Quan Maria Guasch (Begues, 1983) va publicar Els fills de Llacuna Park (2017, Premi de la Crítica), ja va fer palesa la seva habilitat per teixir relacions controvertides i lluny de l’afabilitat, sobretot a través de personatges femenins polièdrics que viuen situacions que els obliguen a sortir de qualsevol zona confortable. Llavors eren dues dones...

Rubén Luzón (1982) ha publicat Segons manera, el seu setè llibre de versos (LaBreu, 2024). I hi aplega cinquanta poesies, numerades, sense títol. I me n’ha interessat, per algun motiu que miraré d’explicar, la número 43. Sens dubte, el text permetria una certa anàlisi des de la seqüencialitat del conjunt del recull, però –imprudentment– me’n...

En els darrers anys, tant la literatura com el cinema han estat marcats per una allau de noves històries que exploren la maternitat des de perspectives diverses. Aquesta novel·la podria –o mereixeria– ser també una pel·lícula. A través dels records de la Cora, ens submergim en una vida completa que se’ns revela al revés, començant...

La cançó “Tot torna a començar”, del grup Mishima, acaba amb tres preguntes a l’aire que, quan érem uns joves culturetes, cantàvem als concerts amb tota la força del nostre garganxó: “Potser tu mai has tingut un amic imaginari? Potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda? Potser tu mai...

Quan les estructures cauen, en aquest acte del declivi s’esdevé el decaïment com un fenomen inacabat i obert des d’on ressorgeix de les cendres una nova llum. Poeta de les cendres, escrit el 1966 i inacabat —i traduït per Gerard Cisneros Cecchini a Edicions Poncianes—, és un poema llarg i autobiogràfic. I una de les...

Joan Ferraté es va dir gairebé sempre a través del que havien escrit altres abans que ell. Emboscat rere màscares llunyanes (gregues, xineses o babilòniques) o bé resseguint vies alambinades, derivatives, refractades i indirectes, tendia sempre a fer el rar moviment literari d’allunyar-se per arribar a ser més a prop. Com a lector, crític o...

Un dia cap al migdia, pel cantó del Poblenou, vaig fer el vermut amb un grup d’ebrencs lletraferits. Veníem d’una presentació semiclandestina a la llibreria No Llegiu. Vaig arribar-hi just de temps perquè, des de fora, aquesta llibreria sembla més aviat una sucursal de La Tienda de Lolín i vaig perdre uns deu minuts passant-hi...

«En lloc d’una hermenèutica, cal un erotisme de l’art» Susan Sontag (Contra la interpretació, 1969)   Fa uns mesos, publicava un article —disculpeu el gest autoreferencial— a propòsit de l’assaig Llegir Petit i escriure sobre literatura i amor (Arcàdia 2023) de Blanca Llum Vidal. En aquella crítica, argumentava que la unicitat del llibre no requeia...

Gairebé un segle després de la seva mort, es fa molt difícil situar en una perspectiva adequada l’obra dramàtica d’Ignasi Iglésias. En primera instància, perquè en contraposició amb l’àmplia popularitat que va gaudir en vida, el llegat de l’andreuenc es va anar fonent a mesura que avançava el segle XX. Bona part d’aquesta desmemòria la...

Ocàs i fascinació, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2024) és una novel·la protagonitzada per una vagabunda improbable a qui una dona de fer feines castellanoparlant i amb vocació humanitària intenta salvar. La vagabunda en qüestió (com que no en sabem el nom, l’anomenarem així) té certa afinitat amb els nens. És pedagoga i treballa a una...

L’écriture, c’est ce neutre, ce composite, cet oblique où fuit notre sujet, le noir-et-blanc où vient se perdre toute identité, à commencer par celle-là même du corps qui écrit. Roland Barthes El 1929 Ezra Pound va publicar al New York Herald Tribune un opuscle titulat «Com llegir» que comença així: «Quan estudiem Física no se’ns...

Fa més de mig segle, Pere Gimferrer ja va avisar que un poema podia ser un seguit de paranys. La lectora o lector que és a punt d’obrir Arnau, l’últim llibre d’Adrià Targa, trobarà el primer de seguida: aquest títol que, a partir del nom del protagonista, sembla prometre una mena de remake, o de...

Fins l’1 de desembre es pot veure a la Sala Àtrium l’espectacle Verbagàlia, a partir dels monòlegs Verbagàlia i La tieta, amb la direcció d’Albert Arribas i la interpretació d’Oriol Genís i Paula Blanco. És d’una importància cabdal que actualment puguem trobar el teatre de Víctor Català en cartellera. La dramatúrgia de Català no ha...

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, Lleida, 1919-Granada, 2012) va començar la seva carrera literària l’any 1971, amb la publicació del llibre Testament a Praga, escrit amb el seu pare, Tomàs Pàmies, que havia mort cinc anys enrere. Va rebre el Premi Josep Pla, i amb els diners del guardó (200.000 pessetes) va poder tornar a...

El 2021 Adrià Targa ens brindava el que fins aleshores era el seu millor poemari, Canviar de cel, un llibre que demostrà la contínua expansió d’una obra cada vegada més interessant. Després de Canviar de cel érem uns quants els que esperàvem el seu proper llibre, que finalment ha sigut Acròpolis (Godall edicions, 2024), guanyador...

Amb aquest Arrel, publicat per Godall, Begonya Pozo ha guanyat merescudament el Premi Pollença de poesia del 2023. És el millor poemari de Pozo, com intentarem demostrar a continuació. L’escriptura de Pozo és fortament autobiogràfica, i Arrel també ho és (vegeu textos com «Tresor»), però aquesta és menys directament anecdòtica perquè Pozo camufla i sublima...

Escriure per repetició, com els arbres. Perquè tot allò que es repeteix, perdura. Escriure, per a Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), és això, una delectació constant envers la ciclicitat i el poder de reversió i erosió que hi amaga. «Repetir, perdurar. Compensar la fugacitat amb la repetició».  A El sol i les fogueres (Tushita...

L’heterònim romà de Ponç Pons a «Humanum est» (Epigrames de Claudi Valeri)   Sin salir de mí mismo, noto que en mi sentir vibran otros sentires, y que mi corazón canta siempre en coro, aunque su voz sea para mí la voz mejor timbrada. ANTONIO MACHADO, Los complementarios   “La poesia | m’ha estat, vera...

Els fills han crescut, l’espai dietarístic s’ha fet erm. En aquest paisatge eixorc, ens interessa el treball de la Mercè Ibarz, en especial el darrer volum, Labor inacabada, dins del Tríptic de la terra, perquè estronca una línia narrativa que pot donar fruits singulars en un futur. I ens interessa el de l’Anna Punsoda perquè...

Les obres de Wajdi Mouawad sempre t’agafen amb una força que et remou i et transforma. La darrera publicació en català d’un text del dramaturg libanès la tenim gràcies a Edicions del Periscopi, amb traducció de Cristina Genebat. És Tots ocells, un text que ens parla, des de múltiples dimensions, sobre la família, els orígens,...

Ja no és cap novetat dir que de dones escriptores n’hi ha hagut des de fa molt de temps; els redescobriments dels darrers anys —Dolors Monserdà, Aurora Bertrana, Cèlia Suñol o Maria Dolors Orriols, per citar-ne només algunes—, a més de l’aprofundiment en la part menys coneguda de Víctor Català i Mercè Rodoreda, segurament les...

En certes situacions de risc extrem, els moviments espontanis del cos atrapat encara acceleren la massa d’aigua o de fang que l’està engolint. M’hi fan pensar els sensibles estremiments del feminisme, que se’ns va ensorrant en el guirigall de les reivindicacions dutes fins l’absurd. Així comença el pamflet filosòfic Discurs contrafeminista (Editorial Afers, 2024). L’ús del...

                                                          A l’Àlex Susanna. In memoriam.  Posar un home a escriure sobre diaris de dones podria entrar dintre d’allò que es coneix com a literatura queer: esperem que no sigui així. L’excusatio propter infirmitatem, que pot sonar a prejudici en tota...

Per ridícul que pugui semblar, des que vaig descobrir l’escriptor hongarès Sándor Márai tot el que faig com a lector és buscar desesperadament una veu com la seva. Una veu que amb el tacte dels bons metges em mostri les veritats doloroses de l’existència del tot despullades, tal com són. De tant en tant, aquí...