Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2024) és una novel·la protagonitzada per una vagabunda improbable a qui una dona de fer feines castellanoparlant i amb vocació humanitària intenta salvar. La vagabunda en qüestió (com que no en sabem el nom, l’anomenarem així) té certa afinitat amb els nens. És pedagoga i treballa a una ludoteca, però se sent incòmoda amb la posició jeràrquica que ocupa respecte de les criatures a qui ha d’educar. Segons ella, “infància” és “un terme encunyat pel món adult per tal de justificar les seves intervencions sobre un món anterior que ni desitja ni pot entendre”; una d’aquelles paraules que “fragmenten i categoritzen, designen la vulnerabilitat i l’empesten”. Poc després de quedar-se sense sostre, la vagabunda també és acomiadada de la ludoteca i la Trudi, la seva benefactora, aconsegueix col·locar-la com a dona de fer feines. La protagonista es divideix el temps que passa a les cases buides on treballa: dos terços per netejar i un terç per saquejar neveres i armaris de cuina, menjar tant com pugui sense que es noti, descansar en sofàs i terrasses alienes i dutxar-se. Per a això últim, la vagabunda prefereix utilitzar els banys dels nens “perquè el món infantil és caòtic, i això no vol dir que sigui boig sinó que conté totes les possibilitats. És un món al servei del joc, no de la domesticació”. Ella s’identifica amb aquesta infància indòmita que, al seu torn, associa amb la humanitat atàvica de les primeres civilitzacions. “No sé per què hem de viure en edificis si podríem viure entre el Besòs i el Llobregat, la nostra Mesopotàmia fèrtil, escampats en tendes”, reflexiona. I més endavant: “somnio en tribus, en campaments. En un lloc fet de lones i teles i pells, acollidor. Però em veig forçada a viure entre les cases, dins de les cases, de les cases. Una casa no t’acull, et conté. Perquè la pedra, quan toca el cos, el fereix.” Entre la barbàrie més primitiva i la distopia ultraurbanitzada i ultratecnificada en què vivim hi ha un punt mig que s’intueix en al·lusions constants a l’estil de vida de l’antiguitat que, segons la projecció mental de la protagonista, s’assembla al que encara predomina en algunes parts del món (“em ve de gust un etíop, no tant pel cafè com pel que m’evoca la paraula: em porta a l’Àfrica subsahariana, a cases provisionals i a terra sense asfaltar”).
Per a la nostra vagabunda, la infància és el lloc del qual mai hauríem d’haver sortit ni com a persones ni com a societat. Segons ella, els éssers humans som “fongs civilitzadors” que hem convertit el món “en un lloc massa habitable”, de la mateixa manera que un adult és un nen que s’ha domesticat massa. Dins la seva cosmovisió, civilitzar o domesticar equival a sacrificar vitalitat, és a dir, creativitat, llibertat. Si visquéssim en comunitats petites i poc desenvolupades, pensa, satisfaríem la necessitat de refugiar-nos en una terra sovint inhòspita sense que això comportés matar la connexió amb aquesta terra i amb les altres persones. La vida així no seria bucòlica, sinó violenta com la vida ha estat sempre, però com a mínim seguiria sent vida, i no el succedani pobre a què la societat contemporània ens condemna. Per voler ser massa poc bèsties, ens hem tornat pitjor que les bèsties. De manera significativa, la part “Ocàs” d’Ocàs i fascinació acaba amb la frase “em busco el cony i trobo un mort”. El desig necessita teixits porosos per on escolar-se, com les lones i les teles de les tendes somniades per la vagabunda; no pot subsistir confinat dins les barreres pètries que construïm al nostre voltant en nom de la privacitat i la seguretat.
Com ja passava amb Boulder, bona part de la gràcia d’Ocàs i fascinació rau en la tensió entre el que la protagonista diu que desitja i el que desitja realment. D’una banda, anhela el caliu d’un tipus de comunitat arcaica en què ningú no hauria de dormir a la intempèrie. De l’altra, somnia “amb un món fet de comunicació purament escrita. Un món de silenci, sense cares, amb cases buides que puc habitar a hores a canvi de netejar-les”. D’una banda, denuncia que “la ciutat és sanguinària: fabrica solitaris i els obliga a conviure”, però, de l’altra, ella és un producte perfecte d’aquesta dinàmica. El passat de la vagabunda és un misteri. Al principi de la novel·la, ens deixa intuir que va créixer amb cert privilegi, però no sembla que tingui família ni amics ni que desitgi tenir-los. Abans de quedar-se al carrer, ja viu molt aïllada, talment com si hagués construït al seu voltant unes tanques de seguretat invisibles i tan impenetrables com els murs de pedra que la irriten. Pateixo només d’imaginar-me aquesta dona deliciosament antipàtica en una societat com les que enyora, sense opció d’anonimat i separada dels seus veïns només per uns quants pedaços de roba. La vagabunda viu atrapada entre una realitat que l’horroritza i una fantasia d’evasió que, si es realitzés, la faria sentir igual de miserable.
Just quan sembla que la protagonista s’ha emancipat de la caritat de la Trudi, la seva vida es torna a ensorrar. Les càmeres de seguretat instal·lades a una de les cases que neteja sense contracte per vuit euros l’hora l’enganxen fent tot allò que no hauria de fer durant el terç de jornada laboral que dedica a relaxar-se i a omplir l’estómac. Els propietaris de la casa, un matrimoni constituït per un home insofrible i una dona passiva, no només la fan fora, sinó que s’asseguren que ningú més la torni a contractar com a dona de fer feines. La vagabunda entén que les càmeres traïdores funcionen com a extensions artificials dels ulls, com a màquines que milloren la visió humana d’una manera perversa: allà on els ulls es mouen i parpellegen i potser fallen, les càmeres es mantenen estàtiques, omnipotents. No només veuen, també enregistren, i és impossible escapar a la seva delació.
Camille Paglia va escriure que el dia que els fetus es puguin fer créixer en un laboratori serà el dia que l’art desapareixerà per sempre. És a dir, que sense l’afecte i proximitat extremes que ens proporcionen els vincles primaris no podríem desenvolupar sensibilitat, imaginació, capacitat creativa. A Ocàs i fascinació, l’episodi de les càmeres de seguretat representa el punt culminant de la crítica als excessos de la civilització que travessa tot el llibre. Alhora, sentències com “el nostre origen és al nucli d’un univers concèntric. Un úter dins d’una dona dins d’una casa” connecten aquesta crítica amb una preocupació de fons persistent en la literatura de Baltasar. Pensar en úters és tornar a pensar en nens, en l’espontaneïtat dels nens, que és font de la poca o molta llibertat que puguem conquerir com a adults i que els avenços tecnològics, amb la seva tendència a subrogar el contacte humà més estret i directe, podrien arribar a matar. Si la transformació de les cases de tela en cases de pedra va ser una disrupció, els ulls biològics substituïts per càmeres n’és una de pitjor.
La segona part del llibre, “Fascinació”, proposa que d’aquesta societat malalta només se’n pot fugir per una via igualment demencial, de la mateixa manera que els desitjos contradictoris de l’individu el poden acabar duent a l’autodestrucció. “Fascinació”, amb les seves divagacions místiques i el gir macabre i fantasiós, m’ha divertit tant com “Ocàs” m’ha interessat. Baltasar és criticada per escriure des del privilegi i per crear personatges femenins massa patriarcals que no encarnen cap suposat ideal de conducta realment subversiva. Segons aquesta lògica, el final pessimista d’Ocàs i fascinació pot considerar-se “conservador” (una etiqueta que també li han penjat a Baltasar) perquè no ofereix una alternativa realista i esperançadora a la civilització moribunda que presenta. Agraeixo que Baltasar no es dediqui a fer llibres per demostrar que està molt d’acord amb ella mateixa, i espero que continuï abocant en el que escriu sentiments i idees en conflicte. Ocàs i fascinació és, en part, una història sobre la pobresa, la violència i la solitud que s’experimenten avui dia a una ciutat com Barcelona, on tenir estudis superiors i feina ni tan sols et garanteix que et puguis pagar una habitació de lloguer. Per mitjà del seu treball minuciós del llenguatge, que amb cada nou llibre em sembla menys superficialment líric i més realment suggestiu, Baltasar construeix un escenari que també li serveix per barallar-se amb la idea de llibertat, la seva possibilitat i els seus límits. Què més podem demanar-li a una escriptora?