Chus Pato: «Poeta és aquell que viu de manera reflexiva la pèrdua de l’idioma»

Chus Pato (Ourense, 1955) és una de les poetes gallegues que ha obtingut una major projecció internacional. Traduïda regularment a l’anglès, els seus versos formen part del fons sonor de la Woodberry Poetry Room de la Universitat de Harvard, juntament amb els de T. S. Eliot, Jack Kerouac o Jorge Luis Borges. L’editorial barcelonina Ultramarinos ha publicat aquest any el primer volum de la seva Poesía reunida, que recull la traducció al castellà dels seus tres primers llibres: Urania (1991), Heloísa (1994) i Fascinio (1995). Aprofitant l’ocasió, parlem amb ella sobre la seva concepció de la poesia, sobre el fet d’escriure en una llengua minoritzada i sobre com viu la relació entre les literatures gallega i catalana. Les seves respostes, com els seus poemes, són sempre exigents, però mai no són ambigües.

Hi ha una tradició poètica, encapçalada per John Keats, que entén que el poeta no té identitat i que en aquest buidament de la identitat resideix la seva capacitat per retre compte del món. En aquesta línia, i dins de la literatura espanyola, podríem citar José A. Valente. Et consideres propera a aquesta tradició i a aquesta concepció de la figura del poeta?

Si a la vella pregunta «qui o què parla en el poema?» contestéssim «el sol, la lluna, el mar, els homes i les dones», a la sala de joc la crupier cantaria «bingo» perquè la resposta de Keats és modèlica.

Sabem que, en el moment en què un o una sapiens parla, un nom de persona, certament un jo, s’avança i es desenganxa del magma de l’idioma per dir sense treva «sóc el subjecte, com a mínim de l’enunciació», i en el moment en què parlem del subjecte freguem o acariciem la qüestió de la identitat. També sabem que en el moment en què diem jo, aquell o aquella que ho diu desapareix immediatament en les proposicions del llenguatge i amb aquesta desaparició també ho fan el subjecte i la identitat. Coneixem la fragilitat dels noms de persona, dels subjectes i de les identitats i del mateix llenguatge. Sabem que el llenguatge no és ni neutre ni innocent.

Fa temps vaig pensar en la figura del o de la poeta com la d’un cos obert. Un cos obert —en el meu cas també se’n pot dir una ànima— és aquell que permet l’entrada d’altres cossos o ànimes o esperits i els consenteix de viure en el seu. En el cas que ens ocupa, el poeta seria un llenguatge prenyat, ocupat, posseït per qualsevol llenguatge dels molts que té un idioma, entre ells, per descomptat, el que li és propi. Tots aquests llenguatges pertanyen a la Musa, que és la condició matricial o la matriu o la possibilitat per a l’existència d’un o una poeta. Aquí també podria dir-se «oïda» o «vista» o «olfacte» o «tacte», sentit en tots dos sentits —«sentir» i «tenir  una direcció determinada»— en comptes de cos.

Escoltem, veiem, olorem i construïm el sentit. El poema es deixa ocupar per tot això tot i que no n’és la suma i, en tot cas, el poema és qui decideix la figura de la poeta i no pas al contrari. Recordo allò de «poeta és qui escriu un poema, però només si escrius un poema ets poeta»; allò que diu, doncs, és sota el meu punt de vista el poema.

La pregunta, doncs, seria: té identitat un poema?

Recordes per a qui cantava Orfeu? Per a les bèsties, per a les pedres, per als guerrers tracis, tots ells illetrats. És el mateix que diu Keats. Llavors la identitat del poeta es mesuraria o es compondria amb la del sol i la lluna, amb la de les bèsties i les pedres i amb la de tots els illetrats del món. En fi… alguna cosa així.

He llegit amb serietat Keats i adoro Valente, i no obstant això he d’admetre que a mi em manca alguna cosa que ells dos sí que tenen. D’alguna manera, tant l’irlandès com el gallec remeten el llenguatge a una instància superior a la qual obeeix. En el meu cas he de reconèixer que aquesta instància no existeix i això canvia lleugerament les coses.

En relació amb això, sembla que les línies dominants de la poesia actual, almenys en el marc ibèric, es mouen en una direcció oposada. Quina opinió et mereixen les anomenades «poètiques confessionals»?

Crec que potser val més que no digui què pot significar la paraula confessional per algú de la meva generació biològica, però sí que diré que allò que es confessa sempre és pecat, es confessa la luxúria, el crim, la gola… allò que és capital. Pensar en una poètica que tingués per subjecte les culpes capitals és realment magnífic, però em temo que per «poètica confessional» he d’atendre més aviat al jo que es confessa, i el jo que es confessa el màxim que pot dir és que ha comès actes impurs.

I et diré que a mi, més que la confessió i el jo que es confessa, m’atrau el judici i el jo que testifica, i aquí segueixo una altra vegada la citació que has proposat de Keats. El testimoni és aquell o aquella que parla per un altre, per aquell que no pot parlar i, en aquest sentit, ocupa el lloc de l’altre o l’altra. Si el poema o la musa escriuen o parlen pel sol, per la lluna, pels homes, per les dones, no està exactament donant veu als astres o als sapiens, realment ocupa el seu lloc i en dóna testimoni, cosa que és evidentment un exercici de despossessió contrari a la identitat forta o al subjecte centrat.  

Ara bé, coneixem el límit del testimoni, el testimoni integral no existeix perquè el testimoni integral és senzillament absent, ni els astres ni les bèsties parlen o escriuen en el poema.

Tot i això, el poema escriu i recull les seves veus; tot i això, el poema testifica i celebra, i al mateix temps dóna compte de la seva incapacitat, de la seva impossibilitat d’ocupar el lloc d’allò sobre el qual escriu o parla.

Tot i això, el poema celebra i marca el seu límit, el seu ésser figura, el seu ésser contingent, la seva finitud. En aquest sentit, la paraula finitud també em separa de Valente i de Keats. Llegir poesia és, sens dubte, apassionant; i escriure-la, una insensatesa manifesta.

En el teu discurs d’entrada a la Real Academia Galega, titulat Baixo o límite (‘Sota el límit’), afirmes que «el poema és molt anterior a la moderna institució que anomenem Literatura». Podries contextualitzar aquesta idea?

Per a mi és obvi que la institució Literatura és una cosa contemporània, una cosa que té a veure amb la forma amb què es conceptualitzen amb pretensió històrica els textos de creació poètica a la nostra època, és a dir, una fórmula que abraça com a molt dos segles, vuit generacions. Vaja, no res! Contràriament a això, el poema és una realitat que acompanya l’antropogènesi lingüística. Alguna cosa més que vuit generacions i menys que l’orogènesi herciniana.

I dit això, anem al context que inclou el context gallec. Agraeixo enormement als teòrics i als crítics literaris tot el seu esforç i el que diré ara no és «cafè per a tothom», és molt clara la meva admiració per alguns d’ells. Intento dir que, de la mateixa manera que els poetes ens esforcem i ho fem cada cop que escrivim, també, potser, ells haurien d’esforçar-se en la mateixa mesura.

Hi ha una cosa que no suporto; bé, en són dues. Una: quan el crític és incapaç de llegir un text, o bé perquè li manca capacitat lectora, o bé perquè, com que ja sap què escriurà, no necessita llegir cap poema. I dues: el didactisme, és a dir, aquella elecció de poemes que es pensa per a nens o adults dels quals se sospita una certa incapacitat intel·lectual. En realitat, allò que encobreix aquesta falsa elecció és la burocràcia ideològica del crític, que vol transmetre el seu corpus i no fa atenció al poema.  

La memòria és una idea que apareix recurrentment en la teva obra des del primer llibre, Urania (1991). Com entens la relació entre la poesia i la memòria?

Es podria dir que la memòria és la transposició sonora o escrita de la llum i, en aquest sentit, en un tant per cent molt elevat, la memòria és lingüística; en tot cas, la memòria, en el poema, ho és. Quan dic llum també dic imatge —record i imatge, record i fantasma en el sentit d’allò que apareix, que s’apareix, la imatge, el record—; en general, la memòria és imatge però quan la narrem és banda sonora i quan l’escrivim en un poema… Bé, podríem dir que tot alfabet es construeix amb les cendres d’una estrella o una imatge. En el poema, la memòria és, doncs, veu interna o externa si es llegeix en veu alta, i sempre imatge que copsa l’ull, una imatge de llum grisa com la cendra, com les restes de la combustió, com la lletra, l’escriptura —estic dient que l’escriptura i les lletres són les cendres que resten després d’un incendi.

A la carta que Keats escriu com a resposta a Richard Woodhouse i que tu has citat al principi d’aquesta entrevista, Keats oposa la figura del poeta a la del filòsof, i ho trec ara perquè vull comentar-te una qüestió. Fa uns dies llegia un assaig d’un filòsof contemporani que admiro perquè sempre em possibilita el pensament. Com saps, des de la filosofia es va obrir el debat entorn a la confluència o no de la filosofia i el poema; hi ha qui pensa o desitja que l’escriptura filosòfica sigui el poema i qui no ho desitja en absolut. Aquest filòsof que jo llegia és partidari de la primera opció i conclou opinant que les muses farien costat al poeta; i la Memòria, la seva mare, Mnemòsine, presidiria l’escriptura del filòsof. Jo vaig riure molt. Naturalment als poetes ens pertany l’evanescència, per dir-ho així, les ninfes, les noies, tot el que no pesa; i a la filosofia, que, des de Sòcrates, és entesa com una llevadora, li pertany ser la mare. En fi… La filosofia legisla, ho vulgui o no, i el poeta no ho fa, no és el seu objectiu. Sota el meu punt de vista, la mare, el part i les filles són la banda sonora i icònica que configura el poema. Això sí: tant per als poetes com per a la filosofia, l’òliba, amb el seu vel blanc i la seva crida, ens arriba en la boira de la nit, en la llum de la nit.

Per concloure, sostindria que si el poema és una constel·lació, la memòria és un dels seus estels.

Has afirmat que la poesia sorgeix de la mudesa, del fet de quedar-se sense paraules. Però el poema s’escriu únicament amb paraules. Hi ha una relació paradoxal entre la poesia i el llenguatge?

Sens dubte, i també tot el contrari. Naixem sense llenguatge articulat i és sabut que si un mamífer sapiens no té contacte amb altres sapiens abans dels onze anys no podrà articular cap paraula. A més a més, qualsevol persona passa per moments en què perd aquest llenguatge i ha de recuperar-lo. Tots i totes hem pronunciat algun cop allò de «m’he quedat sense paraules» i, encara més, normalment pensem que adquirim l’articulació del llenguatge al voltant dels dos anys d’edat i prou. Això no és cert. Aprenem a parlar tots els dies, tothora i a cada segon. Una llengua no s’aprèn i prou, no és així, aprenem i seguim aprenent i oblidant fins a l’hora de la mort. Això és el més comú.

Sota el meu punt de vista, poeta és aquell que, experimentant la pèrdua de l’idioma, viu aquest moment de manera reflexiva i sense oblit. Diguem que aprofundeix en la pèrdua, que hi excava i en ella i per ella veu néixer un altre idioma dins del seu idioma, una llengua estrangera i no comuna que és possiblement més comunitària que la de partida, i tracta d’escriure llavors aquesta pèrdua i aquest nou idioma que és el poema, el que ha vist o escoltat. Dit d’una altra manera, en aprofundir en la pèrdua escolta la Musa, escolta la possibilitat del poema, viu en aquesta matriu, en aquesta memòria que és completament impersonal i reneix en aquest nou idioma que és el poema, o millor, el poema el fa néixer com a poeta i això es repeteix un cop i un altre, cada cop que un poeta escriu un poema, tota capacitat per al llenguatge articulat es perd i l’encontre amb la Musa és possible. La Musa només ens surt a l’encontre en la mudesa, en l’afàsia.

A Elogi de l’amor, Alain Badiou afirma que «estimar és assistir a la possibilitat del naixement del món». És també la poesia un acte amorós?

Ah!, si tornem a la idea que el poema és una constel·lació o un riu, sí, esclar, l’amor… en seria una de les estrelles, una de les aigües del riu. Jo no he vist néixer el món, però sí que he pogut concebre l’aparició incessant d’un bri de gespa, d’un bri de verdor a la Terra, sí que puc concebre un Himàlaia allà on avui és el territori de Galícia —això ha succeït en una de les eres— o una Galícia amb clima tropical. Ho faig cada cop que a l’aula explico la morfogènesi de la península Ibèrica [Chus Pato és professora de Geografia i Història]. Sens dubte, podem imaginar alguna cosa com el massís Hespèric o el massís d’Aquitània perquè la vida i, en conseqüència, la ciència tenen una estructura poètica i esclar, esclar que sí, com pot ser que la poesia no sigui un acte amorós? I com en tot acte amorós, els amants o les amants mai no poden confondre’s o fondre’s entre ells; aquesta cesura, aquesta sobrietat defineix l’amor, l’estructura poètica dóna la vida i, naturalment, el poema. Jo l’anomeno mímesi arcaica, que no té res a veure amb l’original i la còpia perquè en aquesta perspectiva no existeixen còpies. La vida, l’Eros i el seu ésser poesia desfona el poema, el forada, i dóna a llum el món i els amants. Però, sens dubte, m’estic posant poètica [riures].

En una entrevista recent amb Michael Kelleher, de la Universitat de Yale, apuntaves que escriure en gallec suposa escriure en una llengua que s’aproxima a l’extinció. És la pèrdua el tema essencial de la poesia gallega contemporània?

La pèrdua, com he apuntat a la pregunta anterior, és fonamental per escriure poesia, la pèrdua del llenguatge. Quan el que és a punt de succeir-li a la llengua en la qual escrius és una cosa molt propera a la desaparició, quan l’idioma en el que s’escriu el poema perd parlants, la pèrdua és també abús, maltractament i amenaça.

El que crec és que si escrius en gallec has de pensar per força en aquest final, d’alguna manera has de plantejar-te la finitud de l’idioma en què escrius i pensar que potser el temps en què molt poca gent conegui aquesta llengua dibuixa un horitzó i que vindran dies molt durs per a la poesia escrita en la llengua de la teva elecció poètica. I, en conseqüència, crec que és tasca del poeta reflexionar i tenir en compte les raons que es conjuguen al llarg del temps perquè aquesta situació s’hagi produït i que aquestes raons han de marcar la seva posició davant de la política del poema.

Crec que qualsevol poeta que escrigui en gallec ha de fer-se càrrec de tot això, cosa que no implica que el poema sigui un poema especialment «perdut» —un poema trist, per posar un exemple, en què tot sigui un lament o una petició de justícia des del lament— o que tracti la pèrdua com a tema; davant de la pèrdua, precisament, no podem confondre’ns i confondre el poema amb un pamflet o un discurs, en el sentit que el discurs marca una llei, una didàctica. El que provo de subratllar és que aquesta reflexió sobre l’extinció és vital.

Sí, crec que l’opció d’escriure en gallec porta en si mateixa tot això, que des d’aquí marca el poema.

Finalment, has participat en festivals de poesia d’àmbit català, com el Festival de Poesia de Barcelona o les Veus paral·leles. A més, la teva obra reunida en castellà l’està editant Ultramarinos, una editorial barcelonina. Com és la teva relació amb la cultura catalana i, en particular, amb la ciutat de Barcelona?

La meva relació amb la cultura catalana és menor que el meu desig. Té a veure, naturalment, amb la política de traduccions de Catalunya, Galícia i l’Estat espanyol en general. Del català al gallec no es tradueix i del gallec al català tampoc, tot i que hi hagi casos excepcionals que confirmin la regla. Tampoc es tradueix al castellà amb normalitat. No és cap novetat si afirmo que gairebé no existeix cap relació entre les nostres llengües.  

No puc sinó agrair tant la invitació al Festival de Poesia de Barcelona com a les Veus. Van ser dues experiències meravelloses i especialment, pel seu caràcter, la de les Veus em va permetre un contacte directe amb poetes de llengua catalana del Principat, el País Valencià i Mallorca. Va ser senzillament irrepetible. El Consello da Cultura Galega no va acceptar la invitació perquè poguéssim correspondre portant a Galícia els nostres companys, i és una cosa que encara avui dia lamento.

I Barcelona és una ciutat que estimo, m’agrada enormement i hi viuen poetes i amigues que estimo; a més a més, ara hi viu el meu editor en llengua castellana. Sempre és una felicitat ser a Barcelona.

Tant de bo el contacte entre la poesia gallega i la catalana pugui arribar a ser molt més fluid del que és avui dia.

«La vida recobrant els seus drets», de Joan Todó

Hi ha un passatge de Pere Calders que ara mateix m’estalviaria molta feina, una pàgina de la seva biografia de Josep Carner en què comenta una frase de Joan Sales («en tot conflicte entre la gramàtica i la vida, les persones de seny donaran sempre preferència a la vida») oposant-la a una altra de Carner que justament és la que, com que no tinc el llibre a l’abast, em caldrà citar de memòria: el que ve a dir, però, Carner (i Calders el recolza) m’imagino que és que no cal posar límits a l’ànsia de perfecció; que la vida proposi, que ja ens en revenjarem administrant-la. I rebla Calders, si no ho recordo malament: no cal ajupir-se a collir el que ha caigut, sinó enlairar-se per intentar abastar un fruit més elevat.

Jo no duria l’oposició gaire enllà: perquè Sales va treballar tota la seva vida en una novel·la monumental, Incerta glòria, sotmesa a versions i revisions, i no sempre per culpa de la censura. Però alguna cosa en la seva frase (especialment si es treu de context, que és el que va fer Calders una mica malignament) ens convida a veure-hi una defensa de l’espontaneïtat, de la improvisació, d’una certa resignació al deixatament: en nom de la vida, justificaríem qualsevol provatura, qualsevol badada, qualsevol engany de la mandra. I certament, tot l’esforç de Carner quan el 1957 publica el volum de Poesia es gira contra això: corregeix l’ortografia, modifica paraules, resol badades mètriques, prescindeix de poemes, d’estrofes i de versos, en reescriu alguns fins a fer-los pràcticament nous —i és així com «Bèlgica», un fastuós poema d’exili, resulta ser una nova versió d’un poema de 1904 que jugava a imaginar-se un país on fer-se vell.

Res no obligava un Carner ja consagrat a esmerçar-se en aquesta tasca. Ningú li demanava, tampoc, que reordenés els poemes com ho va fer —fins a transformar-los en una vasta autobiografia, en la història de la configuració d’una singularitat individual a partir de la identitat amb aquella comunitat que ocupa les primeres seccions del llibre i que sembla esvair-se a les últimes (tot i que l’esperança en ella s’hi manté malgrat tot, com una mena de fe kierkegaardiana).

La vida era un dolor que va dellà del seny i un últim monument en l’enderroc, però també l’inesgotable foc i l’impuls de pujar, cap a l’alba fugissera, per una escala que no mena enlloc. La vida sempre havia de recobrar els seus drets —i bé que ho va fer, quan amb El tomb de l’any la perfeccionista voluntat de revisió va esdevenir una mania només sostinguda sobre si mateixa i sobre la memòria defallent de l’autor—, però l’esforç de Carner, aquella qualitat seva que Ferraté anomenava «abnegada voluntat de perfecció», és el que ens ha donat, als vinguts després, murs ben visibles per escrostonar en una contrada, ai, encara hostil.

«Camí de sirga: una novel·la irrepetible?», de Marina Espasa

Recuperem l’article «Camí de sirga: una novel·la irrepetible?» de Marina Espasa, que va ser publicat per primer cop al diari Ara, el 4 de març de 2017.

Vist el panorama funest que ens obsequia l’edició en català més comercial, cal felicitar molt els responsables a Edicions 62 de la reedició d’un clàssic com Camí de sirga, un llibre que els estudiants de Batxillerat haurien de saber de memòria, com els alumnes italians se saben Cants sencers de la Divina Comèdia, o els britànics, fragments d’obres de Shakespeare. Rellegida el 2017, la novel·la no ha perdut ni un àtom de la força expressiva, de la profunditat de càrrega ni de la majestuositat amb què, com un meandre del riu Ebre, va desembocar al mar de la literatura catalana dels anys vuitanta.

Un historiador de Mequinensa, una població de la Franja de Ponent, havia tingut la sort d’entrar a treballar a l’editorial barcelonina Montaner i Simón sota les ordres de Pere Calders, que el va animar a perseverar en la seva vocació d’escriptor. Es deia Jesús Moncada i, després d’uns quants relats que ja eren esplèndids, els aplegats a Històries de la mà esquerra, publicaria, l’any 1988, la història de la fi d’un món i la d’un segle esventrat per tres guerres a partir del destí de la petita vila de Mequinensa: veure’s inundada per la construcció d’un parell de pantans de l’hidroelèctrica Enher. L’adveniment del futur i del progrés havia d’anar de bracet amb la liquidació de modes de vida ancestrals: la mineria de lignit i el transport fluvial amb llaüts, que eren els dos eixos que sustentaven la vida al poble. Moncada, però, no es va limitar a aixecar un informe de pèrdues, sinó que va fer servir tota la saviesa narrativa i tota la potència lírica de què disposava, que era molta, per edificar un monument literari: va construir una panòplia de personatges amplíssima, precisa, perfecta, i els va donar escenes i finals adequats a la seva categoria, de la més alta a la més ínfima i barroera. Va crear escenes perfectes de pura acció, com la travessa d’una riba a l’altra del riu de tres soldats del maquis en plena nit a bord d’un llaüt: havia traduït clàssics d’aventures de Verne i El comte de Montecristo, i es nota. Va trenar una estructura novel·lística helicoïdal, amb línies de fuga que neixen dels records dels personatges i que es remunten fins a quaranta o cinquanta anys abans per després tornar, amb la força d’un cicló, al moment present i il·luminar un detall revelador que capgira la novel·la i l’ànima de qui l’està llegint. I va exhibir un control absolut dels recursos expressius i una llengua treballada i rica, que avui és un mostrari d’expressions ja cadavèriques.

Els colors de l’Ebre, la tertúlia al Cafè del Moll, les calaveres atònites que apareixen entre els matolls, l’anticlericalisme burleta, la pols que treuen les minyones dels quadres dels senyors i la que aixequen les cases en ser enderrocades, el rellotge del campanar que s’atura el dia que comença l’enderrocament de la vila, els matxos arrossegant els llaüts pel camí de sirga perquè naveguin pel riu com espectres fins que s’hi podreixin, «pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament»: quin privilegi poder veure com la vida es transforma en matèria literària, a poc a poc, sota els nostres ulls. No sabem si es pot tornar a escriure una novel·la com Camí de sirga, esperem que sí, però el que és segur és que cal llegir-la una vegada i una altra, abans que se l’endugui el cerç, el vent que sobrevola la novel·la i ho tira tot riu avall, sediments, marfantes i esperits, jàsseres i bigues, trespols, envans i revoltons, històries que només es conserven si són narrades.

«Amb l’ajut de Nina Berbèrova», de Mercè Ibarz

Eren els anys 80 i no sabia ben bé per on tirar com a escriptora, si per l’assaig de divulgació històrica o què. Tampoc no em preocupava gaire, en veritat, sinó que havia vist, després de treure un primer llibre, a petició de l’editor Josep Carles Guardiola, que ampliava els tres reportatges sobre la història d’ETA publicats a la revista L’Avenç, que escriure llarg —així en deia de fer un llibre, per diferenciar-ho del periodisme que escrivia— m’havia agradat molt. Però no sabia com continuar. El llibre havia sortit el mateix mes del cop d’estat de 1981 i en pocs dies havia fet una segona edició —no m’ha tornat a passar mai més. El tejerazo va comportar un abans i un després en l’edició hispànica, en qualsevol de les llengües —potser no a Euskadi, que, però, va quedar aïllada de la distribució editorial espanyola. Es van acabar els llibres «polítics», que se’n deia llavors. El gran interès de lectores i lectors per saber què era una democràcia, com funcionava, què havia passat en la història plurinacional ibèrica que la dictadura havia escamotejat, què era el feminisme i tants altres moviments, es va quedar en blanc. I jo també. Com continuar?

Aleshores Silvia Lluís, de Circe, va començar a publicar Nina Berbèrova (1901 – 1993), una escriptora russa descoberta a França el 1989, de qui jo tenia notícia per la premsa francesa. Una dona gran, que vivia als Estats Units, una rara avis, una russa blanca —l’acusaven alguns. Les seves narracions van tocar una corda dins meu que encara sona. Em ressonen encara més les seves memòries, El subratllat és meu, que vaig llegir en la traducció del francès al castellà d’Ana M. Moix. És des de llavors un dels meus llibres de capçalera —la versió d’Edicions 62, del rus, és de Josep M. Güell. Reuneix tot allò que ara sé que m’importa com a escriptora i com a lectora. M’he fet i em faig amb el seu ajut i amb el d’altres, com ara la Capmany, que d’alguna manera concorda amb la Berbèrova. No parlen tant d’elles com de la seva comunitat, del nosaltres. De Nina Berbèrova em va enlluernar i em continua inspirant com dóna compte dels poetes i narradors que es van haver d’exiliar (hi surten tots, totes) —ara sembla que no n’hi hagi per tant: sí que n’hi havia el 1990, quan es va publicar aquí— i els rescata del desert cultural.

«Lectures de Catul», de Jordi Cornudella

Quan vaig llegir per primera vegada el llibre de Catul de Verona, de poemes de Catul ja n’havia llegit força; o potser hauria de dir més aviat que me’ls havia traduït, perquè amb els romans, almenys d’entrada, ens hi enfrontem com amb els grecs: a cops de diccionari. Però els poemes curts de Catul, que són la majoria, no són massa exigents amb el principiant, i de seguida deixen que te’ls facis teus. N’hi ha molts, de fet, que t’hi conviden obertament perquè són generosos en els atractius del refinament i la gràcia, la passió i la tendresa o la gamberrada i l’insult. També són rics en subtileses de to i en jocs paròdics; però això, tractant-se d’una llengua morta, d’una banda no passa d’incert i de l’altra costa més de veure. A mi em va costar molt. A la universitat vaig estudiar Clàssiques, i una mica de tractes amb Catul és clar que me’ls van fer tenir, i puc dir que, si vaig ensumar unes quantes delícies fixant-me en la mètrica i en la sintaxi (que són la mena de coses en què a les aules et solen fer fixar), les inflexions de la veu em van passar per alt. Quan vaig acabar la carrera havia adquirit les nocions acadèmicament degudes de Catul, i com més o menys tothom me n’havia desat uns quants poemes al sarró de la memòria; el coneixia, però en el fons encara m’era estrany. Me’n vaig adonar quatre o cinc anys després, quan vaig llegir per primera vegada el seu llibre sencer, en l’edició controvertida de G. P. Goold. Més que aquella edició, perxò, se’m va fer revelador un assaig de Kenneth Quinn, The Catullan revolution; hi vaig apendre sobretot a provar de parar l’orella al llatí de Catul com la parem al català de March, o al de Carner, o al de Casasses. Una colla de llibres savis, algun del mateix Quinn, encara em fan servei, per descomptat, però és amb Catul mateix amb qui passo les bones estones, quan encertem el moment; de motiu per llegir no n’hi ha de més vàlid. Els primers temps de viure lluny de Barcelona va fer molts quilòmetres amb mi al tren de la costa, en la venerable edició de Mynors, i va ser llavors que realment me’l vaig agermanar. Ara sovint, fins i tot les temporades que no el freqüento, m’adono que em fa sempre companyia, ni que sigui com a pedra de toc.