Categoria: Narrativa

Llibres/Narrativa
Publicat a

Els rastres que deixen les fantasmes del desig (i 2)

per Raquel Santanera

Més notes introductòries a Narrativa obscena d’Hilda Hilst

Aquest article és la continuació
d’«Els rastres que deixen les fantasmes del desig (1)»

2.

Al segon relat, «El quadern rosa de la Lori Lamby», és un bon exemple de la dislocació de narrador que vèiem en la primera part de l’article. En aquest cas, és, alhora, una resposta a la segona pregunta que formulava l’altre dia: Com resoldre les tensions morals que suposen aquests textos «obscens»?

«El quadern rosa de la Lori Lamby» és un text-collage que se’ns presenta com un quadern, d’una escriptora insultantment precoç, la Lori Lamby, una nena de vuit anys. A poc a poc, es va seguint en paral·lel la seva descoberta del món de les paraules i del que sembla una iniciació sexual per part de diferents homes. Entre ells, el Tiet Abel. Dins d’aquest quadern s’hi afegirà la correspondència que manté amb aquest suposat tiet, «El Quadern Negre», i una corrua de reflexions de la nena i diàlegs que mantenen els seus pares.

A tall d’exemple, he triat aquest fragment inicial, encara que, és un xic contingut en adjectius i noms, en contraposició a la resta del relat:

M’he estirat amb la meva nina i l’home que no és tan jove m’ha demanat que em tregui les calcetes. Jo me les he tret. Aleshores m’ha demanat que obri les cames ben obertes i que em quedi estirada i és el que he fet. Aleshores ell ha començat a tocar-me la cuixa que és molt suau i molsuda, i m’ha demanat que obri les cames ben obertes. A mi m’agrada molt que em toquin la cuixa. Llavors l’home m’ha dit que em quedés ben quieta, que ell em faria un petó a la meva coseta. (p. 143)

Pot un lector o lectora llegir un text on la majoria de les escenes són d’una especificitat brutal, on hi apareixen menors follant i mantenint relacions sexuals amb una diversitat de personatges que problematitzen encara més la situació pel rol social que tenen en la comunitat: pares, capellans, avis, patrons…? Fins quan pots continuar llegint sense no qüestionar-te? Et pot fer sentir malament el teu voyeurisme, el teu voler seguir endinsant-te en aquest quadern obscè, escrit amb una falsa innocència? Quina voluntat real hi ha al darrere d’aquest text? Per què estic llegint això?, t’acabes preguntant. El relat d’Hilst és d’una provocació exaltant, però és irònic, crític, intel·ligent i bast, mancat de delicadesa quan vol, també. Nogensmenys, tot fa un gir de discurs sorprenent quan s’arriba a les darreres pàgines…

De fet, a l’acompanyament que Maria Sevilla fa per aquest relat ja diu:

El pare, quan escriu, sempre consulta el diccionari i (amb la d) fa disseccions d’allò que es diu. Després, els que vindran amb maletí, trajo i corbata imprimiran damunt les taules de la llei que si bellesa, o l’abstracció. Que si el llenguatge. Que si l’art, la creació… (p. 135)

Aquí hi ha la pista, la clau de lectura per un text tan conflictiu com aquest. No obstant això, enmig dels coits i les escenes eròtiques, com un camí d’engrunes —i si el lector ha estat atent—, la Lori deixa rastres del que està passant en realitat:

Crec que em faig un embolic amb les llengües. Ja no sé si la llengua d’en Juca va ser abans o després d’aquella llengua de l’ase del somni. Potser és aquesta la llengua treballada que el papa diu que ha treballat tant la llengua. (p. 235)

La incomprensió d’un llenguatge que no domina del tot, com ja he dit parlem d’un personatge de poca edat, crea un joc amb la manera que té la Lori de verbalitzar i descriure el món. De manera constant, confon algunes paraules que ha sentit a dir al seu pare o a la seva mare o que, també, ha llegit. La incomprensió del món ve suggerida per una incomprensió del llenguatge i el resultat acaba essent un llenguatge obscè. La nena escriu amb una llengua obscena, fora d’escena que deia González, una llengua que intenta traduir a la seva manera.

No obstant això, mirem-ho des d’un altre angle, si el llenguatge és l’eina principal del sistema de representacions d’una societat. I és, per tant, un reflex de la societat que l’utilitza, de la seva visió del món. I si a través d’aquesta el llenguatge s’estructura i organitza el pensament, podríem pensar que si ho apliquem al relat d’Hilst, la Lori Lamby viu en un bordell o dins el Castell de Silling, oi? Ella aprèn del món que l’envolta. Però la proposta d’Hilda Hilst és molt més interessant i aguda. Lori Lamby és la filla d’un pare escriptor que per sobreviure i poder vendre algun llibre, accedeix a les peticions del seu editor i comença a temptejar l’escriptura de textos eròtics i pornogràfics.

(AVÍS! Les línies que vénen a continuació són un spoiler gegantí que destrossen l’emoció que genera la lectura d’aquest relat. Pels més aprensius i aprensives us recomano deixar de llegir aquí.)

Jo només volia ajudar-te a guanyar diners, perquè els diners són bons, ¿eh que sí, papa? Jo veia el papa discutint amb el tiet Lalau, i el tiet Lalau li donava aquells consells d’escriure coses pobrissotes, vull dir porquissotes, i el tiet Laíto també deia que deixessis de ser idiota, que escriure unes quantes coses porquissotes no et tacaria l’ànima. ¿Te n’enrecordes? I perquè el papa només escriu de dia i sempre està cansat de nit, jo anava al teu despatx a altres hores de la nit, quan vosaltres dormíeu, per aprendre a escriure com volia el tiet Lalau. Jo també et sentia quan deies que havia de ser una merda perquè tingués èxit. (p. 247)

He preferit copiar el text, abans que explicar-ho perquè em sembla meravellosa i molt eficaç la solució argumental que ofereix Hilst a totes les possibles tensions morals o mals de panxa que havia pogut suscitar als lectors més aferrats als seus sistema de valors. Hilda Hilst és capaç d’haver creat unes estampes pornogràfiques dignes de YouPorn (o de la Deep Web), i acabar el relat amb una reflexió entorn del llenguatge i el seu ordre simbòlic, la creació literària i les dificultats materials i econòmiques per les quals passa un escriptor.

3.

Ja per anar acabant (disculpeu, quan una cosa m’agrada, puc estendrem molt), voldria parlar del tercer i últim relat, «Cartes d’un seductor». Fins ara, s’han plantejat les següents preguntes: Com escriure l’obscenitat o com resoldre les tensions morals que suposen aquests textos? Relacionada amb aquest darrer text hi vincularé la pregunta següent: per què escriure l’obscenitat? M’afanyo a respondre com ho faria Hilst, amb la seva contundència provocadora que ja heu anat captant que té: per vendre, és clar! Tot forma part d’una equació: l’editor vol vendre llibres i fer diners i el lector vol escandalitzar-se i per fer-ho està disposat a pagar. Però quina és la incògnita?, no sóc matemàtica, però seguint amb aquesta comparació algebraica: quina x s’aïlla? En altres paraules, què passa amb l’escriptor? On queda la seva voluntat? D’això precisament és del que tracta «Cartes d’un seductor».

El personatge principal, en Stamatius, vol ser escriptor i, en un moment donat, diu:

També em fa pena la meva cigala. Sempre he de parlar de cigala. O de collons. O de sardina. L’editor ho vol així. «Pots filosofar una mica, home, però sempre al voltant de la marranada.» Estic preocupat perquè exceptuant les 1.500 posicions del Kamasutra n’he de provar de noves. I nous enfocaments. Ja suo i tot. He cridat uns quants amics perquè vinguin aquí a la platja i m’expliquin sordideses. Avorrits avorrits. Que si s’ho van fer amb una oca. Nyec-nyec, perfecte. […] Jo dic no, aquestes històries no serveixen, hi ha d’haver més sexe, escabrositat, desenfrè. (p. 433)

En contraposició a Stamatius, hi haurà Kraus, un escriptor que pel que sembla ha tingut molta més sort i fortuna amb les seves publicacions. Kraus també serà el protagonista dels textos que més endavant sabrem que està escrivint Stamatius, uns relats pornogràfics on s’especula també sobre la persona, els seus actes i tot allò que pot crear en l’àmbit artístic.

És veritat que m’encanten els llibres, però si pogués arrencar de mi la visió d’aquests bufats que els han escrit vomitaria menys sobre el món i la vida en sí. (p. 339)

Però, a la vegada, pot esdevenir a la inversa i que sigui Stamatius el personatge principal dels textos de Kraus: Qui relata a qui? Un cop més, perdem el narrador de vista.

L’estructura narrativa és un tempteig entre les dues possibilitats que en els relats anteriors hem vist: una polifonia de veus on molt sovint desapareix el narrador o narradora i un relat dins un altre relat, com si tractessin de matrioixques, amb un interior buit, un centre desplaçat o una figura idèntica a l’anterior. Però, tornem a la pregunta formulada: per què escriure l’obscenitat? És reveladora la posició d’autocrítica que mitjançant aquest text deixa entreveure Hilda Hilst, perquè mostra l’escriptor com una figura carronyera, que s’alimenta de les històries de la resta per escriure, per vendre-les, fent gairebé un acte de traïció amb el relat individual de cadascú. Hilst mig se’n riu, del propòsit de descobrir i relatar la condició humana. La seva narrativa és una provocació i una reflexió, a la vegada, sobre l’acte d’escriure i els lligams materials que empenyen a qualsevol que ho faci a tenir un preu.

Tanmateix, es pot analitzar d’una forma més poètica i valorar la figura de l’escriptor en aquest relat de «Cartes d’un seductor», com una al·legoria a l’escriptor-antropofàgic del qual parla el poeta Oswald de Andrade al Manifesto Antropófago, de 1928. Durant el moviment modernista al Brasil, aquest va ser un text que va circular moltíssim dins dels cercles artístics. El seu objectiu era el de manifestar que la cultura del Brasil es basava en un acte de «canibalitzar» altres cultures, per tal d’afirmar-se en contra de la dominació cultural postcolonial europea. L’acte metafòric del canibalisme pretenia deglutir la literatura europea per tal de fusionar-la amb indigenista brasilera i generar, d’aquesta manera, un acte de renovació de la pròpia literatura nacional.

Ben pensat, té sentit valorar-ho d’aquesta manera perquè la darrera part del relat, com si es tractés d’una glossa, hi ha uns textos que porten per títol: «Nous Antropòfags», i totes les imatges o accions que hi apareixen tenen a veure amb aquesta idea de superar o devorar l’Altre per assimilar-te i constituir-te al marge d’aquest.

Acabo aquí.

No comentaré el llibre de poesia Del desig perquè vull respectar la voluntat de l’autora:

Obrir un llibre sense saber res de qui l’ha escrit, llegir-lo i dir senzillament: «M’agrada».

 

Llibres/Narrativa
Publicat a

Els rastres que deixen les fantasmes del desig (1)

per Raquel Santanera

Notes introductòries a Narrativa obscena d’Hilda Hilst

0.

Escric aquestes primeres línies amb el debat intern de si cal contextualitzar la figura de Hilda Hilst. I això em permet, encara que no m’agradi, ser condescendent i donar per suposat que he de ser divulgativa per tal d’atraure l’atenció a un potencial lector que, ara per ara, desconeix —i no en té ni idea de— qui és aquesta escriptora brasilera. Però, precisament, aniria en contra de la voluntat de l’autora. Al llibre de poesia Del desig (Do desejo), publicat per Prometeu Edicions el 2017 amb edició bilingüe, i traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall, hi ha també un pròleg d’Helena González on diu:

Hilst esperava que l’apropament a la seva obra vingués de la pura experiència lectora. Obrir un llibre sense saber res de qui l’ha escrit, llegir-lo i dir senzillament: «M’agrada». (p. 8)

La poeta escriu per no haver d’explicar-se; l’autora del pròleg hauria de parlar del llibre sense ofegar-lo en la sinopsi, ja que el poema només té sentit des de la clau estètica, des de la forma. (p. 20)

M’encantaria poder adherir-me del tot a resseguir l’estela d’aquest posicionament que González suggereix a l’hora d’abordar l’obra d’Hilst, però, internament, aquest debat continua roent-me i la meva preocupació va més enllà del que he anomenat en una primera instància. Investigo el meu malestar i considero que l’arrel pot situar-se en aquest moment d’incertesa que estem vivint, i a la precarització d’un sector cultural que no és precisament ara, sinó sempre —a diferències d’altres sectors— que està amenaçat de mort. A l’altra obra de Hilda Hilst, de la qual parlaré, Narrativa obscena —també editada en format bilingüe per Prometeu Edicions, 2018, amb traducció de Josep Domènech Ponsatí, i amb tres acompanyaments extraordinaris (un per a cada text) de la poeta Maria Sevilla—, hi ha a l’inici la nota de l’editor on explica el següent:

Segons l’autora, la motivació d’escriure aquesta col·lecció de llibres venia del seu intent obsessiu de guanyar lectors i diners fent alguna cosa fàcil de llegir. Però el resultat no va ser el que s’esperaria. O sí. Hilst no va deixar de fer literatura de qualitat, on, entre humor, sàtira, obscenitat i provocació, no deixava de parlar de les preocupacions vitals i intel·lectuals. (p. 8)

Amb aquesta declaració, entenc que, enmig de les possibles motivacions que va induir a Hilda Hilst a iniciar-se en l’escriptura en prosa (quan va començar a escriure, escrivia sobretot poesia), una va ser la voluntat de millorar la seva economia. Em sembla molt lícit i, al mateix temps, és necessari, tal com està el pati, posar-ho de manifest. Ja no només la persona que escriu, sinó també, qui treballa dins l’àmbit de les arts i la cultura, necessita tenir unes condicions materials mínimament favorables per poder seguir vivint i creant.

Si se’m permet, recupero el conegut text d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf perquè va en sintonia amb el que intento expressar:

De totes dues coses —el vot i els diners—, haig de confessar que els diners em van semblar infinitament més importants. Fins aleshores m’havia guanyat la vida pidolant feines als diaris, fent la crònica d’una fira d’ases o d’un casament; havia aconseguit quatre quartos posant adreces en piles de sobres, llegint a senyores velles, cosint flors de roba, ensenyant lletra als nois d’un parvulari. Abans de 1918 eren les úniques feines a l’abast d’una dona. (p.49)

Malauradament, no tothom disposa de una tia Mary Beton que et cedeixi una herència generosa com va ser el cas de Virgina Woolf. No obstant això, responent lacònicament, s’ha ampliat el ventall laboral per a les dones però la desigualtat laboral, i en molts altres nivells, continua essent estructural.

Si menciono tot això, precisament, és perquè a inicis del segle xx, una escriptora com Woolf ja denuncia el repte que suposa la creació literària i el finançament econòmic. De fet, em sembla important assenyalar que, justament avui que escric aquest text, m’arriba per mitjà del WhatsApp, la proposta de signar a favor perquè la gent que treballa en cultura pugui obtenir una renda bàsica universal i incondicional. Ho veieu? La preocupació i problemàtica que Woolf ja exposava el 1929 segueix candent i farà falta alguna cosa més que una signatura. Però, pas a pas, es necessiten temps i posicions crítiques per explorar el ventall de possibilitats. Tanmateix, si ho he assenyalat és perquè actualment continuem al mateix punt. Després de Woolf, en concret, cinquanta anys més tard, Hilda Hilst fluctuà en la mateixa dicotomia: escriure, participar activament de la cultura d’un país… Però, com viure i com guanyar un sou? I, va, va, hi afegeixo també, com aconseguir crear una escriptura de la qual puguin dir-ne que és de qualitat?

*

Hilda Hilst és una poeta i escriptora molt interessant, en els pròxims punts —que hem dividit en dues tongades, una avui i una la setmana vinent— intentaré aportar arguments per posar-ho de manifest i evidenciar-ho. Malauradament, aquest primer inici no servirà perquè conegueu la seva figura: finalment m’he lliurat a la seva petició i a la de González. De moment, es podria dir que els únics detalls que he mencionat giren entorn de l’acte d’escriure i guanyar diners. No em mal interpreteu, si he fet aquestes digressions i viratges és perquè la situació actual en què molts de nosaltres ens trobem en aquests temps de confinament —però també valgui pel futur— és complexa i faran falta canvis substancials perquè puguem seguir vivint, treballant i pagant el lloguer al mateix temps que apostem per no deixar morir del tot la cultura. D’altra banda, i si això passés, de la mort i de les cendres, sempre en neixen altres aus. Fins i tot, aus menys carronyaires.

1.

Els tres relats de Hilda Hilst, que trobem dins el recull Narrativa obscena, són unes ficcions que tenen com a motor narratiu la pròpia lògica de l’obscenitat. I quan escric «obscenitat» penso, sobretot, en aquesta paraula tal com Helena González en parla amb Maria Sevilla en un vídeo que recentment podreu consultar a YouTube i que tracta sobre Hilda Hilst. González diu:

La prosa va sorgir en ella coma una mena de provocació perquè ella tenia una necessitat de comunicar urgentment la seva manera de veure el món, que era una manera que estava fora d’escena. Per això a la seva literatura, anomenada al començament com a porno, per part dels crítics, ella la va anomenar obscena. Perquè obscena és tot allò que està fora de l’escena, és tot allò que no es pot dir. És a dir, a través de l’obscenitat, a través de la carn present en la sexualitat, de tot allò que no es pot dir, la poeta es fa càrrec del món i està intentat que la literatura es faci càrrec de tot allò que l’interessa: l’amor, la sexualitat, el pas del temps… Tot allò que és residual, tot allò que provoca… (min. 7:11)

Però com ho fa Hilst per dir, per escriure l’obscenitat? I encara més: com resoldre les tensions morals que suposen aquests textos? Començaré per intentar respondre la primera pregunta. I per fer-ho em fixaré, com a mostra d’exemple representatiu, amb el personatge principal del primer text, «L’obscena senyora D.». Engrescada amb la proposta que Maria Sevilla fa amb aquests acompanyaments, aquests textos introductoris que hi ha abans de cada relat i que anomena, «Psicofonies», situaré la meva interpretació. Sevilla, en el vídeo que he comentat abans, explica el perquè d’aquesta tria: les psicofonies són les veus que podem escoltar per mitjà d’una tecnologia especifica i que s’han gravat en llocs marginals, subalterns o desplaçats del centre. «Una caixa de ressonància per fer audibles les veus que estan privades de subjecte d’enunciació.» En altres paraules, veus fantasmes, veus mancades de cos. La veu que narra el primer relat del recull és Hillé o, també, l’obscena senyora D., aquest personatge fantasma que en un determinat moment diu que viu al forat d’una escala. Qui viuria en un forat d’una escala? Seguint la hipòtesi de Sevilla, funciona la idea de fantasma, però funciona encara més quan es llegeix la història de Hillé. L’estructura narrativa és un sacseig de temps verbals i accions que no sabem mai si passen en un present o si han passat fa poc i si es tracta d’un passat encara més remot que un altre. Hillé parla d’Ehud, el seu amor, i amb Ehud. Ehud també és un fantasma? Hillé també parla del seu pare i dels veïns que l’insulten i del desig de la carn que sentia i gaudia abans.

¿quins contorns hi havia als quinze anys als vint, allà dins del ventre, quines aigües, quin plasma i quina sang, quin riu et serpentejava? ¿quina geografia se’t dibuixava a la cara, i la cara d’aquella que et portava a la panxa, com era? ¿com et portava aquesta que habitaves? ¿com eres, Hillé, abans que l’amor sorgís entre aquelles dues ànimes, pare-mare, quan ell era jove i es preguntava quina dona s’ajauria sota el seu cos robust, quina fúria de paraules li vindria a la boca, estimada, boja, llum que ha caminat mancada de lluentor sota les aigües, ¿aleshores eres tu? (p. 95)

La idea de fantasma remet a pensar en la pèrdua, el fantasma és el rastre d’una absència. Però absència de què? D’un cos. De manera que, encara que el fantasma sigui tan sols una veu, un rastre no-corporal, és igualment la manifestació d’una absència permanent, la marca, la situació en unes coordenades.

M’he vist allunyada del centre d’alguna cosa que no sé com anomenar, però no perxò aniré a la sagristia, teòfaga incestuosa, això no, jo Hillé també anomenada per l’Ehud La senyora D, jo No-res, jo Nom de Ningú, jo a la recerca de la llum en una ceguesa silenciosa, seixanta anys a la recerca del sentit de les coses. Derelicció Ehud em deia, Derelicció –per última vegada Hillé, Derelicció vol dir desemparança, abandonament, i perquè m’ho preguntes cada dia i no te n’enrecordes, a partir d’ara t’anomena La senyora D. (p. 27)

Derelicció, desemparança, abandonament, així l’anomena Ehud. I és en aquest bateig que medito sobre la veu d’aquesta fantasma i des d’on i com parla. Aquesta relació de idees em porta a la frase de Giorgio Agamben, que apareix en el text «Els fantasmes d’Eros», quan parla de la melancolia i assenyala que ja en un origen sempre s’ha unit aquest sentiment a una pràctica fantasmagòrica: «La melancolia aconsegueix apropiar-se del seu objecte només en la mesura en què afirma la seva pèrdua.» És la persona melancòlica qui busca parlar amb els morts? Parlar amb el passat? Transcendir el temps? Per què? Per què enyora? Hillé, en algun moment del text, és viva i melancòlica, però també és morta, és una morta que recorda —a diferència de la figura del zombi que és tot cos i no té ànima o esperit1 o, diguem-ne, consciència, així sona menys platònic. El fantasma no té cos i és tot consciència, és memòria. Hillé busca el record de la carn i commemora el desig. La seva veu no és derrota, és Ehud que la vol amb aquesta D. Hillé parla de la carn amb devoció, malgrat que hi hagi l’absència del cos, i persegueix, en el seu fil mental, el desig corporal i el defineix. Enmig de la veu d’Hillé apareixen altres veus disperses com, per exemple, la de la veïna que parla de la pena que li fa veure una dona sola que va nua per la casa. El text d’Hilst és verdaderament una psicofonia polifònica: quantes veus, a més d’Hillé, hi ha a l’escala? La multitud de veus, la grafia mateixa, són rastres d’uns personatges que han perdut la corporalitat i passegen per una escala de Penrose. Algú té al cap aquesta figura impossible? És una escala infinita, una il·lusió òptica que genera la sensació de pujar i baixar a la vegada, sigui la direcció que sigui. El rastre que deixa la fantasma Hillé és l’escriptura del record de la carn, una carn que sempre està vinculada a una sexualitat consumada i gaudida, plena. Aquí es podria parlar d’una analogia entre la tasca d’escriptora i la de mèdium, com si no fos ella la qui escriu, sinó que per mitjà d’ella —que faria de tecnologia, de receptacle—, evoca les veus de les fantasmes del desig. Això també ho dic perquè la particularitat que mostra Narrativa obscena és aquest constant joc de no acabar de situar de forma explícita la veu que narra; qui és el narrador o narradora? S’escapa constantment aquesta figura i amb ella la resposta. L’obscenitat forma part de la mateixa estructura narrativa del text, el centre, l’argument concís no existeix i centrifuga les possibles trames fins a acabar-les destruint. En altres paraules, els textos i els personatges d’aquesta escriptora estan en un constant moviment de fuga que crea una dislocació del narrador i genera un constant canvi d’expectatives al lector.

  1. Contraposició fantasma i zombi suggerida per la lectura de l’article: Peris, J.(2018): «Ficciones Inmunitarias. Sobre la lògica de la inmunidad en la cultura contemporània». Dins Papeles del CEIC vol.2018. Disponible a: www.ehu.eus/ojs/index.php/papelesCEIC/article/view/17680 ↩
Llibres/Narrativa
Publicat a

Una de dracs sense princeses ni cavallers

per Edgar Cotes

Els dracs són, segurament, el tòpic més indiscutible de la literatura fantàstica. S’han escrit dracs de tots colors: orientals o occidentals, amb ales o sense, més blans o més ferotges, que acaparen tresors amb passió avariciosa o que es deixen domar dòcilment pels humans… Des de Tolkien fins a Le Guin, des de Michael Ende fins a Akira Toriyama, els dracs han acaparat pàgines i pàgines de les millors i les pitjors obres del gènere. Fins i tot en la literatura catalana estem saturats d’aquests escopidors de foc —no cal recordar que són l’antagonista de la nostra llegenda més cèlebre— que hem reciclat ad nauseam. Així doncs, escriure una altra història sobre aquests monstres podria semblar un acte redundant. Víctor Nubla, tanmateix, se’n riu de la redundància i en fa el seu principal actiu.

Els dracs que se’ns presenten a Metal·lúrgia (Males Herbes, 2019) no disten gaire dels que apareixen a les gestes cavalleresques, almenys físicament. Però aquests dracs —o més aviat dragones, perquè són totes femella i amb noms de ressò medieval, uns detalls gens anecdòtics— no es dediquen a segrestar dames desvalgudes, sinó que treballen fonent metalls dins els seus cossos per a una empresa metal·lúrgica d’Estragó de Dalt a canvi de la seua manutenció, que es basa bàsicament en princeses, cavallers i escuders. Servint-se d’aquestes criatures fantàstiques, l’autor perfila una sàtira de l’absurditat del sistema neoliberal, al més pur estil Pratchett. Les dragones serveixen els humans d’esma, perquè fa un temps els seus familiars van signar un contracte amb la Companyia i, per a elles, les coses sempre han funcionat així. Com a lectors, fins que no entrem en el joc de l’autor, ens sobta que les dragones es deixin alienar d’aquesta manera pels humans amb aquestes condicions tan draconianes i més encara quan Nubla insisteix en el seu físic portentós, molt superior al de les persones que els manen. Però quan ho entenem, el somriure agredolç és inevitable: hi veiem reflectida la nostra pròpia estupidesa com a membres de la nostra societat.

En tot aquest escenari, hi trobem el narrador de la novel·la —el mateix Nubla fet personatge, erigint-se en una nova mostra de literatura d’autoficció—, que està ingressat en una clínica del poble —cosa que ens fa arrufar el nas per si tot el que se’ns explica és un deliri narratiu— i que cada dia es dedica a fer un volt pel municipi per ofegar el tedi. Durant aquestes rondes exploratòries, va trobant-se amb les dragones i els humans d’Estragó de Dalt de la manera més mediterrània possible: recorrent tots els bars del poble. Aquestes coneixences, en aparença circumstancials, són encara més emmiralladores. Entre molts d’altres, Nubla coneix el psicòleg de la Companyia Metal·lúrgica, un garrepa que va als locals i no consumeix res; na Ermeganda, una dragona experta en física quàntica que es dedica a fer de cambrera, i sobretot na Berenguera, una altra dragona, que és locutora de la ràdio local i que més endavant acaba menjant-se un humà. La raó per la qual ho fa és ben reveladora:

«—Que els ha fet alguna cosa aquest drac?
—Al contrari, treballa molt bé i posa molt d’amor a la seva feina, l’hi puc ben assegurar.
—Llavors li paguen poc perquè li agrada el que fa?» (pàg. 79).

Na Berenguera és empresonada per lliurar-se als seus instints salvatges, fet que la converteix en màrtir i fa esclatar una vaga de dracs. Després d’una resistència dels patrons de la Companyia que, evidentment, no volen fer concessions, el conflicte acaba amb la claudicació dels humans, perquè la por a ser devorats és prou persuasiva. S’allibera na Berenguera i se li concedeix un nou privilegi: ser la presentadora d’un programa de televisió per a dracs, Món de dracs. Tanmateix, el que per als patrons havia de ser un panem et circenses per calmar els ànims, s’acaba convertint en l’eina per al destí final de qualsevol distopia: una revolució. Amb tot plegat, es pot arribar a esperar un final apoteòsic, amb molt de sang i fetge, digne de les grans fantasies èpiques en què els dracs s’erigeixen com a executors implacables dels opressors. Si algú s’espera això, es trobarà un desenllaç molt desinflat. No haurà entès quina és l’essència dels dracs de Nubla. No són criatures venjatives i sanguinàries; viuen, pensen, mengen, treballen i volen el mateix que busquem tots: trobar un sentit a l’existència. En definitiva, ser elles mateixes.

Metal·lúrgia és un exemple dels millors valors del fantàstic: l’humor àcid d’Adams, la metaliteralitat corrosiva de Pratchett, l’utopisme crític de Le Guin, la paranoia deliroide de Dick, el llenguatge punyent de Calders, l’esperit combatiu de Pedrolo. Nubla mateix, amb veu de Martí Sales, defineix molt bé quin és el seu principal mèrit a l’epíleg de la novel·la: «Fer pensar la gent està considerat una cosa molt exclusiva i que generalment fracassa. Fer riure la gent no té límits i fer tenir por a la gent, tampoc. Si la proporció de fer riure, fer por, crear misteri i fer pensar és la correcta, estàs ajudant el cervell de les persones. Això és el que he intentat amb Metal·lúrgia» (pàg 182). Ho ha intentat i, sens dubte, ho aconseguit amb escreix. Nubla ha escrit un clàssic instantani de les nostres lletres fantàstiques. Llàstima que, a la vegada, s’hagi convertit també en l’última obra de l’autor gracienc. Esperem que almenys ens serveixi per mirar enrere i veure l’obra sòlida que havia edificat un dels talents més enèrgics del nostre underground. Com a mínim, sempre ens quedarà Estragó de Dalt.

Llibres/Narrativa
Publicat a

Dos llibres en un (o mig llibre i quart)

per Manel Ollé
bardera_manelolle_lalectora

A la coberta de Cal Ratoliu (El Cep i la Nansa, 2020) de Damià Bardera s’hi veu el dibuix d’un tractor Massey Fergusson TE-20 enmig d’un camp segat amb unes quantes bales de palla cilíndriques. Al costat del tractor, el títol, la contracoberta, el nom de l’editorial i el pròleg reforcen la idea que entrem en un llibre de memòries i reflexions fragmentàries sobre els orígens familiars rurals de l’autor, sobre la seva terra i la seva gent. Tot fa pensar que ens les havem amb una exploració del paisatge moral i sentimental que batega mig emboscat rere les pulsions estrafetes dels seus relats. I en part és així. Però no gaire, o només en part, i no ben bé.

En les seccions del llibre que tiren per aquesta banda és on trobem algunes de les seves millors pàgines. Damià Bardera es reconcilia amb la seva nissaga pagesa i ramadera. Anem des del traumàtic rebuig de l’adolescent, que davant dels amics s’avergonyeix de munyir les vaques, fins al retorn a l’antic casal familiar de Cal Ratoliu. Transitem uns quants episodis biogràfics puntuals, amb parada a la ciutat de Girona, i amb un interès que augmenta exponencialment quan entrem en la raresa de les seves primeres lectures i en l’impacte que li van fer.

Als escriptors els agrada exhibir la seva precocitat i voracitat lectora. Tendeixen a retratar-se de perfil davant d’una constel·lació de referents i de presumptes influències. Pensen que els convé construir-se una genealogia prestigiosa, més o menys canònica, canalla o personal. En canvi, difícilment trobarem un escriptor que admeti no haver llegit mai cap llibre complet fins als divuit anys. Damià Bardera ho fa sense manies, i ho explica sense fer-ne escarfalls. La seva primera lectura —El Perfum, de Patrick Süskind (1985), un exemple pioner i notable del que s’ha acabat codificant com el «best-seller de qualitat»— li desvetlla una curiositat tota nova, que el porta a explorar l’armari ple de novel·les castellanes —o traduïdes al castellà— del Círculo de Lectores que hi havia al mas dels avis paterns de Viladamat. El que passarà després us sorprendrà.

Gràcies a l’armari del mas dels avis, Damià Bardera es va aficionant a l’excel·lent repertori de la novel·la espanyola dels anys cinquanta —Delibes, Cela, Aldecoa, Sénder, Martín Gaite, Torrente Ballester, Matute, Fernández Santos… Això és revelador quan ho posem en relació a la mena de narrativa que ha acabat escrivint, bàsicament perquè no hi té res a veure. Aquí hi ha un buit inexplicat. Però la cosa es posa realment interessant quan ens descriu l’enorme impacte que li va causar una de les novel·les de l’armari del mas, Edad prohibida (1958), de Torcuato Luca de Tena —sí, el fill del fundador de l’ABC i ell mateix director del diari—, que va llegar en una edició de 1970, prologada pel psicòleg oficial del tardofranquisme, Juan J. López Ibor, introductor al país de la lobotomia i dels electroxocs i les teràpies contra els homosexuals, deixeble i digne successor del psicòleg eugenèsic Antonio Vallejo Nájera, que buscava el «gen rojo». Damià Bardera preua i elogia sense manies aquesta novel·la rara i descatalogada. El va trasbalsar tant que la va llegir cinc cops, i fins i tot va ser decisiva en el fet que se n’anés a viure un any a Sant Sebastià, lloc on se situava la ficció. Tot plegat és sorprenent, escapa a qualsevol mapa previsible, i fa de molt bon llegir.

Els episodis autobiogràfics i les reflexions sobre la formació personal i literària apareixen a Cal Ratoliu de manera intermitent. Entremig se succeeixen una sèrie de capítols de temàtica miscel·lània i de format híbrid, que l’autor en un moment del llibre defineix com «articles» —tot i que només en un cas se’ns diu que havia estat publicat prèviament a la Revista de Girona. En aquests capítols hi trobem majoritàriament textos que parteixen d’alguna petita anècdota més o menys personal, i que, efectivament, podrien ser en alguna mesura concebuts com articles d’opinió. Tiren cap a la crítica cultural i l’assaig filosòfic o literari. Despleguen reflexions de fons de setmanari dominical. Aquí l’interès del llibre fluixeja una mica, es torna irregular.

La formació i la docència que Damià Bardera exerceix en el camp de la filosofia es reflecteix en aquesta mena de textos. Hi treuen de tant en tant el nas Heidegger, Habermas, Ortega i Gasset, Wittgenstein o Epicur. Es fica en uns quants jardins i se’n surt prou bé, amb un estil argumentatiu que, feliçment, defuig l’academicisme, l’argot i el neologisme à la page, però que de vegades avança engavanyat, i que sovint tendeix més a defensar una posició prèviament adoptada que no pas a explorar o interrogar-se. Potser el que més desorienta és que els temes que es trien no acaben de dibuixar una mirada personal. Es desdibuixa així el punt més fort de la literatura de Damià Bardera, que és la seva singularitat irreductible. La seva escriptura es torna aquí més neutra, asèptica i fins i tot divulgativa o professoral. Ens parla de coses més o menys ja dites o ja prèviament debatudes, d’una manera prou elegant i clara, però sense que s’acabi d’entendre a què treu cap tot plegat. 

Hi ha uns quants articles que reflexionen sobre el llenguatge políticament correcte, sense plantejar posicions inèdites en un debat que ja fa anys que s’arrossega. Debat sobre si està bé o no dir «subnormal» a un nen amb síndrome de Down, sobre el llenguatge homòfob o sobre com el gran avantatge de llegir clàssics dels temps antics és que s’expressen al marge de les constriccions dels tabús del present. En d’altres parla sobre les identitats de gènere i les seves representacions; per exemple, sobre els personatges femenins en els Barrufets. N’hi ha uns quants on s’embranca en discussions filosòfiques de les de tota la vida, de les que fa dècades ja ens proposaven a classe d’ètica a tercer de BUP: és natural o no l’homosexualitat?, es pot pensar sense el llenguatge?, quina diferencia hi ha entre la comunicació humana i l’animal?, i què tal tot això dels nens a la carta i l’eugenèsia positiva? El que planteja és prou interessant i apunta a camins argumentatius d’una certa originalitat, però… cal?

Quan parla de literatura tampoc canvien gaire les coses. Defensa amb vehemència una literatura que no estigui adreçada a col·lectius específics, i no sabem ben bé amb qui s’està barallant. O aplica un concepte de Heidegger a la literatura de Javier Tomeo en un gir un xic forçat. De tant en tant vincula les observacions o reflexions a les característiques constitutives de la seva obra narrativa, amb un nivell d’autoconsciència que tendeix a cosificar el seu territori literari: com si fos el d’algú altre i ja estigués perfectament apamat.

No deixa de ser un prejudici del tot prescindible que un llibre hagi de tenir una unitat interna. Que s’hi barregin ingredients molt diferents pot arribar a ser fins i tot un gran avantatge, si els contrastos es reforcen, i si els sabors i les textures llunyanes quallen d’alguna manera insospitada. Però aquí fa l’efecte que s’han ajuntat en un llibre materials que —prèviament editats— podrien haver forjat perfectament la llavor de dos (o fins i tot tres) llibres diferents. La part memorialística hi apareix amb força, però tot just apuntada i no acaba d’explotar una veta amb moltes més possibilitats. Mentre la part assagística i articulística té consistència i moments brillants, no acaba de traçar un discurs actualitzat i que faci conversa amb el lector. Sembla que es limiti a expandir algunes de les preocupacions o dels temes que de forma aleatòria l’ocupen i el preocupen, en la seva docència o les seves lectures. Una part amb l’altra no es reforcen, més aviat es neutralitzen.

Damià Barderà és un escriptor que sempre ha anat molt a la seva. Ha publicat en l’última dècada mitja dotzena de llibres de contes molt breus i una novel·la, també algun assaig i un poemari. El fet d’haver-se prodigat a l’editorial vilanovina El Cep i la Nansa explica en part que sigui menys visible del que el ritme de publicació, el volum i el valor de la seva obra farien preveure. Evidentment, el «barcelonacentrisme» en això hi juga també un paper. Es tracta tanmateix d’una invisibilitat relativa, ja que compta amb avaladors de pes i prestigi en crítiques i pròlegs; i compta també amb una pàgina web personal molt completa, que permet espigolar mostres de cadascun dels seus llibres, i que recull un dossier de premsa exhaustiu. 

Damià Bardera ha anat bastint un món narratiu valuós, peculiar i fascinant, marcat per una mena de pairalisme mític, primitivista, cruel i disfuncional, mig punk, mig naïf, i sempre descordat, que transmet breus rituals de passatge amb una prosa neta, ràpida i nerviosa. Sembla que la seva narrativa l’empeny envers la fascinació poètica i morbosa pel grotesc i la compulsió instintiva.

L’aposta obstinada per l’exploració d’aquest món enrarit, alhora brutal, tendre i carnaval·lesc, aporta moments fulgurants i relats molt remarcables, però també un cert efecte de reiteració, i l’aparició d’esporàdiques caigudes de tensió. Es troba a faltar una exigència més alta en la tria dels materials. Fa la sensació que Damià Bardera ho dóna tot i ho posa tot en els seus llibres: tot el que el mou i remou, i això en principi és molt bo en la dinàmica de la creació, però no ho és tant en el resultat que arriba al lector. De vegades sembla que quedi encapsulat del tot, sense acabar de calibrar l’efecte de conjunt del llibre que escriu.

Fa santament, amb el joc que juga i les cartes que té a la mà, de no buscar el bibelot setinat de la pièce bien faite, però potser per manca de distància a l’hora de llegir-se, o potser per manca d’una edició més selectiva i menys sistemàtica i prolixa, la seva primera dècada de publicacions ve llastrada per aquesta barreja de repetició i d’alts-i-baixos. Sortosament per qui es pugui sentir encuriosit per l’obra de Damià Bardera, l’antologia de quaranta relats breus Un circ al pati de casa (Empúries, 2019) en bona mesura hi posa remei: és una entrada plausible al seu món bigarrat.1

Enmig de passatges efímers, Cal Ratoliu conté no pocs materials germinals, susceptibles d’integrar-se en dues possibles antologies de funció semblant a la que ha jugat Un circ al pati de casa amb la seva narrativa. Una antologia assagística, i una altra memorialística. Som al cap del carrer. La llàstima és que la incontinència i la dispersió no permetin visualitzar ja d’entrada el talent fulgurant i la tossuda i irreductible singularitat de la seva literatura. La veritat és que fins i tot fa una mica de ràbia.

  1. Vam publicar una crítica d’aquest volum aquí. ↩
Cultura/Llibres/Narrativa
Publicat a

Els viatges de cambra de Xavier de Maistre

per Melcion Mateu

Ilha do Desterro, 5

Que tous les malheureux, les malades et les ennuyés de l’univers me suivent !
(«Que tots els infeliços, malalts i contrariats de l’univers em segueixin!»)
Xavier de Maistre

De viatgers, n’hi ha que escullen un destí i d’altres que es mouen empesos per les circumstàncies. El fet és que aventurers, emigrats, deportats o turistes no acaben de saber on van. Si reals, els llocs no són com els recordaven; si imaginaris, no se’ls haurien pogut passar pel cap. La literatura de viatges va tenir al segle xviii un veritable boom, en part gràcies a les empreses colonials que partien de França i les illes britàniques. El moment històric va produir grans exploradors reals, com James Cook, i viatgers imaginaris, com el Gulliver de Jonathan Swift, a banda d’aventurers més d’estar per casa, com el Laurence Sterne de Viatge sentimental per França i Itàlia. Entre els darrers, Xavier de Maistre n’és un cas extrem, perquè a través de la paròdia (Mikhaïl Bakhtín va descriure amb agudesa el potencial revolucionari de la paròdia en el sistema literari) creà un subgènere nou, que podríem anomenar el llibre de viatges de cambra. A diferència del que passa amb altres itineraris espirituals o subjectius, el viatge interior, aquí ho és en el sentit literal: itinerari per un espai que incorpora exploracions adjacents.  De llibres d’aquesta mena ens en deixà dos bells exemples: Voyage autour de ma chambre (1795), de la qual n’hi ha diverses traduccions al català,1 i Expédition nocturne autour de ma chambre (1825), una segona part que supera la primera en els trets experimentals.

Xavier de Maistre —l’home: militar, pintor i escriptor— va arribar a saber en primera persona què era viatjar. Ho va aprendre en un mapa diferent del nostre: nascut el 1763 a un país que ja no existeix, el desaparegut Regne de Sardenya-Piemont, va participar amb son germà Joseph —polític i filòsof contrarevolucionari— en el primer viatge amb globus que el va sobrevolar. Xavier serví a l’exèrcit savoià fins que Carles Manuel IV el va dissoldre davant la invasió francesa. Continuà des de llavors la carrera militar a l’exèrcit rus: s’hi integrà amb el grau de capità i acabà els seus dies com a general a Sant Petersburg, el 1852. Si donem per bones les seves paraules a l’Expedició nocturna…, la idea de cambra se li feia molt més manejable que la de país: «En reflexionar sobre la paraula pàtria, m’he adonat que no en tinc una idea gaire clara. “La meva pàtria?” En què consisteix la pàtria? Ho deu ser una agrupació de cases, camps i rius? No ho puc creure».

Viatge al voltant de la meva cambra és també el viatge iniciàtic de Xavier de Maistre com a narrador. Escrit a Torí durant quaranta-dos dies d’arrest domiciliari per haver participat en un duel, el petit volum només es va veure publicat gràcies a la insistència del seu germà gran, Joseph. Té una estructura oberta i improvisada que remet al Tristram Shandy de Sterne i, de retruc, als capítols encavalcats del Quixot: sovint, com a la novel·la de Cervantes, les primeres frases d’un episodi no s’entenen sense referir-nos al final del precedent. La cambra, el llit, el balancí i l’escriptori omplen gran part de les escenes, fins a esdevenir-ne personatges. La gosseta Rosine i el servent Joannetti, amb la seva presència intermitent, serveixen de contrapunt dramàtic a les digressions que el narrador protagonista entrellaça al llarg del llibre. La relació entre música i arts plàstiques —en la tradició del debat sobre les arts germanes— n’impregna bona part, com també les filosofades sobre el caràcter dual de la naturalesa humana, integrada per ànima i bèstia a parts variables. El relat és amable i lleuger, humorós i sense més estridències que les que van associades a la premissa inicial i que assumeix de manera coherent.

L’anècdota inicial d’Expédition nocturne autour de ma chambre és una visita a Torí que l’autor aprofita per desmuntar la seva antiga habitació. Aquí el temps de l’acció s’atura: si en el primer volum eren 42 dies, aquí són només quatre hores, la narració està més cohesionada i les reflexions esdevenen més dilatades. Algunes són metaliteràries; d’altres, des d’una ironia desmitificadora, cosmogòniques o religioses. Més que al voltant de la cambra, bona part del relat és de la cambra (o del balcó) estant, perquè la visió del món que Maistre aplica a l’interior, la projecta a l’exterior en qualitat d’observador: al seu balcó, en una mena de viatge estàtic que recorda l’aventura del clavileño del Quixot, el protagonista se situa entre dos mons.

Les premisses aparentment absurdes, el caràcter digressiu, i la dilació temporal  als llibres de viatges de Xavier de Maistre van tenir un impacte en Machado de Assis, palpable en el narrador impossible de les Memórias Póstumas de Brás Cubás,  i obriren el camí a experiments posteriors. El mèrit de Xavier de Maistre és fer, de quatre parets, un univers, una proposta que troba en l’art i la literatura un efecte multiplicador. La majoria de les pintures de Xavier de Maistre es van perdre en un incendi a Rússia. Sobre pintura i sobre llibres, ens deixà, als seus un grapat de bones observacions: tan sols un grapat, per un cert amor a la mesura, i per deixar que cada lector sigui amo i senyor de la seva cambra. Xavier de Maistre descriu com funciona el seu univers, però no en fa un inventari exhaustiu. Com va escriure al seu primer llibre: «No acabaria mai si volgués descriure la mil·lèsima part dels fets singulars que m’arriben quan passo a prop de la biblioteca; els viatges de Cook i les observacions dels seus companys de viatge, els doctors Banks i Solander, no són res en comparació amb les meves aventures en aquest sol districte.»

  1. Viatge al voltant de la meva cambra. Traducció de Rafel Patxot i Jubert Barcelona: Biblioteca Popular de l’Avenç, 1904.
    Viatge entorn de la meva cambra, Traducció de Josep Miracle. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1931. Reeditada per El Llamp, 1991.
    Viatge al voltant de la meua cambra. Traducció de Salvador Company i Anna Torcal. València: Publicacions de la Universitat de València, 2006. ↩
1 … 28 29 30 31 32 … 43