Immersió

Cap a la meitat de L’aigua que vols les tres filles de la cèlebre Marie Tremblaypierre decideixen fer un capbussó al llac que hi ha davant del xalet on s’han reunit per celebrar el setanta-sisè aniversari de la seva mare. El problema és que l’aigua està molt freda i no acaben de saber com llançar-s’hi. L’Anne-Sophie, la gran, sempre prudent, opta per baixar a poc a poc per les escales. La Laura i l’Hélène, més decidides, pensen si tirar-s’hi de bomba. La mare els crida a l’alto i els diu que s’esperin deu minuts.

«—Dones per fet que no puc saltar quan em roti?—va dir l’Hélène.

—Ara vinc— va respondre, senzillament.» (p. 287) Marie Tremblaypierre. I elles, efectivament, l’esperen, immòbils, fins que la mare torna al cap d’uns minuts amb tres xurros de piscina. Ara sí que ja poden llançar-se a l’aigua.

L’escena emmarca molt bé el poder tàcit d’aquesta mare sobre les seves filles, la influència que encara hi exerceix. I com les filles, fetes i dretes, no deixen de creure la mare. L’escena, encara que sembli banal, resumeix bé alguns dels vectors que es posen en joc a la darrera novel·la de Víctor García Tur (Premi Sant Jordi 2020). L’entramat de relacions familiars que funciona tant amb paraules com amb silencis.

Tot i la imatge juganera i d’experimentació formal que ha cultivat l’escriptor barceloní al llarg de la darrera dècada —en parlarem més endavant— una constant que travessa totes les seves novel·les és un tema tan tradicional com la família i les relacions entre pares (sobretot mares) i fills. En tenim exemples a Els romanents (2018), on una mare justifica fins a l’extrem l’estrany comportament del plançó. O també a Els ocells (2016), que perseguint l’obra mestra de Hitchcock, posa el focus en la rebel·lia adolescent i els homes castrats per mares dominadores. A L’aigua que vols es narra el retrobament familiar d’una dramaturga famosa i carismàtica amb els seus quatre descendents, en una llarga festa de cap de setmana que és, en realitat, un comiat secret de la matriarca. La trobada en aquesta casa decadent servirà perquè la família es posi al dia. L’aigua del llac serà alhora un element purificador i un mirall —clar, negre o deformat— de l’existència dels seus membres i de la societat de la qual formen part. Un espai d’esplai, de confessió i d’expiació. També d’alliberament o de renúncia.

La novel·la se situa a final d’estiu de l’any 1995 al Quebec, poc temps abans del segon referèndum d’independència respecte al Canadà. I l’obra de García Tur juga constantment a les picades d’ullet, a les concomitàncies i diferències que, com a lectors catalans, podem sentir llegint les converses i actituds que mostren cadascun dels personatges. No només respecte al referèndum, sinó al fet d’haver de viure en un context de bilingüisme en una nació sense estat. L’esquizofrènia i la fatiga socials que això comporta. No és pas cap casualitat que pràcticament tots els diàlegs i discussions es puguin adscriure, paraula per paraula, a la Catalunya dels nostres dies. Un altre aspecte que va en aquesta línia és el fet que a la novel·la també hi apareixen certs temes de debat (el feminisme, la sexualitat fluctuant, la immigració i el racisme) que, en alguns casos, semblen pioners si els mirem amb ulls del 1995, però que, en d’altres, ens fan adonar que vint-i-cinc anys més tard no ens hem mogut gaire del mateix lloc.

És com si García Tur hagués agafat aquells dos relats del seu primer recull Twistanschauung (2009) «Les 7 diferències» — «Las 7 diferencias», en què assajava de reescriure exactament el mateix conte canviant-ne 7 detalls (el més evident dels quals, és clar, la llengua en la qual estava escrit); i ara hagués traslladat aquest esperit a tota una novel·la, que pel color, personatges i paisatges s’ambienta en un indret remot, però que, al mateix temps, no deixa de sonar-nos pròxim. L’autor ha escrit una ficció d’una ficció, podríem dir-ne, una novel·la feta a partir de la imatge que els catalans podem tenir d’un lloc com el Quebec, amb el qual ens volem emmirallar sense, segurament, conèixer-lo a fons.1 Partint d’algunes de les idees que més s’identifiquen amb aquesta terra: llibertat, multiculturalitat, país d’acollida i que ens encanta aplicar-nos també a Catalunya. Seguint, doncs, amb l’esperit lúdic de l’autor, la novel·la es presenta formalment com una traducció d’una novel·la escrita en francès l’any 1996 i traduïda ara al català. Ara bé, aquesta presentació una mica borgiana —J.L. Borges era, de fet, un dels autors més homenatjats en el darrer llibre de García Tur, El país dels cecs (2019)—, aquest joc metaficcional, no em sembla que acabi d’aportar, en el conjunt total de la novel·la, cap nou valor remarcable, resulta fins i tot una mica sobrera.

Passa quelcom semblant amb algunes de les quatre parts en què es divideix la novel·la, que mostren les experimentacions formals, més de joc visual, a què ens té acostumats l’autor. Les construccions de la primera i la tercera part no surten tan reeixides com les cancel·lacions de text d’Els romanents o la difuminació progressiva d’«El país dels cecs» —el conte que donava també títol al llibre—, més enllà de mostrar, això sí, una vegada més, el segell del que ja podríem batejar com a © (copyright) García Tur.

I és que el gran gruix i mèrit de l’obra el trobem sobretot a la segona i a la quarta parts. Estructuralment, a banda de la trobada familiar, el llibre s’organitza més aviat a partir de les narracions, pràcticament contes individuals, de cadascun dels fills de la Marie Tremblaypierre. La vida d’aquests personatges, fins i tot la d’alguns dels veïns del xalet (en Bernard o el Vell Mariner), sembla talment que incloguin, en cada cas, una novel·la resumida. García Tur ha pensat una «vida sencera» per a tots aquests personatges. I això es nota. Aquest gust pel detall, per donar-nos-en a conèixer el passat, ajuda molt bé a traçar-ne la psicologia i a entendre perfectament el rol que juguen un cop coincideixen novament en homenatge a la Marie Tremblaypierre.

El contrast entre les seves vides passades explica les relacions del present. Sobreentesos i malentesos que s’apunten i es reprenen hàbilment al llarg de la història. Centrant-nos en els fills de la matriarca: de la més gran i responsable Anne-Sophie, seriosa i fins i tot avorrida, a la cínica i desimbolta Laura, sempre de cara a barraca. Més endavant irromp la germana petita, la insegura i desubicada Hélène, que va fugir a l’estranger per alliberar-se de la família. I, finalment, el germanet, el JP (Jean-Paul), el fill mimat i somiador, sobreprotegit per les dues germanes grans. Juntament amb fills i parelles conformen el clan Roy-Tremblaypierre. Al qual no hi manquen fantasmes i figures absents, com les del pare o certes exparelles, que van sobrevolant les converses.

Tot plegat presenta aquesta amalgama familiar en què van apuntant de forma subtil les relacions d’influència i de poder que mostren uns sobre els altres. Com la germana més gran es veu condicionada sovint per la segona. Com l’Hélène —precisament l’única que ha heretat certes ínfules artístiques dels pares— és també l’única que intueix el patiment de la mare tot i tenir-hi la relació més llunyana —com cerca, al mateix temps, l’aprovació d’alguna de les nebodes per sentir-se important dins de la família. D’una forma semblant al que li passa al JP, un personatge que vol i dol: demostrar que ha madurat a la família al mateix temps que encara espera fer el paper del tiet enrotllat.

La versatilitat i la prosa camaleònica de García Tur queden ben paleses en el present de la trobada familiar, que sovint recauen en escenes pràcticament dialogades. En converses que avancen fluides i versemblants, assenyalant camins i insinuant temes que van traient el cap però que sovint es perden o no es tanquen. Jugant sovint a l’anticlímax, en un joc de bromes privades, d’insinuacions i sobreentesos pràcticament teatral —no oblidem que Marie Tremblaypierre és dramaturga— que arriba al seu zenit en les magnífiques vint pàgines (p. 320-340) de descripció de la festa de l’amfitriona. En un diàleg que agafa una forma simètrica —un nou mirall— en què les acotacions es van perdent, les intervencions es van aprimant —fins a límits de signes de puntuació— per tornar a créixer novament i arribar, ara sí, a un dels punts culminants de l’obra.

Seguint amb el símil teatral, cada personatge assumeix en un moment determinat la seva rèplica i quota de protagonisme, disposada de forma calculada. I van aflorant, després, a la tercera part, certs elements estranys o màgics que ja s’havien suggerit més subtilment a l’inici. Com el personatge de la Morgane, un dels més entranyables i lluminosos de l’obra —farà que no ens puguem tornar a mirar mai més la Barrufeta de la mateixa manera—, que amb el seu casament amb el JP completa El somni d’una nit d’estiu shakespearià (p. 389), que ja havia inspirat, al mateix temps, tota l’escena de la festa que abans descrivia.

Entre tot aquest caramull de personatges i d’històries destaca l’encertat segon pla en què es mou sempre, entre bambolines, la matriarca de la família, el motiu principal de la reunió. García Tur guarda la carta de la seva presentació fins al final de l’obra, en un desenllaç que reprèn el sentit de l’inici i dota de coherència el conjunt. En unes reflexions sobre la memòria i la infància, sobre la relació del cos femení2 amb la culpa, que es relliguen amb l’herència que hem vist que transmetia a les seves filles.

La desaparició de Marie és alhora el símbol de la desaparició de la llengua. «Tot anirà bé. Si la llengua s’acaba, no passa res.» (p. 17) La llengua que s’ha estat parlant al llarg de tota la novel·la, que ella ha dotat de vida com a dramaturga, també acaba esfumant-se. Què li queda?, pensa Marie, si perd la capacitat de la parla? Si perd les paraules? I, fixant-nos-hi bé, si ho relacionem amb la idea del suïcidi —i el simbolisme personal-col·lectiu del personatge— el resultat és absolutament demolidor.

Víctor García Tur continua bastint una obra molt sòlida i engrescadora que, tingui el format que tingui, sempre ve de gust llegir. De cara al futur, als seus lectors, només ens queda un dubte per resoldre: arribaran mai a veure la llum els contes perpètuament ajornats de Bildungsrobot? Esperarem al pròxim premi literari que guanyi l’autor per saber-ho.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Tret que siguis el gran Emili Boix-Fuster (nebot de l’ínclit Xesco Boix, per cert), que organitza les seves vacances de professor universitari de sociolingüística en països amb debats sobre llengua (Quebec, Flandes, Eslovènia, etc.) per poder fer, en tornar-ne, un article al Diari Ara. Bromes a banda, Emili Boix és un profund coneixedor de la realitat quebequesa i les seves classes a la UB sempre són un espectacle de saviesa i amenitat distretes.
  2. Un aspecte que em sembla interessant d’analitzar, i que donaria per a un altre article, seria l’evident preponderància que tenen les dones respecte als homes com a protagonistes en el conjunt de novel·les i contes publicats per García Tur. No és una opció gaire habitual entre els escriptors.

Bon Nadal, Mr. Lampun

Aquestes últimes setmanes, entremig de tota la voràgine electoral, una de les notícies que han estat més impactants ha estat el cop d’estat a Birmània. Els militars han pres el poder del govern, acusant-lo d’haver fet unes eleccions fraudulentes, i han posat a la garjola a tots els opositors, inclosa la guanyadora de les eleccions, la premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi. I si una cosa ha demostrat tot plegat, és la profunda ignorància —i desinterès— que des d’Occident es té per conèixer la cultura asiàtica. Ja només per intentar posar la notícia en context, la premsa mateixa ja suava tinta per situar el país en el mapa. Una obra que escenifica molt bé aquest desconeixement d’Orient és Merry Christmas, Mr. Lawrence (1983), de Nagisha Oshima. Una de les seues escenes més emblemàtiques és aquella en què uns brillants Takeshi Kitano i Tom Conti, que encarnen un oficial de l’exèrcit imperial japonès i un oficial de la RAF respectivament, debaten sobre què és l’honor en un camp de presoners durant la Segona Guerra Mundial. Kitano li demana com ha pogut suportar la vergonya de deixar-se capturar per l’enemic i no ha estat prou valent per suïcidar-se, i Conti li respon que el que és de covards seria suïcidar-se, que han de sobreviure i seguir lluitant. Aquest diàleg és l’escenificació perfecta del xoc cultural i la incomprensió mútua d’unes societats, l’Occidental i l’Oriental, aparentment antagòniques; però que, en avançar en el coneixement recíproc, s’acaba descobrint que no són d’una distància tan insalvable.

Un plantejament semblant trobem en el conte «L’home que volia ser», dins del recull Els noms dels seus déus (Males Herbes, 2015), de Ruy d’Aleixo, però aquest cop entre un català que ha viatjat fins a Bangkok i el seu amic tailandès, en Kita, que ha conegut virtualment. A diferència del film d’Oshima, en què la incomprensió cultural és equilibrada, en aquest cas és l’occidental qui, des d’una posició de turista, se submergeix en una societat tailandesa que no coneix gaire, mentre que l’oriental sembla saber moltes més coses de la cultura del seu amic. I aquest desequilibri encara es veu més marcat pel fet que els tentacles occidentals taquen encara més la societat tailandesa amb la proliferació de supermercats i centres comercials, que es fusionen amb els productes locals i amb els mercats tradicionals. El protagonista, malgrat ser conscient d’aquesta assimilació occidental, se situa en una posició inconscient de superioritat moral envers el seu amic tailandès, que l’exaspera amb la seua obsessió per voler mostrar-li la gastronomia local. La voluntat del colonitzador enfront de l’indígena, que es capbussa en aquest cor de les tenebres que és aquell individu que és diferent.

No és l’únic conte del recull, tanmateix, que retrata lúcidament aquesta voluntat humana de voler-se imposar sobre l’altre i de la perversitat d’aquell que és diferent. A «Els noms dels seus déus», ja entrant dins del terreny del fantàstic, seguim la narració d’un pres al corredor de la mort, que explica la seva incursió a l’arxipèlag on viu el poble del mar, unes criatures pacífiques que viuen en comunió amb la naturalesa. Al contrari que els granotots de La pell freda —en què són els monstres els que ataquen salvatgement els humans—, en aquest cas són els humans que expulsen amb violència les criatures marines de les seues terres. És per això que, quan el narrador arriba a l’últim reducte del poble del mar, se sorprèn que no li guardin rancor, fins i tot després d’haver-ne matat uns quants dels seus. El protagonista, llavors, que sempre s’ha mogut per la inèrcia del colonitzador, de l’enemic salvatge que s’ha de cristianitzar, descobreix que els que sempre han sigut els altres, malgrat ser diferents, no són perversos i que val la pena intentar comprendre’ls. Una comprensió que acabarà pagant cara amb l’arribada de la seua pròpia gent.

De la rebel·lia moral, sempre se’n surt malpart. Ho descobreixen també el soldat sud-africà que encarna David Bowie a Merry Christmas, Mr. Lawrence i el comandant japonès que s’enamora platònicament d’ell, en Ryûichi Sakamoto, perquè no només comet el pecat d’estimar una persona del seu mateix gènere, sinó de voler estimar a l’enemic, a l’altre. El japonès acabarà destituït per aquest motiu i més endavant, executat pels aliats— i el sud-africà enterrat viu, condemnat a la inanició. Curiosament, el personatge que dona nom a la novel·la curta Lampun (Males Herbes, 2021), de Ruy d’Aleixo, també mor enterrat viu per ser aquest ésser diferent. Lampun és un naga, que —casualment— en la mitologia hinduista és un déu marí, però que en aquest conte és un nan molt pacífic, un llunàtic que no pot parar mai quiet, que toca un xilòfon que emet una música inaudible i que es diu que dona bona sort si s’enterra viu en una hora determinada del dia. L’emperador, per descomptat, no dubta ni un segon a fer aquest sacrifici per guanyar la guerra contra l’enemic. De nou, trobem aquest enemic desconegut, que és enemic per inèrcia, perquè ho diu l’emperador. Els rebels morals, en aquest cas, seran els mateixos botxins de Lampun, uns pobres camperols que han acabat com a borreus per pura misèria, sense ni plantejar-se per què maten a qui maten. No obstant això, encuriosits per aquesta criatura màgica tan extravagant, decideixen investigar la vida del naga i, sobretot, intentar comprendre’l.

Lampun és un viatge de descobriment, de vegades oníric, de vegades màgic, de vegades grotesc, de vegades hipnòtic, però sempre lúcid, cap a l’entesa de l’altre. L’obra sencera de Ruy d’Aleixo, de fet, és una gran al·legoria de l’alteritat, de l’empatia, de la comprensió d’aquell que no és com nosaltres. Una voluntat que en aquestes històries acaba tenint conseqüències funestes, perquè els que són diferents acaben sent «víctimes dels homes que volen tenir la raó», com li diu el personatge de Conti a un Kitano desolat, la nit abans que el japonès sigui executat per crims de guerra. I davant de tota la calamitat que provoca la incomprensió, només queda la rebel·lia moral; en el cas del comandant japonès, s’evidencia en el fet d’haver aconseguit aprendre finalment l’anglès —i si l’idioma és el reflex d’una societat, en conseqüència, d’haver entès el seu enemic— i de riure juntament amb el seu amic britànic en recordar el dia de Nadal que es va emborratxar; i en el cas del botxí de Lampun, en intentar aprendre a tocar el xilòfon del naga, un xilòfon que emet música inaudible, una música que no pot ser res més que la llibertat.

L’any que va caure la roca: la ruralitat esclafada

Un grup de joves d’un poble petit de muntanya del Pallars Jussà decideix d’anar-se a esbargir a la discoteca de la Pobla un dissabte al vespre. Tots ells tenen en comú que són els qui hauran de menar llurs respectives cases: són els qui hauran de continuar l’honorobilitat de la família a través de portar amb succés les terres. Només així podran continuar de mantenir l’estatus de la casa a la comarca. Els ho cal fer: poc que poden triar. Els ve determinat per l’herència i per l’ambient social. Pels dos determinismes que Narcís Oller havia explorat en les seues novel·les: el determinisme biològic i el determinisme social.

El primer, perquè seria una traïció a llurs avantpassats que s’han esllomat menant la terra i conduint el bestiar. Per tant, són una baula més d’una cadena que no poden trencar, sinó que l’han de continuar de fer rodar. El segon determinisme és l’ambient social que els fa ser hereus. Si no acceptessen continuar amb el negoci de la casa serien molt mal vists al poble. Així doncs, són un grup de joves que no podran decidir si romandran a la terra o no. Hi hauran de restar amb gana o a desgrat. La pressió social els feia baixar a la Pobla a cercar una noia per a casar-se i que els aidés a les feines de la casa. No res d’estrany de situar-nos a qualsevol poble rural català sota el jou del franquisme, just quan aquest era a les acaballes. La pagesia tradicional s’hi esfumava. La maquinària substituïa molta mà d’obra i rebentava els preus del mercat. Conrear feixes, feixines i feixancs ja no sortia pus a compte. Només podien grans camps que fossen accessibles amb la maquinària moderna. La pagesia de muntanya era tocada de mort.

Tampoc no podia continuar una pagesia diversificada i amb tendència a l’autosuficiència. Calia una especialització de l’explotació per a «optimitzar els recursos». Tothom somniava en fugir a la ciutat per a trobar una feina més bona i còmoda. En la dualitat de l’èxode rural i el determinisme d’haver de romandre al poble se situa, en defintiva, la novel·la que ens ocupa. És una novel·la que parla de les dificultats de la supervivència de la vida rural i del canvi pregon que va suposar el despoblament dels pobles muntanyesos del nostre país. Tanmateix, no és pas una novel·la que es limiti a ser costumista. Més aviat, no ho és gota. És ambientada en un lloc i un temps que és fàcil de pensar que té objectius costumistes, en què hom plany unes tradicions. Més aviat, per això, és ben bé el contrari. Basteix una narració en què a través d’una feta sorprenent i una trama molt ben trenada enganxa el lector de bon començament. És a dir, té tot allò que una bona novel·la d’entreteniment ha de tenir. Així mateix, poc que és pas una novel·la d’entreteniment i pus, sinó que aconsegueix de barrejar-hi la reflexió sociopolítica. A tall de novel·la d’assaig. Això és, Pep Coll crea contingut d’allò que en dirien per a les masses sense perdre gens ni mica de qualitat literària.

Un dels fets anant bé més sorprenents de la novel·la és la veu narrativa que empra l’autor. El narrador és autodiegètic. Allò que és curiós, per això, és que el narrador no és una sola persona sinó que és un nosaltres. Aqueix nosaltres poc que es construeix a partir de diferents veus. Més aviat, hi trobam una sola veu com si fos la cohesió de les veus de tots els protagonistes. La cohesió de la veu, tanmateix, no ve pas dada d’una colla que no té conflictes i que, per tant, pensen igual o semblant. Justament per aquest motiu és un exercici de virtuosisme per part de Coll d’aconseguir narrar a partir d’una veu comuna, amb to subjectiu, els problemes i les tensions entre els diferents membres. Guaitem-ho: «Ens tiràvem pel cap els antics odis familiars, tot un cabal de rancúnia per les maldats i infàmies comeses al poble durant la República i la Guerra Civil, que s’havien guardat més o menys en secret dins les parets de cada casa». Malgrat tots els secrets i odis entre cases, doncs, hi continua d’haver un nosaltres que és el que fa que puguem parlar d’una comunitat, d’un poble. El narrador, d’altra banda, fa que tinguem la sensació que les fetes que va contant han passat sempre suara. Només al final del llibre ens atalaiarem de quin temps és escrit.

Més enllà de l’art narratiu, és una novel·la interessant ferm pel fet que hem comentat al començament: pensa les causes de «l’esfondrament» de la pagesia a mitjan segle passat. El nou model causà una davallada de la població en àmbit rural. El nou model basava la producció en l’accés de les màquines als llocs de feina. Per a cada feina, hi havia una màquina que la podia fer sense haver de menester la força humana. Això volia dir que no caldria tanta mà d’obra, però sí que caldria, en efecte, una inversió disforja. Les màquines passaven a ser el centre: una mica el post-humanisme de Besnier. A la novel·la, com que ocorre en un espai de temps força eixamplat, podem palpar ben bé els motius d’aqueix desplaçament del centre gravetat. Els protagonistes pensen en el valor que per a llurs avantpassats tenia tota la diversitat al camp. Una olivera al mig d’una feixa on hi podien collir herba feia sentit. Per a ells, per això, no. Això fa que un tractor no hi pugui treballar tan còmode o directament no hi pugui ni entrar. Només quan pensen amb llurs predecessors, doncs, dubten si cal xerracar-les o no. Finalment, es decanten per ajaure-les totes. Totes les feixes les cal pradar per tal que les ovelles puguin péixer més tros. En donar el nedo no es poden pas permetre de tenir clapes sense herba davall l’olivera només per a collir quatre olives per a ca seua. El pensament del camp, doncs —amb pensament vull dir, també, la praxis—, començà de girar totalment al voltant de les màquines. Monocultiu per tal de traure tot el suc a les màquines que els costen un ull de la cara.

D’altra banda, la novel·la tracta un tema també clau per a comprendre més bé les dificultats per a romandre als pobles petits de muntanya: la manca de llibertat afectiva. És prou sabut que als llocs xics hom pateix més encara la pressió social de l’heteronormativat. Els afectes venen dictats per la moral catòlica. Tothom qui surt de la norma és marcat. Per això moltes persones han de fugir a la ciutat —on hom és anònim— per a poder fer lliurement. En tornar al poble i haver de contar llur vida a la ciutat sovint els cal callar o bé versionar allò que fan. Un dels protagonistes tria l’opció de tornar al poble tot cridant als quatre vents com n’és, de mascle alfa, i quina una en fa a la ciutat. La repressió social del desig porta el jove a anar-se’n a viure a la ciutat per a ser una vida anònima més. I que quan no serà anònima en un grup, no haurà pas de portar al darrere la casa on és nascut.

Així doncs, la roca —ja sabreu prou quina roca és quan el llegireu— no és sinó una metàfora d’un món esclafat, tant materialment com culturalment. Coll ens fa pensar en els canvis que hi hagueren, els motius que ho portaren i les coses que encara no han canviat. I el llegim justament ara, en un temps en què un món torna esbucar-se i en ressorgirà, per ventura, un de nou. L’agricultura i ramaderia «tradicional», la que hom practica majoritàriament, pateix una crisi de sostenibilitat, tan econòmica com ecològica; i els joves parteixen dels pobles a la recerca de més llibertat i de poder eixamplar llurs relacions. L’any que va caure la roca és, en definitiva, un llibre que ens fa pensar, a partir del passat, el nostre present. Que cap roca no torni esclafar els nostres pobles!

Salvatge foc

 

A La Lectora sabem que llegir és tornar-hi infinites vegades.
Aquí també pots veure què ha escrit Júlia Ojeda Caba
sobre La casa de foc de Francesc Serés.

 
Fa uns anys, amb l’excusa d’un aniversari, vaig deixar-me convèncer per anar a fer un vol amb globus aerostàtic a la Garrotxa. Em van dir que amb el preu del vol t’hi entrava també un esmorzar de forquilla del qual, certament, en guardo un record commovedor. Vam dormir en un poblet anomenat Santa Pau i vam llevar-nos ben d’hora, l’endemà, per fer el trajecte. El paisatge des del cel era magnífic, podies resseguir el contorn dels volcans amb la punta dels dits. Com un ocell, que ignora què el manté allà dalt, em negava a entendre el mecanisme que feia flotar el globus. Ja se sap que la inconsciència desorienta el perill. I així podia admirar-me del paisatge sense gota de vertigen. Un vent simpàtic ens va portar més enllà de Banyoles, fins que vam aterrar de forma bastant matussera sobre un arbre. Els més joves de l’expedició vam haver de saltar un perillós metre i mig —de la cistella a terra— i estirar una sirga per desencallar-lo de les branques. Quan pensàvem que ja estàvem salvats de la prodigiosa aventura vam adonar-nos que havíem anat a parar en un camp minat de tifes de vaca.

La vall del Ser, doncs, a vista de dron, és cert que sembla un lloc idíl·lic. Però quan la trepitges ja és una altra cosa. És més o menys el que ara ens pinta Francesc Serés a La casa de foc (II Premi Proa de novel·la). L’escriptor saidinenc ha demostrat una vegada més que les distàncies enganyen, i que no hi ha res millor que xafar el terreny, respirar-lo, per poder entendre’l amb tota la seva profunditat. Lògicament, tractant-se d’una novel·la de gairebé sis-centes pàgines, podríem acostar-nos-hi de moltes maneres i destacar-ne diversos aspectes. Em centraré sobretot en la construcció, la veu narrativa i els simbolismes de l’obra que em semblen més remarcables. Situem abans la trama, però.

Un home arriba al Sallent, poblet perdut al mig de la salvatge natura garrotxina. S’instal·la de lloguer a la Masia de Can Mau —i així, Mau, serà l’únic nom amb el qual el coneixeran al poble i nosaltres, lectors. Lentament, anirà explicant-nos el procés d’adaptació a una comunitat humana minúscula, un petit univers ple de secrets i de traumes. Anirà buidant d’escurçons la masia  —i desbrossant-ne les feixes— al mateix temps que va trobant el seu lloc a la comunitat. I assistirem, sobretot, a la relació que establirà amb la família de Can Sol: Jordi, l’ambivalent patriarca —que té el do de trobar l’aigua— i les seves enigmàtiques descendents: la Carmina, la filla; i la Mar, la néta —que ha heretat l’habilitat de l’avi— i a qui el protagonista haurà de fer classes particulars.

La novel·la es construeix, sobretot, a partir de la veu d’aquest narrador, que esdevé dual. Discret a l’hora de narrar-nos vivències personals i camaleònic quan relata i fixa la memòria col·lectiva. D’una banda, doncs, descobrim aquest microcosmos a través dels seus ulls, de manera que, com a lectors, compartim la mirada curiosa del foraster. De l’altra, és també una veu capaç de camuflar-se i explicar-nos, com un cronista, multitud d’anècdotes i de relats que conformen el caràcter de l’indret. El narrador, al cap i a la fi, és un home àvid de vides alienes, un recol·lector de la memòria. Tal com afirma: «Em ve tot junt, hauria de saber separar històries, però em fan dol. Si no les expliques, es moren» (p. 410).

No és l’única ocasió en la qual el narrador posa èmfasi en el fet d’intentar recuperar el passat, en trobem també exemples a les pàgines 212 («el que necessito són històries, la capacitat de comprendre què els passa als personatges entre els quals visc») o també a la 540 («Això és el que em mata: les històries que no s’expliquen, han passat?»). De manera que podríem conceptualitzar la novel·la de diverses maneres. Podria ser com una rondalla de rondalles: un fil conductor principal que, al mateix temps, va desgranant-ne d’altres. Però també, alhora, fins i tot podríem entendre-la com una novel·la negra o policíaca, que podríem resumir així: senyor desconegut arriba al poble del Sallent. És rebut entre l’hostilitat i la curiositat dels vilatans. Va esbrinant a poc a poc secrets del poble per resoldre el misteri (criminal?) que amaga una de les famílies més il·lustres.

Destacant-ne una o l’altra, la gràcia de La casa de foc és que es tracta d’una novel·la que es va construint davant dels nostres ulls. Una novel·la que s’escriu al mateix temps que s’analitza. En aquest sentit, també són moltes les referències al voltant del procés d’escriptura (p. 26, 95, 191, 210, 333, 352, et al.) en què es valora la manera en la qual està explicant uns fets o intenta justificar les paraules o sensacions que tenia durant un moment determinat. El narrador juga amb el pas del temps, a explicar-nos una història des de la distància, sabent com acabarà, però narrant-nos-la des del present en què ell mateix la va viure.

D’aquí neix el misteri que pot crear enjòlit als lectors, perquè la desorientació i el desconcert al qual es veu sotmès el protagonista va de la mà del que sent també el lector. Francesc Serés ha creat una veu narradora que es presenta com a ingènua però alhora sorneguera. Amb el punt just de sentimentalisme però sempre lluny, molt lluny, de qualsevol tendència lacrimògena. De fet, i aquesta és una altra de les constants del llibre, el narrador és vist com algú tonto, un innocentàs que no trobaria aigua a mar (p. 129 o 576). Algú incapaç de caçar les insinuacions que es fan al seu voltant. La sentència «A veure, Mau, que ets molt llegit però també una mica justet» (p. 192) defineix molt bé quina és la mirada que té la gent del Sallent sobre el nostre narrador. I ajuda a afegir-hi sovint notes d’humor que fan més fluida la lectura.

És una estratègia que funciona molt bé. Per què ens resulten atractives totes aquestes històries que anem descobrint? Doncs potser perquè ens les narra el «ximple» del poble, maldant per descobrir-les. Aquesta candidesa, a més, acaba sent un dels encants davant de les dones que l’envolten (p. 401). La captatio constant del narrador: senzill, directe, graciós, incapaç de mentir i sovint una mica a la lluna resulta entranyable. Però ens l’hem de creure a ulls clucs? El narrador, a banda de tot això, també és escriptor: i quin escriptor no és un Pinotxo? És a través d’aquest personatge, doncs, que anem navegant per un mar de gent, de passats secrets i de paisatges. Centrant-se, sobretot, en el magnetisme que de seguida demostra el protagonista cap a la família de Can Sol.

La feina de saurí del seu pater familias, el Jordi de Can Sol, té un simbolisme important a l’obra. L’aigua que dóna vida i riquesa als qui la tenen. L’aigua com a element purificador que apaga focs (p. 108). I d’aquí, en part, el títol de l’obra, la casa que crema, però també la que il·lumina, Can Sol, la casa que fa foc nou i tabula rasa. L’aigua, continuo, que cobria en èpoques pretèrites tota aquesta vall i de la qual encara en queda constància gràcies als fòssils de petxines de la zona. De fet, el narrador es presenta a l’inici com un nàufrag (p. 33). I sovint es compara el paisatge garrotxí amb extensions marines: «Enmig de totes aquelles serres, que des dels cims es veuen com les crestes que aixeca la maregassa, al fons d’una vall, vora el riu Ser, hi havia una casa amb llum i dues feixes netes» (p. 37) o s’estableixen analogies entre els habitants del poble i l’Arca de Noè (p. 217). Vist tot això, que l’hereva del Jordi es digui Mar, ella que porta el coneixement d’aquest paisatge a les venes, no sembla precisament una casualitat.

L’aigua, per tant, és el corrent subterrani que s’amaga i de sobte fa aflorar històries recents o atàviques que afecten els habitants del poble. Hi ha una consciència clara i alhora difusa del temps de la novel·la. El marc general és molt clar, de 2007 a 2018, se’ns diu, però dins d’aquests paràmetres el temps s’atura, s’escurça i s’allarga en capítols que difuminen la frontera dels anys. També per la influència de la terra que trepitgen, de la qual se’n remarca el caire magmàtic i prehistòric. Sovint, perquè els records ens porten temps enrere i també perquè la percepció «actual» des d’on s’expliquen ja ha començat a deformar-los. A mesura que el protagonista s’aclimata al paisatge que l’envolta, que és acceptat pels veïns, s’imbueix també del seu caràcter. Va amarant-se de la personalitat de la vall del Ser, s’endinsa i es dilueix en un col·lectiu del qual ja forma part —fins al punt que acaba donant nom a un dels topònims de la zona, la Gola del Llop (p. 572).

Posar l’àncora al Sallent, ajudarà el narrador a rescabalar-se del passat, a trobar un objectiu laboral en l’aula d’acollida d’Olot 1 que el doti de sentit i el vinculi amb la resta del món. I, al mateix temps, ajudarà la Mar a escapar-se d’un món massa reclòs del qual és víctima. El contacte amb la jove rebel serà també la manera d’aproximar-se i entendre més bé el racó de món en què s’ha immergit. És així com a poc a poquet pot descobrir-ne els secrets, a mesura que llima les arestes dels personatges. Primer, a clatellades desagradables, més endavant, avançant amb prudència. La casa de foc és una novel·la que s’escudella lentament, que demana el mateix temps i espai que el del narrador per poder comprendre els secrets del lloc (aparentment) tan especial on ha anat a parar.

Escrita amb una prosa transparent i clara, àgil com un Manelic baixant de la muntanya, és un intent també de fixar un temps i unes persones, de deixar una constància escrita d’un territori. Segurament per això s’expliciten la resta d’autors que hi han passat i n’han parlat abans. Jordi de Bolòs, que esmenta la Masia on viu (p. 85), L’Oceanografia del tedi, d’Eugeni d’Ors (p. 241), o l’inevitable Josep Pla (p. 536) —hi ha algun racó de Catalunya que no compti amb una descripció precisa, gràcil, palpable del geni de Palafrugell?— Tot plegat per situar-se en una línia temporal que traci les coordenades del paisatge on ara es mou, alhora que reivindica la seva aportació d’escriptor que s’hi vincula.

En l’endemig, moltes excursions per la muntanya, anècdotes de caça, tràfic de drogues i les seves addicions derivades, un cameo de la farmacèutica d’Olot, poders taumatúrgics, assemblees veïnals, nens perduts al bosc, comunes hippies i altres desenes d’històries que aniran conformant, davant del lector, la creació i descoberta d’aquest nou món. És probable que aquesta dilatació de continguts condicioni en excés una tercera part de l’obra, «La conversa infinita» —s’entén la ironia—, en què d’una forma massa mecànica es van descabdellant els nusos i enigmes que havien conformat l’obra. En una mena d’interrogatoris o de converses més o menys forçades del narrador amb cadascun dels personatges, que sembla que vagin passant en fila índia per resoldre tot allò que se li ha escatimat durant els anys (les pàgines) anteriors.

Igualment, no entela una novel·la lloable, d’un home que comença perdut i que aconsegueix redimir-se a través de l’escriptura. Fixant i rescatant els personatges que l’han ajudat en aquest procés. D’una novel·la que acaba sent també un homenatge. I que demostra que el paisatge d’aquesta vall —humà, vegetal— no tan sols és bonic des del cel.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Hi ressona, en aquests episodis, un dels capítols de La pell de la frontera (2014), en què explicava la seva experiència com a professor de català en una aula d’acollida d’Olot.

Serés i la casa del demiürg

 

A La Lectora sabem que llegir és tornar-hi infinites vegades.
Aquí també pots veure què ha escrit Artur Garcia Fuster
sobre La casa de foc de Francesc Serés.

 
Començo a escriure encara sorpresa per la quantitat de vegades que, a propòsit de la publicació La casa de foc,1 periodistes i no periodistes han recordat a Francesc Serés que (JA) feia sis anys de la seva darrera novel·la. Desconec si a ell, aquest èmfasi temporal —per bé que pugui semblar anecdòtic— li ha incomodat tant com a mi, fins al punt —i exagero ben intencionadament— que jo ho he arribat a sentir, a voltes, com si estiguessin cometent un sacrilegi. Suposo que aquí també s’hi entremesclen moltes qüestions. Qüestions que passen, per una banda, per la frenesia mediàtica i col·lectiva que oscil·la entre l’alleugeriment de l’espera lectora i l’expectació editorial per saber quantes setmanes es mantindrà en la llista de llibres més venuts de ficció en català; i per l’altra,  per la celebració premial, però sobretot literària, que comporta que un autor com Serés hagi escrit una nova novel·la. He de reconèixer que tal incomoditat, més enllà de provenir del rebuig recorrent als tempos contemporanis de producció de novetats delquesigui que es pugui vendre, sorgeix més aviat com a resultat de la relació d’afectivitat que servidora ha establert amb la novel·la, i més concretament, amb la seva ralentitzadora i, fins i tot, balsàmica, temporalitat. Temporalitat que contrasta directament tant amb la dinàmica esquizofrènica del món actual com amb la frustració d’aquesta pandèmia letàrgica; i que és, alhora, ben característica de les grans narracions, d’aquelles que no vols que s’acabin mai, perquè aconsegueixen, precisament, suspendre (també) el pas del temps.

D’ençà de la seva publicació el mes de novembre se n’han dit moltes coses de La casa de foc. Se l’ha catalogada com la millor novel·la de l’any 2020, i fins i tot hi ha qui ha profetitzat que també ho serà del 2021. I qui sap si potser també de la dècada. El que és clar, grandiloqüències comparatives al marge, és que l’ambició literària de Serés, aquella que té clar que està fent una aportació que perdurarà, rau en totes i cada una de les pàgines que ha escrit. I sense tenir gaire clar si és això el que converteix la novel·la en un clàssic contemporani —els lectors del demà ho diran—, el que sí que és indiscutible és que som davant d’una gran obra literària, que emergeix com una part més de la totalitat cosmogònica de la narrativa de Serés, en què ressonen pulsions antropològiques i temàtiques que ja havíem vist anteriorment; i a l’encop, que es constitueix com un univers literari propi que tant s’expandeix cap enfora com s’irradia a si mateix.

La novel·la, ubicada a la vall del Ser, s’articula a partir de la tensió dialèctica entre el local i el global, que Serés ens presenta, igual que ja ho havia fet amb l’espai de la Franja, com una invitació a pensar la complexitat del món des d’un espai «tan petit i tan aïllat com el Sallent», que és capaç de condensar-ho tot: des de l’impacte dels fluxos migratoris transnacionals, a la crisi econòmica que va començar arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, passant per les trames de corrupció i d’especulació que la van originar. La cosa interessant, però, és analitzar l’habilitat amb què l’escriptor pren aquella matèria primera amb la qual es va trobar (el paisatge mil·lenari garrotxí, les històries de vida dels habitants de la zona, el context de la crisi, etc.) i l’eleva a una dimensió, no només literària, sinó mitològica. Dit en altres paraules, el que fa Serés és dotar les històries que ja hi havia allà, amb un seguit d’instruments simbòlics que els atorguen forma i aspecte de gran relat; relat, a més, d’aspiracions bíbliques. Tant és així, que dos dels protagonistes principals, en Jordi i la Mar de Can Sol, avi i néta respectivament, són saurins, individus dotats amb el do, quasi diví, de trobar aigües subterrànies. En aquest sentit, en Jordi és presentat com una mena de profeta, de Moisès contemporani, que té la capacitat de veure tot allò que a la resta se li escapa:

Encara que en Jordi ens avisés de la catàstrofe que havia de venir, intentàvem fer veure que no el sentien. La nostra vida no podia ser més austera, de fet, què havia de canviar? Tampoc no ens havíem alegrat tant durant el temps de bonança, no, però el que venia era diferent. (p. 377)

Aquesta dimensió teleològica de la novel·la, indispensable per a la construcció d’una cosmogonia pròpia, regida per unes lleis i uns engranatges particulars, es veu reforçada per altres elements i referències simbòliques, com ara la comparació de la Mar amb la Mare de Déu (p. 329), la composició trinitària de la família de Can Sol o el sentit de comunitat que expressen diversos personatges com a conseqüència de l’aïllament geogràfic que pateixen: «Aquí estem deixats de la mà de Déu, aquí la gent s’ha d’ajudar» (p. 75). Comunitat dins la qual el narrador anònim, personatge en crisi previ a la crisi, que arriba a la vall com un nàufrag desvalgut i de manera forçada, perquè no es pot permetre pagar un lloguer a Olot, s’hi anirà integrant i passant diverses proves, a mode de ritual de pas.

D’aquesta manera, l’exercici literari de Serés es construeix conradianament a partir d’uns engranatges narratius que es revelen i desmenteixen a si mateixos, a parts iguals, que apel·len així a la complexitat intrínseca de la condició humana, i que situen el lector en una posició moralment incòmoda i el forcen a emetre els seus propis judicis. És un exercici que, a més, presenta nombroses ressonàncies no només amb el conjunt d’obres anteriors de l’autor —pensem en La pell de la frontera (2014), evidentment, però també amb La matèria primera (2007) o La força de la gravetat (2006)—, sinó també, i especialment, amb obres com La pastoral catalana (2010) o el Desertor en el camp de batalla (2013), de Julià de Jòdar, o amb la recent Ca la Wenling (2020), de Gemma Ruiz. Mentre que amb el primer hi comparteix la voluntat d’enregistrar el canvi d’era que va suposar l’esclat de la bombolla immobiliària a nivell global, amb Ruiz coincideixen en l’interès radical per l’Altre, en un moment també de crisi humanitària i de replegament de fronteres a escala mundial. El que sorprèn, però, més enllà de les coincidències temàtiques, és la facilitat amb què La casa de foc, i els elements que la componen, invoca i convida a revisitar totes aquestes altres novel·les: des del fred que travessa l’obra com un element de contrast simbòlic, però sobretot material, que ens recorda constantment els orígens socials del protagonista, i la seva condició —com els personatges jordians— dislocada. Passant per la boira, aquella boira espessa, que  es barrejava amb l’eufòria desfermada dels anys de bonança i de la, també, bombolla ideològica en la qual gairebé tothom estava immers. Boira que, al seu torn,  també remet al clima huracanat, fins i tot apocalíptic, indubtablement profètic, que travessa tota La pastoral catalana. Sense oblidar tampoc l’articulació d’una veu narradora que s’anonimitza, de manera quasi anàloga a com ho feia la narradora de Ruiz a Ca la Wenling, en un gest d’atenció i d’escolta cap als altres, que defuig de qualsevol intent d’usurpació, i que el mateix temps, ens introdueix i ens permet formar part de la comunitat.  

Aquesta és, doncs, una possible aproximació —en xarxa i enxarxada— a La casa de foc, que parteix de l’escalf tan màgic com pertorbador que es desprèn de la seves pàgines. El mateix escalf que, sens dubte, et fa sentir també part d’alguna cosa superior. I ho fa amb tot el pes i tota la consistència de ser una gran novel·la, d’aquelles que tot ho il·lumina, i que jo diria que, en temps com els d’ara, però sobretot pels que vindran, fan més falta que mai.  

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Serés, Francesc (2020). La casa de foc. Barcelona: Proa.