De hiats i avencs

L’Avenç ha publicat aquest febrer el nou llibre de la manresana Cristina Masanés, Marxarons. Viatge pels cims i les valls del llenguatge. Es tracta d’una espècie de dietari en diferit en què Masanés parla de l’afàsia que va patir el seu pare després d’haver sofert un accident vascular. S’hi veu la urgència del primer moment, la incomprensió sense agafadors en què es troba la família; però també l’esforç per aconseguir un bri de comunicació, l’aiguabarreig idiomàtic d’un home que havia après llengües i la relació efectiva que es podia mantenir amb un element no lingüístic (o no verbal, si es vol): el gos. Tot plegat es va articulant amb una analogia —que ja és al títol— entre aquest moment traumàtic i el món de l’alpinisme que el pare practicava. Les nits a la intempèrie, l’ascens exitós a un cim o el descens, també exitós, a un avenc de Montserrat. Sigui com sigui, l’alpinisme és aventura i comunió, mentre que la situació que viu la família és desgraciada i produeix un hiat entre els individus que la viuen i apareix la possibilitat de l’esllavissada. L’analogia està ben travada al llarg del llibre i serveix per caracteritzar l’esforç, les pauses necessàries o, també, les reculades.

D’altra banda, Marxarons també és un llibre sobre la memòria familiar, que és una qüestió que sobrepassa el parentesc per acabar explicant un moment d’una societat. Masanés explica com l’avi, el cabaler del mas familiar, va haver de buscar-se la vida fora i va acabar a Manresa. A la ciutat hi aprèn l’ofici de forner, que el relliga amb el cicle que comença amb la sembra de blat que es fa al mas i que el va salvar d’haver d’anar a la guerra. S’hi explica la trajectòria del pare, que entra d’aprenent i acaba de cap de finances, en una d’aquelles trajectòries a la vegada ascendents i esclavitzants. Un aspecte curiós pel que fa a la memòria i a l’accés a l’arxiu de records personals és que quan hom no hi pot accedir o, com a mínim, n’ha perdut la clau, és possible que algú altre hi pugui entrar —i que fins i tot s’hi vegi obligat, com passa sovint a les cases dels parents morts. Llavors afloren vessants ocults de les persones que crèiem conèixer i els plecs de la seva vida que només veien ells queden exposats. La narradora del llibre descobreix llibretes amb diaris d’expedicions, cartes, amigues per correspondència… Hi accedeix i enriqueix el personatge del pare: per al lector, però també per a la figura de la filla. Les vicissituds del pare no són mai del tot conegudes i accedir-hi genera una certa distorsió, però la filla no en fa cabal: constata la riquesa vital d’un home i no s’hi posa. Perfecte.

Tot plegat resulta en un relat amb càrrega emotiva però serè prou concís i gens pornogràfic. Hi ha un equilibri entre les diverses separacions. L’afàsia del pare crea un esvoranc en la seva relació amb el món (i en la relació de la seva família amb el seu món), però l’espai temporal i narratiu permeten observar els fets sense precipitar-s’hi.

Es genera una distància entre les coses i la capacitat de dir-les que no és la distància mística, barroca o postmoderna.

En els esforços de l’art diguem-ne místic —els textos sagrats, la poesia, la pintura o la fotografia— s’hi troba, sobretot, la constatació que és impossible de dir allò que és Déu d’una manera díctica. També hi ha la via negativa, que consisteix a despullar de categories una idea que queda en no res. Sigui com sigui, l’expressió —no l’experiència!— mística opera més o menys d’aquesta manera. D’altra banda, en la modernitat (la del renaixement i el barroc) s’intensifica el caràcter més o menys ficcional de la vida. No és tant que la vida sigui una mentida com que és una ficció. És l’època del theatrum mundi i La vida es sueño, però també del desengany i del words, words, words. Les aparences enganyen, però tenim una eina meravellosa per circular per aquest laberint com és el llenguatge. El barroc és l’accentuació del llenguatge plegant-se sobre si mateix quan s’adona que el seu caràcter referencial és, si més no, dubtós —llavors el mapa del laberint esdevé un nou laberint. Des de Montaigne a Descartes, passant per Garcia i Fontanella, el pensament modern es va caracteritzar per la necessitat d’explicar el discurs humà en relació amb una realitat que no podia ser experimentada sense, justament, aquest discurs. En el món postmodern, que podríem dir que és un món barroc (amb un turbo), la qüestió no és només l’explicitació d’això (el camí de Gimferrer o algunes coses de Carles Camps, per exemple), sinó la constatació que els discursos estan travessats per elements conscients, inconscients, culturals, etc.: l’experiència humana, tant si és particular com si és col·lectiva, és el relat que ens en fem. Sembla evident que tenir veu és una condició indispensable per ser escoltat. Una cosa diferent és què diem, i em refereixo a què hi ha en el que diem, que sovint habita en el com. Sigui com sigui, la postmodernitat és, abans que res, una represa del poliperspectivisme renaixentista i dels trets espectaculars del barroc: la caiguda dels grans relats, el món com a espectacle, el xou autoreferencial en què la representació es resol en si mateixa i la ficció embolica (i sovint segresta) l’experiència.

Tots tres fenòmens són expressions culturals que destaquen la dificultat o la impossibilitat d’accedir a una experiència pura del món. Els místics s’hi volen apropar, els barrocs i els postmoderns ho afronten de maneres diverses, més o menys festives, perverses o interessades segons sigui el cas. Però totes tres tradicions s’aferren al fet lingüístic. Des dels exiliats de Déu fins als culturetes de Lit hub i CCCB, tots mantenen la brúixola que els ha de permetre anar amunt i avall. En canvi, l’home que diu «marxarons» intenta fer-se una brúixola sense imant, sense nord. Cada vegada que agafa la direcció que vol, la perd de seguida. Si el tòpic de l’homo viator explica que la vida és un camí (que no cal que vingui d’enlloc ni vagi enlloc, tampoc) i que l’home hi transita, Masanés explica que en aquesta situació el pare havia inventat una nova manera de caminar:

[…] el pare va inaugurar una nova manera de fer trajecte, una nova tipologia del viatge: avançar per quedar-se quiet, caminar per no moure’s. Aquesta va ser la nostra ruta durant mesos.

L’home que es queda sense llengua perd el sentit i la direcció. Però el pare no perd el punt de partida i té moments d’afirmació subjectiva, com quan firma uns documents davant del notari —amb un esforç ingent abans. Què hi ha en una consciència que no es pot expressar és una d’aquelles coses sobre les quals cal callar.

I llegint Marxarons ve al cap el Víctor Sunyol de I want to be languageless, el text que tanca Des d’ara des de fa gairebé vint anys. Sunyol, que al llarg de la seva producció poètica ha problematitzat la capacitat de representació del llenguatge, però també ha buscat noves formes d’expressió —la capacitat evocadora de fragments de llenguatge, la superació de la dispersió en la lectura— explora en aquesta mena d’epíleg la possibilitat d’«esdevenir un sensellengua, un homeless de la llengua». No d’una manera exacta —Sunyol ja ho explica: «el mut té un llenguatge, tot i que voldria tenir-lo diferent  o amb més possibilitats expressives; o, com a mínim, constantment pretén arribar-hi» i ell parla d’una altra cosa—, però podríem dir que més o menys se situen en extrems oposats de la tensió lingüística. Per a Sunyol, el trencament amb el llenguatge com a sistema resulta alliberador: nous significats, noves relacions espontànies, un nou camp de possibilitats i de desig. Partint de la llengua, Sunyol proposa arribar a un «balbuceig essencial». La desfeta d’unes velles estructures ha de permetre un nou punt de partida (o molts). Es tracta d’una exploració artística que Sunyol comparteix amb altres poetes com Carles Hac Mor i Antoni Clapés o, d’una altra generació, Laia Llobera.

Ara bé, a Marxarons la pèrdua del llenguatge no resulta alliberadora, ans al contrari. La inapacitat d’aplicar la malla cultural que permet establir les relacions entre les coses i entre nosaltres i les coses té com a resultat un estat diguem-ne d’estupefacció i de frustració. No hi ha un nou espai de possibilitats expressives, sinó que la supressió dels marcs conceptuals anul·la fins i tot la capacitat per revoltar-s’hi.

La diferència entre unes investigacions artístiques i un home que pateix una malaltia és evident: una patologia no és una expressió artística, però el símptoma té una capacitat evocadora. L’esforç de Masanés és interessant no tant en el sentit que explica un fet traumàtic i emotiu real, sinó per com aconsegueix traslladar al text la capacitat significativa dels elements extralingüístics —o, més exactament, extratextuals. En aquest cas la lectura resulta encara més intensa justament perquè el lloc d’on emana tot és la incapacitat semàntica d’una persona.

Ara sí: l’Homenot. Sobre Un cor Furtiu. Vida de Josep Pla

L’epitafi a la làpida de Stendhal al cementiri de Montmartre podria resumir la vida de Josep Pla: «Scrisse. Amò. Visse» (‘Va escriure. Va estimar. Va viure’). L’ordre potser no és ben bé aquest. O sí. Crec que va arribar a estimar més que escriure, perquè per l’escriptura sentia un veritable amor, i que només va viure quan l’amor i l’escriptura li deixaven espai, que és quan més sol se sentia.

Josep Pla era un geni per la senzilla raó que en vida ja sabia que passaria a la posteritat. Només sota aquesta premissa es pot entendre com actuava des dels primers dies. El de Palafrugell als anys vint, quan encara no havia empatat amb ningú, ja encoratjava Alexandre Plana i el seu germà a buscar els seus articles i a desar-ne sempre una còpia. També ho farà amb la mare, les germanes i les parelles. No només això. Pla conservarà tota la documentació que parle d’ell: crítiques, befes, articles lloables i reportatges. És una de les seues grans obsessions: que el paper mai no es puga perdre; que l’esforç no quede com aigua en cistella. Fins i tot enmig de la guerra, Pla no deixa d’enviar cartes a totes les redaccions recordant que, en algun moment o altre, algú passarà a recollir els originals dels articles.

 Aquesta fixació s’agreuja amb el temps, i arriba a tenir tot un complex de Diògens, acumulant, com ens fa veure Xavier Pla, «qualsevol testimoni de la seva existència, fins i tot els més intranscendents, si més no aparentment: centenars de rebuts de la llum i de l’aigua, o de taxi, o d’ordinari factures d’hotels i de restaurants, bitllets de metro, de tren, d’avió o de vaixell, cartes i postals, telegrames, notes manuscrites, receptes mèdiques, targetes de visita, invitacions a festes, sopars o actes literaris, targetes de bateig i participacions de casament, recordatoris de funeral».

Malgrat tot, treballar amb ell no havia de resultar fàcil. Ho demostren, entre d’altres, les quatre biografies que va encarregar en vida —o instar a ser escrites— a diferents personalitats. Hi haurà gairebé sempre un mateix patró: ell triarà el biògraf, els farà fer la feina i ni es molestarà a contestar en última instància. Serà així amb Pere Bech, que fa un llibre d’admirador, i també amb Ventura Ametller. El més sorprenent és que en cap cas hi ha un enuig cap a ell, sinó una mena de demanar misericòrdia. Després d’un any sense resposta, Ametller només podrà dir que: «La meva indigna escriptura es troba al bell mig de la ingent paperassa produïda pel més gran i prolífic dels autors de llengua catalana».

Amb l’aparició de Baltasar Porcel canvia. Pla l’introdueix als cercles culturals i polítics de Barcelona, i és Porcel qui vol biografiar-lo. Pla, sempre generosament interessat, no s’està de dir que és una obra que bé que podria guanyar el premi que porta el seu nom, i que té la impressió «que Josep Vergés sabia que vostè volia fer una biografia (meva) abans de l’establiment del premi». El contingut, però, ha de ser el que el de Palafrugell vulga, fins al punt de voler escriure la biografia a quatre mans. Porcel s’hi nega.

Però el caràcter controlador de Pla es cuina durant els anys de joventut. Pla no només és el centre del seu món, sinó que és el centre del món de totes les persones que l’envolten. Absorbent i magnètic, desborda devoció a mesura que la gent passa temps amb ell. Des de l’admiració fins al respecte. La desgraciada figura paterna —per a mi gairebé desconeguda— explica moltes de les dèries i preocupacions futures, fins al punt que, vist en perspectiva, la fixació per la moneda i la utilitat li ve més per la desastrosa mirada per als negocis d’Antoni Pla que no pas del viatge a Berlín l’any 1925.

Antoni Pla naufraga en gairebé tot el que comença, i Josep arrossegarà per sempre més la imatge humiliant, ja des de jove, d’haver de ser ell qui anava a pagar els deures a la Banca Magí Valls a la plaça Urquinaona. Josep fa de pare, i Antoni fa de fill. El fill viu una adultesa precoç, i el pare una joventut eterna. El tracte cap al patriarca començarà sent de respecte malgrat la distància, com el pare que deixa que fiques el dit al foc quan prèviament t’ha avisat que crema. Josep aconsella, Antoni desobeeix. El to cordial evoluciona a irònic quan des de Berlín s’assabenta que l’ha desobeït i ha comprat més bèsties per al Mas: «¿Fem bons mercats? ¿Augmenta l’arca de Noè de Llofriu?», escriu a la mare. El seu pare sempre sembla escarmentat, però la desobediència mai no s’atura. És la mena de persona que creu que és més intel·ligent del que és. I quan la manca de mires s’ajunta amb els diners, el desastre sempre és més notable. La pobresa en aquests casos sempre serà millor consellera.

 Antoni escriu a Josep que està «fent els deures», com un nen avergonyit, però la situació no triga a esclatar. L’any 1928, des d’Estocolm, Pla rep una carta d’embargament de la casa del carrer Sol perquè el seu pare, malgrat tenir diners, ha oblidat pagar les lletres. Pla en tot moment envia gran part del que guanya a casa. Se sent estafat, i juntament amb el seu germà, han de recomprar la casa que el pare ha perdut. Des d’aleshores Josep es convertirà en gestor. Envia notes i diners, lletres i telegrames indicant què han de pagar a qui i com treure benefici del Mas. Es desespera quan el pare no contesta; cada mes apareixen nous deutes que desconeixia. Les cartes cada cop són més tenses: «Si fas tot això amb una mica de criteri administratiu, podrem sortir del pas», «mira de pagar tots els atrassos que prudencialment puguis», «Si totes les coses de la teva vida les has fetes aixís, no és pas estrany el que t’ha passat».

Pla llegeix des de Madrid cada dia el butlletí del temps al Baix Empordà per donar ordres de quan regar o collir. També utilitza els seus contactes per esbrinar quan arriben, per exemple, grans quantitats de carn congelada de l’Argentina, i així vendre’s les vaques a temps. És malaltís, i les seues ordres són gairebé diàries. La família passa a un segon terme en les cartes. I les afirmacions passaran a ser preguntes de comprovació: «¿Has cobrat les vaques?», «¿Quantes vaques hi ha plenes? ¿I els conills? Van molt lentament», «El cavall, ¿que no va bé?», «¿Com va el sementer? ¿Quan l’acabaràs?», «¿Has cobrat alguna cosa més?», «¿Podràs pagar lo de la Caixa d’aquest mes?», «S’ha d’arreglar la qüestió dels masovers», «posa en marxa l’hort. Després de les últimes obres que ets fet, ¿creus que l’hort es podrà regar tot l’any?», «Fas les coses exactament oposades a com jo les faria».

El 28 de gener del 1928 Pla llença definitivament la tovallola amb el seu pare quan aquest contracta més gent al Mas sense permís: «T’haig de repetir una vegada més que tot el que he fet fins ara ho he fet per vosaltres, contra els meus interessos, a còpia de sacrificis incomptables i que, de seguida que diguis alguna cosa, estic disposat a acabar definitivament». Tot i així, pagarà les lletres que el seu pare deu des de 1936 fins a l’any 1942. Antoni Pla sembla venjar-se del seu fill al testament. El deixa hereu, sí, però amb una condició: serà «hereu gravat», és a dir, no podrà vendre res, i les propietats passaran sempre als fills, uns fills que sap que Josep no tindrà mai.

El segon dels punts sobre el qual pivotarà la vida de l’escriptor seran els viatges. Sempre sembla ser en el moment exacte en el lloc exacte. Serà a Madrid durant l’adveniment de la República, a Itàlia durant la desfilada de camises negres, a Berlín davant l’aparició de Hitler en una cerveseria, i l’assassinat de Kennedy l’enganxa just en el vaixell de tornada. La casualitat o el do de saber ser-hi.

Ja des de l’inici Pla entén el periodisme com la seua manera de viure, i hi posa tots els ous en aquest cistell. No vol fer cap altra cosa que escriure, i això condicionarà —i per a ell justificarà— molts dels actes que posteriorment va cometre i que seguidament explicarem. El seu nom, però, anirà sempre vinculat al plagi quan a la seua primera corresponsalia, a París, copia un article sobre llibres del diari Le Temps. És divertit perquè hi ha parts que no sap traduir al castellà, i així quan Souday parla «d’une suite de petites vignettes ou d’enlaminures», Pla ho ha de deixar en català: «una serie de pequeñas viñetas y “culs de llàntia”»

Però Pla també era sinònim de lectors, de qualitat, de repercussió i de frescor periodística. Tant és així que quan l’acomiaden, La Publicidad rep tantes cartes de lectors emprenyats perquè no troben al diari els articles de Pla que aviat el tornen a enviar com a corresponsal. És aquí quan troba que fer dubtar el lector pot ser divertit, i comença un joc al qual jugarà tota la vida. Pla no només admet que sí, que aquell article és plagiat, sinó que diu que en té d’altres que també. Se sent còmode en aquesta corda. Llegeix molt, moltíssim, i va posant hams. I comencen les provocacions als crítics i detractors. L’argument d’una de les narracions de Coses vistes, «Un àngel», és molt —molt molt— semblant a una altra de Dostoievski, La confessió de Stavroguin. I Pla, burleta, l’acaba així: «… i ara no em sé explicar si això és una fantasia, una realitat o un plagi». El mateix procediment farà servir al pròleg de Viatge a Catalunya: «Sàpiga, doncs, el llegidor que si no he plagiat és més perquè no he pogut que perquè no n’he tingut ganes».

El viatge a Itàlia suposa el primer contacte amb les revolucions mundials. És aquí quan comença a barrinar sobre què vol dir per a ell «nacionalisme»; és aquí quan veritablement començarà a formar-se: «Si yo fuera italiano o francés o alemán, no sería nacionalista, como no lo serán, sin duda, los catalanes del siglo veintitrés o veinticuatro, es decir los catalanes que nazcan cuando Cataluña goce de independencia completa. Entonces, un catalán podrá permitirse el lujo de llamarse ciudadano del planeta. Y solo entonces, solo a través del mundo, podrá sentir plenamente las ventajas de ser catalán».

La figura de Mussolini li interessa. Els tres articles que publica sobre el feixisme, però, no agraden gens al govern italià, i està a punt de ser expulsat del país. Retracta l’ambient que s’hi respira, i el Duce de mica en mica passa de ser una figura que li desperta certa admiració a ridiculitzar-lo. Des de la pensió Balestri, on dorm, veu la desfilada entre himnes patriòtics i li costa treballar pel crit de les consignes feixistes. Pla s’equivoca de totes totes quan creu que el feixisme serà «una escarlatina de la joventut italiana». En aquesta època juga a dues bandes —com farà també amb els editors, amb tres contractes vigents per la publicació dels seus llibres— amb El Sol i La Publicidad. S’emprenyen amb ell, amb raó, perquè cap d’ells té l’exclusiva, però tots dos paguen per ella. La informació que aporta Pla, però, juntament amb el to, l’estil i la qualitat, fa que triguen a donar-li un ultimàtum. Un article en què Pla va en un tren ple de militars amb metralladores i arriba amb quatre hores de retard perquè a Orvieto ha estat tirotejat era massa sucós per posar tanques al camp.

A Itàlia repensa la seua postura política. Mira d’aplicar Europa a Catalunya: com seria una revolta pagesa? Què suposaria per als seus interessos? Som en el moment del cop d’Estat de Primo de Rivera. La ingent quantitat de cartes que Xavier Pla presenta a la biografia és or per fer una lectura més precisa. «Malgrat tot, crec que aquesta gent faran un gran bé a Catalunya, sobretot si ataquen fort». El seu catalanisme es radicalitza, i Pla creu que l’acció espanyolista comportarà forçosament una reacció nacional catalana.

Els problemes per la seua ideologia no triguen a arribar. El 29 de juliol de 1924 Pla publica a El Día un article titulat «¿Se abandona Marruecos?» en què la figura de l’exèrcit espanyol queda pel terra. La Guàrdia Civil va a Calella a buscar-lo. Com que no el troben, publiquen una notificació al Boletín Oficial de la Província de Gerona. Pla, de nou, no s’hi presenta, i el declaren en rebel·lia. Comença a desdir-se d’alguns articles d’Itàlia fins que publica «Mussolini, venedor de fum» pocs dies després.

            Alemanya el marcarà de per vida. La hiperinflació d’un país d’ordre i educat sembla causar-li curtcircuits. Els fonaments d’un país, malgrat estar ben cimentats, s’ensorren. Què passarà amb països més febles?, sembla preguntar-se. Com sempre, tot ho viu en primera persona. Pla i Xammar són el 14 d’agost a la cerveseria Bürgerbräukeller, on hi ha Von Kahr. Entre aplaudiments i discursos, un so sec els trunca. Sis companyies del Kampfhund —organització de combat de l’NSDAP— entren en tromba. Cinquanta persones armades, amb Hitler al capdavant. Els assistents continuen amb els visques, i serà llavors la mítica imatge de Hitler aixecant el braç i engegant dos trets al sostre per parlar.

Xavier Pla, com molts acadèmics anglosaxons —els quals han publicat els últims treballs biogràfics sobre Hitler— dona veracitat a l’entrevista que Pla, acompanyat per Xammar, publica el 28 de novembre. La concessió de l’entrevista seria senzilla si pensem que eren periodistes aixoplugats sota la protecció de l’Espanya de Primo de Rivera, afí a Hitler. El misteri que sobrevola és perquè ni Pla ni Xammar tornen a parlar sobre el tema. Ara bé, gràcies a les investigacions de Xavier Pla podem saber que l’absència no comporta mentida, de la mateixa manera que la presència no atorga fiabilitat. Els silencis de Pla només s’entenen des del dolor, el mateix que segurament el porta a no escriure ni una mísera ratlla quan esbrina que un gran amor, Ali Herscovitz, va arribar a Auschwitz en el comboi 12, essent assassinada pocs dies després.

El punt clau: la Guerra Civil Espanyola

I aquí el que voleu llegir. És cert tot allò que us han explicat? No. Amb matisos, però no. Anem a pams. Un dels moments claus de les seues futures accions —i ja el lector pensarà si és, o no, justificable— és la violència anarquista que viu a Palafrugell. A principis d’agost del 1936 el director de l’escola de Maristes i amic és assassinat d’un tret al clatell. També pocs dies després l’exalcalde, i també amic, juntament amb cinc persones conegudes per Pla, són trobades amb les mans lligades a l’esquena amb filferro i un tret al cap. El 24 d’agost serà assassinat a la carretera de l’Arrabassada el periodista Josep M. Planes. Aquest últim serà el detonant perquè Pla decidisca fugir de Catalunya amb un passaport que li aconsegueix Jaume Miravitlles mitjançant Adi Enberg.

Pla, com afirmaven molts defensors d’esquerres de l’època, no havia escrit res problemàtic per patir per la seua vida; però molts dels que van pelar aquells dies tampoc no ho havien fet. És curiós perquè des de Madrid la imatge de Pla és ben diferent de la que ens han volgut vendre durant anys. Els periodistes que l’envoltaven ho tenien claríssim. Més que nosaltres, per desgràcia. Per a Unamuno, en aquells dies Pla «tenía una visión radical del problema catalán. Estaba alejado espiritualmente del diario donde colaboraba —La Publicidad— y defendía la actitud de Macià». Durant molts dels sopars Josep Pla, segons Xavier Pla «desenvolupa les tesis separatistes amb vehemència», i testimonis com el de Marcel·lí Domingo li donen la raó: «José Pla era radical. No creía en la gente de Madrid ni consideraba factible una unidad de acción entre los elementos españoles y los catalanes. —“¡No son gentes de ideas claras!”, decía». Hem de pensar, a més, que Pla va ser el gran organitzador d’un diàleg amb Abd el-Krim per intentar afeblir la dictadura amb l’assassinat del rei Alfons XII. Les negociacions semblen ben avançades, perquè fins i tot hi ha un fons —un «donatiu d’un patriota de 100.000 pessetes—, un lloc per a l’assassinat —Sant Sebastià— i una possible fugida —«una sortida pel cantó de Rússia, si més no per refugiar-s’hi un cop s’hagi fet el cop». Indique tot això perquè per a mi aquesta és la veritable ideologia planiana, la que fas quan no venen a pelar-te. Tot el que ve a continuació es fa des del ressentiment de qui ha de fugir amb el que duu posat perquè amics anarquistes l’avisen que en un parell d’hores camarades seus aniran a matar-lo.

Pocs dies després de la fugida, sí, Pla i Adi comencen a col·laborar amb el servei d’intel·ligència antirepublicà, el SIFNE. Carles Sentís el veu arribar: «es va posar a plorar». Malgrat això, remarca que a Pla l’han de convèncer per ser «uno de los suyos». D’aquesta col·laboració la revista Sàpiens l’any 2007 fa un infecte monogràfic signat per Sílvia Marimon a partir de les investigacions de Jordi Guixé. Xavier Pla demostra la mala bava i la manipulació. Al Ministeri de l’Interior troben una fitxa policial que aparentment l’implica, datada del 24 de maig del 38. Josep Pla, però, feia cinc mesos que era a Roma. A més, erren quan diuen que era redactor de La Vanguardia, i seguint amb la falta de professionalitat obren un interrogant sobre una subvenció de Juan March a Pla de la qual no se’n té constància —ni a la biografia ni al monogràfic. Perillosament, i amb la mala fe que sempre hi ha en la ignorància, col·loquen l’afirmació —de nou, sense proves— que Pla vigila vaixells a Marsella al costat de la fitxa policia de Pla, i també d’un document del 38 del Comando Aviazioni Legionariadelle Baleari signat a Palma amb indicacions de bombardeig a republicans. Deixen una engruna aquí, una allà, i que el lector menge. A la llista de gent poc professional, Xavier Pla també presenta Josep Guixà, qui al seu llibre Espías de Franco. Josep Pla y Francesc Cambó (pàg. 364 d’aquell llibre), afegeix amb Photoshop la signatura de Pla a les referències de La Vedetta d’Itàlia.

És curiosa la repetició interessada fins a l’avorriment del mite que Pla anava al port de Marsella a denunciar els vaixells republicans. Mite que, d’altra banda, la biografia demostra que és mentida. Entre la documentació del SIFNE, Xavier Pla troba un document d’un agent que escriu a l’oficina central queixant-se que Josep Pla no ha sortit de l’oficina des de la seva arribada a l’octubre. L’agent està molest. El port és gros, i només hi són ell i un altre agent. Veuen que Pla podria fer més, i tothom es queixa perquè saben que l’escriptor no ho fa per manca de capacitat, sinó per manca de voluntat.

Pla fa feines al SIFNE? Sí. És el que voldria? Òbviament que no. Els espanyols i catalans franquistes ho tenen més clar que ningú. No se’n refien. I fan bé. Els incomoda l’ambigüitat, la falta de compromís, les excuses a l’hora de treballar. Els dona el mínim perquè no l’emprenyen, i es nega a treballar en equip per no ajudar ningú. Cada cop té més detractors. Manuel Aznar, desesperat, escriu a Antonio Cacho: «Este demonio de catalán de Palafrugell escribe con tales desenfados irónicos que no sabe uno en donde pone los límites entre la seriedad y la broma». Tenen clar que és un «separatista en cubierto», y que sempre seria «demasiado catalán».

No defensarem pas Pla. Hi ha un episodi en què apareix el seu vessant més egoista, miserable i menyspreable. No hi ha cap justificació que ens faça comprendre la ganivetada per l’esquena a Cambó que Xavier Pla localitza en un document inèdit. És un acte brut, visceral i mogut simplement per la venjança i el desig de fer mal. No n’hi ha altra. Interpretar el document és complicat. Falta la primera pàgina, i no en sabem el destinatari, però mostra les diferents cares durant la guerra, «sense cap escrúpol». Pla, en arribar a Abbazia, escriu unes quartilles per denunciar Cambó. És una delació. Una carta «explícitament confidencial» en què Pla traeix secretament Cambó, qui l’havia ajudat fins fa pocs mesos. Sembla que Pla té tota aquesta informació perquè Adi ha assistit a moltes de les reunions de Cambó. La carta acaba així: «los que deberían dar ejemplo no han ni escarmentado».

L’entrada a Barcelona amb les tropes franquistes és la frontissa de la seua vida. De seguida s’adona de l’error. Pla pot trair tothom, però no pot trair el que més l’importa: l’escriptura. Aviat veu que la censura serà dura —i molt— contra ell i els seus escrits. Qualsevol text seu és sospitós. Ballar a la corda fluixa fa que els censors desconfien, que sovint vegen uns fantasmes que, d’altra banda, eren ben reals. Però Pla aprèn a escriure per dir el que no pot. L’angoixa, però, serà perpètua fins als últims dies. Sap que ha de lluitar contra els seus propis fantasmes, contra el seu posicionament durant la guerra i també, i sobretot, contra els qui va donar suport. Comença una veritable militància cultural que no deixa de ser política.

Pla utilitza nombroses autoentrevistes per netejar la seua imatge. Preguntes que tracten els temes que ell vol tractar. És un espai on explicar-se. El 20 d’abril de 1953 escriu molest al seu editor. Vol que quede clar quin és el seu nom, que no és J. Pla, sinó Josep Pla, amb totes les lletres. «Aquest és el nom real i autèntic, i no hi pot haver equívoc de cap classe. Perdoni i gràcies». Comença a refer els seus llibres amb canvis substancials. Molts d’ells d’estil, però d’altres d’ideològics. L’any 1979, per exemple, torna a publicar un article sobre el bilingüisme amb un petit canvi: «Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat —en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies—, que ja és prou difícil, ardu, escriure». La missió de tot plegat queda ben palesa en una carta a Montserrat Roig: «Hem de salvar aquesta literatura».

Des de l’Espanya van fent, però. Els simpatitzants de Pla es poden comptar amb els dits de les mans. Els diaris falangistes l’amenacen públicament. La manera d’escriure castellà de Pla és vista com un insult. I Pla no deixa en cap moment de tensar la corda. Comença una campanya per tractar-lo de venut i d’alcohòlic. Com més insults rep, més exagera: «Los hombres se casan porque están solos —es decir porque se fatigan de hacer esta cosa que llamamos, en vernáculo, soñar tortillas». Xavier Pla en recull algunes: «joven y todo», «contado y debatido», «más que un fuego no quemaría», «están tocados del ala», «hacer lo que llamamos el vivo», «hacer el señor», «Estoy haciendo tarde. Yo también estoy haciendo tarde», «escuchar como quien oye llover», «su mal no quiere ruido» o «hay para alquilar sillas». Alguns d’aquests canvis es fan a posteriori, és a dir, són introduïts a textos refets amb el simple objectiu de molestar, com a l’article «Viaje en autobús», on no apareixerà el que després serà un inici de novel·la mític: «Provisto del correspondiente billete y del indispensable salvoconducto —pagando, San Pedro canta».

De nou, però, Pla desconcerta tothom. Ara cap a l’altra banda. La seua relació amb Quintà està plena d’eufemismes, de sobreentesos, i de contraban. La Guàrdia Civil n’està al cas, i la clau de tot torna a ser el que podria amagar-se rere l’empresa surera americana Armstrong. Pla entra en contacte amb el reporter de The New Yorker Frank Musselman Schoonmaker, qui l’any 1939 havia ingressat a l’Oficina de Serveis Estratègics de l’exèrcit nord-americà. Com explica Xavier Pla, «aquell mateix any 1942 és nomenat ‘Chief of the Spanish Desk’ amb la funció de ‘charged with coordinating secret intelligence arriving overland from occupied France to Spain and then to North Africa’». El contacte és estret, massa. Parlen d’un amo que no sabem qui és, ni tampoc el paper que juga Albert Puig Palau entre tots dos. En una carta s’acomiada d’ell recordant-li el que han visitat junts: «Tengo muchas ganas de verle de nuevo y pasar con Vd. unos días en aquellos lugares de la Costa Brava que me han gustado tanto»

Xavier Pla fa bé de preguntar-se «¿Què significa que, en plena segona Guerra Mundial, Pla tingui aquesta relació tan estreta amb el cap dels serveis d’intel·ligència nord-americans a Espanya, encarregat de l’evasió per terra des de la França ocupada fins al nord d’Àfrica? ¿Quins són els motius que porten Pla (i el seu germà Pere) a col·laborar amb el servei d’espionatge nord-americà, amb el risc personal i professional que això li comportava?». A una petita agenda de Pla trobem l’any 1944 contacte amb dos persones més dels Serveis Estratègics dels Estats Units: Melvin S. Lord i David E. Sanderson. El primer nom apareix prèviament en una carta al germà. És el 18 de setembre de 1943. Pere explica a Josep que en Lord «ahir a la nit en Lord va donar-me el teu “salvaconducte de frontera” per renovar-lo». És evident, com remarca Xavier Pla, que si només fos un directiu d’Armstrong, aquesta notícia no tindria cap sentit. La vinculació de Pla amb el agents del servei nord-americà durant aquells anys encara s’agreuja més quan al llibre de David A. Taylor Josep Pla apareix com una de les persones més vinculades amb un altre agent: Herman R. Ginsburg. De fet, un agent de Ginsburg serà qui farà de cicerone quan Pla vaja a Nova York. El cercle cada cop apunta a una única direcció, sobretot si tenim en compte que, com indica Xavier Pla, l’empresa surera implanta una delegació a Portugal i hi envia Pere Pla a Lisboa, just en el mateix moment que el consolat anglès a Barcelona, Bernard Bevan, és destinat a Lisboa com a «First Secretary Information» de l’ambaixada britànica a Portugal.

El capgirament de Pla és evident. Vol refer-se. Hi ha molts fils solts que condueixen a una direcció. En Pla res no és casualitat, i semblaria d’ignorants pensar que tenia la mala sort de rodejar-se, sense voler, de tanta persona vinculada al servei d’informació nord-americà i britànic. A mesura que la persona es vincla, l’obra també. Per fer-nos una idea, l’any 1977 es desglossen les vendes de Pla en dos apartats: llibreries i col·leccions completes de subscriptors. En les primeres, 177.654 exemplars; en les segones: 112.752 exemplars. Una xifra estratosfèrica de 290.406 exemplars venuts. La vida de Pla només té sentit quan l’obra comença a tenir valor. Sobre l’Obra Completa, Xammar recull el que per a mi és fonamental de tot plegat. Amb seixanta-tres anys, Pla ha publicat uns quaranta títols i milers d’articles, i diu: «Serà la meva resposta al general Franco i al seu projecte de destruir la llengua catalana».

La vida de Pla té llums i ombres. Cinisme i generositat. Odi i estima. No saps des de quin lloc de la pista juga, però tens clar que sempre juga. I les torna. La biografia, però, deixa clara una tendència. Una vida dividida en tres: llibertat-guerra-lluita. La primera i la tercera part tenen dos factors en comú: el catalanisme i Catalunya. La segona només un: la supervivència. Pla era capaç de desaparèixer durant dies deixant angoixada Aurora i alhora fer-li cada matí un petó al front. Era capaç de fer la gara-gara a alguns franquistes i alhora enviar joguines als nebots d’ella i sacs de menjar als familiars que Aurora tenia del bàndol republicà. És independent i solitari, però des de la distància vol tenir tothom ben cuidat, com si l’única manera de tenir cura de la resta fos allunyar-se d’ells, com un mal foc que tot ho crema si t’hi acostes. Crema amics, crema parelles, i la solitud —el sentir-se, no pas el ser— va acompanyar-lo gairebé sempre. Les brases, però, encara cremen i cremaran.

A propòsit d’una ètica de lectura o sobre l’alteritat dels marges

«Llegia. Llegia amb una minúcia i una atenció insuperables», així narra Maurice Blanchot com Thomas, el protagonista de Thomas l’Obscur, s’acosta a la lectura. Un mètode peculiar en què l’individu es deixa assaltar i posseir pels mots que conformen cada pàgina. Ras i curt, no es tracta en cap cas d’un jo que s’apodera de les paraules, sinó a la inversa. Arran d’aquest fenomen, m’assalta, així com ho fan les paraules a Thomas, la pregunta del com de la lectura, de la manera com ens relacionem amb el llibre —i especialment amb el contingut que ens explica. En aquesta vida, si bé el què és important, en el fons, el que és primordial és la manera com el contingut es manifesta i, encara més, com aquest es vincula amb l’entorn que el cohabita.

Llegir Petit i escriure sobre literatura i amor (Arcàdia, 2023) és un llibre que consisteix en un recopilatori d’articles de Blanca Llum Vidal a propòsit del fet literari, la lectura i l’estima per aquesta. L’assaig, que no es tracta d’una teorització del gest ni de la creació artística, encara que inevitablement n’acabi parlant, esdevé un homenatge als autors i als llibres que, com l’autora declara, li han «resseguit l’espinada» (p. 7). No obstant això, seria erroni pensar que l’autora només reconeix els seus progenitors intel·lectuals, com si es tractés d’un exercici d’exposició i justificació literària. Més aviat, caldria referir-s’hi com una pràctica particularment sensible i respectuosa que, tot deixant parlar als autors que més l’han colpida, formula una manera d’aproximar-se al text. En definitiva —i d’aquí el tema que avui em precipita—: una ètica de lectura.  

Si parlem d’ètica de lectura —per tant, de la relació amb la creació literària—, cal fer una passa enrere i transitar momentàniament pels camins envitricollats de la interrelació entre l’estètica i l’ètica. De primer, què entenem per creació ètica? Quin vincle s’estableix entre creació i responsabilitat? Pel que fa a això, diré i reivindicaré  —en termes generals i assumint que sempre hi ha excepcions puntuals— la llibertat i autonomia total de l’artista, més enllà de qualsevol disposició moral i ètica en l’acte de creació. Si Pascal deia que el cor té raons que la raó no pot entendre, per aquesta ocasió diré que hi ha lògiques que només l’art pot concebre. En aquest sentit, sempre serà més divertit estudiar l’aproximació forçosament oberta —i que obre (noves lectures)— d’un escriptor que no pas la resposta dogmàtica i definitiva a qualsevol qüestió. Paral·lelament, el debat ètic-estètic també pot qüestionar el valor ètic del gest artístic i literari, o fins i tot els mecanismes, més o menys tècnics, de la representació. De tot això, si escau, en parlarem un altre dia, però avui el debat ètic-artístic-literari l’assignem a la lectura i al seu com. A la manera de relacionar-nos com a subjectes amb la creació, el text i el seu missatge; és a dir, la fixació dels significats precipitats o no que el lector, ara des del rol de creador, fa del text; però també del seu procés invers, això és, de com aquesta creació, originàriament subjectivada, s’adreça a nosaltres, com si fóssim el seu objecte. 

M’agrada el llibre de Blanca Llum Vidal perquè molt a la seva manera presenta una manera de llegir. Una manera que diu ser petita. És a dir, una aposta que es declara atenta i curosa, respectuosa amb el text, així com amb aquell que el crea. Això és, una lectura que vol evitar ser projectiva i identificadora perquè reivindica la individualitat de cada text. Aquesta idea es defensa al primer capítol; tot seguit es dona pas a un seguit d’articles recopilats sobre els seus autors més venerats.  

Penso en els autors als quals posa atenció Blanca Llum Vidal: Martin Buber, Víctor Català, Emmanuel Levinas, Clarice Lispector, Marguerite Duras, Mercè Rodoreda, Maurice Blanchot, Paul Celan, Josep Carner, Maria Aurèlia Campany o Maria Mercè Marçal, entre d’altres. En aquesta vida, res és atzarós i per molt que Vidal digui que «les barreges expliquen i el que semblen contradiccions o pedaços que no es poden entendre a vegades són brous d’elements que concorden per algun lloc misteriós, poc absurd i probablement molt proper» (p. 11). Vidal no fa mescles: els autors que menciona són travessats per un mateix motiu, el lloc des d’on escriuen i com aquest els fa relacionar d’una forma molt concreta amb les idees, el text i el pensament. És des d’aquí i justament per això que Blanca Llum Vidal pot extreure’n una manera de llegir. 

Certament, cap dels autors que apareixen a l’assaig són desconeguts per a la majoria de nosaltres. En menor o major mesura n’hem sentit a parlar, però això no els eximeix de caracteritzar-se, m’atreviria a dir, per elaborar una literatura amb traces de marginalitat, d’alteritat i de quelcom que els allunya de formar part del cànon més estàndard —encara que alguns d’ells hagin començat a rebre (ho diré sotto voce) una excessiva atenció. L’ètica lectora que es desprèn del llibre de Blanca Llum Vidal no pot entendre’s sense aquests autors i allò que els singularitza i aplega: els marges.

Parlo de marginalitat i alteritat en tant que la majoria dels autors citats tenen o bé com a objecte allò que és altre o bé se situen des d’un lloc altre (exili, impersonalitat, judaisme, misticisme, marginalitat social i acadèmica, etc.). Per començar, el cas de Martin Buber, pensador jueu sovint ignorat per les facultats de filosofia que, allunyant-se de la concepció cartesiana, posa al centre del seu cosmos la relació amb l’altre  —entès com aquell diferent de jo. Molt a la vora, tenim l’exemple d’Emmanuel Lévinas. També jueu, té un interès emfàtic per la relació ètica i la figura de l’altre; si bé és una mil·lèsima més conegut que Buber —tinc la sensació que darrerament ha guanyat força terreny— continua sent marginal en les facultats de lletres. De la mà de Lévinas, tenim el seu amic de l’ànima: Maurice Blanchot. El teòric, del qual l’autora ja s’ha ocupat en treballs anteriors,  és el gran enemic de moltes facultats de filosofia. En definitiva, es tracta d’un místic incomprès que no va saber operar segons les lògiques del sistema. Passa un fenomen similar amb Marguerite Duras, una altra mística que, abduïda pel Thanatos i l’Eros, va penetrar en els inferns més negres fins a sortir-ne amb una veu impossiblement redemptora, però  servint-la literàriament, tanmateix. Ja a casa nostra, tenim Víctor Català, a parer de Vidal, una feminista amb tots els ets i uts que escolta el dolor de la fragilitat humana i que l’escriu com si fos d’un tractat polític (p. 27). O Maria Aurèlia Capmany i la seva lluita aferrissada per la dona que incomodava el masclisme estructural que la rodejava.

Blanca Llum Vidal recolza majoritàriament el seu discurs en dones, jueus i místics; autors que per les seves experiències clarament altres, fora de l’estàndard, exigeixen una altra manera de ser llegits i de relacionar-nos-hi. És aquí d’on floreix l’ètica lectora que l’autora ens presenta. 

Aquesta manera, diré, altra, parteix de la no totalització —tant a l’estil levinasià. És a dir, de la fugida de la lògica matemàtica. Blanca Llum Vidal reivindica capbussar-se en l’univers del text i acollir allò que ens vol dir o allò que no sap encara que diu, així com els seus pressentiments i les seves absències. Justament dels absents, Blanca Llum Vidal també en parla. 

Pensant-hi amb amor i amb una mica de calma, quan rellegeixo aquest llibre m’adono que allò que no dic, que allò que no faig conèixer amb paraules i que allò que, amb consciència o per raons enigmàtiques que s’escapen de mi, resta amagat i en silenci, imperceptible i secret, a vegades assoleix una presència molt fonda i fins i tot enorme. (p. 7)

I encara afegirà una mica més avall, referint-se al seu llibre: «Sigui el que sigui, a més de ser un llibre que es deu als autors que graviten pels costats i a l’interior d’aquestes pàgines, també és un llibre d’absències» (p. 7). Unes absències que, tanmateix, mira d’incloure des de l’escàndol de no haver-los citat en el seu homenatge: les traduccions d’Arnau Barios, els llibres d’Arnau Pons, Pascal Quignard, Aharon Appelfeld, Ausiàs March, Pier Paolo Pasolini, Franz Kafka, Sebastià Perelló… fins i tot la música que l’acompanya. «L’absència fa forat i fa mal», «però com que suposo que no som només la memòria, no, sinó un oblit que es multiplica i s’eixampla, suposo també que s’entén que això no és res d’exhaustiu ni final, sinó un inici» (p. 15), diu Vidal. 

Són molts els autors que Blanca Llum Vidal no cita, però tant se val, tots ells graviten entre les pàgines sense rivalitat ni gelosia perquè se saben tots membres d’una mateixa biblioteca que, retroalimentada, ha fet néixer la manera com Vidal defensa relacionar-se amb el text i la peça literària. Deixar-los parlar, no avançar-se, evitar interpretar-los abans d’hora, no esperar un missatge clar i distint i no aplicar-los les lògiques hegemòniques. Els autors dels quals se serveix, per la naturalesa que els caracteritzen, obliguen a aproximar-nos-hi altrament, des de la llibertat que ofereixen els seus marges i des de la fascinació que aquests ens provoquen; també des de la necessitat urgent de no pretendre aproximar-nos als autors que suposen un  repte menor, perquè ja els entenem, restringint noves lectures i significats. En conseqüència, obliguen valorar com aquesta marginalitat que estudia Vidal pot transformar-los. És així com s’extreu aquesta ètica de lectura, en definitiva, una ètica relacional amb el missatge literari. Per això l’assaig de Blanca Llum Vidal és lúcid, perquè ens convida a explorar la creació no des de la impaciència d’una conclusió ja sabuda anticipadament, sinó des d’un inici que busca l’encontre i la sorpresa.

Amb un ull obert

La primera persona que em va parlar de l’existència d’Enric Casasses, l’any 1986, no tenia res a veure amb el món literari. Va ser l’amic Serapi Soler (gracienc del carrer Perill) . Tots dos formàvem el Col·lectiu Altres Músiques durant l’única temporada que no va ser un col·lectiu unipersonal, ell tot sol. Veníem cassets i vinils de grups de música improvisada, de free-jazz, de música electroacústica i sobretot de música industrial: Esplendor Geométrico, Macromassa… També corria per allà el mestre i melòman major de totes les músiques rares, Francesc D. Melis. Teníem un catàleg fotocopiat que enviàvem per correu als que ho demanaven, i teníem un apartat de correus on rebíem altres catàlegs, anuncis de concerts i cassets d’arreu del món. Un cop al mes, l’amic Serapi Soler agafava l’Alsina Graells i pujava a Andorra a comprar algunes dotzenes de vinils incunables, que aquí no es trobaven. Eren els discos que ens havien encarregat els amics, coneguts i saludats del gremi de les músiques alternatives o dels clàssics del rock inèdit o descatalogat, i també els que deixaven l’encàrrec en diferents bars de Gràcia i viles veïnes, on hi teníem penjada una llista de discos sol·licitats. Cada diumenge al vespre fèiem plegats la ronda pels bars a veure quins encàrrecs hi havia.

Com que l’amic Serapi Soler em veia sempre anar amunt i avall amb llibres i sabia que començava a escriure ressenyes a la revista El món i a la revista El temps, va insistir que havia de conèixer un poeta secret i boníssim que gairebé ningú sabia qui era. Així que un dia em va dur a casa de l’Enric Casasses. Vam anar a portar-li un disc que ens havia encarregat (no recordo quin). Hi vaig poder parlar molt breument, després d’enfilar-me uns quants pisos per una escala estreta fins al petit pis on vivia a mitjan dels anys vuitanta, a prop de la Plaça Raspall, just l’època en què Enric Casasses escrivia el llibre que es diu com la plaça gitana del bar Resolís. Només recordo que hi havia llibretes sobre la taula. Una mica més endavant el vaig veure recitar en una de les vetllades de poesia que muntava en alguns bars de Gràcia, amb el Jordi Pope o les germanes Framis, quan això de dir la poesia en veu alta era una cosa encara molt excèntrica i desueta.

Si duc aquí aquests retalls de batalletes remotes només és per invocar un detall que podria semblar anecdòtic però que no ho és. La poesia d’Enric Casasses germina, s’arrela i creix al marge del tracte amb la societat literària que li era coetània. D’una forma deliberada i gens impostada, les dues primeres dècades de la seva dedicació a la literatura les va passar gairebé del tot al marge de la conversa central més institucionalitzada, al marge de les editorials, dels premis, de les antologies, de les capelletes, dels suplements… Durant aquelles dues primeres dècades de dedicació intensa a l’escriptura poètica, Enric Casasses no va parar d’omplir llibretes amb poemes, apunts i reflexions, però ho va fer sense pràcticament publicar res, ho va fer al marge dels gustos influents i dominants, de les miniatures postnoucentistes, de la sonsònia postferrateriana del decasil·labisme de l’experiència, del porexpan de l’avantguarda institucionalitzada, ho va fer al marge de la generació dels setanta, de la generació dels vuitanta, del modernisme o del postmodernisme i de qualsevol altre arterfacte amical.

Enric Casasses mai va ser un jove-poeta-català. No va sortir de la seva autoimposada clandestinitat fins que no va ser un poeta ja del tot fet, just quan va tenir acomplerta la quarentena, l’any 1991. Llavors tot d’una va començar a publicar de forma prolixa i celebrada una part del que havia anat escrivint durant les dues dècades anteriors i una part del que anava escrivint a partir d’aquell moment. De fet, les coses van seguir més o menys com abans: hi era del tot, i alhora no hi era. A mitjan anys noranta, per exemple, quan la seva irrupció fulgurant era ja un fet irreversible, se’n va anar a viure uns quants anys a Berlín.

El seu nomadisme vital i territorial lliga amb el seu nomadisme temporal: sempre amunt i avall entre la lírica medieval i la barroca, entre el romanço i la dècima, entre el rodolí i la tirada de versos d’art menor. O més enrere i tot: el ritme del mite, el primitivisme poètic del metrònom de la memòria primera i de la invenció intuïtiva i gairebé preverbal. El ritme i el so hi són també en l’escriptura d’Enric Casasses per fer-nos present la matèria sensible del llenguatge, el soroll de les coses que arrossega el corrent de la paraula literària. L’argot del soroll, que diria Pascal Comelade. Enric Casasses sempre es mou en el registre directe del joglar que troba coses, que es vol transparent i col·loquial. També quan pensa i reflexiona en prosa, com és el cas d’aquets Marramaus.

Quan va arribar del poble del costat, Enric Casasses no es va presentar tot sol. Ens ha anat asseient a taula tot d’amics cordials, tota una constel·lació personalíssima de clàssics, amb qui ha anat fent conversa: de Jaume Roig a Juli Vallmitjana, de Max Jacob a Francesc Pujols, d’Epicur a Ignasi Iglésias, de Jacint Verdaguer a William Blake, de Joan Maragall a Àngel Carmona, de Joan Vinyoli a Eduard Girbal Jaume, de Salvador Dalí a Victor Català, de Malèvitx a Ramon Llull, de Bob Dylan a Gerard Horta… Una de les més altes responsabilitats d’un escriptor és la d’activar i reescriure els racons de les tradicions que visita, no per vestir o desvestir sants en l’altar de cap cànon tronat, sinó per fer-los estrictament contemporanis. L’assagisme literari d’aquests Marramaus va també per aquesta banda.

El lloc des d’on ha escrit Enric Casasses mai ha estat una illa aïllada i solipsista, ni un no-lloc globalment descafeïnat. La seva escriptura és sempre polifònica: es projecta cap a les antípodes de les engavanyades sonsònies semblants a si mateixes. En les dotzenes de reculls poètics, edicions d’autors i de llibres rars i afins, pròlegs, assaigs, enregistraments amb músics i traduccions que porta publicats des que va emergir dels marges, Enric Cassasses no para de centrifugar-se en un repertori variat de veus i disfresses, dialogant amb registres tan allunyats entre si com ho puguin ser els de la lectura detallada d’un poema de Joan Maragall i la lectura també detallada d’un poema de Josep Carner (una de les intervencions més brillants en el Projecte Carner de La Lectora és la seva lectura del «Nocturn» carnerià).

No hi ha en Casasses ni gota d’eclecticisme complaent, ni tampoc cap manca de criteri: hi ha apertura, desvetllament i intel·ligència lectora. La gràcia rau en el fet que tant en l’estricta constricció del sonet com en la inèdita invenció d’estretes columnes vertebrals expansives, tant en l’apunt breu al natural com en el poema en prosa o en la reflexió més articulada i filosòfica, Enric Cassasases és inconfusiblement Enric Cassases, i la seva escriptura s’afirma sempre amb una invariable pulsió llibertària.

Evidentment no hi ha res ni ningú que sigui obligatori, ni res ni ningú que hagi d’agradar a tothom, a la república de les lletres. Ni Enric Casasses, ni Victor Català, ni Maria Mercè Marçal, ni Gabriel Ferrater, ni Dolors Miquel, ni Pere Gimferrer. Res ni ningú és obligatori. Tot i això, no puc evitar de sorprendre’m cada cop que em trobo davant de reaccions viscerals de rebuig preventiu cap a un escriptor (com ara algun d’aquests de la llista de dalt, o qualsevol altre de mida i perfil semblant) que al meu parer és obvi i evident que fa alguna mena d’aportació creativa, verbal, moral i cognitiva, que hauria de saber veure qualsevol lector responsable i competent, capaç de sortir del pou més subjectiu, tribal i epidèrmic del m’agrada-no m’agrada.

No gaire sovint, però sí uns quants cops, m’he trobat casos de lectors presumptament competents que en sentir el nom d’Enric Casasses arrufen una mica el nas, com si fos una broma que ja dura massa, tot just un bon rapsode popular i enginyós, versaire rodolinesc, genialoide, malgirbat i vesànic, que fa una poesia que s’entén massa bé, desprovista de la gravetat, l’engolament, l’aflautament de la veu i les capes d’enfosquiment i de transcendència confessional cellacorrugada necessàries per optar a tenir plaça fixa en el perfil del predicador laic que podria arribar a merèixer la seva preuada atenció. Aquesta manera de llegir, tàctica, dogmàtica i gasiva, ja va bé per anar per casa amb sabatilles, però quan es circula per la plaça pública té efectes letals per al comú.

No ens hi entretindrem ja gaire més. La poesia d’Enric Casasses es defensa sola, i qui no la sàpiga llegir, ja s’ho farà. La publicació d’aquests Marramaus que apleguen tot de reflexions assagístiques esmolades són de nou una magnífica ocasió per desmentir que ens trobem davant de cap autor adàmic que no sap de què parla. Enric Casasses reflexiona i teoritza fent els seus marramaus a partir dels llibres i els pensadors que el mouen a pensar. Des de la primera fins a l’última pàgina, apunta reflexions que gairebé sempre venen del que llegeix, però que no sempre parlen de llibres. Amb el mateix gest de rebaixar-ne el to i la transcendència amb què va batejar l’aplec dels seus poemes llargs com a Soliloquis de nyigui-nyogui (tot i que en cap cas són de fireta), no per falsa modèstia sinó per convicció, tampoc l’orgue de gats afinadíssims que fan els Marramaus d’aquest llibre són cap gatada. S’hi toquen tota mena de registres: apunts brillants, epifanies de barra, lectures i connexions insospitades. Sempre i en tot cas, amb agudesa lectora.

Enric Casasses sap com fer sortir de l’aforisme, del vers i de la reflexió assagística tot de coses insòlites, vitals i importants, sense haver de recórrer ni a la ranera engolada dels jargons savis ni al ritual sofisticat d’amagar l’ou. La gràcia és que el seu joc verbal i el seu pensament, que surt del no-res o del reflex d’algú altre, està fet sempre de materials humils i de desguàs, de tradicions perifèriques i de formes a l’abast, escapa (per la tangent que sorgeix quan es troben feliçment les diccions premodernes i terrals amb les pulsions experimentals psicodèliques, dadaistes o futuristes), escapa, dèiem, de l’atzucac espès i tèrbol de l’escriptura autofàgica, retoritzada i estranya, sense renunciar a esmolar i a donar forma i sortida memorable i singular a les coses importants i a les immediates, a les més fondes i a les que són a flor de pell, a les urgents i a les indefugibles: tant pel que fa al tu com al jo o al nosaltres. És a dir, l’amor, la identitat, el desconeixement que ho sap tot, l’apersonalitat nòmada i la revolta permanent.

Tant si assaja llarg com si estripa amb coltellades en prosa o en vers, Enric Casasses sembla escriure com qui respira i com qui camina. Sembla que escandeixi els versos amb cadència desmenjada, o que apunti al vol reflexions lectores esparses que cauen al paper com qui no vol la cosa. Això no vol dir que hi siguin absents els raonaments ben trellats, els enginys verbals i conceptuals, els trops i els girs, els petits trucs de màgia fets amb paraules que ressonen o contrapeten i s’estrafan, reticències i llicències: escenes i imatges que sovint se serveixen de la disfressa difàcil per treure’s importància i arribar així a fer creure que el que troba al pas són gairebé obvietats o veritats que ja hi eren des de sempre allà plantades, accessibles. Fins i tot en aquests assaigs dels marramaus en prosa, el ritme i la manera de forjar un idiolecte singular a partir de les paraules de la tribu i de la polis, sempre properes i alhora desplaçades, té un punt suau i escumós de sornegueria, de cafè amb gasosa i de partida de dòmino al casino del poble del costat.

El coneixement i el desconeixement són temes centrals en el llibre i en l’obra d’Enric Casasses: el coneixement que no passa per l’embut; ni per l’acadèmia; ni per l’altar; que es demana si la música és superior al llenguatge; que critica el maquinari i el progrés refistolat, que mena al desconeixement i al desaprendre; que busca el saber viure el present i l’apertura disponible al món i als altres; que propugna l’abandó de l’autocompassió ploricona. Hi trobem reflexions que si no sonés pretensiós qualificaríem sense embuts de filosòfiques, no perquè reprenguin Crisip, Epicur o el Jordà Bru (que també), sinó perquè es plantegen de cara la manera de posar-nos en el món, les maneres d’entendre’ns sols o acompanyats, les maneres de trobar i gaudir del que és a prop, més enllà del patiment. La saviesa literària i la popular, la filosòfica i la humorística, la penetrant i l’òbvia, es converteixen en aquest llibre en instruments esmolats, que esberlen miratges sòlids i espessos, que esquincen l’estantissa rigidesa del pensament i els cortinatges de vellut que entelen la mirada mig adormida. I ho fan com ens diu la contracoberta: «a mig camí entre l’eternitat i demà al vespre, i tot escrit com dormo: amb un ull obert.»

Puff, el drac màgic de la generació literària dels setanta

Just encetada la rentrée literària del 2021, Julià Guillamon va publicar una columna en què denunciava l’arraconament sofert per l’anomenada generació dels setanta, els «actuals sèniors literaris», en favor dels autors més joves o de la més immediata novetat editorial. Segons el periodista, totes aquelles septuagenàries testes d’Hidra han estats escapçades a causa d’una manca de continuïtat i reconeixement per part de les lleves posteriors, i es preguntava tant pels mecanismes com per les raons que han malmès la configuració continuista dels qui acabava anomenant els nostres «clàssics contemporanis». Dret a llei, la idea no era cap novetat; mesos abans la periodista L. Ramis l’havia plantejada a les xarxes socials amb un missatge prou genèric i alhora efectiu com per deixar-hi petjada. Fins i tot, interpel·lat per aquesta qüestió en una típica entrevista canicular, Miquel de Palol no s’havia estat de considerar aquest oblit com «…un element més de la fallida profunda en què estan les lletres catalanes». Vistos els antecedents, tanmateix, semblaria que l’article de J. Guillamon elevava una anècdota estival a categoria periodística just coincidint amb la inauguració de la Setmana del Llibre en Català, però poc devia imaginar-se l’efecte dominó en què participava fins al punt d’esdevenir un dels assumptes literaris més insistents dels darrers anys.

Abans de continuar, però, una prèvia: usar el mot sèniors per referir-se exclusivament als membres de l’anomenada generació dels setanta (a partir d’ara, G70), molts dels quals són actualment i casualment septuagenaris, implica una confusió terminològica ja que exclou els autors d’edats més provectes. ¿Què en fem, llavors, d’autors com Feliu Formosa o Teresa Juvé o Joaquim Carbó o Antonina Canyelles o Josep Palàcios o…? Com n’hem de dir, del centenari Josep Vallverdú, degà de la literatura catalana a qui se li ha dedicat tot l’any literari? Per estalviar-se malentesos i per consensuar-ne algun sentit, potser més valdria avenir-se a la proposta del malaguanyat V. Pagès Jordà i considerar sènior tot aquell autor en edat de jubilació laboral. Al cap i a la fi, dins el gremi de les lletres un autor encara és «jove» sobrepassada la trentena —pensem per exemple en les bases d’un premi literari com el Premi Documenta de narrativa— i certifica com tota convenció temporal basada en una periodització edatista fa de l’ars longa vita brevis una veritat doblement incontestable.

Així doncs, d’ençà l’article citat, s’ha produït un progressiva revalorització dels sèniors literaris en general i de la G70 en particular. Recapitulant fins a la simplificació, s’han produït monogràfics en pàgines webs i suplements culturals d’anomenada, recitals reivindicatius via promoció tant privada com pública i un bon conreu a la premsa en ploma de Sebastià Portell, Vicens Pagès Jordà, Ponç Puigdevall o Jordi Amat, entre molts d’altres. A nivell institucional la ILC i l’AELC han treballat a fons tant a nivell particular com col·lectiu a través de premis individuals, monogràfics, reconeixements grupals, cicles arreu del territori.1 Així mateix, força editorials han apostat no només per seguir-los publicant obra nova, sinó també per recuperar-ne a través d’antologies o obres completes com les Jaume Vidal Alcover, Marta Pessarrodona o Josep Piera. De fet aquests dos darrers autors, a més d’una llorejadíssima Antònia Vicens, han rebut els últims premis d’Honor de les lletres Catalanes. Pel que fa al tan blasmat autisme universitari, fa decennis que el grup de recerca de la UIB coordinat per la recentment premiada Margalida Pons pica el ferro calent de les poètiques més experimentals, i Jordi Marrugat ha basat la seva investigació de la G70 i en clau postmoderna tant a títol individual com col·lectiu. Fins i tot, entre la barra i el birret, podem esmentar La verda és porta de Joan Todó, biografia literària de Joaquim Soler i Ferret i un retrat generacional dels integrants d’Ofèlia Dracs i de la societat del moment.

Atesos tots aquests exemples, ¿fins a quin punt la denúncia feta per J. Guillamon estava fonamentada? ¿Quin tipus de reconeixement o desconeixement existia abans de l’article o, capgirant-ne la perspectiva, fins a quin punt n’ha estat l’espurna? Al cap i a la fi, a més del biaix d’observació selectiva imposat —basti recordar el volum Sèniors poètics que la ILC va publicar arran d’una iniciativa prèvia a internet en què tot d’autors joves havien escrit una monografia del seu autor veterà predilecte—, aquesta mena de debats solen enrocar-se en un inacabable estira-i-arronsa d’exemples i contrarèpliques gairebé sempre espuris. Ara bé, si el prenem com a punt de partida per revisar el sorgiment de la G70 i valorar-ne la trajectòria, per analitzar qui són aquests «sèniors» i què entenem per clàssics contemporanis o tradició, llavors la pregunta pren tota una altra perspectiva. I és que encetada la dècada dels setanta, a les beceroles d’un sistema cultural que aparentment abandonava patums i patufets, resistencialismes i realismes socials a favor d’un nou paradigma, l’aparició d’una nova fornada d’escriptors fou celebrada amb alegria i encara major condescendència. Assegurada en teoria la tan desitjada santa continuïtat, molts d’aquells joves foren part activa i directa dels fonaments del sistema literari que ara teòricament els bescanta. De fet, això és el més irònic del cas: tots aquells protagonistes de la incipient indústria cultural, les primeres i més fulgurants «joves promeses» amb premis literaris, mitjans i plataformes noves de trinca, ara són víctimes del mateix sistema literari que van alimentar de cadells. Com en la coneguda cançó infantil, toca preguntar-se si entre uns i altres van alletar una fera ferotge, un sistema draconià que viu per sempre mentre que les joves generacions, però, es van fent grans.

Si volem aprofundir en el bateig de la G70 i la seva posterior evolució, en primer lloc cal centrar-se en l’antologia La generació literària dels setanta (1971) d’Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells (a partir d’ara, Cabanyes-Graells).2 Sota la supervisió de Joaquin Molas i amb una finalitat totalment editorial, els llavors estudiants de la primera promoció de filologia catalana de la UAB planificaren un recull d’entrevistes a vint-i-cinc autors catalans nascuts entre el 1939 i el 1949. En total els escollits foren Jordi Teixidor, Miquel Bauçà, Robert Saladrigas, Josep Maria Benet i Jornet, Gabriel Janer i Manila, Jaume Melendres, Josep Elias, Xavier Romeu, Marta Pessarrodona, Terenci Moix, Narcís Comadira, Anton Carrera, Jaume Pomar, Jordi Bordas, Josep M. Sonntag, Francesc Parcerisas, Pere Gimferrer, Guillem Frontera, Jaume Fuster, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver, Ramon Gomis, Àlvar Valls, Jordi Coca i Josep M. Nadal. Publicat expressament i apressada pel Sant Jordi del 1971, la censura el segrestaria just una setmana després d’aparèixer i no es tornaria a redistribuir fins al 1976. No cal dir que si la intenció primera n’era l’agitació cultural, el decomís n’accentuà i en multiplicà l’efecte: les còpies no comissades passaren de ma en mà i els ciclostils feren la resta. Tot i aquest periple, l’antologia és inevitablement irregular atesa la inexperiència dels entrevistadors, la rapidesa de l’encàrrec i la quantitat de veus tan diverses, però marca la primera nòmina d’autors encara que algun d’ells tingués l’opera prima en premsa. En relació amb aquests vint-i-cinc, doncs, la perspectiva temporal ens permet de saber quina ha estat la carrera literària de molts d’ells, algunes estroncades o abandonades, d’altres encara avui actives. I no obstant les mancances d’un projecte apressat però benvolent i meritori, no se li pot negar un valor històric dins el qual destaca, paradoxalment, per com la majoria dels entrevistats renegaven estentòriament del terme «generació». El fet resulta prou xocant i potser per això mateix els antologistes, conscients d’aquesta paradoxa o «degradació semàntica» de la paraula, foren tan vehements enumerant alguns valors comuns recollits al pròleg «Certificat de generació». En concret, nou punts on destacaven socialment la consciència de ser producte de la postguerra, marcats pels nous mass media i pel boom editorial del moment així com l’assumpció de trobar-se en una societat de consum. A nivell estilístic, l’autoaprenentatge, la pobresa de llenguatge fruit de les mancances educatives patides i un desig purament ideal de certa professionalització els permetia d’acollir-se sota la premissa de tants caps, tants barrets. El que els mancava de seny, però, ho supliren amb la rauxa o qui sap si, segons V. Martínez Gil, era «la moda de la broma».3 Només cal recordar el to hiperbòlic de la datació: «I amb aquesta acta notarial, llargament elaborada, passeu a la posteritat, escriptors catalans nascuts del 1939 al 1949. El país i mil anys d’història us contemplen, nois! (…) Cap i casal, 28 de febrer de l’any I de la generació».4

En segon lloc i potser encara més important, Àlex Broch ha estat el màxim apologeta del terme «generació dels setanta», ja sigui des dels postulats més teòrics, des de la crítica més analítica o a partir de la historiografia més pràctica. També conegut per erigir-se’n com el crític militant de referència —açò és, el seguiment continuat de la novetat literària amb l’oberta voluntat d’incidir dins el debat públic—,5 aquest crític serà el màxim valedor de la literatura produïda d’ençà els setantes i amb un primer període crític amb una evolució molt interessant. Així als inicis Broch ja diferenciava tres subgrups poètics: la generació de postguerra, una intermèdia —N. Comadira— i la pròpiament dels anys setanta.6 D’aquesta darrera, n’extreia coincidències estilístiques tals com el refús al realisme, la reivindicació idiomàtica en tant que eina d’investigació o una major complexitat compositiva que quallava en el concepte «formalista». I tot i que només cités poetes esparsos com Miquel Desclot, Ramon Pinyol o Xavier Bru de Sala, Broch sabia prou bé quin pa s’hi donava ja que havia compartit taula amb molts d’ells.7 De fet, ell mateix alertava del perill d’iniciar una «bizantina discussió» sobre l’existència o no d’aquesta generació, però creia «inqüestionable» l’existència d’unes característiques coincidents que permetien l’ús del concepte bo i acceptant que no els lligava cap unitat estètica, sinó valors més aviats socioculturals.8 Amb tot, els tractava d’una manera genèrica però sense especificar-ne els valors constitutius, citant fonts d’autoritat però just a peu de pàgina.

Aquesta anàlisi pendent es resoldrà pocs anys més tard, quan desenvolupa el perquè de l’ús d’aquest concepte historiogràfic, l’ús que se n’ha fet en altres literatures europees o les bases teòriques emprades: en concret els set punts plantejats a Les generacions literàries de Julius Petersen.9 Aquest cop la reivindicació generacional ja no es limitava al gènere líric, si bé necessitava d’una captatio per defensar-se d’acusacions com manca de cientificitat o dissoldre l’equivalència entre generació i identitat estètica. Fet i fet el gruix del text era el desenvolupament dels sets punts plantejats per l’autor alemany citat bo i argumentant-los amb exemples concrets. I malgrat un discurs en definitiva ben articulat i coherent, eren hipòtesis que l’autor feia dependre d’una futura i sancionadora historiografia literària. També n’era conscient un prologuista amb l’experiència de Josep Maria Castellet, qui el lloava amb un futur imperfecte: «…la coherència d’un pensament crític que, tanmateix, està definit les línies mestres que acabaran configurant tota una generació o grup generacional» (el subratllat és nostre).10 Per tot això, el seu particular balanç futurista resultava esperançat i fins i tot s’arriscava a establir etapes i subetapes a partir de valors evolutius fins vaticinar que el període «…1968-1980, ha estat, ha d’ésser i serà considerat com un període d’irrupció, preparació i aprenentatge d’una generació d’escriptors que marcarà el procés de la literatura catalana al llarg de força dècades més».11

Ara bé, al 1989 es produeix un canvi de to qui sap si causat per unes expectatives incomplertes, un esgotament altrament lògic o sobtats canvis de criteris. Mentre que el següent recull d’articles inclosos a Literatura catalana dels anys vuitanta conté aproximacions a la crítica literària més complexes, ja sigui des de la tematologia o des de caires sociològics, la seva visió generacional suposava marcar un punt i apart. Quan se li demanava per l’existència d’una nova generació dels vuitanta, Broch era molt més cautelós i no els negava pas ser «el primer moviment d’una afirmació generacional» però sense haver-se arribat a consolidar i els reconeixia el dret de cartografiar-se ells mateixos.12

Pel que fa als seus companys generacionals, sorprenia l’acusació que, en lloc de donar el do de pit que els esqueia, «…han donat un do d’estrip, forats a la línia flotació que enfonsen el vaixell i aigualeixen el trajecte». (Ibídem, p. 167). De cop i volta la situació del sistema literari s’havia tornat molt més bèl·lica:

Però en tot aquest procés a ningú se li escapa que aquí s’ha desfermat una croada soterrada, incruenta, naturalment, tot i que pot esdevenir verbalment moguda. Del que es tracta és de saber qui ocupa i ocuparà el centre del debat literari —qui es fa amb el titular de premsa— i qui la perifèria d’aquest espai. Per ocupar un espai s’ha de desplaçar qui l’ocupa. Per això (…] sentim i llegim d’una manera més evident, en tots els tons imaginables i possibles, que la generació dels setanta ha fracassat. És l’anella que faltava perquè la generació del setanta tanqués el seu cicle. (Ibídem, p. 169.)

Vet aquí com existeixes no només quan l’adversari et reconeix com a tal, sinó quan t’ubica en una posició de poder que et vol prendre. O dit d’una altra manera, l’acusació d’haver fracassat és el veritable triomf, i molt més si determines el propi marc conceptual on han de negar-te generacionalment per afirmar-se individualment. Això es veu amb claredat en un exemple summament representatiu. Si al recent cinquantè aniversari de l’antologia Cabanyes-Graells ningú —llevat de J. J. Isern—no en cantà gall ni gallina, al vint-i-cinquè, l’AELC va convocar unes plàcides jornades commemoratives on els autors recordaven el caràcter amateur però fundador, la ingenuïtat i el caràcter subjectivament participatiu del llibre. Quant al terme «generació dels setanta», del qual assumien cert rebombori excessiu, Graells reconeixia que ells no se l’havien inventat pas sinó que s’havia popularitzat a l’entorn de la gauche divine i que havia fet fortuna periodística especialment a Tele/Estel, Oriflama i, en menor grau, Serra d’Or. Segons Graells: «En la nostra idea no només hi havia la voluntat de fer agitació literària des d’una militància d’aquesta Generació (…) Nosaltres érem del 50 i ens consideràvem benjamins, els més petits d’aquesta Generació, i no ens ho miràvem des de fora sinó que d’alguna manera participàvem o volíem participar de la Generació. Però aquest era només l’objectiu, si voleu, més evident, més obvi del llibre».13 O si es vol dir de tota una altra manera, només cal llegir novel·les tan representatives com Oferiu flors als rebels que fracassen (1972) o Esquinçalls d’una bandera (1977) del mateix Oriol Pi de Cabanyes per adonar-se de l’evident presa de posició, fos teòrica o pràctica, dins el corpus generacional.

Ara bé, trencant el to plàcid de la resta de comunicacions, la ponència d’Oriol Izquierdo seria l’única manifestament en contra de tota aquella «entomologia generacional» capaç de relegar, segons ell, l’obra a favor d’un activisme i d’una institucionalització evidentment necessària, però que avantposava els bous davant l’arada de l’obra feta i de qualitat.14 Arribant a considerar-la anacrònica i afirmant que la generació dels setanta ja no existia, Izquierdo reclamava una «relectura no militant» de tota aquella generació a partir d’establir tres nous períodes, i plantejava un parany fins llavors implícit: voler competir amb altres literatures sense abans haver acceptat les pròpies limitacions producte de la seva excepcionalitat. La següent coda, que repetia cada ics paràgrafs, resumeix perfectament el retret principal: «I l’obra? Ja la farem!». Aquesta visió més desplaent amb la G70 es veu molt més clara a Fahrenheit 212, libel que Izquierdo conjuntament amb Jaume Subirana i Josep-Anton Fernàndez signaren sota l’ardit del nom col·lectiu de Joan Orja —un ardit ben comú amb antecedents com els Trencavel i els Ofèlia Dracs o posteriors com V. Julius o Carles Bau de l’Aire.15 Aquells llavors barbamecs es treien de sobre qualsevol imputació de manca de caràcter generacional ja que n’abjuraven amb llenguatge d’època —«De generació literària, doncs, nasti; però sí que formem part, lògicament d’una generació sociològica…»— i blasmaven la fatxenderia i deixadesa d’uns «germans grans» massa aviciats pel sistema. Aquesta consideració més negativa, coincident en altres autors novells com David Castillo o Vicenç Pagès Jordà, i que s’acabaria trobant a la revista Lletra de Canvi, també s’eixamplava transgeneracionalment fins consolidar-se en una opinió cada cop més comuna. Posem per cas una tothora combativa Patrícia Gabancho, a qui els Ofèlia Drac la hi tenien jurada, la qual no s’estaria de titllar la generació de «mimada» en un recull d’entrevistes a les figures més dominats del moment.16 Fins i tot un franctirador intel·lectual amb TEPT com Joan Ferraté dispararia contra tots ells —més aviat contra els padrins que contra els fillols, val a dir— des d’alguns periòdics.17 En tots els casos, però, fixem-nos que el cavall de batalla no eren només els autors per se, sinó el marc mental que els agombolava sota una concepció «generacional» de la qual no podien escapar-se. Encara més, aquesta fal·lera arribarà a la dècada dels noranta amb l’anomenada «generació Cobi» i depassarà el mil·lenni, bo i adjectivant generacions literàries amb epítets a voltes ocurrents i sovint delirants.18

Aquest predomini del terme «generació» s’explica molt millor si tenim presents dues perspectives que en justifiquen l’èxit. En primer lloc, sociològicament parlant, la recerca d’un arquetipus generacional que definís el propi temps a les acaballes del franquisme i la incipient transició era gairebé una necessitat identitària, alimentada a més a més per un mitificat maig del 68 francès. Tal com plantejava la mateixa M. A. Capmany, la joventut es desvetlla com una nova classe social amb un valor històricament innovador, una esperançadora lleva revulsiva.19 I si tenim en compte que la premsa hi va trobar una veta d’or, llavors s’entén millor una recurrència que va arribar, com assenyala Mercè Picornell, a ser tota una neurosi.20 En un segon lloc netament acadèmic, en concret des del punt de vista de la història de la literatura, l’ús del terme generació havia estat una opció fins llavors comuna, connotada de cert valor científic. A nivell europeu només cal citar autors com Wilhem Dilthey, Julius Petersen o Albert Thibaud per comprovar-ne la petjada en les corresponents històries literàries. I a nivell peninsular la figura d’Ortega y Gasset és ineludible per concebre’n l’ús realitzat per ell i els seus deixebles. Així doncs, no és estrany que Broch s’arrecerés sota les directrius de J. Petersen a fi de citar un criteri d’autoritat que, tot sia dit, era el mateix a què s’havia acollit algú com Guillermo Diaz-Plaja. Malauradament per a tots ells, aquesta metodologia es trobava a les acaballes a finals dels setanta en favor d’altres models i d’una concepció molt més individualista que abandonava utopies grupals. Aquell fantasma generacional que havia recorregut Europa d’ençà del maig francès havia decidit fer-se corpori just quan s’hi deixava de creure.

I no obstant el pes d’aquest terme dins l’àmbit literari, la seva rellevància minva en comparar-la amb l’antologia en tant que gènere crític i activitat metatextual, una eina cabdal per a la consolidació de tantes literatures i, en especial, la catalana.21 D’una banda, és l’opció més solvent per a aproximacions primerenques i panoràmiques, ja siguin en clau territorial o bé segons un període històric o un corrent estètic determinat. De l’altra banda, l’antologia té un component sovint molt més important que allò seleccionat: un pròleg amb què postular una poètica, una estètica o una ideologia determinada. Per tot això, després del tret de sortida emès per l’antologia de Cabanyes-Graells, no és estrany que dues noves antologies líriques publicades el 1981 en recollissin el testimoni per així atribuir-se’n la consolidació. Al racó més acadèmic, La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont. A la banda més heterodoxa, Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) de V. Altaió i J. M. Sala-Valldaura. Tot i les essencials diferències de mètode, ambdues recollien l’encara minsa producció d’aquells joves poetes que, en poc més de deu anys, havien passat d’una aparent perifèria a ocupar una cada cop més poderosa centralitat literària. Només cal consultar els guanyadors d’un premi com el Carles Riba entre el 1972 i el 1982 per treure’n conclusions. Les introduccions d’ambdues antologies, veritablement documentades i amb propostes innovadores, insistien a reafirmar el domini assolit, el canvi estètic respecte de l’anterior «realisme social» amb tot el control institucional i de repertori. De fet, és en aquest sentit que Broch afirmava que la G70 havia tancat el seu cicle ja que donava l’operació d’ocupar el centre del sistema literari per enllestida. I és en aquest mateix sentit que aleshores es permetia ser més exigent; segons les seves pròpies paraules, «l’èxit o fracàs d’una generació se salva amb l’obra individual d’alguns dels seus membres; no pas, lògicament, amb la de tots».22 Malauradament, de resultes d’aquesta estratagema, el recurs a publicar antologies en clau juvenil com qui llesca generacions cada decenni es va confirmar com un cíclic efecte secundari.23

Així doncs, vint-i-cinc anys després d’alguns estirabots i cinquanta després d’un aparent oblit que els hauria condemnat a la irrellevància, potser ja és hora de jutjar-los individualment. Sens dubte mig segle aporta suficient perspectiva. Durant aquests anys els nostres tres crítics han desenvolupat una trajectòria laboral i literària veritablement notable i diversa. La veritat és que només À. Broch ha persistit activament —militantment?— en l’ús d’aquesta denominació, i cal suposar que en els imminents vuitè i novè volum de la nova Història de la literatura catalana dirigida per ell mateix conclourà aquest gran projecte crític i vital. Així mateix, la carrera dels antologats com de tantíssims altres autors incloïbles dins la G70 ha estat múltiple, diversa i no estrictament literària. L’evolució i els interessos de tots ells, en conclusió, és lògica i comprovable, i molts d’ells han tingut papers considerablement rellevants dins el camp literari català. Al cap i a la fi, recordem-ho encara que sigui tardanament, tots i cadascun d’ells van ajudar en la reconstrucció d’un polisistema literari esbucat pel franquisme, bastint els fonaments d’una infraestructura cultural fins llavors apuntalada pel Seixantisme, segons defensa Marta Vallverdú, i alhora patint en pròpia pell les crisis d’una postmodernitat inesperada tal com explica Josep-Anton Fernàndez.24 Per tot això, noblesse oblige, cal reconèixer que aquella dècada fou tan vibrant i mudable que apostar o predir, i sobretot encertar, qualsevol intuïció era tot un mèrit. Tots som bornis de la pròpia contemporaneïtat, en definitiva, i sols els orbs la besllumen.

Per tant, si reprenem les qüestions que J. Guillamon plantejava retòricament per explicar-se les raons d’aquella desafecció sota tot l’exposat fins ara, les respostes potser no són les esperades. Per començar, perquè la visió nefanda d’aquell article es contradeia amb un segon article seu, publicat de fet el mateix dia i a la mateixa pàgina, on celebrava la trajectòria de Biel Mesquida, reconegut públicament amb el Premi Trajectòria i alhora pregoner de la LXX edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern. Fins i tot, arran del número cent del suplement cultural del diari, Guillamon plantejaria pocs dies després un estat de la qüestió molt més afalagador i esperançat on no s’estava de citar la teoria dels «cinc imprescindibles» de Xavier Bru de Sala: «Porcel, Monzó, Palol, De Jòdar i Moncada, cinc clàssics vius». Aquest epígraf, conjuntament amb d’altres usos sinonímics com «clàssics contemporanis» o «clàssics moderns» —tots ells oxímorons catedralicis— són altament cridaners i efectius, certament encertats per a per a titulars pescaclics, col·leccions o ready-books.25 Tanmateix, no és que tots ells caiguin en el parany de l’anacronisme com planteja Guillamon, sinó que són eufemismes per evitar parlar obertament del que realment tracta tot aquest afer: el cànon literari. En concret, allò que en podríem dir una «canonització sincrònica» i que I. Even-Zohar tracta com a «planificació cultural».26 És a dir, el control no d’una llista d’obres modèliques d’ascendència grecollatina que s’ensenya al batxillerat, sinó el poder sobre la pròpia contemporaneïtat literària, exacerbada a més a més per uns nous models de consum i producció i per una crisi lectora de magnituds mcLuhanianes. Ras i curt, la lluita per la vareta màgica de la posteritat literària, la capacitat d’escollir i alçurar els autors del nostre present en un pervindre sibil·lí i infal·lible.

Val a dir que aquestes lluites pel poder sancionador no són noves ni extraordinàries, però sí molt més envitricollades en casos com una literatura minoritzada i subalterna com la catalana, amb un genocidi cultural fallit a les espatlles i un polisistema editorial resultant eminentment diglòssic. En relació amb això, el cas de la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, Antoni Comas i Joaquim Molas ho exemplifica perfectament. Com és prou conegut, la formació d’una historiografia literària pròpia amb bases acadèmiques equiparables a la resta de literatures nacionals europees ha resultat tota una acuitada cursa d’obstacles. En el cas de l’època medieval, la validació de la pròpia tradició literària disposava dels contraforts de la nissaga Rubió i tants altres especialistes. Quant a l’època moderna, es va apostar per una contraproduent «Decadència» que encara avui ens anem espolsant de sobre.27 Al respecte, a més de l’èxit de l’actual any Rector de Vallfogona, el fet que el teatre de Francesc Fontanella sigui un imprescindible dins la biblioteca de clàssics catalans de l’editorial Barcino és un símptoma esperançador. Però en el cas de l’època contemporània, exageracions o comparatives hispanocèntriques a banda, quan Joan Triadú afirmà que el segle XX és el segle d’or de la literatura catalana va incórrer en una malèfica profecia autoacomplerta.28 O sigui, calia mantenir un ansiós, estressant nivell àuric quant a producció i consolidació literària, i tota una fornada de moletes n’assumirien el repte per donar cos a una tradició literària pròpia però socialment intangible, una urgència històrica i educativa que interpel·lava els autors de la G70. Tinguem present com tots ells van viure la publicació d’obres com La plaça del Diamant, El quadern gris o Les dones i els dies, títols que quedarien canonitzats en un brevíssim espai de temps d’ençà la seva aparició. En aquest sentit, recordem l’onzè i darrer volum de la Història… d’Ariel, i com Joan Lluís Marfany forjava l’última baula d’una cadena que es lligava amb el present literari més immediat.29

Vist així, potser s’entenen millor les expectatives subjacents en aquest procés de revalorització dels actuals «sèniors». Segons com ho plantejava Enric Sullà en enumerar les quatre etapes del procés de canonització (legitimació, distinció, consagració i perpetuació), ara ens trobaríem entre el tercer i el quart punt.30 Aquestes etapes, però, cada cop es corresponent menys a uns gustos i sensibilitats ja no canviants, segons Guillamon, sinó que es pot afirmar que s’ha modificat tot el paradigma. Ja al pròleg de Cabanyes-Graells es destacava la importància dels nous mitjans de comunicació, l’adveniment d’una indústria cultural encara més accelerada per una revolució digital que alguns han batejat com a Galàxia Internet. Gustos personals a banda, sembla innegable que aquesta nova societat de la informació basada en sistemes audiovisuals digitals ha arraconat la lectura com a via de coneixement en el vell sentit humanista i humanístic. Reformes pedagògiques europees i nacionals com l’universitari Pla Bolonya del 1999 o el recent Decret 171 d’ordenació dels ensenyaments de batxillerat ens demostren aquesta pèrdua de centralitat de la literatura com a element estructurador tant dins l’àmbit educatiu com dins el formatiu, sigui nacional o merament identitària. La cada vegada menor quantitat de lectors potencials, motivats per oci o negoci, i la lluita per l’anomenada economia de l’atenció fan estralls en un àmbit tan particular com el de la literatura, fet que explica els planys per tants autors que no reben l’interès merescut. Entre la dispersió i la diversitat, la tria es fa cada cop més difícil i la manca d’uns referents majoritàriament consensuats provoca o monòlegs entre convençuts, o diàlegs entre sords.

Ateses aquestes noves circumstàncies, s’explica millor per què rere la revalorització del sèniors s’amaguen tants nervis quan no es reben segons quin crèdit o quines consideracions. Fins i tot, què hi ha rere els atacs a uns joves autors que altra feina tenen que haver d’acontentar expectatives alienes. Al cap i a fi  es fa molt difícil defensar que la G70 hagi estat mai desatesa quan ha rebut una atenció periòdica. Als premis literaris Ausiàs March i Joanot Martorell de Gandia del 2004 ja es celebraven unes taules rodones sobre els escriptors i les escriptores del anys setantes i que cloïen amb un homenatge final per a Josep M. Castellet.31 Els guanyadors, per cert, foren X. Bru de Sala i Jordi Coca.] Al 2012 el Centre d’Arts Santa Mònica acollia l’exposició La revolta poètica 1964-1982, on es reivindicava el passat contracultural —i contracultureta, perllongant la malícia de Joan de Sagarra— de molts d’aquest autors i se n’editava un catàleg.32 Costa molt compadir segons quins plors quan alguns dels integrants de la G70 han gaudit de les millors condicions contractuals possibles, han guanyat els més ben dotats premis literaris abans i després d’haver-ne format part del jurat, han dirigit publicacions institucionals, han tingut càrrecs públics de confiança o han participat en projectes editorials amb rèdits molt notables. Resulta molt confús acusar els joves autors de desatendre els nostres sèniors quan, per exemple, Maria Mercè Marçal és clau per entendre l’anomenada «poètica del cos», l’aposta lírica predominant durant els darrers anys. O considerar que manca una relectura de la tradició quan autores com Carlota Gurt, Núria Bendicho o Irene Solà han pres Víctor Català com a motiu i motivació de la seva obra. No s’entenen segons quines jeremiades quan Julia Ojeda ha coordinat un cicle de lectures de Julià de Jòdar a aquesta nostra revista internàutica. I és incomprensible escoltar els marrameus apocalíptics d’algú com Miquel de Palol just quan la secció literària del New York Times li publica una lloadora ressenya de la versió anglesa d’El jardí dels set crepuscles, títol que per cert serà reeditat trenta-cinc anys després de la seva aparició a la mateixa editorial que li ha publicat el seu darrer Bootes.

Sembla ser que la literatura catalana sempre fa salat. Endarrerits per culpa pròpia o gairebé erradicats per mèrits aliens, anem a l’encalç d’uns corrents històrics o uns models estètics imperants per, just emparellar-nos-hi, recular i haver de començar. En aquest desig d’assolir una normalitat cultural que a hores d’ara ja ningú no sap què vol dir, potser sota la inèrcia de qui va a rebufada del cap de la cursa, toca pagar el preu d’arribar tard i malament. Amb sort, alguns prenen consciència de com la urgència per recuperar tasca i temps els incapacita d’atendre correctament les necessitats més imminents. Segons ens recordava Olívia Gassol, Jordi Castellanos també dubtava que «…aquesta no sigui la manera de treballar la història de la literatura tal com ens ho proposen els darrers corrents historiogràfics. Però respon a una autèntica necessitat que cal solucionar prèviament».33 Per tant, potser és hora de preguntar als teòrics de la G70 —així com a nosaltres mateixos— si no estem tots cometent les mateixes errades dels mestres. Al cap i a la fi, com hem vist en el cas de les antologies, registrar una sèrie de punts més sociològics que estètics per projectar de cara al futur tot d’autors cabdals no sembla la millor de les pensades. Potser el desig de mantenir, articular i defensar un cànon literari autònom i autòcton, una tradició literària identitària transmesa des de les institucions educatives i nacionals, quan vivim en un camp cultural globalitzat i en guerra constant a través de plataformes digitals, no tindrà el resultat que hom desitjaria.

Potser d’aquí plora la criatura, o el drac de la G70. Del fet d’haver posat l’arada davant dels bous —aquell «i l’obra?» d’Izquierdo— i trobar-se que, un cop fetes les obres en ploma de tants i tants autors, alguna indubtablement meritòria i de qualitat, la societat ja no els atorga el crèdit, la validesa o la representativitat que se’ls havia promès. En arribar el moment definitiu, adonar-se que som en un regne de taifes on ningú no és prou decisiu ni cap dels seus defensors té prou poder perlocutiu o performatiu per fer reals els seus desitjos. En cas contrari, conformar-se amb el fet que la tria d’una assignatura universitària de segon cicle, potser més optativa que troncal, on la lectura obligatòria d’un únic títol de Quim Monzó en poc més de sis hores lectives serà tota la formació acadèmica rebuda. I per tot això, qui sap si el millor que pot passar és que aquella Hidra de tants caps i tants barrets que denominem la G70 no acabi tenint cap cara recognoscible, cap identitat pròpia a partir d’un nom o d’un títol. Més que un dragó, la G70 fou en realitat una bèstia acèfala des del seu naixement, un drac màgic producte d’una fundació utòpica que prometia als joves escriptors pervivència i reconeixement. Malauradament, joves, reis i prínceps, siguin escriptors o lectors, es fan grans mentre que el drac generacional s’allunya trist i moix, a poc a poc, molt lentament, fins que se’n torna al fons del mar.

  1. Vegeu la trobada d’autors octogenaris que la ILC va convocar al Palau Robert a: DDAA, «La Institució de les Lletres Catalanes homenatja els #SèniorsLiteraris». Pel que fa a l’AELC, recordem activitats com el cicle «La literatura no té edat. Diàlegs intergeneracional arreu del territori» coordinat per Sebastià Bennasar; els darrers monogràfics de la col·lecció «Retrats», o el projecte d’entrevistes audiovisuals «Lletres i Memòria» conjuntament amb el portal d’internet «Banc de la memòria».
  2. O. PI DE CABANYES; G-J. GRAELLS, La generació literària dels setanta. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949, Barcelona: Pòrtic, 1971.
  3. V. MARTÍNEZ-GIL, «Els escriptors com a intel·lectuals postmoderns», dins R. PANYELLA; J. MARRUGAT (ed.), L’escriptor i la seva imatge. Contribució a la historia dels intel·lectuals en la literatura catalana contemporània, Barcelona: GELCC / L’Avenç, 2006, p. 299-322 (p. 300).
  4. PI DE CABANYES; GRAELLS, La generació, p. 23
  5. Per a més informació, vegeu À. BROCH, «Crítica militant: funcions i problemes», dins DDAA., Història i crítica de la literatura catalana avui, Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 45-67.
  6. Vegeu À. BROCH, «La poesia catalana: 1967-1977», dins À. BROCH, Literatura catalana dels anys setanta, Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 21-70.
  7. Recordem dues taules rodones a hores d’ara paradigmàtiques: À. BROCH, «Taula rodona amb els “nous poetes”», Canigó, núm. 328, 19-1-1974, p. 10-12; G-J. GRAELLS, «La poesia, és a dir la vida. Taula rodona amb set poetes joves», Serra d’Or, núm. 173, febrer del 1974, p. 17-21.
  8. BROCH, Literatura catalana dels anys setanta, p. 52.
  9. À. BROCH, «Sobre la generació literària dels setanta», dins À. BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, Sant Boi de Llobregat: El Mall, 1985. Es pot llegir la traducció castellana de J. PETERSEN, «Las generaciones literarias», dins E. ERMATINGER (ed.), Filosofía de la ciencia literaria, Madrid: Fondo de Cultura Económica, 1984.
  10. J. M. CASTELLET, «Àlex Broch o la passió de la crítica», dins BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, p. 11.
  11. BROCH, Literatura catalana: balanç de futur, p. 52
  12. À. BROCH, «La renovació literària dels vuitanta», dins À. BROCH, Literatura catalana dels anys vuitanta, Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 165-184.
  13. G-J. GRAELLS, «La generació literària dels setanta», dins DDAA., La generació dels setanta: 25 anys, Barcelona: AELC, 1996, p. 11-23 (p. 22).
  14. O. IZQUIERDO, «Quantes generacions perdudes», dins DDAA., La generació dels setanta, p. 59-70.
  15. J. ORJA, Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent, Barcelona: La Magrana, 1989.
  16. P. GABANCHO, Cultura rima amb confitura, Barcelona: Edicions 62, 1969.
  17. Vegeu articles com «De generacions» o «Dels poetes d’ara» recollits a J. FERRATÉ, Provocacions, Barcelona: Empúries, 1989, p. 33-38 i 111-112, respectivament
  18. Sense poder ser exhaustiu, «generació colacao», «generació de l’entrepà», «generació Horiginal», etc. Per a un prisma més polític i nostrat, vegeu J. SALA I CULELL, La generació tap. L’herència enverinada dels fills de la transició, Barcelona: Ara, 2020.
  19. M. A. CAPMANY, La joventut és una nova classe social, Barcelona: Edicions 62, 1969.
  20. M. PICORNELL, «Aquella estranya neurosi col·lectiva: crisi i continuïtats en la cultura catalana en el vèrtex 1969/1970», dins DDAA., Transformacions. Literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà, València: PUV, 2010, pàg. 29-54 (p. 39 i ss).
  21. Per a una anàlisi descriptiva, vegeu J. F. RUIZ CASANOVA, Anthologos: Poética de la antología poètica, Madrid: Cátedra, 2007. Per a una anàlisi històrica en clau catalana, vegeu M. DO CEBREIRO RÁBADE VILLAR, «Elements per a una historia de les antologies de poesia a Catalunya», Els Marges, núm. 83, tardor 2007, p. 15-44.
  22. BROCH, Literatura catalana dels anys vuitanta, p. 13
  23. La corrua és interminable. Comproveu D. CASTILLO (ed.), Ser de segle. Antologia dels nous poetes catalans, Barcelona: Empúries, 1989; E. FARNÉS (ed.), 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans, Barcelona: Proa, 2001; S. ABRAMS; F. ARDOLINO (ed.), Imparables. Una antologia, Barcelona: Proa, 2004; DD.AA., Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans, Palma: Documenta Balear, 2008; etc. Així mateix, sense esmentar-ne d’altres en clau territorial, temàtic o de gènere, podríem citar híbrids com J. JULIÀ, Modernitat del món fungible, Barcelona: Angle, 2005; o DDAA., Qui no mereix una pallissa! La darrera generació d’escriptors catalans, Barcelona: L’esfera dels llibres, 2005. 
  24. Vegeu M. VALLVERDÚ I BORRÀS, Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60, Barcelona: L’Avenç, 2022; J-A. FERNÀNDEZ, El malestar en la cultura catalana. La cultura de la normalització 1976-1999, Barcelona: Empúries, 2008.
  25. Fent la competència al model establert per «les Millors Obres de la Literatura Universal» d’Edicions 62, vegeu la col·lecció «Clàssics moderns» d’Editorial Edhasa que Francesc Parcerisas va dirigir entre 1985 i 1993. D’altra banda, vegeu L. BORRÀS, Clàssics moderns, Barcelona: Ara, 2013
  26. Vegeu I. EVEN-ZOHAR, «Planificación de la cultura y mercado», dins M. IGLESIAS SANTOS (ed.), Teoría de los Polisistemas, Madrid: Arco, 1999, p. 71-96.
  27. Vegeu el IV volum dirigit per Josep Solervicens de la nova Història de la literatura catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana / Barcino / Ajuntament, 2016.
  28. J. TRIADÚ, Memòries d’un segle d’or, Barcelona: Proa, 2008.
  29. J. L. MARFANY, «El realisme històric», dins Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, vol. 11, 1988, p. 221-283.
  30. E. SULLÀ, «Notes sobre la formació dels cànons literaris», Cultura, núm. 6, juny 2010, p. 62-85.
  31. Vegeu l’anunci publicat a la revista L’Espill, núm. 17, tardor 2004, pàg. 105. Accessible a < https://roderic.uv.es/handle/10550/34583> (Consultat el 25/08/2023
  32. Vegeu el catàleg signat per V. ALTAIÓ; J. GUILLAMON (ed.), La revolta poètica. 1964-1982, Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2012.
  33. O. GASSOL, «Jordi Castellanos i la construcció de la historia de la literatura catalana», Els Marges, núm. 130, primavera 2023, p. 14-32.
1 2 3 16