La qüestió dels mitjans

Un tema que m’obsessiona una mica és el de la implementació d’allò que uns amics han anomenat els «dispositius imperials». Què és un dispositiu imperial? Ells proposen, com  a exemple diàfan, l’autopista, en què «un màxim de circulació coincideix amb un màxim de control». Un altre amic, Ivan Illich, en va parlar fa més anys amb un altre nom. A La convivencialitat (1974), l’autor mira d’elaborar uns criteris de valoració del concepte «eina», entenent-la com a qualsevol tècnica que possibilita la nostra supervivència i que, en fer-la servir, media la nostra relació amb el món. D’aquesta primera premissa se’n desprèn que no hi ha una oposició home-tècnica, sinó que el primer depèn constitutivament de les tècniques —o de les eines, aquí ho farem servir indistintament— per viure. Un llapis és una eina, també ho és una magalla, un cotxe, el sistema de clavegueram, una escola o les mateixes autopistes. 

La convivencialitat proposa el següent criteri de valoració: d’una banda tenim les eines «convivencials», que són les que han de garantir la supervivència; han de generar eficiència sense degradar l’autonomia personal; han de produir equitat i han d’expandir el radi d’acció personal. De l’altra hi ha les eines dominants que, com el dispositiu imperial, s’han d’entendre com un conjunt d’objectes, de pràctiques, de sabers, de mesures i d’institucions l’objectiu dels quals és gestionar, governar els comportaments, els gestos i els pensaments de persones (Agamben). És a dir: l’eina no convivencial i el dispositiu configuren subjectivitats governades o imperials i, per tant, destrueixen l’autonomia, entesa aquí com a capacitat oberta d’enfrontar-se amb el món i relacionar-s’hi lliurement. Tendeixen a la uniformització i a depradar altres mediacions amb el món. 

Illich forma part d’un corrent de pensament antiprogresista, com també hi pertanyen Walter Benjamin o William Morris. Tots tres es trobaren en un espai en què una sèrie de dispositius imperials s’establien en nom del progrés. És a dir que van percebre una substitució paulatina de les eines locals per unes eines marcades per l’eficàcia i el control1 i un consegüent anivellament dels mons que constituïen cadascuna de les mediacions que feien les eines locals (Comitè Invisible). Heus ací una altra manera d’enfocar la cultura de masses, l’Espectacle, la pèrdua de la tradició i de la memòria, la destrucció d’ecosistemes, etcètera. 

Si a vegades hom parla encara d’una oposició entre l’ésser humà i la tècnica és perquè oblida totes les eines que ha incorporat en la seva existència. Les eines que possibiliten la nostra vida apareixen com a tals en els moments concrets de la invenció i l’avaria. Així com per a la generació dels 80-90, que és la meva, que s’espatlli la xarxa mòbil durant una setmana pot ser un esdeveniment separable de les nostres vides —malgrat la psicosi econòmica que hi hauria—, per a una generació que ja ha nascut amb les pantalles intel·ligents a les mans suposaria, sota la llum de tot el que hem explicat més amunt, una paràlisi metafísica.

Dit això, i tornant al principi, la implementació massiva d’una eina m’interessa i m’obsessiona per la seva capacitat de trencament i solapament respecte generacions anteriors; la següent ja la percebrà com a natural. Parlo aquí d’eina massiva i no de dispositiu imperial o d’eina dominant perquè em sembla que el debat en la comunitat és indispensable per a la seva valoració. Això, que pot semblar tan obvi, en matèria d’eines eficients no és una cosa que es pugui donar per descomptada. La possibilitat de dir sí o dir no a una eina de masses —que, tot sigui dit, no és una activitat a la qual darrerament es lliuri la societat global— em sembla que és més oberta per  la generació que contempla el seu establiment, encara, com una invenció.2

* * *

Hem muntat aquesta petita bastida teòrica per abordar el comentari del llibre La nostra atenció ha estat raptada. Autodefensa i supervivència a l’era de la distracció, de Na Pai. (Tigre de Paper, 2021)3 El llibre és important perquè és el primer en català a abordar un problema novíssim, de conceptualització incipient, i que podríem esbossar més o menys així: els canvis de comportament generalitzats associats a la tecnologia de les pantalles. O dit amb les paraules de més amunt: l’establiment d’una eina de masses, les noves medicacions que compon i les seves conseqüències. 

De fet, podríem dir que el problema ja havia estat esbossat una mica abans per Íngrid Guardiola a L’ull i la navalla. Dues coses fan que m’interessi més, però, pel llibre de Na Pai: primer de tot el fet que sigui més nou, cosa que actualitza tendències que s’esbossaven al llibre de Guardiola i en descarta d’altres que, en aquell moment, semblava que haguessin d’imperar —Tot això és causa, només de l’acceleració tecnològica i que, el 2017 com diu algun mem dancs del twitter, la relació amb les pantalles encara era, en certa manera, innocent. La segona, que si la perspectiva de L’ull i la navalla és eminentment acadèmica, el llibre de Na Pai parteix d’una experiència negativa com a usuari de les pantalles. El llibre resultant és, en aquest sentit, una medicina.

1.

El punt de partida de La nostra atenció és interessant, deia, perquè comença amb una experiència pròpia: en un moment donat, Nai Pai es va adonar que era incapaç, així com sí que ho havia estat abans, d’escriure un llibre. L’atenció se li desinflava tot just posar-s’hi. 

Entre tot plegat que calculo que vaig patir 5 anys de distracció severa, fins que durant el confinament (…) i el consegüent increment de l’ús de les xarxes se’m va ocórrer que era el moment idoni per escriure un capítol del meu fanzín En defensa del safareig que parlava sobre les xarxes i que tenia pendent d’acabar des de feia tres anys (estava massa distret per posar-m’hi). Vaig iniciar una recerca extensa sobre les xarxes, en les quals indagava les causes que ens fan tornar-hi tan addictes, i així vaig començar a prendre consciència sobre la meva addicció i principal causa de l’estat deplorable de la meva atenció. (…) allò no era únicament un problema personal, sinó que es tractava d’una problemàtica social greu estesa i impulsada per unes empreses molt concretes (…).(p. 68)

Parlant amb amics i familiars, veient gent del nostre entorn immediat, mirant-nos a nosaltres mateixos, podem veure que l’experiència de pèrdua de l’atenció —la sensació que abans, fa no gaire, la presència calava fonda com una pluja d’abril— és general. Totes les mirades formiguegen, d’un temps ençà, damunt les pantalles.

A què es deu aquesta atracció constant i inconscient a les pantalles, que tan és capaç d’omplir moments amplis com de ficar-se en aquells moments intersticials, que quasi no són? És perquè, com comenta Chamath Palihapitiya —ex-executiu de Facebook— les xarxes, les notificacions, els mòbils, etc. s’han perfeccionat de manera que ens hi passem tanta estona com sigui possible a partir d’un coneixement acurat dels mecanismes neurològics de recompensa. Dit d’una altra manera, des de l’enfocament de l’atenció com a recurs humà necessari per a la supervivència, els gegants d’ Internet han creat uns productes que l’exciten constantment. 

La investigació de Na Pai elabora un vocabulari, un saber d’aquesta addició general, que és el primer pas per desempallegar-nos-en. Així, el pinso seria el primer material que ens apareix a l’entrar a la nostra xarxa preferida, que un algoritme ha seleccionat per a nosaltres —sigui Youtube, TikTok, Goodreads, un diari digital, un joc de mòbil, tant hi fa: totes segueixen dinàmiques semblants); les novetats constants, que potencien informacions curtes i consumibles i que ens mantenen alerta i soterren la informació anterior; la sublimació del reconeixement social ens indica que les xarxes premien l’autoestima —amb likes, lectures, noves amistats— molt més del que es premia en les relacions de tu a tu; les recompenses aleatòries incorporen un element d’incertesa que fa augmentar la dopamina quan trobem un contingut especialment interessant, provocant així que en busquem més; les converses inconcluses han substituït l’hola i l’adéu presencial o telefònic i ens fan estar més pendent del grup de WhatsApp o de la conversa per Instagram; les calades o lliscades són el gest que fem amb el dit per refrescar el contingut. Aquestes fases són les causants del que Palihapitiya anomena «bucles de retroalimentació» —una renovació del cicle d’interès per estar connectat— i es fonamenten en els estímuls que proporcionen instantàniament petites dosis de dopamina. 

Les conseqüències de tot plegat ocupen l’espai central del llibre. La nostra atenció té la virtut de ser força exhaustiu, és capaç d’elaborar una mirada holística de problemàtiques que fins ara no s’havien abordat col·lectivament i que afecten a totes les capes de la societat: narcissisme, reclusió social, relacions parasocials, depressió i reducció de l’autoestima, degeneració d’activitats i relacions que requereixen esforç i constància, dispersió mental, polarització política a les xarxes i triomf de l’extrema dreta, etc. 

2. 

La tesi central del llibre, com mana el títol, és que l’economia de l’atenció és un suplement de l’economia de mercat en què la matèria més valuosa són les dades. Podem entendre les xarxes, les notificacions, els rellotges intel·ligents i tota la parafernàlia com una infraestructura que augmenta, millora i facilita el flux d’atenció. L’intercanvi atencional ha sabut captar tant els nostres gustos (seguim a qui admirem), els nostres rebuigs (passes pel whatsapp una piulada que ha fet algun curt de gambals que tu i els vostres amics odieu), la líbido,4 la salut, etc.. La tirania de la imatge, que inaugurà l’Espectacle, fa un nou gir amb la tirania atencional. S’ha fet prou gasosa com per ocupar i mercantilitzar espais que havien quedat més o menys al marge fins ara. I així com a La societat de l’espectacle la imatge és finalment un pretext per donar un nou impuls al flux de mercaderies, a la societat atencional l’atenció és un mer combustible que, circulant pels dispositius adequats, es transforma en dades. 

Per tant, i per desmentir d’una vegada per totes les paranoies narcissites sobre el control social: ningú, en tant que individu, és objecte de control directe —a menys que sigui un desertor o objecte d’un voyer —figura, que d’altra banda prolifera gràcies a la difusió exacerbada de la nostra quotidianitat. Tothom, en tant que treballadors atencionals, està subjecte a unes eines que produeixen valor —valor per a uns quants, s’entén— a costa de degradar un element tan important com l’atenció —i tan prenyada que ha arribat a estar!— i d’esdevenir una mena de subjectes ultraestimulats. Si els treballs manuals són cada vegada més residuals a Occident, i si el dispositiu-oficina ja havia immobilitzat el cos vuit hores al dia, el treball mental tendeix imposar-se des que mirem els missatges al fer el primer riu del matí fins que repassem les darreres notícies abans d’apagar el llum.

3. 

Moltes coses queden al tinter respecte La nostra atenció, però per tancar un article que ja s’està fent un pèl llarg,5 voldria elogiar el fet que Na Pai miri de traçar, en un moment donat del llibre, una història dels efectes de les tècniques en els cossos. No aïlla el problema de les eines pantalla i de les eines xarxes sinó que l’entén com una qüestió històrica. El problema, i aquest és un dels pocs peròs que té el llibre, és que es perd en una conceptualització històrica de la tècnica i el discurs s’esfilagarsa. Tanmateix, anomena mig de passada una qüestió que em sembla clau i que ja apuntava en la introducció d’aquest article: la necessitat d’un saber sobre els efectes cada tècnica.  Com dèiem, totes les tècniques són mediacions entre nosaltres i el món. Com ens posseeix cada tècnica? Quines relacions ens fa teixir amb els altres i amb el món? Són fèrtils? Aquesta tècnica es deixa pensar? Fem servir una tècnica o ens fa servir ella a nosaltres? La tècnica és destructora a llarg termini? Són qüestions que desplacen les tècniques del camp de la neutralitat al de la diversitat ètica.

Un altre punt important: si necessitem aquest saber de les tècniques és perquè la decisió respecte de l’ús d’una tècnica o una altra ha estat segrestada des de ja fa un parell de segles pel criteri de l’eficàcia i el control. I això és aplicable tant a les xarxes com a les grans indústries, com a bona part del món editorial català, per posar un exemple distanciat del que hom acostuma a associar a l’eficàcia i al control.6 I acabant: Na Pai explicita en diversos punts del llibre que, més enllà de les accions individuals que es poden dur a terme per pal·liar els efectes de les pantalles, és necessari l’establiment d’un debat públic. En vista al que explicàvem a la introducció, aquest debat és possible si hi ha un entramat discursiu consistent —i llibres com el que ressenyem o L’ull i la navalla són aportacions importants en el marc català— i si la taula de pensar està parada en un moment que no sigui d’emergència, com és el moment de la invenció. Perquè, més enllà de l’assumpció tràgica que s’ha tingut fins avui en dia respecte la tècnica, una assumpció acrítica —si no entusiasta—, la decisió de quines tècniques assumim o quines tècniques rebutgem7 —la pregunta de com volem viure, al cap i a la fi— és netament humana i comuna, però local,8 és a dir, diversa.

  1. I no tant del control del cossos, sinó de tot allò que, d’una banda, pogués impedir l’eficàcia —siguin cossos, animals, meteorologia, etc.— i, de l’altra, com a reificació de l’entorn on opera per mor, també, de l’eficàcia de la tècnica.
  2. Un grapat de “nos” de diversa escala: els luddites, El Capital de Karl Marx, els discursos de William Morris, les tesis Sobre el concepte d’història de Walter Benjamin, la lluita contra les centrals nuclears, la lluita contra el Quart Cinturó, la crema de la guillotina de la presó de París per part dels communards, totes les lluites per a la preservació de la terra, etc.
  3. Un pseudònim. L’autor o autora prové de la tradició llibertària, un lloc on l’atribució d’un text pot ser una prova inculpatòria en un procés judicial. Podeu trobar la majoria dels seus textos de manera gratuïta a Internet.
  4. És molt interessant, en aquest sentit, l’anàlisi de Tinder: «Ens agrada agradar, desitgem sentir-nos desitjats, cada cop que fem un match, és a dir, cada cop que algú ens fa saber que l’atraiem, sentim plaer de sentir-nos validats sexualment i ens puja la dopamina. Per això és tan fàcil quan estem al Tinder acabem dedicant més temps a destriar perfils i intentar fer nous matchs que no a parlar amb els matchs i intentar quedar-hi. Fer matchs ens proporciona una font de plaer segura, còmode i garantida, mentre que per a la majoria de la gent xatejar per intentar lligar acostuma a ser molt més laboriós i ofereix poques possibilitats d’èxit i molts desenganys.» (p. 164) El pretext és lligar, però el joc de fons implica l’atenció.
  5. En aquest sentit, és interessant saber que la major part de visites de La Lectora es fan des de dispositius mòbils.
  6. I aquest criteri impera encara que tot sigui caos i desconcert perquè ho fa primerament com a aspiració salvífica. I així com hi ha empreses de recursos humans que recomanen despatxar fins i tot aquell que és eficient en base d’una racionalitat numèrica, a la Universitat Pública no es tracta tan que es formin bons professor al màster de professorat (això demanaria molt de temps i molts calés), sinó d’exigir que els Treballs Finals de Màster tinguin una base científica, que s’extreguin dades observables. En el fons, aquesta l’eficàcia és tirànica perquè encara que no es pugui complir, ens obliga a fer veure que la seguim, encara que ningú en tingui ganes i tothom sàpiga que fent veure que has fet un bon treball n’hi ha prou per aprovar amb bona nota, perquè el professor només fa veure, també, que fa de professor.
  7. an Na Pai com Íngrid Guardiola mantenen que des d’un punt de vista anticapitalista, les pantalles són un retrocés que cal tombar, a partir de l’acció personal i el debat públic i un rebuig bartlebià força abstracte, respectivament.Tots dos em semblen una mica massa fràgils.
  8. Si el criteri de la tècnica es desplaça de l’eficàcia a l’ètica, caldrà parlar d’inclinacions, de territoris, de grups humans particulars.

Auditorium

Notes disperses, a partir d’El “potser” com a públic, de Perejaume

No singer of the day or night
is lucky as I am
the dark my sounding-board, the light
my auditorium.

Don Paterson

Donna Haraway té un llibre que es diu How like a leaf, que és una entrevista llarguíssima amb Thyrza N Goodeve que li serveix per posar bona part del seu pensament en un text en to i forma de conversa. El títol surt d’una resposta de Haraway, quan se li demana en quin moment creu que se li va materialitzar la seva teoria cyborg. Diu:

Segur que per un cantó hi ha la complexitat, l’interès i el plaer —i la intensitat— que sento quan penso fins a quin punt m’assemblo a una fulla. Per exemple, em fascina  l’arquitectura molecular que comparteixen els animals i les plantes, i també em fascinen les practiques d’instrumentació, d’interdisciplinarietat i de coneixement que intervenen en les possibilitats històriques d’entendre fins a quin punt soc com una fulla.

La idea de fons de Haraway és que tot el que són relats (o racionalitzacions) de la cosa social i política —i això acaba incloent també el món de les humanitats i, en gran part, el de la ciència—, s’han fet sempre des d’una perspectiva que partia, precisament, de la idea que no hi ha gaire res que ens aparelli amb les fulles. Així, s’ha creat un relat i un subconscient col·lectiu exclusivament humans —i estructuralment familiars. Haraway proposa una mena de relat alternatiu: que la relació familiar (nuclear) sigui una relació possible a l’hora d’establir una cultura (i un subconscient) que inclogui les relacions d’amistat, de companyia, de diversió, de feina, així com les relacions amb entitats no necessàriament humanes, és a dir, que les inclogui també com a centrals, i no com a derivades o complementàries. No deixa de ser, en el fons, mirar de construir un model social i cultural que inclogui una possible relació amb una tomaquera que es basi en un pacte d’acompanyament i no pas de poder —o d’ús. Això, que es podria considerar una absurditat abismal —i en molts casos, innegablement, ho és—, pren sentit, sobretot, quan, més que dignificar o humanitzar la tomaquera, apartem la idea de dignitat de l’home —de privilegi. Qui hagi cuidat un hort o bestiar (de manera no intensiva ni, sobretot, absurda) més o menys sabrà quina és la distància que ha de prendre respecte de la idea i respecte de la cosa. Doncs la idea de Haraway, quan diu que és com una fulla és —a part de constatar un diguem-ne fet biològic innegable— posar aquesta mena de relacions al centre —cosa que vol dir, en part, ampliar generosament la idea de centre.1

Sota el pensament del títol de Haraway ens és fàcil de pensar-hi Homer —segurament ella ja l’hi pensava—, quan diu, en el bé de Déu de traducció de Pau Sabaté:

—Fill de Tideu, ¿per què vols saber de quins homes vaig néixer?
Com neixen les fulles dels arbres, neixen així també els homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra, i en fa brotar d’altres
el bosc esponerós a l’època que és primavera,
així mateix neixen els homes, uns broten i els altres s’acaben.

Per molta dignitat i cosa humana que vulguem posar al centre, el món, és a dir, la natura —com a cosa que dura i com a estructura última inevitable de les coses que hi ha—, sempre guanya.
Aquest fil homèric és el mateix que també estira Derek Mahon en un poema que es diu «Fulles», i que traduït ràpid potser diria:

Els presoners de la tria infinita
s’han fet la casa
en un camp darrere el bosc,
i estan en calma.

És tardor, i les fulles mortes,
tot anat cap al riu,
van gratant les finestres, com ocells,
o puntegen l’asfalt.

En algun lloc hi ha un més enllà
de fulles mortes,
un estadi ple d’un cruixir
i sospirar infinit.

En algun lloc del cel
dels futurs extraviats,
les vides que podríem haver tingut
han trobat com acomplir-se.2

Mahon passa de la primavera d’Homer a la tardor, i canvia la regeneració constant del món i les persones pel constant deixar de ser-hi. És evident que el joc del poema és que la vida de la gent genera tot de cadàvers d’un mateix —aquelles tries que, al seu torn, aparten les altres tries possibles—, les restes dels quals potser trobem de tant en tant, gratant la finestra del quarto o al mig de la carretera. Però la imatge central, el que estira d’Homer, és a la tercera estrofa, aquest estadi de fulles que fan allò que, a l’últim, les fulles estan destinades a fer: sospirar i cruixir. Només les fulles, en algun lloc: com un espectacle infinit; com a única possibilitat de correspondència i fluència infinita entre obra i públic, com una mateixa cosa.

*

El fragment 776 que reporten Jaume Pòrtulas i Sergi Grau al seu Saviesa grega arcaica és de Filó d’Alexandria, i parla indirectament d’Heràclit; diu:

A mi em sembla que el pou és el símbol de la Ciència. La natura d’aquesta ciència no és pas soma, sinó molt pregona. No es mostra a plena llum, sinó que li plau, en cert sentit, d’ocultar-se en la fosca. I no és amb facilitat que hom la pot atènyer, sinó amb prou feines, després de moltes fatigues.

El fragment surt de la sentència d’Heràclit, prou coneguda, que sol córrer amb una forma que fa: «A la natura (o a la realitat) li agrada d’amagar-se». La sentència també és el punt de partida del fragment 777 del llibre de Pòrtulas i Grau. Aquest cop escriu Temisti; diu: «“La natura —afirma Heràclit— acostuma a amagar-se”. Però, encara més que la natura, ho fa el seu Creador, el qual venerem, reverenciem, sobretot, pel fet que el seu coneixement no és fàcilment accessible».

És amb la sentència d’Heràclit, també, que joguineja Perejaume en un reportatge recent a Vilaweb, tot parlant de com les obres de Guardar a fora s’estenen per tot el Maresme; hi diu que aquesta dispersió geogràfica «també genera la possibilitat que les obres s’amaguin. I això està molt bé, perquè a les obres els agrada d’amagar-se. Només així sobreviuen. I tan sols que hi siguin, ja fan companyia».

A l’obra li agrada d’amagar-se com a cosa que hi és. Però el que mig diu Perejaume és que l’obra ja hi era, en l’estructura —el ser-hi—del món, només calia pensar-la i fer-la emergir. L’obra és pensament del món, cristal·lització de l’estructura del món en acció. L’obra és per dir «Mira», però cal dir-ho molt bé perquè el mirar sigui realment operatiu. És un «Mira» per dir «siguem-hi», i que el món i nosaltres ens hi fem companyia.

Després, la feina del públic és no quedar-se amb l’emergència del que se li presenta, sinó estirar el fil per mirar de fer-se neta l’estructura del pensament del creador; acompanyar-se de l’obra per pensar, de fet, tot el que arrossega l’emergència de l’obra, és a dir, per pensar el que ha possibilitat l’obra —que no deixa de ser tot el que ja hi era: el món (el real) i les seves maneres de ser-hi.

«Les formes de públic són consubstancials a les obres», escriu Perejaume.

*

La frase d’Heràclit també se la cita Perejaume al llibre: «A la naturalesa li agrada esquivar els nostres ulls», diu ell. «I penso —continua—immediatament en aquelles obres que són perdurables tot just mentre n’ignorem l’existència. Com és el cas de l’exposició dels grans conjunts de pintures paleolítiques que es degraden, amb rapidesa, tant a causa del diòxid de carboni expirat pels nombrosos visitants com a causa de l’efecte de la mateixa il·luminació que permet contemplar-les». És com que l’obra es regira contra un públic que no li correspon —que en vol el que l’obra no don—; i mira de desaparèixer perquè ja no fa res. Amagada, d’alguna manera, encara guardava alguna cosa de com mirar-la. Però l’obra no es regira, sinó que es consum. L’obra proposava un públic —que en el seu moment bé li devia correspondre—; i el públic que va rebre milers d’anys més tard li respon amb brutalitat, li volen fer fer de titella d’un mirar nou i desmesurat que a penes mira.

No recordo on, Perejaume havia escrit: «El cabirol que fuig ferit d’ullada».

*

Pensar costa i «porta moltes fatigues», perquè pensar és mirar d’entendre, i per entendre cal baixar molt ensota del pou del pensament.

Agafar l’obra pel gual o per l’estirabot que potser sembla, l’espatlla, la redueix a una trivialització: fa de ser-ne públic un malentès.

*

Ser públic és correspondre a l’obra —dèiem—, trobar en l’obra alguna diguem-ne estructura que correspongui a alguna cosa d’un mateix i, per tant, del món, de la realitat. Si anem a Vinyoli, aquesta correspondència té alguna cosa d’Amor (o d’amor que es vol Amor), alguna cosa fonda. Qui obra, simplement es dona, obra per potser ser correspost. L’obra, doncs, activa certes relacions i espera que es donin.

Així mateix, obrar és, també, donar-se a una fluència d’obres —a un corrent de tradició, en diria Martti Nissinen— i activar-hi unes relacions; llançar-se a un riu que duu i empeny, en part perquè qui obra duu i empeny, també. I el públic duu i empeny. I aquesta és l’estructura de la cosa natural, real: el tany que fa l’arbre, tot esperant que el món a què es dona li sigui públic i li prengui el donar-se; i així anar fent, un cop i un altre, sempre el mateix neguit cada primavera.

Pere Gimferrer diu allò que veu la llengua poètica catalana com «un cos vast i bategant que mou els poemes». Un graó per sota podem dir que la natura és un cos vast i bategant que mou les obres. Aquest cos vast i bategant sempre és el públic últim, el que, d’alguna manera, ho mira tot des d’algun lloc.

També podem entendre l’obra com una compareixença, ja no d’ella mateixa, sinó de tots els públics que l’esguardaven en crear-se. Qui tradueix la Ilíada, nota davant seu, una platea de traductors passats de la Ilíada, i a primera fila, Homer. Quan Pau Sabaté diu «Com les fulles…», tot de fulles ocupen la platea, al costat d’Homer. (Tothom aplaudeix.)

*

L’obra, més que natura sola i campant com campa sempre, deia que ha de ser estructura del món (i del ser-hi) que es fa evident. Però hi ha la cosa que les fulles hi són i s’estructuren el món de la mateixa manera: obren de la mateixa manera que són, se’ls fa indestriable l’obrar del ser-hi.  Les persones som fetes per manera que molts cops ens sembla que el ser-hi i l’obrar se’ns separen. És llavors que diem que potser no que som com les fulles, i se’ns fa necessari un abisme que ens en separa, i que omplim amb tot de coses que tenen a veure amb el religiós (que sempre ens queda al fons de tot, quan veiem que el pou baixa, però nosaltres no podem baixar més). Ser com les fulles mig fa enfora aquest abisme, que tenia alguna cosa de substitutori, i ens fa evident aquesta cosa que substituïa i que és alguna cosa com el ser-hi —l’estranyesa enorme que és ser-hi. Les fulles hi són sense pensar que hi són. Però per llengua o per pensament, sembla que l’abisme sempre hi sigui; encara que l’intentem tancar, sempre hi és.

El problema d’aquest abisme és que o es deixa buit o s’omple. L’obra —ja ho sabíem— més que preguntes o respostes, cristal·litza aquesta evidència. No ens diu «ser-hi és tal cosa», sinó que ens diu «ser-hi». Si al fons del fons del pou del viure només hi ha més fosca (i aquí potser anem amb Pseudo-Dionís o amb el buidar-se del Mestre Eckhart, però potser sense Déu —que és una manera de dir-nos el món i la seva estranyesa—), llavors, l’obra ha de fer que el moment d’abans de ja no poder pensar-hi sigui una petita joia, anar tan enfons com pugui per treure’n la joia de ser-hi.

*

El poema de Don Paterson que serveix d’epígraf a aquest text es diu «The Landing» i és un petit monòleg d’Orfeu, que torna, sol, dels Inferns. Havent sentit cantar un tord (que ja li responia a una toc seu de lira despistat), canta, fent ressonar la fosca que té a darrera (i ara a dins), i cap a la llum —que la llum l’escolti, perquè la llum és qui millor entendrà aquella cançó seva feta de fosca.

La cançó d’Orfeu, diu Ovidi traduït per Jordi Parramon, «era escoltada pels rocs i entesa pel seny de les feres». Bèsties, rius, boscos i coses l’escoltaven —callaven i l’escoltaven. Ho diu Vinyoli tot traduint Rilke (i tots dos es dirigeixen a Orfeu): «El cant, diu ta lliçó, no és desig | ni requesta de re assolit a l’últim; | el cant és existència». Orfeu, mig déu pel seu cant, fa enfora el desemparament de l’home, i amb el desemparament també elimina la necessitat de tot privilegi de la cosa humana per damunt dels altres éssers. El seu anar per damunt dels homes és un anar cap avall en l’escala dels éssers. Orfeu omple de joia l’esberla que hi ha entre ell i el món; i el món i les bèsties ho senten, i se’l fan a prop perquè és amb ells. Orfeu canta la cosa del ser-hi del món i de les coses.

El mateix passa amb Sant Francesc, que predica entre els ocells perquè ell és, també, com un ocell, quan predica entre ells, i la seva prèdica té alguna cosa de cant d’ocell —es com torna de música. Sant Francesc s’allunya de l’Església per acostar-se a Déu, en la mesura que Déu li seria l’estructura més fonda del món, l’últim agafador del fil en què el món s’aguanta, amagat a baix de tot. Els ocells, els peixos i les plantes escolten Sant Francesc i li fan cas, no perquè creï un discurs que els porti a Déu, sinó perquè el seu discurs és de Déu —surt del fons més fons i fosc del pou del viure i del pensar— i el posa de manifest, posa de manifest l’estructura fonda que és compartida de Sant Francesc i dels ocells. Déu seria com d’on surt una mena de cant absolut que tots els éssers entenen. I quan Sant Francesc parla als ocells, només els ocells l’escolten; els arbres, llavors, fan com qui sent ploure. Els diu «jo soc vosaltres i vosaltres sou jo, perquè nosaltres som del món i del temps i fem voltes: existim i deixem d’existir, hi ha alguna cosa de nosaltres que és sempre, alguna cosa molt petita, potser, i aquesta és la que val; i jo miro de dir-vos-la amb com paraules així com vosaltres mireu de dir-me-la amb piuladisses i voletejos; m’escolteu perquè us escolto, i perquè escoltar-nos és dir i fer alguna cosa; ens repetim un cop i un altre».

*

Tot llegint aquell potser de Vinyoli, Segimon Serrallonga escriu: «Abelone és el poeta, i la veu que el poeta Vinyoli presta a aquesta figura de Rilke és la veu del cant humà absolut, deslligat i relligat en peça d’art per l’art, que, potser, es correspon, batec pet batec, amb allò que no sabem què és, ni si és cosa ni si és algú, però que és i que sentim d’alguna manera que és cant absolutament absolut».3 Per Serrallonga, el potser és la condició no necessàriament del transcendent, però sí de l’inconegut qui hi és, de l’estranyesa de ser-hi, de la impossibilitat de superar aquesta estranyesa. El potser és estupor davant del món i davant la impossibilitat del món. («Tot és tan bell | que és impossible. || Si jo fos bell | no moriria», feia un poema de Serrallonga). Parlant de Vinyoli, també diu, doncs: «amb el “descobriment” hi ha aquell thambos o estupor davant la physis [‘el real, la natura’ d’Heràclit] que Aristòtil posava a l’origen de la filosofia (aquella filosofia que en bona part era escrita en vers, per no dir que hi era pensada)». Portat a l’extrem, aquest potser és l’esberla del Mestre Eckhart, la irrupció d’alguna cosa novíssima, un buidar-se absolutament que és un donar-se absolutament, tot esperant ser omplert.

El potser és l’espai de l’inefable, com deia Serrallonga tot parlant del Llibre d’amic i els Cants d’Abelone, una «immersió en el profund de l’amor, amb una mena de “naufragi” en l’altura» —que és una frase magnífica i exacte—, i l’obra es troba davant del públic —i el públic davant de l’obra— i, com continua Serrallonga, només queda la possibilitat de cedir «davant de l’ignot», i esperar, obra i públic. «El desig i l’estupor davant la força i la constància del desig són i es manifesten en l’intent de configurar-se en cant»; i ara uns dirien que «de configurar-se en obra» i els altres «en públic». L’obra és un intent (desig) de trobar, de la mateixa manera que el públic és un intent (desig) de trobar.

*

Perejaume ho mig escrivia a Pagèsiques: «Però ¿per qui l’horitzó és tan bell?».

*

Les maneres bones de fer són les maneres i les paraules que han anat creixent amb el lloc on són. Les maneres i les paraules que més o menys romanen iguals perquè el lloc els roman més o menys igual.

A Paraules locals, Perejaume mateix ja deia que quan els bovers cantaven, el fer feina i els bous se n’alegraven i responien estripant i llaurant —cada bover amb els seus bous.

*

El públic és gairebé obra i l’obra és gairebé públic —si no volem dir que arriba un punt que el públic obra com a obra i l’obra obra com a públic. Això vol dir, en el fons, que tant públics com obres tenen una responsabilitat —estètica, moral— amb el que passa quan hi són i amb el que donen sent-hi. L’obra es torna un objecte moral que implica el món i que, per tant, pensa la cosa política —pública— incloent-hi la cosa natural no com un bé, sinó com un element actiu més, amb el seu fer i amb les seves opinions.

(El menys interessant de tot plegat és l’autor, i l’autor ho ha de saber. El més sensat és deixar que el món passi, que qualsevol cosa que faci —i aquí al mig també hi ha el pensament— no tapi el món. El creador ha de ser ribianament sincer amb ell i amb l’obra i deixar-la emergir com a ella li plagui.4 I aquí tornem a Orfeu: la força d’Orfeu no és ell mateix, sinó que el seu cant és el de les coses).

*

Tot conduint o caminant, penso algunes notes més que no escric. Són notes que no poden ni amagar-se, que, d’alguna manera només tenen per públic el llibre de Perejaume i a mi mateix mentre les penso. Sé, però, que són notes que acabaran arraulides a l’ombra d’una altra nota, d’aquest text o d’algun altre. Però n’hi ha que no, que són volanderes i no estan fetes per durar.

Segimon Serrallonga, mig portant a l’absurd la idea de critica textual amb què s’estava editant Verdaguer —ja ho he escrit algun cop, però és que és una idea molt bona—, parlava de les «variants pensades» dels poemes, aquelles variants que no van ni ser escrites per Verdaguer, però que van ser part d’un poema, potser només un instant, dins el cap de Verdaguer. Verdaguer proposava al poema «potser podries dir tal», i el poema deia «no».

«Carmina invenient iter», que Riba feia redir a Sèneca. 

*

També als Cants d’Abelone, Vinyoli demana al cant: «arrenca’m del silenci». 

  1. Tot plegat és molt més complex.
  2. El poema anglès fa: «LEAVES || The prisoners of infinite choice | Have built their House | In a field below the wood | And are at peace. || It is autumn, and dead leaves | On their way to the river | Scratch like birds at the Windows | Or tick on the road. || Somewhere there is an afterlife | Of dead leaves, | A stadium filled with an infinite | Rustling and sighing. || Somewhere in the heaven | Of lost futures | The lives we might have lived | Have found their own fulfilment».
  3. Ho diu en aquest article de Reduccions.
  4. Evidentment això ho dic tot projectant-ho a un ideal últim al qual sembla que apunti Perejaume i que podria ser semblant a l’estadi ple de fulles de Mahon. Vull dir, que és evident que el creador hi és, en l’obra, amb tot el seu carregament de teoria i, per dir-ho així, d’ideologia sobre què ha de ser una obra i què ha de ser una persona. És la responsabilitat de qui fa. En l’obra, al no ser absoluta, es fa evident la compareixença de l’autor, que té una responsabilitat respecte de l’obra, però també es fa evident la compareixença del lector, que tindrà una altra responsabilitat: hi ha una acció en la creació, però també en la lectura.

Eco, un altre Narcís

L’any 1983 es va estrenar la pel·lícula Zelig, dirigida i protagonitzada per Woody Allen. En el film, Allen interpreta el personatge de Leonard Zelig, un home que imita les persones que l’envolten fins al punt que és capaç de canviar el seu aspecte físic: quan el visiten francesos, parla francès; quan el visiten negres, enfosqueix la pell; quan té a la vora homes grassos, s’engreixa, etc. Zelig es converteix en una espècie de celebritat mèdica i corren tot de teories sobre el seu cas. Mia Farrow interpreta la doctora Fletcher, que s’ocupa del camaleó. En una sessió d’hipnosi, Zelig revela que se sent segur imitant els altres, que el que busca és agradar. Allen, doncs, fa una paròdia a partir de les inseguretats i de la voluntat d’agradar de la gent, que exagera fins a l’absurd. És normal que les persones fem adaptacions al nostre entorn i que intentem encaixar en el que suposem que s’espera de nosaltres, tot i que a vegades la inseguretat que pot provocar no saber si agradem o si encaixem pot portar a l’angoixa o a comportar-nos d’una manera relativament absurda. Més o menys tothom segueix uns patrons de conducta que venen marcats pel conjunt de la societat, i l’home que no els segueix és estrany, contradictori i pot acabar rebutjat totalment o parcialment per la societat. Des d’una anàlisi de la filosofia de la cultura, l’individu estrafolari pot servir per destacar les contradiccions o les inseguretats del sistema. Una tesi semblant a aquesta és la que articula la novel·la Els angles morts, de Borja Bagunyà. La nena que no té la fisiologia esperada però que malgrat tot no presenta cap patologia és un misteri que posa en qüestió la cultura —en un sentit ampli, l’univers humà, simbòlic— i la seva condició de necessitat, accentuant la contingència dels seus judicis, fenomen que encarna la Sesé en crisi. En canvi, Morella, un dels protagonistes, lluita per encaixar en un sistema, per encaixar-hi excel·lentment, que voldria dir no suposar cap problema al funcionament i a la vegada destacar, la qual cosa encarna l’Olivier, el seu antagonista —si és que aquesta categoria és vàlida en aquest llibre—, i és possiblement el fet que li provoca l’angoixa i el sentiment d’impotència patètic que va arrossegant al llarg del llibre.

He fet aquesta marrada per posar una mica de context a la impressió que fa l’assaig Els llegats, de Lluís Calvo. Hi tornarem. En aquest llibre l’autor de L’infiltrat, del qual ja va parlar Misael Alerm de manera molt il·lustrativa, intenta explicar quina importància tenen els llegats culturals i de quina manera se succeeixen o no. Per fer-ho, Calvo recorre a una sèrie de conceptes de collita pròpia. Per exemple, el de «tempsut», que «es refereix a una persona o un animal vell». Però, per a Calvo, «podríem ampliar-ne la definició i afirmar que els tempsuts actuals són els qui es plantegen les clivelles, els trencaments i les esquerdes» (p. 16). El salt que hi ha entre un ús i l’altre és olímpic, però se li pot comprar i continuar amb la lectura. Un altre dels conceptes clau del llibre és la «clivella», que es refereix a un trencament en la transferència de la memòria col·lectiva i la cultura i que serà, per tant, un dels dos elements essencials del llibre. L’altre és la «badiella», «una paraula preciosa que esdevé el fil que es pot tallar en qualsevol moment i que allibera l’infant» (p. 20). Una badiella és un cordó umbilical, però això no deixa de ser un ús marginal de la paraula vidiella, que es refereix a una planta, una liana que pot arribar a doblegar arbres o tapar-los la llum. En qualsevol cas, d’un nom d’una herba comuna, Calvo n’agafa un ús poc habitual per fer el concepte clau del seu assaig. És una operació que queda a mig camí entre fer evident aquella «clivella» i el fet d’usar una paraula estranya amb una intenció purament estètica, venal, fins i tot. Així doncs, si un «tempsut» —continuant la substantivació de l’adjectiu— és una persona que es planteja les «clivelles», és a dir, que pensa en la tradició, en la cultura, resulta que aquest concepte ja el teníem amb «filòsof», «sociòleg», «antropòleg», «historiador» o, si es vol, el molt genèric «pensador». Per què Calvo vol ampliar artificialment l’ús d’una paraula en desús? Vol fer una mena de pensament poètic a la manera de Heidegger? En tot el volum es veurà la necessitat de posar un nom nou a un significat tan corrent. Així com passa amb la «clivella», que descriu un fenomen estudiat o, si més no, advertit per tants altres tempsuts com ara Josep Casals1 o Eric Hobsbawm2—un fragment del qual, com veurem, inspira amb força algunes tesis de Calvo. Un altre autor interessant que comenta el tall en la tradició és Lluís Duch, que tant a Sortida del laberint (Fragmenta, 2018) com sobretot a L’exili de Déu (Fragmenta, 2019) explica la pèrdua de l’ordre de creences anterior i la suposada desorientació actual. També és molt recomanable el capítol que Ágnes Heller dedica a la postmodernitat en el volum El món, el nostre món (Arcàdia, 2020). Sobre aquesta qüestió en l’àmbit català, el lector pot recórrer als estudis ocults i poc accessibles de Jordi Castellanos, pel que fa a la constitució d’una tradició literària moderna a finals del segle xix, o també als textos de Josep Fontana. En qualsevol cas, ni Calvo s’ocupa d’una qüestió menor ni, sobretot i precisament per això, és l’únic que se n’ha adonat.

Justament aquesta és una altra de les qüestions fonamentals del llibre, i és que per bé que el lector pugui agrair que un assaig faci referències a altres actors, també espera que l’autor faci alguna cosa més que un florilegi de textos suposadament marginals o que han tingut una recepció, a priori, limitada a casa nostra. En aquest punt ve al cap el personatge camaleònic de Woody Allen. Zelig és una expressió de l’individu postmodern i neuròtic que busca encaixar en alguna de les múltiples possibles identitats que el món li ofereix, la voluntat d’agradar més que d’afirmar-se és justament el que fa impossible que mantingui una personalitat, ja que sempre disgustaria uns o altres. Justament és Fletcher, la doctora que en va seguint la trajectòria, qui pot estimar-se’l més enllà de ser un fenomen perquè hi veu la continuïtat, la por subjacent a les afirmacions. En el cas d’Els llegats el lector se sent com si assistís a un espectacle de varietats: ara una mica de Benjamin, ara una mica de Lacan, ara una mica de Hobsbawm, etc. El lligam que es manté en tots aquests autors és, per un cantó, que tots encaixen en la crítica al discurs il·lustrat i al discurs burgès i encarnen la crítica a la idea de progrés. Amb Benjamin al capdavant, Calvo ha creat un pastitx en el qual no hi ha ni una sola idea original més enllà de l’ampliació de sentit en un parell de paraules.

Un altre element que va apareixent en el llibre és l’atac preventiu a la crítica que pugui rebre. És una actitud defensiva i dispersa que no s’acaba d’entendre d’on surt: ataca l’acadèmia plena de vells? Ataca els joves millenials —gent que ja tenim cabells blancs, entrades i, en el millor dels casos, maldecaps hipotecaris?

Aquests discursos de retorn a l’ordre existeixen també entre els millenials i són tan perillosos, o potser més, que l’hedonisme simplista en què viu bona part de la ciutadania. No hi ha res més risible, llavors, que els savis incontestables, que els acadèmics autoproclamats i que els estufats egocèntrics que s’apropien de les bones causes per tal de deformar-les en benefici de la seva carrera de cartró pedra. Tots aquests espècimens s’agrupen i s’entrellacen per tal de compondre un quadre virolat i decididament grotesc, tenyit amb tots els atributs del pintoresquisme. (p. 147)

D’on surten aquests estirabots defensius? Fa uns dies en un article a La Lectora sobre l’últim llibre de Pere Rovira, El joc de Venus, Marc Rovira deia unes paraules que em resulten utilíssimes per contestar a aquesta pregunta:

El resultat n’és un tiroteig fantasmal —i a vegades sembla que traspassa Carner, i d’altres sembla que busca diferents morts—, però disparar indiscriminadament contra els dimonis generals no és res més que un joc estètic per a l’acumulació de forces d’un mateix. El mètode és el següent: no atacar mai ningú concret, disparar al cel. Si algú es queixa, utilitzar la tautologia idiota que això ocorre perquè t’hi sents al·ludit; provocar així un silenci públic perquè ningú no vulgui caure en aquesta confusió. Disparar a l’aire va molt bé perquè el tret es carrega amb el capital positiu de la revolució sense que realment es revolucioni res; sense que tingui al davant cap mena d’oponent. Així, tot esdevé simplement espectacle: és la victòria de l’immobilisme amb una estètica contemporània.

Malgré lui, Calvo és un autor eminentment postmodern i, com tota la resta, porta una màscara. El problema de la seva màscara és que vol fer veure que no ho és. O encara pitjor, s’ho pensa.

Més enllà de la tesi del tall a la «badiella», no queda gens clar quin és el seu propòsit: vol rescatar les tradicions inventades pel liberalisme polític? Vol tornar a les tradicions anteriors, basades en la religió i la monarquia? L’autor no sembla que aposti en cap cas per una proposta carlina, però tampoc sembla que sigui gaire amic del liberalisme. El lector pot entendre —i fins i tot compartir— que és difícil prendre un partit per una proposta concreta si només hi ha aquestes opcions. Ara bé, Calvo sembla que fa una esmena general a la postmodernitat, la qual cosa el deixa sense solucions. Però més enllà de l’atzucac en el qual ell mateix es posa, hi ha el fet que el llibre no analitza el funcionament de les noves tradicions que s’estan gestant i només fa diagnòstics superficials sobre la pèrdua d’un passat i fa balanç de la democratització de la cultura —pèrdua de referents però també augment de llibertat i de prestigi de la cultura pop. Tornant a Hobsbawm, «desgraciadament, és més fàcil documentar els motius i les intencions dels que estan en una posició que els permet instituir formalment tals innovacions, i fins i tot les seves conseqüències, que les pràctiques noves que sorgeixen espontàniament a les bases» (p. 314). És a dir, per a un intel·lectual resulta molt més fàcil repetir alguns llocs comuns de la filosofia de la història i de la filosofia de la cultura que no pas analitzar i estudiar-ne les noves formes d’articulació. En l’assaig en català en tenim un intent més o menys plausible en l’obra d’Ingrid Guardiola L’ull i la navalla (Arcàdia, 2018), per bé que comparteix una mica la naturalesa de florilegi de llocs comuns. En aquest sentit, pot ser més il·lustrador de les noves tradicions un article d’Albert Lloreta sobre mems —fins i tot un fil a Twitter explicant què és Reddit, per exemple— que no pas l’enèsima reverberació de materialisme històric amb ressons foucaultians —no vol dir que aquesta tradició no sigui útil ni interessant, sinó que per llegir l’enèsima anàlisi benjaminiana, potser val més llegir l’original.

Cap al final del llibre diu que «el camp de ruïnes, l’arqueologia de la recuperació i de la preservació, només és abastable per a aquells que siguin capaços de dirigir-se al punt on es percep el tall i caminar sobre l’abisme». Quin abisme? El tall de la «badiella»? I quina és el propòsit de recuperar o preservar les tradicions? Hobsbawm explica que la invenció de tradicions durant el segle xix és l’intent d’aglutinar la societat més enllà dels càlculs que es podien fer des del liberalisme econòmic, un intent de consolidar el nou ordre social; es tracta de la invenció de diferents «religions cíviques» i «la necessitat d’aquesta religió era l’essència de la sociologia de Durkheim» (p. 279). Així doncs, aquest «abisme» que Calvo deia que havíem de superar —no deixa de ser un altre concepte que manlleva sense avisar— i que només uns pocs ho podrien fer és l’estudi de la invenció de la tradició, de la seva estructura i de la seva realització en un món material. Resulta que la tasca encomanada no era cap mena d’il·luminació ni res especial, sinó l’estudi rigorós de la història. O potser jo estic equivocat i aquest abisme és alguna cosa diferent, però llavors no parlem de coneixement, sinó de mística, i d’això també en podem trobar lleixes plenes.

Els llegats aprofita el malestar i el desconcert en una època de crisi del model socioeconòmic —no de declivi, que el capitalisme no se n’anirà enlloc—, de les relacions de poder, de la «performativitat social», dels models de coneixement, etc. És un material potentíssim per reflexionar i treballar, però aquest assaig no té objectiu, no hi ha cap camí: aprofita allò que ja s’ha dit per tornar-ho a dir i, com que estava bé, més o menys pot fer l’efecte que camina, però repetir el que ja s’ha dit com ja s’ha fet no és continuar una tradició. Cal aplaudir l’esforç de l’autor per conrear l’assaig en una cultura que en té una tradició relativament poc consolidada, però tornant per un moment a Els angles morts, Els llegats fa la sensació que és el llibre que faria un Olivier: una crítica tan ferotge com innòcua, tan erudita com plagiadora. Una revolució de 360º.

  1. Casals, Josep: Afinidades vienesas, Barcelona, Anagrama, 2003.
  2. Hobsbawm, Eric: La invención de la tradición, Barcelona, Crítica, 2018.

Un camí i molts corriols

Per bé que comptades, a l’espera de nous volums de l’Edició Crítica de l’Obra de Josep Carner (ECOC, cur. Jaume Coll), de publicació imminent, les aportacions bibliogràfiques relacionades amb l’Any Carner, enrarit per la pandèmia, són ben rellevants: comptem, en primer lloc, amb una edició monumental de Pickwick, que acara l’original anglès i la traducció carneriana, enriquida amb nombrosos apèndixs (cur. Jaume Coll i Joan Ferrer). La casualitat ha volgut que l’Any Carner coincidís amb la publicació del volum vi de la nova Història de la Literatura Catalana, que inclou un extens capítol dedicat a la figura de l’escriptor, de Jordi Marrugat, que n’ofereix una nova lectura global. S’ha d’esmentar, d’entre diverses iniciatives similars, el #ProjecteCarner, de la revista digital La Lectora, mostra loquaç i significativa de l’actualitat de l’obra del poeta i del ventall d’actituds que suscita —adhesió (majoritària), desmenjament o fins una certa confrontació—, i que fins a la data compta amb setze articles de lectura molt recomanada. Last but not least hi ha el llibre que ens ocupa, Pel camí de Carner, la darrera aportació a aparèixer de les esmentades, de la professora i crítica literària Dolors Oller, editat per la Fundació Pere Coromines i l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG.

Format per sis capítols, el llibre és en certa mesura una summa, reescrita i revisada, dels articles que Dolors Oller ha dedicat a Carner, un dels autors que més ha freqüentat, completada amb tres capítols inèdits. El primer capítol, «La poesia de Josep Carner: de la llei i de la gràcia (un itinerari)», caracteritza Carner com un autor en què conflueixen el coneixement de la tradició (la llei) i el talent individual (la gràcia) de què parlava T. S. Eliot. La llei, en el seu cas, consisteix a cultivar conscientment la llengua i a cercar les «afinitats electives dins la tradició poètica universal» (p. 21), és a dir, a incorporar a la catalana els valors de la tradició poètica universal. La gràcia de Carner, al seu torn, consisteix en una «sinceritat estètica» (p. 30), és a dir, en una experiència formalitzada, de tessitura objectiva, si bé és reflex d’una mirada subjectiva. Alhora, Oller fa en aquest capítol un breu repàs de la trajectòria de l’autor, i la relaciona amb un dels tres modes possibles de la poesia moderna segons la conceptualització d’Oller: la figuració objectiva, que en el cas carnerià es basa sobretot en el correlat objectiu i en la pietat.

El segon capítol, «El noble do: una altra lectura de La paraula en el vent», proposa un recorregut per algunes composicions de tema metapoètic de l’autor, una de les vetes més constants de la seva obra, amb l’èmfasi posat en els poemes metapoètics del llibre al·ludit en el títol. Una altra constant en Carner és l’autorevisió de l’obra: els poemes hi guanyen una profunditat lingüística, literària i moral paral·lela del «creixement del saber i del gust poètic i filològic de Josep Carner» (p. 47). Per il·lustrar-ho, Oller fa contrastar la forma dels poemes tal com es van publicar a La paraula en el vent el 1914 amb la forma del 1957, quan es recullen a Poesia.

A «Subjectivitat i formes poètiques: un enigma», el tercer capítol, Oller explora, contradient en certa mesura el mètode lector de T. S. Eliot o de Joan Ferraté, els diversos graus de subjectivitat en la poesia de Carner: des del «grau mínim de subjectivitat formalitzadora» (p. 80), exemplificat en el delicadíssim poema «Plou», passant pel correlat objectiu que nimba un subjecte, que n’és reflex, el mode més habitual en la poesia de Carner —n’és paradigma «Joc de tenis»—, fins a arribar al grau màxim de subjectivitat, en què es descriuen «circumstàncies imaginàriament personals» o «experiències francament explícites» (p. 89) —en pot ser exemple el poema «Preservació». Oller s’atura també a fer una valoració del grau de subjectivitat latent en les traduccions, i concretament en alguns poemes de Lluna i llanterna.

A «L’ansietat i la pietat: dues tessitures estilístiques» Oller indaga en aquests dos pols, complementaris i centrals en la poètica carneriana —com podien ser-ho la pietat i el pathos en la tragèdia grega segons Aristòtil—, que tenen un «sentit estilístic, en certa manera prelingüísticament actiu en una lectura o recepció fenomenològica» (p. 102). L’autora aporta mostres d’una i altra tessitura; resulta especialment aclaridora, pel que té de fenomen dinàmic, la «conversió» d’un mateix pretext basat en l’ansietat, com ho és a «Missenyora malalta» (El veire encantant (1933)), en un poema de fons pietós com «A una malalta» (recollit a Poesia (1957)).

El cinquè capítol, «El Nabí de Josep Carner: una meditació a set veus», para atenció al llarg poema com a «meditació polifònica», i discorre sobre cadascuna de les set veus diferents que en descabdella Oller. El capítol que clou Pel camí de Carner, «“Absència”: llengua i poesia», ressegueix la secció homònima del llibre Poesia, entesa com a «formalització de l’experiència», com a «reflexió lírica» i com a «cant motivat per i en la seva absència del país» (p. 164), i s’atura breument en les diverses modalitats tipològiques de reflexions íntimes que hi detecta.

Com bé anuncia Oller a les «Paraules prèvies», Pel camí de Carner parteix d’unes eines teòriques «que formen part ja de la [seva] manera de llegir». Oller, que ha perfilat amb els anys un mètode de lectura fonamentalment estructuralista, lingüístic i pragmàtic, hi mobilitza conceptes molt productius i hi obre —o reprèn— camins valuosos en la indagació de la poesia de Carner. Resulta especialment abellidor quan recorre les virtualitats teòriques, prèvies, emmarcadores, dels textos de què parteix —o, més aviat, als quals s’apliquen, que no és ben bé el mateix. I és que a Oller no li interessa tant glossar o comentar els poemes —fer de crítica—, com extreure’n el que ella en diu les «diferents tessitures i intencionalitats carnerianes» i «les complexes possibilitats de [les] seves figuracions exemplars» (p. 9) —fer de teòrica. En aquest sentit, en la transposició del marc teòric als textos concrets alguns capítols poden arribar a perdre una certa musculatura. Val a dir, amb tot, i sigui com sigui, que el llibre és una mostra sòlida i estimulant de lectura singular i personal d’un poeta, de mà d’una teòrica i crítica literària; i, gairebé, una antologia de l’autor, ja que Oller, en el seu interès per oferir una imatge del seu Carner i del pes que ha tingut en el mètode que s’ha fet per llegir i, sobretot, per llegir-lo, reprodueix in extenso nombrosos poemes seus. Alguns poemes, de fet, es recuperen, sencers o fragmentàriament, en més d’un punt del llibre —cosa que en algun moment pot desorientar el lector o, si més no, enfarfegar un xic el discurs.

L’origen dels capítols de Pel camí de Carner és molt divers, és cert —n’hi ha dels anys vuitanta però també de nous—, i cal admetre l’originalitat i l’encert, en conjunt, de la lectura d’Oller; sobta, en tot cas, que obviï —per desconeixement?, per discrepància?, per desinterès?— bona part de les aportacions avui considerades canòniques en alguns dels aspectes concrets que analitza, i més si, tal com confessa en els mots preliminars, ha sotmès els articles rescatats a una profunda revisió (p. 9). En posaré tres exemples: la «poesia com a tema poètic» (p. 41-47) és un aspecte tractat per Josep Besa en un article, «La poesia és el tema del poema: dos poemes d’Absència, de Josep Carner» (Llengua & Literatura, 10, 1999); Oller i Besa fins i tot coincideixen en la tria d’alguns poemes; l’acostament d’Oller a La paraula en el vent es vol diferenciar d’«altres lectures», tot i que no s’esmenten —de seguida ve al cap la darrera i gairebé única interpretació global del llibre a Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea, de Jordi Marrugat—; afirmar que hi ha un «buit d’estudis dedicats a aquesta part de la producció carneriana» (p. 96), referint-se a Lluna i llanterna, és injust: Manel Ollé hi ha dedicat quatre o cinc articles de consulta obligada que, si bé no exhaureixen el tema, n’estableixen sobradament les bases.

En qualsevol cas, Pel camí de Carner, un llibre a la cruïlla de la teoria, de la crítica literària i de l’antologia poètica —i, per tant, curiós—, fruit de l’agudesa teòrica i interpretativa de Dolors Oller i de la lectura i la reflexió de tota una carrera, esmola la intel·ligència dels lectors i és una notícia excel·lent en un Any Carner desvirtuat per la pandèmia.

 

Aquest article ha estat publicat prèviament a Els Marges (núm. 123, hivern 2021).

El pes feixuc d’un passat incòmode

Sobre la Història de la Segona República Espanyola, de Josep Pla

En totes les cultures de tradició sòlida, l’interès per tot allò que envolta els seus grans autors i autores depassa la seva pròpia producció. L’aparició d’inèdits en forma d’esborranys, materials d’arxiu o obra inacabada desperten sempre l’atracció del públic i de l’entorn acadèmic, perquè permeten l’aproximació des de noves perspectives als autors i la seva obra i, en ocasions, comprendre millor alguns aspectes foscos o desconeguts de la seva trajectòria. En aquest fenomen, la cultura catalana no és una excepció. En el camp de les lletres contemporànies, en tenim nombrosos exemples: Mercè Rodoreda, Víctor Català,  Josep Carner… i, òbviament, Josep Pla.

La publicació a finals de l’any passat d’Història de la Segona República Espanyola (1929-abril 1933). Manuscrit original català inacabat, de Josep Pla, amb pròleg de M. Josepa Gallofré Virgili i edició de Xavier Pla, és un exemple d’aquest interès que desperten els aspectes incòmodes de la trajectòria de l’escriptor palafrugellenc. A vuitanta anys vista de la seva primera aparició i quaranta anys després del traspàs de l’autor, i a diferència dels darrers epistolaris i inèdits apareguts, que expressaven un catalanisme i un antifranquisme rotunds,1 la publicació del manuscrit inèdit original en català dels primers capítols de la Història de la Segona República Espanyola posa de relleu, una vegada més, la complexitat de la trajectòria de Pla durant la guerra civil i la primera postguerra.

La Historia de la Segunda República Española que Josep Pla va publicar —en castellà— entre 1940 i 1941 ha estat sempre el taló d’Aquil·les de la seva producció. «Negre» o «maleït» són només alguns dels qualificatius que s’han dedicat al llibre, considerat el màxim exponent d’un passat que Pla segurament volia cobrir amb el vel del pas del temps, com demostra la seva absència a l’Obra Completa tant de Selecta com de Destino i el fet que no la reedités mai. Tanmateix, el manuscrit que ara s’ha recuperat no ofereix elements que permetin aportar llum sobre el periple de Pla entre 1936 i 1939. En aquest sentit, qui s’acosti al text amb un interès morbós per aquestes qüestions, quedarà decebut. Com també hi quedaran aquells que s’hi aboquin esperant una nova mostra fins avui desconeguda de la categoria literària de l’autor, o els lectors que desitgin trobar una anàlisi rigorosa sobre els primers anys de la Segona República. El manuscrit no satisfà aquestes expectatives, perquè és d’una naturalesa del tot diferent. Això no vol dir, però, que no tingui interès, al contrari. Hi ha diversos aspectes que el converteixen en un volum atractiu.

La versió original en català que ara es publica no es correspon amb  la totalitat del llibre aparegut durant la postguerra, sinó només als set primers capítols —el darrer inacabat—, que abracen quasi la totalitat dels dos primers volums de l’edició de 1940: s’obre amb el pròleg, el repàs dels epígons de la dictadura de Primo de Rivera al primer capítol, i continua amb la formació dels governs Berenguer i Aznar-Cabañas durant l’interludi monàrquic de 1929-1931. La proclamació de la República el 1931 i la constitució del govern provisional són l’eix de les pàgines següents, clarament deutores de les cròniques coetànies publicades pel mateix Pla a La Veu de Catalunya —a l’apèndix se’n recullen dues. Aquesta part del text es pot vincular, especialment, al volum Madrid: L’adveniment de la República (1933), construït també a partir d’una considerable base periodística però de major categoria literària i de lectura més amena. El manuscrit continua amb una detallada síntesi sobre les Corts Constituents, l’aprovació de la Constitució i el desenvolupament del bienni reformista o social-azañista, amb transcripcions abundants i extenses de parlaments de polítics i d’extractes del Diari de Sessions del Congrés, que afeixuguen la lectura. El text es tanca abruptament amb les eleccions municipals del mes d’abril de 1933, guanyades per la CEDA, que van propiciar la caiguda del govern d’Azaña i la formació del primer govern conservador d’Alejandro Lerroux. Les pàgines restants del setè capítol, així com els dos volums restants de l’obra —que abracen d’octubre de 1933 a l’esclat de la guerra el 18 de juliol de 1936— només les podem llegir en castellà, en l’edició de 1940-1941.

Aquests capítols de Pla —com deia— estan precedits d’un estudi introductori de M. Josepa Gallofré, segurament l’estudiosa que coneix més bé la figura de Pla durant els anys de guerra i primera postguerra, i una genealogia del volum a càrrec de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que té una esperada biografia de l’autor en preparació. Gràcies a aquests materials, i reforçats pels substanciosos apèndixs que contenen correspondència de l’època, informes, textos periodístics i altres materials complementaris, el lector pot prendre ràpidament consciència dels elements d’interès que apuntàvem. El més destacat és la llengua: el fet que, sota els auspicis del mecenes i líder de la conservadora Lliga Catalana, Francesc Cambó, Pla abordés a Roma el 1938 la redacció del llibre en català és un clar exemple de les ingènues expectatives culturals respecte del nou escenari per part dels catalanistes conservadors que havien donat suport als sublevats. Com indica Gallofré, accions de propaganda a favor de l’exèrcit franquista, com aquest llibre, buscaven contrarestar l’anticatalanisme de la resta de l’estat, del qual aquests sectors eren ben conscients, per propiciar quotes d’influència en el nou règim i evitar nous atacs a la pròpia cultura. Com és sabut, el resultat va ser nul.

A més de l’anàlisi sobre el punt de vista o sobre els elements estilístics més rellevants, els textos introductoris posen de relleu altres reflexions útils a l’hora d’abordar el llibre: la interpretació de l’interrogant que genera la brusca interrupció de la redacció a partir de les desavinences importants entre Pla i Cambó —que no ofereixen un retrat gens amable del comportament de l’escriptor—, o l’anàlisi sobre el canvi d’orientació de l’edició de 1940 respecte del manuscrit. En aquest punt, és interessant observar com un llibre, concebut en temps de guerra com un instrument de propaganda, es converteix, arran de la victòria dels rebels, en un llibre de legitimació del cop militar i del nou ordre. Aquesta reorientació no requereix una gran adaptació del text, ja que els canvis més rellevants, com detalla amb exemples Xavier Pla, afecten les referències i passatges dedicats a l’acció del catalanisme polític: tots aquells fragments que mantenien viu el record del catalanisme, encara que fos molt matisat o estigués associat a una posició antirepublicana, van ser sacrificats en la versió final, fet que evidencia el grau d’anticatalanisme que impregnava la repressió i la censura.

En definitiva, en aquest «plec de càrrecs contra la República, amb els seus precedents immediats», en paraules de Gallofré, Josep Pla fonamenta el seu punt de vista en una acció política precipitada per part dels dirigents republicans i en la incapacitat o negligència dels sectors republicans moderats a l’hora d’exercir la seva influència des de l’oposició. En aquest sentit, el to mesurat —i fins i tot condescendent— de Pla envers allò que considera «errors» de la societat de l’època serveix per maquillar la veritable presa de posició de l’autor que hem indicat. Com a resultat, ens trobem davant un retrat tendenciós i manipulat del període republicà i, per tant, allunyat del rigor històric i de la imparcialitat en la descripció dels fets. No podem oblidar, però, que Pla no és historiador, sinó periodista, un matís important que condiciona el punt de vista i el resultat del text. Ara bé, en detriment del rigor, la seva condició de professional de la ploma aporta alguns mèrits estilístics al llibre, i hi podem apreciar alguns exemples —malauradament massa pocs— dels recursos estilístics propis de la prosa literària planiana: la ironia, el llenguatge natural i aparentment senzill o la singular adjectivació.

Davant aquestes coordenades, i recuperant les consideracions inicials, la pregunta és òbvia: si el text no té categoria literària, i està mancat de rigor històric, quin interès pot tenir per al lector d’avui, més enllà dels devots incondicionals de Pla? Des del nostre punt de vista, molts: presenta un interès biogràfic cenyit a la trajectòria de l’autor, però també, més enllà d’això, un interès cultural i històric, molt més productiu i revelador. Des de l’àmbit acadèmic, els darrers anys s’han fet avenços importants per superar el maniqueisme en l’anàlisi de la cultura catalana durant la Segona República i la primera postguerra, aportant elements que afavoreixin la comprensió de l’actitud dels seus protagonistes. En els darrers anys s’han recuperat autors que no havien tingut el reconeixement d’una obra literària tan sòlida com la de Pla i que havien mantingut una posició recelosa envers la República, la qual cosa els havia deixat en terra de ningú durant les primeres dècades de postguerra. Raimon d’Abadal, Gaziel o Manuel Brunet són tan sols alguns dels noms d’escriptors i periodistes catalans de tarannà moderat reinterpretats i feliçment recuperats gràcies a l’edició de les seves obres, o de la publicació de biografies o estudis crítics.2 Autors que en altres llocs hem qualificat de «vencedors vençuts», bandejats per uns i altres perquè no van fer gala de compromís republicà i tampoc es van casar amb el franquisme. Al capdavall, el llibre de Pla és un exemple més de la necessitat de revisar esquemes obsolets per tal d’oferir un retrat més fidel d’aquest període. Liberals partidaris de l’ordre, aquests intel·lectuals eren conscients de la necessitat d’una regeneració política i d’una modernització del país, però van mantenir una actitud, recelosa davant els extremismes que marcaven l’escenari i l’acció política. En la societat polaritzada dels anys trenta, aquesta posició distant respecte del poder va anar minant la seva ascendència. Van acabar esdevenint crítics amb la República, un règim que alguns d’ells —no hi podem comptar Pla, sempre escèptic— havia aplaudit el 1931. En aquesta línia, una de les constatacions principals davant el manuscrit de Pla és l’atac sistemàtic a la precipitació i improvisació de l’acció de govern, a la incapacitat de mantenir l’ordre i a l’obcecació envers uns posicionaments i formes extremes: «El país viu sota l’amenaça de vaga general revolucionària mensual, del complot setmanal. […] El panorama produieix vèrtig. És el regiment de la bomba i de l’atracament, de la desvalorització de  la vida, del gangsterisme i de la violència frenètica» (p. 316-317). Realment preocupat per la situació del país, aquestes reflexions potencien les dures condemnes a Azaña —considerat per molts detractors de la República com el boc expiatori de tots els seus mals—, i les crítiques a les reaccions autoritàries i als intents de perpetuar-se en el poder per part del seu govern. Escèptic ja des de 1931, Pla presenta un escenari adobat des de les instàncies governamentals per a la confrontació i el desordre. A aquesta pèssima gestió, l’autor hi suma la incapacitat dels intel·lectuals de fer valer la seva ascendència per exercir de contrapès, amb un exercici notable de cinisme, obviant el fet que ell era, també, un intel·lectual.

Abocats a l’abisme revolucionari, i tenint en compte les seves conviccions, no és estrany que, seguint l’estela de Cambó, els catalanistes conservadors s’alineessin amb els militars. En aquest punt, la seva ignorància o ingenuïtat van ser tan supines que no van advertir que els feixistes anorrearien tota oposició i ocuparien totes les posicions de poder. L’actitud contemporitzadora, pragmàtica, pròpia de la seva naturalesa liberal, va incapacitar de nou aquests sectors moderats en el nou escenari, contribuint al desastre. No obstant això, aquesta tebior ideològica no es va traduir en una tebior cultural o lingüística, com posen de relleu alguns dels estudis i textos que hem esmentat. Com hem pogut observar gràcies a nombrosos treballs, alguns ben recents, el seu compromís amb la cultura i la llengua catalana era real i convençut, i la seva persecució va ser un dels aspectes que van patir més. De nou, molts —el mateix Pla entre ells— van optar pel pragmatisme en el nou escenari, en molts casos llegit com una traïció. Certament, això no els eximeix de responsabilitat en les seves accions, però l’aprofundiment dels estudis sobre el període ens ha permès observar actituds diverses, que van des de l’arribisme, l’adopció dels nous postulats i l’abandó d’antigues conviccions catalanistes, fins al manteniment, malgrat la imatge pública, d’un catalanisme convençut en l’àmbit privat. Totes aquestes constatacions ens permeten establir matisos necessaris i evitar la condemna fàcil o injusta.

Finalment, hi ha un darrer aspecte que segons el meu parer contribueix a l’interès del lector actual per aquest llibre: el punt de vista, clar reflex del moment en què va ser escrit. A l’Europa dels anys vint i trenta els totalitarismes no es percebien de la mateixa manera que en l’actualitat. L’idil·li amb el soviet per un costat, i amb els feixismes per l’altre, encara no s’havia trencat. Aquest llibre evidencia aquest seguidisme de conseqüències tràgiques, fàcilment constatables avui, però difícils de detectar llavors. Malgrat l’experiència viscuda, i examinant el tauler polític actual —a tots nivells—, el llibre de Pla, degudament contextualitzat, també és útil al lector d’avui en aquest aspecte. En temps de necessitat de vacunes urgents contra mortífers virus biològics, també ens cal vacunar-nos contra altres virus d’expansió potser més subtil, però també de conseqüències tràgiques. En aquest sentit, el punt de vista que reflecteix el manuscrit de Pla, i tot allò que porta associat en el terreny intel·lectual i polític, ens hauria de permetre anticipar-nos a escenaris fatals, malauradament ja coneguts.

Hauria estat interessant conèixer el retrat de Pla dels Fets d’Octubre de 1934, o de l’esclat de la guerra. De totes maneres, el to general del llibre ja ens aporta pistes de la seva hipotètica orientació. Tanmateix, no podem caure en la ucronia, i ens hem de limitar al comentari del text de què disposem. Un text que no és altra cosa que un llibre de propaganda reconvertit a un intent de legitimació, i que també amaga un lament pel fracàs del liberalisme i la moderació. També és la fita que tanca la dècada de l’alineament de Pla amb Cambó, segurament l’etapa en què va estar més a prop de la influència política directa. A partir de llavors, l’actitud de Pla ja és coneguda: l’allunyament dels cercles de poder, i el compromís irreductible amb la seva pròpia obra i, de retruc i al cap d’uns anys, amb la cultura i la literatura catalana, sense abandonar mai la preocupació pel seu país. Ara bé, la valoració d’aquesta trajectòria posterior no pot amagar la seva acció antirepublicana, de la qual aquest llibre n’és el màxim exponent. I és també la prova que la figura de Pla no és unidimensional, sinó polièdrica, dinàmica, amb llums i ombres. Celebrem aquestes llums en forma de llegat literari, però també hem de reconèixer que, segurament perquè Pla s’ha convertit en una figura totèmica de les nostres lletres, ens continua interessant i interrogant tot el que l’envolta, incloses les ombres com les que aquest llibre suscita. Poder reconèixer obertament que la trajectòria de Pla no va ser immaculada, i intentar comprendre’n els motius sense caure en la condemna fàcil, potser és indici de maduresa de la nostra cultura? Tant de bo…

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. Ens referim especialment als epistolaris entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives, L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960 (2019), amb pròleg de Joaquim Nadal i edició de Guillem Molla; i entre Pla i Gaziel, Estimat amic. Correspondència (1941-1964) (2018), a cura de Manuel Llanas; l’inèdit Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017), edició de Francesc Montero; i els dietaris La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956-1957-1964) (2014), a cura de Xavier Pla. A diferencia del text que aquí ens ocupa, tots aquests materials van ser escrits entre els anys cinquanta i seixanta, per tant, en un període posterior de la trajectòria de l’autor.
  2. M’estalvio enumerar-los tots, però, a tall d’exemple, i a banda del dietari de Cambó Meditacions (dietari 1941-1946), publicat el 1982, podríem referir-nos a les Meditacions en el desert, de Gaziel (1974), al Dietari de guerra, exili i retorn, de Raimon d’Abadal, editat per Francesc Vilanova (2001), que també ha dedicat diversos estudis a Carles Sentís i a la revista Destino, les notes recollides amb el títol Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut, de Manuel Brunet (2019), part del volum Entre el sabre i la bomba. Memòries d’un país i d’un partit: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980), de Francesc Canosa (2012), el primer capítol de l’assaig El llarg procés de Jordi Amat (2015), diversos estudis de Joan Maria Thomàs o el volum d’estudis 1936: Desplaçaments forçosos i primers exilis, a cura de Josep Martín Berbois (2020). La suma de tots ells, i de la resta que no podem esmentar, no fa sinó confirmar l’interès acadèmic i intel·lectual que ha despertat aquest període recent de la nostra història i cultura, i els intents de comprendre’l.
1 2 3 10