Un destil·lat purament magiar

Per ridícul que pugui semblar, des que vaig descobrir l’escriptor hongarès Sándor Márai tot el que faig com a lector és buscar desesperadament una veu com la seva. Una veu que amb el tacte dels bons metges em mostri les veritats doloroses de l’existència del tot despullades, tal com són. De tant en tant, aquí i allà, trobo en altres autors una espurna d’allò que Márai em va injectar en vena quan el vaig llegir per primer cop, però mai arribo a una electrificació total. No es tracta, és clar, que Márai capti el fons de l’ànima humana millor que Mann, Tolstoi o Proust, però igual que un sol esdeveniment de joventut pot marcar tota una personalitat en la novel·la que ressenyaré més avall, potser la primera veu literària que em va estabornir ha de perseguir-me per sempre.

Així, fa anys que vagarejo a la recerca d’una metadona literària que em calmi la set de Márai i en aquest procés he confiat trobar un filó en el seus compatriotes; al cap i a la fi, el dolor i la saviesa de Márai són un destil·lat purament magiar, marcats pel realisme nostàlgic del qui ha viscut una desfeta inapel·lable i el pas de l’esplendor a la perifèria. Quan —justament— la Segona Perifèria va publicar Abigail, de Magda Szabó, vaig córrer a buscar-lo. I no m’entengueu malament, aquest Bildungsroman d’internat construeix un univers molt gaudible; però el que el cos em demanava no era un Harry Potter històric com el que m’hi vaig trobar. Per sort, vaig donar-li una segona oportunitat quan em vaig topar en una llibreria de segona mà amb l’obra mestra de Szabó, La porta. I per fi vaig trobar el que portava temps buscant. Ara, la Segona Perifèria n’ha publicat una nova traducció (malgrat que l’anterior de la Magrana resultava prou vigent) i no puc fer més que celebrar-ho.

La porta, publicada el 1987, és l’última novel·la escrita per la seva autora, i també la més celebrada. D’un caràcter marcadament autobiogràfic, està construïda com la confessió d’una escriptora turmentada per uns fets que encara que no ha estat capaç d’explicar-se del tot.

La meva religió no coneix la confessió individual, és a través de les paraules del sacerdot que admetem que som culpables i mereixem la damnació […]. Rebem l’absolució sense que Déu ens demani ni explicacions ni detalls. Tanmateix, ara jo us en donaré (pàg. 15)

L’argument gira al voltant de la  intensa relació que es forja al llarg de dècades entre aquesta escriptora i la seva extravagant dona de fer feines fins a la seva mort, un esdeveniment que intuïm de seguida molt traumàtic. Com en Márai, la trama hi juga un paper molt relatiu i, lluny d’estar composta a partir de grans elements de guió, funciona sobretot amb components quotidians i petits, acumulats i sotmesos a una gran pressió. Estem davant d’una novel·la de personatges profundament psicològica en què els personatges esdevenen la trama.

L’escriptora, alhora la narradora de la història, és una màscara de la pròpia Szabó i viurà moltes de les seves mateixes vicissituds —l’aïllament polític i intel·lectual propiciat pel règim comunista, seguit finalment d’una obertura i reconeixement institucional— que són en un segon pla del relat. Aquesta narradora queda més aviat desdibuixada davant la força tel·lúrica de l’autèntica protagonista: la inoblidable dona de fer feines Emerenc Szeredás, que es fica en totes les escletxes de la vida de l’escriptora i inunda qualsevol espai buit. Tota la novel·la se sustenta sobre el seu poder magnètic, que arrossega el lector des de les primeres pàgines. Aquesta desproporció entre les protagonistes, lluny de  palesar un defecte en la construcció de personatges (que sí que detecto en Abigail, farcit de personatges plans) respon en realitat a un mecanisme que Szabó posa en marxa de manera reeixida: el de fer servir la narradora per representar el lector. Davant els rampells inexplicables d’Emerenc, posarà paraules a la nostra estupefacció i aproparà el lector a un cara a cara, abocant en la narradora les pròpies pors i contradiccions.

D’Emerenc, al principi, en sabem ben poca cosa i només en coneixem el tarannà profundament esquerp i insuportablement honest, que es regeix per un sistema de valors ferri i heterodox. És donada a fer regals, però se sent insultada si en rep. Adora Magda, però menysprea els intel·lectuals. Organitza reunions socials freqüents al seu porxo, però no deixa creuar a ningú el llindar de casa seva. Justament la porta que mai s’obre, i que dona nom a la novel·la, ens fa d’esquer. Com més impermeable és Emerenc, més volem creuar la barrera, i Szabó regula amb destresa les molles que ens va donant, que discorren en paral·lel a la informació en pedaços que tenen els propis personatges.

Tothom confiava en l’Emerenc, però ella no confiava en ningú, o, per ser més precisos, tan sols repartia molletes de la seva confiança entre uns quants privilegiats (…) Ens concedia fragments aquí i allà, però cap de nosaltres va arribar a tenir-ne mai una imatge completa. Era com si ens volgués fer la guitza, fins i tot des de la ultratomba: un cop entre els morts, s’ho devia passar la mar de bé, mentre ens esforçàvem a reconstruir la seva història, mirant d’encaixar les peces que tenia cadascú, com si es tractés d’un veritable trencaclosques (p. 173-174)

 Alhora, la porta és la delimitació física d’alguna cosa molt més gran: de tot el seu passat i de tot el seu univers paral·lel que se’ns descriu alternativament com a món, imperi, regne o república d’Emerenc, on ni tan sols l’estat hi té cabuda («detestava els passaports, els certificats, fins i tot les targetes de transport públic» (p.75)) i on no hi intervenen les lleis elementals de la física. Desconcertats, intentem entendre les excentricitats d’Emerenc i la seva particular física d’afectes i retrets capriciosos, intentem trobar una clau per a aquestes lleis que la regeixen per acabar descobrint que en realitat potser tenen més solta que el «sentit comú».

D’una banda, alguns comportaments aparentment arbitraris responen a la genealogia particular del seu dolor, que anem reconstruint a poc a poc. L’odi a metges i intel·lectuals, l’obsessió per objectes estranys i la paràlisi davant les tempestes són traumes fossilitzats, una protecció per no tornar a patir. La porta és, doncs, una cuirassa molt gruixuda, com descobreix la narradora:

Quan anava a la universitat, detestava Schopenhauer. Tan sols més tard vaig arribar a reconèixer l’exactitud de la seva tesi: tota relació afectiva ens fa vulnerables davant del patiment, i com més llaços d’aquest tipus establim, a més perills ens exposem (p.167)

D’altra banda, Emerenc, com Hongria i com els personatges de Márai, han patit tantes desfetes i decepcions que han d’enfrontar-se a la realitat, ja no poden enganyar-se, i han après que no poden refiar-se de les formes ni de l’exterior. Si tracem un fil conductor, el que més caracteritza el comportament d’Emerenc és una obsessió malaltissa per l’essència i el fons de les coses, i els seus grans rampells provenen de situacions en què les formes són oposades a les essències que contenen (mantenir en vida algú que no vol viure, donar un vestit de lluentons a la beneficència).

La brúixola moral d’Emerenc destria a la perfecció la veritat de l’aparença, i la seva omnisciència pren unes dimensions mitològiques: coneix abans que ningú les intencions rere les paraules. En aquest sentit, podem interpretar tota la novel·la com un joc de contrastos coherent, a molts nivells diferents, com un ball entre un ying i un yang que s’acosten contínuament sense arribar a tocar-se.

Així, tenim un dins que representa la pròpia Emerenc, la puresa, la feina dura, una honestedat feridora, la netedat més total, el sacrifici de la classe baixa, l’imperi d’Emerenc que mai ha de ser corromput, un passat glaçat que avança cap a una mort benvinguda. A l’altra banda de la porta hi tenim un fora, una societat hipòcrita que es posa excuses, que s’enganya, representada per Magda, una intel·lectual que ho vol entendre tot, una classe burgesa i mandrosa que no ha agafat mai una escombra però ha trobat molts subterfugis per defensar-se. Cada gest, cada símbol, va reforçant aquests universos contraposats. Emerenc porta brou als malalts en una sopera de luxe; el món de fora hi veu amb sospita l’elegància de la sopera, mentre que ella només es preocupa pel brou que conté. S’ha desfet de tota superficialitat i només apunta cap a l’essència. I Szabó li acaba donant la raó: quan la porta s’obre i el fora entra a dins, com una infecció, tot està sentenciat. Com a lectors hem fet tot el viatge, hem partit de les obvietats del fora i hem acabat entenent les veritats del dins.

Szabó, com Márai, ens serveix  destil·lat purament magiar. A poc a poc ens va posant davant d’un mirall i forçant-nos a acceptar la desfeta. Va enretirant amb paciència els vels dels autoenganys i les convencions socials, de les formes en què ens refugiem. Quan les relacions humanes deixen d’estar intel·lectualitzades o mediades per una racionalitat pràctica, la imatge que en queda és un espantall que Emerenc ens branda igual que Márai, serenament.

Que no s’adona que no fa més que picar ferro fred intentant seduir-me? Jo no vull ningú que no sigui del tot meu. Vostè, si pogués, ficaria a tothom en caixes i quan li convingués agafaria aquella que li fes més falta; aquí, la meva amiga; aquí, el meu cosí; aquí, la meva padrina; aquí, el meu amor; aquí, el meu metge; aquí, les flors premsades de l’illa de Rodes… (…) Si en el seu moment vaig rebutjar aquell home com a amic perquè el volia com a marit, què es pensa?, que ara pot venir vostè i pretendre ser la filla que mai he tingut? (p. 206)

Ja amb la set calmada, torno als orígens, torno a les tesis de Márai que, fet i fet, són les mateixes que les de Szabó.

Sempre acabem responent a les preguntes més importants amb el conjunt de la nostra existència. Allò que es diu entretant no té cap importància; tant se val amb quins termes o amb quins arguments ens defensem. Al final, al final de tot, és amb els fets de la vida mateixa que es respon als interrogants que el món ens planteja amb tanta insistència. (…) Tu et vas llevar l’uniforme perquè trobaves que era una disfressa, i això ja era una resposta (L’última trobada, p.106)

I, efectivament, són els fets el que compta per a Magda. Ha escrit tota una novel·la per intentar redimir-se, com si acceptant la culpa n’hi hagués prou per esborrar-la. Però no hi ha res a fer, aquest dolor de Szabó és un dolor circular; la novel·la comença i acaba amb els mateixos malsons. Uns malsons que potser l’hauran de perseguir per sempre perquè els fets de la vida van donar una resposta que cap quantitat de paraules serà capaç de sobreescriure.

Amistats fantasmes

Sent honestos, fa mesos que tenia pendent de fer un article sobre Els murs invisibles de Ramon Mas. Vaig acceptar l’encàrrec sense saber res de la novel·la ni del seu autor (més enllà de sonar-me’n el nom). Va ser curiós –una d’aquestes casualitats de la vida que semblen realment preconcebudes– perquè quan finalment vaig anar a Correus a recollir el llibre feia just un parell de dies que havia fet la primera visita de la meva vida a Vic. En realitat, a la capital d’Osona, jo hi era de pas, perquè venia del Ripollès, però bé, les meves vacances no són el tema d’aquest text. De Vic, me’n va sorprendre dues coses. La primera, la quantitat d’iconografia processista que encara trobes pel carrer (molt sàviament, el poeta Carles Dachs me’ls va batejar com a “exvots contemporanis”). I, segon, que a Vic hi ha carrers molt costeruts.

A la capital de la Botifarra amb Seques vaig aparcar el cotxe en un indret que es deia Pàrquing del Sucre. El lloc em va xocar perquè lluny de l’aspecte de Hansel i Gretel que el seu nom prometia va resultar ser un descampat bastant inhòspit. Ja us podeu imaginar la meva sorpresa quan l’endemà vaig tenir a les mans la novel·la Els murs invisbles i vaig descobrir que, a la coberta, hi ha una reproducció de la torre del Sucre (que dona nom al pàrquing) un dels espais essencials del llibre i que havia vist en directe per primera vegada a la vida tot just un dia abans.

Com veieu, tots els astres s’havien alineat perquè per fi llegís la novel·la, tot i que… Els murs invisibles és ben bé una novel·la? O més aviat un text que es mou a la frontera del relat autobiogràfic i memorialístic? El darrer llibre de Ramon Mas bascula entre els dos gèneres, donant forma de relat a una experiència personal que és, finalment, un homenatge a un gran amic de joventut. En aquest sentit, Els murs invisibles té un primer mèrit indiscutible: fer llegidora una història molt íntima sense caure en cap moment en la morbositat. Una història de la qual ja en sabem (o n’intuïm) de seguida el desenllaç. Però que ens convida, tanmateix, a descobrir-ne el procés, els replecs i els seus matisos. En un intent de donar un sentit lògic a una decisió, la del suïcidi, que d’entrada sempre sembla incomprensible.

Per resumir-ne els fets concrets: Els murs invisibles ens explica la relació entre el narrador, que s’identifica amb l’autor del llibre, Ramon Mas, i un seu amic de joventut, el Raül Izquierdo, després que en Raül perpetri un intent de suïcidi. La novel·la narrarà la gènesi d’aquesta amistat i els dies posteriors a aquest suïcidi fallit. Els esforços tant de Mas com de la resta de la colla per intentar animar i recuperar l’amic deprimit. I la recança vital que els deixarà el desenllaç de la vida d’en Raül.

El llibre funciona bé perquè la prosa de Ramon Mas és molt sòbria, controlada. Aquest to pausat i sense estridències s’ajusta molt bé a les setmanes de calma tensa que se’ns narren. Com apunta cap a la meitat de l’obra, la “trampa de la memòria t’obliga a reconstruir els fets en lloc de reviure’ls” (p. 92). De manera que l’escriptor vilatortí ha de posar ordre i una lògica lineal de causa i efecte a uns fets que tenen zones d’ombra, que no resulten fàcils d’il·luminar des de l’exterior. I més, encara, si hi sumem el pas del temps, que sempre ho cobreix tot d’una capa de pols autojustificativa.

El relat, doncs, es desplega com una reconstrucció a diversos nivells. La reconstrucció d’un lloc, d’un espai, el del Sucre, i dels personatges que hi van associats. A la vegada, traça les coordenades de l’amistat que els va unir i dels últims dies que tots plegats van compartir fins al desenllaç final. Els “murs invisibles” són les parets mentals que s’eleven i separen un grup d’amics després del trist desenllaç d’un dels seus components. Mas adopta el punt de vista del notari que pren acte de tot plegat, la mirada d’algú que se sent dipositari de l’herència d’aquells anys i de l’amistat que els unia. Les pàgines d’aquest llibre acaben esdevenint la crònica d’una comiat en diverses fases. Pressentit, esquivat i, a la fi, consumat.

L’obra de Mas, en el seu afany de precisió, s’ubica en uns espai molt concrets. A cavall entre Vic, Barcelona (Gràcia, Vallcarca) i alguna fuga a l’Empordà. És una reivindicació, sobretot, d’una primera “perifèria” de Vic, la zona d’el Sucre, que era el punt de trobada de tots els joves osonencs aficionats a l’skate i a la música punk. L’escriptor santjulianenc fa un repàs al naixement de l’amistat adolescent: com les afinitats estètiques són claus per unir persones tímides a qui, d’entrada, en una època d’inseguretats i de formació del caràcter, els costaria connectar amb algú. Així doncs, Mas vol transmetre l’entusiasme per una pràctica (esportiva?), l’skate, i la música que dedueixo que va associada a aquesta pràctica, el punk. (Aquest és un tema que abandonaré aquí perquè tots els meus coneixements sobre els monopatins són unes partides escadusseres de PlayStation 2 al Tony Hawk Pro Skater 3. I recordo que, a més, hi jugava sense volum perquè precisament la música punk que acompanyava el joc (Hey Ho, Let’s Go!) que tant sembla que fascina Mas i els seus col·legues sempre m’ha fet venir migranya).

Les trobades al Sucre acaben conformant una colla d’amics identificats amb aquest nom. Conscientment o no, amb aquest gest, Mas fa que totes les vivències associades al Sucre acabin convertint aquest espai en allò que l’historiador parisenc Pierre Nora va batejar com un “Lloc de memòria”. És a dir, un indret que esdevé símbol d’una memòria col·lectiva. En aquest cas, associada a la generació que hi va passar l’adolescència i primera joventut. Ara, qualsevol lector d’Els murs invisibles, si passa de casualitat o no per el Sucre (per exemple, mentre cerca un lloc per aparcar), sabrà que té un significat especial per a un col·lectiu d’osonencs. La creació d’una petita identitat col·lectiva. Sobretot, també, perquè és allà on es va començar a forjar la llegenda del veritable protagonista de la novel·la, en Raül Izquierdo.

Perquè Els murs invisibles és també l’intent de fixar i capturar un personatge, en Raül. D’encapsular en un llibre una figura carismàtica i (sembla que) fascinant. En aquest punt, doncs, és interessant fixar-se en la posició en la qual se situa Mas. Algú que a gratcient es col·loca a l’ombra del carisma del protagonista i que només pren relleu en instants molt concrets. Algú que se sent dipositari d’un llegat que intenta preservar a través de la literatura. Tanmateix, cal apuntar que una de les flaqueses que també presenta el llibre és que aquesta fascinació que desperta en Raül en el narrador no acaba de traspassar al lector. Vull dir que tot i la lògica estima que el narrador sent per al seu amic, vist des de fora, no tens la sensació que el personatge protagonista fos algú tan brillant (a l’inici del llibre se’n fa una analogia amb un cometa (p. 11)). Una mena de geni incomprès o un Kurt Cobain de la Plana com sembla que el presenti a vegades.

En consonància amb això, em sembla que el llibre creix quan entra a la descripció d’escenes que narren la concepció de l’amistat masculina. Les converses privades sobre l’amistat que mantenen i els primers passos, fallits o satisfactoris, en l’amor. Com sovint, davant de certes converses íntimes, l’interlocutor (el narrador), tira de paraules tòpiques de consol per superar la incomoditat que ens produeixen certes confessions. El llibre esdevé, també, en aquests punts, una mena d’educació sentimental. El reflex d’una etapa de formació, plena de grups de música efímers i de fanzines d’autoconsum. Entrenaments artístics per a una maduresa a la qual no tots hi tindran accés.

És revelador, per tant, el contrast entre la veu narradora adulta i la imatge que projecta del jove que va ser. Com més d’una vegada sembla que la confecció actual del relat enxampi per sorpresa, a contrapeu, el seu jo del passat. Per exemple quan, de cop i volta, a partir d’una escena quotidiana com la preparació d’un àpat, ens deixa caure que, aleshores, era vegetarià. Ramon Mas, amb el pas de les pàgines i la descripció d’aquests comportaments aconsegueix de manera subtil un objectiu important: transmetre’ns la idea d’un temps concret. Traslladar-nos-hi. Fer-nos partíceps d’uns dies que van ser claus per a la resta de la seva vida i que l’han marcat fins al punt que van acabar aixecant uns murs (invisibles, però eficaços) entre totes les persones que els van viure de més o menys a prop. No oblidem que en literatura el temps és el més important i, alhora, el més difícil de representar. De fet, i en aquest llibre es veu molt bé, el més important d’un espai és el temps que enclou i que representa.

Al voltant d’això, les reflexions sobre el suïcidi (p. 64) o el pes que Mas s’autoasigna sobre el mètode final escollit pel seu amic (p. 104), van generant el caldo de cultiu per arribar a una escena final significativa i memorable, la de les pintades pels carrers de Gràcia (p. 121). Un acte vandàlic que acaba sent una carta de comiat original i fragmentària, escrita en diversos espais i superfícies (“Visca la mort triada!!!”), com un epitafi disseminat, una darrera mostra del pas pel món d’en Raül. I que el narrador, premonitòriament, fixa amb unes fotografies que han ajudat a construir el relat que ara podem llegir els lectors.

Els “murs invisibles”, doncs, són finalment totes aquelles capes que ens anem posant per protegir-nos del dolor. Cadascú les seves. La casa mental que ens construïm per intentar entendre i justificar la tria d’aquells que, com el Raül, lícitament han abandonat, i que amb la seva decisió han condicionat, també, les tries de la nostra vida després de la seva absència.

 

Els cent de Capote

El primer que vaig llegir de Truman Capote va ser l’entrevista que Pati Hill va fer-li a The Paris Review, ara recollida en un estoig de dos meravellosos volums a l’editorial Acantilado. M’agrada la gent, sobretot si parlem d’artistes, que posen el treball al centre de la creació. Cap mandrós no triomfa, i si ho aconsegueix no arriba mai tan lluny com si hagués treballat. És una entrevista sincera en què trobes un humà, algú que diu que evidentment que recorda amb il·lusió el primer conte que li van acceptar i que valora el treball i el domini de la gent amb qui competeix. En aquesta entrevista, Capote fa una reflexió sobre la tècnica del conte que em va portar a començar just per aquí, pels contes: «Trobar la manera adequada per a la meua història és simplement adonar-te de si aquesta és la forma més natural de contar-la».

A Capote tothom el coneix per ser un dels pares del que anomenen nou periodisme, aquesta barreja de reportatge novel·lat que tanta fama va donar a Tom Wolfe. Una bona manera d’entrar-hi, si volem traçar un itinerari de lectura per celebrar el centenari del naixement de Capote, és amb Música per camaleons (Quaderns Crema). La barreja inicial, amb sis peces breus, la novel·leta Taüts tallats a mà i set converses i retrats, és obligatòria per entendre l’univers de l’autor. Malgrat que el contingut semble un calaix de sastre, són els fonaments que trobarem tant llegint els contes com les diferents novel·les i novel·letes: personatges magníficament documentats, com si hagués un exercici previ de parlar amb ells; retrats, tant de paisatges com de persones, i de paisatges que esdevenen persones, i, a l’últim, un punt de partida temàtic atractiu, com ara acompanyar una dona de fer feines durant un dia, una entrevista a un maníac reclòs a Sant Quintí, i una darrera peça solemne, un autoretrat cru del que ell es considerava: «Soc alcohòlic, soc drogoaddicte, soc homosexual. Soc un geni».

L’obra i la vida de Capote van de bracet, per això és molt complicat establir un límit entre el que entenia per reportatge i tot el pes autobiogràfic amb què carrega molts dels seus personatges. Que va ser un nen no desitjat és evident. Quan ha d’escriure sobre la seua infantesa, el lector pateix de pena, i cada relat queda empeltat d’una solitud que tot ho amara. En aquesta etapa inicial trobem el que per a mi és la millor peça, «Un record de Nadal», recollit amb «Un Nadal» i «El convidat del Dia d’Acció de Gràcies» a Tres contes (Anagrama). El joc de miralls entre Buddy —un nen— i una anciana —i millor amiga— amb evidents problemes mentals fa que la conversa esdevinga d’igual a igual. Hi ha a tot arreu la sensació de conformitat, de sentir-se afortunat malgrat no tenir res, i, alhora, el retrat de la persona que cerca el caliu per por a la desprotecció, siga del foc, siga dels braços d’un humà.

Capote posava paranys a les diferents entrevistes que va fer en vida. A Conversations with Capote hi ha respostes contradictòries a preguntes calcades, i la biografia en vida a càrrec de la seua tia no ajuda gaire: «That stupid book by my aunt», afirmava l’autor. L’altra biografia, la de Gerald Clarke, és la de referència, per si sou tafaners com jo i us agrada llegir sobre la vida dels escriptors que admireu.

Una de les contradiccions de l’autor és aquesta manca d’identificació amb el lloc de naixement. El Sud dels Estats Units esdevé un personatge més, i sovint exerceix d’opressor, de lloc que deixar enrere, com a «Cierra la última puerta» (Cuentos Completos, Anagrama), en què literalment el Sud exerceix de perseguidor. No defuig tampoc el conflicte racial que es vivia amb més intensitat a aquesta zona del país, i mitjançant personatges puntuals com Mr. Revercomb a «Profesor Miseria» o a «Un árbol de noche» (CC), fa un molt bon retrat de la situació dels negres. Hi ha alhora, però, una certa mirada de tendresa, segurament vinculada més a una època, la d’infantesa, que no pas a un paisatge. Altres veus, altres àmbits (Edicions 62) és la millor mostra d’aquesta nostàlgia, amb aquell jove —ell escriu aquesta obra als vint-i-quatre, i des del disset viu a Nova York— que torna a un poblet seduït pel futur que li espera, amb el pretext de fons de reunir-se amb el pare quan la mare mor.

Trobem, en aquest cas, restes de la marca surenya tan treballada per Faulkner, no solament vinculada a la terra per la qüestió dels paisatges, la sequedat, la calor, sinó per una idea fonamental: la del clan, de família, amb tot el que això comporta a nivell psicològic als personatges. Allò que Faulkner porta a l’extrem a Mentre em moria (Edicions 1984), Capote ho destil·la, ho aigualeix, com volent-se desmarcar, però alhora ho treballa, perquè és el que ell ha vist, i com a bon reporter, parla del que coneix. Un altre dels temes és la manera de tractar l’economia. A tots els relats del sud l’economia passa a un segon pla, i si apareix, és per remarcar-ne la mancança —vegeu «El convidat del dia d’Acció de Gràcies»—, mentre que al nord l’estatus fa la persona; fa el caràcter.

El volum Els primers contes (Anagrama) ens dona l’oportunitat de veure com l’escriptura de l’autor es fa més madura. Són unes peces molt prematures, un xic mediocres per al que trobarem posteriorment, amb unes espurnes que en aquella època no produïen encara cap flama. Això no obstant, a mesura que Capote evoluciona trobem tot un ventall de temes ben curiosos, ja que malgrat que el seu nom va associat al del crim, hi ha infantesa, adolescència, primers amors, primeres relacions humanes…

Tot canvia quan apareix Esmorzar a Tiffany’s (Proa), ara amb una nova —i necessària— traducció de Ferran Ràfols. És una novel·la que, com tota la resta, podria ser un reportatge, ja que el retrat social és d’una finesa excepcional. Hem de pensar que Capote neix als anys vint, una dècada de transformacions gegantines. El final de la IGM dona als EUA el tret de sortida quan a molts països donava el d’arribada. Època de vaques grosses, de malbaratament, de superficialitat, luxe i esnobisme, fins que l’avió que s’enlaira a còpia de vanitat s’estavella contra els edificis des dels quals tanta gent se suïcidarà amb el crack. Aquesta societat, tan ben representada per Fitzgerald a El gran Gatsby (Labreu), contrasta amb una època que viu també l’auge de la lluita racial. Són uns anys en què comencen a aparèixer les conseqüències de la guerra també en literatura —molts escriptors hi van participar: el cas més notable és Hemingway, però Faulkner s’hi va allistar malgrat que no l’agafaren. És el brou de cultiu del qual beu i aprèn Capote, que ja tenia referents com Dos Passos, a banda de la parella anteriorment citada, i, malgrat que no he llegit cap referència bèl·lica en Capote, moltes de les representacions i d’actituds que ell plasma en la societat novaiorquesa són conseqüència directa d’haver guanyat la guerra.

Jo havia vist la pel·lícula Esmorzar amb diamants, i diria que millor així. És un d’aquests casos en què si primer llegeixes, costa que t’agrade la pel·lícula:1 diferent model de dona, diferentíssim model d’home, diferent final, i l’afegitó que dona pes a la pel·lícula, que és Audrey Hepburn cantant Moon river, no apareix mai al llibre. En aquest, Holly Golightly esdevé el perfecte retrat de tota una generació de dones que en època benestant ofegaren totes les seues febleses en glamour, i posa de manifest fins a quin punt l’amoralitat arriba a ser gairebé un component obligatori per a un determinat tipus d’èxit. Malgrat que siga el títol emblemàtic de Capote, segurament molts altres treballs de l’autor passarien per davant, començant per la sensibilitat que demostra a Una guitarra de diamants i, sobretot, al ja esmentat Un record de Nadal. Tots ells, però, comparteixen un tret fonamental: la incapacitat social, psicològica o física dels protagonistes.

Si algú vol defugir per un moment de tants retrats i abandonar-se a la cosa lírica, L’arpa d’herba (Anagrama) segurament és el camí a triar. És deliciosa, amb situacions que et fan riure. Tot i que personalment jo preferisc els contes, perquè allà demostra que domina tant el llenguatge que es permet el luxe de fer-ho fàcil, a L’arpa d’herba trobem el vessant biogràfic que tant em va agradar a Tres contes. Si abans hi havia tendresa, ara hi ha humor, com aquell que dels complexos fa bandera. Trobem, també, més poesia, més musicalitat, frases més altisonants i ampul·loses, tot al voltant d’una sensació de circularitat representada per Collin Fenwick —protagonista— que, impotent per no poder canviar el curs del present, simplement s’abandona a l’anar fent.

Després de L’arpa d’herba passen set anys en què es permet el luxe de no publicar. La fama aconseguida l’hi permetia, i esprem la vida a Nova York. La ciutat ja apareix ben representada a relats d’abans de traslladar-s’hi, com a «Míriam», i resulta curiós veure com poble i ciutat comparteixen el tret de necessitar algú altre que t’integre en societat. El retrat de la ciutat és tan complet perquè com a persona la va conèixer des de la misèria i des del luxe. Des d’esmolar llapis i portar el correu a la redacció d’arts del New Yorker fins a poder viure de l’escriptura. És l’època en què la ciutat destaca més, amb aquella mena de bogeria innata tan ben representada a «El halcón decapitado». 

Per tancar el cercle que hem començat a l’inici, el periodisme i el reportatge són a tot arreu, però troben el millor dels resultats a A sang freda (Proa). Abans, però, ja en veiem la llavor amb Color local, un recull de cròniques pels diferents llocs on va viure en què destaca la figura del jove entusiasta que arriba a una gran ciutat.

A sang freda és el súmmum de tot plegat, i per a mi ha de ser l’últim llibre a llegir, per crear aquest in crescendo. Va estar sis anys per escriure-la —la tranquil·litat que donen els diners sempre ha estat el millor motor de pau— després que el cas d’assassinat de la família de Herb Clutter a un poblet de Kansas arribés fins a Nova York, segurament per fredor amb què Perry Edward Smith i Richard Eugene Hickok mentre estaven en llibertat condicional varen matar sense solta ni volta una família. Com Toni Sala fa a Persecució (L’Altra), hi ha un aprofundiment psicològic en els assassins d’un valor destacable. No n’hi ha prou amb tractar-los de bojos, sinó que rere un impuls com aquell ha d’haver-hi més raons que el simple atzar amb què tot ho lliguen els mandrosos.

No va ser fàcil, però, el procés de documentació. Pensem en un poble que de sobte pateix un brutal assassinat, i tot apuntava cap a algú conegut i proper. En mig de la incertesa, tot de gent de grans ciutats planen com voltors. De fet, segons s’explica a la biografia de Capote, gairebé ho deixa córrer. Quan el The New Yorker l’envia perquè en faça una crònica, mai no pensa en un llibre, però amb l’ajut de Harper Lee rep un tracte preferent per part d’alguns locals. Això no obstant, els entrebancs són evidents. No ajuda gaire, entre d’altres, portar l’ajudant del xèrif i la seua dona a un ambient obertament homosexual. A més, per la seua condició sexual, no van deixar que entrés a la presó per parlar amb els assassins. Les llargues estades a Palamós per escriure la novel·la segur que van suposar una distància i un contrast ben interessant.

El llibre, dedicat al seu amant Jack Dumphy i a l’escriptora Harper Lee, malgrat ser un reportatge, manté l’essencialitat de l’obra que hem anat resseguint. Fet i fet, als contes hi ha reportatges de la mateixa manera que als reportatges hi ha els contes. El preciosisme dels detalls sense la nosa de les floritures transporten l’escola periodística al món literari, de la mateixa manera que el treball de recerca per a una crònica evoluciona fins a l’aprofundiment en la psicologia dels personatges. Literatura i periodisme, com si calgués triar!

*

Un tastet:

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l’oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l’Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l’est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l’aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l’Oest Mitjà. L’accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes —o molts d’ells— porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una’ munió de sitges blanques que s’eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

 

  1. Ara mateu-me, però un altre cas és La Zona d’Interès (Anagrama) de Martin Amis. Visualment bellíssima, la figura de Szmul al llibre és obligatòria, qui representa tots els jueus que havien de treballar per als nazis, entre altres coses, recollint les dents dels gasejats. Al film, però, no es menciona ni el personatge ni aquesta figura. Szmul era el cap del Sonderkommando.

Desig d’estiu. Sobre Com un batec en un micròfon, de Clara Queraltó

La Gabriela té divuit anys, la ment desperta i la llengua esmolada. Està passant l’estiu al poble de l’avi, Belldoc, el mateix poble dels llargs estius de la infantesa. Molts records, però encara és massa jove per mirar el passat o per dedicar-se a fer el mateix de sempre. És l’estiu dels divuit anys, el del cotxe, el del preàmbul de la universitat, «el premi que em mereixia per haver aguantat aquell camí d’aules amb pudor de peus» (p. 22); l’estiu de la primera feina, de la llibertat, de la independència. I, sobretot, és l’estiu del Quim, un home de quaranta anys que lloga una casa amb tres amics. Es coneixen al llac, i és la Gabriela qui pren la iniciativa de parlar-hi. Perquè, és clar, té moltes ganes de viure. Ha d’esprémer cada instant, trencar barreres, gaudir; i un desconegut és una novetat fresca en una localitat de cares i cognoms coneguts fins a l’ensopiment.

Clara Queraltó (el Pla del Penedès, 1988) basteix la seva darrera novel·la, guardonada amb el Premi Llibres Anagrama d’enguany, al voltant de la relació entre dos personatges que es defineixen, a primer cop d’ull, per la diferència d’edat: una adolescent que comença a ser jove i un home que està deixant de ser-ho. La Gabriela té divuit anys, no es produeix cap delicte, no tenen res prohibit; però tot i això. En temps de feminisme i #MeToo, un plantejament com aquest sembla abocat a una equiparació de la noia com a víctima i a esbossar, de manera més o menys profunda, una reflexió sobre la frontera entre l’abús i el consentiment. És a dir, un enfocament que, a hores d’ara, ja hem llegit unes quantes vegades. Per sort, l’autora no va per aquest camí, sinó que capgira els rols tradicionals: és ella qui, desinhibida i amb un desig esclatant, el busca. I insisteix, perquè, d’entrada, ell es mostra distant, prudent. És evident el que vol la noia i el Quim podria aprofitar-se’n, però no ho fa; li segueix el joc sense que sembli que s’hi implica. Ella se l’ha de treballar, si vol intimar-hi. Ell, per la seva banda, és un home que arrossega més inseguretats i errors dels que percep la Gabriela, i que el lector només coneix a mesura que la novel·la avança i el Quim hi adquireix veu pròpia.

Sens dubte, Com un batec en un micròfon és una novel·la de personatges –la Gabriela i el Quim; la resta compleix el seu paper subordinat– en què l’autora demostra habilitat per la penetració psicològica i gust per la introspecció. Té una construcció intel·ligent i mesurada, vertebrada al voltant d’una estructura que trenca el tradicional esquema de plantejament, nus i desenllaç lineal: dividida en dues parts, la primera avança en sentit cronològic des que es coneixen i està narrada per la Gabriela; la segona cedeix el punt de vista al Quim i comença on acaba la primera per, a continuació, tornar enrere, fins al dia en què es va iniciar tot. A més del punt simbòlic d’associar l’adolescent al futur (perquè va cap endavant) i la mitjana edat al passat (per fer marxa enrere), aquesta organització serveix sobretot per graduar la tensió narrativa: en un principi, l’interès es troba en com evolucionarà la relació (se’n sortirà, ella, en el seu propòsit de seduir-lo?); un cop resolt, tanmateix, la intriga rau en el passat d’ell, tot allò que no ha dit a la Gabriela i que hauria d’explicar el seu comportament amb ella.

L’estructura fa també de mirall i contraposa els personatges; a partir de les trobades, de les converses pel xat –és a dir, d’allò que els uneix, que els posa en contacte–, n’exposa les divergències, tant d’estil de vida –la set de llibertat dels divuit anys, quan la Gabriela vol menjar-se el món, però encara depèn de la família, davant de la independència d’ell, que s’ha instal·lat al poble per teletreballar, sense que ningú li ho hagi demanat– com de caràcter, amb una protagonista femenina molt més intrèpida que l’home experimentat. Hi ha moments, en paraules del Quim, «en què es feia visible la distància entre la joventut de la Gabriela i la que havia tingut jo» (p. 163). Com que l’acció se situa al present, es pot posar en perspectiva el contrast entre ser jove avui, en un entorn digital que facilita cert tipus de relacions i l’accés a determinats continguts per a majors d’edat, i ser-ho en el context analògic de la darreria del segle XX, quan la descoberta del sexe arribava més tard i a través de revistes o vídeos amagats sota el llit d’un amic.

Les diferències es fan paleses, per descomptat, en la llengua: cada veu expressa l’edat i la manera d’estar al món del personatge. Per a la Gabriela, espontània i loquaç, un estil col·loquial, propi del registre juvenil influït pel llenguatge cibernètic, com en un diàleg amb una amiga: «Parlo per Insta amb un tio gran del Mas Brufó. Molt mono. […] Sí, tia. Trenta-nou anys. Molt fort. Molt ràndom», p. 40). Com en qualsevol relació d’avui dia, hi ha una part que es desenvolupa en canals digitals, com el xat de les xarxes socials, la via que ella utilitza per insistir-li que vol quedar amb ell. El Quim, per la seva banda, es manté en un llenguatge estàndard amb menys variacions; és la veu de qui està assimilat al sistema i ja no es rebel·la amb paraules provocadores.

Ella en sap molt, de provocar, i en més d’un sentit; però abans que res és una noia llesta que coneix els mecanismes de seducció i no vol semblar-li una adolescent qualsevol. O, si més no, això es pensa, que pot impressionar-lo. «Hauria estat una perfecta hikikomori si no hagués fet una gran descoberta: el desig que despertava en els altres», admet, «era una fanàtica del poder que tenia sobre els que em miraven» (p. 42). Parla sense embuts de sexe, se sent alliberada, té aquella convicció que només pot tenir qui encara no ha rebut cap bufetada de la vida. A més, té una gran cultura japonesa, del cinema en particular, que aprofita per evitar que la vegin com una noia ignorant. Hi ha elements simbòlics a propòsit d’aquesta influència, com el tatuatge del peix koi, que neda «contra corrent, sense descans. És la perseverança, la paciència, la fortalesa davant les adversitats» (p. 29). La Gabriela s’expressa amb el llenguatge corporal a consciència; i la pell n’és una extensió més.

No és casual, d’altra banda, l’elecció de l’estiu com a marc temporal: hi ha una llarga tradició literària sobre la pèrdua de la innocència i el despertar sexual que se situa a l’estiu (Agostino, d’Alberto Moravia; El bell estiu, de Cesare Pavese, Bon dia, tristesa, de Françoise Sagan, per citar només alguns exemples). L’estiu, les vacances, la sortida de l’hàbitat habitual, configuren un temps en suspensió, un parèntesi en què les normes es relaxen i es respira la possibilitat de la perversió, temptadora i alhora intimidant. Per a la Gabriela, el poble constitueix un reducte de la infància i la família, cosa que encara la motiva més a desafiar les dinàmiques conegudes. Per al Quim, és un espai on pot ser un foraster, on no ha de donar explicacions, on fins i tot pot inventar-se les explicacions. És justament per trobar-se fora del seu medi que dos perfils com ells es poden conèixer.

Potser el seu tret distintiu, més que la inversió dels rols tradicionals i l’estructura, sigui el fet de centrar-se en una relació afectivosexual controvertida sense esdevenir una obra eròtica. S’hi parla de sexe, però no hi ha erotisme en la narració. Això no és ni una virtut ni un defecte intrínsec, sinó que es pot associar a un posicionament de la mirada, com si ens digués: sí, desafiaré les convencions amb una protagonista agosarada i una diferència d’edat al límit dels qüestionaments ètics, però sense caure en la trampa de la sexualització del personatge ni en la justificació del desig, de l’instint. Es pot entendre com una característica de la societat actual: com més llibertat per abordar un assumpte, menys misteri al seu voltant; la sexualitat es trivialitza. La veu narrativa, molt cerebral, molt analítica, resulta, en aquest sentit, un xic freda, distant.

En conjunt, Com un batec en un micròfon és una novel·la projectada amb cura i mesura, plena de decisions coherents amb la naturalesa del que s’hi vol narrar. Té capítols breus, que recorren l’estiu dia a dia, setmana a setmana; i un estil net i entenedor, que no busca l’efectisme sinó la precisió. No hi manca el sentit de l’humor (estem davant d’una noia entremaliada i amb ganes de jugar, al capdavall; i, tot i l’equilibri en el repartiment de les pàgines, ella és el personatge més carismàtic i qui porta el pes de la novel·la) i, tant pel llenguatge com per l’imaginari sociocultural, capta les dinàmiques del pensament i les relacions del segle XXI. Molt polida, amb gust per la introspecció i la contraposició de caràcters, li manca potser una mica d’emoció en la narració, de nervi o vigor literari, i tendeix a una certa repetició. De tota manera, els dilemes morals, la caracterització dels personatges i l’enginy de la composició compensen amb escreix qualsevol petita mancança i demostren la solidesa de la proposta de Clara Queraltó.

Com llegir (i sobretot com no llegir) les grans novel·les de Miquel de Palol. Lectures del Jardí (V)

Encapçalem amb una afirmació de The Untranslated: «la cultura catalana és un ric i vibrant fenomen que ha donat el món un nombre increïble d’obres mestres. Tres de les quals es distingeixen com a últims parangons de la creativitat catalana: La Sagrada família d’Antoni Gaudí, La persistència de la memòria de Salvador Dalí, i El Troiacord de Miquel de Palol».

 

Tres de tres. Tres reconeguts al màxim nivell internacional (el tercer tot just inicia el camí però seguirà els altres dos), tres menystinguts a casa. Gaudí, blasmat per l’aliança entre els escleròtics academitzants de la modernitat i els que consideren la religiositat com una tara més inesborrable que el pecat original i que per això mateix obra el miracle de condemnar les persones afectades i les seves obres a les tenebres perpètues.  Barcelona no té una icona oficial que la representi com les altres ciutats importants (sí que en té una, d’oficial, però és un fracàs de tal envergadura que ni els seus promotors gosen reproduir-la i ben pocs sabem de quina es tracta). Per quin motiu? Perquè encara es neguen a admetre el veredicte unànime del món: el símbol de Barcelona és la Sagrada Família, peti qui peti (de ràbia). L’anatema casolà contra Dalí el desqualifica com a traïdor per partida doble, a la causa de les avantguardes i a la democràcia. Mantinc gravats els discursos que el gran mestre de l’ordre neoacadèmic Antoni Tàpies ens etzibava als poetes joves dels setanta que el visitàvem a casa seva. Un dels seus preferits admetia, amb la boca encongida, que si bé Dalí va tenir un brevíssim moment dolç i en conseqüència un cert lloc en la història de l’art, tot seguit es va rebaixar de la manera més indigna i per si fos poc contrària a Catalunya i els seus ideals. Si hagués gosat replicar en veu alta que l’obra de Dalí era plena de símbols catalans i la de Tàpies no, m’hauria quedat vetada l’entrada al seu santuari, però el comentari li va arribar per veus interessades i ell, que s’havia desarrelat com a artista per afany de ser reconegut a fora, va començar a afegir quatre barres a les seves famoses, tot i que de manera efímera, creus. Tàpies o l’art com a redempció, i per això segons ell Caravaggio o bé era artista o bé assassí, que totes dues coses no pot ser. Els artistes són partidaris del bé i fan el bé, no com Caravaggio i Dalí (o ell mateix, d’amagat, als altres artistes catalans). I Palol? Força més endinsat en les ambivalències de l’ètica, Palol concep el bé i el mal com el yin i el yang, però a la cultura catalana tant li fot d’això com d’allò o d’allò altre. Que no desperti ni polèmica sinó càstig al racó i de cara a la paret per silenciosa sintonia de la conspiració dels mediocres és tota una demostració del lamentable estat en què ens trobem. De manera que si una cosa ha de quedar clara és que Miquel de Palol serà reconegut al món o no serà reconegut. Igual que amb els altres dos? No, perquè Gaudí, abans de ser reconegut a fora, ho va ser per alguns de casa i, de forma semblant, els manifestos i les diatribes de Dalí feien forat entre els seus contemporanis. De manera que la vella percepció de trobar-se davant d’un o de dos fenòmens, s’ha perdut en la nostra època.

***

Palol és un dels més egregis creadors de grans novel·les. De la mateixa manera que distingim entre cases i castells, ermites i catedrals, sepulcres i piràmides, el David de Donatello i el de Miquel Àngel, hi ha, com el mateix autor explicava en una rara per gens sovintejada entrevista televisiva de fa poc, el conte, el breu i el llarg, la narració, que es troba a mig camí de la novel·la, la novel·la, i encara un altre gènere que no va qualificar per modèstia o prevenció davant possibles males interpretacions que el poguessin prendre per infatuat, que no n’és gens. En efecte, la novel·la llarga o voluminosa es troba a tanta distància de la novel·la convencional com la novel·la del conte o la narració, ja que per la seva composició es requereix una major multiplicitat i diversitat de personatges, així com una més densa complexitat de la trama, un alè i una energia que se situen als límits de la capacitat de la inventiva i la dedicació humana. No cal ni repetir que hi ha grans contes, grans narracions i grans novel·les de la llargària que sigui, de la mateixa manera que hi petites obres mestres, i admirables filigranes de mida minúscula, mitjana, etc. Això no treu que només els gegants fan obres gegantines. Per això els autors de grans novel·les, en el sentit de novel·les que abasten un dilatat territori narratiu, són tan pocs, i encara per això mateix aquests es divideixen, sense estadis intermedis, entre els que fan el ridícul, Puig i Ferreter entre nosaltres, i els que s’instal·len en el sublim. Com que dels primers no se n’arriba a cantar gall ni gallina i atès que dir-ne llarga o voluminosa o extensa té poca capacitat descriptiva i resulta tan confús com prendre els quilos per quirats més val optar per dir-ne gran. Doncs bé, hauríem de tenir el gust de constatar que un autor d’una llengua tinguda per minoritària, desenvolupada literàriament en condicions adverses, compta amb un dels tres autors que han escrit més grans novel·les de tots els temps, que en aquests cas són els dos últims segles. Com veurem tot seguit, els únics que s’hi poden parangonar són Dickens i Dostoievski, tot i que les grans novel·les del primer, no les del segon, són una successió lineal d’episodis mentre que en les de Palol un nombre elevat de personatges s’entrecreuen en múltiples trames.

I què n’hem de fer del Less is more de Mies? Llençarem Tolstoi, Dostoievski o Mann a la paperera? Potser més val no extrapolar la consigna d’un moviment renovador i riquíssim, però limitat en l’espai i en el temps. Som tan banaus, els de la nostra espècie, que fem cert l’eslògan contrari, és a dir que en arquitectura la quantitat és qualitat. Vegi’s l’Escorial, els gratacels i totes les edificacions de dimensions extraordinàries, siguin més o menys reeixides. Desafiar la gravetat sempre té premi i més amb obres colossals. Només cal ser un primat un xic desenvolupat per experimentar-ho i convenir-hi. Ara bé, les paraules no són maons, ni blocs de pedra, ni és lícit, ni molt menys infal·lible, usar-les per embadocar el personal com a manifestacions del poder, sigui polític o eclesiàstic. Encara més, per construir un gran monument es necessita el concurs, voluntari o forçós, de centenars o milers de persones, mentre que la gran novel·la és obra d’un sol individu cosa que requereix un esforç titànic, si més no fins que la IA, si mai n’arriba a ser capaç, que més val dubtar-ne, hi posi remei. Més encara, les paraules són alades mentre que els monuments pesen. I si els monuments glorifiquen, les paraules qüestionen, i és per elles que s’esmicolen les estructures del poder. Palol és, per la seva formació d’arquitecte, un obsés dels equilibris formals, i com a escriptor un molt artitzat i sofisticat però duríssim ariet contra totes les formes d’imposició, explotació i adotzenament. I és que, abans i per damunt d’arquitecte, geòmetra, musicòleg, escriptor i ja veurem que moltes coses més, Miquel de Palol és un humanista.

***

Si no vaig errat en un ràpid repàs, la nòmina dels autors de més d’una gran novel·la (posem-hi un topall d’unes 800 pàgines) conté molt pocs noms. Tolstoi i Mann, cada un amb les dues més llargues i amb raó més famoses obres de la seva producció. Dickens i Dostoievski, al capdamunt de tot d’aquest rar podi amb quatre cadascú, tres de les quals de cada un, en total sis, es troben així mateix entre els cims de la literatura universal. En comptes de deixar que la memòria del lector faci els deures de recordar els títols més val, per si un cas, donar-li la maneta amb una mica de llista: Guerra i Pau, Anna Karènina, Els Buddenbrook, La muntanya màgica, Grans esperances, David Copperfield, Pickwick, Els Germans Karamazov, Crim i càstig, L’idiota… si algú pensa que és casualitat caldrà replicar que es tracta d’una constant. Una constant potser no gaire observada, però constant, que associa les grans obres a la llargària, des de La Bíblia i El Ramayana o L’Alcorà, a Proust i Joyce passant per la Ilíada, l’Odissea, l’Eneida, La divina comèdia, La Jerusalem alliberada, El Paradís Perdut, el Quixot, Ramon Llull, Tirant lo blanc i un breu però intens etcètera. Impressiona. Hi ha relació directa, com n’hi ha entre el cabal i la majestat dels rius.  Doncs bé, com Dickens i Dostoievski i si en comptem una d’encara inèdita, també Miquel de Palol ha escrit quatre grans novel·les: El jardí dels set crepuscles, El Troiacord, Bootes, i la inèdita que també supera de llarg el miler de pàgines. Això si no hi afegim El testament d’Alcestis, que es troba just per sota del límit proposat. Quina sort espera a aquestes obres? Cap dubte sobre la magnitud de l’empresa. I a la vista del ressò que comença a obtenir, sobretot a França i als Estats Units, ja es pot assegurar que passarà el cruelíssim sedàs del temps per ingressar als jardins elisis de la posteritat. El dubte és si quedarà com un exquisit per a paladars literaris d’alta exigència o acabarà situat al costat o molt a prop dels seus iguals. No ho podem saber. Tots els altres van tenir èxit de seguida, però ni els aquests temps són aquells ni als nostres dies el català és la millor plataforma de llançament per a un autor de llarg abast.

***

Això ens porta de forma directa al difícil problema de l’accessibilitat. Leopardi, posem per cas, sostenia al Zibaldone, tres mil denses pàgines, que els grans arriben a tothom. Concedit que fos així entre els antics, des dels autors bíblics als tràgics grecs, encara que amb dubtes sobre Plató i no cal dir els pitagòrics, la cosa es va tòrcer encara que no de manera definitiva, entre els romans. Sí, l’Eneida o els Amors són per públics amplis (pensem en les sorts virgilianes que davant d’una situació difícil assenyalaven un vers de l’Eneida a l’atzar i l’interpretaven com un oracle). D’altra banda, ben segur que les Metamorfosis requerien, i requereixen, una vastíssima i exhaustiva cultura mitològica que ni de lluny estava a l’abast dels romans mitjanament cultes. Fem un salt. Els trobadors alternaven les cançons destinades a amplis i analfabets auditoris amb el trobar ric i fins i tot el retorçadíssim trobar clus. Ramon Llull reservava la part substancial de la seva obra, la del sistema, als savis, tot i que no s’estava de divulgar les seves idees mitjançant llargues i amenes narracions. Tornem a Leopardi, els Canti del qual s’han d’estudiar paraula per paraula posant-hi els colzes abans de fer-ne una lectura seguida, comprensible i satisfactòria. Com la de la Comedia publicada per la Società Dantesca que vaig prestar a l’amic Vallcorba  tot i saber que no me la tornaria, la de Leopardi que manejo conté molt pocs versos a cada pàgina, seguits d’un nombre de denses notes que va de les tres o quatre per vers a una per paraula. Una feinada, colzes i estudi, compensada per la posterior més clara, il·luminada i commovedora lectura. Conclusió: que un text literari sigui més o menys accessible no ha estat mai cap marca de valor. Si bé, avancem, després de Proust i Joyce, el marge per ser alhora excel·lent i accessible s’ha anat estrenyent, sobretot a Europa, de manera que bé podem asseverar que els defensors de l’eslògan, certament vacu, que «s’ha d’escriure per a tothom» s’obliden d’explicitar la segona part, que fa quedar la frase com una adulterada moneda de canvi : «s’ha d’escriure per a tothom… menys pels que saben llegir». Em refereixo, posem per cas, als que, i no són pocs, i ves si en conec, es neguen a enfrontar-se a Guerra i pau adduint que és massa llarga mentre s’empassen harrypotters i tota mena d’interminables i entretinguts però irrellevants best sellers.

De llegir, com d’escriure, no se n’acaba d’aprendre mai. És com la profunditat de la quilla, que per molt que l’allarguis mai arribaràs a tocar el fons de les millors obres, i menys encara a explorar-lo amb detall. Entre els autors citats de grans novel·les, Dickens és tal vegada el més assequible, és dir capaç de seduir públics més amplis, semianalfabets inclosos. Tanmateix, no resulta gens senzill extreure’n el tresor d’ensenyaments sobre les actituds humanes que conté. Per emprendre la lectura de la Recherche o l’Ulisses cal un gens menyspreable bagatge, mentre que els Karamazov pot ser deglutida com una novel·la policíaca, prescindint dels abismes morals de què tracta. Vist així, i no sé més maneres d’enfocar-ho, el Jardí, com les altres grans novel·les de Palol, es troba entre les obres amb més nivells de lectura i doncs d’accessibilitat. La formidable ambició de l’autor no abandona ni refusa els lectors que s’acontentin amb el plantejament general i la diversitat de les històries que s’hi narren. De fet i d’entrada, es tracta de la forma més recomanable, i sobretot la menys perillosa, de deixar-se captivar per Palol. 

Modo contrario, com més ben armat es cregui el lector, que seguir que no ho estarà mai del tot ni de bon tros, més probabilitats tindrà de topar-hi, trencar-se la crisma i maleir-li els ossos en comptes de vetllar per refer la integritat dels propis. D’aquí el molt escàs corpus d’estudis que l’acompanya. Circumstància que no s’explica sense tenir en compte, sigui dit en descàrrec dels atribolats que fugen terroritzats davant l’envergadura de les complexitats que tant els espanta, que la immensa majoria de crítics i professors es troben ancorats, si no empantanegats, en les estèrils aigües somes on els detritus de citacions sense solta es barregen amb un exhibicionisme erudit que només destapa flaccideses de pelleringues impotents en comptes d’idees i mirades pròpies; aigües situades a milles o anys lluny dels procel·losos i insondables oceans de la lectura pertinaç i pertinent pilotada en solitari pel lector. Qui surti rebotat i escaldat de les grans novel·les de Palol només se n’ha de donar les culpes, per haver-lo menystingut mentre se sobrevalorava.

***

Quan es parla del Jardí, solen citar-se tres clàssics de les històries múltiples, les Mil i una nits, el Decameró i els Contes de Canterbury, obres perennes que atreuen tant els lectors cultes com els que justegen, fins i tot si curtegen. No és el cas del meravellós Manuscrit trobat a Saragossa, fascinant per qui estigui en condicions de promoure’s a tal estadi mitjançant la lectura, obra que sense dubte i molt més que les altres tres, és un dels primers i immarcescibles referents de Palol. En puc donar fe perquè en sóc testimoni discontinu des de la nostra compartida primeríssima joventut.

Els tres precedents que se solen citar no són banals, tot i que la comparativa no deixa de ser superficial, orientativa i enganyosa, si no ens referim de seguida al factor diferencial primordial, o sia l’argument. El Jardí és una novel·la, per ser més precisos, la primera de les grans novel·les de Miquel de Palol. No ens trobem doncs, en enfrontar-nos al Jardí, davant d’una acumulació de contes disposats amb enginy sobre un fil o tel argumental boccacià més o menys apocalíptic que en aquest cas, com es pensen els que s’hi estavellen, no condueix enlloc. Ben al contrari no s’hauria d’escapar a cap lector, ni als al·ludits i blasmats més amunt, que els arguments de Palol son amb tota probabilitat els més afiligranats i enrevessats de tota la història de la literatura, canònica o contracanònica. Ho són perquè en primera i única instància responen a una seguit de figures geomètriques que ni tan sols els matemàtics, i encara menys la seva prole, estan en condicions, no tan sols de resseguir com a correlat del relat sinó sobretot d’interpretar a la llum d’una creació artística: si tot està tan mil·limetrat i planificat com els plànols d’un immens edifici, on queda el marge per a la intuïció creadora? No en queda, perquè és en la concepció d’aquests plànols i aquestes figures que es troba el moment primigeni de la creació paloliana, que sorgeix del magma proteic per adoptar les més insòlites, estranyes i per això belles formes geomètriques, figures que són el motor, el centre solar al voltant del qual els personatges executen les seves trajectòries, per al lector sempre el·líptiques en tots els sentits encara per a l’autor siguin angulars i rectilínies, com en un dansa pautada i robòtica de planetes. Si tot plegat porta o no porta enlloc és en última instància cosa de l’autor i les seves abstruses claus, quasi impossibles de desxifrar i ara per ara no desxifrades, i en primer lloc feina de cada lector, si la lectura l’ha transportat a un altre i més elevat estadi o s’ha quedat on era abans de començar, que és ran de terra.

Per perfilar una mica aquesta diferència i deixar establert que, en l’obra de Palol, els esquemes argumentals geomètrics i alhora retòrics que es desenvolupen segons va quedar fixat a la seva Grafomàquia, publicada el 1993, i més endavant ens tornarem a referir, cal esbossar una taxonomia o escala d’arguments, posem-hi del zero al cent. Sigui apuntat amb ràpid traç, al zero, la Recherche o l’Ulisses; a l’atri, on l’argument és una mínima excusa, l’Odissea o l’Eneida; al primer graó, La Ilíada, la Comèdia, al segon, el Quixot, entre el segon i el tercer, i així anirem pujant, o saltant amunt i avall per l’escala perquè des de les alçades argumentals del teatre del barroc haurem de descendir, Goethe, Flaubert, fins que ens enfilem de nou amb la novel·la del segle XIX i primera part del XX, i encara més en la policíaca ben estructurada o en els actuals best sellers de qualitat, el més destacable sinó l’únic mèrit de les quals consisteix en la perfecció de la trama argumental.

Doncs bé, les grans novel·les poden situar-se a qualsevol punt de l’escala, la presència o absència d’argument i el seu grau de complexitat és del tot indiferent, i va des del zero ja esmentat, passant pel dos de Dickens, al sis o set Tolstoi al vuit o al deu pseudopolicíac de Dostoievski. Ara bé, en el cas de Palol es presenten al lector, perquè triï o arribi on pugui, diversos nivells argumentals que van de l’assequible a l’abstrús i parteixen sempre d’una complexitat inherent a la matèria narrativa, la multiplicitat i l’ambivalència de les trames, i arriben a inabastables i inextricables esferes, de manera que es poden llegir amb una retentiva mitjana de noms i peripècies, sense necessitat d’entrellaçar-les ni entretenir-se a buscar-hi relacions col·laterals més o menys soterrades. Feina d’altra banda gens senzilla i només plaent en la mesura que el lector se’n vagi sortint. Se situï el lector al nivell de captura argumental que sigui, és del tot imprescindible que s’abstingui de dedicar-hi sobreesforços, ja que com s’ha demostrat en múltiples ocasions és la manera més segura d’acabar esgotat sinó destrossat. Enfrontar-s’hi, reptar l’autor i l’obra, establir-hi un pols, és derrota segura. Com pretendre escalar per un joc de l’oca vertical sense cordes ni piquetes.

Els arguments de les grans novel·les de Palol són cosmogonies amb una part visible a ull nu i una altra que no es desxifra sense unes claus obliqües o oblongues que cal trobar seguint unes pistes relliscoses. Per exemple, podria ser que la Interpretació última del Jardí estigui fora de l’abast de qui no sàpiga que les constel·lacions que passen per l’eclíptica on assenyalem els signes del Zodíac no són dotze com tothom es pensa. I és que la tradició ocultista, junt amb l’astronomia i amb la filosofia o la pseudofilosofia, si és que tal distinció es pot arribar a establir, són tres més dels múltiples territoris preferits per aquesta ment prodigiosa, capaç de contenir i relacionar un nombre increïble de coneixements especialitzats. Si hi afegim una de les seves característiques més destacades, que és una enlluernadora imaginació, capaç de jugar i saltar d’una banda a l’altra de la ratlla de la follia i a sobre dibuixar i desdibuixar, perfilar i difuminar aquesta invisible frontera, potser començarem a capir la imperiosa necessitat de l’ordre geomètric a què la sotmet i l’embrida. Les figures geomètriques de Palol són imprescindibles perquè la seva imaginació no es desboqui. Per no perdre’s en l’infinit és imprescindible definir, acotar, precisar al mil·límetre.

És per això, insistim-hi, que el lector de les grans novel·les de Palol, no així el d’obres no menys sucoses com ara la satírica L’àngel d’hora en hora, rèplica que dona unes quantes voltes a El sexe dels àngels de Terenci Moix, o la molt destructiva Angèlica i Rafel, farà bé d’acontentar-se amb el que pesqui en relació a les trames. Si vol agafar paper i llapis i fer-se una guia, doncs endavant. També en té una disponible a l’última edició catalana del Jardí, la que motiva aquesta sèrie de textos impulsada per la Júlia Ojeda i publicats en primera instància per La Lectora. Jo no m’hi he posat mai ni m’hi penso posar perquè li faig tota la confiança. Tant és així que potser és hora i ocasió propícia de deixar constància, en un parèntesi si es vol anecdòtic, que he estat per partida doble el primer editor de Miquel de Palol. L’any 73, als seus vint i als meus vint-i-un anys, perquè en haver llegit uns poemes seus publicats a Serra d’or sota el títol de Lotus, m’hi vaig posar en contacte i el vaig dur cap al Mall, on el seu poemari Delta va sortir en el pòquer de presentació de la combativa empresa. I l’any 86, quan havent-lo quasi perdut de vista una temporada me’l vaig trobar pel carrer, vam cuitar a posar-nos al dia i em va contar que enllestia una novel·la de més de mil pàgines, que ben segur, va afegir, no trobaria editor. «Com que, no, vaig saltar, el tens davant». Atesa la feliç circumstància que aleshores codirigia la col·lecció «A tot vent» de Proa, tal dit tal fet. Per cert, que i si l’alçada del Jardí mareja, el manuscrit més que mecanoscrit de tantes correccions i correccions de correccions de correccions a mà com presentava, era com un jeroglífic només desxifrable a còpia temps i paciència. Els meus superiors d’Enciclopèdia catalana i el bastaix que vaig encadenar mesos i mesos a l’obra de fer d’escarràs no em van tirar els plats pel cap però encara se’n deuen enrecordar, de mi i més i tot d’ell.

Confiança doncs, desistir de desxifrar fins al final i tenir en compte que els dos paràmetres principals de la literatura són la situació i la frase. Insisteixo, la situació i la frase. Amb això n’hi ha prou per millorar com a lector. En general, l’argument no és més que la xarxa que sosté cada una de les successives situacions. La ja esmentada Bíblia, posem per cas, no té argument encara que sí un propòsit, un leitmotiv, que és mostrar la presència constant de Déu en la història humana. A l’altra banda de l’escala, els arguments de Palol són en última instància indesxifrables, fiquem-nos-ho al cap, i potser igual d’abstrús i d’autoreferencial el propòsit. Dit això, qui vulgui emprendre una interpretació sistemàtica, o més ben dit sistèmica, de l’obra de Palol s’haurà d’armar, abans d’intentar trobar les combinacions de les caixes fortes, amb un llibre quasi introbable de l’autor, l’esmentada Grafomàquia, que és un hípertractat de retòrica i per damunt d’això un programa detallat de la seva obra escrita i per escriure, programa que fins ara ha acomplert en les dotzenes d’obres publicades en els tres decennis posterior. La Grafomàquia conté, sempre en clau, les clau de les claus dels enigmes en última instància generatrius i explicatius de tot el seu opus, en conjunt i peça per peça. Ja he dit que no m’hi penso posar perquè no estic capacitat i ni que ho estigués, perquè per llegir en tinc prou amb la situació i la frase, o si ho preferiu amb la frase i el seu context, que és la mateixa cosa. En el cas del Jardí i les altres grans novel·les de Palol amb la seguretat que tot acaba lligant, ordenat com les múltiples cares d’un poliedre i a més, amb la certesa, intuïtiva, però certesa, de les joies o la preciosa i única joia que s’amaga darrera de tants i tants ocults secrets i per ells és composta.

El repte per al lector perspicaç consisteix a arribar a ser capaç de passar-s’ho tan bé llegint com ell escrivint. No es tracta de patir, encara que els aficionats als trencaclosques de la poden esquerdar tant com vulguin, sinó de gaudir i aprehendre. I és que, a diferència de tots els autors moderns i menys moderns, és a dir antics, Palol, immune al sofriment com a escriptor, està sempre de bon humor. Si fos un predicador fora un predicador sorneguer. És per això que el bon lector li hauria d’agrair que no condemni d’entrada el gènere humà com fan tants d’altres. Ni d’entrada ni de sortida. Gaire bon concepte no en té, és clar, tot i que les coses, i les gents, són com són, però sempre s’hi pot fer més i, encara que sembli impossible de tan complicat, i aquest és el sentit i la justificació última de l’humanisme, millorar una mica, sense haver-se de fer més il·lusions que les establertes en les seves magnes obres. Per això mateix, els seus personatges, molts dels quals no són conscients de ser uns autèntics i genuïns herois, no defalleixen mai en el sobreesforç de bregar contracorrent, com el mateix autor. I és que aquest és un dels pocs jocs a què ens podem dedicar els que no ens considerem ni del tot escèptics ni cínics sense creences. Un joc que és una metàfora de la metàfora del laberint narrat, un joc que ens transporta més enllà de nosaltres a través del repte de tantes històries teixides en els fils de l’enigma, de l’ocultació i la revelació cobertes per un vel translúcid que amaga un tot o un res, una clau de volta o una última interrogació irresoluble, per descobrir que no es pot descobrir, però de la qual en sortim enriquits i una mica menys insatisfets i més alats gràcies als múltiples plaers que ens proporciona la lectura de les grans novel·les de Miquel de Palol.

***

Tot i que l’escrit ha conclòs, no sabria posar-hi punt final sense, reprenent la queixa del principi, una amarga constatació sobre la recepció de Palol a casa seva, que és la nostra encara que a molts ens costi cada dia més de reconèixer. Palol és massa gran com per, parafrasejant Kundera, no ser víctima, a casa i pel complex de país petit,, del contuberni silenciós i no explicitat de la mediocritat col·lectiva que als que sobresurten per dalt se’ls talla el cap i si convé part del cos sense contemplacions i les cames i més amunt si a sobre tenen la gosadia de sobresortir per baix. Ja vaig escriure un dia que pel camí que va la seva recepció a França o als Estats Units, encara li donaran el Nobel abans que el Premi d’honor o la ja prou devaluada Creu de Sant Jordi.

 

1 2 3 48