Categoria: Llibres

Assaig/Llibres
Publicat a

L’art de triar

per Antoni Isarch
lloveras_antoniisarch_lalectora

De la crítica literària, se’n parla més que no sembla. Periòdicament hom hi dedica articles, dossiers monogràfics en revistes, podcasts o programes de ràdio. Això sense comptar les batusses dialèctiques que setmana sí setmana també es produeixen al món tuitaire. Sigui com vulgui, l’esgrima dialèctica no sol afegir idees de profit al debat, però demostra, si més no, que hi ha una certa necessitat de definir la funció de la crítica en el sistema literari català.

Aclarir-ne aquesta funció no passa per escriure disquisicions erudites que gairebé mai no ofereixen noms propis o títols sobre els quals bastir una doctrina sòlida. Passa per l’exercici de la crítica literària. Ras i curt. Una bona ressenya hauria de poder llegir-se com un mètode. Hauria d’explicitar el procés interpretatiu i ensems valoratiu que l’allunya de la mera impressió subjectiva. I l’obra tractada hauria de poder ser —només provisionalment, només parcialment— el pretext privilegiat que permet desplegar l’estratègia hermenèutica. Potser, d’aquesta manera, el debat a l’entorn de la crítica baixaria a l’arena de les concrecions i ens estalviaríem la flaire doctrinal que emana dels textos instal·lats en la plàcida abstracció teòrica.

El sistema literari català potser no és feble, però és fràgil. Paradoxalment, la seva visibilitat en termes de producció indueix a la idea contrària: si es publica tant, i de tanta mena, és que som una literatura «normal», pensarà algú que no conegui a fons el funcionament de la nostra vida lletrada. I a més —continuarà pensant aquest algú— comptem amb un teixit de plataformes prou divers per resseguir punt per agulla l’actualitat. Un altre error: la immediatesa en la recepció d’una obra genera tot sovint valoracions apressades i farcides de tòpics que no traspassen el llindar de les idees generals. Copsar el batec del mercat llibresc és necessari per al bon funcionament del sistema, però no és saludable supeditar la tasca valorativa al ritme accelerat que marquen les editorials. L’excés de ressenyisme àton, lluny de reforçar la dinàmica cultural, l’afebleix, en evidenciar-ne un component efímer que mai no hauria de ser-li consubstancial.

Per tot plegat, cal algun tipus de mecanisme que contribueixi a desbrossar el terreny, tant en qualitat com en quantitat. I la crítica, probablement, n’és el millor. No puc imaginar-me una manera més eficaç d’endreçar el panorama que l’activitat d’uns quants agents disposats a intervenir en els debats culturals, esperonar debuts prometedors, enrobustir trajectòries consolidades i espolsar falsos prestigis. Aquesta tasca, a banda de continuïtat, exigeix preparació, sinceritat en els judicis i discursos coherents, mesurats com «el fruit perfecte, arrodonit amb pausa». I necessita, per damunt de tot, el favor i la connexió amb un públic en els gustos del qual pugui incidir, ni que sigui tímidament.

Hem dit continuïtat. Ja se sap: una sola ressenya és un estendard oblidat enmig d’una plana ventosa, el qual amb prou feines si aguanta les rufagades i acaba per esfilagarsar-se. Però moltes ressenyes ja són tota una altra cosa. Són fites plantades a l’estesa d’un mapa: ajuden a cartografiar el terreny, assenyalen les corbes de relleu amb precisió i fins poden contribuir a desvetllar la imaginació del lector, que s’imagina com deuen ser puigs i muntanyes, comes i fondalades.

La proliferació de mitjans de comunicació digitals i el creixement exponencial de plataformes dedicades al comentari de llibres, entre altres factors, dificulten en extrem el necessari garbellament que ens guiï com a soferts lectors a la recerca de la Santa Fiabilitat. Massa sovint, es confon el bou de la crítica aprofundida amb la bèstia grossa de la nota promocional. En aquest sentit, pot ésser útil comprovar si un determinat text crític aparegut a la premsa s’aguanta amb el pas dels anys. I per això cal celebrar que de tant en tant apareguin reculls de ressenyes, recensions, articles i altres variants més o menys volanderes de l’escrutini literari. La naturalesa mateixa d’aquests textos periodístics —a diferència de la crítica acadèmica, que viu a redós de les revistes especialitzades i es mou en un espai acotat— no els destina a viure en la memòria del lector més enllà de l’engrescament immediat per anar a la llibreria. Malgrat tot, de reculls de crítica periodística bé que han anat publicant-se’n. Comptem amb il·lustres precedents com Els marges (1927), de Carles Riba, Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), de Rafael Tasis, o Lectures europees (1936), de Ramon Esquerra. En els últims anys, La ciutat i els llibres (1999) i Atentament. Lectures crítiques (2011), de Joan Triadú, o Països de paper (2013), de Francesc Calafat, n’han estat un bon exemple. I caldria comptar, encara, amb compilacions de caràcter retrospectiu, com De Maragall a l’exili. Assaigs de crítica literària (1994), de Domènec Guansé, o el volum Lectures de postguerra (2016), de Rafael Tasis.

El mirall dels llibres, de Xavier Lloveras, es va publicar el 2017 i, sens dubte, forma part d’aquesta estirp.1 Si volem parlar-ne avui, a banda de la seva qualitat intrínseca i el valor formatiu, és perquè el llibre exemplifica moltes de les coses que apuntàvem a l’inici. I fins diríem que la forma antològica apunta la manera més plausible perquè la bona crítica literària que actualment es fa a casa nostra pugui aspirar a un bri de perdurabilitat. Alguna editorial s’aventurarà a publicar una àmplia selecció crítica de la literatura catalana dels darrers quinze anys?

Al volum en qüestió, Lloveras hi recupera algunes entrades de la revista cultural que acompanyava la seva activitat llibretera, però el gruix d’articles prové de les publicacions en què l’autor va col·laborar entre 1989 i 2003, als quals s’afegeixen uns quants escrits inèdits. S’hi convoquen, d’una banda, escriptors que van passar per les pàgines dels diaris sense pena ni glòria, o bé van ocupar els focus mediàtics massa poc temps per haver deixat algun rastre de llum que en fes memòria, com Paule Constant, Melania Mazzuco o Charles F. Ramuz. De l’altra, noms de primera divisió com J. V. Foix, Mercè Rodoreda, Milan Kundera o Michel Tournier. En tots dos casos, Lloveras combina l’opinió fonamentada i el rigor en l’anàlisi, sense caure gairebé mai en el comentari acadèmic. Fa gala de sòlids coneixements teòrics i d’història literària, que reforcen les seves valoracions sense complicar la vida al lector amb bizantinismes estèrils, ans més aviat aclarint-li les coses, conscient com és que cal defugir un perill recurrent: «El destí de la crítica literària sobre els grans escriptors sol ser, més que arribar a convertir-se en una ajuda per llegir-ne l’obra, acabar solidificant-se en una sèrie de crostes que la recobreixen» (p. 113).

Xavier Lloveras parteix de la premissa que criticar és mirar d’entendre allò que ha volgut plantejar un autor, i per això no hi és estranya la referència contextual o la dada erudita. Però escriu sense amaneraments ni esnobismes, amb l’afany de fer reviure en la imaginació del lector la relació particular que ha establert amb cada obra i defugint d’entrada tot afany de neutralitat. Perquè el crític no pot fer-se digne d’aquesta condició ni des de l’objectivitat pura ni des de les baixes passions de la parcialitat. També sap que la prova del nou es troba en l’ofici i el talent, i per això el seu judici es fonamenta de manera preferent en criteris artístics. Lloveras entén l’estil com la plasmació del caràcter d’un autor en la seva obra, manifestat sobretot en la capacitat expressiva de la llengua: «L’estil en la poesia de Blai Bonet» (p. 26), «Céline, o de l’estil» (p. 69), «Persistència de Flaubert» (p. 109) o «Lliçons d’estil de Mercè Rodoreda» (p. 212) així ho demostren.

Llegir El mirall dels llibres és abocar-se a la personalitat d’un lector voraç. La seguretat d’anar pel món amb una vastitud de lectures abassegadora permet a Xavier Lloveras escorxar un llibre en 2500 caràcters sense perdre la finor i l’elegància, amb l’estilet temible d’una «prosa temperamental»2 i amb la dosi imprescindible de mala bava quan convé. Alhora, li permet emetre les lloances més hiperbòliques envers autors i obres que considera de gran qualitat, mal que no siguin noms diguem-ne canònics: Blai Bonet, Salvador Dalí o Albert Roig. De mostres en un i altre sentit, n’hi ha a cabassos. Així, no dubta a condemnar alguns tòtems, com Marià Manent o Umberto Eco, a aigualir la popularitat d’Erri de Luca o a posicionar-se sense titubeigs com a admirador d’escriptors considerats escandalosos, com Houellebecq o Céline (per bé que d’aquest en blasmi les deficients traduccions amb què comptem en català). No li tremola el pols si ha de ponderar les virtuts d’autors blasmats per mediàtics o prolífics, com Catherine Millet o Amélie Nothomb. És capaç, en paraules de Vicenç Pagès Jordà, «de desemmascarar ídols, d’evidenciar autobombos i de detectar operacions de venda de fum».3 I, reincident en la sentència épatante i l’afirmació provocativa, es complau a escriure coses com ara que, comparats amb l’esponerosa literatura francesa de la primera meitat del segle xx, «els millors llibres de la literatura espanyola de l’època —amb quatre excepcions— s’haurien de posar, en un ordre ideal, a la tercera fila de la francesa, i les grans novel·les de la literatura catalana —de Solitud a Camí de Sirga— tindrien sort de trobar una butaca lliure» (p. 260). En la distància curta, Lloveras —com Armand Obiols— és intractable, escriu diabòlicament bé i sol fer-ho en estat de gràcia. Fora excessiu afirmar que ens recorda als informes de lectura de Gabriel Ferrater?

Estem convençuts que Xavier Lloveras llegeix aquesta revista. Valgui, doncs, el nostre escrit per demanar-li que faci una reedició revisada i ampliada d’El mirall dels llibres. Revisada, perquè el volum editat per la Diputació de Girona és esquitxat d’errors tipogràfics i banyat per la descurança que, en general, les institucions mostren envers la literatura. Una reedició en una editorial solvent donaria al llibre la segona vida que sens dubte es mereix. I ampliada, perquè els lectors ens freguem les mans imaginant què podria dir Lloveras sobre l’estat actual del nostre món literari, tal com feu una bona colla d’anys enrere a El gos del poeta (1994), un llibre que avui potser ja seria irrepetible. Mentre això no passi, però, no ens estem de recomanar la lectura d’El mirall dels llibres, ni de reportar a tall de cloenda la veu de l’autor:

Les opinions crítiques, ben mirat, són sempre perilloses i incertes, i l’únic positiu que tenen és la seva publicació als diaris, uns mitjans que desapareixen l’endemà i s’amaguen enmig de l’ordre sever dels arxius: la resurrecció d’aquests articles, uns anys més tard, per desacreditar o avergonyir el crític, és encara més incerta que no pas les seves opinions. Per això, de vegades, el crític no opina i només constata, com un petit descans en la seva decisió incessant sobre el que és bo i el que és dolent, sobre què val i què no val la pena (p. 86).

D’aquesta manera mig amagada entre la falsa modèstia i la predicció del futur, gosem demanar a Xavier Lloveras que continuï dient-nos el que és bo i el que és dolent, què val i què no val la pena. Perquè orientar el públic i aspirar a incidir-hi és, al capdavall,  l’última missió de tota crítica honesta.

  1. Xavier Lloveras, El mirall dels llibres. Girona: Diputació de Girona, 2017 («Col·lecció Josep Pla. Assaig»). ↩
  2. Adrià Pujol, «El diamant dels llibres», La Llança, 5-5-2017 ↩
  3. Vicenç Pagès Jordà, «Una llum en la boira», Avui Cultura, 16-7-2017, p. 13. ↩
Llibres/Narrativa
Publicat a

Salvatge foc

per Artur Garcia Fuster

 

A La Lectora sabem que llegir és tornar-hi infinites vegades.
Aquí també pots veure què ha escrit Júlia Ojeda Caba
sobre La casa de foc de Francesc Serés.

 
Fa uns anys, amb l’excusa d’un aniversari, vaig deixar-me convèncer per anar a fer un vol amb globus aerostàtic a la Garrotxa. Em van dir que amb el preu del vol t’hi entrava també un esmorzar de forquilla del qual, certament, en guardo un record commovedor. Vam dormir en un poblet anomenat Santa Pau i vam llevar-nos ben d’hora, l’endemà, per fer el trajecte. El paisatge des del cel era magnífic, podies resseguir el contorn dels volcans amb la punta dels dits. Com un ocell, que ignora què el manté allà dalt, em negava a entendre el mecanisme que feia flotar el globus. Ja se sap que la inconsciència desorienta el perill. I així podia admirar-me del paisatge sense gota de vertigen. Un vent simpàtic ens va portar més enllà de Banyoles, fins que vam aterrar de forma bastant matussera sobre un arbre. Els més joves de l’expedició vam haver de saltar un perillós metre i mig —de la cistella a terra— i estirar una sirga per desencallar-lo de les branques. Quan pensàvem que ja estàvem salvats de la prodigiosa aventura vam adonar-nos que havíem anat a parar en un camp minat de tifes de vaca.

La vall del Ser, doncs, a vista de dron, és cert que sembla un lloc idíl·lic. Però quan la trepitges ja és una altra cosa. És més o menys el que ara ens pinta Francesc Serés a La casa de foc (II Premi Proa de novel·la). L’escriptor saidinenc ha demostrat una vegada més que les distàncies enganyen, i que no hi ha res millor que xafar el terreny, respirar-lo, per poder entendre’l amb tota la seva profunditat. Lògicament, tractant-se d’una novel·la de gairebé sis-centes pàgines, podríem acostar-nos-hi de moltes maneres i destacar-ne diversos aspectes. Em centraré sobretot en la construcció, la veu narrativa i els simbolismes de l’obra que em semblen més remarcables. Situem abans la trama, però.

Un home arriba al Sallent, poblet perdut al mig de la salvatge natura garrotxina. S’instal·la de lloguer a la Masia de Can Mau —i així, Mau, serà l’únic nom amb el qual el coneixeran al poble i nosaltres, lectors. Lentament, anirà explicant-nos el procés d’adaptació a una comunitat humana minúscula, un petit univers ple de secrets i de traumes. Anirà buidant d’escurçons la masia  —i desbrossant-ne les feixes— al mateix temps que va trobant el seu lloc a la comunitat. I assistirem, sobretot, a la relació que establirà amb la família de Can Sol: Jordi, l’ambivalent patriarca —que té el do de trobar l’aigua— i les seves enigmàtiques descendents: la Carmina, la filla; i la Mar, la néta —que ha heretat l’habilitat de l’avi— i a qui el protagonista haurà de fer classes particulars.

La novel·la es construeix, sobretot, a partir de la veu d’aquest narrador, que esdevé dual. Discret a l’hora de narrar-nos vivències personals i camaleònic quan relata i fixa la memòria col·lectiva. D’una banda, doncs, descobrim aquest microcosmos a través dels seus ulls, de manera que, com a lectors, compartim la mirada curiosa del foraster. De l’altra, és també una veu capaç de camuflar-se i explicar-nos, com un cronista, multitud d’anècdotes i de relats que conformen el caràcter de l’indret. El narrador, al cap i a la fi, és un home àvid de vides alienes, un recol·lector de la memòria. Tal com afirma: «Em ve tot junt, hauria de saber separar històries, però em fan dol. Si no les expliques, es moren» (p. 410).

No és l’única ocasió en la qual el narrador posa èmfasi en el fet d’intentar recuperar el passat, en trobem també exemples a les pàgines 212 («el que necessito són històries, la capacitat de comprendre què els passa als personatges entre els quals visc») o també a la 540 («Això és el que em mata: les històries que no s’expliquen, han passat?»). De manera que podríem conceptualitzar la novel·la de diverses maneres. Podria ser com una rondalla de rondalles: un fil conductor principal que, al mateix temps, va desgranant-ne d’altres. Però també, alhora, fins i tot podríem entendre-la com una novel·la negra o policíaca, que podríem resumir així: senyor desconegut arriba al poble del Sallent. És rebut entre l’hostilitat i la curiositat dels vilatans. Va esbrinant a poc a poc secrets del poble per resoldre el misteri (criminal?) que amaga una de les famílies més il·lustres.

Destacant-ne una o l’altra, la gràcia de La casa de foc és que es tracta d’una novel·la que es va construint davant dels nostres ulls. Una novel·la que s’escriu al mateix temps que s’analitza. En aquest sentit, també són moltes les referències al voltant del procés d’escriptura (p. 26, 95, 191, 210, 333, 352, et al.) en què es valora la manera en la qual està explicant uns fets o intenta justificar les paraules o sensacions que tenia durant un moment determinat. El narrador juga amb el pas del temps, a explicar-nos una història des de la distància, sabent com acabarà, però narrant-nos-la des del present en què ell mateix la va viure.

D’aquí neix el misteri que pot crear enjòlit als lectors, perquè la desorientació i el desconcert al qual es veu sotmès el protagonista va de la mà del que sent també el lector. Francesc Serés ha creat una veu narradora que es presenta com a ingènua però alhora sorneguera. Amb el punt just de sentimentalisme però sempre lluny, molt lluny, de qualsevol tendència lacrimògena. De fet, i aquesta és una altra de les constants del llibre, el narrador és vist com algú tonto, un innocentàs que no trobaria aigua a mar (p. 129 o 576). Algú incapaç de caçar les insinuacions que es fan al seu voltant. La sentència «A veure, Mau, que ets molt llegit però també una mica justet» (p. 192) defineix molt bé quina és la mirada que té la gent del Sallent sobre el nostre narrador. I ajuda a afegir-hi sovint notes d’humor que fan més fluida la lectura.

És una estratègia que funciona molt bé. Per què ens resulten atractives totes aquestes històries que anem descobrint? Doncs potser perquè ens les narra el «ximple» del poble, maldant per descobrir-les. Aquesta candidesa, a més, acaba sent un dels encants davant de les dones que l’envolten (p. 401). La captatio constant del narrador: senzill, directe, graciós, incapaç de mentir i sovint una mica a la lluna resulta entranyable. Però ens l’hem de creure a ulls clucs? El narrador, a banda de tot això, també és escriptor: i quin escriptor no és un Pinotxo? És a través d’aquest personatge, doncs, que anem navegant per un mar de gent, de passats secrets i de paisatges. Centrant-se, sobretot, en el magnetisme que de seguida demostra el protagonista cap a la família de Can Sol.

La feina de saurí del seu pater familias, el Jordi de Can Sol, té un simbolisme important a l’obra. L’aigua que dóna vida i riquesa als qui la tenen. L’aigua com a element purificador que apaga focs (p. 108). I d’aquí, en part, el títol de l’obra, la casa que crema, però també la que il·lumina, Can Sol, la casa que fa foc nou i tabula rasa. L’aigua, continuo, que cobria en èpoques pretèrites tota aquesta vall i de la qual encara en queda constància gràcies als fòssils de petxines de la zona. De fet, el narrador es presenta a l’inici com un nàufrag (p. 33). I sovint es compara el paisatge garrotxí amb extensions marines: «Enmig de totes aquelles serres, que des dels cims es veuen com les crestes que aixeca la maregassa, al fons d’una vall, vora el riu Ser, hi havia una casa amb llum i dues feixes netes» (p. 37) o s’estableixen analogies entre els habitants del poble i l’Arca de Noè (p. 217). Vist tot això, que l’hereva del Jordi es digui Mar, ella que porta el coneixement d’aquest paisatge a les venes, no sembla precisament una casualitat.

L’aigua, per tant, és el corrent subterrani que s’amaga i de sobte fa aflorar històries recents o atàviques que afecten els habitants del poble. Hi ha una consciència clara i alhora difusa del temps de la novel·la. El marc general és molt clar, de 2007 a 2018, se’ns diu, però dins d’aquests paràmetres el temps s’atura, s’escurça i s’allarga en capítols que difuminen la frontera dels anys. També per la influència de la terra que trepitgen, de la qual se’n remarca el caire magmàtic i prehistòric. Sovint, perquè els records ens porten temps enrere i també perquè la percepció «actual» des d’on s’expliquen ja ha començat a deformar-los. A mesura que el protagonista s’aclimata al paisatge que l’envolta, que és acceptat pels veïns, s’imbueix també del seu caràcter. Va amarant-se de la personalitat de la vall del Ser, s’endinsa i es dilueix en un col·lectiu del qual ja forma part —fins al punt que acaba donant nom a un dels topònims de la zona, la Gola del Llop (p. 572).

Posar l’àncora al Sallent, ajudarà el narrador a rescabalar-se del passat, a trobar un objectiu laboral en l’aula d’acollida d’Olot 1 que el doti de sentit i el vinculi amb la resta del món. I, al mateix temps, ajudarà la Mar a escapar-se d’un món massa reclòs del qual és víctima. El contacte amb la jove rebel serà també la manera d’aproximar-se i entendre més bé el racó de món en què s’ha immergit. És així com a poc a poquet pot descobrir-ne els secrets, a mesura que llima les arestes dels personatges. Primer, a clatellades desagradables, més endavant, avançant amb prudència. La casa de foc és una novel·la que s’escudella lentament, que demana el mateix temps i espai que el del narrador per poder comprendre els secrets del lloc (aparentment) tan especial on ha anat a parar.

Escrita amb una prosa transparent i clara, àgil com un Manelic baixant de la muntanya, és un intent també de fixar un temps i unes persones, de deixar una constància escrita d’un territori. Segurament per això s’expliciten la resta d’autors que hi han passat i n’han parlat abans. Jordi de Bolòs, que esmenta la Masia on viu (p. 85), L’Oceanografia del tedi, d’Eugeni d’Ors (p. 241), o l’inevitable Josep Pla (p. 536) —hi ha algun racó de Catalunya que no compti amb una descripció precisa, gràcil, palpable del geni de Palafrugell?— Tot plegat per situar-se en una línia temporal que traci les coordenades del paisatge on ara es mou, alhora que reivindica la seva aportació d’escriptor que s’hi vincula.

En l’endemig, moltes excursions per la muntanya, anècdotes de caça, tràfic de drogues i les seves addicions derivades, un cameo de la farmacèutica d’Olot, poders taumatúrgics, assemblees veïnals, nens perduts al bosc, comunes hippies i altres desenes d’històries que aniran conformant, davant del lector, la creació i descoberta d’aquest nou món. És probable que aquesta dilatació de continguts condicioni en excés una tercera part de l’obra, «La conversa infinita» —s’entén la ironia—, en què d’una forma massa mecànica es van descabdellant els nusos i enigmes que havien conformat l’obra. En una mena d’interrogatoris o de converses més o menys forçades del narrador amb cadascun dels personatges, que sembla que vagin passant en fila índia per resoldre tot allò que se li ha escatimat durant els anys (les pàgines) anteriors.

Igualment, no entela una novel·la lloable, d’un home que comença perdut i que aconsegueix redimir-se a través de l’escriptura. Fixant i rescatant els personatges que l’han ajudat en aquest procés. D’una novel·la que acaba sent també un homenatge. I que demostra que el paisatge d’aquesta vall —humà, vegetal— no tan sols és bonic des del cel.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Hi ressona, en aquests episodis, un dels capítols de La pell de la frontera (2014), en què explicava la seva experiència com a professor de català en una aula d’acollida d’Olot. ↩
Llibres/Narrativa
Publicat a

Serés i la casa del demiürg

per Júlia Ojeda Caba

 

A La Lectora sabem que llegir és tornar-hi infinites vegades.
Aquí també pots veure què ha escrit Artur Garcia Fuster
sobre La casa de foc de Francesc Serés.

 
Començo a escriure encara sorpresa per la quantitat de vegades que, a propòsit de la publicació La casa de foc,1 periodistes i no periodistes han recordat a Francesc Serés que (JA) feia sis anys de la seva darrera novel·la. Desconec si a ell, aquest èmfasi temporal —per bé que pugui semblar anecdòtic— li ha incomodat tant com a mi, fins al punt —i exagero ben intencionadament— que jo ho he arribat a sentir, a voltes, com si estiguessin cometent un sacrilegi. Suposo que aquí també s’hi entremesclen moltes qüestions. Qüestions que passen, per una banda, per la frenesia mediàtica i col·lectiva que oscil·la entre l’alleugeriment de l’espera lectora i l’expectació editorial per saber quantes setmanes es mantindrà en la llista de llibres més venuts de ficció en català; i per l’altra,  per la celebració premial, però sobretot literària, que comporta que un autor com Serés hagi escrit una nova novel·la. He de reconèixer que tal incomoditat, més enllà de provenir del rebuig recorrent als tempos contemporanis de producció de novetats delquesigui que es pugui vendre, sorgeix més aviat com a resultat de la relació d’afectivitat que servidora ha establert amb la novel·la, i més concretament, amb la seva ralentitzadora i, fins i tot, balsàmica, temporalitat. Temporalitat que contrasta directament tant amb la dinàmica esquizofrènica del món actual com amb la frustració d’aquesta pandèmia letàrgica; i que és, alhora, ben característica de les grans narracions, d’aquelles que no vols que s’acabin mai, perquè aconsegueixen, precisament, suspendre (també) el pas del temps.

D’ençà de la seva publicació el mes de novembre se n’han dit moltes coses de La casa de foc. Se l’ha catalogada com la millor novel·la de l’any 2020, i fins i tot hi ha qui ha profetitzat que també ho serà del 2021. I qui sap si potser també de la dècada. El que és clar, grandiloqüències comparatives al marge, és que l’ambició literària de Serés, aquella que té clar que està fent una aportació que perdurarà, rau en totes i cada una de les pàgines que ha escrit. I sense tenir gaire clar si és això el que converteix la novel·la en un clàssic contemporani —els lectors del demà ho diran—, el que sí que és indiscutible és que som davant d’una gran obra literària, que emergeix com una part més de la totalitat cosmogònica de la narrativa de Serés, en què ressonen pulsions antropològiques i temàtiques que ja havíem vist anteriorment; i a l’encop, que es constitueix com un univers literari propi que tant s’expandeix cap enfora com s’irradia a si mateix.

La novel·la, ubicada a la vall del Ser, s’articula a partir de la tensió dialèctica entre el local i el global, que Serés ens presenta, igual que ja ho havia fet amb l’espai de la Franja, com una invitació a pensar la complexitat del món des d’un espai «tan petit i tan aïllat com el Sallent», que és capaç de condensar-ho tot: des de l’impacte dels fluxos migratoris transnacionals, a la crisi econòmica que va començar arran de l’esclat de la bombolla immobiliària, passant per les trames de corrupció i d’especulació que la van originar. La cosa interessant, però, és analitzar l’habilitat amb què l’escriptor pren aquella matèria primera amb la qual es va trobar (el paisatge mil·lenari garrotxí, les històries de vida dels habitants de la zona, el context de la crisi, etc.) i l’eleva a una dimensió, no només literària, sinó mitològica. Dit en altres paraules, el que fa Serés és dotar les històries que ja hi havia allà, amb un seguit d’instruments simbòlics que els atorguen forma i aspecte de gran relat; relat, a més, d’aspiracions bíbliques. Tant és així, que dos dels protagonistes principals, en Jordi i la Mar de Can Sol, avi i néta respectivament, són saurins, individus dotats amb el do, quasi diví, de trobar aigües subterrànies. En aquest sentit, en Jordi és presentat com una mena de profeta, de Moisès contemporani, que té la capacitat de veure tot allò que a la resta se li escapa:

Encara que en Jordi ens avisés de la catàstrofe que havia de venir, intentàvem fer veure que no el sentien. La nostra vida no podia ser més austera, de fet, què havia de canviar? Tampoc no ens havíem alegrat tant durant el temps de bonança, no, però el que venia era diferent. (p. 377)

Aquesta dimensió teleològica de la novel·la, indispensable per a la construcció d’una cosmogonia pròpia, regida per unes lleis i uns engranatges particulars, es veu reforçada per altres elements i referències simbòliques, com ara la comparació de la Mar amb la Mare de Déu (p. 329), la composició trinitària de la família de Can Sol o el sentit de comunitat que expressen diversos personatges com a conseqüència de l’aïllament geogràfic que pateixen: «Aquí estem deixats de la mà de Déu, aquí la gent s’ha d’ajudar» (p. 75). Comunitat dins la qual el narrador anònim, personatge en crisi previ a la crisi, que arriba a la vall com un nàufrag desvalgut i de manera forçada, perquè no es pot permetre pagar un lloguer a Olot, s’hi anirà integrant i passant diverses proves, a mode de ritual de pas.

D’aquesta manera, l’exercici literari de Serés es construeix conradianament a partir d’uns engranatges narratius que es revelen i desmenteixen a si mateixos, a parts iguals, que apel·len així a la complexitat intrínseca de la condició humana, i que situen el lector en una posició moralment incòmoda i el forcen a emetre els seus propis judicis. És un exercici que, a més, presenta nombroses ressonàncies no només amb el conjunt d’obres anteriors de l’autor —pensem en La pell de la frontera (2014), evidentment, però també amb La matèria primera (2007) o La força de la gravetat (2006)—, sinó també, i especialment, amb obres com La pastoral catalana (2010) o el Desertor en el camp de batalla (2013), de Julià de Jòdar, o amb la recent Ca la Wenling (2020), de Gemma Ruiz. Mentre que amb el primer hi comparteix la voluntat d’enregistrar el canvi d’era que va suposar l’esclat de la bombolla immobiliària a nivell global, amb Ruiz coincideixen en l’interès radical per l’Altre, en un moment també de crisi humanitària i de replegament de fronteres a escala mundial. El que sorprèn, però, més enllà de les coincidències temàtiques, és la facilitat amb què La casa de foc, i els elements que la componen, invoca i convida a revisitar totes aquestes altres novel·les: des del fred que travessa l’obra com un element de contrast simbòlic, però sobretot material, que ens recorda constantment els orígens socials del protagonista, i la seva condició —com els personatges jordians— dislocada. Passant per la boira, aquella boira espessa, que  es barrejava amb l’eufòria desfermada dels anys de bonança i de la, també, bombolla ideològica en la qual gairebé tothom estava immers. Boira que, al seu torn,  també remet al clima huracanat, fins i tot apocalíptic, indubtablement profètic, que travessa tota La pastoral catalana. Sense oblidar tampoc l’articulació d’una veu narradora que s’anonimitza, de manera quasi anàloga a com ho feia la narradora de Ruiz a Ca la Wenling, en un gest d’atenció i d’escolta cap als altres, que defuig de qualsevol intent d’usurpació, i que el mateix temps, ens introdueix i ens permet formar part de la comunitat.  

Aquesta és, doncs, una possible aproximació —en xarxa i enxarxada— a La casa de foc, que parteix de l’escalf tan màgic com pertorbador que es desprèn de la seves pàgines. El mateix escalf que, sens dubte, et fa sentir també part d’alguna cosa superior. I ho fa amb tot el pes i tota la consistència de ser una gran novel·la, d’aquelles que tot ho il·lumina, i que jo diria que, en temps com els d’ara, però sobretot pels que vindran, fan més falta que mai.  

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Serés, Francesc (2020). La casa de foc. Barcelona: Proa. ↩
Assaig/Cultura
Publicat a

Percy Bysshe Shelley: entre la raó i la imaginació

per Andrea Pereira Rueda

Abans de Nadal, Adesiara va publicar, en traducció de Marta Pera Cucurell, i per primera vegada en català, Defensa de la poesia, de Percy Bysshe Shelley.1 El llibre no només recull l’assaig que va escriure el poeta el 1821, arran de la lectura de Les quatre edats de la poesia (Peacock, 1820), sinó que també n’inclou dos de més breus: Sobre l’amor (1818) i Sobre la vida (1819), que funcionen com dues petites codes després d’una composició més densa, alhora que complementen alguns dels arguments que utilitza l’autor de l’Epipsychidion per sostenir que «Els poetes són els legisladors no reconeguts del món» (p. 24). L’edició també compta amb unes notes de la traductora, al final del volum, que serveixen per contextualitzar algunes de les referències històriques i literàries del romàntic anglès. Malgrat que molts crítics han llegit Defensa de la poesia com un simple dipòsit d’aforismes poètics,2 es tracta d’un dels textos més importants de Shelley, atès que sintetitza el pensament poètic que es va anar construint al llarg de la seva producció literària alhora que problematitza la facultat clau per entendre la poesia del Romanticisme: la imaginació.

Com acabo de comentar, l’assaig de 1821 és una resposta al discurs de Peacock, qui defensa que la poesia és un mer entreteniment perquè no pot superar Homer. A mesura que la ciència i la raó s’imposen en la societat, està condemnada a desitjar tornar als orígens; és a dir, perd el valor que tenia a l’antiga Grècia.3 Tot i que l’autor de Sobre l’amor pensa que «cap poeta viu no ha arribat mai a la plenitud de la seva fama» (p. 21), això no vol dir que la poesia només tingui una funció recreativa, desproveïda de present i de futur. Al llarg dels tres assajos que componen el llibre, Shelley reflexiona sobre el paper de la imaginació i la raó en la vida de l’home i la comunitat, ja que és des d’aquí que pot argumentar el valor de la poesia al segle xix. De fet, enceta la Defensa tot exposant les diferències entre aquests dos termes:

La raó és l’enumeració de quantitats conegudes; la imaginació és la percepció del valor d’aquestes quantitats, tan individualment com en conjunt. La raó s’ocupa de les diferències, i la imaginació, de les similituds entre les coses. La raó és a la imaginació com l’instrument a l’agent, com el cos a l’esperit, com l’ombra a la substància (p. 10).

Per al romàntic anglès, raó i imaginació són antònims complementaris, però la segona és anterior a la primera. Aquesta idea no només apareix al text de 1821, sinó també als altres dos que componen el llibre. A l’assaig de 1818, per exemple, defineix l’amor com l’impuls irracional per connectar-nos amb tot el que ens envolta des que naixem, és a dir, en relació amb la imaginació, atès que els vincles amb l’entorn es construeixen a partir d’analogies. Així mateix, a Sobre la vida, parteix de les idees exposades a Sobre l’amor, ja que la personalitat infantil es caracteritza per no tenir consciència de la individualitat —el nen no diferencia el jo d’allò que l’envolta—; no obstant això, en l’edat adulta, la raó s’imposa en bona part dels homes, de manera que perdem la capacitat de formar combinacions d’imatges noves per dir el món, i els nostres pensaments són fruit de la reiteració, no pas de la creació. En comparació amb el discurs de Peacock, podríem dir que Shelley no nega la progressiva racionalització de la societat, tanmateix, troba que ell manté intacta la facultat imaginativa: en problematitzar el llenguatge i considerar-lo una separació il·lusòria entre l’home i el món, no s’identifica amb aquells que han deixat de sentir-se en harmonia amb l’univers. Així, presenta un dels trets característics de la poesia del Romanticisme, allò que John Keats va anomenar «negative capability», és a dir, la capacitat de negació d’un mateix:

Però que ningú pensi que aquesta doctrina condueix a la monstruosa pretensió que jo, la persona que escriu i pensa, sóc aquest esperit únic. Només en sóc una part. Les paraules jo i tu i ells són dispositius gramaticals inventats per a l’organització, i totalment desproveïts del sentit intern i exclusiu que normalment se’ls atorga (p. 79).

A la Defensa, aquesta habilitat per esborrar la personalitat individual i construir analogies, per expressar «le sentiment d’une relation privilégiée de l’homme et du monde»,4 es troba al centre del discurs, ja que defineix la poesia com «l’expressió de la imaginació» (p. 10). En un sentit ampli, considera que la música, la pintura, l’escultura, la dansa i l’arquitectura també són poesia, perquè són actes imaginatius i responen a dos processos: d’una banda, el jo empíric percep la veritat i la bellesa de l’entorn, enteses com a qualitats de la bondat; de l’altra, l’individu manifesta la capacitat per expressar la influència de la natura en l’esperit (la relació entre la percepció i l’expressió). Ara bé, en un sentit restringit, Shelley caracteritza la poesia per l’ús del llenguatge metafòric i del ritme —la repetició dels sons «és gairebé tan indispensable per a la comunicació com les mateixes paraules» (p. 17-18). Quant a això, no creu en la distinció entre poetes i filòsofs, ni tampoc entre prosa i vers. Independentment de la forma, afirma que les habilitats imaginatives nodreixen la moral de l’home i, de retruc, de la societat a què pertany. En aquest sentit, Defensa de la poesia també podria considerar-se poesia; traduïts magníficament per Marta Pera Cucurell, conserven la bellesa del llenguatge i el ritme del qual parla Shelley. Per al romàntic anglès, la poesia no és un mer entreteniment, sinó que la seva força influeix en totes les esferes de la vida, com en la política i la religiosa:

La poesia que hi ha en la doctrina de Jesucrist, i en la mitologia i en les institucions dels conqueridors celtes de l’imperi romà, va sobreviure a l’obscuritat i les convulsions relacionades amb el seu creixement i la seva victòria […] És un error atribuir la ignorància de l’Alta Edat Mitjana a la doctrina cristiana o al predomini dels pobles celtes. Tot el mal que les seves activitats poguessin haver contingut va sorgir de l’extinció del principi poètic (p. 39).

Pel que fa a la relació entre poesia, moral i política, el 1819 Shelley escriu una carta a Peacock on li comenta que: «I consider Poetry very subordinate to moral and political science, and if I were well, certainly I should aspire to the latter».5 Al llarg de la seva producció literària, la subordinació a la moral i la política es pot constatar en l’esperit revolucionari d’obres com com Queen Mab (1813), The Revolt of Islam (1818), The Mask of Anarchy (1819) o Hellas (1821), entre d’altres. En aquesta darrera, per exemple, s’inspira en la Guerra d’independència de Grècia (1821-1832), i defensa la llibertat grega a través de les veus femenines del cor.6 Per tot això, a «La funció social de la poesia», T. S. Eliot el presenta com a model de la poesia didàctica:

El poema que tenia l’objectiu de transmetre informació ha estat substituït per la prosa. La poesia didàctica s’ha anat limitant gradualment a la poesia d’exhortació moral o a la poesia que intenta convèncer el lector del punt de vista de l’autor sobre alguna qüestió […] Al segle dinou, gran part de la poesia de Shelley s’inspira en l’entusiasme per les reformes socials i polítiques.7

A la Defensa, per argumentar el poder moral del poeta envers la societat, Shelley parteix de la idea de mimesi, perquè entén la poesia i la imitació com a fonts del plaer. Per exemplificar-ho, destaca la perfecció d’Homer, atès que els grecs admiraven els seus personatges, sentien l’impuls d’imitar-los i acabaven identificant-se amb el caràcter humà dels protagonistes. A més, quant a l’antiga Grècia, també subratlla la perfecció del teatre atenès: des del seu punt de vista, la fusió de les diferents formes d’expressió poètica produeix un efecte més intens per representar els «més alts ideals de la passió i del poder» (p. 27). Ara bé, l’excel·lència dels grecs també és fruit de la seva època: com que el món encara no havia caigut sota el domini de la raó, la imaginació s’expressava amb més intensitat que en qualsevol altre període, perquè «En la infantesa de la societat, tots els autors són necessàriament poetes» (p. 14).

A continuació, Shelley construeix una història crítica de la poesia per analitzar com ha anat evolucionant la seva importància dins la comunitat. A més, hi exposa el taló d’Aquil·les de Peacock, atès que el seu amic no parla de teatre, i, en aquí, troba un dels fils conductors per contradir el discurs de Les quatre edats de la poesia. Així i tot, potser no acaba de treure-li tot el suc, ja que deixa anar idees que no recupera fins al final del text i, en realitat, podria aprofitar-les per explicar per què Peacock només atorga una funció lúdica als poetes. No obstant això, aquestes pàgines són molt interessants per descobrir el cànon de Shelley. Encara que no és una conclusió que expliciti a l’assaig, les seves idees em fan pensar que considera la tradició com un arma de doble tall —entenc aquest concepte d’acord amb la lectura eliotiana, és a dir, que «el sentit històric exigeix que un home no escrigui simplement amb la seva generació a la sang, sinó amb la sensació que tota la literatura des d’Homer […] té una existència simultània».8

Pel que fa a les representacions escèniques, distingeix el teatre clàssic del domèstic. El primer és fruit de la imaginació, i participa d’allò que és etern; el segon, en canvi, només respon als interessos d’una part de la comunitat en una època concreta. Des del seu punt de vista, les obres produïdes sota el regnat de Carles II d’Anglaterra en serien un bon exemple, perquè són himnes del triomf del poder reial, mancades de virtut i llibertat, és a dir, de moralitat. En relació amb el prestigi del teatre grec, podríem dir que aquests autors s’aprofiten del coneixement de l’impacte social dels espectacles per adoctrinar la comunitat sota la màscara del plaer —Shelley sustenta que «El poeta […] farà malament d’incorporar les seves idees sobre el bé i el mal, que normalment són les del seu entorn i la seva època, en les seves creacions poètiques, que no hi tenen res a veure» (p. 25). Així doncs, traeixen la tradició perquè obliden el sentit històric del qual parla Eliot, i les seves obres no són més que l’embolcall d’un caramel deliciós podrit per dins, perquè «el fi de la corrupció social és destruir tota la sensibilitat al plaer» (p. 34). D’aquesta manera, perverteixen la poesia, i el domini de la raó s’escampa més ràpidament entre la societat. Per aquest motiu, defensa que la «perfecció de la societat humana sempre s’ha correspost amb la més alta excel·lència dramàtica» (p. 32).

Malgrat que allò que ha motivat Shelley a parlar de teatre és que Peacock no ho fa, no recupera l’assaig de Les quatre edats de la poesia fins al final. Tot i reconèixer el desordre del seu discurs a les conclusions, aquí desaprofita l’ocasió per contradir directament el seu amic. Quan Peacock afirma que els poetes només serveixen per entretenir la societat, no es refereix realment als poetes, sinó als homes incapaços d’organitzar el pensament d’una manera nova, que utilitzen el llenguatge per transformar una debilitat espiritual en obscenitat —«un monstre al qual la corrupció de la societat sempre porta més menjar» (p. 32). Per tant, els autors que critica Peacock són fills de les representacions escèniques que van alimentar la decadència de la societat, com les de l’època de Carles II. En aquest sentit, l’autor de la Defensa no nega que l’opinió del seu amic estigui molt estesa al segle xix, perquè «Generalment s’admet que l’exercici de la imaginació és molt agradable, però s’al·lega que el de la raó és més útil» (p. 48). Tanmateix, continua defensant la vigència del valor de la poesia.

La presentació de la història crítica també permet tombar el segon argument que utilitza Peacock per desprestigiar-la —com he comentat abans, opina que la insuperabilitat de l’obra d’Homer la condemna de forma perpètua a voler tornar als orígens. Evidentment, els poetes posteriors a l’Odissea tenen un repte que ell no tenia, perquè si la poesia participa del que és etern, no pot oblidar el seu sentit històric. Quant això, Shelley creu que la superioritat del grec respecte als altres es troba en el grau en què els seus successors contribueixen a la corrupció de la societat, és a dir, en quina mesura no són capaços d’unir el passat amb el present, tot projectant-se cap al futur. De nou, el problema rau en el paper que ocupen la raó i la imaginació en l’esperit dels homes. A parer del romàntic anglès, només Dante i Milton poden dir-se poetes èpics, atès que són els únics que reuneixen les condicions acabades d’esmentar. Tenint en compte les idees exposades per Shelley a Defensa de la poesia, Sobre l’amor i Sobre la vida, la força d’aquests dos autors demostra que, si aquells que admiraven Homer no haguessin posseït cap facultat imaginativa, avui seríem una societat de cadàvers, perquè quan el llenguatge metafòric passa pel filtre de la raó, la força expressiva de les paraules també minva i, de retruc, les imatges poètiques es normalitzen, de manera que deixen de produir plaer i admiració —i, per tant, queden desproveïdes de moralitat. En les seves paraules: un món sense poesia «hauria caigut en l’anarquia i l’obscuritat més extremes» (p. 37). En conclusió, als tres assajos que componen Defensa de la poesia, la raó i la imaginació es complementen mútuament, però, en aquest cas, els poetes guanyen la partida.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Shelley, P. B. (2020). Defensa de la poesia, trad. Marta Pera Cucurell. Martorell: Adesiara editorial. Totes les citacions del llibre s’indicaran únicament amb la pàgina entre parèntesi al cos del text. ↩
  2. Gérard, Albert (2013). L’idée romantique de la poésie en Angleterre. Lieja: Presses universitaires de Liège/Les Belles Lettres, p. 427.  ↩
  3. Cronin, R. (1981). Shelley’s Poetic Thoughts. Londres: The Macmillan Press, p. 32. ↩
  4. s tracta d’una cita de Gaeton Picon amb què Cortázar encapçala «Analogía». Es pot llegir a Cortázar (2018), Imagen de John Keats. Buenos Aires: Alfaguara, p. 510. ↩
  5. Wyatt, E. (1916). «Shelley in His Letters», Poetry, 8 (4), p. 206. ↩
  6. Løkse, M. C. (1994). In defence of Hellas. An analysis of Shelley’s Hellas and its reception. Tromsø: Universitat de Tromsø, p. 66. ↩
  7. Eliot, T. S. (1999). «La funció social de la poesia». Dins: Jaume Huch (ed.), Sobre poetes i poesia. Barcelona: Columne/Faig, p. 17. ↩
  8. Eliot, T. S. (1996). «La tradició i el talent individual». Dins: Jordi Larios (ed.), Llegir i escriure. Barcelona: Empúries, p. 39-49. ↩
Assaig/Llibres
Publicat a

Una lectura de la ira

per Misael Alerm

Tinc un record intens d’un professor de l’institut. Ens impartia biologia, era afable i procurava que, en conjunt, entenguéssim el que explicava, que no és poc. Però algunes tardes espesses de febrer, amb un sol molt taronja i la calefacció massa alta, o bé un dia inesperadament plujós, la temperatura anímica de la classe pujava un parell de graus més del compte i deixàvem de ser tutelables. Llavors, el professor, que fins un segon abans havia demanat dolçament que féssim el favor de callar, esclatava, vermell com un perdigot, i ens cridava una bona estona. Es feia un silenci total. Després, reprenia el fil, amb veu dolça i calmada. Era ben segur que la classe podria continuar fins al final sense més interrupcions. 

Malgrat que entre els companys era ben comú fer mofa d’aquests esclats d’ira, la veritat és que, en el moment que succeïen, la discrepància i la burla desapareixien: dins nostre, tot es paralitzava i esdevenia més submís. Què ens havia passat, com ho havia aconseguit? Què era aquesta força? I el professor, havia tingut una reacció calculada o havia esclatat sense voler-ho? 

Amb els anys, he associat els comportaments d’un i dels altres a un cert atavisme: una força a qui no sabíem que pertanyíem irromp de sobte i ens mena. En paraules de Raül Garrigasait «es forma en aquell punt en què costa distingir biologia, conviccions i cultura transmesa; no se sap si s’alça un individu únic o bé tota l’herència dels seus avantpassats, si soc jo o bé és una cosa que ve de fora o de molt amunt o de molt enrere». Un cop ha passat l’efecte, com si fos un encanteri, ens despertem sorpresos, revisem el que haguéssim fet i, segons les conseqüències de tot plegat, ens avergonyim de la nostra acció o ens n’enorgullim.

L’escriptor Raül Garrigasait comença La ira, un dels set opuscles dedicat als pecats capitals que ha editat Fragmenta, amb una descripció diguem-ne fenomenològica de la ira, els efectes en un mateix i en els altres, tal com nosaltres hem començat descrivint el professor colèric. Així com ha governat l’ésser humà al llarg de la història, ens governa a vegades i les seves conseqüències són ben imprevisibles. D’aquí que dins l’òrbita de la tasca de Warburg i Freud —en una escala, modestíssima, imposada per una ocurrència editorial de caire comercial— l’autor giri el cap per mirar el passat, visitar algunes representacions aquesta emoció que ens ha llegat la tradició occidental, i en retorni amb uns materials que li serveixen per pensar el concepte. 

El llibre es podria dividir en tres grans moments i una coda. De cada un d’ells, Garrigasait n’extreu universals que va trenant i va retornant al present. El primer moment, fundador, és el de la ira d’Aquil·les, mot que, ens recorda, inaugura la Ilíada. La rancúnia de l’heroi grec és a causa de la decisió d’Agamèmnon, que decideix prendre el botí de guerra que correspon a Aquil·les, trencant així l’estructura social del pacte guerrer: amb el trencament del codi, una relació entre iguals es desequilibra i apareix la injustícia. D’aquest desencadenant, Garrigasait en desgrana les variacions modals de la ira grega i els camins de cada una. La injustícia impulsa la ira i fa que les seves conseqüències siguin imprevisibles; en la recerca de reparació del desequilibri que s’ha generat, el dolor es redobla i s’expandeix. La ira diu «no» com si bastís un mur. Un «no» arrelat en certeses de món; just, podríem dir. Renunciar-hi seria estúpid, ens desvincularia del nostre món, i és en aquest sentit que és una passió que pot ser una aliada. Però a vegades, en aquest rebuig els esdeveniments i les vides d’homes innocents s’hi estampen. Heus ací el perill més gran de la ira: si se li dona massa corda o si no es resol ràpidament el desajust, ens pot posseir en forma de furor imparable o de rancúnia que se’ns menja per dins.

Aquesta possessió confereix a la ira un caràcter sobrenatural, d’enorme força, que es remarca en el segon moment de l’opuscle, en què es vincula amb el déu bíblic, sobretot en l’Antic Testament i en el dia del Judici Final. La seva ira es presenta, sobretot en aquest darrer escenari, com a ortocentre d’un triangle els vèrtexs del qual són la justícia, el poder i el coneixement. Una fúria amb una mirada no humana, per tant, imparcial, infinita, que cau damunt dels opressors del poble d’Israel o contra els injustos. Només aquesta ira podria ser justa. Si falla alguna part del triangle es corre el risc d’una justícia impotent, d’un messianisme amb crosses —l’autor ens posa l’exemple de la crema de contenidors durant les protestes contra les sentències, caldria preguntar-se si tota revolta de carrer és merament impotent o pot ser un esglaó1—, o d’un poder enfurismat i dominador, com el que ha exhibit fins al paroxisme del simulacre el ja expresident dels Estats Units Donald Trump.

El tercer moment correspondria a la ira que Garrigasait identifica amb la ira com a passió obscura. El nen que s’entreté massa pel carrer i el pare que, cansat d’insistir, esclata i l’esbronca: el comportament del nen entrebanca les tasques, rigorosament programades, del pare. Després, el rau-rau a dins del pit del pare, que s’empenedeix d’haver cridat a la criatura i la criatura, una mica més poruga, més submisa, intentant complaure uns manaments que, en bona part, no el concerneixen. L’autor la descriu com «una revolta de les normes socials amb la innocència», també amb les paraules de Llull: «Ira és hàbit qui engenra tristícia e passió contra deliberació de fer bé e esquivar mal». I és en aquest espai on l’anàlisi no sembla tan encertada —malgrat que a la resta del llibre sigui absolutament pertinent. Fins ara, Garrigasait ha situat la ira al pit dels homes, com a cosa agafada al cos, que ens pertany i ens pot ajudar. En aquest darrer cas, la situa a una exterioritat contemporània gairebé pura: les normes socials de l’adult. Sembla determinant que l’esclat d’ira patern es representi dins l’espai de la casa, l’espai privat i que sigui la ira que caigui, justament, contra els innocents. Potser perquè les circumstàncies de l’encàrrec demanaven treballar amb un sol concepte aïllat, es perden matisos; Garrigasait potser no vincula tan clarament la ira amb altres derivats i herències violentes que també ens pertanyen, tant com el noble rebuig que sentim contra les agressions que es cometen contra els nostres i el nostre món de sentit —i pensem sobretot aquí en el patriarcat, que emmarcaria la ira en una relació històrica de dominador-dominat.2 Certament, és ben normal endur-se algun crit de petit, a vegades es fan experiments extravagants i perillosos (tirar pedres a vidres de cases alienes, saltar d’un mur massa alt, etc.) però la fúria que ens fa sobrepassar el decòrum i les pròpies ètiques, que fereixen l’innocent, que recau, sobretot, sobre aquells que estimem, no es pot posar de costat, en termes ètics, a la ira que es desperta contra les injustícies, contra la pèrdua de món; ni vincular-se, només, a un certa sospita d’abisme: se n’ha escrit i dit moltes coses per no fer-ne un apunt més clar.

I això ens du a la coda del llibre, en què s’aborda el tema de la representació de la ira. Garrigasait recórre a Les Eumènides d’Èsquil, en què les Erínies, divinitats que vengen els crims de sang, són el símbol de la roda imparable de fúria que han començat amb un desajust, en aquest cas, un assassinat. Per aconseguir calmar les Erínies, perquè el furor s’apaivagui, es disposa un lloc de culte a la ciutat per elles. Com diu l’autor «és la manera ancestral d’acostar-se a les coses massa intenses i de fer-les favorables: representar-les i transformar-les en rituals. És el que han fet sempre l’art, el joc, les competicions reglades.» La representació modula la intensitat, li posa nom, i també repara injustícies, en certa manera.3 I fóra bo que fos així en les herències violentes, que no només irades, que fem pagar a l’innocent. És en aquest sentit que posàvem de costat a Garrigasait, Warburg i Freud, en el compromís amb una mena de salut fràgil que no rebutja la negativitat humana.

Més enllà d’aquesta funció de la representació, potser, la pregunta més interessant que ens podem fer avui en dia és si la intensitat irada encara roman entre nosaltres, si encara pot «donar-te la força de dir un no incontestable als compromisos degradants, de refusar la col·laboració amb la mediocritat o amb el mal; la força de canviar el punt de vista, de rebutjar el codi de l’entorn per afirmar-te en allò que val la pena, de fer recular una violència que t’amenaça.» I, si no és així, preguntar-nos què ens la pren.

 

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. És interessant analitzar aquests enfrontaments perquè ens expliquen molt més del que en principi ens pensem, d’aquí que Garrigassait ho pugui vincular amb un cert messianisme incomplet, on hi ha sempre una relació amb la llei. Hi actua més d’un pla de significat i és per això que són un terreny confús. Primer de tot: l’enfrontament amb la policia sempre es dóna quan el seu criteri decideix que s’ha traspassat el llindar de la «protesta ciutadana». Aquest criteri l’estableix, evidentment, la pròpia policia i depèn enterament del context. La posició que determina la decisió és semblant a la d’un pare que ha decidit que la rebequeria del fill ha durat prou i li venta un clatellot, en el sentit d’una relació jeràrquica paternal, en què una veu que es creu autònoma en el fons no ho és: l’autonomia només és un miratge que s’allarga més o menys segons l’arbitrarietat paterna. Traspassar aquest llindar significa que la llei s’ha d’aplicar, que cal restablir l’ordre, que la llei ha estat aplicada només com a violència i és així com ha guanyat terreny. Però també que, un cop la policia canvia l’escenari, hom entra en embat contra la llei on, d’entrada, s’hi és totalment a mercè, tan es pot perdre un ull com ser aixafat sota una furgona; i és un lloc on els gestos esdevenen polítics, en el sentit que l’adversari fa caure els decorats d’una protesta permesa —perquè no pot res— i juga les primeres cartes visiblement reals —perquè ens fan adonar que les altres eren falses. ↩
  2. Una altra observadora del món clàssic, Hannah Arendt, estableix la separació entre espai públic i privat, que apareix a la polis, com espai de la llibertat i espai de la dominació i la necessitat, respectivament. «No només a Grècia i a la polis, sinó en tota l’antiguitat occidental, devia ser evident que fins i tot el poder d’un tirà era menys gran, menys “perfecte” que el poder amb el qual el paterfamilias, el dominus, regia sobre la seva propietat d’esclaus i familiars. I això no era únicament perquè el poder governant de la ciutat estava arranjat i controlat pels poders combinats dels caps de família, sinó perquè el domini absolut i incontestable, d’una banda, i l’esfera política, de l’altra, eren mútuament excloents. (…) Segons Coulanges, totes les paraules gregues o llatines que expressen alguna mena de domini sobre els altres, com per exemple rex, pater, anax, basileus, en el seu origen es referien a les relacions familiars i eren noms que els esclaus donaven al seu amo.» Arendt, H. La condició humana, Barccelona, Empúries, p. 39-40. L’espai priva, doncs, com l’espai de la violència de gènere i la dominació masculina. En aquest sentit, i parlant d’herències, és clarificadora la relació entre haver sigut testimoni d’abusos i violència i cometre’n de gran. ↩
  3. Podríem posar d’exemple algunes pel·lícules d’Spike Lee o les darreres de Quentin Tarantino. A Fer allò correcte (1989), per exemple, es narra uns disturbis en un barri pobre de Nova York a partir d’una intervenció de la policia, que mata a un noi negre. La revolta acaba destruint l’origen del conflicte, una pizzeria regentada per un italià enamorat del barri i la seva gent. Durant tota la pel·lícula el noi que acabarà morint porta un radiocaset que no para de reproduir Fight de power. també és la cançó que tanca la pel·lícula, sonant encara des del mateix radiocassette, que ha sobreviscut dins la pizzeria calcinada. Pel que fa Tarantino, tant Maleïts Malparits (2009), com a Django desencadenat (2012), fins a Vet aquí una vegada Hollywood (2019), el cinema actua com a reparador de les injustícies de la història, sense estalviar-se una gota de sang. En el bàndol oposat a la representació, la distància que modula la intensitat s’anul·la i la imatge s’imposa com a imperatiu de realitat. No ja representació, sinó injunció: els degollaments de l’EI o la publicitat en són dos exemples. ↩
1 … 49 50 51 52 53 … 89