Encapçalem amb una afirmació de The Untranslated: «la cultura catalana és un ric i vibrant fenomen que ha donat el món un nombre increïble d’obres mestres. Tres de les quals es distingeixen com a últims parangons de la creativitat catalana: La Sagrada família d’Antoni Gaudí, La persistència de la memòria de Salvador Dalí, i El Troiacord de Miquel de Palol».
Tres de tres. Tres reconeguts al màxim nivell internacional (el tercer tot just inicia el camí però seguirà els altres dos), tres menystinguts a casa. Gaudí, blasmat per l’aliança entre els escleròtics academitzants de la modernitat i els que consideren la religiositat com una tara més inesborrable que el pecat original i que per això mateix obra el miracle de condemnar les persones afectades i les seves obres a les tenebres perpètues. Barcelona no té una icona oficial que la representi com les altres ciutats importants (sí que en té una, d’oficial, però és un fracàs de tal envergadura que ni els seus promotors gosen reproduir-la i ben pocs sabem de quina es tracta). Per quin motiu? Perquè encara es neguen a admetre el veredicte unànime del món: el símbol de Barcelona és la Sagrada Família, peti qui peti (de ràbia). L’anatema casolà contra Dalí el desqualifica com a traïdor per partida doble, a la causa de les avantguardes i a la democràcia. Mantinc gravats els discursos que el gran mestre de l’ordre neoacadèmic Antoni Tàpies ens etzibava als poetes joves dels setanta que el visitàvem a casa seva. Un dels seus preferits admetia, amb la boca encongida, que si bé Dalí va tenir un brevíssim moment dolç i en conseqüència un cert lloc en la història de l’art, tot seguit es va rebaixar de la manera més indigna i per si fos poc contrària a Catalunya i els seus ideals. Si hagués gosat replicar en veu alta que l’obra de Dalí era plena de símbols catalans i la de Tàpies no, m’hauria quedat vetada l’entrada al seu santuari, però el comentari li va arribar per veus interessades i ell, que s’havia desarrelat com a artista per afany de ser reconegut a fora, va començar a afegir quatre barres a les seves famoses, tot i que de manera efímera, creus. Tàpies o l’art com a redempció, i per això segons ell Caravaggio o bé era artista o bé assassí, que totes dues coses no pot ser. Els artistes són partidaris del bé i fan el bé, no com Caravaggio i Dalí (o ell mateix, d’amagat, als altres artistes catalans). I Palol? Força més endinsat en les ambivalències de l’ètica, Palol concep el bé i el mal com el yin i el yang, però a la cultura catalana tant li fot d’això com d’allò o d’allò altre. Que no desperti ni polèmica sinó càstig al racó i de cara a la paret per silenciosa sintonia de la conspiració dels mediocres és tota una demostració del lamentable estat en què ens trobem. De manera que si una cosa ha de quedar clara és que Miquel de Palol serà reconegut al món o no serà reconegut. Igual que amb els altres dos? No, perquè Gaudí, abans de ser reconegut a fora, ho va ser per alguns de casa i, de forma semblant, els manifestos i les diatribes de Dalí feien forat entre els seus contemporanis. De manera que la vella percepció de trobar-se davant d’un o de dos fenòmens, s’ha perdut en la nostra època.
***
Palol és un dels més egregis creadors de grans novel·les. De la mateixa manera que distingim entre cases i castells, ermites i catedrals, sepulcres i piràmides, el David de Donatello i el de Miquel Àngel, hi ha, com el mateix autor explicava en una rara per gens sovintejada entrevista televisiva de fa poc, el conte, el breu i el llarg, la narració, que es troba a mig camí de la novel·la, la novel·la, i encara un altre gènere que no va qualificar per modèstia o prevenció davant possibles males interpretacions que el poguessin prendre per infatuat, que no n’és gens. En efecte, la novel·la llarga o voluminosa es troba a tanta distància de la novel·la convencional com la novel·la del conte o la narració, ja que per la seva composició es requereix una major multiplicitat i diversitat de personatges, així com una més densa complexitat de la trama, un alè i una energia que se situen als límits de la capacitat de la inventiva i la dedicació humana. No cal ni repetir que hi ha grans contes, grans narracions i grans novel·les de la llargària que sigui, de la mateixa manera que hi petites obres mestres, i admirables filigranes de mida minúscula, mitjana, etc. Això no treu que només els gegants fan obres gegantines. Per això els autors de grans novel·les, en el sentit de novel·les que abasten un dilatat territori narratiu, són tan pocs, i encara per això mateix aquests es divideixen, sense estadis intermedis, entre els que fan el ridícul, Puig i Ferreter entre nosaltres, i els que s’instal·len en el sublim. Com que dels primers no se n’arriba a cantar gall ni gallina i atès que dir-ne llarga o voluminosa o extensa té poca capacitat descriptiva i resulta tan confús com prendre els quilos per quirats més val optar per dir-ne gran. Doncs bé, hauríem de tenir el gust de constatar que un autor d’una llengua tinguda per minoritària, desenvolupada literàriament en condicions adverses, compta amb un dels tres autors que han escrit més grans novel·les de tots els temps, que en aquests cas són els dos últims segles. Com veurem tot seguit, els únics que s’hi poden parangonar són Dickens i Dostoievski, tot i que les grans novel·les del primer, no les del segon, són una successió lineal d’episodis mentre que en les de Palol un nombre elevat de personatges s’entrecreuen en múltiples trames.
I què n’hem de fer del Less is more de Mies? Llençarem Tolstoi, Dostoievski o Mann a la paperera? Potser més val no extrapolar la consigna d’un moviment renovador i riquíssim, però limitat en l’espai i en el temps. Som tan banaus, els de la nostra espècie, que fem cert l’eslògan contrari, és a dir que en arquitectura la quantitat és qualitat. Vegi’s l’Escorial, els gratacels i totes les edificacions de dimensions extraordinàries, siguin més o menys reeixides. Desafiar la gravetat sempre té premi i més amb obres colossals. Només cal ser un primat un xic desenvolupat per experimentar-ho i convenir-hi. Ara bé, les paraules no són maons, ni blocs de pedra, ni és lícit, ni molt menys infal·lible, usar-les per embadocar el personal com a manifestacions del poder, sigui polític o eclesiàstic. Encara més, per construir un gran monument es necessita el concurs, voluntari o forçós, de centenars o milers de persones, mentre que la gran novel·la és obra d’un sol individu cosa que requereix un esforç titànic, si més no fins que la IA, si mai n’arriba a ser capaç, que més val dubtar-ne, hi posi remei. Més encara, les paraules són alades mentre que els monuments pesen. I si els monuments glorifiquen, les paraules qüestionen, i és per elles que s’esmicolen les estructures del poder. Palol és, per la seva formació d’arquitecte, un obsés dels equilibris formals, i com a escriptor un molt artitzat i sofisticat però duríssim ariet contra totes les formes d’imposició, explotació i adotzenament. I és que, abans i per damunt d’arquitecte, geòmetra, musicòleg, escriptor i ja veurem que moltes coses més, Miquel de Palol és un humanista.
***
Si no vaig errat en un ràpid repàs, la nòmina dels autors de més d’una gran novel·la (posem-hi un topall d’unes 800 pàgines) conté molt pocs noms. Tolstoi i Mann, cada un amb les dues més llargues i amb raó més famoses obres de la seva producció. Dickens i Dostoievski, al capdamunt de tot d’aquest rar podi amb quatre cadascú, tres de les quals de cada un, en total sis, es troben així mateix entre els cims de la literatura universal. En comptes de deixar que la memòria del lector faci els deures de recordar els títols més val, per si un cas, donar-li la maneta amb una mica de llista: Guerra i Pau, Anna Karènina, Els Buddenbrook, La muntanya màgica, Grans esperances, David Copperfield, Pickwick, Els Germans Karamazov, Crim i càstig, L’idiota… si algú pensa que és casualitat caldrà replicar que es tracta d’una constant. Una constant potser no gaire observada, però constant, que associa les grans obres a la llargària, des de La Bíblia i El Ramayana o L’Alcorà, a Proust i Joyce passant per la Ilíada, l’Odissea, l’Eneida, La divina comèdia, La Jerusalem alliberada, El Paradís Perdut, el Quixot, Ramon Llull, Tirant lo blanc i un breu però intens etcètera. Impressiona. Hi ha relació directa, com n’hi ha entre el cabal i la majestat dels rius. Doncs bé, com Dickens i Dostoievski i si en comptem una d’encara inèdita, també Miquel de Palol ha escrit quatre grans novel·les: El jardí dels set crepuscles, El Troiacord, Bootes, i la inèdita que també supera de llarg el miler de pàgines. Això si no hi afegim El testament d’Alcestis, que es troba just per sota del límit proposat. Quina sort espera a aquestes obres? Cap dubte sobre la magnitud de l’empresa. I a la vista del ressò que comença a obtenir, sobretot a França i als Estats Units, ja es pot assegurar que passarà el cruelíssim sedàs del temps per ingressar als jardins elisis de la posteritat. El dubte és si quedarà com un exquisit per a paladars literaris d’alta exigència o acabarà situat al costat o molt a prop dels seus iguals. No ho podem saber. Tots els altres van tenir èxit de seguida, però ni els aquests temps són aquells ni als nostres dies el català és la millor plataforma de llançament per a un autor de llarg abast.
***
Això ens porta de forma directa al difícil problema de l’accessibilitat. Leopardi, posem per cas, sostenia al Zibaldone, tres mil denses pàgines, que els grans arriben a tothom. Concedit que fos així entre els antics, des dels autors bíblics als tràgics grecs, encara que amb dubtes sobre Plató i no cal dir els pitagòrics, la cosa es va tòrcer encara que no de manera definitiva, entre els romans. Sí, l’Eneida o els Amors són per públics amplis (pensem en les sorts virgilianes que davant d’una situació difícil assenyalaven un vers de l’Eneida a l’atzar i l’interpretaven com un oracle). D’altra banda, ben segur que les Metamorfosis requerien, i requereixen, una vastíssima i exhaustiva cultura mitològica que ni de lluny estava a l’abast dels romans mitjanament cultes. Fem un salt. Els trobadors alternaven les cançons destinades a amplis i analfabets auditoris amb el trobar ric i fins i tot el retorçadíssim trobar clus. Ramon Llull reservava la part substancial de la seva obra, la del sistema, als savis, tot i que no s’estava de divulgar les seves idees mitjançant llargues i amenes narracions. Tornem a Leopardi, els Canti del qual s’han d’estudiar paraula per paraula posant-hi els colzes abans de fer-ne una lectura seguida, comprensible i satisfactòria. Com la de la Comedia publicada per la Società Dantesca que vaig prestar a l’amic Vallcorba tot i saber que no me la tornaria, la de Leopardi que manejo conté molt pocs versos a cada pàgina, seguits d’un nombre de denses notes que va de les tres o quatre per vers a una per paraula. Una feinada, colzes i estudi, compensada per la posterior més clara, il·luminada i commovedora lectura. Conclusió: que un text literari sigui més o menys accessible no ha estat mai cap marca de valor. Si bé, avancem, després de Proust i Joyce, el marge per ser alhora excel·lent i accessible s’ha anat estrenyent, sobretot a Europa, de manera que bé podem asseverar que els defensors de l’eslògan, certament vacu, que «s’ha d’escriure per a tothom» s’obliden d’explicitar la segona part, que fa quedar la frase com una adulterada moneda de canvi : «s’ha d’escriure per a tothom… menys pels que saben llegir». Em refereixo, posem per cas, als que, i no són pocs, i ves si en conec, es neguen a enfrontar-se a Guerra i pau adduint que és massa llarga mentre s’empassen harrypotters i tota mena d’interminables i entretinguts però irrellevants best sellers.
De llegir, com d’escriure, no se n’acaba d’aprendre mai. És com la profunditat de la quilla, que per molt que l’allarguis mai arribaràs a tocar el fons de les millors obres, i menys encara a explorar-lo amb detall. Entre els autors citats de grans novel·les, Dickens és tal vegada el més assequible, és dir capaç de seduir públics més amplis, semianalfabets inclosos. Tanmateix, no resulta gens senzill extreure’n el tresor d’ensenyaments sobre les actituds humanes que conté. Per emprendre la lectura de la Recherche o l’Ulisses cal un gens menyspreable bagatge, mentre que els Karamazov pot ser deglutida com una novel·la policíaca, prescindint dels abismes morals de què tracta. Vist així, i no sé més maneres d’enfocar-ho, el Jardí, com les altres grans novel·les de Palol, es troba entre les obres amb més nivells de lectura i doncs d’accessibilitat. La formidable ambició de l’autor no abandona ni refusa els lectors que s’acontentin amb el plantejament general i la diversitat de les històries que s’hi narren. De fet i d’entrada, es tracta de la forma més recomanable, i sobretot la menys perillosa, de deixar-se captivar per Palol.
Modo contrario, com més ben armat es cregui el lector, que seguir que no ho estarà mai del tot ni de bon tros, més probabilitats tindrà de topar-hi, trencar-se la crisma i maleir-li els ossos en comptes de vetllar per refer la integritat dels propis. D’aquí el molt escàs corpus d’estudis que l’acompanya. Circumstància que no s’explica sense tenir en compte, sigui dit en descàrrec dels atribolats que fugen terroritzats davant l’envergadura de les complexitats que tant els espanta, que la immensa majoria de crítics i professors es troben ancorats, si no empantanegats, en les estèrils aigües somes on els detritus de citacions sense solta es barregen amb un exhibicionisme erudit que només destapa flaccideses de pelleringues impotents en comptes d’idees i mirades pròpies; aigües situades a milles o anys lluny dels procel·losos i insondables oceans de la lectura pertinaç i pertinent pilotada en solitari pel lector. Qui surti rebotat i escaldat de les grans novel·les de Palol només se n’ha de donar les culpes, per haver-lo menystingut mentre se sobrevalorava.
***
Quan es parla del Jardí, solen citar-se tres clàssics de les històries múltiples, les Mil i una nits, el Decameró i els Contes de Canterbury, obres perennes que atreuen tant els lectors cultes com els que justegen, fins i tot si curtegen. No és el cas del meravellós Manuscrit trobat a Saragossa, fascinant per qui estigui en condicions de promoure’s a tal estadi mitjançant la lectura, obra que sense dubte i molt més que les altres tres, és un dels primers i immarcescibles referents de Palol. En puc donar fe perquè en sóc testimoni discontinu des de la nostra compartida primeríssima joventut.
Els tres precedents que se solen citar no són banals, tot i que la comparativa no deixa de ser superficial, orientativa i enganyosa, si no ens referim de seguida al factor diferencial primordial, o sia l’argument. El Jardí és una novel·la, per ser més precisos, la primera de les grans novel·les de Miquel de Palol. No ens trobem doncs, en enfrontar-nos al Jardí, davant d’una acumulació de contes disposats amb enginy sobre un fil o tel argumental boccacià més o menys apocalíptic que en aquest cas, com es pensen els que s’hi estavellen, no condueix enlloc. Ben al contrari no s’hauria d’escapar a cap lector, ni als al·ludits i blasmats més amunt, que els arguments de Palol son amb tota probabilitat els més afiligranats i enrevessats de tota la història de la literatura, canònica o contracanònica. Ho són perquè en primera i única instància responen a una seguit de figures geomètriques que ni tan sols els matemàtics, i encara menys la seva prole, estan en condicions, no tan sols de resseguir com a correlat del relat sinó sobretot d’interpretar a la llum d’una creació artística: si tot està tan mil·limetrat i planificat com els plànols d’un immens edifici, on queda el marge per a la intuïció creadora? No en queda, perquè és en la concepció d’aquests plànols i aquestes figures que es troba el moment primigeni de la creació paloliana, que sorgeix del magma proteic per adoptar les més insòlites, estranyes i per això belles formes geomètriques, figures que són el motor, el centre solar al voltant del qual els personatges executen les seves trajectòries, per al lector sempre el·líptiques en tots els sentits encara per a l’autor siguin angulars i rectilínies, com en un dansa pautada i robòtica de planetes. Si tot plegat porta o no porta enlloc és en última instància cosa de l’autor i les seves abstruses claus, quasi impossibles de desxifrar i ara per ara no desxifrades, i en primer lloc feina de cada lector, si la lectura l’ha transportat a un altre i més elevat estadi o s’ha quedat on era abans de començar, que és ran de terra.
Per perfilar una mica aquesta diferència i deixar establert que, en l’obra de Palol, els esquemes argumentals geomètrics i alhora retòrics que es desenvolupen segons va quedar fixat a la seva Grafomàquia, publicada el 1993, i més endavant ens tornarem a referir, cal esbossar una taxonomia o escala d’arguments, posem-hi del zero al cent. Sigui apuntat amb ràpid traç, al zero, la Recherche o l’Ulisses; a l’atri, on l’argument és una mínima excusa, l’Odissea o l’Eneida; al primer graó, La Ilíada, la Comèdia, al segon, el Quixot, entre el segon i el tercer, i així anirem pujant, o saltant amunt i avall per l’escala perquè des de les alçades argumentals del teatre del barroc haurem de descendir, Goethe, Flaubert, fins que ens enfilem de nou amb la novel·la del segle XIX i primera part del XX, i encara més en la policíaca ben estructurada o en els actuals best sellers de qualitat, el més destacable sinó l’únic mèrit de les quals consisteix en la perfecció de la trama argumental.
Doncs bé, les grans novel·les poden situar-se a qualsevol punt de l’escala, la presència o absència d’argument i el seu grau de complexitat és del tot indiferent, i va des del zero ja esmentat, passant pel dos de Dickens, al sis o set Tolstoi al vuit o al deu pseudopolicíac de Dostoievski. Ara bé, en el cas de Palol es presenten al lector, perquè triï o arribi on pugui, diversos nivells argumentals que van de l’assequible a l’abstrús i parteixen sempre d’una complexitat inherent a la matèria narrativa, la multiplicitat i l’ambivalència de les trames, i arriben a inabastables i inextricables esferes, de manera que es poden llegir amb una retentiva mitjana de noms i peripècies, sense necessitat d’entrellaçar-les ni entretenir-se a buscar-hi relacions col·laterals més o menys soterrades. Feina d’altra banda gens senzilla i només plaent en la mesura que el lector se’n vagi sortint. Se situï el lector al nivell de captura argumental que sigui, és del tot imprescindible que s’abstingui de dedicar-hi sobreesforços, ja que com s’ha demostrat en múltiples ocasions és la manera més segura d’acabar esgotat sinó destrossat. Enfrontar-s’hi, reptar l’autor i l’obra, establir-hi un pols, és derrota segura. Com pretendre escalar per un joc de l’oca vertical sense cordes ni piquetes.
Els arguments de les grans novel·les de Palol són cosmogonies amb una part visible a ull nu i una altra que no es desxifra sense unes claus obliqües o oblongues que cal trobar seguint unes pistes relliscoses. Per exemple, podria ser que la Interpretació última del Jardí estigui fora de l’abast de qui no sàpiga que les constel·lacions que passen per l’eclíptica on assenyalem els signes del Zodíac no són dotze com tothom es pensa. I és que la tradició ocultista, junt amb l’astronomia i amb la filosofia o la pseudofilosofia, si és que tal distinció es pot arribar a establir, són tres més dels múltiples territoris preferits per aquesta ment prodigiosa, capaç de contenir i relacionar un nombre increïble de coneixements especialitzats. Si hi afegim una de les seves característiques més destacades, que és una enlluernadora imaginació, capaç de jugar i saltar d’una banda a l’altra de la ratlla de la follia i a sobre dibuixar i desdibuixar, perfilar i difuminar aquesta invisible frontera, potser començarem a capir la imperiosa necessitat de l’ordre geomètric a què la sotmet i l’embrida. Les figures geomètriques de Palol són imprescindibles perquè la seva imaginació no es desboqui. Per no perdre’s en l’infinit és imprescindible definir, acotar, precisar al mil·límetre.
És per això, insistim-hi, que el lector de les grans novel·les de Palol, no així el d’obres no menys sucoses com ara la satírica L’àngel d’hora en hora, rèplica que dona unes quantes voltes a El sexe dels àngels de Terenci Moix, o la molt destructiva Angèlica i Rafel, farà bé d’acontentar-se amb el que pesqui en relació a les trames. Si vol agafar paper i llapis i fer-se una guia, doncs endavant. També en té una disponible a l’última edició catalana del Jardí, la que motiva aquesta sèrie de textos impulsada per la Júlia Ojeda i publicats en primera instància per La Lectora. Jo no m’hi he posat mai ni m’hi penso posar perquè li faig tota la confiança. Tant és així que potser és hora i ocasió propícia de deixar constància, en un parèntesi si es vol anecdòtic, que he estat per partida doble el primer editor de Miquel de Palol. L’any 73, als seus vint i als meus vint-i-un anys, perquè en haver llegit uns poemes seus publicats a Serra d’or sota el títol de Lotus, m’hi vaig posar en contacte i el vaig dur cap al Mall, on el seu poemari Delta va sortir en el pòquer de presentació de la combativa empresa. I l’any 86, quan havent-lo quasi perdut de vista una temporada me’l vaig trobar pel carrer, vam cuitar a posar-nos al dia i em va contar que enllestia una novel·la de més de mil pàgines, que ben segur, va afegir, no trobaria editor. «Com que, no, vaig saltar, el tens davant». Atesa la feliç circumstància que aleshores codirigia la col·lecció «A tot vent» de Proa, tal dit tal fet. Per cert, que i si l’alçada del Jardí mareja, el manuscrit més que mecanoscrit de tantes correccions i correccions de correccions de correccions a mà com presentava, era com un jeroglífic només desxifrable a còpia temps i paciència. Els meus superiors d’Enciclopèdia catalana i el bastaix que vaig encadenar mesos i mesos a l’obra de fer d’escarràs no em van tirar els plats pel cap però encara se’n deuen enrecordar, de mi i més i tot d’ell.
Confiança doncs, desistir de desxifrar fins al final i tenir en compte que els dos paràmetres principals de la literatura són la situació i la frase. Insisteixo, la situació i la frase. Amb això n’hi ha prou per millorar com a lector. En general, l’argument no és més que la xarxa que sosté cada una de les successives situacions. La ja esmentada Bíblia, posem per cas, no té argument encara que sí un propòsit, un leitmotiv, que és mostrar la presència constant de Déu en la història humana. A l’altra banda de l’escala, els arguments de Palol són en última instància indesxifrables, fiquem-nos-ho al cap, i potser igual d’abstrús i d’autoreferencial el propòsit. Dit això, qui vulgui emprendre una interpretació sistemàtica, o més ben dit sistèmica, de l’obra de Palol s’haurà d’armar, abans d’intentar trobar les combinacions de les caixes fortes, amb un llibre quasi introbable de l’autor, l’esmentada Grafomàquia, que és un hípertractat de retòrica i per damunt d’això un programa detallat de la seva obra escrita i per escriure, programa que fins ara ha acomplert en les dotzenes d’obres publicades en els tres decennis posterior. La Grafomàquia conté, sempre en clau, les clau de les claus dels enigmes en última instància generatrius i explicatius de tot el seu opus, en conjunt i peça per peça. Ja he dit que no m’hi penso posar perquè no estic capacitat i ni que ho estigués, perquè per llegir en tinc prou amb la situació i la frase, o si ho preferiu amb la frase i el seu context, que és la mateixa cosa. En el cas del Jardí i les altres grans novel·les de Palol amb la seguretat que tot acaba lligant, ordenat com les múltiples cares d’un poliedre i a més, amb la certesa, intuïtiva, però certesa, de les joies o la preciosa i única joia que s’amaga darrera de tants i tants ocults secrets i per ells és composta.
El repte per al lector perspicaç consisteix a arribar a ser capaç de passar-s’ho tan bé llegint com ell escrivint. No es tracta de patir, encara que els aficionats als trencaclosques de la poden esquerdar tant com vulguin, sinó de gaudir i aprehendre. I és que, a diferència de tots els autors moderns i menys moderns, és a dir antics, Palol, immune al sofriment com a escriptor, està sempre de bon humor. Si fos un predicador fora un predicador sorneguer. És per això que el bon lector li hauria d’agrair que no condemni d’entrada el gènere humà com fan tants d’altres. Ni d’entrada ni de sortida. Gaire bon concepte no en té, és clar, tot i que les coses, i les gents, són com són, però sempre s’hi pot fer més i, encara que sembli impossible de tan complicat, i aquest és el sentit i la justificació última de l’humanisme, millorar una mica, sense haver-se de fer més il·lusions que les establertes en les seves magnes obres. Per això mateix, els seus personatges, molts dels quals no són conscients de ser uns autèntics i genuïns herois, no defalleixen mai en el sobreesforç de bregar contracorrent, com el mateix autor. I és que aquest és un dels pocs jocs a què ens podem dedicar els que no ens considerem ni del tot escèptics ni cínics sense creences. Un joc que és una metàfora de la metàfora del laberint narrat, un joc que ens transporta més enllà de nosaltres a través del repte de tantes històries teixides en els fils de l’enigma, de l’ocultació i la revelació cobertes per un vel translúcid que amaga un tot o un res, una clau de volta o una última interrogació irresoluble, per descobrir que no es pot descobrir, però de la qual en sortim enriquits i una mica menys insatisfets i més alats gràcies als múltiples plaers que ens proporciona la lectura de les grans novel·les de Miquel de Palol.
***
Tot i que l’escrit ha conclòs, no sabria posar-hi punt final sense, reprenent la queixa del principi, una amarga constatació sobre la recepció de Palol a casa seva, que és la nostra encara que a molts ens costi cada dia més de reconèixer. Palol és massa gran com per, parafrasejant Kundera, no ser víctima, a casa i pel complex de país petit,, del contuberni silenciós i no explicitat de la mediocritat col·lectiva que als que sobresurten per dalt se’ls talla el cap i si convé part del cos sense contemplacions i les cames i més amunt si a sobre tenen la gosadia de sobresortir per baix. Ja vaig escriure un dia que pel camí que va la seva recepció a França o als Estats Units, encara li donaran el Nobel abans que el Premi d’honor o la ja prou devaluada Creu de Sant Jordi.
