Les memòries de la filla del Mikimoto

Encara rai que tinc amigues com la famosa filòloga montblanquina Brigid Amorós. Potser vosaltres no sabeu qui és, però es tracta de tota una institució a la zona sud de la Conca de Barberà. Lectora impenitent i experta en la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany i de Britney Spears, dues figures cabdals per entendre el feminisme català i mundial dels segles xxxxi. Em va dir que em regalava Fucking New York, que no l’havia acabat però que tampoc ho faria perquè se n’havia cansat; li semblava reiteratiu. La Brigid és una noia molt educada. Jo diria que és un llibre anecdòtic i, sobretot, que es fa més llarg que un dia sense pa (de motlle). Avui escric un article històric, ho confessaré d’entrada. És la primera ressenya a la meva vida que faig sense haver-me llegit el llibre sencer. Reconec que me n’he saltat pàgines i d’altres les he repassat en diagonal com qui llegeix les contraindicacions del Paracetamol. 

Fucking New York porta com a subtítol Història dels meus límits. Diria que la intenció de l’autora era narrar-nos una joventut viscuda intensament, on posa al límit les seves condicions físiques i mentals en un anar i venir de relacions malsanes i addictives. Tot emmarcat en una ciutat mítica, plena de perills i sempre excitant. Crec que involuntàriament acaba sent un llibre que mostra de manera descarnada els límits de la seva capacitat com a narradora. Es pot afirmar sense cap problema que Laura Calçada té la mateixa habilitat per a l’escriptura que Ferran Adrià per a la recitació de J. V. Foix.

Les memòries de la filla del Mikimoto parteixen de diverses premisses, la majoria equivocades. Trontolla arquitectònicament i estilísticament. És ineficaç tant la descripció dels espais, com l’estil d’escriptura i la concepció dels personatges que hi apareixen. Primer de tot, Calçada pressuposa que la ubicació del relat ja desperta en si mateix l’interès per la lectura. Això és rotundament fals. Creure en l’atractiu per se de Nova York com a ciutat literària és un error. Ja ho va demostrar Carmen Martín Gaite amb aquella monstruositat titulada Caperussita —així és com ho pronunciava jo, per a desesperació de la professora— en Manhattan (1990), que ens van obligar a empassar-nos a l’assignatura de castellà de 2n d’ESO. Mai una versió de la Caputxeta Vermella havia resultat tan desesperant. La qüestió, tornant al tema, és si tu com a narradora ets capaç de generar interès per un espai, sigui o no icònic de bell antuvi. No és el cas. La Nova York que ens pinta Laura Calçada és un lloc que provoca una mandra descomunal, ple d’impostors i xarlatans com la mateixa autora. Si estigués ben escrit, podria entendrir-nos, tenint en compte el que diu que hi va viure, perquè tot plegat fot llàstima. Tal com està plantejat ara mateix, però, només genera badalls i allò de fullejar de tant en tant les pàgines per veure quantes te’n falten per acabar el capítol.

Per què el llibre és tan avorrit? Oh, Bongònia! Doncs perquè la prosa de Calçada és plana i funcionarial, sense color, sense cap vivesa. Darrere les seves paraules no s’hi amaga personalitat ni gràcia per escriure ni narrar res amb un mínim d’entitat. De tant en tant, tanca els paràgrafs amb alguna sentència lapidària que es mou a mig camí del llibre d’autoajuda i de la prosa d’horòscop. En més d’un cas, si intentes entendre’n el sentit veus que, o bé no en té, o bé és una simple dita de peu de banc: «Aquella ràbia meva que jo només sabia detectar com a tristesa era l’extrema solitud en què existia» (p. 49). «Havia trobat l’atenció i la guia que buscava, però el sentiment de culpabilitat i el buit m’amaraven. Sempre acabava perdent el camí de tornada cap a mi» (p. 87). «M’atrapava l’angoixa i em perdia en l’enteresa de no anar beguda» (p. 105). Molt bé. A banda d’això, sovint els paràgrafs estan mal encadenats, avancen caòtics, amb aparicions i desaparicions de personatges que no saps ben bé qui són: amics, amants i altres coneguts o saludats. El caos mental de l’escriptora es trasllada al text. Podria ser una opció estètica, però diria que és simple incapacitat per ordenar el discurs. Al final ja no saps si t’està parlant d’un fisioterapeuta dominicà, d’un informàtic filipí, d’un cambrer iemenita o d’altres persones humanes. El pitjor és que, com a lector, t’és absolutament indiferent perquè tens la sensació que sempre s’està donant voltes al mateix tema. Els amants passen però la immaduresa es queda. 

Un altre error bàsic és el de la inclusió dels materials del llibre. Publicar un dietari íntim i quotidià implica també saber seleccionar-ne els episodis rellevants perquè és així com agafen valor i brillen. Si no el podes una mica, com és el cas, acabes tenint una successió de fets idèntics i pleonàstics. Moltes estones en pijama el cap de setmana. Moments que ben treballats podrien resultar significatius queden ofegats en l’amalgama del dia a dia, per molt que sigui una rutina xopa de sexe i drogues. Si vols explicar massa coses al final acabes en la més anodina xerrameca, un foc d’encenalls, pura faramalla. No es destria el gra de la palla (i aquesta és una expressió que, en aquest cas, té un sentit figurat i literal). És com intentar veure una pel·lícula pornogràfica sencera on, a sobre, entre les escenes sexuals, la protagonista insisteix a convence’t que té taaaants problemes. En realitat, el llibre funciona tota l’estona amb una mecànica idèntica, repetitiva. Encadenar relacions que li permetin viure sempre a costa d’algú altre per la cara. El canvi de residència novaiorquesa, que serveix per organitzar el pas del temps intern del relat, al principi pot semblar que té un sentit, però al final veus que no aporta res perquè la mudança és purament física, no té cap conseqüència per a la protagonista. Els canvis de casa no generen noves històries ni noves perspectives, ella continua vivint sempre de gorra, tot i haver cobrat una indemnització multimilionària. Fins i tot aprofita una novieta porto-riquenya, més jove, perquè l’ajudi a acabar un treball de màster que era incapaç de fer sola (p. 331). A partir d’aquí no és gens estrany que intenti vendre’ns com una epopeia la confecció d’un power point per la presentació del treball final de màster. La sensació de presa de pèl és antològica. En resum, ni el relat ni els personatges no evolucionen. Són éssers plans i sense cap mena de carisma més enllà del tòpic amb el qual se’ns presenten. Som davant de quatre-centes pàgines d’un patró literari repetit, amb variants ínfimes com la nacionalitat dels amants o els espais on carden. Haver-se llegit tantes autobiografies de dones trastocades (p. 201) no sembla que li hagi fet cap tipus de profit.

Perquè, és clar, l’editora de La Lectora em va obligar a llegir-me el llibre perquè diuen, diuen, diuen, que era un festival. Tothom en parla, algú se n’hauria d’encarregar: «Ja ho veuràs, ja! Els vídeos sexuals del Guifré el Pixós al Gim Rabbit del Com si fos ahir es queden en una broma al costat del que va viure aquesta xiqueta!». Bé, Gemma Medina, jo perdono però no oblido. La veritat és que no hi ha cap mamada fins a la pàgina 65. Això, sí, en un taxi. Queda el dubte de saber qui va pagar el servei a qui. Abans tens la típica història de l’au-pair convivint amb una família rica. Una mare estricta, uns nens encantadors i un pare que passa una mica per allà sense entendre res. Una experiència inaudita, tu. Després enganya una senyora jueva que viu en una casa plena de gats, un noi filipí a qui fot les banyes tantes vegades com pot i viu un amour fou amb una noia francesa de casa bona. Entremig, van passant molts cambrers dominicans i crec que fins i tot un artista (?) mexicà. Tot això a banda de la recerca constant de Papis de Sucre per Internet, madurets adinerats que li paguin la festa que el seu veritable progenitor es nega a subvencionar. A les pàgines 302-303 i 318-319 la nostra protagonista es prostitueix amb més o menys ganes i fins i tot té un episodi sadomasoquista lèsbic a la pàgina 313. Poso les pàgines detalladament per si algun lector incaut vol posar en pràctica allò que diu la llegenda que feien els marits de les senyores que xalaven amb les Cinquanta ombres d’en Gray, que demanaven que marquessin amb llapis o subratllador fluorescent les parts calentes i així després ells es llegien directament els fragments interessants. En aquest aspecte, l’únic mèrit que se li pot reconèixer a l’autora és el d’haver aconseguit que un dels seus mansos s’aficionés a La Riera (p. 282). Bravo, Laura. Potser la decepció sostinguda que provoca el llibre és un problema meu d’expectatives, és clar. Però aquest és el risc de sustentar un producte (i un personatge) a través d’entrevistes d’amiguets als mitjans si, darrere, el llibre no s’aguanta per enlloc.

Després entra en escena tota la broma sobre el poliamor que va assolar les converses dels joves entre 2016 i 2017. Potser Calçada Jr. es pensa que estava sent super trendy per viure-ho a Nova York, però jo aquell estiu estava parlant del mateix amb una noia de Cassà de la Selva a l’Hotel Imperial Tarraco. Bé, una farsa/moda més de la globalització. Per sort, ara tots ja ens hem casat monogàmicament i tenim fills que van a la classe dels Conillets de la llar d’infants Bon Camí. Cor quiet, que va deixar dit el mestre Carner. El problema és que, una altra vegada, l’autora s’ho pren tot ben seriosament, es pensa que ens està revelant algun misteri. Tot el llibre es llegeix amb la sensació d’aquell mem del Homer Simpson fent la vertical mentre una iaia groga li fa un gest amb la mà per dir-li sí, sí, ja t’hem vist. 

Segurament, per anar acabant, el gran problema ve de la personalitat de la narradora. Es presenta com un personatge pesat, malcriat i infidel. Imagineu concentrar en un sol llibre tota la tabarra sentimental de l’amic que, d’habitud, t’explica aquestes coses esplaiadament durant cinc anys. Tenir d’amiga Laura Calçada (el personatge) deu ser perillosíssim, no tant perquè t’estiri cap al consum de drogues, sinó perquè fa la pinta d’enviar àudios de whatsapp de més de dos minuts. Una noia constant només —pel que hem pogut comprovar— a mantenir un dietarisme estèril i redundant. El dietari és un art més difícil del que sembla si vols que rutlli. Una de dues: o bé el narrador es converteix en còmplice del lector, per tant, et cau simpàtic; o bé et cau malament però et genera una fascinació tal que t’obliga a continuar llegint-lo. En aquest cas, només tenim una noia apijada amb complex d’Electra que, probablement, es dedica a seduir tothom perquè no aconsegueix a qui més desitja: ço és, son pare. I quin pare! Ara arribem al rovell de l’ou que explica la publicació d’aquest volum. Miquel Calçada i Olivella. Un home que resulta que tenia pasta gansa per a tothom excepte per a la seva filla. 

Jo aquí estic d’acord amb el senyor Mikimoto. Cal dir-ho. Què és això d’exigir a ton pare una pagueta mensual quan ja hauries d’estar-te guanyant tu sola les garrofes? Me’n vaig a viure a Nova York però que el papà em pagui la festa. Quines barres. I quan, lògicament, el bon home tanca l’aixeta pecuniària del Grup Flaix, resulta que és un dimoni (p. 185). Va, home, va. Estem amb tu, Mikimoto. De fet, la frase que millor defineix la protagonista és una sentència profètica que la noia posa en boca del periodista sabadellenc: «Hauries d’estar al carrer, en la misèria, per entendre alguna cosa, però sempre hi haurà algú que t’ajudi» (p. 321). Hi ha un fantasma que recorre Nova York al llarg de tot el llibre i és en Mikimoto. Sort que hi ha algú que dona exemple. Els fills s’han de pujar rectes com un fust: quina colla de catalans esquenadrets estem exportant al món, si no? Personatges que l’únic lloc de Barcelona que han vist per sota la Diagonal és l’Ateneu Barcelonès. Després es pensen que cal anar-se’n fins a Brooklyn per cardar amb cambrers dominicans com si no n’hi hagués prou amb agafar la L-1 (línia vermella) i baixar a la parada de Navas.

Entenem la ingenuïtat de l’autora, és filla de qui és. No oblidem aquella gloriosa edició d’El convidat dedicada a Miquel Calçada. Allà descobríem que el bon home se n’havia anat a estudiar un màster als Estats Units amb l’entranyable objectiu, algun dia, d’arribar a ser President de la Generalitat de Catalunya. Fins i tot, per anar creant caliu, s’havia posat una bandera catalana al rebedor del seu pis d’estudiant de campus. Pobre Miquel. Com si fes falta un màster nord-americà per dirigir una Comunitat Autònoma espanyola! Pere esunbuenchico Aragonès ja ha demostrat que només fa falta tenir moltes ganes de respectar la Constitució espanyola i llepar sovint la mà d’en Perrosanxes per gaudir d’aquest càrrec (ara que escric això de Perrosanxes se m’ha acudit que, vist així, és com si el Pere Aragonès fos la mascota d’un gos, de manera que s’ha convertit en una mena de Sherman del senyor Peabody).

Bé, parlem clar i anem tancant el tema. L’únic motiu pel qual, llegit veritablement el llibre, se’n pot explicar la seva publicació és la morbositat. La curiositat de voler conèixer la sòrdida experiència i els afers exteriors de la filla d’un periodista reconegut. La seva expulsió del Mikimoto Club familiar. Ah, la catalanor. És molt trist i jo no vull ser el Grinch de la crítica literària, però és que això s’ha de denunciar. Tenim una persona famositzada que s’ha passejat per platós i mitjans de televisió, premsa digital i podcasts generant un contingut a partir d’un llibre que, essent generosos, podria ser la versió d’El Diari Vermell de la Carlota quan se’n va anar d’Erasmus (aviam si s’hi posa, la Gemma Lienas). Ens hem d’escandalitzar perquè va anar una mica col·locada al programa de la Melero? No ens flipem, els artistes pioners en això van ser la boy band Teràpia de Shock. En essència, som davant d’un dietari postadolescent que només deu fer gràcia a aquells que coneixen l’autora, però que, vist des de fora, té el mateix valor que el genoll d’Ansu Fati. A tots els que han contribuït a inflar el personatge fent creure que érem davant d’un llibre rellevant els hauria de caure la cara de vergonya. O fem literatura o fem el Sálvame català. Però aleshores limitem-nos a les entrevistes i a donar feina al Marc Villanueva i al Dario Porras d’En Blau, que ho fan molt bé. Veient tota l’operació de màrqueting generada al voltant del llibre i de l’autora, tens la mateixa sensació que quan la nebodeta Bruna, de sis anys, puja a la cadira el dia de Nadal i recita amb evident fàstic i monotonia:

L’escola és tancada
hi ha llum al carrer,
la senyora Pepa
saluda al carter.
«Que tingui bon dia,
avui és Nadal!
¿No té una carteta,
no té una postal?»

Sí, és aquell poema que acaba dient:

Li porto una carta
del seu fill Pasqual,
que des de Suïssa
li diu: Bon Nadal!

La nena ho fa fatal, no té cap gràcia, i tothom ho ha vist, però els pares i els avis aplaudeixen entusiasmats. L’enganyen. Després la canalla creix, viatja, i tot són problemes i traumes que esquitxen el sistema editorial i crític català. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Esguardar el nostre món: Entre Birulés i Arendt

Potser no és casualitat que només durant aquest últim any a casa nostra s’hagin publicat diversos llibres entorn de la figura d’Hannah Arendt. Penso en La nostàlgia, de Barbara Cassin (Edicions 62) que, si bé no parla exclusivament de la pensadora, sí que li dedica un dels tres capítols de l’obra; Amor sense món, de Miquel Esteve (Navona), corresponent a la narració de la relació entre ella i Heidegger; la reedició de La condició humana (Edicions 62); finalment, i com a coronació, l’estudi Hannah Arendt: el món en joc de Fina Birulés (Arcàdia), entre d’altres que vindran. Vist l’escenari, l’evidència és clara: Hannah Arendt avui està a l’ordre del dia. 

Fina Birulés és la pensadora catalana que més s’ha dedicat a l’estudi d’Arendt. El resultat d’aquesta feina, segons ella mateixa, ha estat «un conjunt de reflexions fetes gairebé en forma de cercles concèntrics al voltant de dues categories, món i natalitat, que permeten il·luminar aspectes menys tractats del seu pensament» (p.10) i que queda avui recollida a l’assaig que publica Arcàdia.

Encara que en pugui tenir la pinta, Hannah Arendt: el món en joc no es pot considerar en cap cas un manual. D’una banda, i malgrat l’objectivitat del text, perquè es tracta d’una lectura reflexiva de la filòsofa; d’una altra, perquè a diferència de la majoria dels manuals stricto sensu, aquest assaig fuig de la síntesi. Birulés no pretén dominar ni domesticar el pensament arendtià, sinó seleccionar i recollir aquelles idees més fèrtils per inserir-les al debat actual i esguardar el nostre món. Cal apuntar també que, tot i el seu caràcter divulgatiu i la seva voluntat de ser útil, l’obra s’escriu des del rigor més exemplar. Això últim ho corrobora l’extens annex de notes que permet a Birulés justificar, ampliar i afinar encara més l’escrit principal, fet que dota al llibre d’una qualitat extraordinària que permet al lector d’aprofundir, matisar o contrastar conceptes i raonaments del corpus arendtià. En poques paraules, Hannah Arendt: el món en joc es converteix en una fita per la filosofia en català, per l’expertesa i cura des de la qual Birulés tracta la pensadora, però en especial per la seva capacitat d’explicar-la sense reduir-la ni simplificar-la, apropant-nos-la com un llumí que ens pot ajudar a clarejar el camí.

Esguardar el nostre món, diu Birulés. L’expressió no és en va i es podria dir que és justament aquesta voluntat la que cohesiona tot l’assaig. El llibre, que es desplega en cinc capítols, queda vertebrat per les preocupacions que més van capficar Arendt: trobar un pensament que no anul·lés allò contingent, que tampoc fos indiferent a la realitat comuna ni a l’experiència i, per acabar, la reconsideració de la relació entre política i filosofia (p.105). En definitiva, qüestions que exigeixen la cerca d’una altra manera d’aproximar-nos al món. Aquest és el quid del llibre. 

Des d’un bon inici, Fina Birulés ens deixa ben clar que és l’afany de comprensió (p.33) allò que posa en moviment el pensament d’Arendt, és a dir, voler donar raó dels esdeveniments, fins i tot dels més terribles com ara el totalitarisme. Un intent que no serveix per concedir una lògica a les atrocitats, sinó per examinar-les i ser plenament conscients que són possibles i que, per tant, no hi podem ser estranys. Tal com anuncia Birulés, «el que pretén Arendt amb la seva obra no és tan sols oferir una mirada que torni intel·ligible un temps passat, sinó principalment mostrar-lo en relació amb els problemes del present» (p.57). En conseqüència, una voluntat d’allunyar-se tant de les teories metafísiques que fossilitzen els fets històrics, com dels intents de justificar el passat, per fer-se càrrec del present (p.73) i responsabilitzar-se’n. Un exercici que en Arendt es troba plenament lligat a la redefinició del mot política.

«Malgrat haver estudiat filosofia i perfilar-se com una figura que prometia una notable carrera acadèmica, en diverses ocasions al llarg de la vida Arendt va rebutjar que es fes servir la definició filosofia política per referir-se a la tasca que desenvolupava: ella preferia la denominació de teoria política», entreveu Birulés. La tradició filosòfica, a ulls d’Ardent, no havia volgut comprendre, sinó imposar definicions definitives. Per això, Ardent retorna a Sòcrates i al seu mètode (pre-)filosòfic basat en el diàleg i la relació. Dos conceptes que volen aproximar-se al món sense prefiguracions i fent-se càrrec del present.

Certament, un dels punts més interessants d’Arendt —i que Birulés destaca— és l’elogi de la literatura i la imaginació: «No ens ha de sorprendre, doncs, que Ardent plantegés el seu curs “Experiències polítiques en el segle xx” que va impartir a la Universitat de Cornell el 1965, com uns exercicis d’imaginació i que advertís els seus estudiants que llegirien “una pila de ficció per tal d’obtenir l’experiència no en brut, però sí sense biaix teòric”» (p. 93). Imaginar és un exercici de pensament obert sense límits, que si bé no cura ni alleuja el patiment, permet prendre distància d’allò ordinari, rememorar-ho, reflexionar sobre la relació entre la presència i l’absència i comprendre allò passat des d’una altra perspectiva. Serà en aquesta facultat on es vinculen les idees que Birulés vol emfatitzar del pensament d’Arendt: la natalitat i l’acció

La natalitat que es presenta com la capacitat més pròpia de la condició humana i l’acció com el fer que transcendeix tota funcionalitat, conjuntament amb la paraula, són els agents que poden donar sentit a la vida i al món (p. 120). Ambdues, però, i Birulés ens ho assenyala especialment, no poden dur-se a terme aïlladament: 

atès que qui comença una cosa només la pot acabar quan aconsegueix que altres l’ajudin» i «la natalitat ens recorda que sempre actuem en una xarxa de relacions i referències ja existents i en un context on els altres també actuen i reactuen, de manera que l’acció sempre arriba més lluny, i posa en relació i moviment, més del que l’agent podia preveure (p.121). 

Tot aquest circumloqui permet desxifrar una de les nocions, si no la noció, més important: la relació i en conseqüència la pluralitat. Arribats a aquest punt de l’obra, cal preguntar-nos: quin és el sentit de la política —«qüestions que no pertanyen a la tradició de la filosofia política ni n’han brollat», diu Birulés, encara que afegeix «això no significa, però, que la seva manera de conduir la reflexió sobre la política es desenvolupi en una lluita frontal amb la filosofia—? Per Arendt és clar: edificar un món comú. Com? Des de la relació i des de l’acceptació que «quan actuem, sempre estem en relació amb, i entre (inter-homines), els altres» (p.79), en una «escena caracteritzada per una pluralitat irreductible, i on, com veurem, la llibertat pot aparèixer i podem distingir-nos i singularitzar-nos», afirma Birulés.

Actuar entre i amb el món, des de la pluralitat dels seus integrants, és una postura que encara que pugui sorprendre, segons Birulés, no és una forma de proximitat, sinó de distància. I això és xocant. A diferència d’altres filòsofs de la cura i l’alteritat que aposten per una filosofia de la proximitat, i que sens dubte combregarien amb moltes de les idees que Arendt desglossa, Birulés s’hi relaciona amb distància. En certa mesura, també diu molt de la manera com comprèn la relació, la llibertat i la pluralitat, és a dir, de la possibilitat de distingir-nos (p. 137) malgrat la presència necessària dels altres. El món comú que predica Arendt no és un món homogeneïtzat, sinó singularment heterogeni. Contràriament, la cerca i imposició de la similitud com a principi per la construcció del nostre món esdevé la llavor del totalitarisme. D’aquesta manera, l’edificació d’un món comú ha de partir de la diferència, de la seva acceptació. Una distància que permet observar l’altre i entendre’l en la seva unicitat.

En definitiva, l’assaig de Fina Birulés és un clam a esguardar el món des de la distància. Tanmateix, una distància que no esdevé indiferència, tot al contrari; una distància que, amb el desig de no ser invasora i malgrat la separació, permet construir un món sentidament comú, però divers. Per acabar, preguntar-nos: és una esperança estèril el que amaga aquest discurs? Fina Birulés llegeix Hannah Arendt no amb l’anhel de donar-nos solucions definitives, sinó amb l’afany de trobar vies perquè el món no se’ns faci aliè (p.218). Ambdues saben i reiteren la dificultat d’aquesta tasca, però persisteixen en el seu missatge, en especial enfront d’aquest món cada vegada més fosc en què ens ha tocat viure. No és trivial que Birulés faci èmfasi en aquesta natalitat i aquest món d’Arendt; al capdavall, les dues nocions esdevenen un incentiu per imaginar nous inicis i per teixir nous espais de relació conscients de la fragilitat i l’especificat i imprevisibilitat del present. Llegir Hannah Arendt: el món en joc potser no ens salvarà el món, però potser sí que ens ajudarà a no acabar de perdre’l del tot.

La terra i el que en dura

Un parell de vegades al mes, una mica per gust i una mica per deure, travesso bona part de l’eix transversal, també conegut com a C-25. Es tracta d’una carretera amable que, si es fa de cap a cap, et deixa veure bona part de l’interior de Catalunya: si, partint-lo pel mig, n’agafes el tram est, hi trobaràs la Catalunya més mediàtica, la que surt a tevetrès, la que hem trepitjat tots, la de les terres gironines. Però jo sempre n’agafo l’altra meitat, de Vic cap avall. A partir de Manresa, el paisatge canvia i els referents també; la part Girona-Manresa està sostinguda per un imaginari col·lectiu, que engloba paisatge, història, tòpics i estampetes, mentre que la part Manresa-Cervera està una mica més deixada de la mà de déu. Sempre ho havia trobat una virtut i una sort, i per no molestar-los gaire, només hi parava per posar benzina. Per a mi, doncs, Sant Ramon, Pujalt o les Oluges no eren més que un cartellet blanc en una línia recta. Anna Punsoda, però, m’ha fet pensar que potser m’ho estic perdent, que potser, el pròxim cop que enfili la C-25 direcció sud, hauria de fer alguna parada més.

La terra dura, últim llibre d’Anna Punsoda, publicat a Pòrtic, és un retrobament de l’autora, en primera persona, amb el paisatge que l’ha vist créixer: la Segarra. És una guia sentimental, però no només això: s’hi barreja autobiografia, història de la comarca, descripció dels llocs imprescindibles o entrevistes amb aquelles persones que poden ajudar a explicar el lloc des d’un altre punt de vista o, més ben dit, parla amb aquells que enriqueixen el lloc, que també són el lloc. A tall de dietari una mica forçat, Punsoda explica aquest retorn al cor de Catalunya amb un breu fil argumental: després de ser mare, decideix que no pot criar els seus fills a Barcelona i compra una casa a la Segarra per anar-hi a viure, primer a temporades, però ràpidament, amb obres i tràmits a mig fer, s’hi instal·len —fills, marit i escriptora— definitivament.

El llibre, doncs, i aquesta n’és la gran virtut, no és només el reguitzell de gràcies i desgràcies d’una comarca més aviat oblidada per la gran majoria de la població, sinó que planteja un canvi de paradigma que s’inicia a escala individual —tria no continuar amb aquest estil de vida majoritari avui: viure a ciutat ofegada per l’estrès, el ciment, el turisme, etc.— però que es fa encomanadissa i crea interrogants en el lector a escala general: què passaria si ens descentralitzéssim col·lectivament, si tinguéssim més en compte el país que hi ha una mica més enllà de l’àrea metropolitana, si recordéssim de tant en tant que també hi ha una Catalunya Central, un oest de Catalunya, que és molt més que una granja gegantina de porcs anomenada BonÀrea que alimenta milers i milions de persones?

Perquè, per sort, és un llibre que parla poc de paisatge i molt de país. És la cara oposada de les novel·les en què la protagonista marxa al camp per fugir de la ciutat i redescobrir-se a ella mateixa observant la natura. No és això.

Dia 11

Què és, el paisatge? Segurament el que esperem trobar en un lloc abans d’anar-hi. Una idea que recull els prejudicis dels forasters —que neixen de les seves necessitats i es difonen de mil maneres durant dècades de cultura—. Qualsevol país necessita un graner i la Segarra és el graner de Catalunya. Per això calen camps i camps de cereals separats per marges de pedra. També calen granges, centenars de granges de porcs, vedells i pollastres. (p. 45)

Precisament perquè l’obra no cau en els tòpics, el llibre planteja la gestió que s’ha fet d’aquestes comarques i les possibles alternatives: des de la importància que hi ha tingut BonÀrea les últimes dècades com a motor laboral, com a atraient per a la immigració i com a transformador del territori; i el possible impacte que podrà tenir a partir d’ara la implementació de plaques solars o d’aerogeneradors a gran escala. Són problemes que afecten tot un país.

I així, entre anècdotes dels fills que empaiten gats, els records d’infantesa i adolescència de l’autora i les visites al museu del torró i la xocolata d’Agramunt, Punsoda va teixint un relat entre passat, present i futur i també entre individu i comunitat. De vegades, entre els viatges d’una comarcal a l’altra per trepitjar tota la Segarra i les entrevistes a eminències de la zona, el relat pot acabar tenint un deix de Quim Masferrer a El Foraster —Segarrencs, sou molt bona gent!—, però l’autora sap dirigir el canvi de l’anècdota al genèric. És conscient que tot aquest reguitzell de persones que li expliquen coses són més que una suma d’individualitats, que són els que recorden el lloc i que ara mateix el creen, perquè una sola persona pot canviar la inèrcia d’un lloc:

Hi ha temporades en què ser català desanima fins i tot als més forts. Ara bé, també té un avantatge molt clar respecte a les cultures que tenen les bases resoltes: una sola persona pot fer una diferència fonamental. Això, que ja passa a escala nacional, a escala local s’amplifica. (p. 11)

Punsoda, a La terra dura, posa el seu gra de sorra per crear aquesta diferència. Fa la sensació que el mateix relat podria haver estat escrit amb un caràcter apocalíptic, però l’obra té una mirada esperançadora, optimista, encomanadissa.

Et ignotas animum dimittit in artes

Sobre Plagia millor!, Manel Ollé, Calla i paga, d’Inés García López, i Urbis phantasma, de Sebastià Jovani

L’Escola Bloom de tallers d’escriptura i seminaris de literatura ha esdevingut un dels centres d’irradiació més lluminosament actius del panorama literari actual. A les seves aules es generen lectures, connexions i estructures de pensament que estan repercutint de manera visible en el circuït cultural circumdant, en gran mesura gràcies a la seva capacitat aglutinadora de noms rellevants, a una activitat tenaç i constantment renovada o a les més que remarcables aportacions públiques que van fent els seus actuals codirectors, Borja Bagunyà i Míriam Cano. Molts d’aquests aspectes s’han fet visibles en la revista Carn de Cap, els tres números de la qual, des de plantejaments oberts, diversificats i fins i tot experimentals —una recerca de nous camins que es fa visible en el disseny canviant i anticonvencional—, han crescut arrelats a tres nuclis inesquivables de la literatura actual: la superació de l’herència monzoniana, els límits del llenguatge i el posthumanisme.

Seguint aquesta iniciativa de portar a la lletra impresa allò que neix en contactes presencials, l’escola s’ha unit a Edicions del Periscopi per fundar la Biblioteca Dedalus, una col·lecció d’assaig pensada per acollir textos sorgits dels seminaris impartits a la Bloom. La declaració explicativa que precedeix cada volum és definidora: «Ens mou el convenciment que la literatura pensa el món i que hi intervé per transformar-lo». Per això la seriositat del projecte, visible en les arrels modernes dels antropònims joyceans Bloom i Dedalus, es combina amb la voluntat d’atènyer tota mena de lectors per proposar-los noves perspectives que els portin a actuar diferentment: «Els nostres llibres caben a les butxaques dels abrics» —i, pot afegir-s’hi, es venen a un preu irrisori en comparació amb l’habitual del llibre. L’apel·lació directa al transeünt que fan els imperatius dels dos primers títols refermen aquesta intenció.

A més, la col·lecció s’ha engegat amb tres assajos emblemàtics de les línies establertes per l’escola. Giren entorn a tres temes nuclears de la postmodernitat: la crisi de la noció d’originalitat, la construcció del subjecte en el capitalisme postindustrial i la relació entre imaginari i espai urbà. Desenvolupen aquestes matèries lligant qüestions lingüístiques, literàries i socials candents tractades des de la més estricta actualitat —com proven, per exemple, les referències de Calla i paga a la pandèmia o a l’assalt al capitoli dels EUA. També els marcs referencials comparteixen significativament marca epocal malgrat ser diversos: la teoria literària de Bakhtín a Genette o Hutcheon, en el cas d’Ollé; la psicoanàlisi i el materialisme de Marx a Lacan, Lipovetsky o Žižek, en el de García; les teories sobre modernitat i postmodernitat de Berman a Harvey, en el de Jovani. Els tres llibres plantegen crítiques al capitalisme neoliberal. Així mateix, són tres assajos que es poden posar fàcilment en relació amb alguns debats i temes centrals a la literatura catalana moderna i postmoderna. Tal com ell mateix exposa, el tema tractat per Ollé ha estat cabdal en l’obra de Pla (p. 45-46) i les lectures sobre Monzó (p. 30), però afecta també l’escriptura de Carles Hac Mor, fonamentada en l’autoplagi i teoritzadora irònica dels prèclums, el que Ollé anomena plagi per anticipació (p. 135). La relació traçada per la psicoanàlisi entre subjecte i llenguatge tal com l’exposa García (p. 11-18) parteix de nocions sorprenentment coincidents amb les plantejades per Riba a l’elegia VII i desemboca en la radical oposició hacmoriana, ja d’herència lacaniana, a la confiança en el domini de la llengua. També l’anàlisi que fa de la construcció discursiva del cos en el capitalisme (p. 39-41) entra en relació directa amb la tendència literària en voga les dues darreres dècades de les poètiques del cos. I totes les qüestions que desenvolupa Jovani són centrals a les representacions literàries de la ciutat en la narrativa catalana postmoderna i als debats sobre l’ús del concepte de postmodernitat en la cultura catalana del segle XXI.

Plagia millor! tracta un tema fonamental per a escriptors en formació, sovint víctimes de l’enganyosa idea adamita de creació original. En aquest sentit, és una bona presentació tant dels cursos de la Bloom com de la col·lecció que l’acull. Ollé hi opta per considerar plagi formes de relació intertextual molt diverses abandonant així una terminologia precisa per una de lúdica (p. 22) que encaixa amb la voluntat de distanciament de les formes del saber acadèmic expressada de manera acèrrima i insistent (p. 23, 24, 73, 81, 83, 104, 113, 147…) per qui, paradoxalment, és professor universitari i sembla identificar l’actual organització burocràtica d’aquesta institució amb la seva capacitat de producció de coneixement, passada i present. Així, no es desenvolupa un assaig lineal i estructurat en funció d’un objectiu, sinó un discurs que gira entorn a una noció clau a partir de la qual teoritza, cataloga i exemplifica aspectes cabdals de l’escriptura literària amb un estil fluid que oscil·la entre l’explicació trepidant d’episodis històrics rellevants; la recerca fraseològica («Plagiar és escriure llegint», p. 35, «converteix un cagalló infecte en un miracle salvífic», p. 82, etc.); la denúncia incriminatòria (feta amb termes insultants, però mancada de la concreció referencial que la dotaria de realitat i efectivitat, excepte en els casos de polèmiques ja mediàtiques que reporta el capítol 4); l’humorisme (no sempre funcional ni reeixit); i el plagi demostratiu (l’escriptura com a «mecanisme de miralls giratoris», p. 25, és una versió dels famosos versos gimferrerians «La poesia és / un sistema de miralls / giratoris»), irònic (l’«escriure llegint» adés citat inverteix el títol de la secció «Llegir escrivint» de J. Todó a L’Avenç) o pràctic (p. 158-162).

Molt més definit en estructura, objectius i llenguatge, Calla i paga parteix d’una descripció breu, incisiva i precisa de la societat actual de l’hiperconsum i del lloc que hi ocupa el subjecte sempre en falta teoritzat per la psicoanàlisi, per desenvolupar una caracterització dels diferents aspectes que condicionen la relació entre individu i entorn en el capitalisme neoliberal i plantejar les possibles vies d’escapament del subjecte respecte de la subjectivitat articulada pel poder. Així, l’assaig es va desgranant a partir de l’examen de problemes com les funcions del llenguatge en la construcció del subjecte; la relació entre desig, gaudi i consum; la creació, mitjançant identificacions i segregacions, d’identitats que acaben ofertes com a mercaderies; la diversificació de gèneres; la insatisfacció permanent dels modes de consum compulsiu; la dissolució del vincle social; etc. Si aquests valuosos aclariments psicoanalítics de la nostra realitat coincideixen amb altres propostes contemporànies —«la tinderditzaió dels vincles» de García és pròxima a l’«amor líquid» de Bauman—, també les sortides que s’hi plantegen conflueixen amb les d’altres discursos coetanis —la restauració dels vincles que proposa García (p. 71) és pròxima a la reconstrucció del sentit de comunitat formulada a The Inheritance, de M. Lopez, així com la desconfiança en les identificacions universalitzables (p. 71-72) o la reivindicació dels límits planetaris (p. 101-103) troba una realització palpable amb incidència sociopolítica en els diversos localismes de Perejaume, Rojals o Alcarràs, tot de discursos artisticoliteraris adversos a la indústria de la felicitat i les narratives d’autoajuda tan ben revelades al capítol 5.

García estableix una comprensió brillant de les formes actuals de construcció subjectiva a partir de fenòmens socials molt concrets, com el moviment #metoo, els tutorials de Youtube o les xarxes socials —potser s’hi troba a faltar TikTok, la que sens dubte regna avui en la mediació fetitxista de l’altre. La consistent anàlisi que desenvolupa acaba provant que el marxisme i la psicoanàlisi són dues eines teòriques plenament funcionals en les reformulacions que se n’han anat produint, malgrat que la cultura catalana dels vuitanta ençà hagi tendit majoritàriament a despatxar-les de manera expeditiva sota una errònia acusació d’obsolescència fundada només en una tipifició ridiculitzadora no actualitzada —Els Marges mateix, i els seus successius directors, han arrossegat durant dècades la llufa de mòmies marxistes de mans d’aquells que no els llegien.

El pas a la modernitat, amb la creació dels mercats literaris industrials i la invenció romàntica del concepte d’originalitat literària, és una inflexió clau per l’assaig d’Ollé (p. 14-16). La fi d’aquesta modernitat i el pas a la postmodernitat ho és per tal que l’anàlisi de García sigui plenament efectiva en relació amb unes condicions històriques distintives que determinen les formes de construcció subjectiva que examina (p. 21 i 37). Cadascun d’aquests canvis és l’episodi fundacional de cadascuna de les dues parts amb què s’estructura el discurs d’Urbis phantasma.

Jovani hi assumeix els procediments clàssics de l’assaig com a temptativa subjectivista, empeltats, tanmateix, del desenvolupament dels discursos filosòfics i acadèmics amb voluntat de fixació objectivadora. Urbis phantasma parteix de l’experiència personal de la ciutat però en depassa possibles formulacions trivialitzadores que han abundat entre els discursos catalans postmoderns com a conseqüència, en part, de la moda del dietarisme i, en una altra part, del comentari literari gratuït i fútil —evident, insubstancial o imaginativament sociològic. Des d’una noció d’experiència central a la modernitat, però reorientada pel gir emocional establert en la teoria afectiva, Jovani es proposa una recerca destructiva de la ciutat. Manifestats al «Preàmbul» i a l’«Interludi», l’ansietat i el malestar de l’actualitat (p. 7) o l’odi i la ràbia congriats en la relació amb la pròpia ciutat (p. 76) activen un projecte de destrucció d’aquesta que s’esdevé en l’àmbit conceptual per afectar-ne la imaginació i la representació, el seu espai superreal d’existència plena on el pensament és acció i, aquesta, possibilitat transformadora. Urbis phantasma és un judici després del qual cal aplicar penes duríssimes a la modernitat, responsable d’haver bastit un món inhabitable que ens ha portat al llindar de l’extinció, en el qual subsistim cansadament sobre el no-res. L’«epíleg», en conseqüència, fa una crida a «la resistència».

Aquest procés destructiu es desenvolupa com una deconstrucció que requereix l’estructura moderna del pensament historicista, però, per descomptat, desvinculada del metarelat del progrés, invertida i buidada de pretensions constructivistes totalitzadores. Així, el llibre es desenvolupa diàfanament per a la comunicació assagística d’un pensament actiu. El primer capítol, «Mites i cartografies de la modernitat», exposa els nuclis fonamentals de construcció de la modernitat (secció «Molochnitat») i la seva crisi a causa d’actors ocultats per una il·lusió mítica desfeta com a conseqüència de la II Guerra Mundial («Décadence i ciutat moderna: ermots, llimbs i purgatoris»). El segon capítol, «Imago mundi postmoderna», presenta la postmodernitat en la seva relació ambivalent amb una modernitat més suspesa o dissolta que no pas desenvolupada o substituïda per un nou paradigma o culminada. Les precisions terminològiques sobre els binomis modernitat/postmodernitat i modernisme/postmodernisme a aquestes alçades de la disseminació dels jocs de llenguatge es fan imprescindibles i Jovani les fa amb seguretat des del marc legitimador del discurs filosòfic («Qu’est-ce que c’est que ce merder de la postmodernité?»). Això li permet integrar el rol de la ciutat en la dinàmica d’aquesta dissolució històrica, que genera uns discursos postmoderns continuadors del disseny de la ciutat com a il·lusió, ara plenament virtual, i uns altres discursos postmoderns destinats a des-il·lusionar («Postmodernitat, ergo postciutat?»). Tota aquesta argumentació desemboca, en el tercer i últim capítol, «Literatura i patologies de la ciutat postmoderna», en la lectura crítica dels llocs de l’individu, de la societat i de les seves representacions en relació amb la ciutat postmoderna i actual. Jovani proposa una desmitificació de la tecnofília infantil del primer ciberpunk i del transhumanisme presentada com a forma deshumanitzadora extrema de la racionalitat il·lustrada i contraposada a la perspectiva insuportable i devastadora d’un J. G. Ballard («Consumits per la tecnofília i la sociofòbia»). Per acabar, examina en representacions crítiques extremes de M. Amis, B. E. Ellis i D. DeLillo la funció del capital com a primer principi de l’omnipresent ciutat postmoderna als habitants de la qual genera tota mena de patologies i disfuncions anul·ladores de la possibilitat de construir-se una identitat moral i afectiva («Mutacions i desventures de l’egotrip capitalista»). Així és com l’escriptor mogut pels propis afectes culmina un viatge al cor de les tenebres en el qual troba l’horror, l’horror que prova els motius que l’han impulsat necessàriament.

A través d’aquest recorregut deconstructiu-destructiu, Urbis phantasma genera un cabdell reflexiu que trama fils amb els discursos més consolidats entorn de la construcció de la modernitat i la postmodernitat cancel·lant definitivament els usos frívolament reduccionistes d’aquests conceptes que van caracteritzar l’assaig català dels vuitanta i noranta, i que encara ressonen avui dia —de fet, Jovani els desacredita sense necessitat de citar-los (p. 111-112). Aquesta operació incita a convocar els precedents catalans sobre la qüestió i, encara més, la literatura catalana que ha funcionat amb igual potència en relació amb la fantasmagoria urbana que la francesa, la italiana o l’anglosaxona. És un altre dels fils que el llibre apunta per a ser desenvolupats en futurs lectoescriptors. Urbis phantasma esperona a pensar la decadència de la modernitat en la Barcelona espectral per on deambula Cecília Ce; la postmodernitat com a crisi ambivalent en la Nova York d’Heribert i Humbert; la progressió posthumana cap a la superació de l’omnipresència de l’espai urbà que proposa Perejaume; o la construcció existencial fantasmagòrica en els simulacres paranoics de les novel·les de Pagès Jordà. En un sentit semblant, apunta només els orígens moderns del paisatgisme distòpic (p. 63-64) i algunes reverberacions posteriors en l’obra de Ballard (p. 134-138), un tema desenvolupable en l’examen de la deglució de la distopia per part de la dominació assossegadora de relats infantilitzadors típicament hollywoodencs. O bé assenyala un tema de possible recorregut amplíssim com és la funció diferenciada que el llenguatge cinematogràfic adquireix en relació amb el literari en una modernitat avançada que transforma les possibilitats de processament lingüístic de l’entorn (p. 69-71).

Mitjançant un estil propi construït a partir de conceptes i relats compartits que no asfixien el subjecte, Jovani obre dimensions pensamenteres a la cultura catalana contemporània des d’un espai d’enginyeria, a la qual fa referència el Dedalus mitològic, i d’aprenentatge, al qual fa referència el Dedalus joyceà, que condueix a la dedicació a les arts ignotes. Urbis phantasma culmina el camí ascendent d’una de les col·leccions més engrescadores aparegudes recentment i la projecta cap a unes expectatives encara majors des de les quals cal esperar que no farà la fi d’Ícar.

«D’ell només me’n queda l’estilogràfica»

A partir de Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman

S’inicia el relat: «una parada de metro separa el carrer Ordener del carrer Labat».

Entre aquest parell de carrers que configuren el títol de l’obra publicada per Lleonard Muntaner i traduïda per Josefa Contijoch i Yael Langella, era necessària tota aquella dolcesa per a l’existència del dolor. En paraules de l’autora, Sarah Kofman (París, 1934 – 1994), «potser els meus nombrosos llibres han estat trencalls necessaris per poder explicar allò».

Assistim així, a l’interludi constant que es debat entre la tendresa i la duresa de la narració d’una infantesa que irromp en el silenci d’una de les èpoques més obscures de la història de la humanitat. La pèrdua de la llibertat, de la família i la cultura religiosa, però sobretot la pèrdua de la imaginació i la incapacitat per a la fabulació es allò que l’holocaust arravata a les persones que, com Kofman, es veuen abocades a una realitat cruenta des dels seus inicis. Una realitat que exigeix la supervivència i, per tant, commina al subjecte a preferir la vida enllà de qualsevol llei o norma. Rastre que en la memòria esdevé un contínuum en tot allò que escriurà posteriorment, no des de la desgràcia i la misèria, sinó des de la vitalitat i la força. Perquè, per sobre de tot, Kofman decideix triar la llum entre l’esfereïdor i el remordiment.

El relat continua, ara en paraules d’una de les veus femenines deportades que apareixen al llibre La mesura dels nostres dies de Charlotte Delbo publicada pel Club Editor i traduït per Valèria Gaillard: «tot era fals, rostres i llibres, tot em mostrava la seva falsedat i em desesperava haver perdut tota capacitat d’il·lusió i de somni, tota permeabilitat a la imaginació, a l’explicació. Això és el que va morir de mi a Auschwitz. Això és el que em converteix en un espectre. Què et pot interessar quan perceps la falsedat, quan ja no queden clarobscurs, quan no queda res per esbrinar, ni en les mirades ni en els llibres? Com viure en un món sense misteri?».

Kofman pretén complir amb l’acció humana que hom compren, satisfer el desig. Així, torna a anomenar l’encadenament de successos que l’han dut a la percepció d’un món sense ambivalències, un món sense misteris. Es a través de la paraula com s’obstina a poder explicar allò, novament, allò que s’inaugura com un desastre i posseeix ara la capacitat de reversió que li confereix el llenguatge i la memòria, un cop inscrit en el marc referencial que proporciona el fet narrable. Canvi de paradigma, la substitució indefinida d’una classe de signes per una altra; això és, assumir la dispersió i la fragmentació del relat, talment com ella postula en reconèixer que «tot va començar quan no vaig tenir res més a dir, quan ja no vaig saber amb què començar ni amb què acabar».

En clau psicoanalítica, Kofman estén el llenguatge, enllà del pla lògic, a les regions alògiques de la vida i, en paraules de l’assagista francès Paul Ricoeur, fa parlar a aquella part de nosaltres mateixos que es menys muda del que el silenci l’obliga a ser. La pretensió d’arribar a l’experiència preverbal a través de la construcció simbòlica, sota la premissa que no només es coneix del desig allò que pot inscriure’s en el discurs, també és el gran misteri al qual fa referència l’autora quan es pregunta com viure en un món on ja no queda res per a esbrinar.

La despersonalització i la pèrdua de la identitat després del procés traumàtic, apareixen en un altre fragment a La mesura dels nostres dies, que s’entremescla, indefectiblement, amb la veu de la infantesa de Kofman i la necessitat d’autoafirmació amb què es va cloent l’obra. Cito íntegrament: «durant molt, molt de temps els llibres es van quedar allà, al meu abast, fora del meu abast. Durant molt de temps. Finalment, em van dir que la meva absència del món havia durat massa. El meu cos no pesava gens, el meu cap tampoc. Dies i dies sense pensar, sense existir, tot i saber-ho, que jo existia —avui, però, ja no recordo com ho sabia—, tot i tenir-ne alguna lleu sensació amb prou feines definible. No aconseguia acostumar-me de nou a mi. Com podia acostumar-me a un jo que s’havia deslligat tan bé de mi que no estava segura que hagués existit mai?».

Carrer Ordener, carrer Labat s’erigeix sobre un text autobiogràfic, un dels motius pels quals demana una lectura profunda. Ja que, sota l’aparent brevetat de l’obra, requereix la mateixa profunditat filosòfica i psicoanalítica de què es construeixen les vivències.

Parlo d’experiències tan quotidianes com ho són els vincles. Tota mena de vincles però sobretot els vincles més primigenis, més complexes, més problemàtics. I és que les relacions familiars posseeixen una presència insistent i significativa en el transcurs de l’obra. També clarament polaritzada.  La figura materna des de l’excés, l’extrem, la duresa i la constricció, i la paterna des de l’absència. Una carència que es transforma en paraula, escriptura, ordenació d’intuïcions i pensaments que no poden sinó possibilitar el relat des d’aquesta falta iniciàtica i persistent —«d’ell només me’n queda l’estilogràfica. Encara la tinc, adobada amb celo, la tinc davant dels ulls, damunt de l’escriptori, i m’empeny a escriure, escriure»—. L’escriptura com l’amor que remet al pare i al mandat que deixa la presència d’una figura fantasmal.

Per altra banda, la relació amb la mare, problemàtica i hostil, es gesta des d’una exigència i una estima difícils de separar de la relació de substitució envers el pare absent. Ell, rabí de professió i una víctima més de l’ocupació, representava per Sarah el compliment de la llei jueva: dejunar els dies en què calgués, respectar el Sabbat, realitzar amb cura tots els preparatius necessaris per a cada festa, etc. Un cop deportat, serà la mare la que assumeixi aquest paper. I, desesperada, acabarà per ocultar tots els seus fills en diferents direccions de França, menys a l’autora, que romandrà al seu costat. Aquesta permanència es transformarà en una convivència cada vegada més complexa, embrollada per més matisos i contorns. Ambdues abandonen el domicili familiar del carrer Ordener per amagar-se a casa d’una dona al carrer Labat. Aquesta dona, Memé, acabarà per reemplaçar la figura materna, «crueltat del desdoblament conflictiu de les mares».  I Kofman, en allunyar-se progressivament d’ella per a reafirmar-se en la seva individualitat, ho fa també dels seus orígens, de la seva religió.

Sota la clara influència Nietzscheana, hi són també presents el concepte de traïció i remordiment. Trair els orígens religiosos i no sentir cap mena de culpabilitat perquè el remordiment i la culpa ens afebleixen i ens distreuen del veritable que serà sempre l’elecció individual en favor de la pròpia vida.

Tal com es recull en els annexos en l’escriptura de Fina Birulés, Kofman va cap al llenguatge a les palpentes entre la necessitat de testimoniar i la impossibilitat de fer-ho, ferida de realitat i en cerca de realitat, aconsegueix dir allò que l’hi havia corsecat la psique tota una vida a través del record velat de la seva infantesa. Es capaç de sanar a través de la paraula, penetrar en el llenguatge a fi de reviure, remoure i reconstituir la memòria que és la seva, la del pare i la de tots els fils de veus intercanviables que ara ja no hi són.