El pes feixuc d’un passat incòmode

Sobre la Història de la Segona República Espanyola, de Josep Pla

En totes les cultures de tradició sòlida, l’interès per tot allò que envolta els seus grans autors i autores depassa la seva pròpia producció. L’aparició d’inèdits en forma d’esborranys, materials d’arxiu o obra inacabada desperten sempre l’atracció del públic i de l’entorn acadèmic, perquè permeten l’aproximació des de noves perspectives als autors i la seva obra i, en ocasions, comprendre millor alguns aspectes foscos o desconeguts de la seva trajectòria. En aquest fenomen, la cultura catalana no és una excepció. En el camp de les lletres contemporànies, en tenim nombrosos exemples: Mercè Rodoreda, Víctor Català,  Josep Carner… i, òbviament, Josep Pla.

La publicació a finals de l’any passat d’Història de la Segona República Espanyola (1929-abril 1933). Manuscrit original català inacabat, de Josep Pla, amb pròleg de M. Josepa Gallofré Virgili i edició de Xavier Pla, és un exemple d’aquest interès que desperten els aspectes incòmodes de la trajectòria de l’escriptor palafrugellenc. A vuitanta anys vista de la seva primera aparició i quaranta anys després del traspàs de l’autor, i a diferència dels darrers epistolaris i inèdits apareguts, que expressaven un catalanisme i un antifranquisme rotunds,1 la publicació del manuscrit inèdit original en català dels primers capítols de la Història de la Segona República Espanyola posa de relleu, una vegada més, la complexitat de la trajectòria de Pla durant la guerra civil i la primera postguerra.

La Historia de la Segunda República Española que Josep Pla va publicar —en castellà— entre 1940 i 1941 ha estat sempre el taló d’Aquil·les de la seva producció. «Negre» o «maleït» són només alguns dels qualificatius que s’han dedicat al llibre, considerat el màxim exponent d’un passat que Pla segurament volia cobrir amb el vel del pas del temps, com demostra la seva absència a l’Obra Completa tant de Selecta com de Destino i el fet que no la reedités mai. Tanmateix, el manuscrit que ara s’ha recuperat no ofereix elements que permetin aportar llum sobre el periple de Pla entre 1936 i 1939. En aquest sentit, qui s’acosti al text amb un interès morbós per aquestes qüestions, quedarà decebut. Com també hi quedaran aquells que s’hi aboquin esperant una nova mostra fins avui desconeguda de la categoria literària de l’autor, o els lectors que desitgin trobar una anàlisi rigorosa sobre els primers anys de la Segona República. El manuscrit no satisfà aquestes expectatives, perquè és d’una naturalesa del tot diferent. Això no vol dir, però, que no tingui interès, al contrari. Hi ha diversos aspectes que el converteixen en un volum atractiu.

La versió original en català que ara es publica no es correspon amb  la totalitat del llibre aparegut durant la postguerra, sinó només als set primers capítols —el darrer inacabat—, que abracen quasi la totalitat dels dos primers volums de l’edició de 1940: s’obre amb el pròleg, el repàs dels epígons de la dictadura de Primo de Rivera al primer capítol, i continua amb la formació dels governs Berenguer i Aznar-Cabañas durant l’interludi monàrquic de 1929-1931. La proclamació de la República el 1931 i la constitució del govern provisional són l’eix de les pàgines següents, clarament deutores de les cròniques coetànies publicades pel mateix Pla a La Veu de Catalunya —a l’apèndix se’n recullen dues. Aquesta part del text es pot vincular, especialment, al volum Madrid: L’adveniment de la República (1933), construït també a partir d’una considerable base periodística però de major categoria literària i de lectura més amena. El manuscrit continua amb una detallada síntesi sobre les Corts Constituents, l’aprovació de la Constitució i el desenvolupament del bienni reformista o social-azañista, amb transcripcions abundants i extenses de parlaments de polítics i d’extractes del Diari de Sessions del Congrés, que afeixuguen la lectura. El text es tanca abruptament amb les eleccions municipals del mes d’abril de 1933, guanyades per la CEDA, que van propiciar la caiguda del govern d’Azaña i la formació del primer govern conservador d’Alejandro Lerroux. Les pàgines restants del setè capítol, així com els dos volums restants de l’obra —que abracen d’octubre de 1933 a l’esclat de la guerra el 18 de juliol de 1936— només les podem llegir en castellà, en l’edició de 1940-1941.

Aquests capítols de Pla —com deia— estan precedits d’un estudi introductori de M. Josepa Gallofré, segurament l’estudiosa que coneix més bé la figura de Pla durant els anys de guerra i primera postguerra, i una genealogia del volum a càrrec de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que té una esperada biografia de l’autor en preparació. Gràcies a aquests materials, i reforçats pels substanciosos apèndixs que contenen correspondència de l’època, informes, textos periodístics i altres materials complementaris, el lector pot prendre ràpidament consciència dels elements d’interès que apuntàvem. El més destacat és la llengua: el fet que, sota els auspicis del mecenes i líder de la conservadora Lliga Catalana, Francesc Cambó, Pla abordés a Roma el 1938 la redacció del llibre en català és un clar exemple de les ingènues expectatives culturals respecte del nou escenari per part dels catalanistes conservadors que havien donat suport als sublevats. Com indica Gallofré, accions de propaganda a favor de l’exèrcit franquista, com aquest llibre, buscaven contrarestar l’anticatalanisme de la resta de l’estat, del qual aquests sectors eren ben conscients, per propiciar quotes d’influència en el nou règim i evitar nous atacs a la pròpia cultura. Com és sabut, el resultat va ser nul.

A més de l’anàlisi sobre el punt de vista o sobre els elements estilístics més rellevants, els textos introductoris posen de relleu altres reflexions útils a l’hora d’abordar el llibre: la interpretació de l’interrogant que genera la brusca interrupció de la redacció a partir de les desavinences importants entre Pla i Cambó —que no ofereixen un retrat gens amable del comportament de l’escriptor—, o l’anàlisi sobre el canvi d’orientació de l’edició de 1940 respecte del manuscrit. En aquest punt, és interessant observar com un llibre, concebut en temps de guerra com un instrument de propaganda, es converteix, arran de la victòria dels rebels, en un llibre de legitimació del cop militar i del nou ordre. Aquesta reorientació no requereix una gran adaptació del text, ja que els canvis més rellevants, com detalla amb exemples Xavier Pla, afecten les referències i passatges dedicats a l’acció del catalanisme polític: tots aquells fragments que mantenien viu el record del catalanisme, encara que fos molt matisat o estigués associat a una posició antirepublicana, van ser sacrificats en la versió final, fet que evidencia el grau d’anticatalanisme que impregnava la repressió i la censura.

En definitiva, en aquest «plec de càrrecs contra la República, amb els seus precedents immediats», en paraules de Gallofré, Josep Pla fonamenta el seu punt de vista en una acció política precipitada per part dels dirigents republicans i en la incapacitat o negligència dels sectors republicans moderats a l’hora d’exercir la seva influència des de l’oposició. En aquest sentit, el to mesurat —i fins i tot condescendent— de Pla envers allò que considera «errors» de la societat de l’època serveix per maquillar la veritable presa de posició de l’autor que hem indicat. Com a resultat, ens trobem davant un retrat tendenciós i manipulat del període republicà i, per tant, allunyat del rigor històric i de la imparcialitat en la descripció dels fets. No podem oblidar, però, que Pla no és historiador, sinó periodista, un matís important que condiciona el punt de vista i el resultat del text. Ara bé, en detriment del rigor, la seva condició de professional de la ploma aporta alguns mèrits estilístics al llibre, i hi podem apreciar alguns exemples —malauradament massa pocs— dels recursos estilístics propis de la prosa literària planiana: la ironia, el llenguatge natural i aparentment senzill o la singular adjectivació.

Davant aquestes coordenades, i recuperant les consideracions inicials, la pregunta és òbvia: si el text no té categoria literària, i està mancat de rigor històric, quin interès pot tenir per al lector d’avui, més enllà dels devots incondicionals de Pla? Des del nostre punt de vista, molts: presenta un interès biogràfic cenyit a la trajectòria de l’autor, però també, més enllà d’això, un interès cultural i històric, molt més productiu i revelador. Des de l’àmbit acadèmic, els darrers anys s’han fet avenços importants per superar el maniqueisme en l’anàlisi de la cultura catalana durant la Segona República i la primera postguerra, aportant elements que afavoreixin la comprensió de l’actitud dels seus protagonistes. En els darrers anys s’han recuperat autors que no havien tingut el reconeixement d’una obra literària tan sòlida com la de Pla i que havien mantingut una posició recelosa envers la República, la qual cosa els havia deixat en terra de ningú durant les primeres dècades de postguerra. Raimon d’Abadal, Gaziel o Manuel Brunet són tan sols alguns dels noms d’escriptors i periodistes catalans de tarannà moderat reinterpretats i feliçment recuperats gràcies a l’edició de les seves obres, o de la publicació de biografies o estudis crítics.2 Autors que en altres llocs hem qualificat de «vencedors vençuts», bandejats per uns i altres perquè no van fer gala de compromís republicà i tampoc es van casar amb el franquisme. Al capdavall, el llibre de Pla és un exemple més de la necessitat de revisar esquemes obsolets per tal d’oferir un retrat més fidel d’aquest període. Liberals partidaris de l’ordre, aquests intel·lectuals eren conscients de la necessitat d’una regeneració política i d’una modernització del país, però van mantenir una actitud, recelosa davant els extremismes que marcaven l’escenari i l’acció política. En la societat polaritzada dels anys trenta, aquesta posició distant respecte del poder va anar minant la seva ascendència. Van acabar esdevenint crítics amb la República, un règim que alguns d’ells —no hi podem comptar Pla, sempre escèptic— havia aplaudit el 1931. En aquesta línia, una de les constatacions principals davant el manuscrit de Pla és l’atac sistemàtic a la precipitació i improvisació de l’acció de govern, a la incapacitat de mantenir l’ordre i a l’obcecació envers uns posicionaments i formes extremes: «El país viu sota l’amenaça de vaga general revolucionària mensual, del complot setmanal. […] El panorama produieix vèrtig. És el regiment de la bomba i de l’atracament, de la desvalorització de  la vida, del gangsterisme i de la violència frenètica» (p. 316-317). Realment preocupat per la situació del país, aquestes reflexions potencien les dures condemnes a Azaña —considerat per molts detractors de la República com el boc expiatori de tots els seus mals—, i les crítiques a les reaccions autoritàries i als intents de perpetuar-se en el poder per part del seu govern. Escèptic ja des de 1931, Pla presenta un escenari adobat des de les instàncies governamentals per a la confrontació i el desordre. A aquesta pèssima gestió, l’autor hi suma la incapacitat dels intel·lectuals de fer valer la seva ascendència per exercir de contrapès, amb un exercici notable de cinisme, obviant el fet que ell era, també, un intel·lectual.

Abocats a l’abisme revolucionari, i tenint en compte les seves conviccions, no és estrany que, seguint l’estela de Cambó, els catalanistes conservadors s’alineessin amb els militars. En aquest punt, la seva ignorància o ingenuïtat van ser tan supines que no van advertir que els feixistes anorrearien tota oposició i ocuparien totes les posicions de poder. L’actitud contemporitzadora, pragmàtica, pròpia de la seva naturalesa liberal, va incapacitar de nou aquests sectors moderats en el nou escenari, contribuint al desastre. No obstant això, aquesta tebior ideològica no es va traduir en una tebior cultural o lingüística, com posen de relleu alguns dels estudis i textos que hem esmentat. Com hem pogut observar gràcies a nombrosos treballs, alguns ben recents, el seu compromís amb la cultura i la llengua catalana era real i convençut, i la seva persecució va ser un dels aspectes que van patir més. De nou, molts —el mateix Pla entre ells— van optar pel pragmatisme en el nou escenari, en molts casos llegit com una traïció. Certament, això no els eximeix de responsabilitat en les seves accions, però l’aprofundiment dels estudis sobre el període ens ha permès observar actituds diverses, que van des de l’arribisme, l’adopció dels nous postulats i l’abandó d’antigues conviccions catalanistes, fins al manteniment, malgrat la imatge pública, d’un catalanisme convençut en l’àmbit privat. Totes aquestes constatacions ens permeten establir matisos necessaris i evitar la condemna fàcil o injusta.

Finalment, hi ha un darrer aspecte que segons el meu parer contribueix a l’interès del lector actual per aquest llibre: el punt de vista, clar reflex del moment en què va ser escrit. A l’Europa dels anys vint i trenta els totalitarismes no es percebien de la mateixa manera que en l’actualitat. L’idil·li amb el soviet per un costat, i amb els feixismes per l’altre, encara no s’havia trencat. Aquest llibre evidencia aquest seguidisme de conseqüències tràgiques, fàcilment constatables avui, però difícils de detectar llavors. Malgrat l’experiència viscuda, i examinant el tauler polític actual —a tots nivells—, el llibre de Pla, degudament contextualitzat, també és útil al lector d’avui en aquest aspecte. En temps de necessitat de vacunes urgents contra mortífers virus biològics, també ens cal vacunar-nos contra altres virus d’expansió potser més subtil, però també de conseqüències tràgiques. En aquest sentit, el punt de vista que reflecteix el manuscrit de Pla, i tot allò que porta associat en el terreny intel·lectual i polític, ens hauria de permetre anticipar-nos a escenaris fatals, malauradament ja coneguts.

Hauria estat interessant conèixer el retrat de Pla dels Fets d’Octubre de 1934, o de l’esclat de la guerra. De totes maneres, el to general del llibre ja ens aporta pistes de la seva hipotètica orientació. Tanmateix, no podem caure en la ucronia, i ens hem de limitar al comentari del text de què disposem. Un text que no és altra cosa que un llibre de propaganda reconvertit a un intent de legitimació, i que també amaga un lament pel fracàs del liberalisme i la moderació. També és la fita que tanca la dècada de l’alineament de Pla amb Cambó, segurament l’etapa en què va estar més a prop de la influència política directa. A partir de llavors, l’actitud de Pla ja és coneguda: l’allunyament dels cercles de poder, i el compromís irreductible amb la seva pròpia obra i, de retruc i al cap d’uns anys, amb la cultura i la literatura catalana, sense abandonar mai la preocupació pel seu país. Ara bé, la valoració d’aquesta trajectòria posterior no pot amagar la seva acció antirepublicana, de la qual aquest llibre n’és el màxim exponent. I és també la prova que la figura de Pla no és unidimensional, sinó polièdrica, dinàmica, amb llums i ombres. Celebrem aquestes llums en forma de llegat literari, però també hem de reconèixer que, segurament perquè Pla s’ha convertit en una figura totèmica de les nostres lletres, ens continua interessant i interrogant tot el que l’envolta, incloses les ombres com les que aquest llibre suscita. Poder reconèixer obertament que la trajectòria de Pla no va ser immaculada, i intentar comprendre’n els motius sense caure en la condemna fàcil, potser és indici de maduresa de la nostra cultura? Tant de bo…

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. Ens referim especialment als epistolaris entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives, L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960 (2019), amb pròleg de Joaquim Nadal i edició de Guillem Molla; i entre Pla i Gaziel, Estimat amic. Correspondència (1941-1964) (2018), a cura de Manuel Llanas; l’inèdit Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017), edició de Francesc Montero; i els dietaris La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956-1957-1964) (2014), a cura de Xavier Pla. A diferencia del text que aquí ens ocupa, tots aquests materials van ser escrits entre els anys cinquanta i seixanta, per tant, en un període posterior de la trajectòria de l’autor.
  2. M’estalvio enumerar-los tots, però, a tall d’exemple, i a banda del dietari de Cambó Meditacions (dietari 1941-1946), publicat el 1982, podríem referir-nos a les Meditacions en el desert, de Gaziel (1974), al Dietari de guerra, exili i retorn, de Raimon d’Abadal, editat per Francesc Vilanova (2001), que també ha dedicat diversos estudis a Carles Sentís i a la revista Destino, les notes recollides amb el títol Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut, de Manuel Brunet (2019), part del volum Entre el sabre i la bomba. Memòries d’un país i d’un partit: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980), de Francesc Canosa (2012), el primer capítol de l’assaig El llarg procés de Jordi Amat (2015), diversos estudis de Joan Maria Thomàs o el volum d’estudis 1936: Desplaçaments forçosos i primers exilis, a cura de Josep Martín Berbois (2020). La suma de tots ells, i de la resta que no podem esmentar, no fa sinó confirmar l’interès acadèmic i intel·lectual que ha despertat aquest període recent de la nostra història i cultura, i els intents de comprendre’l.

Ha arribat Frantz Fanon

Tigre de Paper i Pol·len Edicions publiquen, per primera vegada en català, Els condemnats de la terra, l’obra pòstuma del pensador descolonial i psiquiatre Frantz Fanon (1925-1961). L’obra es va escriure en el context dels processos d’independència i alliberament en els països colonitzats i, sobretot, en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962), en la qual Fanon participà activament fins a la seva mort. El moviment de fons del llibre, el que l’articula de dalt abaix, és la conjunció de la reflexió entorn de l’alliberament del colonitzat i la reflexió entorn de les lluites concretes per assolir tal alliberament. És a dir: què significa alliberar-se, com a colonitzat? I quina expressió té aquest alliberament en el marc del territori en el qual es lluita?

Anems a pams, però. Per Fanon, que era psiquiatra i coneixedor de les teories psicoanalistes, la colonització d’un territori no només és un domini material: com sabem, el colon no només governa amb la superioritat tècnica i armamentística, sinó que també s’imposa a nivell discursiu i d’estructura de pensament damunt del col·lectiu colonitzat. L’exercici de domini s’expressa en una miríada de violències concretes: misèria, abusos, evangelització, negació i destrucció de la tradició, esclavatge, destrucció del territori, etc. En aquest ambient de violència generalitzada i en el joc de les assumpcions, de les resistències conscients i inconscients, en l’assimilació de la cultura dominant, Fanon determina que el colonitzat és pres per tendències psicopatològiques que s’expressen, sobretot allà on el colonitzat és gestionat com a matèria primera o bestiar, en tendències violentes entre els seus possibles iguals. En el marc del joc discursiu que empra el colonitzador, el territori colonitzat no té història prèvia a la colonització, el relat que s’hi imposa és «abans de nosaltres, la barbàrie»; l’estat de violència generalitzada entre iguals, que Fanon atribueix a la misèria material i espiritual que imposa l’imperi, rep així una paradoxal justificació culturitzadora i pacificadora.

«Les relacions de l’home amb la matèria, amb el món, amb la història, en l’etapa colonial són relacions amb els aliments. Per a un colonitzat en un context d’opressió com el d’Algèria, viure no és encarnar valors, inscriure’s en el desenvolupament coherent i fecund del món. Viure és no morir. (…) Així, agafar dàtils, permetre que el xai es mengi l’herba del veí no són una negació de la propietat dels altres, la transgressió d’una llei o una manca de respecte. Són intents d’assassinat.» (p. 229-230).

La dicotomia d’entendre l’esclau i l’amo com a éssers tendents a la psicopatologies —com s’explicita en el capítol 5, on s’hi descriuen casos clínics de torturats, torturadors i víctimes de la guerra— i l’home lliure com aquell que, per afecte de la seva relació adequada amb el món, tendeix a una salut psicològica, és un axioma massa poc confessat de les polítiques d’esquerra; però que troba una adequació material força interessant en relació amb la violència, cosa que Fanon segurament descobrí per primera vegada. Que hi ha una violència que pot alliberar i una altra violència que és signe del domini i que circula, en dosis més o menys nocives, segons el context entre els qui estimem; que un ésser en formació que ha gaudit d’una infantesa basada en la tranquil·litat, el respecte i l’estima aplica molta menys violència als altres i pot tendir a desenvolupar una relació més rica amb el món és un fet que veiem als centres educatius cada dia. Així mateix, veiem els casos inversos: nois i noies que duen una marca de violència que es perpetua com a resposta adaptativa a un món percebut com a agressió. La qüestió ètica final seria: quina és aquesta violència que pot alliberar sense transmetre domini? Fanon destaca la disminució dràstica dels delictes durant la revolució i d’una situació generalitzada d’àgape, de do infinit, entre els algerians. No és tant que la violència sigui alliberadora per si mateixa, creiem, sinó que en certs contextos —el colonial, per exemple— és un pas necessari per a l’establiment d’una relació concreta amb el món, fins llavors vetada. És el desplaçament que Arendt percep entre el marxisme clàssic, en què aquesta relació es tradueix en el treball, i el que ella en diu les «noves esquerres» que potser van entendre massa reductorament la concepció de violència així com abans ja hi havia hagut una concepció massa reductora —la que acaba brandant l’ortodòxia marxista— del que volia dir «treball».1

Tornant al que dèiem més amunt, el primer pas cap a l’alliberament d’un cos colonitzat passa per redirigir la violència, que fins ara circulava entre els seus iguals, cap al colonitzador. La famosa frase del pròleg de Sartre «matar un europeu és matar dos pardals d’un tret, suprimir alhora un opressor i un oprimit: queden un home mort i un home lliure», és un resum, una mica frívol i una mica fanfarró, del que proposa Fanon. Al primer procés que ens fa esdevenir un humans, que en l’home lliure, per a Fanon, significa ser «amos de tots els mitjans materials que fan possible la transformació radical de la societat» —evidentment, no és una llibertat a la qual estiguem acostumats— o bé també «encarnar valors, inscriure’s en el desenvolupament coherent i fecund del món», cal disposar-hi un nivell zero, més baix, que és la violència contra l’opressor. Així, el cos colonitzat es desembarassa de totes les mentides i el cinisme europeu que justifiquen la servitud, de les tendències autodestructores i de la baixa autoestima.

El grau zero de l’alliberament personal coincideix amb el grau zero dels processos de descolonització, a partir del qual la repressió i el control, que ja eren els pilars de la colònia, es reforçaran i es redoblaran. Arribats a aquest punt, Els condemnats de la terra desenvolupa una anàlisi sobre els processos d’independència i d’alliberament i es pregunta què fer per no repetir errors de països veïns. L’anàlisi, eminentment pràctica, és molt valuosa perquè ens ensenya en directe les desventures i els encerts dels processos revolucionaris que tenen el repte colossal de generar un país nou i just. En aquest sentit, l’anàlisi del llibre pot ser un xic desesperant pels que tenim una perspectiva de seixanta anys. Frantz Fanon descriu el perill d’uns jocs de poder en els processos de descolonització deutors de la relació amb les metròpolis occidentals —la burgesia nacional com a aliada del país colonitzador, la recentralització, la traïció a la causa popular, la corrupció, la neocolonització, etc., s’han donat més o menys a bona part dels països que van protagonitzar les esperances d’una tercera via als grans bloc del capitalisme modern i la Unió Soviètica.2 Des de l’anàlisi que en fa el llibre, tenim la sensació, certament llunyana i extremadament parcial, que la ciutat descolonitzada no ha deixat de ser, tal com ja remarcava Fanon, una caricatura de les metròpolis oocidentals —caricatura en el sentit que les violències estructurals que les governen són les mateixes, però molt més explícites.

Vigències de Fanon

Ens volíem preguntar fins a quin punt la publicació avui d’Els condemnats de la terra té sentit i validesa per als lectors de parla catalana. Alguns elements de l’obra ens n’allunyen: d’entrada, la retòrica marxista, els vells ordenaments socials —massa, burgesia, lumpen, etc.—, que s’han tornat més volubles i viscosos a tot arreu; però especialment per una certa obsessió amb la construcció nacional i el joc discursiu, molt poc aterrat, del mot poble i la seva vinculació vaporosa amb una avantguarda de la revolució. Per exemple: «La nació no existeix enlloc, si no és en un programa elaborat per una direcció revolucionària i recollit lúcidament i amb entusiasme per les masses.» Hom pot rebutjar avui en dia aquestes concepcions, per poc elaborades i certament molt europees, de construcció de la nació. Malgrat la voluntat de concreció del llibre en aquests mots i en aquest entramat discursiu, s’hi escapa una informitat massa gran. Que Moamar al-Gaddafi pogués emprar-los fins fa ben poc, per posar un exemple, ens demostren, com ja sabem massa bé, que els discursos eteris, encara que estiguin elaborats amb bona voluntat, poden ser un escenari bonic per a dissimular una dominació, així com ho fou l’humanisme europeu. En veiem resultats a Líbia, Síria, Egipte o la mateixa Algèria, on les faccions, minories o ètnies que no participen en el govern han patit la repressió d’un programa homogeneïtzador en algun moment o altre de la història recent.

Malgrat tot plegat, la nostra resposta és que sí, bona part del discurs de Fanon és vigent avui en dia. I ho és sobretot perquè, com fa patent Sartre al pròleg i Karo Moret-Miranda a l’epíleg, Fanon no només escriu pels seus, sinó en contra —però també amb un peu a— d’Occident. I és que si ara tenim més o menys clar que el projecte espiritual europeu podia conviure amb un projecte econòmic materialitzat que ho subjugava tot al seu pas, als anys seixanta encara era una teoria en formació.

«Marxem d’aquesta Europa que no deixa de parlar de l’home alhora que l’assassina allà on el troba, a totes les cantonades dels seus propis carrers, en tots els racons del món. Fa segles que Europa ha aturat el progrés dels altres homes i els ha sotmès als seus designis i a la seva glòria; fa segles que, en nom d’una pretesa “aventura espiritual”, ofega gairebé tota la humanitat. Vegeu-la ara oscil·lar entre la desintegració atòmica i la desintegració espiritual.» Les conclusions d’Els condemnats de la terra ja deien això als anys seixanta. Potser exceptuant la cosa atòmica, podríem subscriure encara la resta de les seves paraules. Els mecanismes de control, les extraccions, les comunicacions dels governs, les relacions amb les antigues colònies: tot s’ha tornat paradoxalment més llunyà i aliè, més subtil, més obscur, menys atroç a simple vista. Però les paraules de Fanon, igual que la seva violència alliberadora, esborren la pantalla de cinismes i mentida amb molta facilitat.

Davant d’aquells que encara creuen que hi va haver un bon moment de la democràcia a Europa, que es situaria, segons el consens benpensant, en les democràcies de després de la Segona Guerra Mundial, hom hi pot contraposar les paraules de Fanon, que desfan aquesta cronologia enganyosa i imposen una mirada més lúcida del conjunt: «Europa ha adquirit tal velocitat, esbojarrada i desordenada, que s’escapa ara de tot conductor, de tota raó, i va amb un vertigen terrible cap a un abisme del qual val més allunyar-se al més aviat possible.» Frantz Fanon és necessari a tots els bàndols, encara, perquè renova l’escàndol, desfà equívocs i clarifica el camp de batalla.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. D’altra banda, és interessant mirar el cas de la Guerra Civil Algeriana (1991-2002), on partits armats islamistes van perpetrar massacres de civils, així com el govern algerià va exercir una repressió molt forta en disturbis que clamaven contra un manipulació de les eleccions, que havia guanyat en primera volta el Front Islàmic de Salvació. La violència islamista, no prevista per Fanon en l’escala d’avui en dia, és un resultat del que Arendt, i Butler més recentment, diuen que genera la violència: un descontrol del mitjà? Més enllà dels contextos de descontentament, la violència de la Guerra d’Alliberament, els traumes causats per les massacres i les tortures que generarien una agressivitat inconscient, podrien explicar un ressorgiment de la violència? O Són a causa només de l’èxit de discursos totalitzants?
  2. Set anys després de la publicació d’Els condemnats de la terra, Arendt va publicar el seu famós Sobre la violència. Malgrat que en el moment de redacció la Guerra d’Algèria ja s’havia acabat i el país estava en un moment d’efervescent construcció nacional, Arendt ens diu, múrria: «Identificar els moviments d’alliberació nacional amb aquests esclats (violents) equival a profetitzar el seu fracàs, al marge del fet que la seva improbable victòria no canviaria el món, o el sistema, sinó només el funcionariat». Malgrat l’encert parcial del seu comentari profètic, Arendt deixa fora de joc algunes cartes que la podrien rebatre. Així com al mateix llibre deixa fora a Benjamin, si aquesta citació és una resposta al pròleg de Sartre a Fanon, llavors es veu com no es va endinsar en el text d’Els condemnats de la terra perquè hagués implicat haver d’enfangar-se en la complexitat de les relacions colonials.

Gabriel Alomar, homenot prolífic

Fa poques setmanes la Nova Editorial Moll, l’aposta editorial de la Institució Francesc de Borja Moll, va publicar el VI volum de les obres completes de Gabriel Alomar (Palma, 1873 – El Caire, 1941). És un volum de gairebé 500 pàgines que recull els articles d’Alomar a La Veu de Catalunya (1899-1906) i a El Poble Català (1911-1916), juntament amb alguns breus assajos com l’article Els dos esperits (1898) o la conferència La pena de mort (1911). Pel lector poc avesat a les vicissituds editorials de la perifèria, cal recordar que l’edició de les obres completes d’Alomar s’encetà l’any 2000, quan aparegueren els tres primers volums dedicats als articles d’El Poble Català de la primera època i a l’assaig El futurisme, entre d’altres. Com és possible que hagin passat més de vint anys i només s’hagin publicat tres volums més (IV, V i VI), tots tres en els dos darrers anys? La resposta no és senzilla i rau en múltiples factors que, en bona mesura, s’expliquen pel canvi en el tauler de joc en el sector editorial a Mallorca —la caiguda de Moll com a buc insígnia i la multiplicació de les microeditorials—; la col·laboració institucional, sempre intermitent i sotmesa a l’arbitrarietat de les circumstàncies polítiques i, en darrera instància, per les dificultats intrínseques d’un projecte vastíssim1 que precisa d’una feina col·laborativa i sistemàtica i, sobretot, d’un finançament adequat.

Fetes aquestes precisions preliminars, caldria també recordar que Alomar és protagonista d’una de les obres intel·lectuals més profundes i prolífiques del primer terç del segle xx, tot i que ha estat injustament oblidat per les institucions i per bona part del món i el submón cultural català. I és que, tot i que Alomar doni nom a un dels carrers més importants de Palma —una de les avingudes que marquen la transició entre la ciutat nova i la ciutat antiga— i a una oblidada plaça barcelonina —propera a Can Dragó, a tocar de l’Avinguda Meridiana—, no ha estat situat, ja sigui per l’anorreament al qual el noucentisme el va sotmetre i que sembla perdurar més d’un segle després, ja sigui per l’estranya afició nacional de descapitalitzar gratuïtament els referents autòctons i reduir la nòmina a una dotzena de noms, amb el vist-i-plau i benedicció del cap i casal, en el lloc que mereix. I és que amb Alomar segurament ha passat una cosa semblant al fenomen viscut amb Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume o Víctor Català, entre tants d’altres i per posar només alguns exemples: un silenciament sistemàtic i deliberat de figures incòmodes, contradictòries i, en el cas concret d’Alomar, que, a més, transcendeixen amb escreix la dimensió literària. I és que Alomar, tot i tenir una obra literària rellevant, encara que no sigui especialment extensa, destaca especialment per la seva dimensió intel·lectual i política. Alomar és un dels exponents més genuïns del liberalisme democràtic en clau nacional de les primeres dècades del segle xx, ferventment republicà i laïcista i que evoluciona cap a un socialisme humanista a través del reformisme social. No endebades, Alomar va participar activament dels projectes polítics del Bloc Republicà Autonomista (1915), del Partit Republicà Català (1917), i de la Unió Socialista de Catalunya (1923). Però la dimensió política d’Alomar no acaba aquí. Els seus darrers anys va ser diputat de la República i després de ser expulsat de la USC (1932) va ingressar al cos diplomàtic de l’estat, va ser nomenat ambaixador de la II República a Itàlia i, finalment, durant els anys de la Guerra, ministre plenipotenciari a Egipte, on morí, a l’exili. 

Per fortuna, en la darrera dècada la reivindicació d’Alomar sembla que ha viscut una petita revifalla, no només per la continuació de la publicació de les obres completes, sinó també per l’edició crítica del poemari La Columna de foc a càrrec de Pere Rosselló Bover (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011) o per la publicació del volum Gabriel Alomar. Pedagog, publicista, escriptor, poeta i polític, obra de Catalina Moner i Jordi Pons (Illa Edicions, 2017). 

Aquest volum, el VI, ve precedit de dos estudis introductoris dels curadors, Sebastià Sansó i Pere Rosselló Bover, que contextualitzen el recull i analitzen les grans línies discursives d’Alomar en aquell període. Alomar, com a bon intel·lectual a mig camí entre el segle xix i el segle xx, toca totes les tecles possibles: política, actualitat, art i literatura, història, personatges, etc. Pel que fa a La Veu de Catalunya, dins el període esmentat, es recullen 43 articles que corresponen a 32 títols. Pel que fa a El Poble Català, 65 signats homònimament i 41 signats sota el pseudònim Fòsfor a la secció Sportula. Són, doncs, prop de 150 articles en quinze anys que reflecteixen —sense comptar els ja publicats a la primera època a El Poble Català— una activitat constant i decidida a través de dos altaveus prou diversos, tant en la seva gènesi, com amb allò que anomenaríem actualment el target lector. I és que, segurament, Alomar perseguia no només una certa visibilitat com a intel·lectual i personatge públic (imprescindible, encara més i fins avui, si això es fa des de Mallorca estant), sinó que també tenia la vocació de fer virar d’arrel el catalanisme cap a l’esquerra, molt en la línia de personatges com Ignasi Iglésias o Jaume Carner, i en contraposició amb l’estirp carlina i montserratina de bona part del món lligaire. I és precisament en aquest període en què es configura aquest nucli d’acció política, primer entorn del Centre Nacionalista Republicà (1906) i després entorn de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), certificant el divorci amb la Lliga després de la visita d’Alfons XIII a Barcelona (1904) i, definitivament, després de la Solidaritat Catalana (1906).2 No endebades, és en aquest mateix període en què es produirà la gestació definitiva de l’evolució del pensament alomarià que el menarà al trencament amb La Veu de Catalunya el 1906.  

Del corpus d’articles en podríem destacar diversos aspectes, especialment els que tenen a veure amb l’actualitat política («L’opinió a Mallorca. Weyler i el weylerisme», «En Pi i Maragall i el regionalisme mallorquí», «Des de Mallorca. Les eleccions provincials», etc.), però, si ens atenem a la dimensió més estrictament literària, observem en Alomar una ferma voluntat renovadora de la literatura i cultura catalanes en clau mallorquina. L’article «Des de Mallorca. L’aspiració de Mallorca» (La Veu de Catalunya, 1903) exemplifica molt bé la voluntat d’incorporar de ple la creació literària autòctona a la dinàmica catalana en un pla transnacional i cosmopolita: «la primera de les nostres mancomunitats ha de ser amb Catalunya, aportant un actiu concurs a la seva personalització, que aixís serà també la nostra» al mateix temps que també anima a «esperonar l’activitat i deixar d’un cop aquella famosa apatia, perdent l’horror a lo nou (miseoneisme o neofòbia) i l’eterna por al fracàs» i eleva, com a objectiu últim, «incorporar Mallorca a la vida universal, aportant una modalitat mallorquina a la civilització». Alomar, aposta, doncs, per un projecte cultural ambiciós, fora dels estrets marges de la tradició, vehiculat cap al futur i personalitzat, com s’observa en l’article «Cròniques mallorquines. La literatura a Mallorca en 1903» (La Veu de Catalunya, 1904), en individus que siguin capaços de rompre els esquemes establerts a través de l’acció: «El fons de la psicologia mallorquina és un cert eslavisme, una resignació quasi escèptica, que troba la necessària nota optimista i consoladora en la pròpia llanguidesa, en la mateixa dolçor de son nirvana. Jo crec, per això mateix, que quan arribi a sorgir un temperament indòmit, inactual, d’entre mig d’aquella uniformitat, la seva reacció serà per contracop molt més forta. Ha d’ésser una cosa parescuda […] a lo que passa amb els grans rebeldes de Rússia, qui senten lo que podria anomenar-se futurisme, o visió dels estats futurs, amb la força d’una explosió». Alomar cerca, constantment, una articulació política i cultural amb el Principat, amb l’objectiu no només de no restar al marge de l’evolució del continent, sinó també de no deixar tota la representativitat cultural mallorquina en mans dels sectors més conservadors i donar-li una pàtina clarament modernista, en la seva vessant més transformadora i rupturista. Aquestes consideracions tenen molt a veure amb la conferència que Alomar va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el 18 de juny de 1904 amb el títol clarificador d’El futurisme, recollida en el volum II de les obres completes, en què glossava, a grans trets, la tendència històrica cap a un dualisme entre dues forces antagòniques, una de reactiva, tradicionalista, que mira cap al passat i una altra enfocada cap a l’acció transformadora de l’ésser humà sobre el món, encarada cap al futur i en rebel·lió envers l’immobilisme i les forces de l’ordre.3 Aquesta perspectiva d’Alomar, com no pot ser d’altra manera, estava molt influïda per un corrent de pensament finisecular estretament lligat al vitalisme i a l’idealisme, en contraposició amb el positivisme imperant en les dècades anteriors, molt vinculat a l’obra d’autors com Nietzsche, Schopenhauer, Ibsen o Carlyle, entre els més influents.4 Així doncs, Alomar construeix una conceptualització cultural políticament enquadrada dins d’una cultura popular democràtica però amb un claríssim to intel·lectual i aristocràtic, d’avantguarda. 

Tanmateix, el pensament d’Alomar no el podem reduir a aquesta expressió, que cal contextualitzar i entendre dins les lluites per l’hegemonia cultural en el si del catalanisme i en la circumstància històrica del tombant de segle. Hem d’encendre els llums llargs i concebre que som davant d’un corpus ideològic complex del qual encara n’hem de conèixer molts aspectes i que és ple de clarobscurs i, el que és més perillós, de llocs comuns. I és que, tot i la publicació d’aquest volum, el conjunt de l’obra periodística, assagística i literària d’Alomar encara resta incompleta. Els propers volums, si no hi ha cap denou que ho estronqui, haurien de recollir les col·laboracions a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia, altaveus històrics del republicanisme popular, però no només aquestes, sinó també altres d’esparses a publicacions com Catalònia o Futurisme, juntament amb l’obra de maduresa. És una feina ingent que requerirà la implicació de moltes persones i agents per a fer-ho possible i que esperem que no siguin necessaris vint anys més per completar-la.

  1. Pere Rosselló declarava en aquest article de Pere Antoni Pons que, segons els seus càlculs, l’edició de les obres completes podia arribar a comptar amb una vintena de volums: https://www.arabalears.cat/cultura/iv-obres-completes-gabriel-alomar_1_2619974.html
  2. Per a una clara radiografia de la construcció de l’esquerra nacionalista en el tombant de segle vegeu Izquierdo Ballester, Santiago: «El nacionalisme republicà a Catalunya (1904-1910)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, n. 23, ps. 19-63.
  3. Sobre aquest tema vegeu l’excel·lent estudi Castellanos, Jordi: «Gabriel Alomar i el modernisme» dins El futurisme seguit dels articles d’El Poble Català (1904-1906), Obres completes de Gabriel Alomar, v. II, Palma, Editorial Moll, 2000, ps. 7-39.
  4. La nòmina d’autors que podríem enquadrar dins aquesta «moda» és prou extensa i reuneix noms tan diversos com Pompeu Gener, Jaume Brossa o Joan Torrendell, entre d’altres.

Aixecar el cap

Tal1 com ens explica el filòleg Roger Canadell, curador de l’edició, en un detallat i interessant text introductori, el projecte de recollir la correspondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Oliver ve de lluny: entre 1986 i 1987, Antoni Turull, nebot d’Oliver, i el poeta de Roda de Ter hi varen treballar de valent, esperonats per una missiva que Ignasi Pujades, biògraf de Martí i Pol, havia adreçat a tots aquells que havien mantingut relació epistolar amb l’autor d’Estimada Marta. Malgrat tot, pel maig de 1987, quan fins i tot ja s’havien establert els terminis per tal de donar a llum el volum, Martí i Pol s’hi va repensar i va aturar el projecte: les cartes contenien referències a fets i persones que podien «fer sortir butllofes a la pell de qui sap la gent», segons una carta de disculpa que el poeta va adreçar a Turull, tot i que, en una altra a Francesc Vallverdú, ell mateix reconeixia que aquells papers, al cap dels anys, «farien servei».

En efecte, si continuem afusellant l’estructura de la introducció de Canadell —que, juntament amb les notes a peu de pàgina, resulten utilíssimes—, la correspondència entre Oliver i Martí Pol té un gran valor, perquè: u, ens acosta dues figures literàries centrals per entendre cert tipus de literatura i, sobretot, cert tipus de poesia, però també la manera de funcionar d’un país; dos, hi podem observar, alhora, amb el plaer d’aquell que mira sense ser vist, com neix i es forja una amistat entre aquestes dues personalitats; i tres (en tota enumeració d’aquesta mena hi ha d’haver, com a mínim, tres elements), és el testimoni en primera persona d’uns anys, entre el final de la dictadura i el retorn de la democràcia, crucials —perdoneu la fatuïtat de l’adjectiu i, ja que hi som, de la frase sencera— per entendre on som o, més ben dit, per comprovar que, fet i fotut, no ens hem mogut de puesto, que diuen aquells filòlegs de Twitter que fan veure que encara queda algú que parli català col·loquial. A més, com tot epistolari, el de Martí i Pol i Joan Oliver és un bon antídot per a tots aquells pesats que encara pateixen pels espòilers: de bell antuvi, que diuen aquests mateixos filòlegs tuitaires quan escriuen a Núvol, hom ja sap com acabarà, la cosa; només es tracta, doncs, de seure i descobrir per quins viaranys transitarem fins al final, mentre ens deixem agombolar per la lleu brisa del pas del temps que ens marquen les dates de les cartes —el rampell de cursileria és meu.

Així, en la primera carta, un Miquel Martí i Pol que tot just enfila la trentena i que encara no ha publicat els llibres que el convertiran en una celebritat, s’adreça a Joan Oliver, trenta anys més gran que ell, per demanar-li una petita col·laboració per a la revista Inquietud. Més enllà de la diferència d’edat i de la consideració davant d’un escriptor consagrat com Oliver, el to de les primeres línies ja deixa entreveure que Martí i Pol és, en la intimitat, un autor ple de modèstia, de respecte i de bonhomia, atributs que no faran sinó créixer al llarg del recull, i que són correspostos per Oliver, el qual no s’està mai de lloar els llibres i els èxits d’un autor molt més jove que ell. Vet aquí, potser, la primera lliçó del llibre: ens podria semblar —i que n’arribem a ser, de malpensats!— que els poetes són gent que ja ve una mica encimbellada de casa, que no toquen gaire de peus a terra, una mica pagats de si mateixos. Lluny de tot això, tant en Martí i Pol com en Joan Oliver hi trobem dos autors que, en unes condicions econòmiques no sempre favorables, s’arremanguen des de la clandestinitat per treure la cultura catalana de la grisor en què el franquisme la volia i de fet l’havia colgat. A més de la primera —fins al 1972 no es conserva cap carta d’Oliver a Roda, perquè Martí i Pol va haver de cremar papers compromesos; coses de la clandestinitat que dèiem— en són un bon exemple la carta del 16 de gener del 1968 (p. 35), en què Martí i Pol demana, de nou, la col·laboració d’Oliver a la revista Oriflama, i la del 9 de febrer de 1970 (p. 47), en la qual l’autor de Roda de Ter explica que una colla del seu poble vol muntar una lectura poètica basada en textos de l’autor sabadellenc. I és precisament en la primera carta d’aquest (p. 61) que hi trobem un elogi de La fàbrica en el qual podem observar com aquest arremangar-se per salvar la cultura es tradueix en una manera concreta de llegir i escriure: d’alguna manera, el que aquests escriptors ens diuen  al llarg dels més de vint anys de correspondència, és que cal tenir present, més enllà de les pròpies dèries i circumstàncies, què és el que el públic, és a dir, el país, necessita. Podríem fer-ho lligar fàcilment amb les característiques de la poesia de tots dos escriptors —i de fet segurament també hi té a veure— però el cert és que aquesta idea o, si voleu, aquesta manera de fer, també apareix en altres epistolaris d’escriptors catalans que visqueren èpoques fosques (¿n’hi ha hagut mai cap de nítidament clara?) per a la literatura catalana: el de Rodoreda i Obiols, el d’Anna Murià i Rodoreda, el de Joan Sales i Rodoreda, el de J.V. Foix i Manent, el de Carner i Obiols… Ves que no sigui, ara que tenim aquesta rastellera de noms tan ben posats, el que fa tot bon escriptor (i, encara més, tot bon escriptor d’una llengua minoritzada): mirar de posar, amb tota la modèstia del món, el seu talent al servei d’una literatura per fer-la avançar. Al capdavall, pensant-hi bé, potser no té tant a veure amb el fet de ser més bon o mal escriptor, sinó que es tracta més aviat de mantenir el compromís amb el país i la llengua.

Però tornem al llibre. Malgrat compartir aquest compromís, l’autor de Roda de Ter i el de Sabadell tenen visions completament diferents del present i del futur. L’optimisme de Martí i Pol, la seva confiança en la gent, i especialment en el jovent, que s’empelta amb la saviesa popular que ens arriba a través de les citacions de les dites de la seva «padrina», contrasta amb la severitat i el pessimisme d’Oliver. I, com dèiem de bon començament, la majoria dels diagnòstics i les anàlisis que fan tant un com l’altre són completament vigents. Vegem, com a petita mostra de tot el que hem dit fins ara, aquest fragment de la pàgina 133, en què el 5 de febrer de 1980 Oliver s’adreça a Martí i Pol:

De problemes, gràcies a Alà o Al·là, no en manquen. Aquí mateix, a l’editorial, abunden i cada dia creixen. La degradació és general. No trobem bons traductors, ni bons correctors, les impremtes també coixegen. La gent treballa de mala gana. I d’altra banda el llibre tendeix a un cul-de-sac, la cultura [sic] de la imatge se’l menja. Sembla que s’acosta un moment en què la fabricació de llibre (vull dir llibres no utilitaris) serà una aventura temerària. Però no t’espantis, Miquel! «La poesia tot just ha començat»… com deia aquell. I té l’honor de ser l’última de les arts pobres. Bé que tu, sense voler, vas en camí d’envair el camp del consumisme amb una poesia «necessària» per a molta gent, i corres el perill de fer-t’hi ric!

I, un tros més enllà, en resposta a una carta perduda de Martí i Pol en què sembla que el de Roda havia qualificat el moment de «descoratjador», Oliver gosa reivindicar «un noucentisme finisecular que substituís el noucentisme d’anteguerra (que tenia moltes coses bones) i el posés al dia.» Sens dubte, una frase com aquesta avui dia podria provocar que els escriptorets que graponegen termes com «Noucentisme» sense haver-hi pensat gaire s’estiressin els cabells en una polèmica de Twitter, una polèmica que l’endemà ningú no recordaria. En qualsevol cas, ens atrevim a fer-hi broma perquè, llegint aquest epistolari, el lector tindrà la sensació que el processisme cultural va començar, pel cap baix, fa quaranta anys: no és que ells fossin uns visionaris —que potser un xic sí que ho eren—, és que encara ara donem voltes al mateix, i sembla que en tots aquests anys no ens hagi vagat d’arreglar res; i mira que, potser —potser!—, per començar, n’hi hauria hagut prou d’escoltar-los una mica. Si, rient rient, ens hi volguéssim posar ara, potser —potser!—, només caldria tenir en compte de què es parla en aquestes cartes o en les que hem citat un tros més amunt. No cal pas que anem gaire lluny: mirem què deia el poeta de Roda sobre… [música d’expectació] sí, efectivament!, la crítica!, en unes frases que el Departament de Propaganda d’aquesta revista, entre gif i gif de cafè, faria bé d’aprofitar (p. 196):

On és la crítica, en aquest país? Hi ha alguns gasetillers, que tenen una excepcional habilitat a no dir res amb el major nombre de mots possibles, alguns comentaristes (Triadú i alguns d’Els Marges —aquests darrers molt parcials en els seus papers) i, pel meu gust, en Jaume Pont, que resulta un pèl embolicat, però almenys et fa adonar que ha llegit el llibre que comenta. A Serra d’Or, res; a les altres revistes, poca cosa. Quedem la gent com ara els de Reduccions i companyia, però aquests, amb la nostra desballestada periodicitat, no arribem enlloc.

A través de tot de comentaris d’aquesta mena, i ja sigui pel negatiu dels autors o les estètiques que critiquen o bé perquè parlen obertament de la seva manera d’escriure, veiem com es van dibuixant el contorns del seu tarannà i també de la seva poètica. Alhora, podem ser testimonis de com les coincidències ètiques i estètiques fan néixer i enforteixen una amistat, i com la confiança en el futur de l’un i la rectitud intel·lectual de l’altre els apuntala en moments de flaquesa. Les queixes per la decadència de la societat occidental o, en un pla més personal, pels problemes amb l’editorial Aymà d’Oliver són constants; qui hi busqui, però, planys pels llanguiments de la malaltia del de Roda, no n’hi trobarà, i això diu molt del seu caràcter. Només apareix al principi, quan Miquel Martí i Pol parla, sense saber-ho i d’esquitllada, dels primers símptomes que se li’n manifesten; aquí, si les ha llegides, el lector pot tenir una sensació semblant a aquella que va experimentar quan, en l’última carta que Rodoreda escriu a Sales, li diu que no es troba bé; tots sabem què passarà, i tots sabem què ha passat quan Joan Sales li escriu una postal per dir-li que està amoïnat perquè no li agafa el telèfon ni a Barcelona ni a Romanyà; segons com, ens pot esgarrifar una mica adonar-nos que fins ara havíem llegit aquells textos reals a través d’un cert tel de ficció, un tel que s’esqueixa precisament quan capim que allò que havíem tractat com si fossin mers mecanismes ficcionals són, de fet, circumstàncies que varen passar de veritat.

De tota manera, la sensació de llegir ficció ens torna a envair quan els dos amics —que també tenien tractes editorials— parlen dels tiratges dels llibres de Miquel Martí i Pol i de les quantitats que se’n venen, unes quantitats que de ben segur que, a la llarga, li varen ser un bon complement per no anar tan «curt d’armilla». Perquè, en aquestes cartes, al costat de la poesia sempre hi ha la vida, i no és gens estrany trobar-hi afers absolutament mundans al costat de qüestions més o menys elevades. De fet, un assumpte que sempre hi apareix i que ens pot sorprendre és com Miquel Martí i Pol ha d’anar trampejant la seva precària situació econòmica. I  encara podríem allargar-nos molt més desplegant altres temes que entrelliguen biografia i literatura d’aquests dos escriptors, però no voldríem pas aixafar cap més guitarra. Vist com parlen del moment que els va tocar, podríem acabar preguntant-nos què passaria si Miquel Martí i Pol i Joan Oliver aixequessin el cap, però seria una pregunta absurda —i al distingit lector de La Lectora li pot semblar que ja n’hem dites moltes, d’absurditats, en aquest text—: tothom es pot imaginar que, veient el panorama, segurament se’n voldrien tornar, esparverats, allà on són. Havent, però, llegit el llibre, aquest humil ressenyaire és més aviat del parer que potser seria més profitós preguntar-nos què passaria si fóssim nosaltres els que l’aixequéssim de la pantalla.

Fotografia de la capçalera: Joan Altimir. Arxiu Fundació Miquel Martí i Pol

 

  1. Disculpeu que no disposi de cap anècdota personal que pugui servir, ben amanida, ben amanida, d’introducció faceciosa a la present ressenya. Ho he provat de mil maneres, però a l’últim ho he deixat córrer: en totes les provatures semblava una còpia barata, ridícula, d’un dels ressenyaires més en forma del país.*
    * Perdoneu, igualment, que aquesta sigui l’única nota a peu de pàgina del text, i que sigui tan breu, tan vulgar, tan insubstancial.

L’art de triar

lloveras_antoniisarch_lalectora

De la crítica literària, se’n parla més que no sembla. Periòdicament hom hi dedica articles, dossiers monogràfics en revistes, podcasts o programes de ràdio. Això sense comptar les batusses dialèctiques que setmana sí setmana també es produeixen al món tuitaire. Sigui com vulgui, l’esgrima dialèctica no sol afegir idees de profit al debat, però demostra, si més no, que hi ha una certa necessitat de definir la funció de la crítica en el sistema literari català.

Aclarir-ne aquesta funció no passa per escriure disquisicions erudites que gairebé mai no ofereixen noms propis o títols sobre els quals bastir una doctrina sòlida. Passa per l’exercici de la crítica literària. Ras i curt. Una bona ressenya hauria de poder llegir-se com un mètode. Hauria d’explicitar el procés interpretatiu i ensems valoratiu que l’allunya de la mera impressió subjectiva. I l’obra tractada hauria de poder ser —només provisionalment, només parcialment— el pretext privilegiat que permet desplegar l’estratègia hermenèutica. Potser, d’aquesta manera, el debat a l’entorn de la crítica baixaria a l’arena de les concrecions i ens estalviaríem la flaire doctrinal que emana dels textos instal·lats en la plàcida abstracció teòrica.

El sistema literari català potser no és feble, però és fràgil. Paradoxalment, la seva visibilitat en termes de producció indueix a la idea contrària: si es publica tant, i de tanta mena, és que som una literatura «normal», pensarà algú que no conegui a fons el funcionament de la nostra vida lletrada. I a més —continuarà pensant aquest algú— comptem amb un teixit de plataformes prou divers per resseguir punt per agulla l’actualitat. Un altre error: la immediatesa en la recepció d’una obra genera tot sovint valoracions apressades i farcides de tòpics que no traspassen el llindar de les idees generals. Copsar el batec del mercat llibresc és necessari per al bon funcionament del sistema, però no és saludable supeditar la tasca valorativa al ritme accelerat que marquen les editorials. L’excés de ressenyisme àton, lluny de reforçar la dinàmica cultural, l’afebleix, en evidenciar-ne un component efímer que mai no hauria de ser-li consubstancial.

Per tot plegat, cal algun tipus de mecanisme que contribueixi a desbrossar el terreny, tant en qualitat com en quantitat. I la crítica, probablement, n’és el millor. No puc imaginar-me una manera més eficaç d’endreçar el panorama que l’activitat d’uns quants agents disposats a intervenir en els debats culturals, esperonar debuts prometedors, enrobustir trajectòries consolidades i espolsar falsos prestigis. Aquesta tasca, a banda de continuïtat, exigeix preparació, sinceritat en els judicis i discursos coherents, mesurats com «el fruit perfecte, arrodonit amb pausa». I necessita, per damunt de tot, el favor i la connexió amb un públic en els gustos del qual pugui incidir, ni que sigui tímidament.

Hem dit continuïtat. Ja se sap: una sola ressenya és un estendard oblidat enmig d’una plana ventosa, el qual amb prou feines si aguanta les rufagades i acaba per esfilagarsar-se. Però moltes ressenyes ja són tota una altra cosa. Són fites plantades a l’estesa d’un mapa: ajuden a cartografiar el terreny, assenyalen les corbes de relleu amb precisió i fins poden contribuir a desvetllar la imaginació del lector, que s’imagina com deuen ser puigs i muntanyes, comes i fondalades.

La proliferació de mitjans de comunicació digitals i el creixement exponencial de plataformes dedicades al comentari de llibres, entre altres factors, dificulten en extrem el necessari garbellament que ens guiï com a soferts lectors a la recerca de la Santa Fiabilitat. Massa sovint, es confon el bou de la crítica aprofundida amb la bèstia grossa de la nota promocional. En aquest sentit, pot ésser útil comprovar si un determinat text crític aparegut a la premsa s’aguanta amb el pas dels anys. I per això cal celebrar que de tant en tant apareguin reculls de ressenyes, recensions, articles i altres variants més o menys volanderes de l’escrutini literari. La naturalesa mateixa d’aquests textos periodístics —a diferència de la crítica acadèmica, que viu a redós de les revistes especialitzades i es mou en un espai acotat— no els destina a viure en la memòria del lector més enllà de l’engrescament immediat per anar a la llibreria. Malgrat tot, de reculls de crítica periodística bé que han anat publicant-se’n. Comptem amb il·lustres precedents com Els marges (1927), de Carles Riba, Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), de Rafael Tasis, o Lectures europees (1936), de Ramon Esquerra. En els últims anys, La ciutat i els llibres (1999) i Atentament. Lectures crítiques (2011), de Joan Triadú, o Països de paper (2013), de Francesc Calafat, n’han estat un bon exemple. I caldria comptar, encara, amb compilacions de caràcter retrospectiu, com De Maragall a l’exili. Assaigs de crítica literària (1994), de Domènec Guansé, o el volum Lectures de postguerra (2016), de Rafael Tasis.

El mirall dels llibres, de Xavier Lloveras, es va publicar el 2017 i, sens dubte, forma part d’aquesta estirp.1 Si volem parlar-ne avui, a banda de la seva qualitat intrínseca i el valor formatiu, és perquè el llibre exemplifica moltes de les coses que apuntàvem a l’inici. I fins diríem que la forma antològica apunta la manera més plausible perquè la bona crítica literària que actualment es fa a casa nostra pugui aspirar a un bri de perdurabilitat. Alguna editorial s’aventurarà a publicar una àmplia selecció crítica de la literatura catalana dels darrers quinze anys?

Al volum en qüestió, Lloveras hi recupera algunes entrades de la revista cultural que acompanyava la seva activitat llibretera, però el gruix d’articles prové de les publicacions en què l’autor va col·laborar entre 1989 i 2003, als quals s’afegeixen uns quants escrits inèdits. S’hi convoquen, d’una banda, escriptors que van passar per les pàgines dels diaris sense pena ni glòria, o bé van ocupar els focus mediàtics massa poc temps per haver deixat algun rastre de llum que en fes memòria, com Paule Constant, Melania Mazzuco o Charles F. Ramuz. De l’altra, noms de primera divisió com J. V. Foix, Mercè Rodoreda, Milan Kundera o Michel Tournier. En tots dos casos, Lloveras combina l’opinió fonamentada i el rigor en l’anàlisi, sense caure gairebé mai en el comentari acadèmic. Fa gala de sòlids coneixements teòrics i d’història literària, que reforcen les seves valoracions sense complicar la vida al lector amb bizantinismes estèrils, ans més aviat aclarint-li les coses, conscient com és que cal defugir un perill recurrent: «El destí de la crítica literària sobre els grans escriptors sol ser, més que arribar a convertir-se en una ajuda per llegir-ne l’obra, acabar solidificant-se en una sèrie de crostes que la recobreixen» (p. 113).

Xavier Lloveras parteix de la premissa que criticar és mirar d’entendre allò que ha volgut plantejar un autor, i per això no hi és estranya la referència contextual o la dada erudita. Però escriu sense amaneraments ni esnobismes, amb l’afany de fer reviure en la imaginació del lector la relació particular que ha establert amb cada obra i defugint d’entrada tot afany de neutralitat. Perquè el crític no pot fer-se digne d’aquesta condició ni des de l’objectivitat pura ni des de les baixes passions de la parcialitat. També sap que la prova del nou es troba en l’ofici i el talent, i per això el seu judici es fonamenta de manera preferent en criteris artístics. Lloveras entén l’estil com la plasmació del caràcter d’un autor en la seva obra, manifestat sobretot en la capacitat expressiva de la llengua: «L’estil en la poesia de Blai Bonet» (p. 26), «Céline, o de l’estil» (p. 69), «Persistència de Flaubert» (p. 109) o «Lliçons d’estil de Mercè Rodoreda» (p. 212) així ho demostren.

Llegir El mirall dels llibres és abocar-se a la personalitat d’un lector voraç. La seguretat d’anar pel món amb una vastitud de lectures abassegadora permet a Xavier Lloveras escorxar un llibre en 2500 caràcters sense perdre la finor i l’elegància, amb l’estilet temible d’una «prosa temperamental»2 i amb la dosi imprescindible de mala bava quan convé. Alhora, li permet emetre les lloances més hiperbòliques envers autors i obres que considera de gran qualitat, mal que no siguin noms diguem-ne canònics: Blai Bonet, Salvador Dalí o Albert Roig. De mostres en un i altre sentit, n’hi ha a cabassos. Així, no dubta a condemnar alguns tòtems, com Marià Manent o Umberto Eco, a aigualir la popularitat d’Erri de Luca o a posicionar-se sense titubeigs com a admirador d’escriptors considerats escandalosos, com Houellebecq o Céline (per bé que d’aquest en blasmi les deficients traduccions amb què comptem en català). No li tremola el pols si ha de ponderar les virtuts d’autors blasmats per mediàtics o prolífics, com Catherine Millet o Amélie Nothomb. És capaç, en paraules de Vicenç Pagès Jordà, «de desemmascarar ídols, d’evidenciar autobombos i de detectar operacions de venda de fum».3 I, reincident en la sentència épatante i l’afirmació provocativa, es complau a escriure coses com ara que, comparats amb l’esponerosa literatura francesa de la primera meitat del segle xx, «els millors llibres de la literatura espanyola de l’època —amb quatre excepcions— s’haurien de posar, en un ordre ideal, a la tercera fila de la francesa, i les grans novel·les de la literatura catalana —de Solitud a Camí de Sirga— tindrien sort de trobar una butaca lliure» (p. 260). En la distància curta, Lloveras —com Armand Obiols— és intractable, escriu diabòlicament bé i sol fer-ho en estat de gràcia. Fora excessiu afirmar que ens recorda als informes de lectura de Gabriel Ferrater?

Estem convençuts que Xavier Lloveras llegeix aquesta revista. Valgui, doncs, el nostre escrit per demanar-li que faci una reedició revisada i ampliada d’El mirall dels llibres. Revisada, perquè el volum editat per la Diputació de Girona és esquitxat d’errors tipogràfics i banyat per la descurança que, en general, les institucions mostren envers la literatura. Una reedició en una editorial solvent donaria al llibre la segona vida que sens dubte es mereix. I ampliada, perquè els lectors ens freguem les mans imaginant què podria dir Lloveras sobre l’estat actual del nostre món literari, tal com feu una bona colla d’anys enrere a El gos del poeta (1994), un llibre que avui potser ja seria irrepetible. Mentre això no passi, però, no ens estem de recomanar la lectura d’El mirall dels llibres, ni de reportar a tall de cloenda la veu de l’autor:

Les opinions crítiques, ben mirat, són sempre perilloses i incertes, i l’únic positiu que tenen és la seva publicació als diaris, uns mitjans que desapareixen l’endemà i s’amaguen enmig de l’ordre sever dels arxius: la resurrecció d’aquests articles, uns anys més tard, per desacreditar o avergonyir el crític, és encara més incerta que no pas les seves opinions. Per això, de vegades, el crític no opina i només constata, com un petit descans en la seva decisió incessant sobre el que és bo i el que és dolent, sobre què val i què no val la pena (p. 86).

D’aquesta manera mig amagada entre la falsa modèstia i la predicció del futur, gosem demanar a Xavier Lloveras que continuï dient-nos el que és bo i el que és dolent, què val i què no val la pena. Perquè orientar el públic i aspirar a incidir-hi és, al capdavall,  l’última missió de tota crítica honesta.

  1. Xavier Lloveras, El mirall dels llibres. Girona: Diputació de Girona, 2017 («Col·lecció Josep Pla. Assaig»).
  2. Adrià Pujol, «El diamant dels llibres», La Llança, 5-5-2017
  3. Vicenç Pagès Jordà, «Una llum en la boira», Avui Cultura, 16-7-2017, p. 13.
1 2 3 9