Ja sé que a primer cop d’ull no ho sembla –perquè anatòmicament les diferències no són evidents– però hi ha dues classes d’espècies humanes barcelonines. La vida a la capital catalana no s’encara de la mateixa manera si has crescut en una cantonada qualsevol de l’Eixample que si ho has fet en un barri de...

La poesia de Maria Antònia Salvà, i no ho dic jo, ho va dir Josep Carner —interlocutor privilegiat i amistat de confiança, que ens ha deixat lectures úniques sobre els seus textos i sobre el seu procés d’escriptura— exalta l’encís íntim, l’emoció gentil, agafa «qualsevol estímul delicat del món visible» i el transforma en una...

2. On la lectora entén per fi, si no ha llegit el llibre, quines són les aventures de la Diana i quines implicacions tenen per ella Georg Simmel descriu l’«aventura» com un esdeveniment que surt de la quotidianitat, del fil narratiu de la vida del subjecte, que s’hi incorpora com un tot tancat, i l’obliga...

La primera obra de teatre publicada d’Àlex Castro és la seva manera de presentar-se al món, i ho fa sense por, mostrant-nos els seus referents i el teatre que l’ha inspirat i precedit. Aquest llibret comença a gestar-se a través dels monòlegs, «l’explicació d’un caràcter determinat» –que deia Víctor Català. Tant és així que són...

—Però tu, digues quina mena d’home ets i què cerques. —Soc, com veus, un cavaller que busca sense poder trobar; la meva recerca ha estat llarga i vana.   —I què t’agradaria trobar? —L’aventura, per experimentar la meva valentia i el meu coratge. Et demano, doncs, que m’indiquis, si en coneixes, alguna aventura i algun...

«Tot, sempre, ve de molt enrere», escriu Josefa Contijoch (Manlleu, 1940), poeta, narradora, assagista, traductora. És a l’inici de Sense alè (2012) un text proteic, difícil de classificar, a cavall entre la novel·la, l’autoficció, les memòries, l’assaig, la prosa poètica i fins i tot el gènere epistolar i que va merèixer el premi Ciutat de...

Fa un parell d’anys que formo part del Comitè de Selecció del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. Com potser sabreu, n’hem de seleccionar una desena i la guanyadora final ja va a càrrec d’un jurat venerable. És una tasca que al principi vaig encarar amb molta il·lusió (no és broma), però que...

I. El corcó Imaginem-nos un suposat escriptor relativament jove que fins ara ha publicat quatre llibres. Un d’ells ha rebut un premi que, per un motiu o un altre, resulta que és important. Un dia, li truquen d’un número desconegut: l’han convidat a la Fira del Llibre de Guadalajara perquè Barcelona n’és la convidada d’honor...

Sempre és una bona notícia que Víctor Sunyol torne a la publicació, esta vegada a ca Labreu. Atri s’obri amb un poema-pròleg del seu bessó Antoni Clapés i s’acaba amb unes “Notes” aclaridores —i sàvies, com les de l’Arnau Pons celanià— de Sunyol i un bon epíleg de Núria Armengol. Una citació de Danielle Collobert...

A propòsit de l’últim llibre d’Eduard Escoffet, Lírica de consum, he tornat a un article en el qual Josep Pedrals exposava que un dels trets fonamentals de la poesia és el seu caràcter imprevisible, el trencament amb la linealitat de l’expressió i la sorpresa o desconcert que aquest gir provoca en el lector («Els tombants...

No pasaránPaul Celan, «In Eins» Óssip Mandelstam va escriure en una ocasió que el poema, com la pedra de Tiútxev, és de la mateixa natura que una roca que, despresa del flanc d’una muntanya, rodola i cau enmig d’un camí i el barra. La Rosa de Ningú és el llibre que Celan va escriure a...

Tot fent referència a l’assaig canònic Saturn i la malenconia, de Klibansky, Panofsky i Saxl, Calvino defensa a les seves Lliçons americanes que la relació entre malenconia i humor és molt estreta: «Així com la malenconia és la tristesa que es torna lleugera, així també l’humour és el còmic un cop perd la pesantor corpòria...

Si hagués tingut un lloc de prestigi en una revista fa uns seixanta anys i m’hagués trobat en la tessitura de sintetitzar la prosa de Plath sota un únic terme, probablement hauria optat per captivadora. Sylvia no va envellir mai, sempre fou considerada —allò que ens encanta categoritzar com a— una escriptora jove. Al terra...

L’any 1985 —ara iaiejo— va sortir un dels llibres de versos més bonics que havia vist fins aleshores. Era el primer volum d’una col·lecció multilingüe de poesia, i l’havia dissenyat una gran mestra de la tipografia editorial catalana que es deia Mercedes de Azúa Comella (1947-2023). En contra dels usos moderniquis de l’època, la col·lecció...

Un bon dia, un canvi de timó a Serra d’Or va fer que la porta de la revista se m’obrís. Durant anys, el pare Massot havia anat seguint amb un xic de curiositat les meves circumval·lacions de vida i d’escriptura a través de tercers, però sempre m’hi havia barrat l’entrada. Era un fet una mica...

Lectura d’ Ítaca arrasada, de Joan Deusa 1. L’estranyament de si Fa un temps, quan em trobava en el procés d’escriptura i correcció del meu llibre de poemes Exposició, de tant en tant tenia alguna conversa amb Joan Deusa sobre la follia i les possibilitats representatives de la poesia. Aquests temes a poc a poc...

Comencem amb la invocació: A mi, no la color d’uns bells ulls humans, sinó la mirada desafiant de mel espessa de les cabres, incloent-hi els precipicis. Antonina Canyelles (Palma, 1942) assumeix la identitat d’un animal salvatge (per molt que s’hagi domesticat) curiós, intel·ligent, àgil, imprevisible i amb molt bon equilibri per poder-se sostenir en terrenys...

Presentar-vos avui Pols, el nou llibre de Ramon Boixeda, guanyador del XXIII premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, em temo que serà una tasca molt difícil, tal vegada impossible. Ho dic per atrapar la vostra benevolència, esclar, però també perquè és veritat. No és que, en si, sigui un llibre...

Dins de la magnífica Gavells. Poesia completa 1988-2023, publicada per Alfons el Magnànim, Anna Montero inclou tots els seus llibres de poemes originals —no les traduccions—, alguns ja introbables, fins eixe 2023, excepte el seu primer poemari, publicat el 1983, Polsim de lluna. D’aquest títol, que ara costarà malauradament molt de trobar, només ha recuperat...

Faig el cafè al pati de la universitat. No hi queda pràcticament ningú perquè són les cinc de la tarda i les classes ja fa hores que han acabat. Hi ha dos companys de feina: treballo en un centre de documentació de dilluns a divendres per pagar-me els estudis. Tot petant la xerrada, un d’ells...

Amb pràcticament un any de diferència, han aparegut dos llibres que posen sobre la taula les conseqüències de la difamació dins del panorama cultural i mediàtic a Catalunya. El novembre del 2024 Llort publicava la novel·la Demolició (Editorial Clandestina) i fa unes setmanes ha aparegut Difamació (Club Editor), d’Eva Piquer, un assaig que analitza l’efecte...

Semblaria que els Cants d’Abelone s’estructuren, entre altres coses, per mitja d’imatges-tema o de certs usos de l’enunciat que l’emparenten amb tota una tradició mística (o de pensament de la cosa mística) de la qual vol participar. Al text de la setmana passada vaig mirar de donar el sentit estructural dels usos que Vinyoli fa...

aprèn | a oblidar el teu inici de cantRilke Qui parla als Cants d’Abelone? Podríem dir, sense errar, que és Abelone, la tia de Malte, protagonista d’Els Quaderns de Malte de Rilke. I, per què? Doncs, com ens recorda Serrallonga citant el text llibre de Rilke, perquè «Abelone tenia una cosa bona: cantava. És a...

Joan Vinyoli deu ser, amb tota probabilitat, l’autor contemporani amb qui Serrallonga sentia més afinitats, tant des d’un punt de vista poètic com des d’un punt de vista empàtic (és a dir de ‘ser dins del sentir de l’altre’, o ‘sentir-se a dins el sentir de l’altre’). Tot i que, segons apuntava en el seu...