Sucre (que dona nom al pàrquing) un dels espais essencials del llibre i que havia vist en directe per primera vegada a la vida tot just un dia abans.
Com veieu, tots els astres s’havien alineat perquè per fi llegís la novel·la, tot i que… Els murs invisibles és ben bé una novel·la? O més aviat un text que es mou a la frontera del relat autobiogràfic i memorialístic? El darrer llibre de Ramon Mas bascula entre els dos gèneres, donant forma de relat a una experiència personal que és, finalment, un homenatge a un gran amic de joventut. En aquest sentit, Els murs invisibles té un primer mèrit indiscutible: fer llegidora una història molt íntima sense caure en cap moment en la morbositat. Una història de la qual ja en sabem (o n’intuïm) de seguida el desenllaç. Però que ens convida, tanmateix, a descobrir-ne el procés, els replecs i els seus matisos. En un intent de donar un sentit lògic a una decisió, la del suïcidi, que d’entrada sempre sembla incomprensible.
Per resumir-ne els fets concrets: Els murs invisibles ens explica la relació entre el narrador, que s’identifica amb l’autor del llibre, Ramon Mas, i un seu amic de joventut, el Raül Izquierdo, després que en Raül perpetri un intent de suïcidi. La novel·la narrarà la gènesi d’aquesta amistat i els dies posteriors a aquest suïcidi fallit. Els esforços tant de Mas com de la resta de la colla per intentar animar i recuperar l’amic deprimit. I la recança vital que els deixarà el desenllaç de la vida d’en Raül.
El llibre funciona bé perquè la prosa de Ramon Mas és molt sòbria, controlada. Aquest to pausat i sense estridències s’ajusta molt bé a les setmanes de calma tensa que se’ns narren. Com apunta cap a la meitat de l’obra, la “trampa de la memòria t’obliga a reconstruir els fets en lloc de reviure’ls” (p. 92). De manera que l’escriptor vilatortí ha de posar ordre i una lògica lineal de causa i efecte a uns fets que tenen zones d’ombra, que no resulten fàcils d’il·luminar des de l’exterior. I més, encara, si hi sumem el pas del temps, que sempre ho cobreix tot d’una capa de pols autojustificativa.
El relat, doncs, es desplega com una reconstrucció a diversos nivells. La reconstrucció d’un lloc, d’un espai, el del Sucre, i dels personatges que hi van associats. A la vegada, traça les coordenades de l’amistat que els va unir i dels últims dies que tots plegats van compartir fins al desenllaç final. Els “murs invisibles” són les parets mentals que s’eleven i separen un grup d’amics després del trist desenllaç d’un dels seus components. Mas adopta el punt de vista del notari que pren acte de tot plegat, la mirada d’algú que se sent dipositari de l’herència d’aquells anys i de l’amistat que els unia. Les pàgines d’aquest llibre acaben esdevenint la crònica d’una comiat en diverses fases. Pressentit, esquivat i, a la fi, consumat.
L’obra de Mas, en el seu afany de precisió, s’ubica en uns espai molt concrets. A cavall entre Vic, Barcelona (Gràcia, Vallcarca) i alguna fuga a l’Empordà. És una reivindicació, sobretot, d’una primera “perifèria” de Vic, la zona d’el Sucre, que era el punt de trobada de tots els joves osonencs aficionats a l’skate i a la música punk. L’escriptor santjulianenc fa un repàs al naixement de l’amistat adolescent: com les afinitats estètiques són claus per unir persones tímides a qui, d’entrada, en una època d’inseguretats i de formació del caràcter, els costaria connectar amb algú. Així doncs, Mas vol transmetre l’entusiasme per una pràctica (esportiva?), l’skate, i la música que dedueixo que va associada a aquesta pràctica, el punk. (Aquest és un tema que abandonaré aquí perquè tots els meus coneixements sobre els monopatins són unes partides escadusseres de PlayStation 2 al Tony Hawk Pro Skater 3. I recordo que, a més, hi jugava sense volum perquè precisament la música punk que acompanyava el joc (Hey Ho, Let’s Go!) que tant sembla que fascina Mas i els seus col·legues sempre m’ha fet venir migranya).
Les trobades al Sucre acaben conformant una colla d’amics identificats amb aquest nom. Conscientment o no, amb aquest gest, Mas fa que totes les vivències associades al Sucre acabin convertint aquest espai en allò que l’historiador parisenc Pierre Nora va batejar com un “Lloc de memòria”. És a dir, un indret que esdevé símbol d’una memòria col·lectiva. En aquest cas, associada a la generació que hi va passar l’adolescència i primera joventut. Ara, qualsevol lector d’Els murs invisibles, si passa de casualitat o no per el Sucre (per exemple, mentre cerca un lloc per aparcar), sabrà que té un significat especial per a un col·lectiu d’osonencs. La creació d’una petita identitat col·lectiva. Sobretot, també, perquè és allà on es va començar a forjar la llegenda del veritable protagonista de la novel·la, en Raül Izquierdo.
Perquè Els murs invisibles és també l’intent de fixar i capturar un personatge, en Raül. D’encapsular en un llibre una figura carismàtica i (sembla que) fascinant. En aquest punt, doncs, és interessant fixar-se en la posició en la qual se situa Mas. Algú que a gratcient es col·loca a l’ombra del carisma del protagonista i que només pren relleu en instants molt concrets. Algú que se sent dipositari d’un llegat que intenta preservar a través de la literatura. Tanmateix, cal apuntar que una de les flaqueses que també presenta el llibre és que aquesta fascinació que desperta en Raül en el narrador no acaba de traspassar al lector. Vull dir que tot i la lògica estima que el narrador sent per al seu amic, vist des de fora, no tens la sensació que el personatge protagonista fos algú tan brillant (a l’inici del llibre se’n fa una analogia amb un cometa (p. 11)). Una mena de geni incomprès o un Kurt Cobain de la Plana com sembla que el presenti a vegades.
En consonància amb això, em sembla que el llibre creix quan entra a la descripció d’escenes que narren la concepció de l’amistat masculina. Les converses privades sobre l’amistat que mantenen i els primers passos, fallits o satisfactoris, en l’amor. Com sovint, davant de certes converses íntimes, l’interlocutor (el narrador), tira de paraules tòpiques de consol per superar la incomoditat que ens produeixen certes confessions. El llibre esdevé, també, en aquests punts, una mena d’educació sentimental. El reflex d’una etapa de formació, plena de grups de música efímers i de fanzines d’autoconsum. Entrenaments artístics per a una maduresa a la qual no tots hi tindran accés.
És revelador, per tant, el contrast entre la veu narradora adulta i la imatge que projecta del jove que va ser. Com més d’una vegada sembla que la confecció actual del relat enxampi per sorpresa, a contrapeu, el seu jo del passat. Per exemple quan, de cop i volta, a partir d’una escena quotidiana com la preparació d’un àpat, ens deixa caure que, aleshores, era vegetarià. Ramon Mas, amb el pas de les pàgines i la descripció d’aquests comportaments aconsegueix de manera subtil un objectiu important: transmetre’ns la idea d’un temps concret. Traslladar-nos-hi. Fer-nos partíceps d’uns dies que van ser claus per a la resta de la seva vida i que l’han marcat fins al punt que van acabar aixecant uns murs (invisibles, però eficaços) entre totes les persones que els van viure de més o menys a prop. No oblidem que en literatura el temps és el més important i, alhora, el més difícil de representar. De fet, i en aquest llibre es veu molt bé, el més important d’un espai és el temps que enclou i que representa.
Al voltant d’això, les reflexions sobre el suïcidi (p. 64) o el pes que Mas s’autoasigna sobre el mètode final escollit pel seu amic (p. 104), van generant el caldo de cultiu per arribar a una escena final significativa i memorable, la de les pintades pels carrers de Gràcia (p. 121). Un acte vandàlic que acaba sent una carta de comiat original i fragmentària, escrita en diversos espais i superfícies (“Visca la mort triada!!!”), com un epitafi disseminat, una darrera mostra del pas pel món d’en Raül. I que el narrador, premonitòriament, fixa amb unes fotografies que han ajudat a construir el relat que ara podem llegir els lectors.
Els “murs invisibles”, doncs, són finalment totes aquelles capes que ens anem posant per protegir-nos del dolor. Cadascú les seves. La casa mental que ens construïm per intentar entendre i justificar la tria d’aquells que, com el Raül, lícitament han abandonat, i que amb la seva decisió han condicionat, també, les tries de la nostra vida després de la seva absència.