Categoria: Llibres

Llibres/Narrativa
Publicat a

Un cor massa tendre per morir. Sobre Una noia i un soldat, de Teresa Pàmies

per Cristina Ros

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, Lleida, 1919-Granada, 2012) va començar la seva carrera literària l’any 1971, amb la publicació del llibre Testament a Praga, escrit amb el seu pare, Tomàs Pàmies, que havia mort cinc anys enrere. Va rebre el Premi Josep Pla, i amb els diners del guardó (200.000 pessetes) va poder tornar a establir-se a Catalunya després de dècades d’exili. Tot i que ja passava dels cinquanta, va esdevenir una escriptura prolífica, amb més de cinquanta publicacions en poc més de trenta anys, entre memòries, dietaris, assaigs i narrativa. A més a més, va escriure nombrosos articles periodístics i es va dedicar a la traducció de l’anglès. Abans d’això, no es pot dir que portés una existència tranquil·la: afiliada des dels anys trenta a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, es va implicar en la resistència durant la guerra civil i després es va exiliar a diversos països d’Amèrica del Sud i Europa. La seva obra constitueix un testimoni valuós de memòria històrica.

També va conrear una literatura de gran qualitat, com demostra la seva primera novel·la, Una noia i un soldat (una novel·la de la guerra civil), acabada a Barcelona el 1972, poc després de tornar de l’exili. La censura en va prohibir la publicació; i no ha arribat al públic fins al 2023, quan Adesiara la va incorporar a la col·lecció de clàssics contemporanis catalans De cor a pensa, amb edició i introducció de Montserrat Bacardí (autora de La veritat literària de Teresa Pàmies, Eumo, 2023), una col·lecció que en poc més d’una dècada ja ha reunit recuperacions tan importants per a la cultura catalana com les de Cèlia Suñol, Dolors Monserdà, Joaquim Ruyra, Josep Maria Poblet o Maria Dolors Orriols. De Teresa Pàmies encara en queda molt, per redescobrir; com succeeix amb la majoria d’escriptors del segle XX, gran part de la seva producció es troba descatalogada i avui l’autora és una desconeguda per als lectors. Tant de bo aquesta publicació sigui només el començament d’un feliç i definitiu retrobament.

Entrant en matèria, Una noia i un soldat, malgrat la construcció en forma de ficció, està molt vinculada a la seva trajectòria vital i política: situada durant la guerra civil, els seus protagonistes són, tal com suggereix el títol, un jove soldat del bàndol republicà, el Ton, i una noia, la Cinteta, implicada en el moviment marxista, amb molts trets en comú amb la pròpia Pàmies. Tots dos són de Balaguer, i la irrupció bèl·lica els ha separat: ell lluita al front mentre ella treballa a les Joventuts Socialistes. Des que van començar a festejar, tanmateix, ja van enfrontar-se a algunes diferències: els orígens d’ell, un pagès, no tenen res a veure amb els d’ella, de família benestant i culta, preocupada per la seva educació i sense manies a l’hora de parlar de qualsevol tema controvertit a casa: «El meu pare em volia instruïda i espavilada, i en apuntar-me [a l’Orfeó Balaguerí] va demanar que m’ensenyessin solfeig i tota la pesca» (p. 83).El Ton, en canvi, que «s’hi va apuntar perquè hi era jo», només hi podia anar «d’amagat del seu pare» (p. 83).

La primera part, la més extensa (cent vint pàgines; més de la meitat de la novel·la), i segurament la més reeixida, alterna el punt de vista de la parella durant el període de separació forçosa: ella, en una primera persona protagonista, condensa els records de joventut a Balaguer, els encontres amb el Ton, però també la seva iniciació a la vida d’una manera més àmplia, entre les coneixences del poble, la formació intel·lectual i unes tertúlies polítiques casolanes amb un pare que cita el Manifest de Marx i Engels, «que encara no havia estat traduït al català» (p. 99); el noi, per la seva banda, recorda, en un monòleg interior –un registre coherent amb la naturalesa menys cultivada d’ell, que li permet travar oracions llargues, d’expressió més espontània i emotiva– la seva relació amb la Cinteta i la vida familiar, on es fan paleses les diferències socials: «La mare deia que a ca la Cinteta estaven tocats del bolet», diu, «a la matinada hi trucava la guàrdia civil i ho regirava tot, i després se n’enduien cistelles de llibres i diaris» (p. 99).

Les diferències entre els protagonistes també són de caràcter, i ho anem veient pel que fan, pel que pensen i, sobretot, per com ho expressen. El Ton, senzill, humil i tímid, és el que s’anomenaria un bon jan; mentre que la Cinteta, desperta i curiosa, és la mena de noia amb poca traça per a la costura (fa d’aprenenta al taller d’una modista, sense gaire entusiasme) i molt de tremp per manifestar les seves opinions sense vergonya. A ell, li fa gràcia el tarannà «comediant» de la xicota, que el fa riure; i li agrada estar-se amb la família d’ella, que són «ben diferents dels de casa meva, que no canten mai ni criden ni fem gresca, perquè la pobra mare té unes migranyes que la claven al llit sovint i el pare només sap treballar la terra i res més» (p. 101). La Cinteta i el Ton complementen amb aquella alegria de viure de la joventut: «era ella la que tornava a buscar-me», recorda ell, «perquè els altres parlaven massa i li agradava més jo, que parlava poc o gens ni mica i així podia xerrar ella, i a mi m’agradava sentir-la, encara que fes comèdia i digués rucades apreses i copiades del seu pare i dels forasters que els visitaven» (p. 103).

Fins que la guerra va trencar aquella despreocupació inofensiva. Des de la primera frase se’ns revela el desenllaç tràgic: «Jo vaig estimar un noi que es deia Ton. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona» (p. 63). El relat d’ell també parla, és clar, de la guerra, de com la viu, més que de les batalles en si; la novel·la té un caire intimista, no pas d’acció. Per als joves com el Ton, la guerra va ser un ritus d’iniciació traumàtic, no hi manquen l’experiència de la mort ni la reflexió sobre el contrasentit de veure’s en una confrontació que ells no han buscat, en contra d’altres nois que tenen més en comú amb ells del que els han fet creure: «Tampoc aquell soldat que vaig matar tenia cara de fatxa», observa, en reconèixer-li mans de pagès, com ell, i continua: «era pobre, d’això n’estic segur, i no entenc com els pobres poden agafar un fusell per defensar els rics a menys que l’hi haguessin obligat, i aleshores jo he matat un innocent…» (p. 77). El Ton està de permís a Barcelona i té l’esperança de retrobar la Cinteta.

És possible que aquesta mort anunciada del noi influeixi en la tendresa de la seva veu, la bondat i l’honestedat que conserva fins i tot quan ha conegut la pitjor cara de la guerra i pren consciència del que li espera a ell també; té una mirada innocent, però no ingènua. Una noia i un soldat és una novel·la narrada amb molta delicadesa, d’una sensibilitat i una calidesa molt ben aconseguides, sobre un tema atroç; i aquest contrast entre el que es narra i l’estil no atenua els fets sinó que n’accentua la gravetat, en posar en relleu la barbàrie de trencar tantes vides de joves que tot just estaven aprenent a estimar, i de tòrcer per sempre les dels qui els sobreviuen. Una sensibilitat ben entesa, que commou sense carrincloneria ni afectació, a l’altura de Mercè Rodoreda o Montserrat Roig.

El punt de vista de la Cinteta també commou, però la seva veu, sobretot a mesura que avança la novel·la, esdevé més ferma. El seu món, un cop fora de Balaguer i amb una guerra en curs, perduda tota la innocència, se centra en l’acció política: aquest llibre és alhora un retrat excel·lent de com es lluitava contra el feixisme des dels despatxos i els congressos, i quina mena de càrrecs hi desenvolupava una noia, com diu ella mateixa, «de poble, ignorant, políticament foguejada en accions primàries, d’un romanticisme o d’una ingenuïtat increïbles» (p. 203). Encara no té vint anys, i ja li encomanen ocupar-se d’un hospici regentat per unes monges que «la sabien llarga, i no hi havia bugadera que pogués rentar aquells cervells» (p. 204). Una vida provisional, de canvis ràpids que també la condueixen a les cases luxoses dels burgesos barcelonins: «Doncs sí. Fèiem la revolució obrint calaixos i calaixeres de marquesos i banquers» (213); a asseure’s amb el president Lluís Companys («em rebia bé per allò que érem de Lleida o potser perquè tenia necessitat, aquell home mig aixafat per les responsabilitats, de rebre quelcom de la meva ignorància feliç», p. 217), que s’interessa per la dona jove; i a promoure l’Aliança Nacional de la Dona Jove de Catalunya, «una unió de noies de partits diferents. Va costar molt arribar-hi» (p. 221).

Una noia i un soldat és, per tant, una novel·la compromesa amb els valors republicans, la resistència i la cultura com a emancipador social («¿Com calia fer-les, les coses, a Barcelona? Si el poble armat i desfermat hagués estat més culte…!», p. 232). Incisiva, crítica i alhora mordaç, amb aquella vivesa de la protagonista, que no s’amaga de res («La meva generació ho va viure i cal parlar-ne», p. 233)) i qüestiona el relat que van fer-ne els cronistes estrangers: «Míster Orwell anava de bona fe. Ningú no ho nega. Però era un turista, fins i tot quan el feriren […]. L’esgarrapada li va servir –ho diu ell mateix– d’experiència literària» (p. 235). Per a la narradora, els corresponsals no podien entendre el que comportava la guerra per als catalans perquè no formaven part d’aquell «poble endarrerit» (p. 233); tan sols n’eren espectadors benintencionats.

Per acabar, la darrera part reprèn l’alternança de veus, en el punt àlgid de la narració. Ja no són aquells joves de mirada neta que van sortir de Balaguer, sinó un soldat que s’ha fet home i una noia coratjosa que ha passat de la teoria a l’acció. És un tancament rodó, que recupera l’emoció després d’uns passatges (igualment interessants) més dedicats a documentar l’activitat de la resistència urbana i al posicionament de la narradora envers el conflicte. Normal que la censura en prohibís la publicació: Pàmies s’hi expressa amb rotunditat, i això, ara mateix, resulta enriquidor, en un sentit literari i històric. Una noia i un soldat, en suma, és una novel·la esplèndida, que emociona i alhora sacseja, troba un equilibri intel·ligent entre la part més política i la part íntima, dels amors i les il·lusions juvenils. Convida a encomanar-se de l’esperit d’aquella generació que s’arrisca a fer la revolució a la seva manera, a la manera que poden, encara que ho tinguin tot en contra; i, per damunt de tot, enlluerna amb el seu missatge de pau, la pau que els han pres i que els ha convertit en uns adults que no haurien pas volgut ser: «El que sí que hauria pogut evitar-se era la guerra. I, si es va produir, la culpa no fou del poble» (p. 232).

Assaig/Cultura/Poesia
Publicat a

Dissertació de Girona

per Víctor Obiols

Quan fa vint-i-tants anys vaig lliurar la meva tesi de doctorat sobre l’obra poètica de Joan Ferraté al registre de la universitat de Southampton, poc em podia pensar que seria avui aquí1 dissertant sobre l’autor, en qualitat, com qui diu, d’especialista. Mai no vaig tenir la pretensió d’erigir-me en acadèmic expert en Joan Ferraté, i menys en especialista de res ni de ningú, i ell, naturalment, amb la seva perspicàcia proverbial, que aplicava tant a la literatura com al tracte amb la societat, va adonar-se de seguida que jo no complia amb el perfil d’estudiós que ell hauria preferit segurament, per esmerçar «suc de colze», com diu en un vers, i un bon feix de mesos (i d’anys), per analitzar a fons la seva obra poètica. I no s’equivocava. 

Certament, l’únic beneficiari d’aquell esforç vaig ser jo. Vull dir que ell no necessitava la mena d’estudi que jo vaig ser capaç de produir, i no és cap exercici de modèstia: és una constatació. Ferraté mereix ser estudiat d’una manera més metòdica, més rigorosa i més brillant. Ja aniran apareixent coses. Jo hi vaig aprendre molt, i el seu estímul intel·lectual encara em dura. Si la meva recerca, en alguna mesura, pot fer servei a algun estudiós del futur, tot això que haurem guanyat.

M’agradaria poder dir sintèticament en què consisteixen les seves virtuts, que constitueixen, a parer meu, una de les contribucions més originals i potents als nostres estudis literaris en la darrera centúria. Com a home, mai no vaig arribar a saber de quina pasta estava fet, encara que la lectura del llibre pòstum Del desig. Tres diaris (Empúries, 2018) ens dona prou indicacions i ens il·lumina per començar a reflexionar sobre les característiques d’una tan complexa personalitat: lucidesa extrema i acurada en la seva expressió, coratge en la capacitat d’endinsar-se en l’auto-anàlisi de la seva identitat, sense ambages, i reconeixement del fet d’haver après a llegir i escriure a un nivell infinitament superior a la mitjana. Citem: «Pensar la meva vida a fons és l’única cosa que d’ara endavant puc fer — l’única cosa que vull fer: pensar a fons la meva veritat». És un llibre importantíssim (on expressa honestament, per cert, el seu deute agraït amb Valéry), llibre que exigeix una valoració crítica que penso que encara no ha tingut. El seu ressò va ser mínim, tret dels cancel·ladors habituals que s’escandalitzen per tot allò que no entenen i que trenca esquemes i doctrines, com succeïa abans (i ves a saber si no encara) amb les beates llepaciris. Pel que fa a mi, la relació personal establerta, el tracte humà, no va passar de la cortesia, que ja és molt tenint en compte les característiques del doctorand que se li presentava al davant, i que titllaria, per tancar el tema i abreujar amb una generalitat, d’heterodox.

Se’l pot considerar un home de lletres, un pensador de la literatura i de l’acte de creació literària. I val a dir que, com a home de lletres, va ser un model molt singular. Faré quatre partions per atermenar i descriure els quatre àmbits en què penso que es pot dividir el seu camp d’acció. La seva passió per la literatura es manifesta ja en la infància i adolescència, especialment, per la poesia. Com que era intel·ligent i amb un alt grau del que podríem anomenar autoconsciència, va adonar-se ben aviat que no estava dotat per a la creació literària. I va dissenyar el seu projecte al voltant de la lectura, la seva passió. Aquest pla va desplegar-se en diverses facetes al llarg del temps, i en els àmbits suara esmentats. Potser el més prominent és el que el porta a bastir, en solitari, un sistema hermenèutic que li permeti explicar en què consisteix «l’operació de llegir». I en això va reeixir perquè el seu bagatge i la seva capacitat intel·lectual li ho permetia. I m’estic deixant potser el més important: la seva sensibilitat afuada. Tots aquests factors sumats, i aplicats amb disciplina, donen els seus fruits en una obra mestra de la teoria literària. El llibre Dinámica de la poesía n’és l’exponent preclar, i el famós «Epílogo» de l’edició de 1983, el resum més emblemàtic. Aquest seria el primer àmbit, el de la teoria literària, que el situa, de fet, com a precursor evident de moltes idees que posteriorment van assentar-se i varen fer fortuna en diferents escoles hermenèutiques de nivell mundial. Però aquesta consciència de lector no s’atura en la feina teòrica.

Paral·lelament, i sol·licitat per les circumstàncies, en la seva etapa com a docent de grec a la universitat cubana, es posa a traduir els lírics grecs arcaics. I en el procés traductiu sobre el qual, a més de practicar-lo, també elaborarà tota una teoria, la de l’«apropiació», arribar a demostrar que es tracta d’un procés , de fet, de «lectura a fons». La traducció, la bona, implica sempre una gran habilitat lingüística ―en ambdues llengües―, i una finesa en la capacitat interpretativa. Ferraté farà la distinció entre dues menes de traducció poètica, la que anomena funcional (per exemple, la seva Lectura de «La terra gastada», de T.S. Eliot, que va fer per llegir millor l’obra), i d’altres, com la de la poesia completa de Kavafis, i la que anomena «apropiació», que inclou en la seva obra poètica, i que signa nominalment, encara que es tracti de poemes d’altri, de poemes amb els quals s’identifica, fins al punt de fer-se’ls seus. És a dir, porta fins al límit el procés del que, justament, en català en podem dir «anostrament». Aquest anostrament pot adoptar, de vegades, altres formes, la imitació, la paròdia, el pastitx. Tot això ho podem comprovar llegint el seu Catàleg general (1952-1981), que va ser el meu objecte de tesi. La traducció, doncs, en tota la seva complexitat, constituiria el seu segon àmbit d’actuació. La seva feina com a home de lletres, tanmateix, es complementa amb l’estudi, anàlisi i edició filològica de poètiques que li són afins. Autors com Riba, Carner, Ausiàs March passen pel seu sedàs crític i en surten pàgines memorables, per la saviesa, el saber-fer, la profunditat de pensament, i la sensibilitat exquisida per il·luminar moltes qualitats que, de vegades, el lector poc avisat no és capaç de copsar. En aquest sentit, per exemple, cal recordar l’article cabdal «Poesia de Josep Carner: ressenya i vindicació», publicat als anys setanta a la revista Els Marges , que va fer donar un tomb copernicà a la interpretació que fins el moment s’havia donat habitualment (almenys en la lectura banal que se’n solia fer) a la poesia de Carner. Recordem també que aquests àmbits són, en general, simultanis, i que en el darrer període de la seva vida, ja jubilat i alliberat de les tasques acadèmiques que l’havien allunyat ―que no desconnectat― del país durant trenta anys, es va dedicar a endreçar i editar tot allò de profit que havia anat publicant al llarg de la seva vida. És per això que tenim els valuosos volums Papers sobre Josep Carner, o els Papers sobre Carles Riba, que van ser, per dir-ho així, autors de capçalera, més Carner que Riba, segons afirma ell mateix. La seva edició d’Ausiàs March seria un exponent de la seva feina filològica; edita tota la poesia de March simplement perquè vol poder llegir-la (i fer-la llegívola) de cap a cap sense interferències, i no està content amb les successives edicions que se’n fan. Torna, per tant, a Amadeu Pagès, que considera el més respectable dels editors, i reescriu vers a vers totes les poesies. Tornem doncs, a aquesta intenció de lectura interessada, d’aplicar tota la seva saviesa i indústria al fet de poder llegir bé, d’exercir amb plena dignitat la tasca de lector. El darrer àmbit està clarament lligat a l’anterior, però també vinculat al segon, la feina traductiva (tot és «interpretació»), i naturalment, al primer. Aquí és on Ferraté aplica la seva teoria crítica al comentari de poemes, la «lectura minuciosa», sempre brillant i afinada, de textos escollits. Passa de la teoria a la pràctica (cosa que ja havia fet des d’un principi a Dinámica de la poesía) i demostra una habilitat encomiable com a lector sagaç i rigorós que és. Per arrodonir el coneixement de la seva figura intel·lectual és molt interessant rellegir també els volums d’entrevistes i articles periodístics (Provocacions, Apunts en net, plens d’observacions de gran agudesa, i de gran amenitat, a més de molt divertits). L’obra de Ferraté mereix ser posada a l’abast del públic lector, projectada, i tractada per la crítica per situar-la allí on li pertoca. A part de la tasca ímproba realitzada pel marmessor Jordi Cornudella amb els dos germans Ferraté/er, poca cosa s’ha vist sobre Joan Ferraté: un article interessant de Martí Sales, on indica la importància de l’esmentat Del desig. Tres diaris, i la revista Veus Baixes, que va dedicar un dossier Ferraté que inclou textos inèdits de l’autor (uns diaris anteriors als publicats recentment al volum ja esmentat, Del desig. Tres diaris) i algunes altres curiositats. Inclou, després, una extensa part d’estudis sobre les diferents facetes de l’escriptor. En primer lloc, hi ha tota una sèrie d’estudis signats pels participants al curs «El Llegat Ferraté(r): Poesia i Crítica», celebrat a la Universitat de Girona el juliol de 2018, coordinat per Xavier Pla. Es tracta dels textos de Jordi Amat, Josep Maria Fonolleras, Jaume Rufí, Núria Perpinyà, Xavier Dilla, Salvador Oliva i del propi Xavier Pla. El bloc següent conté altres estudis d’homenatge a Ferraté, i hi escriuen Maria Rosa Llabrés, Andrea Montoya, Marina Porras, Sebastià Portell i Joan Todó. El paper de Núria Perpinyà explica perfectament bé el «Cas Ferraté», el titula «Per què l’Acadèmia no honrà Joan Ferraté?».

Ja ho vam dir en un article anterior, aquí mateix, a La Lectora, i hi insistim: si és complicat i treballós, a curt termini, confegir una obra completa, com a mínim una antologia que recollís totes les facetes d’aquest fascinant políedre que constitueix Joan Ferraté seria d’agrair.

  1. Discurs pronunciat a l’ Acte de recepció del fons bibliogràfic i documental de Joan Ferraté a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de l’UdG (12/01/2018). Amb motiu del centenari del seu naixement, recuperem un text de fa uns anys que no ha perdut vigència, perquè la recepció d’aquest autor és lenta, i sembla que ha de seguir el seu ritme. ↩
Llibres/Poesia
Publicat a

Condensar la memòria: una lectura d’Acròpolis, d’Adrià Targa

per Joan Rius

El 2021 Adrià Targa ens brindava el que fins aleshores era el seu millor poemari, Canviar de cel, un llibre que demostrà la contínua expansió d’una obra cada vegada més interessant. Després de Canviar de cel érem uns quants els que esperàvem el seu proper llibre, que finalment ha sigut Acròpolis (Godall edicions, 2024), guanyador del Premi Jocs Florals de Barcelona d’enguany i, a parer meu, l’obra més reeixida de Targa. 

Aquest nou poemari manté una mena de parentiu amb Canviar de cel.1 En aquest llibre hi trobem una certa melangia, barrejada amb la ironia i, en el pitjor dels casos, l’autocompassió. El sentit de la majoria de poemes era força clar, però sense perjudici de l’ambigüitat i la complexitat. Al pròleg d’Acròpolis, Marc Rovira atribueix a la poesia de Targa una «aparent senzillesa», alhora que una «eficiència expressiva» que recobreix els poemes d’una «simulada pell de xai». És ben bé això, el que el lector percep en la poesia de Targa, i el zenit d’aquesta aposta estètica és Acròpolis. 

En aquest últim llibre, l’ànim –que els mals poetes redueixen a psicologia barata– és una psicogeografia. Acròpolis comença amb el poema «Metro», que se’ns presenta en forma d’un viatge desdoblat, espacial i també temporal. Per una banda, un viatge en metro, i per l’altra, el viatge de Magallães al voltant del món. En el cas de Magallães, el viatge va acabar sense ell, i el que en queda és el vaixell i les taronges (bordes) –«pedregada de taronges radiants». Aquest últim vers mostra una barreja de temporalitats: les taronges (tarongers bords que el viatge del metro anticipa, abans de sortir de la parada?) que Magallães va descobrir en els seus viatges, i que en són el vestigi llunyà. Alhora, és el viatge en metro d’un pintor fins a la parada de Maragall. Retornen elements de l’obertura de Canviar de cel, concretament el poema «En aquest poema no hi surt la meva moto vermella», de sentit aparentment més diàfan que el que ens ocupa. A «Metro», el pintor aguanta «la poma del moment que passa i que no dura»,2 però ara és una poma rosegada, com rosegats són els continents que esqueixaren Pangea, o el vaixell que continua navegant, buit del qui concebé el sentit del seu vagareig intercontinental, fins aturar-se en un port que tampoc és el mateix que el veié partir. La segona i la tercera persona s’alternen, com si la veu del poema parlés amb si mateixa i amb el lector, oferint el seu «vaixell» en fidelitat al «capità» i admetent que, un cop queda el poema, els passos fets i el sentit de tot plegat s’esborren, com s’esborra el pintor. Vaixells buits que arriben a ports desconeguts.

 

També s’extravia per un mar de temporalitats enllaçades el monjo del poema «Ero», que és una reescriptura d’una llegenda d’arrels cèltiques. Al poema, un monjo s’endinsa al bosc fins arribar a un hortet, captivat pel cant d’un merlot, i quan en torna resulta que ni ell reconeix el seu monestir ni els monjos que hi viuen el reconeixen a ell. Finalment, els monjos li expliquen que fa 300 anys un monjo que s’assembla molt a Ero va endinsar-se al bosc per no tornar mai més. Al poema «La vida a Roma», la ciutat és alhora lloc i record, temps perdut i temps retrobat. És una impossibilitat, viure a Roma, perquè la Roma que van viure la veu poètica i el seu interlocutor (potser ella mateixa) no és simultània a la Roma que viu sense ells. El temps de l’experiència i el lent però inexorable canviar de les coses no són sincrònics. Per això l’absència és la forma exacte d’aquesta confluència entre les dues temporalitats.3 El que queda és el record, el marbre de la vida viscuda o, en una altra metàfora del poemari —aquest cop ingràvida— una bombolla que no «esclata», una cosa fràgil que, malgrat tot, «dura». Els poemes s’assemblen a aquestes bombolles, projectant-se, vestigi d’un temps que ja no és, unides al seu propi sentit amb un fil tan prim que sembla que s’hagi de rompre en qualsevol moment. La fragilitat del record i de l’ànim, que es lliga a determinats moments vitals, també apareix en la forma de les llumetes que poblen la poesia d’Adrià Targa, que són tènues i sempre sembla que estan a punt d’apagar-se. De fet, Acròpolis acaba amb una llum, la de la feina del pare, que en recorda algunes que apareixien a Canviar de cel, com la de «Fanal», una de les llums del barri natal, o la de «Gorgona».

 

Més endavant, a «Kurosawa», és un amor el que resisteix i travessa la vida que ve després: «Jo me’n vaig lent, que em soterrin els dies / i em gronxaré sota la neu. Ja és prou / haver estimat un sol cop a la vida». A «Acròpolis», el poema final, és una mort, la que condensa les memòries que han anat sedimentant el barri de Sant Pere i Sant Pau, que ara és aquesta mena d’Acròpolis d’experiència. Un lloc que a la veu poètica li estranya que ningú s’hi pugui sentir com a casa, però que tanmateix és el vestigi d’algun lloc que ho va ser i que encara ho és, malgrat que de manera diferent. En ell s’hi concentren totes les transformacions que aquest “sentir-se a casa” ha patit amb el pas dels anys. 

El que en queda de la vida mentre va passant el temps, el que queda dels llocs, de les persones amb qui anem vivint, és al mateix temps la petjada dels canvis sobrevinguts i la dels que no han tingut lloc; vida possible, que s’ha perdut abans de fer el fet. Com si anticipés el poema final d’Acròpolis, al poema «Footing flaneur» de Canviar de cel, hi llegim: «com tot el que vull dir en poesia, aquestes cases i places contenen allò que no va ser, però podria haver estat: també el lloc de la meva adolescència podria haver estat un altre, però només podrà ser aquest…». Al poema «Acròpolis», en canvi, això és tractat de manera més ambigua, sense aclarir l’embull de vida espesseïda, concentració de tants d’anys en una memòria tan petita: «…d’un temps / massa llarg fer-ne plecs, condensar la memòria, / i la van penjar aquí, en una sala de museu». Una mica abans, la veu poètica sentia com li preguntaven com podia agafar el seu dolor i «posar-lo a la sala que el vegi tothom». La qüestió del temps viscut barrejat de manera complexa amb el temps imaginat, recorda a un poema de Canviar de cel, «Guanyar», on es mesclaven el temps en què un nen es dibuixa a si mateix a quaranta anys, i el d’una veu poètica que, encara no complerts els quaranta, prova de reviure el moment en què, fa molts anys, va concebre’s en un futur. A Acròpolis ho podem trobar, enfocant-ho de maneres diverses, en dos poemes remarcables, «Tam gratumst tibi» i «Sant Jaume».

 

Un altre aspecte que retorna a Acròpolis, són els paisatges vistos des de dins de casa, que s’assemblen a un decorat irreal. El mar, vist des de la finestra, és una «peça de tela moguda pel vent agafada per dos vaixells petrolífers» (al poema «Mar»). Tanmateix,  tampoc el lloc des d’on es mira és gaire més veritable, la «casa s’ha fet gran com el mar. El blau de les parets és un blau com de teatre» (del poema «Escenari»). No és d’estranyar que això sigui així, al cap i a la fi, la mirada, en els poemes de Targa, és quasi sempre una mirada cap endins. Es mirant-se, que es projecta cap enfora. 

Es pot entendre la proposta estètica d’Acròpolis com una barreja de lectures i de records, d’ànims i de cels, que han anat construint una acròpolis d’experiència. El bastió de defensa contra el pas del temps, que en la seva excepcionalitat no pot fer mai de casa, però que tot i així, encara desprèn part del sentit que hi ha en cada pedra que ha ajudat a bastir-la. Per escriure un llibre com aquest, cal talent i l’obstinació d’espiar a consciència i a fons perdut «els rectangles de llum» de la pròpia vida, els mateixos de què estan fets el marbre i la pedra d’aquesta Acròpolis, sedimentosa i acrònica. La «llengua de marbre» dels poemes construeix una altra d’aquelles coses que només poden durar perdent-se a poc a poc, com l’amor, l’amistat, l’esperança, la por i la vida mateixa. La poesia de Targa bascula cap aquesta mena de pèrdua, inscrita en tot allò que encara queda. Però aquesta “pèrdua” també és joiosa, i a Acròpolis també hi trobem la seva cara lluminosa. En poemes com «Auca del Paradís», per exemple. A banda de les composicions més alegres, per tal que no se’n descontroli el pathos, la ironia característica de Targa també n’és un dels contrapesos. Per moments, a Canviar de cel, el lament directe d’alguns poemes els impregnava d’un patetisme una mica afectat. No és el cas d’Acròpolis, a on l’escriptura manté molt millor la distància envers ella mateixa. Poemes d’una comicitat hilarant, com «Llenties», fan de contrapunt melòdic. En aquest poema, que sembla una paròdia de l’escriptura d’un poema de filisteu, hi trobem la recepta d’una poètica que comença per l’universal; condensat tot ell en una llentia: «recolliu-les una per una, buscant la llentia correcta, la llentia portadora de la veritat universal. Feu un sofregit».

En fi, el millor serà que llegiu el llibre vosaltres mateixos. O encara millor, els llibres. Podeu triar qualsevol dels poemaris, encara que jo recomano llegir Canviar de cel i Acròpolis com si fossin una mena de díptic. Sigui com sigui, els dos són, cadascun a la seva manera, excel·lents.

 

 

Image by Leonhard Niederwimmer from Pixabay

  1. Deu el seu títol a un vers d’Horaci: «caelum, non animum mutant, qui trans mare currunt» (canvien de cel, no d’ànim, aquells qui travessen la mar). ↩
  2. «Amb el fet que de mi neixi aquesta pulsió de desenterrar en tindria prou per considerar-me poeta, i pintor i músic, i el que calgués», del poema «Barcelona-Milà» de Canviar de cel. ↩
  3. Vegi’s el poema «Forma», que és un exemple paradigmàtic d’aquesta constant temàtica de la poesia de Targa. ↩
Llibres/Poesia
Publicat a

Arrel o el «tall central» en l’obra poètica de Begonya Pozo

per Pere Císcar

Amb aquest Arrel, publicat per Godall, Begonya Pozo ha guanyat merescudament el Premi Pollença de poesia del 2023. És el millor poemari de Pozo, com intentarem demostrar a continuació.

L’escriptura de Pozo és fortament autobiogràfica, i Arrel també ho és (vegeu textos com «Tresor»), però aquesta és menys directament anecdòtica perquè Pozo camufla i sublima més i millor l’anècdota detonant del poema. Fins a Excavant la llum, el seu anterior títol, «Els [seus] llibres són polièdrics» i de vegades incloïen, al nostre parer, alguns poemes desiguals pel fet de ser massa anecdòtics i/o intrahistòrics (pensem sobretot en alguns textos inclosos a A contracor).

Arrel no esdevé un dietari sobre el monotema del llibre confessat per l’autora just després de l’índex: l’embaràs, el part i la criança del seu primer fill. El fet d’escriure al voltant d’aquest fet únic(ament), ha permés Pozo «concentrar la vida» i enriquir el brou del poemari. Potser aquesta alegria biogràfica siga la tercera naixença del seu jo líric, després de l’oficial del 1974 i del 1993 (llegiu el bell «Cordó umbilical» i «La seconda nascita», dos poemes d’A contracor).

Ara el jo líric de Pozo ja és també una mare-dona com al seu programàtic text «En construcció» de Poemes a la intempèrie. El discurs compromés, marca de la casa Pozo, és menys explícit a Arrel però igual de poderós; copiem com a mostra, el poema «Origen»:

Ràbia gola
avall: verb enfonsat
per la revolta.

El feminisme amara tot el llibre; per exemple, en el tractament del límit i la paret infrangibles, en la magnífica imatge del cos femení com a jardí vertical, i sobretot en les cites directes o camuflades i les dedicatòries a les companyes «malaltes de literatura» amb les quals Pozo porta anys dialogant; podeu trobar-hi títols com el codi de la pell, raó del cos, [com una] ciutat arrasada… De totes maneres, ens sembla que —tot i les valuoses aproximacions des de la paternitat (Miguel Hernández, Estellés…)— el tema que tracta Arrel o és femení o no serà; al capdavall, quin mascle pot tastar i adorar la baudelairiana «flor epidural»?

Pozo ha destacat des del seus primers llibres en els poemes breus —sovint haikus, i sovint organitzats en forma de tríptic i darrerament també díptic—, potser perquè «El desconcert s’escriu amb minúscules», i en Arrel els conrea i els domina també. Els poemes senzills i sublims com «Dolçament», però, són escassos, ja que en general s’imposa en la poesia pozoniana eixe «vers […] ben estès, tibant» de tan breu, enllaçat sovint per dos punts metafòrics.

Els poemes en prosa d’Arrel són excel·lents, creiem que els millors que ha escrit per la seua pregonesa; ocupen la secció tercera —anomenada «Coïssor», la més breu en peces— i s’entrellacen gràcies a la «dixi de l’ars amandi». El jo líric es pregunta «com podré escriure» i metaliteràriament es respon amb molts Aix, uns Qui i, en anàfora, Ara i Ací. Durant l’alletament tot es reduïx meravellosament a present, el temps del Cohèlet, «del tot i de no res». Expulsats del i pel bordó umbilical, assistim a una «lírica de cambra» sentimental i emotiva, preciosa, i fins i tot narrativa, on només caben el jo i el tu nounat, on tot és cau d’orella i altres sentits, pura intimitat. Som lluny, per tant, dels poemes en prosa viatgers i externs d’A contracor i més a prop dels textos més metafòrics d’Excavant la llum. Copiem un fragment de poema en prosa d’Arrel:

El tall que ens va alliberar comença a endurir-se tendrament des d’una centralitat quasi perfecta on hi conviuen la sang de la creació amb les mans sàvies nodrides per un dolor antic i transparent.

Aquest monòleg en sis parts —al qual caldria afegir el text «Dixi de l’ars amandi»— inclou més mots que tots els de la resta del poemari junts i ens permet, lectors i lectores, respirar entre els versos concentrats anteriors i posteriors.

El poema «Cordó umbilical» d’A contracor era el primer d’aquella autobiografia poètica i en ell narrava, a partir d’una foto, la seua arribada al món. Allí escrivia, anticernudiana, «On no habita el record» i el fet de recordar, associat a la pluja, torna amb el poema «Pluges d’aniversari» d’Arrel. L’existència (i, per tant, la naixença) sempre és dolorosa per al jo líric. Si per a Eliot el mes més cruel és abril, per a Pozo sembla l’agost. En aquest mes passa no sabem què, però dolorós, al text «Una data més» d’A contracor; a Sense treva trobàvem el poema «Agost», que copiem:

a sobre els llençols
morats de nit
en l’hora violenta
busques la pell
que et recordarà
el cos
que t’engendrarà
amb fil
i agulla

L’experiència de la maternitat esdevé sinestèsica i paradoxal: el «cant mut» de l’infant, l’esguard perforat, el «silenci metàl·lic», el «silenci fa olor de cos desgastat», el «fil musical» que cus i corca el cos etc… Pozo incorpora a Arrel la imatgeria surrealista: «mugrons reals com somnis», «ferides de llum nova» i sobretot el bell text «Bram» que vos recomanem.

Llegim a Arrel les paradoxes naturals: el ventre o la matriu —mots que Pozo evita lúcidament— és el «buit on nies» i el part —un altre mot tabú— és el «temps d’amor i de carnisseria». També trobem les paradoxes literàries de Pozo, sempre molt aconseguides: així com el dolor mena envers la felicitat, la destral nua i el bisturí assaona, la mare és qui desnaix, la intrusa que vampiritza el fetus i no a l’inrevés. Criar és «reconstruir […] l’enderroc» que suposa, a la Granell, tota existència o eixe «fracàs a venir».

El jo líric té una postura clarament antireligiosa, antipatricarcal: més que un Déu, el prec va dedicat a la «marenostra del cactus»; recordem que a Sense treva Pozo incloïa un poema anomenat «Dona cactus» que, mitjançant una ferida, acabava així: «nasc | a la profunditat | de flors invisibles» La maternitat no és cap obligació, ni sacrifici, «ni salvació ni redempció». Malgrat el vocabulari cristià com «Anunciació» o «Saó sagrada» el jo insistix en el concepte matèric («Tot és cos») i en cap moment apareix el mot ànima; a l’inrevés, la impuresa acompanya l’«Èxtasi» i també l’altar en miniatura de la mare i la metàfora del nosaltres, units pel fet de «ser animals impurs». El que sí és innegable és el vincle atàvic, «de fa segles», arqueològic i mineral, «el cor primitiu» —títol de la plaqueta embrionària d’aquest Arrel, publicada per Uberto Stabile el 2021— que tots compartim i sobretot la mare i la criatura. Si em permeteu el joc, en lloc dels famosos dos dits de la Capella Sixtina, veiem el capciró del nadó envers la Mamella Sixtina al text «Recreació».

El bon treball sobre el cos, la carn i la pell, sobretot de l’os (recordeu la «Paradoxa òssia» de Poemes a la intempèrie), ha estat una costant de l’obra pozoniana, i fins i tot podem afirmar que concep els poemes com a ferides i cicatrius. També destaca pel tractament de la llum que ja titulava el seu anterior poemari: Excavant la llum. Al poema inicial de Sense treva, «Tríptic de la fragilitat», podem trobar ja aquest magnífica reflexió lumínica:

llum de carn:
batec cruixent sota les ones:
paisatge d’ossos

Pozo també domina, és clar, les imatges més senzilles: per exemple, cerqueu la punta que li trau als pinyols, tan positius i eròtics a Sense treva i Novunque (respectivament en el poema «Desig» i en l’anònim —com tots el del segon llibre— de les pàgines 85-86), i que ara en Arrel reben una lectura existencialista i cruel al text «Dolçament».

A Arrel trobem de nou l’omnipresent «Tot és cos»; també, és clar, el fet indefugible que «Som caducifolis» i «inclinats a la cendra» i els iterats trànsits foscor/llum de la vida (vegeu el poema «Albada» d’Arrel i relacioneu-lo amb «Reflexió» i el magnífic «Ací» d’Excavant la llum). I malgrat tot, hi ha un esforç per definir el soc —que inclou el som més polític i predominant a Poemes a la intempèrie i Sense treva i per llegar un bell i paradoxal «Testament vital». Hi ha un esforç per crear, com llegíem a Pomes a la intempèrie malgrat tot: «i tu, inútil, ¿encara penses | que els poemes són la salvació?».

La concepció de la poesia pozoniana fortament metapoètica (inclosa la intertextualitat) i feminista la mena al tema del centre. El seu jo, femení amb totes les conseqüències, és «una, única en aquesta llarga nit, en aquesta condemnada llarga nit» però malda per esdevindre nosaltres; sempre és «al bell mig de la frontera», lluitant per canviar un centre que «talla la teua carn i, amb dificultat, respires». Sempre som fixats i fixades en un centre no triat, on el vent bufa mentre desitgem «ser punt i corba», mentre «A fora, esperava la vida». Aquest desig de ser trànsit, alba o capvespre, sovinteja els versos de Pozo i amb la maternitat inevitablement i tendrament i violenta la centralitat encara esdevé més present.

Potser siga un defecte de qui escriu, però des d’Arrel, en llegir tota la producció anterior de Pozo —quan s’«ha adaptat el cos a la sequera» i «els ametllers no han florit encara»— podem trobar-hi una lectura pro i prematernal, on tot «és temps de bressol»; potser podem llegir ara així —malgrat uns clars reduccionisme i tergiversació— versos com núvols i «els pits inflats d’aigua», tots eixos «endins d’endins» i «la vida que hi creix a dins» i totes eixes escenes —fortament eròtiques— de naufragis i salvaments de cossos fronterers i mars de llibres anteriors. Cal dir que a Arrel hi ha menys poemes eròtics —el tema obliga— i també, com a nota curiosa, que hi ha molts poemes a la secció inicial, «Naufragi», que comencen amb la lletra A i inclouen sovint el prefix pre-.

Potser un bon llibre clau, central, com Arrel, és bo també perquè irradia i enriquix la producció anterior de la poeta i esperem que esperone també la futura. 1

  1. I a més, si voleu escoltar Begonya Pozo recitant els seus textos musicats pel seu grup Obert Poètic, cerqueu l’antologia en forma de libre-cd D’una set antiga que acaba d’eixir al mercat. ↩
Assaig/Llibres
Publicat a

Besllums. Sobre El sol i les fogueres de Perejaume

per Carla Marco

Escriure per repetició, com els arbres. Perquè tot allò que es repeteix, perdura. Escriure, per a Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), és això, una delectació constant envers la ciclicitat i el poder de reversió i erosió que hi amaga. «Repetir, perdurar. Compensar la fugacitat amb la repetició». 

A El sol i les fogueres (Tushita edicions, 2022), obra inclassificable, experiència poètica a mig camí entre la prosa, el poema i l’assaig, l’autor reposa en un estat suspensiu que aconsegueix extenuar-se en el mateix acte contemplatiu i extenuar al lector emboscant-lo a poc a poc, convidant-lo a entrar en la melodia d’un vals arbori que no descansa. Un convit encisador que aguditza la mirada i l’escolta envers el bosc, els processos naturals, la periodicitat i la simetria caòtica que oculta la natura. Perquè «el bosc és una sensibilitat» en si mateixa, «el bosc no reposa».

Des del seu taller a Can Basuny, se’ns mostra el Montnegre, des d’on tot adquireix una quietud misteriosa on cultivar la paciència i l’espera «pujo molts dies a asseure’m davant del taller. No hi entro per a res. M’estic tota la tarda a fora, entre els arbres, i me’n torno a casa a dormir».

Hi ha una al·legoria a la visió interior, a l’ull interior que es desvetlla en l’estat contemplatiu, i també una al·legoria al sorgiment de la bellesa des del més ordinari; al sorgiment del fet extraordinari que es diferencia sobtadament de la circularitat quotidiana tal com ho descriu Carmen Martín Gaite a la primera pàgina de la novel·la Lo raro es vivir —«hi ha vegades en què el normal passa a extraordinari sense saber com. D’entre la successió no comptabilitzada de gestos, moviments i besllums que van engruixint la massa amorfa de la quotidianitat, se separa dels altres un d’ells, aparentment insignificant, i salta com la nota discordant d’un pentagrama, es queda ressonant per l’aire, què passa, hi ha hagut una avaria o això significa el començament d’alguna cosa nova, ens mirem les mans, els genolls, què és el que s’ha transformat, cap a on enfocar l’atenció, no sé».

El bosc, la natura com una condensació de signes que es desvetllen mitjançant l’atenció sostinguda, la sensibilitat compassiva que neix d’un sentiment d’interdependència entre l’humà i tot allò que viu, i perviu. El sol i les fogueres se’ns presenta també com una analogia entre bosc i escriptura, compartint ambdós el mateix misteri, salvaguardant sempre el mateix secret. Perquè «l’escriptura per desxifrar és aquella que no ha perdut encara el seu caràcter sagrat. Al bosc també se’l desxifra. El bosc és una unitat cal·ligràfica, els arbres combinen la il·legibilitat amb la profusió de signes».

El bosc i l’escriptura, potència viva, fecunda i energètica: l’escriptura com un so vegetable, el bosc com un receptacle i un oferiment de significants. Ambdues potències creadores transiten un moviment que no atura, perquè, com diria José Ángel Valente, escriure és com la segregació de les resines, no és acte, sinó lenta formació natural. Així, en cada obra s’evidencia la voluntat de deslliurar-se del sentit de la imatge fixa impostada i posar en circulació tot un sistema d’imatjaments, convertint el sentit objectiu i aturat en un de trajectiu.

L’obra també es veu travessada pel seu vessant pictòric, matèric i visual, un text ple de metàfores plàstiques amb una voluntat de transcendir el mateix acte escriptural… un text estès físicament a l’espai amb tanta intensitat que les paraules prenen forma del que diuen.
La pintura i el paisatge com a categories indissociables sobre les quals l’autor desplega una lectura doble: d’una banda, les percep com a paradigmes culturals que condicionen la manera de mirar, aprehendre i relacionar-se amb el món sensible; d’un altre, les contempla com a construccions a què atorga una dimensió instrumental i, com a tals, les redueix a una condició objectual, susceptibles de manipulació en funció dels seus interessos conceptuals. El bosc es converteix, doncs, en escenari, agent actiu i espai transformador. 

El cel sura. Cau a l’aigua, però no s’hi enfonsa. I en aquest estat de flotabilitat, traçant amb paraules els arbres com a fenòmens lluminosos i d’entre les clarianes que s’hi arboren, el lector adquireix una major consciència de l’arrelament a tot allò que l’envolta, del rastre que deixa en la mesura que modifica i es veu modificat pel medi natural en què habita, camina i arbreemergeix. L’activisme poètic i nomàdic de les seves obres assaja de recuperar el caràcter ancestral i universal dels indrets en què les situa. Una fusió de l’experiència, l’orografia, el llegat, la cultura i la geografia que configuren noves percepcions visuals, territorials i sensorials.

El sol i les fogueres es van estenent com un diàleg entre el landscape art, el transitar pel llenguatge, la sensació d’unitat i universalitat que permeten d’adquirir la contemplació i l’escolta. Així com l’agudització del que és sensible, dels sentits desvelats i del misteri perenne que catalitza la continuïtat d’aquesta obra còsmica. Perquè en el fons, què diferencia l’ombra còsmica de l’ombra amagada sota una pedra qualsevol? També hi ha una resplendor que es desvetlla de vegades en l’escriptura. Una foguera que, tot i que es dona molt de tant en tant, quan ho fa arroenta el negre de les lletres com una mena d’astre interior…

*Imatge: Obra Suro (2008) de l’artista i escriptor Perejaume. Arxiu Perejaume.

1 2 3 4 … 102