Hi deu haver una Dolcesa 2; diguem-ne, dolcesa adulta, assumida com una impossibilitat, i com un esforç imprescindible. Alhora. I hi deu haver una mena de Dolcesa 1 –diguem-ne, la dolcesa primària– que és una realitat incontestable, testada per l’experiència i protegida pels arguments que aporta la inaturable capacitat de provocar retorns: el present comprensible,...

Després de Farem un pensament. Metaforismes i saials (2021) Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) torna a traure a l’editorial Lletra Impresaun nou títol: Estimats poetes. El certer pròleg d’aquest segon llibre és obra del poeta i estudiós Josep Maria Sala-Valldaura. Tant Sala-Valldaura com Rodríguez-Castelló, en la seua presentació, expliciten el caràcter miscel·lani i virolat d’Estimats poetes:...

“Paradísia” és el nom comú de la paradisea liliastrum, també anomenada lliri blanc. J. M. Panareda Clopés, citat per Laia Llobera l’inici de Paradísia, ladefineix a Plantes de muntanya com una “herba alta, molt vistosa per les seves flors, sense fulles i lleugerament oloroses”, que creix a plats assolellats, de sega o en relleixos rocosos,...

Hi ha un amor personal i humà que es pur i que porta en ellun pressentiment i un reflex diví. Es l’amistat. Simone Weil L’amistat com un encantament. Sobtadament, ens advé un estat d’atracció envers l’estranyesa de l’altre que aconsegueix seduir-nos i descol·locar-nos en un mateix moviment d’arrossegament. L’amistat com aquest bé preuat que no...

Flann O’Brien Als antípodes del comiat brutal de Bodon o el trauma soterrat de Lluís hi trobem An Béal Bocht, una sàtira inclassificable del modernista irlandès Flann O’Brien publicada el 1941. En les dècades anteriors a la publicació, el republicanisme irlandès havia promogut la revitalització del gaèlic amb estratègies que O’Brien criticava sovint en les...

A El tigre, la primera novel·la de Borja Vilallonga, hi trobem una recerca obsessiva del sentit de l’existència. L’Adrià, el protagonista, emprèn un viatge vital marcat per la fugida: de la societat, del buit que l’envolta i, sobretot, de si mateix. El seu recorregut —que passa per un seminari, un sanatori, la francmaçoneria i el...

Hi ha un dolor molt particular pels mons que desapareixen definitivament, un dolor profund que va molt més enllà de la nostàlgia. En la fi abrupta de l’esplendor cultural dels imperis o en la quasi desaparició d’una cultura per genocidis, colonialisme o desplaçaments forçosos (vegeu Zweig, Mann, Márai, Canetti, Tišma, Kertész, Rokhman, Achebe, etc.) hi...

Tots portem a dins una mitologia íntima que va començar a conrear-se en la infantesa, escoltant d’esquitllentes, captant a mitges les converses dels adults i trastocant-les amb la imaginació per tal de dotar-les de sentit, que serà un sentit únic, sovint tenyit de trets llegendaris, romàntics o obscurs, un pessic d’emoció per salpebrar una rutina...

No negaré que quan vaig saber que apareixia una novel·la sobre la relació entre Mercè Rodoreda i Armand Obiols vaig aixecar una mica la cella esquerra (amb la dreta no em surt) com si fos l’emoticona de whatsapp que vol mostrar perplexitat o desconfiança. Ja hi tornem a ser. Un altre producte a rebuf de...

Des del llit d’un hospital en surt el record molt viu d’un viatge a Nàpols. Josep Piera, a partir dels fragments del seu diari personal que va escriure en aquell viatge fet per curar un mal d’amors, anys més tard el recorda —des de la malaltia— per curar-se d’un Chron que l’està consumint. «Un matís...

Diu Iris Murdoch, en la millor sintetització de la filosofia de l’art que conec (“The Sublime and the Good”), que sigui el que sigui que veiem i valorem en l’art, això revelarà què valorem del món i, en l’essencial, com l’entenem. El mateix, em penso, passa amb la idea de Déu. L’art i la religió...

La pèrdua de concentració és una xacra que no s’atura: incapaços de mantenir la mirada en un punt fix durant gaire estona, vivim avorrits de tot i de tothom, ansiosos de descobrir sempre una història diferent que, malgrat l’interès momentani, ens cansarà al cap de poca estona, i buscarem un altre vídeo més que ens...

No ens ha de sorprendre que una cultura perillosament acostumada a les derrotes es fascini amb un imaginari de victòria. La història dels Almogàvers, aquesta companyia d’infanteria lleugera aragonesa que va dominar el Mediterrani dels segles XIII i XIV, és el més semblant que tenim els catalans a una idea de glòria militar. Però no...

Llegir el Llibre del desassossec (Fernando Pessoa, 1982) m’omple d’una felicitat estranyament inexplicable. Inexplicable no és una llicència, vull dir, m’hi he trobat més d’un cop. Quan m’acoblo amb algú sota el paraigua conversacional que és un títol compartit, mai hi ha dubtes que és un gran llibre. Però comencen les impressions (és tan trist!...

Després de patir un infart, la cèlebre soprano Barbara Simpson viu el que es coneix com a «experiència propera a la mort» (EPM): mentre els metges la consideren clínicament morta, ella experimenta una sensació de benestar i il·luminació que la connecta amb la infància. Creu que ha vist la llum de la Deessa Blanca, el...

Prossegueix la nòmina de catalans que van veient coses pel món que els estan agradant tant i que decideixen escriure’n un llibre. Aquesta vegada és el torn de Júlia Bacardit amb Corresponsal d’enlloc, la crònica dels mesos passats a Bucarest com a enviada d’una agència de notícies. El llibre de Bacardit apareix molt poc temps...

Dic: no aturar-se. I vull dir: no deixar d’escriure. Mantenir viu el poema, sí, però també mantenir viva l’escriptura: el gest, la voluntat. La mestra Dolors Oller potser en diria “actitud prelingüística”; amb tota la raó. I jo m’atreviré a referir-m’hi com a actitud prelingüística intersticial. En general, des de la persistència del poeta, podríem...

Si ets aquí és que ja deus haver trobat temps per a llegir el que havies de llegir. La setmana passada vàrem abordar els subjectes sobre els quals orbiten les diverses trames. Pots trobar la primera part aquí. Ara ens endinsem en els objectes, la matèria, les circumstàncies, els temes i l’estètica. Recursos formals Parlem,...

El debat de la tria del llibre Quan una estudiant amb ínfules teòriques agafa un exemplar d’alguna novel·la a una llibreria fingirà no jutjar-la per la coberta tot jutjant-la per la coberta… N’odiarà aquelles ressenyes amb pretensions sintètiques “fascinant”, “adictiva”, “meravellosa”, i altres adjectius tan grandiloqüents com ambigus. Aquesta desídia firmada en nom de The...

Hi ha una mena de llibres que semblen un miracle —exagero, però que se m’entengui—; llibres com Boques en calma, d’Adrià Targa, Cau de llunes, de Maria Mercè Marçal, Felí encès, de Jordi Cornudella, Pere Gimferrer, o El volcà, d’Anna Dodas (o el cas més extrem que conec —Rimbaud a part, esclar—, que és Don...

Hi ha novel·les que així que t’hi poses t’instal·len un somriure i et deixen, en acabat, un regust perdurable de satisfacció que fa de mal diagnosticar. Anna K. n’és un cas extrem. ¿A què s’assembla? ¿Com pot ser que un accelerador de partícules narratives que no paren de sortir disparades cap a una banda i...

Quan Maria Guasch (Begues, 1983) va publicar Els fills de Llacuna Park (2017, Premi de la Crítica), ja va fer palesa la seva habilitat per teixir relacions controvertides i lluny de l’afabilitat, sobretot a través de personatges femenins polièdrics que viuen situacions que els obliguen a sortir de qualsevol zona confortable. Llavors eren dues dones...

Rubén Luzón (1982) ha publicat Segons manera, el seu setè llibre de versos (LaBreu, 2024). I hi aplega cinquanta poesies, numerades, sense títol. I me n’ha interessat, per algun motiu que miraré d’explicar, la número 43. Sens dubte, el text permetria una certa anàlisi des de la seqüencialitat del conjunt del recull, però –imprudentment– me’n...

En els darrers anys, tant la literatura com el cinema han estat marcats per una allau de noves històries que exploren la maternitat des de perspectives diverses. Aquesta novel·la podria –o mereixeria– ser també una pel·lícula. A través dels records de la Cora, ens submergim en una vida completa que se’ns revela al revés, començant...