Terres mortes, lectures creuades

De vegades, com a lector voraç, hi ha lectures que s’encadenen amb una sèrie de paral·lelismes que fan esfereir i que et fan qüestionar si és cosa d’una intervenció divina, d’un gust propi en l’elecció llibresca o d’algun detall que se t’escapa en un primer moment. Aquesta és una història on intervé aquesta tercera disjuntiva, perquè el meu ateisme i una obsessió malsana per la ciència-ficció allunyen qualsevol sospita que la lectura dels llibres que ens ocupen sigui fruit d’alguna de les altres dues opcions. Tot va començar amb la lectura de Hamnet (2021, L’Altra Editorial, traducció de Marc Rubió), de Maggie O’Farrell, un llibre que venia amanit d’unes expectatives que no es van satisfer. Sí que es van satisfer, en canvi, amb Mirall trencat, però tampoc va ser una sorpresa, perquè en la literatura catalana ja va més enllà de la redundància destacar el geni de Rodoreda. I poques expectatives arrossegava amb Terres mortes (2021, Anagrama), de Núria Bendicho, excepte la repetida ad nauseam que és una autora joveníssima. Tres lectures que, d’entrada, no havien de tenir cap mena de lligam —excepte l’autoria femenina que, d’entrada, literàriament no ens hauria de guiar—: una autora nord-irlandesa, sobre la funesta història del fill de Shakespeare; una clàssica catalana, sobre una família burgesa barcelonina; i una escriptora catalana emergent, amb una història gòtica sobre un crim rural. Però un cop llegides totes tres, salta l’espurna. Les tres autores, malgrat les diferents estratègies, en realitat volien explicar una mateixa història, la d’unes famílies colpejades per la dissort que ens iguala a tots: la mort. Una mort que arrossega les més baixes passions dels personatges i els enfronta a una crisi existencial.

En el cas de Hamnet, és la mort anunciada del fill petit de la família Shakespeare el que condueix a Agnes, la mare, al dol. Un dol que es veu accentuat per la solitud que sent la protagonista de la novel·la, abandonada pel seu marit, que fuig de qualsevol compromís emocional per tornar cap a la ciutat, cap al que encarna l’èxit de la seua carrera dramatúrgica. En canvi, el poble d’origen i la família del marit —que disten molt del bucolisme— són només una gàbia de dolor que reprimeixen qualsevol via d’escapament o de recerca d’alguna direcció existencial. Agnes, finalment, viatjarà a Londres per recriminar l’absència covarda del seu marit i, per contra, acabarà presenciant la representació d’una obra, Hamlet, amb la qual el dol se sublimarà amb l’art per adquirir un estadi de consciència i de sentit existencial superior. Un sentit que el lector mateix adquireix gràcies a l’astut joc d’intercanvis que proposa l’autora: l’intercanvi sobrenatural de Hamnet en el paper de difunt, perquè en un principi era la seua germana bessona la que havia de sucumbir a la pesta; i l’intercanvi artístic que efectua Shakespeare en la seua tragèdia, en què és el pare —en comptes del fill— qui mor. Amb tot, l’estil extremament florit de l’autora juga tant amb la paciència del lector que acaba diluint uns personatges i una potència simbòlica que freguen l’excel·lència. Aquesta voluntat de fer un quadre de costums d’un detallisme exacerbat i l’aspiració d’una narració gairebé total del passat i el present dels personatges arriba a un límit que hi ha fragments en què es fa difícil d’entendre on vol anar a parar l’autora més enllà del preciosisme literari.

Un estil semblant es destil·la a Terres mortes, perquè de vegades, malgrat el domini  indubtable de l’escriptora de les paraules i la seua fluïdesa lírica, també et condueix a una lectura innecessàriament feixuga; però Bendicho salva els mobles gràcies a la brevetat de la novel·la i a la multiplicitat de perspectives que permet mantenir l’interès en tot moment. Una pluralitat de veus narrades en primera persona que és també el seu taló d’Aquil·les, perquè l’autora trenca la coherència interna del relat per culpa de la seua insistència en l’ús d’aquest mateix registre líric en tots els capítols. Tot plegat seria més païble si es tractés d’un mateix narrador omniscient, però costa molt d’entendre en el cas d’una narració interna amb personatges que en principi no haurien de tenir una mateixa veu: per exemple, el fet que una criatura amb discapacitat mental tingui la mateixa manera de parlar que un dona de mitjana edat, un capellà o una madame d’un prostíbul fa un mal servei a la caracterització dels personatges. Personatges que, tanmateix, entren en un conflicte ètic d’una profunditat i maduresa que sorprenen venint d’una escriptora novella com Bendicho. Terres mortes és un joc de miralls convexos molt ben tramat, amb una ambientació gòtica que et condueix més a Víctor Català que a Poe o Shelley, i que amara al lector d’una sensació de brutícia, d’una misèria moral, d’unes imatges grotesques, que van molt en consonància amb les baixes passions entre els quals els personatges s’enllorden com porcs en una cort. I com O’Farrell, l’autora s’immergeix en el dol i la crisi existencial que succeeixen la mort d’un ésser estimat i ho fa d’una manera molt hàbil gràcies al seguiment de les convencions de la novel·la negra, que ajuda a mantenir l’atenció en el detall fins al final.

Però si els paral·lelismes de Bendicho amb Hamnet són purament circumstancials, la menció de Mirall trencat no és pas atzarosa. Fa poc, Artur Garcia Fuster mencionava en un article d’aquesta mateixa revista la tendència d’un cert sector d’autores catalanes emergents —però també d’autors, cal afegir— de mimetitzar l’estil simbòlic i sintètic rodoredià. El cert és que l’ombra de Rodoreda també plana sobre Bendicho, no tant estilísticament —que a voltes també—, sinó més aviat en la construcció de l’esquelet narratiu. Ho fa d’una manera més endreçada que l’autora de Sant Gervasi amb la narració de la família Valldaura, perquè el protagonisme de cada personatge de Terres mortes és més equilibrat, però, tot i això, la influència es fa ben evident sobretot en dos trets: per una banda, en l’ús morbós de temes fulletonescos com l’incest o el trencament del vot de castedat, que acaba conduint a la perdició dels personatges; i per l’altra, per l’ús conscient del sobrenatural, que conflueix en una escena que ambdues novel·les comparteixen: la narració des del punt de vista d’un fantasma, homenatge volgut o inconscient de l’autora a l’obra mestra de Rodoreda. Però si una cosa aconsegueix Bendicho és saber equilibrar bé aquesta influència rodorediana sense que l’acabi devorant, a diferència d’altres contemporanis seus. Terres mortes és una obra de debut ben digna, en què l’autora ofereix una ambició literària i un estil que encara necessita polir una mica —res que l’experiència no pugui cisellar—, però que apunta molt bones maneres.

Bocins de maduresa

Ara diré una cosa que semblaré el Jordi Llovet: haurien de prohibir a les escriptores joves (o novelles) de llegir Mercè Rodoreda. Evidentment, això és una facècia, però ja sabem què diu també la dita popular: entre brometa i brometa, la veritat treu la poteta. Dic això a tenor de la deriva que, últimament, estan agafant autores —penso en Irene Solà, Jenn Díaz, també Carlota Gurt— d’imitar, conscientment o no, massa sovint l’estil de l’escriptora de Sant Gervasi. Portar a l’extrem aquella sentència de dir amb la màxima simplicitat les coses essencials i convertir la narració en un conjunt de símbols i metàfores i sentiments (l’ús de la polisíndeton és innegociable) més o menys reprimits que travessin tota l’obra de principi a fi.

A aquesta nòmina (moda) cal sumar-hi ara Laia Viñas amb la novel·la Les closques, últim premi Documenta 2020 (ex aequo amb Irene Pujadas, a qui encara no he tingut temps de llegir). La novel·la de Viñas seria filla d’un hipotètic coit (ehem, literari) entre Mercè Rodoreda i Sebastià Juan Arbó. De Rodoreda n’afusella el to de la prosa, de Juan Arbó el paisatge, l’eixutesa de personatges ebrencs i certa idea de fatalitat o destí dels quals és difícil d’escapar —en aquest darrer aspecte, també hi podria ressonar Caterina Albert.

És clar, reactualitzar Juan Arbó no està gens malament si tenim en compte que, segurament, pobre, l’únic èxit de l’autor és el d’haver fet cèlebre el topònim Terres de l’Ebre amb el qual va batejar la seva obra més exitosa. Continuar insistint en la via Rodoreda cansa una mica, ja d’entrada, perquè als mestres cal llegir-los, admirar-los (si vols), homenatjar-los, si cal, però no imitar-los, perquè les còpies sempre acaben empal·lidint com una ampolla de llet al costat dels originals. Des de la primera pàgina, l’ombra de Rodoreda en la novel·la de Viñas és tan persistent, tan sostinguda, que acaba incomodant el lector. No tens la sensació de llegir una veu nova i original, sinó un exercici d’estil —que no cau en el pastitx, però— que fa que no puguis parar de pensar des de la primera pàgina del llibre: no, no, no, si us plau, una altra imitadora de Rodoreda, no, per favor, ho demano. Clemència!

En faré una prova, de veritat. Obro el llibre a l’atzar i copio el primer que hi trobo:

Les criatures mortes i les no nascudes no en tenen, de nom, perquè no han acabat d’existir mai. I es passava els dies imaginant-se com haurien tingut les cares i les mans i sobretot les orelles, si desenganxades del cap o petites i ben fetes i una mica punxegudes, i la gent li deia que tenia sort perquè li fugien abans d’estimar-los, i ella els hauria mossegat la cara i després s’hauria esquinçat la roba i hauria cridat fins a treure la campaneta per la boca (p. 63).

La mort i la primavera? Quanta, quanta guerra…? No, Les closques!

I és una llàstima perquè, altrament, la novel·la té virtuts. Laia Viñas té un món per explicar i, argumentalment i arquitectònicament, sap com fer-ho. L’obra té un aire vintage que trenca amb la dinàmica més postpostpostmoderna i això també és d’agrair. No té por de plantejar una història de tall tradicional, amb dos fils dramàtics i temporals hàbilment trenats, que presenten el creixement, dispersió i recolliment d’una família al llarg de més de cinquanta anys. Podríem situar, de fet, l’arc temporal de la novel·la, aproximadament, entre l’any 1920 i el 1975. Des del naixement de l’Armand, el patriarca (que participa molt jove a la guerra civil), fins a l’any del retrobament del fill mitjà de l’Armand, l’Arnau, amb la seva filla Ariana, al barri de Gràcia de Barcelona (p. 25).

Ja podem intuir una de les particularitats de l’obra, el fet que tots els personatges de la família portin noms iniciats amb la lletra A (Armand, Àngela, Andreu, Arnau, Ariana, Àngel, Aurora). També el simbolisme que juguen les closques que esmenta el títol i que van apareixent al llarg de la novel·la. Les closques d’ous, de petxines, de magranes, (les cloves) de taronja, que són una marca del naixement, creixement i maduresa dels personatges. La novel·la comença, paral·lelament, amb el naixement d’una filla (la germana de l’Arnau, que aleshores té vuit anys) i amb el retrobament d’aquest mateix Arnau, vint anys més tard, amb la seva filla, també de vuit anys. I ens parla, precisament, de totes aquestes capes que hem de treure o esquerdar per tal d’alliberar-nos i guanyar-nos el futur —per dir-ho en forma d’eslògan electoral.

Assistim, doncs, de manera simultània, al procés de maduresa d’aquest personatge (de nen a jove) en contrast amb la vida adulta al costat de la seva filla. La novel·la juga a mostrar certa circularitat en les existències dels seus protagonistes. Una mica amb la idea que abans apuntava d’una fortuna o fat que no poden esquivar. Tant l’Arnau com el seu germà gran, l’Andreu, seguiran el camí del pare i aniran a treballar un temps a la mateixa torre dels afores de Barcelona d’una gran senyora anomenada Teresa (Hola, Teresa Goday-Rovira-Valldaura!). I veurem com els patrons de conducta i d’actitud durant la infantesa dels dos germans es van reproduint amb lleugeres variacions durant l’edat adulta. D’aquesta manera, el destí de l’Andreu i el de l’Arnau ja ve anticipat per la seva actitud quan eren infants (p. 31 o p. 81, respectivament).

En aquest aspecte és on em sembla que brilla més la proposta de Laia Viñas. L’escriptora xertolina construeix una estructura narrativa honesta que, amb els salts temporals, és capaç d’anticipar i d’insinuar moltes de les situacions que anirem trobant més endavant. No hi ha trampes ni falses sorpreses perquè tota la informació ha estat presentada i dosificada en el moment adequat per tal que els destins dels personatges flueixin amb naturalitat. No ens sorprenen, però tampoc es fan obvis. És d’aquesta manera que la vida de l’Arnau, com la dels seu pare, bascularà en aquest viatge d’anada i de tornada entre les terres ebrenques i la gran ciutat. I la seva filla, com la mare de l’Arnau, podria emprendre (imagina) el camí invers.

Aquest joc d’oposats o de miralls apareixerà també en les tres parts de l’obra, en què s’aniran intercalant els punts de vista del pare i de la filla a l’hora de narrar el seu retrobament (el pare a la primera i la tercera, la filla a la segona). Aquest contrast enriqueix la mirada que tots dos projecten sobre les activitats que fan junts i que els porten a (re)conèixer-se: com la xocolata al carrer Petritxol o cuidar, conjuntament, aus que acaben de sortir de la closca o plantes que tot just broten —una nova mostra de paciència i maduració. Unes activitats que, traslladades al Delta, Arnau també va fer amb el seu pare. El contrast de veus és també lingüístic, marcat per certa aroma ebrenca que manté el personatge de l’Arnau i el central amb què s’expressa la filla. Viñas, tanmateix, no intenta reproduir amb exactitud el parlar tortosí, sinó que opta per algunes de les estructures més recognoscibles del dialecte — com l’ús de l’article neutre lo—, i no va gaire més enllà ni en el lèxic ni en la flexió verbal (excepte en el monòleg indirecte lliure de la p. 130). Potser per no enfarfegar el text posant l’accent en una qüestió que, certament, no és primordial a l’obra. O potser per remarcar l’allunyament de la petita pàtria del protagonista.

En qualsevol cas, és en aquests fragments en què entrem en la intimitat dels personatges on el gust pel detall, pel matís ben perfilat, aconsegueix dotar-los de veritat. Laia Viñas traça els personatges com el seu protagonista dibuixa. L’Arnau treballa d’il·lustrador en anuncis publicitaris, és a dir, pinta instants que siguin inconfusibles. Amb pocs traços ha de captar l’ànima d’aquell qui retrata, la intenció del producte a vendre; els personatges de l’autora ebrenca funcionen igual de bé. Mostrats sempre de gairell, a través de les seves accions (de les seves fugides, de fet) podem anar emmarcant-ne un caràcter que no és profund (no ens sorprenen), però sí memorable. En oposició, val a dir, d’uns espais i uns decorats que, quan s’allunyen del paisatge ebrenc, apareixen amb massa aspecte de cartró pedra: el pis a la Plaça de la Virreina de Gràcia, que original, o una Ginebra que ja sembla que només s’esmenti com l’enèsim homenatge a l’ídol.

Acabo, per tant, amb allò de Mercè Rodoreda —en un pròleg, a dia d’avui, més espremut que les taronges de l’hort de Don Simon—, quan deia que tota la gràcia d’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres que triguen molt, d’altres no el troben mai. Em sembla que Viñas no l’ha trobat de seguida. Això no vol dir, és clar, que no ho pugui aconseguir més endavant.

El pes feixuc d’un passat incòmode

Sobre la Història de la Segona República Espanyola, de Josep Pla

En totes les cultures de tradició sòlida, l’interès per tot allò que envolta els seus grans autors i autores depassa la seva pròpia producció. L’aparició d’inèdits en forma d’esborranys, materials d’arxiu o obra inacabada desperten sempre l’atracció del públic i de l’entorn acadèmic, perquè permeten l’aproximació des de noves perspectives als autors i la seva obra i, en ocasions, comprendre millor alguns aspectes foscos o desconeguts de la seva trajectòria. En aquest fenomen, la cultura catalana no és una excepció. En el camp de les lletres contemporànies, en tenim nombrosos exemples: Mercè Rodoreda, Víctor Català,  Josep Carner… i, òbviament, Josep Pla.

La publicació a finals de l’any passat d’Història de la Segona República Espanyola (1929-abril 1933). Manuscrit original català inacabat, de Josep Pla, amb pròleg de M. Josepa Gallofré Virgili i edició de Xavier Pla, és un exemple d’aquest interès que desperten els aspectes incòmodes de la trajectòria de l’escriptor palafrugellenc. A vuitanta anys vista de la seva primera aparició i quaranta anys després del traspàs de l’autor, i a diferència dels darrers epistolaris i inèdits apareguts, que expressaven un catalanisme i un antifranquisme rotunds,1 la publicació del manuscrit inèdit original en català dels primers capítols de la Història de la Segona República Espanyola posa de relleu, una vegada més, la complexitat de la trajectòria de Pla durant la guerra civil i la primera postguerra.

La Historia de la Segunda República Española que Josep Pla va publicar —en castellà— entre 1940 i 1941 ha estat sempre el taló d’Aquil·les de la seva producció. «Negre» o «maleït» són només alguns dels qualificatius que s’han dedicat al llibre, considerat el màxim exponent d’un passat que Pla segurament volia cobrir amb el vel del pas del temps, com demostra la seva absència a l’Obra Completa tant de Selecta com de Destino i el fet que no la reedités mai. Tanmateix, el manuscrit que ara s’ha recuperat no ofereix elements que permetin aportar llum sobre el periple de Pla entre 1936 i 1939. En aquest sentit, qui s’acosti al text amb un interès morbós per aquestes qüestions, quedarà decebut. Com també hi quedaran aquells que s’hi aboquin esperant una nova mostra fins avui desconeguda de la categoria literària de l’autor, o els lectors que desitgin trobar una anàlisi rigorosa sobre els primers anys de la Segona República. El manuscrit no satisfà aquestes expectatives, perquè és d’una naturalesa del tot diferent. Això no vol dir, però, que no tingui interès, al contrari. Hi ha diversos aspectes que el converteixen en un volum atractiu.

La versió original en català que ara es publica no es correspon amb  la totalitat del llibre aparegut durant la postguerra, sinó només als set primers capítols —el darrer inacabat—, que abracen quasi la totalitat dels dos primers volums de l’edició de 1940: s’obre amb el pròleg, el repàs dels epígons de la dictadura de Primo de Rivera al primer capítol, i continua amb la formació dels governs Berenguer i Aznar-Cabañas durant l’interludi monàrquic de 1929-1931. La proclamació de la República el 1931 i la constitució del govern provisional són l’eix de les pàgines següents, clarament deutores de les cròniques coetànies publicades pel mateix Pla a La Veu de Catalunya —a l’apèndix se’n recullen dues. Aquesta part del text es pot vincular, especialment, al volum Madrid: L’adveniment de la República (1933), construït també a partir d’una considerable base periodística però de major categoria literària i de lectura més amena. El manuscrit continua amb una detallada síntesi sobre les Corts Constituents, l’aprovació de la Constitució i el desenvolupament del bienni reformista o social-azañista, amb transcripcions abundants i extenses de parlaments de polítics i d’extractes del Diari de Sessions del Congrés, que afeixuguen la lectura. El text es tanca abruptament amb les eleccions municipals del mes d’abril de 1933, guanyades per la CEDA, que van propiciar la caiguda del govern d’Azaña i la formació del primer govern conservador d’Alejandro Lerroux. Les pàgines restants del setè capítol, així com els dos volums restants de l’obra —que abracen d’octubre de 1933 a l’esclat de la guerra el 18 de juliol de 1936— només les podem llegir en castellà, en l’edició de 1940-1941.

Aquests capítols de Pla —com deia— estan precedits d’un estudi introductori de M. Josepa Gallofré, segurament l’estudiosa que coneix més bé la figura de Pla durant els anys de guerra i primera postguerra, i una genealogia del volum a càrrec de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que té una esperada biografia de l’autor en preparació. Gràcies a aquests materials, i reforçats pels substanciosos apèndixs que contenen correspondència de l’època, informes, textos periodístics i altres materials complementaris, el lector pot prendre ràpidament consciència dels elements d’interès que apuntàvem. El més destacat és la llengua: el fet que, sota els auspicis del mecenes i líder de la conservadora Lliga Catalana, Francesc Cambó, Pla abordés a Roma el 1938 la redacció del llibre en català és un clar exemple de les ingènues expectatives culturals respecte del nou escenari per part dels catalanistes conservadors que havien donat suport als sublevats. Com indica Gallofré, accions de propaganda a favor de l’exèrcit franquista, com aquest llibre, buscaven contrarestar l’anticatalanisme de la resta de l’estat, del qual aquests sectors eren ben conscients, per propiciar quotes d’influència en el nou règim i evitar nous atacs a la pròpia cultura. Com és sabut, el resultat va ser nul.

A més de l’anàlisi sobre el punt de vista o sobre els elements estilístics més rellevants, els textos introductoris posen de relleu altres reflexions útils a l’hora d’abordar el llibre: la interpretació de l’interrogant que genera la brusca interrupció de la redacció a partir de les desavinences importants entre Pla i Cambó —que no ofereixen un retrat gens amable del comportament de l’escriptor—, o l’anàlisi sobre el canvi d’orientació de l’edició de 1940 respecte del manuscrit. En aquest punt, és interessant observar com un llibre, concebut en temps de guerra com un instrument de propaganda, es converteix, arran de la victòria dels rebels, en un llibre de legitimació del cop militar i del nou ordre. Aquesta reorientació no requereix una gran adaptació del text, ja que els canvis més rellevants, com detalla amb exemples Xavier Pla, afecten les referències i passatges dedicats a l’acció del catalanisme polític: tots aquells fragments que mantenien viu el record del catalanisme, encara que fos molt matisat o estigués associat a una posició antirepublicana, van ser sacrificats en la versió final, fet que evidencia el grau d’anticatalanisme que impregnava la repressió i la censura.

En definitiva, en aquest «plec de càrrecs contra la República, amb els seus precedents immediats», en paraules de Gallofré, Josep Pla fonamenta el seu punt de vista en una acció política precipitada per part dels dirigents republicans i en la incapacitat o negligència dels sectors republicans moderats a l’hora d’exercir la seva influència des de l’oposició. En aquest sentit, el to mesurat —i fins i tot condescendent— de Pla envers allò que considera «errors» de la societat de l’època serveix per maquillar la veritable presa de posició de l’autor que hem indicat. Com a resultat, ens trobem davant un retrat tendenciós i manipulat del període republicà i, per tant, allunyat del rigor històric i de la imparcialitat en la descripció dels fets. No podem oblidar, però, que Pla no és historiador, sinó periodista, un matís important que condiciona el punt de vista i el resultat del text. Ara bé, en detriment del rigor, la seva condició de professional de la ploma aporta alguns mèrits estilístics al llibre, i hi podem apreciar alguns exemples —malauradament massa pocs— dels recursos estilístics propis de la prosa literària planiana: la ironia, el llenguatge natural i aparentment senzill o la singular adjectivació.

Davant aquestes coordenades, i recuperant les consideracions inicials, la pregunta és òbvia: si el text no té categoria literària, i està mancat de rigor històric, quin interès pot tenir per al lector d’avui, més enllà dels devots incondicionals de Pla? Des del nostre punt de vista, molts: presenta un interès biogràfic cenyit a la trajectòria de l’autor, però també, més enllà d’això, un interès cultural i històric, molt més productiu i revelador. Des de l’àmbit acadèmic, els darrers anys s’han fet avenços importants per superar el maniqueisme en l’anàlisi de la cultura catalana durant la Segona República i la primera postguerra, aportant elements que afavoreixin la comprensió de l’actitud dels seus protagonistes. En els darrers anys s’han recuperat autors que no havien tingut el reconeixement d’una obra literària tan sòlida com la de Pla i que havien mantingut una posició recelosa envers la República, la qual cosa els havia deixat en terra de ningú durant les primeres dècades de postguerra. Raimon d’Abadal, Gaziel o Manuel Brunet són tan sols alguns dels noms d’escriptors i periodistes catalans de tarannà moderat reinterpretats i feliçment recuperats gràcies a l’edició de les seves obres, o de la publicació de biografies o estudis crítics.2 Autors que en altres llocs hem qualificat de «vencedors vençuts», bandejats per uns i altres perquè no van fer gala de compromís republicà i tampoc es van casar amb el franquisme. Al capdavall, el llibre de Pla és un exemple més de la necessitat de revisar esquemes obsolets per tal d’oferir un retrat més fidel d’aquest període. Liberals partidaris de l’ordre, aquests intel·lectuals eren conscients de la necessitat d’una regeneració política i d’una modernització del país, però van mantenir una actitud, recelosa davant els extremismes que marcaven l’escenari i l’acció política. En la societat polaritzada dels anys trenta, aquesta posició distant respecte del poder va anar minant la seva ascendència. Van acabar esdevenint crítics amb la República, un règim que alguns d’ells —no hi podem comptar Pla, sempre escèptic— havia aplaudit el 1931. En aquesta línia, una de les constatacions principals davant el manuscrit de Pla és l’atac sistemàtic a la precipitació i improvisació de l’acció de govern, a la incapacitat de mantenir l’ordre i a l’obcecació envers uns posicionaments i formes extremes: «El país viu sota l’amenaça de vaga general revolucionària mensual, del complot setmanal. […] El panorama produieix vèrtig. És el regiment de la bomba i de l’atracament, de la desvalorització de  la vida, del gangsterisme i de la violència frenètica» (p. 316-317). Realment preocupat per la situació del país, aquestes reflexions potencien les dures condemnes a Azaña —considerat per molts detractors de la República com el boc expiatori de tots els seus mals—, i les crítiques a les reaccions autoritàries i als intents de perpetuar-se en el poder per part del seu govern. Escèptic ja des de 1931, Pla presenta un escenari adobat des de les instàncies governamentals per a la confrontació i el desordre. A aquesta pèssima gestió, l’autor hi suma la incapacitat dels intel·lectuals de fer valer la seva ascendència per exercir de contrapès, amb un exercici notable de cinisme, obviant el fet que ell era, també, un intel·lectual.

Abocats a l’abisme revolucionari, i tenint en compte les seves conviccions, no és estrany que, seguint l’estela de Cambó, els catalanistes conservadors s’alineessin amb els militars. En aquest punt, la seva ignorància o ingenuïtat van ser tan supines que no van advertir que els feixistes anorrearien tota oposició i ocuparien totes les posicions de poder. L’actitud contemporitzadora, pragmàtica, pròpia de la seva naturalesa liberal, va incapacitar de nou aquests sectors moderats en el nou escenari, contribuint al desastre. No obstant això, aquesta tebior ideològica no es va traduir en una tebior cultural o lingüística, com posen de relleu alguns dels estudis i textos que hem esmentat. Com hem pogut observar gràcies a nombrosos treballs, alguns ben recents, el seu compromís amb la cultura i la llengua catalana era real i convençut, i la seva persecució va ser un dels aspectes que van patir més. De nou, molts —el mateix Pla entre ells— van optar pel pragmatisme en el nou escenari, en molts casos llegit com una traïció. Certament, això no els eximeix de responsabilitat en les seves accions, però l’aprofundiment dels estudis sobre el període ens ha permès observar actituds diverses, que van des de l’arribisme, l’adopció dels nous postulats i l’abandó d’antigues conviccions catalanistes, fins al manteniment, malgrat la imatge pública, d’un catalanisme convençut en l’àmbit privat. Totes aquestes constatacions ens permeten establir matisos necessaris i evitar la condemna fàcil o injusta.

Finalment, hi ha un darrer aspecte que segons el meu parer contribueix a l’interès del lector actual per aquest llibre: el punt de vista, clar reflex del moment en què va ser escrit. A l’Europa dels anys vint i trenta els totalitarismes no es percebien de la mateixa manera que en l’actualitat. L’idil·li amb el soviet per un costat, i amb els feixismes per l’altre, encara no s’havia trencat. Aquest llibre evidencia aquest seguidisme de conseqüències tràgiques, fàcilment constatables avui, però difícils de detectar llavors. Malgrat l’experiència viscuda, i examinant el tauler polític actual —a tots nivells—, el llibre de Pla, degudament contextualitzat, també és útil al lector d’avui en aquest aspecte. En temps de necessitat de vacunes urgents contra mortífers virus biològics, també ens cal vacunar-nos contra altres virus d’expansió potser més subtil, però també de conseqüències tràgiques. En aquest sentit, el punt de vista que reflecteix el manuscrit de Pla, i tot allò que porta associat en el terreny intel·lectual i polític, ens hauria de permetre anticipar-nos a escenaris fatals, malauradament ja coneguts.

Hauria estat interessant conèixer el retrat de Pla dels Fets d’Octubre de 1934, o de l’esclat de la guerra. De totes maneres, el to general del llibre ja ens aporta pistes de la seva hipotètica orientació. Tanmateix, no podem caure en la ucronia, i ens hem de limitar al comentari del text de què disposem. Un text que no és altra cosa que un llibre de propaganda reconvertit a un intent de legitimació, i que també amaga un lament pel fracàs del liberalisme i la moderació. També és la fita que tanca la dècada de l’alineament de Pla amb Cambó, segurament l’etapa en què va estar més a prop de la influència política directa. A partir de llavors, l’actitud de Pla ja és coneguda: l’allunyament dels cercles de poder, i el compromís irreductible amb la seva pròpia obra i, de retruc i al cap d’uns anys, amb la cultura i la literatura catalana, sense abandonar mai la preocupació pel seu país. Ara bé, la valoració d’aquesta trajectòria posterior no pot amagar la seva acció antirepublicana, de la qual aquest llibre n’és el màxim exponent. I és també la prova que la figura de Pla no és unidimensional, sinó polièdrica, dinàmica, amb llums i ombres. Celebrem aquestes llums en forma de llegat literari, però també hem de reconèixer que, segurament perquè Pla s’ha convertit en una figura totèmica de les nostres lletres, ens continua interessant i interrogant tot el que l’envolta, incloses les ombres com les que aquest llibre suscita. Poder reconèixer obertament que la trajectòria de Pla no va ser immaculada, i intentar comprendre’n els motius sense caure en la condemna fàcil, potser és indici de maduresa de la nostra cultura? Tant de bo…

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. Ens referim especialment als epistolaris entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives, L’hora de les decisions. Cartes 1950-1960 (2019), amb pròleg de Joaquim Nadal i edició de Guillem Molla; i entre Pla i Gaziel, Estimat amic. Correspondència (1941-1964) (2018), a cura de Manuel Llanas; l’inèdit Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017), edició de Francesc Montero; i els dietaris La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956-1957-1964) (2014), a cura de Xavier Pla. A diferencia del text que aquí ens ocupa, tots aquests materials van ser escrits entre els anys cinquanta i seixanta, per tant, en un període posterior de la trajectòria de l’autor.
  2. M’estalvio enumerar-los tots, però, a tall d’exemple, i a banda del dietari de Cambó Meditacions (dietari 1941-1946), publicat el 1982, podríem referir-nos a les Meditacions en el desert, de Gaziel (1974), al Dietari de guerra, exili i retorn, de Raimon d’Abadal, editat per Francesc Vilanova (2001), que també ha dedicat diversos estudis a Carles Sentís i a la revista Destino, les notes recollides amb el títol Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut, de Manuel Brunet (2019), part del volum Entre el sabre i la bomba. Memòries d’un país i d’un partit: Unió Democràtica de Catalunya (1931-1980), de Francesc Canosa (2012), el primer capítol de l’assaig El llarg procés de Jordi Amat (2015), diversos estudis de Joan Maria Thomàs o el volum d’estudis 1936: Desplaçaments forçosos i primers exilis, a cura de Josep Martín Berbois (2020). La suma de tots ells, i de la resta que no podem esmentar, no fa sinó confirmar l’interès acadèmic i intel·lectual que ha despertat aquest període recent de la nostra història i cultura, i els intents de comprendre’l.

Lectures poloneses, V. Una playlist per a Zagajewski

Al darrer llibre de poemes d’Adam Zagajewski, Prawdziwe życie (‘Vida real’), publicat el 2019 a Cracòvia, hi ha un poema atípic, de ritme sincopat i lirisme eixut, constituït per una acumulació de preguntes que no se sap ben bé qui adreça a qui. És aquesta última característica, sobretot, que el fa atípic, perquè normalment la veu que parla en els poemes de Zagajewski és fàcil d’ubicar i de visualitzar i tot. En català faria més o menys així:

Instrument

Per què escriu sobre música, què és
la música per vostè, quin és l’instrument
que més l’inspira, encara escolta jazz,
per què no toca cap instrument, en general
què és la música, per què d’això
no en pot dir res, creu que la mística
té futur, i si és així, per què,
i estaria d’acord amb l’afirmació
que la desesperació, per exemple, és bella?

Pocs mesos després de la publicació de Prawdziwe życie, a mitjan novembre de 2019, Zagajewski va venir a Barcelona per última vegada. L’havien convidat per impartir una lliçó magistral a la Universitat Pompeu Fabra i per presentar, a la Central del Raval, Una leve exageración,1 una obra a mig camí entre l’assaig i el dietari que Acantilado havia publicat en traducció de Jerzy Sławomirski i Anna Rubió. Em vaig oferir per participar en la presentació d’aquest llibre, que acabava de ressenyar, i la professora Tamara Djermanovic, l’amfitriona de l’acte, s’hi va avenir amablement. Jo havia traduït alguns poemes de Zagajewski al rus, l’havia entrevistat dues vegades i hi havia parlat en diverses ocasions a Catalunya i a Polònia. El seu tracte amb mi sempre va ser extraordinàriament càlid i generós, i quan em demanava per la meva feina, la meva família o les meves lectures el seu interès era genuí.

Mentre l’acompanyava de l’hotel a la llibreria, li vaig preguntar pel poema «Instrument». Em va dir que mentre l’escrivia s’imaginava les veus superposades dels periodistes que l’incomodaven preguntant-li per la seva relació amb la música. Respecte al títol, em va confessar que dubtava d’haver-lo encertat —Zagajewski no tenia cap inconvenient a mostrar-se insegur i parlava amb naturalitat del que considerava les seves mancances—, però que amb tota probabilitat havia sorgit de la imatge d’ell mateix afinant l’únic instrument que suposadament dominava —el llenguatge— abans de començar a escriure. En aquell moment em va venir al cap «Classes de piano», el poema que l’autor polonès llegia sovint en els recitals que feia arreu del món. Té uns versos que diuen:

Tot és silenci en aquesta casa. A l’habitació hi ha un piano,
com una fera mandrosa, domesticada, i allà dins,
al centre mateix, hi ha la bola negra de la música.
La senyora J. va dir-me just després d’acabar
la primera classe, o potser la segona,
que seria millor que estudiés idiomes,
perquè no estava dotat per a la música.
No estic dotat per a la música.
Millor que estudiï idiomes.
La música sempre serà en un altre lloc,
inassolible, sempre en una casa aliena.

El dia que el va llegir al Palau de la Música Catalana, al festival internacional de poesia de l’any 2018, quan va arribar a «No estic dotat per a la música» em va semblar que li tremolava la veu.

 

No vaig gosar atabalar-lo massa just abans de la presentació, però m’hauria agradat preguntar-li també per la «desesperació» del vers final d’«Instrument». Què és el que li resulta desesperant? La insistència dels periodistes que volen furgar en una qüestió íntima? Les seves pròpies limitacions d’amateur en la comprensió de la música? La dificultat de plasmar en paraules aquella força misteriosa, i necessària per escriure, que la música clàssica desperta en ell? Al·ludeix de manera obliqua a aquesta força en un passatge d’un altre llibre a mig camí entre l’assaig i el dietari, publicat a Pre-Textos sota el títol En la belleza ajena. Tot seguit, per rebaixar-ne l’èmfasi, afegeix (reprodueixo la traducció d’Ángel E. Díaz-Pintado): «Mi oído musical está escondido en lo profundo, como un conspirador, temeroso de la luz diurna. Nunca sale a la superficie. Recluido en algún lugar en el fondo de mi cráneo, sólo recibe la visita de compositores y solistas famosos. Es tímido, consciente de su pasividad, de su imperfección, de su condición de no absoluto. Sin embargo, cuando se conmueve y se llena con la música que le es familiar, vibra con fuerza, y, gracias a ello, resulta que hace temblar también a otros centros espirituales menos lisiados que él.»

Per a aquells que hem seguit les publicacions de Zagajewski i trobarem a faltar la descoberta de llibres nous, i també per a aquells que l’hem conegut en persona i ja hem començat a enyorar-lo, una manera de recordar-lo seria buscar les peces musicals que surten en els seus versos o en la prosa i sentir-les. El Rèquiem de Saint-Saëns, que sona de fons en el poema adreçat a Konstanty Ildefons Gałczyński, de Mano invisible; la xacona de la Partita per a violí sol número 2 de Bach, al voltant de la qual gira el poema dedicat a Jaume Vallcorba, de Asimetría; del mateix llibre, el Concert per a piano número 3 de Rakhmàninov, en versió de Marta Argerich, que apareix en el poema que porta el nom del compositor rus; la Cançó de la terra de Mahler, esmentada a «Opus Póstumo», de Deseo; el Trio per a piano número 3 de Schumann o la Novena simfonia de Bruckner, de En la belleza ajena; la Rapsòdia per a contralt de Brahms i la Tercera simfonia de Górecki, comentades a Una leve exageración… Podria continuar, però és millor que cadascú faci la seva tria.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. Dels llibres de poesia de Zagajewski publicats a Acantilado i Quaderns Crema n’és traductor Xavier Farré. Els llibres en prosa, tret de En la belleza ajena, estan traduïts per Jerzy Sławomirski i Anna Rubió.

Una reivindicació de Hermann Hesse a partir de Narziss i Goldmund

 

Cap ocell no s’enfila gaire amunt. si ho fa amb les seves ales. 

William Blake

Llegia en aquesta notícia ―que no diu gaire res i que m’ha suggerit el cercador quan he escrit el nom de Hermann Hesse— que el 2012 va fer cinquanta anys de la mort d’aquest escriptor alemany. Si no m’erro ―els comptes, en aquest cas, gairebé els podria fer un pàrvul―, l’any que ve en farà sei-xan-ta! Ho escric tot simulant —per bé que amb un deix de timidesa—, un interès implícit, un interès compartit amb tu, que llegeixes La Lectora. Evidentment, no tothom té per què conèixer i haver llegit Hesse o mostrar la mateixa fal·lera que tinc jo per la seva obra. Ara bé, no patiu, aquest text ve a funcionar com un dispositiu de reivindicació. Malauradament, i tal com s’afirma en aquesta notícia lleugera que esmento a l’inici, en diverses ocasions ha estat un escriptor ignorat o menystingut. Si bé el 1946 se li va atorgar el premi Nobel de Literatura, ell, convençut del rerefons polític que supurava aquest reconeixement, va decidir no anar-lo a recollir: després de l’esllavissada del nacionalsocialisme, Hesse va passar de ser considerat un traïdor a la pàtria, al qual se li dificultava de forma deliberada l’edició dels llibres, a ser revalorat perquè es necessitava mostrar un escriptor amb una moral ferma i exemplar a l’hora de sostenir i vindicar la cultura i l’esperit alemanys. També, i curiosament, a finals dels anys 50 i principis del 60, als Estats Units hi va haver una nova foguerada propulsada pels beatniks —i, més endavant, pel moviment hippies—, que tornava a catapultar Hesse a la palestra d’autors admirats i llegits. En aquest cas, els motius d’elogi eren ben diferents dels que van persuadir el jurat suec per donar-li el Nobel: Siddharta (1922), escrita gairebé quatre dècades abans, va ser ―i de fet és encara― la novel·la amb què sempre s’ha reconegut Hermann Hesse. Aquest text, en què es parla dels pelegrinatges vitals i les ensenyances que rep el jove hindú, Siddharta, va ser entès com un estàndard de rebel·lia que responia —fent, mans i mànigues perquè quadrés—, als anhels d’aquella generació que, com s’ha explicat dins el discurs històric oficial, volia dinamitar els valors del món occidental i la societat de consum, tot acollint-se a una espiritualitat diguem-ne més espontània que ortodoxa.

Quan vaig llegir Hesse per primera vegada, va ser pura casualitat. Una molt amiga de la universitat, la Núria, em va explicar que Utena, la noia revolucionaria, una de les sèries que de ben segur, molts que com jo vam passar-nos la infantesa dels noranta segregant serotonina davant del televisor mirant dibuixos animats, havíeu vist estava influenciada per l’obra Demian (1919) de Hermann Hesse. Val a dir que en català tenim la sort que el 1996 fos traduïda per Feliu Formosa.1 Fos com fos, va ser molt més impactant la descoberta d’aquest autor que la relació que es pogués establir entre llibre i sèrie. Encara ara, l’única analogia que hi puc trobar és amb la menció de la frase: «L’ocell surt de l’ou. L’ou és el món. Aquell que vol néixer ha de destruir un món».

Amb permís, he fet ús d’aquestes mínimes tintades d’autobiografisme perquè crec que, sobretot, responen a l’èmfasi personal d’escollir parlar sobre una obra determinada en clau d’una reivindicació molt concreta: és una llàstima que Hermann Hesse hagi quedat exclusivament associat a Siddharta, una novel·la que, en comparació a d’altres que va escriure, és tendrament volàtil. Si fem aquest joc sorneguer d’adjudicar a l’autor un únic prestigi escollint-ne una única obra, no hauria de ser Siddharta, sinó Narziss i Goldmund (Narziss und Goldmund, 1930).2 Aquesta novel·la pertany a l’últim període d’escriptura de l’autor i, potser, entenent aquest detall com a justificació, n’és, amb diferència, l’obra que d’una manera més reeixida desenvolupa a partir de dues coordenades l’ampli ventall de temes que, al llarg de la seva trajectòria d’escriptor, Hesse havia anat desenvolupant en els altres textos.

La primera coordenada és escriure una novel·la que aparentment té les característiques d’una novel·la de formació ―una Bildungsroman―, però l’aportació que farà Hesse tergiversarà les temàtiques recurrents que oferia aquest gènere. Per una banda, respectarà la fórmula de narrar el trànsit de la infantesa a la vida adulta dels personatges. No obstant això, si a la majoria d’aquest tipus de novel·les hi apareix, com a tret molt consolidat, un cert fatalisme inevitable, a la novel·la de Hesse, els personatges, malgrat saber-se immersos en aquesta roda de la fortuna, decideixen interrogar-la i intervenir-la per mitjà de reflexions entorn de la teologia, l’art i la bellesa, l’espiritualitat, el valor de l’autenticitat o despotisme dels sentiments, l’abnegació o perversió d’una moral adquirida o, també, la certesa que l’ésser humà posseeix una consciència fragmentada que és impossible d’assolir en el seu màxim absolut a través de la raó.

Llegim-ne un parell de fragments a tall d’exemple:

Goldmund es lliurà a aquests pensaments. No veia gens clar com era possible que el més determinat i formal pensable actués damunt l’ànima de manera tan semblant com el més inconcebible i carent de forma. Malgrat tot en tragué alguna cosa clara d’aquesta reflexió, el perquè moltes obres d’art impecables i molt ben fetes no li agradaven gens, sinó que, malgrat una certa bellesa, l’avorrien i quasi bé les odiava. (p. 26)

I també:

Era la sensació d’una culpa que hom no havia comès, sinó que havia dut amb si al món. Potser era això el que la teologia anomenava pecat original? Podia ésser molt bé. Sí, la vida mateixa duia amb si alguna cosa semblant a la culpa… per què sinó un home tan pur i savi com Narziss hauria de sotmetre’s a penitència com si fos un condemnat? O per què ell mateix, Goldmund, hauria de sentir en el fons de la seva ànima aquesta culpa? […] Per què de tant en tant havia d’encaboriar-se d’aquella manera, reflexionar, tot i sabent que ell no era un pensador? (p. 120)

La segona coordenada, en canvi, és la construcció dels dos personatges principals. Narziss i Goldmund són dos joves d’edats properes que es coneixen quan estan estudiant al convent de Mariabonn. Narziss, tot i la seva joventut, ja és un monjo novici que imparteix classes i que atraurà de forma desmesurada l’atenció de Goldmund. Goldmund, a diferència del primer, és un xicot dispers que accedeix a les pressions paternes i va a estudiar al monestir per tal de convertir-se en un erudit religiós.

En reflexionar-hi, s’adonà que únicament per Narziss li havien agradat el convent i la vida monacal, la gramàtica i la lògica, l’estudi i l’esperit, i només per ell havien estat importants. El seu model l’havia seduït, i el seu ideal havia estat ésser com ell. (p. 88)

En aquest paràgraf apareix el que he decidit anomenar deixeblisme hessià, i que és el motor que configura i constitueix els dos personatges principals. A més a més, també es podria considerar que es tracta del Tema, en majúscules, que engloba tots els altres temes i genera el conflicte a la trama. De la mateixa manera que aquest deixeblisme hessià s’acompleix d’una manera extraordinària a Narziss i Goldmund,  Hesse ho havia treballat abans en altres obres. És el cas, per exemple, de  Demian, amb els personatges de Max Demian i Emil Sinclair o, també, a Sota la roda (Unterm rad, 1906) amb Hermann Heilner i Hans Giebenrath. El deixeblisme hessià és la manera com Hermann Hesse escriu sobre l’amistat masculina entesa gairebé com un enamorament i molt allunyada d’una simple camaraderia. La relació de tots dos s’establirà amb el trencament del dualisme dominant-dominat en una no-relació de poder. Encara que, en un punt inicial, Goldmund assumeix el rol de deixeble i Narziss de mestre, ben aviat, ni un, ni l’altre no voldran respondre a aquest etiquetatge jeràrquic perquè Goldmund no vol ser com Narziss i Narziss no vol tenir un adepte, sinó un amic. Un fa de contrafort de l’altre i viceversa. A propòsit d’això, Hesse construirà els personatges de forma antagònica ―símils d’Abel i Caín. En el cas de Narziss i Goldmund és molt evident perquè Narziss encarna un personatge més afí a l’intel·lecte i l’espiritualitat, és el mestre, el savi; en canvi, Goldmund és l’erotisme i la sensitivitat, és l’artista i el rodamón. Però, precisament, la trobada o topada entre aquests dos personatges és, també, la trobada entre dos mons, entre dues cosmovisions, és a dir, entre dos pensaments diferenciats que, al mateix temps, defugen un essencialisme perquè accepten el canvi o la mutació: deixar-se travessar per l’altre. Això que no és pas nou, sí que és decisiu en la manera com s’executa, ja que Hesse dota de moltes capes interpretatives aquesta relació d’amics, mostrant com la identitat d’un i altre es mesclen, es qüestionen, es desafien o s’associen per mitjà de jocs intertextuals (sobretot amb textos bíblics). A propòsit d’aquest encontre tan fructífer, apareixeran aquests altres temes: el conflicte de l’individu per construir i preservar la seva identitat, les forces ideològiques que converteixen la política, l’educació o la religió en dogmatismes inqüestionables, el fràgil equilibri que oscil·la l’ésser humà entre el nihilisme autodestructiu i l’ètica espiritual, etcètera.

Pensant-ho bé, aquesta darrera disquisició m’ha suggerit, de cop, un atreviment que durant l’escriptura inicial d’aquest text no acabava de copsar; però ara sí, i justifica amb més intensitat aquesta reivindicació que mostrarà amb èxit la seva finalitat si un dia, ben proper, podem disposar d’una reedició o d’una nova traducció de Narziss i Goldmund. Doncs bé, l’atreviment vol assenyalar que ara que sembla que s’estan covant nous debats entorn de les noves masculinitats. Per tal de repensar allò que entenem com a masculinitat, tradicionalment representada per l’home blanc, heterosexual i ric que ha participat de ser el pilar ideològic de les societats del món occidental, em pregunto: l’obra de Hermann Hesse no podria ser una bona lectura que ajudés a temptejar i enriquir tals postulats, pràctiques o referències? I, encara més: des d’aquesta perspectiva teòrica que intenta buscar i assistir a masculinitats alternatives a l’hegemònica, no es podria reprendre de nou aquest autor, però enfocant la lectura i recepció de l’obra tenint en compte aquests  plantejaments?

I amb aquest suggeriment i doble pregunta, concloc una reivindicació.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. Hesse, H: Demian (1996). Proa, Barcelona. Trad. Feliu Formosa. La salut de les edicions en català de Hesse, ara per ara, no es troba en els seus millors moments, però ja tampoc si trobava, quan fa deu anys el llegia per primera vegada. La situació és estantissa i l’única oferta que s’ofereix, a part de cercar entre les llibreries de vell i Internet, és la d’Edicions 62 dins la col·lecció de butxaca, on hi trobem Siddhartha i El llop estepari. La primera traduïda per Carme Gala Fernández i la segona per Margarida Sugranyes Bickel.
  2. Hesse, H: Narziss i Goldmund (1985). La Llar del Llibre, Bergara. Trad. Judit Vilar.

    Hesse, H: Narziss i Goldmund (2000). Empúries, Barcelona. Trad. Anna Soler Horta.