Després d’haver treballat més d’un any colze a colze a l’editorial Montaner i Simon, Pere Calders va descobrir la vocació literària de Jesús Moncada. L’autor d’«Invasió subtil», sempre curiós, va demanar-li si li deixaria veure algun dels seus textos. Moncada es va prendre molt seriosament la demanda i va trigar tres mesos a portar-li un conte: «Jocs de caps».. Barcelona: Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.] Aquest relat acabaria esdevenint la porta d’entrada del seu primer llibre, Històries de la mà esquerra (1981). El mequinensà convertiria aquest debut en un petit mostrari de les temàtiques que apareixerien més endavant a la resta dels llibres: la descoberta d’un poble que fa semblar únic, el xoc entre tradició i modernitat, el pes dels records o les trampes de la memòria i una llengua de luxe que fa creïble l’oralitat subjacent de totes les històries. Tot plegat, amanit amb un sentit de l’humor inconfusible. Una ironia còmplice amb els personatges més entranyables, que era capaç de derivar en sarcasme quan dibuixava personatges més cruels.
La narrativa breu de Moncada parteix d’unes coordenades clarament identificables. Arrenca sempre d’unes situacions quotidianes o costumistes per avançar cap a escenes d’arrel fantàstica o cap a situacions còmicament inversemblants, en les quals hi ha un capgirament de l’ordre lògic del món. Pel que fa a l’estructura, es mou entre tres grans variants: primer, els relats corals, situats sovint en un bar del poble, que s’inicien des de la tertúlia dels seus protagonistes mentre evoquen algun esdeveniment memorable del passat. Segon, els relats que parodien la forma d’una crònica que vol deixar constància d’alguna gesta per a la posteritat. I, finalment, els relats en forma de monòleg, en què un narrador ens explica les seves peripècies o les d’algun conegut. A mesura que avancen els llibres de contes —més endavant vindrien El cafè de la granota (1985) i Calaveres atònites (1999)— anirà guanyant pes la forma monologada i còmicament costumista i n’anirà perdent l’element de fabulació.
És per aquest motiu, doncs, que Històries de la mà esquerra és l’única obra de Moncada on el pes d’allò fantàstic o irreal resulta rellevant, fins i tot destacable. És aquest vessant el que m’agradaria destacar avui. En general, és un aspecte que s’ha considerat deutor del mestratge de Pere Calders, que fou l’escriptor del pròleg del llibre. Un extrem que el mequinensà va assumir sempre amb absoluta tranquil·litat. No debades, és evident que la introducció en alguns contes d’elements fantàstics enmig de trames que, en aparença, són totalment quotidianes, recorda l’estil de l’autor barceloní. Ara bé, també és cert que l’ambient en el qual Moncada situa la majoria de les històries en aquest recull ja resulta ben singular i original. I que, en alguns casos, més que d’elements fantasiosos podem parlar d’un ús de l’el·lipsi que dona peu a múltiples lectures. És un estil que Moncada abandonarà en els dos reculls següents, amb contes més clars i unívocs d’interpretar. Si ens centrem, però, en els relats d’Històries de la mà esquerra que podem catalogar a partir d’elements fantàstics són els següents: «Jocs de caps», «Revenja per a un difunt», «Traducció de llatí», «Debat d’urgència», «Història de dies senars» i «D’uns vells papers de música».
Apartem «Història de dies senars» (hi tornarem al final) i fixem-nos en la resta. En tots els casos es tracta de contes que tenen com a escenari «el poble» i que parteixen de localitzacions com el bar o el cafè. És així en els casos de «Jocs de caps» i «D’uns vells papers de música», els relats que, significativament, obren i tanquen el recull. M’interessa aturar-me d’entrada en aquests dos contes que funcionen com dos miralls contraposats a l’inici i el final del llibre. Dos relats que fan de reflex a la resta del volum. Són contes d’estructura paral·lela en els quals Moncada aboca moltes de les temàtiques i idees que aniran apareixent, més endavant, disseminades al llarg de la seva obra. La diferència, en aquests casos, és l’aparició de l’element fantàstic —real o imaginat pels seus personatges. Totes dues històries, però, reflexionen sobre l’inevitable pas del temps i la dificultat de recuperar, només amb els records, un passat que s’escola entre les mans (i els caps!) dels seus protagonistes.
Hermes de Tamariu (jocós nom del protagonista de «Joc de caps»), el cambrer del bar El Peix que Fuma, veu com un divendres al vespre els caps dels jugadors de cartes que fan l’habitual manilla van canviant-se pels dels seus vells amics, morts de fa anys. Després veu fins i tot el seu cap participant a la partida —s’hi reconeix l’aspecte de la joventut a Barcelona al trist conformisme actual, passant en l’endemig per la Guerra Civil. Els retrets dels antics companyons faran que, finalment, es decideixi a donar corda al «gran rellotge de paret que marcava les dues del migdia de trenta-dos anys enrere» (HME: 9) per intentar, inútilment, restablir el temps en el qual s’ha quedat ancorat. Passa un fet semblant a «D’uns vells papers de música», on el protagonista, Jordi Ventura, sent com el criden els difunts familiars des del cementiri un dissabte al vespre, quan ell esperava una vetllada feliç envoltat d’amics. Un cop al bar, incapaç d’agafar la tassa de cafè, veu com les seves mans es van transformant, des de la infància fins a l’actualitat. De manera que veu passar la vida de forma succinta a través de tot allò que ha palpat. Quan aconsegueix sortir de Ca Bartomeu es troba que el carro amb el qual viatjava s’ha desdoblat. Haurà de decidir, en una disjuntiva vital, quin dels dos agafa: si el que el porta a continuar amb la seva vida o el que el lligarà per sempre més al passat (que encara viu!) del cafè on ha passat la nit. El final, que en part resta obert, perquè només arribarem a sentir «a fora […] soroll de rodes de carro» (HME: 180) sense saber a quin dels dos ha pujat, ens deixa amb la mateixa recança que el primer dels contes. Tant se val donar corda al rellotge com escollir un dels dos carros; en realitat, la solució és sempre inevitable, com el pas del temps: no podem amagar-nos de la mort.
En tots dos casos, a més, hi apareix l’element musical, la cançó de taverna que es plany per un abandó amorós irrecuperable. La cançó que els manté ancorats al passat. A «D’uns vells papers de música», fins i tot s’esmenta una cupletista, Paca la Xina, que ja prefigura el carismàtic personatge de Madamfransuà que apareixerà més endavant a Camí de sirga (1988). L’obertura a la fantasia, aquest intercanvi de caps o de mans, obre la porta a aquesta reflexió sobre el passat i la memòria. El cafè és el lloc on el temps es pot aturar, el lloc on s’evoquen els records i on sembla que els amors i els amics del passat encara són vius, a l’abast.
Seguint amb els elements comuns entre aquests contes d’arrel fantàstica i la resta de la producció trobem «Revenja per a un difunt». En aquest relat, s’hi descriu la disputa entre dos llaüters que tornen de la mort per fer la cursa de llaüts que els havia quedat pendent en vida. La naturalitat amb la qual es tracta la descarnada, com un simple esdeveniment que no aturarà res del que s’havia promès en vida, queda ben palesa en l’actitud del darrer dels dos llaüters vius davant del traspàs definitiu:
I no vull afirmar que l’oncle Sebastià tingués ganes de morir-se per reclamar el que li pertocava […] la puta d’oros! Si quan agonitzava no tenia altra ceba! «Ara aclarirem allò amb Manel de Roca», es veu que va exclamar a les acaballes. (HME: 64)
De la mateixa manera, la resta de vilatans també donen per descomptat que és ara, precisament, quan els dos llaüters tornen a formar part del «mateix barri» (l’altre), que per fi podran disputar la revenja que quedà pendent en aquest. Els mequinensans passaran hores de nervis, al cafè, esperant que l’enterramorts els confirmi dia i hora de la feta que, finalment, ocorrerà davant l’entusiasme de tots els presents (vius).
Tot i que en aquest cas hi hagi l’evident aparició de fantasmes, cal dir que les curses de llaüts són un esdeveniment ben normal que apareixerà en altres ocasions dins la narrativa moncadiana. També són presents a Camí de sirga (p. 133) i en un altre relat com «Esborrany d’una treva», dins Calaveres atònites (1999), en el qual el personatge de Penèlope canta la canya, via epístola, a un cardenal mequinensà de la cúria romana que no vol venir a participar-hi. És a dir, la inclusió d’aquests elements parteix sempre, igualment, de la més estricta quotidianitat, de situacions que en altres moments de l’obra són tractades des d’un punt de vista realista. Té sentit, per tant, en tots aquests exemples que estem veient, la definició d’allò meravellós que feia un dels autors preferits de Jesús Moncada, Alejo Carpentier, quan deia que: «lo maravilloso comienza a serlo de manera inequívoca cuando surge de una inesperada alteración de la realidad (el milagro), de una revelación privilegiada de la realidad, de una iluminación inhabitual o singularment favorecedora de las inadvertidas riquezas de la realidad, […] percibidas con particular intensidad en virtud de una exaltación del espíritu que lo conduce a un modo de “estado libre”».
Aquesta «alteració de la realitat» és la mateixa línia que (no) separa la vida de la mort mequinensana, la que trobem, també, a «Traducció de llatí». En aquest cas, l’oncle Tapioles surt del taüt enmig del seu propi seguici per reclamar que, tot i ser ateu, segueixin el mateix recorregut fins al cementiri que s’havia fet fins ara amb la resta d’enterraments catòlics: «¿Es pot saber per què em traieu del poble igual que un empestat? ¿És que teniu por? ¿O potser us fa vergonya? […] ¿És per què no he volgut capellans, que no tinc dret que el meu enterrament passi pel carrer Major i la plaça de la Vila, igual que el de tothom?» (HME: 75)
No serà l’únic enterrament que trobarem dintre la producció de Moncada. Els rituals que acompanyen els seguicis fúnebres són una constant. Al següent llibre, El cafè de la granota (1985), trobarem també un popular seguici a «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana». Podrem comprovar, per tant, com la mecànica de l’enterrament és la mateixa, si bé en aquest segon cas els seus protagonistes estan més pendents del partit de futbol que s’està jugant de manera simultània al sepeli, que no pas d’acomiadar com cal el finat. La mort també és ben present a «Els delfins», en què Moncada converteix «l’art de donar el condol» del seu narrador en tota una burla de la falsa vanitat. I més endavant, encara, l’ínclit enterrament de Jaume de Torres serà el fil conductor que protagonitzarà tota la tercera part de la novel·la Camí de sirga (1988). En tots aquests casos, en els quals la mort és ben present, es fan bones les asseveracions d’Isidor Cònsul quan deia que: «la intenció general de Jesús Moncada va en un doble sentit: una disposició vital per viure cada instant amb joiosa intensitat i un cert escarni de la mort, vista com un tot que ens acompanya i que hem de procurar no prendre’ns gaire seriosament. Una actitud que lliga la vitalitat de l’instant a la ironia i l’escepticisme davant d’una existència massa breu i incerta».
De fet, si ens hi fixem, gran part dels contes que parteixen d’una arrel fantàstica tenen la mort com a protagonista d’una manera més o menys tangencial, sempre tamisats per aquest enfocament irònic. També ho remarcava Hèctor Moret: «La mort i els rituals funeraris sovint reben per part de Moncada un tractament ple d’ironia i humor, que redueix la seva transcendència i la fan semblar una part més del dia a dia». La mort com un ésser personificat, que pot aparèixer un dia qualsevol perquè forma part de manera indestriable del fet de viure. Com li passava al protagonista del microconte «L’hora en punt» del seu amic Pere Calders, en què el protagonista es queixa perquè la Mort arriba sense que ell, abans, li hagi donat hora. O com al relat «Aniversari», també d’Històries de la mà esquerra:
[…] havien posat el taüt, encara destapat, amb l’oncle dintre, amb aquella mitja rialla que li havia quedat després del traspàs i que a mi em feia un no-sé-què a l’estómac. I és que pareix que una cosa no s’adiu amb l’altra, ¿oi? Era, per explicar-ho d’alguna manera, com si l’oncle s’hagués pres la mort de conya o la mort s’hagués pres de conya l’oncle.
—Potser li va tocar una mort entremaliada (…) Una mort joveneta, que encara no tenia el seny complit. (HME: 158)
Passa d’una manera similar a «Preludi de traspàs» o «Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues», els únics contes d’El cafè de la granota que podríem considerar, tot i que no de manera tan clara, en aquest grup de relats. Són contes que, d’alguna manera, ens permetrien fer de pont entre els contes d’arrel fantàstica d’Històries de la mà esquerra i els de caràcter més inversemblantment humorístics d’El cafè de la granota. En aquests dos últims casos no hi ha cap aparició fantasmagòrica, però sí la convicció evident per part dels seus protagonistes (i ningú en té cap mena de dubte) que la vida continuarà després de la mort. De manera que podran retrobar-se amb aquells que han deixat eixe món amb anterioritat —tal com hem vist que passava, també, a «Revenja per a un difunt» (HME).
La mort, doncs, no és res més que un punt i seguit, no representa cap final. Tots els personatges compten que hi haurà una «altra vida» a continuació d’aquesta. No deixa de ser doblement irònic, és clar, que en un poble que es descriu com a progressista i descregut hi hagi una convicció, alhora tan catòlica, del més enllà. Evidentment, el pes de la tradició catòlica en la nostra cultura és tan fort, que afecta sovint la percepció i les actituds dels personatges sense que ni tan sols se n’adonin. Per això és tan divertit el comentari que fa un dels tertulians del bar, mentre esperen que se celebri la cursa entre llaüters difunts, davant de les queixes del rector del poble (la cursiva és meva): «—També crida que som una colla de pagans. Vés a saber què vol dir! Ha anat a trobar l’alcalde al bar Esport per dir-li que posi remei a l’assumpte, però l’altre li ha contestat que el municipi, si mana d’algú, és dels vius, que els morts no són cosa de l’Ajuntament» (HME: 66).
Estirant el fil del catolicisme, el penúltim exemple de conte en el qual es deixa de banda el realisme és «Debat d’urgència» (HME), probablement un dels relats més emblemàtics de l’autor. Després de l’intent de cop d’estat del juliol del 1936, les estàtues de sants de l’església de Mequinensa es lamenten d’haver quedat en zona republicana. Tot i la sorpresa que suposa veure debatre imatges i talles santes, la temàtica del conte no deixa de girar al voltant dels rumors, pors i falses creences que els suposa sentir-se amenaçats. La comicitat i la ironia del conte està, precisament, en l’actitud enormement mundana que mostren aquestes divinitats davant del suposat perill que corren. Tot i viure a dins de l’església, aquests personatges xerren i discuteixen amb la mateixa passió que ho farien els mequinensans al bar. De fet, es consideren unes «mequinensans» més, amb el simple problema que són gent d’ordre en un poble abonat a la disbauxa. Al cap i a la fi, el conte és una mostra més de la voluntat de mostrar Mequinensa com a poble republicà i progressista, i de destacar, novament, la hipocresia de la moral catòlica. És així com les imatges i talles mequinensanes no tenen cap problema per abraçar la República si això els ajuda a «salvar la pell» (HME: 135).
Observem, doncs, com la inclusió d’elements fantàstics en els contes no en condiciona de manera necessària la temàtica, simplement en canvia l’enfocament i el desenvolupament, però no la concepció final d’allò que transmeten, que segueix acord amb la resta de l’obra. Prova d’això és l’últim exemple de conte fantàstic, «Història de dies senars», un dels més clarament autobiogràfics de l’autor i que té la particularitat d’ubicar-se a la ciutat de Barcelona (és un dels tres únics contes, tots a HME, que no tenen el poble o la vila com a protagonistes).
Som davant d’un conte escrit en primera persona, tot i que de seguida veiem que el narrador no n’és estrictament el protagonista. De fet, després d’explicar-nos la seva precària situació laboral (pintor de batalla i escriptor inèdit: artista pobre), ens informa que acostuma a visitar La Perla de Cuba, un bar on sempre es troba amb uns personatges ben singulars:
De nit, La Perla de Cuba, transformada en dormitori, es poblava de somnis. Desideri, l’amo, dormia sempre damunt dues taules juntes; el cec [Silvestre], dalt del taulell. Jim, l’enllustrador, no tenia lloc fix. Era un inquiet. El mateix es gitava davall les bótes de vi que sobre una fila de cadires i tenia uns malsons esgarrifosos on es veia de canonge amb panxa, cantant misses de rèquiem al cor d’una gran catedral llòbrega i deserta. Per la seva banda, Desideri somiava que dirigia càrregues de cavalleria de gran estil a la guerra francoprussiana de 1870. (HME: 137)
Veiem, per tant, que torna a aparèixer l’espai del cafè com a escenari en el qual es desenvoluparà la narració de la història en si, tal com hem vist que passava amb la resta de contes ubicats al poble. El gran protagonista ara, però, és un cap parlant que el narrador compra en uns encants de davant de casa seva, després de veure’l a l’aparador. Entre diversos caps de cartró, descobreix aquesta figura: «Era un cap de mitjana edat i portava perruca. La fesomia era d’un realisme aclaparador, tant que, quan ens va fer l’ullet, no ens va sorprendre mica.» (HME: 131) De nou Moncada ens introdueix sense gens d’escarafalls l’element fantàstic en el conte. Un cop adquirit, resulta ser la testa parlant d’un marquès il·lustrat que va viure de primera mà la Revolució Francesa. Els diàlegs que s’entrecreuen tots dos personatges són també una mostra de la subtil ironia que amara tota la narrativa del mequinensà:
—¿Sou pintor, vós? (…)
—Em guanyo així la vida —vaig contestar—. I us prego que no mireu aquestes porqueries. Aquest és un gat amic meu. Es diu Caius i també viu aquí.
—Encantat. ¿Parla?
—Caius és massa intel·ligent.
—Comprenc. (HME: 132-133)
Entrant de ple en la lògica argumental d’un decapitat que parla, no es nega la capacitat verbal d’un gat, Caius, per la seva condició felina, sinó que precisament se’n justifica el silenci per la seva intel·ligència. Com ja ens podem imaginar, el narrador de la història decideix portar el seu «nou amic» a La Perla de Cuba per presentar-lo a la resta de peculiars clients del local. Ens traslladem, doncs, tot i no ser a Mequinensa, al típic escenari de tertúlia, en el qual el relat avança a partir de l’intercanvi d’opinions i evocacions de records dels diversos personatges. Per tant, el canvi d’espai no condiciona l’estructura del conte, que és similar a la d’altres relats mequinensans, igual com la inclusió d’elements fantàstics no difereix de l’estil que havíem repassat fins ara.
Serveixi, doncs, aquesta petita mostra, com a invitació a la lectura (o la relectura) del Jesús Moncada més primerenc, on sota les capes d’influència fantàstica, ja hi podem reconèixer les espurnes del geni que s’aniria confirmant a partir d’aquest moment. Contes ben memorables, escrits amb gran talent literari, narrats amb molta mà esquerra.
